Aprendre llengües ha parlat algunes vegades del lingüísta Jesús Tuson a propòsit de la publicació de les seves obres. Alguns dels seus textos divulgatius són, sens dubte, productes d'èxit. Per molts motius. Tuson ha sabut crear unes obres properes a tota mena de lectors, amb un llenguatge i un estil que busquen la seducció i l'arribada a port, que no és altra que la connexió amable i intel·ligent alhora amb qui llegeix. Avui vull dir quatre paraules de Paraules a la corda fluixa (Barcelona: Tria, 2009), un text que em va passar desapercebut al moment de la publicació ara fa un parell d'anys i que he pogut llegir ara. Hi trobem el Tuson de sempre, amb clares reminisciències d'un dels seus textos que m'agrada més, El llenguatge i el plaer, editat fa uns anys a Empúries. L'obra que comento és una reflexió sobre diversos aspectes de la llengua, una reflexió que acaba en el territori fascinant del llenguatge poètic després de passar per aspectes aparentment més trivials i anecdòtics però no menys interessants. Tuson hi parla de la fusió d'elements en la llengua (sense abusar de la terminologia que que faria perdre el lector), de la rendible figura del zeugma (exemple: "et vaig donar la mà i un entrepà"), de la tendència humana de reduir el desconegut al conegut que es manifesta, per exemple, en les etimologies populars, o de la dimensió rítmica de la llengua. Tuson aborda a la segona part de Paraules a la corda fluixa els lapsus de llengua i els mecanismes de la memòria lingüística. I dedica la tercera part del text a l'eufemisme (n'hem parlat sovint a Aprendre llengües), l'ambigüitat, tema en què Tuson és especialista, i en l'antonímia i els matisos que esn permeten fugir del maniqueisme i altres simplismes. La reflexió de Tuson deriva també cap a la persuasió lingüística i conté un capítol molt interessant sobre l'expansió del mot intel·ligent més enllà de la seva cleda de sentit tradicional. Paraules en la corda fluixa és, sens dubte, un llibre altament recomanable. Arriba, fa gaudir i persuadeix. Tuson hi tiba una mica més encara la seva corda intel·lectual, una corda cada vegada més tensa.31.7.11
[690] La corda tensa de Jesús Tuson
Aprendre llengües ha parlat algunes vegades del lingüísta Jesús Tuson a propòsit de la publicació de les seves obres. Alguns dels seus textos divulgatius són, sens dubte, productes d'èxit. Per molts motius. Tuson ha sabut crear unes obres properes a tota mena de lectors, amb un llenguatge i un estil que busquen la seducció i l'arribada a port, que no és altra que la connexió amable i intel·ligent alhora amb qui llegeix. Avui vull dir quatre paraules de Paraules a la corda fluixa (Barcelona: Tria, 2009), un text que em va passar desapercebut al moment de la publicació ara fa un parell d'anys i que he pogut llegir ara. Hi trobem el Tuson de sempre, amb clares reminisciències d'un dels seus textos que m'agrada més, El llenguatge i el plaer, editat fa uns anys a Empúries. L'obra que comento és una reflexió sobre diversos aspectes de la llengua, una reflexió que acaba en el territori fascinant del llenguatge poètic després de passar per aspectes aparentment més trivials i anecdòtics però no menys interessants. Tuson hi parla de la fusió d'elements en la llengua (sense abusar de la terminologia que que faria perdre el lector), de la rendible figura del zeugma (exemple: "et vaig donar la mà i un entrepà"), de la tendència humana de reduir el desconegut al conegut que es manifesta, per exemple, en les etimologies populars, o de la dimensió rítmica de la llengua. Tuson aborda a la segona part de Paraules a la corda fluixa els lapsus de llengua i els mecanismes de la memòria lingüística. I dedica la tercera part del text a l'eufemisme (n'hem parlat sovint a Aprendre llengües), l'ambigüitat, tema en què Tuson és especialista, i en l'antonímia i els matisos que esn permeten fugir del maniqueisme i altres simplismes. La reflexió de Tuson deriva també cap a la persuasió lingüística i conté un capítol molt interessant sobre l'expansió del mot intel·ligent més enllà de la seva cleda de sentit tradicional. Paraules en la corda fluixa és, sens dubte, un llibre altament recomanable. Arriba, fa gaudir i persuadeix. Tuson hi tiba una mica més encara la seva corda intel·lectual, una corda cada vegada més tensa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
A mi també em va passar desapercebut. El punt de vista de Tuson sempre m'ha enriquit. Sap explicar els conceptes complicats de manera entenedora i alhora no en perd els matisos. Me l'apunto.
ResponEliminaPer cert: no és casualitat que l'editorial sigui Tria Llibres...
Treballo a la UB però vaig estudiar la carrera a la UAB. Una de les opinions més crítiques i més unànimes que recordo era la gran diferència entre els profes de literatura i els profes de llengua. Els primers, com diu Tuson a la pàg. 95, tenien 'un gran amor per la llengua' i havien sabut 'amarar-se del geni de la llengua'. Els segons, amb tots el respectes, sabien de llengua, certament, però i l'amor? I el geni?. No teníem en Tuson, en Serrano, la Cabré, en Badia i Margarit, i tants d'altres de la UB. Però sí teníem la Lola Badia, en Castellanos, en Cassany, en Balaguer... És una valoració subjectiva, ho reconec.
ResponEliminaUn professor filòleg és aquell amant de la llengua que et cal per descobrir i fer-te estimar les paraules, un amor que empeny a crear-ne de noves i, amb la sintaxi, (de nou Tuson, pàg.35) "fer possible la narració del món"...
Amor... i humor. Necessaris, imprescindibles. Capítols 3 i 5. Encara ric, sobretot amb 'les teresilles'. ;-)
Una recomanació excel·lent, Enric. També 'Això és (i no és'), una altra lectura que obre sentits.
Teresa
Hola Teresa,
ResponEliminaAcabo de llegir el darrer Tuson (n'he deixat unes notes a l'entrada 703). Una addicció.
ES