[850] El discurs de l'acollida lingüística

Dimecres al vespre vam escoltar Joan Pujolar en la conferència inaugural del màster d'ensenyament del català per a l'acolliment lingüístic (UAB), que enguany arriba a la tercera edició. De les seves reflexions sobre la immigració a Catalunya i el progressiu canvi de concepte sobre el fenomen i, també, sobre la noció d'acollida (la idea d'acollida no existia, en realitat, amb la primera immigració, l'onada d'immigració de l'Estat espanyol), me'n vaig emportar la idea de l'interès de l'estudi amb dimensió històrica de la naturalesa de les pràctiques successives d'acollida i, especialment, del discurs que l'ha anat acompanyant, que és un bon testimoni dels canvis que s'estan produint a l'entorn del fenomen. Al final de la conferència es va fer referència al Consorci per a la Normalització Lingüística. Té un interès complementari analitzar el discurs i les pràctiques d'acollida des de 1995 fins ara en un altre àmbit, el dels serveis lingüístics universitaris. Productes, serveis i discursos han canviat molt en aquest temps. De trobar-se centrats obsessivament en la idea del desconeixement del català dels nouvinguts i de la necessitat, doncs, de pal·liar un dèficit i omplir un buit informatiu i formatiu per a una integració en un país desconegut, el nostre, hem passat, quinze anys més tard, a productes, serveis i discursos que observen l'acollida com un procés recíproc en què tothom aprèn, en què tothom intercanvia, en què l'acollida es podria definir com una actitud permanent d'obertura, una sensibilitat, una percepció fina cap a allò que apareix en l'horitzó de qualsevol persona. Acollir ha deixat de ser un procés de buidar-omplir (de qui sap a qui no sap, de qui té a qui no té, de qui és a qui no és) per passar a ser-ho d'intercanvi i enriquiment mutu (tothom sap, tothom té, tothom és). Acollir va deixant de ser una acció excepcional i aparatosa que requereix marxar i arribar. L'acollida va esdevenint, lentament, una de les condicions bàsiques per viure descentrat.