[758] Sexisme lingüístic

Diumenge es va publicar a El País el text “Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer”, de l’acadèmic de la RAE Ignacio Bosque (subscrit per vint-i-sis acadèmics), que fa una anàlisi crítica d’una desena de guies de llenguatge no sexista elaborades per universitats, sindicats, comunitats autònomes, ajuntaments i altres institucions. Es tracta d’un text extens i matisat, que val la pena llegir i del qual comparteixo l’esperit i la necessitat de la polèmica. El text deixa molt clar que la situació social de la dona no és satisfactòria i que pateix una discriminació real en molts àmbits, però alhora posa seriosament en dubte algunes de les propostes articulades en les guies per al llenguatge no sexista, en ocasions fetes sense ni tan sols la participació dels lingüistes. Bosque posa de relleu l’absurd d’algunes de les propostes des del punt de vista lingüístic, orientades a una finalitat certament lloable però que aboquen a formes forçades, no naturals, o a la més pura conculcació d’aspectes gramaticals o lèxics. O a un distanciament entre la llengua pública i oficial (on se solen aplicar els consells d'aquestes guies) i la llengua quotidiana (convé, aquesta distància?). Afirma Bosque que “Si se aplicaran las directrices propuestas en estas guías en sus términos más estrictos, no se podría hablar”. Crec, sincerament, en la línia de Bosque, que el masculí pot funcionar (funciona) sense problema com a genèric, com a forma no marcada, sense que calgui llegir-hi la invisibilització de la dona. Molts dels nostres usos quotidians se’ns han fet completament opacs. No treu cap a res, per posar l’únic exemple del català que cita Bosque al seu text, plantejar-se si la forma tothom invisibilitza les dones. Recomano la lectura d’aquest article, doncs, perquè estimula la reflexió i el debat i també perquè situa la regulació de la llengua al territori dels lingüistes i la seva pràctica al territori de la naturalitat. [Imatge: Fernando Vicente, El País]

[757] Infografies (1)

Parlàvem a l'entrada precedent de provar de rastrejar els trets essencials de les noves formes de comunicar-nos basades en l'ús dels dispositius electrònics a fi de poder-hi orientar l'ensenyament de la llengua. Una de les competències comunicatives que es fan com més va més necessàries arreu és la de la comunicació gràfica, visual, d'allaus de dades que altrament romandrien esparses i inintel·ligibles en la fabulosa dispersió de la xarxa. La necessitat de la plasmació gràfica i significativa del caos informatiu (a manera de filtre, d'ajuda a la comprensió) ha estès aquests darrers anys l'ús a la xarxa de les infografies. En trobem sovint i hi trobem alleujament cognitiu, si són de qualitat i, és clar, les sabem interpretar. També és habitual haver-ne de crear per poder donar a entendre la nostra comprensió d'un fenomen fet d'idees o elements esparsos. Les infografies, però, no són pas noves. A l'excel·lent obra d'introducció al tema de José Luis Valero Sancho La infografía. Técnicas, análisis y usos periodísticos (UAB, UV, UJI, UPF: 2001) es traça la història d'aquest producte informatiu visual nascut fa dos-cents anys en l'àmbit dels usos periodístics, un producte que s'ha potenciat molt a la premsa i els mitjans de comunicació al llarg dels darrers trenta anys. És l'ús en aquests mitjans el que l'ha arribat a convertir en un element de consum diari, familiar, que ens fa més entenedores que el text comparacions entre realitats (exemple: presentació infogràfica dels aspectes rellevants de dos equips de futbol que juguen un partit), continguts documentals (exemple: història de l'expedició d'una ONG a l'Àfrica) o continguts de naturalesa escènica (exemple: mostra gràfica de cadascun dels fets esdevinguts en un atracament, amb indicació i comentari dels llocs de cada acció dels delinqüents). Les infografies no són fàcils de fer i tradicionalment han reclamat en els mitjans de comunicació la figura d'uns professionals, els infògrafs. Contenen text, nombres, icones, ornaments, dibuixos figuratius, fotografies, requadres, línies, trames, fons, mapes, taules i requereixen un procés d'elaboració que comença amb la documentació i l'esbós inicial i acaba amb un producte que s'ha de poder avaluar. Valero proposa fer-ho a partir d'un índex de visualitat (comprensió, estètica, iconicitat, tipografia, funcionalitat) i d'un índex d'utilitat (informació, significació i funcionalitat: aspectes lligats al contingut). La infografia sembla haver arribat al consum general de tots aquells que volen entendre o volen ajudar a fer entendre aspectes de la xarxa. A la pròxima entrada ens referirem a algunes de les eines que ens ajuden en aquesta tasca.

[756] Llengua i vernís de modernitat

L'ensenyament de les llengües està molt alerta a tots els canvis comunicatius a què arrosseguen les fluctuants i rapidíssimes tecnologies. Ja comencem a fugir, per sort, dels absurds tòpics de superfície ("que malament que escriuen els aprenents per culpa dels xats i dels missatges de text abreujats") i del fenomen del simple emmarcament de les produccions de llengua dels alumnes en certs espais identificables de la xarxa ("escriurem en un bloc") a manera de vernís epidèrmic però sense anar a fons realment en el feix d'implicacions de llengua i de comunicació que hi ha al darrere d'expressar-se en una forma completament nova. Perquè un bloc, per agafar aquest exemple, no és un lloc modern on abocar els nostres discursos pretecnològics, sinó un espai amb unes regles radicalment noves, completament polivalent, una tabula rasa (un bloc no és res, en si mateix, fora del sentit que li donem: és com dir "un llibre": per a qui? sobre què? amb il·lustracions? amb tapa dura? amb paper reciclat? amb bibliografia? amb remissions a altres textos?) que requereix serioses preses de partit personals (tècniques i no tècniques) sense les quals no és sinó un abocador de productes lingüístics pensats fora de la xarxa. I, doncs, un exercici flagrant d'incomprensió i d'inadequació. També des de l'angle de l'avaluació de la llengua anem deixant enrere la fase del vernís, que consistia a demanar als examinands que escrivissin (damunt de paper, lluny de la xarxa) pseudointervencions a la xarxa, pseudoentrades a blocs, pseudotextos per a web... però sense el potentíssim ecosistema del web. Les lògiques de comunicació a la xarxa (pensem només en la disponibilitat real de recursos a internet de suport a la producció dels nostres discursos hipermèdia) no es poden amputar sense caure en l'absurd. El repte que tenim al davant és entendre l'essència de les noves formes d'expressar-se i les competències i les operacions cognitives i lingüístiques que hi ha implicades. Més que envernissar les formes del passat, ensenyem i avaluem allò que és consubstancial a les maneres d'expressar-nos del nostre temps.

[755] El risc de l'analogia

Avui a la tarda he tingut la sort de participar com a jurat, amb el company Joan Lluís Pérez Francesch, en un dels debats de la Lliga de Debat de la UAB. Per dir-ho ràpid: dos grups de dos participants han hagut de defensar i atacar respectivament el posicionament "Els indignats, un nou corrent de pensament". El grup del sí i el grup del no s'han anat alternant amb presentació de la tesi i arguments, refutació i, finalment, presentació de les conclusions del seu punt de vista. Tots dos grups ho han fet dignament i hem determinat que havia guanyat la parella integrada per David Daura i David Gutiérrez. Enhorabona als guanyadors. M'ha sorprès trobar-me davant argumentacions que pivotaven molt sobre analogies i que, a més, mantenien l'anàleg al llarg d'una bona part del discurs. Els del sí han comparat (amb una imatge projectada i tot) el moviment dels indignats amb el moviment històric dels il·lustrats, i han fet explícit, naturalment, el perquè de la correlació, que donava força a la seva tesi. El grup del no ha portat al debat un corrent de pensament que consideraven real, al costat del pseudocorrent de pensament, segons ells, integrat pels indignats. Les referències al socialisme han funcionat al llarg del discurs de contraanàleg. L'abast del procediment, com deia, m'ha sorprès en tots dos casos. Crec que les argumentacions acaben sent més efectives si no es basen tan centralment en semblances i mostren un bon ventall d'arguments variats que es complementen. Les analogies són efectistes, didàctiques i oxigenadores, és cert, però no són mai concloents i, a més, poden acabar sent molt fràgils. Els participants al debat haurien pogut fulminar el raonament de l'adversari atacant directament l'analogia, en un cas, o construint-la, en l'altre. L'equip del no podria haver esmerçat esforços a demostrar que indignats i il·lustrats són dues realitats incomparables per mil i un motius. I haurien fet molt de mal a l'oponent. I l'equip del sí hauria pogut esmerçar els seus esforços a fer veure que el corrent dels indignats i el corrent ideològic socialista tenien molts punts de contacte: que l'analogia, en aquest cas, existia, vaja. I aquesta operació hauria tingut un gran efecte. I és que afirmar que dues realitats s'assemblen (o no s'assemblen) sense por dels peròs, dels matisos i de les objeccions racionals correspon als poetes. L'univers de semblances d'un poeta ens agrada o no ens agrada. Hi sojornem amb plaer o no. Però als poetes, autèntics demiürgs, no se'ls discuteix.

[754] Contra el PowerPoint (i 2)

Parlàvem a l'entrada precedent del text de Frank Frommer publicat darrerament que qualifica el PowerPoint de "programa que ens torna estúpids". Després de la lectura del text, destaco deu punts crítics sobre l'eina. El PowerPoint 1) canvia la transmissió tradicional de la informació i del saber i molts discursos (informes científics, el llenguatge de les ciències humanes) no s’hi poden reduir sense pèrdues essencials de significació; 2) fracassa en la integració de mitjans (imatges, efectes, animacions, transicions), l'aspecte en què més insisteixen els manuals. La forma acaba tenint més pes que el contingut i l’usuari, sovint, és incongruent en l’ús dels aspectes formals i genera soroll i confusió; 3) tendeix a la síntesi, a la condensació, a la simplificació, a l’esquema, a l’el·líptic, a l’implícit, al sobreentès, a l’ambigu. I a la llista de punts (bullet points), que genera una falsa sensació de control de la realitat; 4) evita la reflexió, el pensament i l’anàlisi; oculta les relacions entre els punts tractats (liquida les connexions entre aspectes, la construcció del discurs, l’argumentació); 5) perjudica la creativitat: el programa hi vol donar cabuda, però en canvi homogeneïtza i unifica les formes d’expressar-se; 6) està al servei d’una transmissió d’idees precuinada, lineal, magistral, directa. Encarna valors d’imposició i de poder. No estimula el debat, la interacció ni la discussió. Convida, a més, a l’adhesió passiva; 7) opera un empobriment lingüístic (enunciats limitats, sintaxi mínima, nominalitzacions, infinitius, pèrdua de precisió, despersonalització, llenguatge burocràtic, estereotipat, congelat); 8) no es fa servir bé. Per la facilitat de generació, substitueix o estalvia altres documents necessaris (elaboració d'informes dels qui el fan servir, presa d’apunts dels qui el veuen o el consulten). No és òbvia la reconstrucció dels powerpoints que es lliuren (als alumnes, per exemple); 9) el seu ús acaba essent un coneixement escenificat, poc menys que un xou; 10) tendeix a unes conclusions que s’imposen, a uns eslògans, a uns missatges programàtics, a unes prescripcions. Legitima punts de vista esbiaixats, fílies i fòbies, opinions sense matisos. Deu motius, doncs, per a l'ús crític del PowerPoint i per exigir molt més a les eines que el volen substituir.

[753] Contra el PowerPoint (1)

Els recels pel que fa a l’ús del PowerPoint, que ja fan servir més de 500 milions de persones al món, avancen. Ens hi referíem ja fa mesos i hi tornem ara a propòsit de la publicació de Franck Frommer El pensamiento PowerPoint (Barcelona, Península, primera edició en castellà setembre de 2011). Es tracta d’un text dur i contundent contra els efectes de l’ús d’una eina que ha esdevingut omnipresent. Que va néixer al món de l’empresa i que s’ha estès a molts altres àmbits, inclòs l’educatiu, amb influències nefastes, segons l’autor del llibre, per diversos motius que esmentarem. El text de Frommer és insistent i fins i tot prolix en la tesi que defensa. Repassa el context en què es genera el programa, n’explica circumstanciadament la creació el 1987 i l’absorció per Microsoft el 2003 i es dedica en bona mesura a analitzar situacions d’ús i els efectes (perversos) que hi produeix. Sense anar més lluny, el fracàs estrepitós d’un dels projectes de la NASA o la cèlebre presentació en PowerPoint de Colin Powell demostrant que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq. El text s’acarnissa contra el recurs i en destaca allò que considera nociu, però no presenta alternatives ni apunta gairebé mai cap al futur (no dedica ni una línia a les noves eines per fer presentacions). Ens deixa sense esperança, doncs, en plena contemplació d'un paisatge devastat. D’altra banda, hi trobo a faltar una reflexió aprofundida, amb una reivindicació oberta, del paper de l’orador al costat d’una eina probablement inapropiada. Perquè les virtuts de l’ús de l’instrument no es poden deslligar en absolut del paper de qui utilitza el material de suport. En la mateixa línia, no m’agrada la fatalitat amb què l’autor entoma l’existència del PowerPoint i el seu ús inevitable. És evident que les eines depenen de l’ús i de la interpretació que en fan els éssers humans. I és evident que el PowerPoint és a les mans de qui el vulgui convertir en una altra cosa. La història de la Humanitat és plena de canvis de sentit en l’ús de les eines o els objectes circumdants. Sense anar més lluny, Twitter va néixer com una autèntica bajanada i els usuaris l’han convertit en una eina poderosíssima d’intercanvi d’informació i vertebració de xarxes. Fetes aquestes reserves, el text aporta una crítica a l’eina que s’ha d’escoltar i tenir present. Hi tornarem.

[752] Intercomprensió, encara

Avui hem parlat d’intercomprensió romànica en una de les sessions formatives regulars amb professorat del Servei de Llengües. Hi havia professorat d’italià, de francès, d’espanyol i de català. Diversos d’aquests professors han rebut ja formació en altres ocasions i en altres contextos sobre aquesta metodologia i alguns, d’altra banda, són experts a aplicar a les aules des de fa deu anys aquesta metodologia. La intercomprensió es pot entendre de moltes maneres. En primer lloc, com una pràctica natural (com tancaven, altrament, els acords els comerciants a la Mediterrània a l’Edat Mitjana?). O relativament natural, perquè les interaccions multilingües (jo, la meva llengua; tu, la teva) són alhora un territori complex, camp adobat per als prejudicis (la bona educació, la cortesia). Potser per la dificultat que esdevingui una pràctica estesa a Catalunya, les campanyes institucionals de la Generalitat (des de la primera, la de la Norma, a començament dels vuitanta), no han parat de difondre la necessitat que es practiqui el consabut bilingüisme passiu. En segon lloc, és una actitud, una ideologia de base sostenibilista que atorga una possibilitat de supervivència a les llengües que no tenen un futur falaguer. En tercer lloc, és una metodologia d’ensenyament i aprenentatge de llengües. Una metodologia avalada pel Consell d’Europa que s’expressa nítidament a l'inevitable Marc europeu comú de referència per a les llengües (2001), que insisteix en la licitud d’ensenyar i aprendre llengües, si cal, amb l’objectiu d’aconseguir competències parcials i funcionals. I, en darrer terme, la intercomprensió és també una de les anomenades approches plurielles a l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües, amb una profunda càrrega educativa que apunta cap a la construcció d’un nou ciutadà europeu plurilingüe. Un ciutadà que és un nou poliglot, un poliglot passiu, algú capaç de mediar entre cultures. A la sessió hem parlat de diversos projectes com per exemple Euromania (la incorporació del català ja està a punt) i Eurom5. Després de quinze anys de l’aparició del mètode Eurom4, sota la direcció de la lingüista C. B. Benveniste, cal celebrar ara l’eixida en llibre d’Eurom5, amb l’impuls de la Universitat de Barcelona, que incorpora el català al mètode de comprensió lectora de diverses llengües simultàniament. El web d’Eurom5 (amb interfície només en francès i en italià, però textos en totes les llengües), aproxima un mètode imprescindible a tota mena de docents i aprenents.

[751] El català i el mandinga

El president del Tribunal Suprem i també president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar, va trobar un exemple inadequat, en unes declaracions sobre el zel a l’hora de buscar traductors fins i tot en el cas del mandinga, per justificar que es facin servir en el cas del català. Va dir que ell respectava llengües com el català i que en el seu jutjat havia hagut de contractar serveis de l’ONG Karibú, d’immigrants africans, perquè l’ajudessin en un cas en què necessitava un traductor de la llengua mandinga. Si les dues llengües són comparables, no ho és la situació que pateixen en l’àmbit de la justícia al nostre país, en què el català, la llengua pròpia, es troba en una situació poc més que residual. L’exemple, del qual Dívar ja s’ha disculpat, és inapropiat. Preocupa i molt que a l’univers mental del president del Tribunal Suprem el català i la llengua mandinga orbitin totes dues a la mateixa distància. Els catalans, d’altra banda, tenim un interès per totes les llengües de la immigració i aspirem que cap llengua no ens sigui una realitat extraterrestre. Poso un enllaç a l’estudi de Lluïsa Gràcia i Joan Miquel Contreras que compara les gramàtiques del soninké i el mandinga amb la del català.

[750] Els meus diccionaris

Aquí i allà hi ha eines a la xarxa que ens permeten anar construint el nostre diccionari, quan aprenem una llengua, i anar enriquint el vocabulari. Un dels diccionaris en anglès més populars a la xarxa és Dictionary.com. Doncs bé, una de les seves prestacions, Word Dynamo, ens permet anar alimentant el nostre diccionari personal d'anglès (treballa també amb altres idiomes: francès, espanyol, llatí) al mateix temps que altres persones fan el mateix i ho fan públic, si volen. El que hem de fer és anar donant d'alta les paraules que ens interessen (associades a un tema, per exemple), amb la definició que desitgem. Pot ser una de les suggerides pel diccionari general, Dictionary.com, o alguna d'incorporada pels usuaris, o la nostra pròpia definició, escrita en la llengua que vulguem. A més de construir el diccionari, Word Dynamo ens dóna diverses possibilitats ben lúdiques d'aprendre amb les paraules registrades: amb jocs, associant la paraula amb la definició correcta, generant flashacards, sentint la pronúncia de les paraules. L'eina conté materials lèxics organitzats per nivells (per a totes les edats) i per preparar diversos dels exàmens d'anglès més populars als EUA. També presenta recursos lèxics relacionats amb diverses disciplines acadèmiques. Una de les opcions de Word Dynamo, d'altra banda, et sotmet a prova per provar de determinar quantes paraules saps en anglès. M'ha donat un nivell "Sprocket"; reconec que he tingut sort (les paraules que m'han aparegut, moltes de base llatina, són força formals i difícils per als angloparlants, però no gens per als parlants de llengües romàniques).

[749] Auscultar una tendència

Una de les coses que fa més basarda de les retallades en l'àmbit educatiu són les idees genials per a l’eficiència i l’estalvi inspirades per qui té la tisora, sí, però no en canvi les claus dels perquès dels processos d'aprenentatge. A aquestes alçades, la descoberta de la sopa d’all no es pot oferir com un plat acabat d’inventar, moderníssim, altament diürètic i digestiu, només pel fet que sigui un plat que es pot preparar amb un pressupost relativament baix, més que no el de la sopa de rap o de pollastre. M'explico: ara, en plena crisi, se senten veus insòlites que defensen l'autoaprenentatge, l'aprenentatge virtual, l'avaluació entre iguals, l'autoavaluació... tot allò que aquestes mateixes veus han mirat amb recel o han considerat sempre formes estranyes i molt poc útils per propiciar aprenentatges, poc menys que muntatges de pedagogs desvagats. Ara, rere aquestes i altres formes que requereixen un aprenent actiu i que assumeix un rol decisiu en l'aprenentatge, aquelles veus hi endevinen la possibilitat de fer que l'alumne faci més de mestre. Ja sabem que l'autoaprenentatge, és clar, no equival a aprendre sols els aprenents, sinó que implica molt més (material, acompanyament, tutorització). Ja sabem que la formació virtual, és clar, no és una activitat que els joves duguin inscrita al codi genètic del seu ésser tan i tan digital, sinó que és una formació molt complexa i que, ben feta, a més, sol tenir uns costos molt elevats. Ja sabem, també, que l'autoavaluació o l'avaluació entre iguals no estalvien finalment hores de docència, com algú profà en la matèria podria pensar. Però la realitat pot anar per aquí: alguns aspectes transversals a l'hora d'aprendre que ni amb Bolonya s'han acabat estenent a l'ensenyament superior, podrien tenir ara una trista segona oportunitat. Espero que les retallades no encimbellin interessadament i amb un simplisme esfereïdor tot allò que ja ha tingut sempre per se una raó de ser en els processos d'ensenyament i aprenentatge. No voldríem viure ara aquesta valoració que seria, evidentment, una devaluació.

[748] Avaluar el somriure

Aquests dies he llegit La sonrisa: Manual de usuario (P. Szarota: UOC, 2011). El somriure és un element de la comunicació no verbal que acompanya significativament les nostres produccions orals. Al costat del seu sentit bàsic d'expressió de bona voluntat o d'una emoció positiva, el somriure és ple de matisos i subtilitats i es fa servir també com una màscara: "es pot somriure i somriure essent un malvat", llegim a Hamlet. Avaluar analíticament el valor i la significació del somriure és un objectiu que s'escapa de les proves de llengua oral, fora que es produeixi una dissociació flagrant entre el somriure i la resta dels elements implicats en la comunicació, que no podria passar inadvertida a l'observador i afectaria decisivament l'acte comunicatiu. Si el somriure no s'avalua deslligat de la resta de la comunicació a les proves de llengua, sí que s'avalua, en canvi, en certes empreses que volen aconseguir un somriure perfecte dels seus empleats, el somriure que ven. Els treballadors del Ferrocarril Keihin Electric Express, al Japó, reben cada matí el resultat del seu escàner de somriure, en paper, a fi que els ajudi a mantenir-lo tot el dia. Si hi ha dos somriures que em molesten especialment són els següents. Primer: el somriure social perpetu, superficial (lluny de l'intent de viure realment les emocions dels interlocutors), que es detecta amb rapidesa perquè implica la boca de qui somriu, però no els músculs que envolten els ulls. Encara que la intenció que mou aquest somriure pugui ser bona, la cerca de l'harmonia social i l'evitació del conflicte, se sol acabar convertint en una màscara repugnant i inhumana (pot acabar generant, segons l'autor del text, malalties com la depressió). Segon: el somriure intimidador, amenaçant, sovint acompanyat de la ironia o el sarcasme. És el somriure que gasten els que se senten superiors i humilien els altres, el somriure del malvat. Si els somriures són complexos és perquè depenen, també, de factors culturals: hi ha espais culturals de somriure fàcil (equívoc, si no se sap), com la societat nord-americana, i altres en què el somriure més aviat s'estalvia: a Polònia, per exemple, o a molts països àrabs, no trobaríem el ritual de dir cheese ni lluís a les fotografies, i es valora més la imatge pública de la seriositat. Hi ha cultures anomenades de baix context, d'altra banda, en què la informació es transmet bàsicament verbalment i cultures d'alt context (pensem en l'Orient: el Japó, Corea, la Xina) en què la informació s'obté en bona part del que no es diu. El somriure tailandès, per exemple, ofereix un enorme ventall de matisos a qui els sàpiga intuir, no precisament els turistes, que reben noms diferents en thai (somriure educat, somriure de guanyador, somriure alegre, somriure nerviós de disculpa, somriure que emmascara la tristesa o la infelicitat, somriure arrogant, somriure forçat...). Sense deixar la zona oriental, és ben curiós que les emoticones que expressen el somriure siguin diferents, també, al món occidental i al Japó. Si nosaltres posem l'èmfasi en la boca :-) allà el posen en els ulls ^_^ . Perquè el somriure és complex, però els ulls no enganyen.

[747] La llengua dels barrufets

Avui a primera hora he anat a la classe Barrufets de tercer de primària de l'Escola Bellaterra a parlar de la llengua dels barrufets. Em venia molt de gust fer-ho. Quan m'hi vaig comprometre amb la M. Josep, la mestra, no podia imaginar que el tema hagués fet vessar tanta tinta (recomano l'article d'Umberto Eco dedicat a la qüestió: "Schtroumpf und Drang"). Mentre vèiem caure alguns borrallons de neu, hem començat parlant de les múltiples denominacions que tenen els nans blaus i blancs en diverses llengües: schtroumpfs (francès i alemany), amb una àmplia gamma de variants en altres llengües sobre aquesta mateixa forma; smurfs (anglès), amb tota una altra gamma de variants en llengües que segueixen, significativament, aquest idioma, com per exemple el búlgar (llengua de la Dilyana); puffi (italià); pottokiak (basc); torpök (hongarès); pitufos (castellà), etc. (No trobo informació del nom dels barrufets en vietnamita, ho sento, Pol). He mirat de reforçar, doncs, per començar, la idea de la diversitat lingüística. També he parlat (no amb aquestes paraules, com podeu imaginar!) de l'arbitrarietat del signe lingüístic, de la gratuïtat o en alguns altres casos del fonament que hi ha rere les diverses denominacions dels barrufets. He explicat l'anècdota que hi ha a la base de la denominació originària, schtroumpfs, completament inventada quan al creador dels barrufets un dia no se li acudia la paraula saler i li va dir a un amic que li passés... l'schtroumpf. També la denominació italiana, per exemple, és arbitrària. Hem explicat que, en canvi, en altres versions es recorre a paraules que designen animals o éssers petits (en basc, en hongarès) o que potser es juga amb la semblança amb algun altre mot (en anglès smug vol dir 'presumit' i podria inspirar smurf). I que l'origen del mot català, barrufet, paraula preexistent als dibuixos de Peyo, vol dir 'follet'. Ens hem referit també el cas curiós del castellà, que s'inspira en un altre personatge menut, de tradició precisament catalana, en Patufet, a partir del qual s'obtenen els populars pitufos. Hem parlat, a continuació, de com els mots no s'estan quiets i passen a designar altres entitats (els pitufos, en castellà, o els smurfen, en neerlandès, designen policies locals vestits de blau...). Però he dedicat el gruix de la xerrada a explicar la forma de parlar dels barrufets, l'ús als seus discursos de la paraula comodí que els anomena. Es tracta d'un sistema de comunicació curiós, obsessiu, que depèn altament de l'entorn i té les seves pròpies regles i que ens posa contínuament un repte, una endevinalla que el context i el cotext (sense els quals no hi ha res a fer) ens ajuden a resoldre. Els nens i les nenes de tercer són perfectament capaços de substituir el comodí per una paraula justa, precisa, en català, i així ho han fet. He dedicat el darrer tram de la intervenció a fer una breu reflexió sobre la precisió lingüística. Parlem nosaltres com els barrufets? No... o potser sí. La nostra parla és sovint, intencionadament o no, plena de comodins que afecten decisivament la comunicació ("El d'això ha donat una cosa al d'allò") i que hem de saber controlar i molt sovint evitar. Hem acabat tornant a la diversitat: les possibilitats de precisar (la substitució del comodí) no són mai iguals a totes les llengües. Mentre que el català o el basc, per exemple, rere els quals hi ha cultures que aprecien els fongs, tenen un elevadíssim nombre de denominacions populars per als bolets, l'anglès (la cultura britànica és micòfoba) quasi no en té cap i s'ha de conformar amb poc més que els mushroom, per bé que el panorama deu ser molt complex als diversos anglesos del món. Un altre exemple: mentre que nosaltres diem habitualment en català la paraula beure per referir-nos a la ingesta de líquid, la llengua san africana distingeix amb mots diferents entre 'beure un líquid calent', 'beure un líquid fred' o 'beure fins a quedar satisfet'. Perquè les possibilitats de precisar són relatives i tenen unes profundes arrels lingüisticoculturals. I això ha estat tot. Moltes gràcies per haver escoltat i intervingut.

[746] El català que encara es parla

Hi va haver una època que parlaves en català i et trobaves persones que et deien que no t'entenien; que els parlessis en castellà. Aquella època s'ha allargassat amb comportaments lingüístics defensius per part de persones que no han pogut integrar-se normalment al país. No és d'això, però, del que vull parlar, sinó d'una altra incomprensió lingüística igualment greu que ens està tocant viure ara. A moltes poblacions de l'àrea barcelonina, quan parles en català amb els teus interlocutors (m'hi he trobat en ajuntaments i en establiments comercials), topes persones d'aquí que no t'entenen gaire o gens i que semblen voler-te dir: "Per què no em parles en el català que jo sé?". Són persones escolaritzades a Catalunya, que han après català i que no actuen ni interactuen amb cap mala fe lingüística, sovint ben al contrari. Però que ja s'han despenjat completament i irrecuperablement del català que parlem molts altres catalans. Uns catalans que no anem pas pel món fent servir arcaismes, ni vocables estranys o pagesívols, que no prodiguem gaire els "Vatua conques!", ni frases insòlites a Barcelona com ara "Li ha calcigat el peu i després li ha donat una puntada a la sofraja". Som persones que, tot simplement, parlem la nostra llengua amb una naturalitat absoluta, amb la quantitat justa de modismes i frases fetes amb què un s'expressa en qualsevol idioma. La llengua catalana que fem servir de la manera més inconscient una part important dels catalans és ja percebuda com una parla artificiosa, castissa, com una realitat estranya per molts altres catalans. No puc negar que em sembla bé que els individus tinguin la capacitat lingüística d'ajustar el codi a l'interlocutor o a la situació (observeu el cas extrem, divertit i absurd, del diputat Tardà al Polònia), fet que cada vegada és més necessari en situacions d'interacció multilingüe, però no crec que, seguint els patrons clàssics de convergència comunicativa i evitació del conflicte, els catalans hagin de renunciar a parlar la seva llengua natural en favor d'un easy catalan. Un easy catalan que, això sí, els deixa automàticament fora de la sospita d'acabar d'arribar del terròs o de la segona meitat del segle XIV.

[745] Impostors, mòmies i traïdors

L'hora de la veritat de la llengua oral són els usos quotidians. L'altra hora de la veritat, per a molts aprenents de llengua, és l'espai artificial d'un examen oral. És paradoxal que el pes que tradicionalment s'atorga a la comunicació no verbal (tant és si es tracta del 60 % com del 90 %) en els actes de parla quotidians es relativitzi tant i tant (o del tot) en les situacions controlades de valoració de l'oral. És que en realitat els aspectes de la comunicació no verbal no són tan rellevants? És que no sabem com avaluar la comunicació no verbal? Els examinands entendrien que se'ls suspengués l'expressió oral en un examen de llengua pels aspectes de comunicació no verbal? Estem sobrevalorant o infravalorant aquest aspecte de la comunicació? Si l'oblit o la minimització d'aquesta qüestió en l'avaluació és, naturalment, inacceptable, tampoc no podem caure en l'abús de la mirada que dissecciona els aspectes que s'hi relacionen, en el cop d'ull analític que desmunta cadascun dels elements que integren la comunicació no verbal (gestos, mirades, elements paralingüístics, etc.). La mirada analítica en aquesta qüestió és imprescindible per comprendre el fenomen i per fer-lo comprendre, però no hauria de ser el punt fort de l'ensenyament ni molt menys de l'avaluació de les execucions orals. Les produccions orals funcionen o no funcionen. Són efectives o no ho són. No es pot pretendre controlar la gestualitat per esdevenir emfàtics en certs punts del nostre discurs, ni es pot pretendre controlar l'arruga del front per fer-la anar a l'uníson amb les nostres paraules quan són escèptiques. La comunicació no verbal no és un afegit a la comunicació verbal, no equival a saber sembrar als moments oportuns premeditats somriures irònics, celles que s'aixequen sorpreses, oportuns gestos batuta directius. No. No hi ha res menys natural, menys creatiu, menys original i menys efectiu que un discurs escrit farcit de connectors de manual que els alumnes porten apresos de cor i situen als llocs estratègics dels textos (primerament, segonament, per concloure). O potser sí: un discurs oral farcit d'elements de comunicació no verbal premeditats. Aquests textos potser poden arribar a superar els vint minuts d'un examen, però no l'hora de la veritat de la comunicació diària. Perquè sempre s'acaba atrapant un impostor. Si em calgués jutjar un discurs oral des de l'angle de la comunicació no verbal, a més de ser sensible a no deixar passar la impostura, observaria l'absència o la reducció dràstica dels elements de comunicació no verbal. Qui escoltaria una mòmia que parlés des d'un forat de la bena que l'embolica? Tindríem prou feina a fugir espaordits. I no podria passar per alt, tampoc, la dissociació comunicativa de qui diu una cosa verbalment i una altra de contrària per mitjà de la comunicació no verbal (algú que digués que sí de paraula i que no, ostensiblement, amb el seu cap o el seu cos). Ras i curt: dono un suspens en comunicació no verbal als impostors, les mòmies i els traïdors.

[744] Tot jugant amb la llengua

Al llarg d'aquestes darreres setmanes des de l'espai d'Aprendre llengües al diari Ara m'he anat proposant jugar amb les dotze paraules següents: estimació, sopes, injecció, precarietat, lil·liputades, innocència, doble, Nóos, insult, línia vermella, èxit, prima. L'actualitat n'ha dut el cos o l'ànima a la palestra informativa i han donat peu a dotze glosses breus. Llegiu-les, si us ve de gust. Heu pensat mai en l'impacte comunicatiu de significants creats en certs contextos lingüístics que viatgen cap a altres (Sopes)? Sabíeu que rere la idea de precarietat hi ha la d'algú que prega o suplica (Precarietat)? Veieu alguna relació possible entre l'estimació afectiva i la de la lectura del vostre comptador de la llum (Estimació)? En quin estat de salut es deuen trobar la nostra economia i el nostre estat d'ànim que necessiten l'agulla i la xeringa (Injecció)? Iñaki Urdangarín sabia què volia dir Nóos en grec en crear l'Instituto (Nóos)? Fins a quin punt ens trobem en un estat de reducció dramàtica de tot allò que configurava el nostre benestar (Lil·liputades)? Quines imatges fem servir per dir que no es pot retallar més del compte (Línia vermella)? Hi ha una porta de sortida enmig de la crisi (Èxit)? Sabem l'origen de la paraula prima, que trobem a l'amenaçadora i recurrent prima de risc (Prima)? Som més aviat innocents o nocius (Innocència)? No és sempre millor la musculatura d'un argument racional que no la força bruta de l'insult (Insult)? Estem preparats per jugar a doble o res (Doble)? Si us agrada el joc, bona lectura.

[743] Aprendre llengües amb Sagarra

Aquests dies es ret un homenatge merescut a Josep Maria de Sagarra, un dels escriptors més destacats del panorama literari català del segle XX. Fa pocs mesos va fer cinquanta anys de la seva mort. Rellegint la prosa periodística de Sagarra, els articles apareguts a la premsa de l'època com ara el setmanari Mirador, un s'adona a primer cop d'ull del sentit de la llengua de l'autor, de la sofisticació i la riquesa del seu llenguatge. M'atreviria a dir, amb una certa preocupació, que una part rellevant dels nostres estudiants de batxillerat o d'universitat les passarien magres per llegir un sol article de Sagarra de cap a peus sense un bon diccionari a mà. El model de llengua catalana que ha de ser ensenyat i avaluat avui dia és menys clar que mai, ara que la necessitat de garantir l'ús real de la llengua i l'existència d'una base demogràfica àmplia a l'idioma ha arrossegat molts professionals a girar l'esquena a la llengua dels seus pares, sovint la de Sagarra, i a la llengua que molts parlants del català sobretot no barcelonins fan servir a diari com la cosa més natural del món, sense cap vivència especial de genuïnitat lingüística. Perquè hi ha parlants de la nostra llengua no necessàriament lletrats que entenen Sagarra sense esforç, per dir-ho clar, i que s'han d'esforçar, en canvi, per comprendre i concebre una llengua radicalment empobrida. No els podem oblidar quan determinem el model de llengua de l'aprenentatge i de l'avaluació. Davant els dubtes sobre el model de llengua necessitem, com a mínim, una actitud decidida en mestres i alumnes que passi per fomentar el creixement lingüístic com a actitud vital. La mateixa actitud que Sagarra, enamoriscat de la llengua, expressava per exemple a l'article de 1923 publicat a Cafè, copa i puro i titulat "El nom dels peixos" quan defensava aferrissadament l'interès dels éssers humans per conèixer el nom de cada cosa: "Jo no m'explico pas una ànima sensible, sense aquesta mena de curiositat per conèixer el nom dels éssers grans i petits, immòbils o bellugadissos que ens acompanyen en el camí de la nostra vida" o, al mateix escrit: "Si estimeu la vostra terra, i teniu un esperit afinat i curiós, sentireu una necessitat de conèixer el nom de totes les coses que exalten i ornen el vostre paisatge." Si el model de llengua vacil·la, no pot fer-ho l'actitud d'enriquiment lingüístic permanent que ens fa aprendre llengües constantment aquí i allà i ens permet pouar-ne un munt, indubtablement, als textos de Sagarra.

[742] El tovalló de Lionel Messi

Aquesta setmana s'ha parlat molt del tovalló de Lionel Messi. Com tothom sap, Carles Rexach va redactar fa més d'una dècada en un tovalló de paper el primer principi d'acord contractual de Leo Messi, reunit en un bar amb Josep Maria Minguella, els pares del jove jugador (que tenia 12 anys) i el seu agent, Horacio Gaggioli. Les diverses parts van signar el tovalló. Si se'n parla aquests dies és perquè darrerament s'ha difós la possibilitat que el tovalló sigui exhibit al Museu del Barça, fet per al qual cal el permís de les parts implicades i que el seu dipositari (Gaggioli) s'hi avingui. El text de l'acord era el següent: "En Barcelona, a 14 de Diciembre del 2000 y en presencia de los Sres. Minguella y Horacio (Gaggioli) Carles Rexach, Secretario Técnico del F.C.B. se compromete bajo su responsabilidad y a pesar de algunas opiniones en contra a fichar al jugador Lionel Messi siempre y cuando nos mantengamos en las cantidades acordadas". El tovalló de Messi, al marge de la seva transcendència futbolística, conté una lliçó de llengua que hem de tenir present. Es tracta d'un document senzill, improvisat, espontani, que no s'ajusta exactament a cap tipologia textual de manual i que, malgrat tot, va aconseguir l'objectiu de retenir el jugador. Al nostre país hem viscut un empatx de tipologies textuals: hem ensenyat fins a la sacietat que els textos amb què organitzem les nostres relacions socials (actes, contractes, sol·licituds, convenis, cartes i no acabaríem) tenen una estructura, unes parts predeterminades, responen a unes matrius. Ha estat senzill, a partir d'aquí, avaluar (en part) les produccions dels aprenents de llengües a partir de l'ajustament a les tipologies descrites i explicades a les classes ("la teva carta no té encapçalament: un punt menys") i potser ens hem perdut massa en les formes i hem oblidat també massa que allò que fa que, per exemple, una carta sigui una (bona) carta té en realitat poc a veure amb el fet que respongui a unes parts canòniques. L'avaluació de les produccions lingüístiques ha estat arrossegada, massa sovint, per allò que es deixava quantificar i que era més objectivable i s'han escapat a l'avaluador, en canvi, l'assumpció de riscos de qui escrivia, l'originalitat, la creativitat, la capacitat d'apartar-se de les fórmules, la grapa del text, la personalitat feta llengua, i, naturalment, l'efectivitat real del text. Sospito que el tovalló de Messi suspendria a mans d'alguns avaluadors obsedits a descomptar per tot allò en què es podria considerar que s'aparta d'una determinada tipologia discursiva. I, en canvi, es tracta d'un document que va aconseguir el que es proposava amb un llenguatge senzill, natural i altament efectiu. Es pot demanar més a tan poques línies?

[741] El flux gràfic del segle

Sovint, en ensenyar llengües o fer treballar les destreses de comunicació a la universitat, ens trobem havent d'ensenyar a plasmar les idees gràficament. En primer lloc, cal trobar l'eina adequada a la xarxa (un llapis i un paper, amb tot, també serveixen), entre la gran quantitat de recursos que hi ha orientats a la creació de mapes conceptuals, o esquemes, o diagrames de flux. En segon lloc, cal decantar-se per un tipus concret de gràfic i, sobretot, fer-hi un ús consistent dels símbols o les formes utilitzats (si fem servir fletxes, que siguin iguals a tot el gràfic). En tercer lloc, cal fer un esforç de síntesi que impedeixi que el gràfic es carregui d'informació i, alhora, que no dificulti recuperar-la tota amb un simple cop d'ull. Allò més important, però, és saber per a què volem la plasmació gràfica de les idees, quin ús en farem, qui hi tindrà accés i, també, si algú l'avaluarà. Fa uns dies que es parla molt del croquis que s'ha trobat en el cas Urdangarín (estic pensant seriosament a estampar-me'l en una samarreta). Amplieu la imatge, sisplau, si encara no l'heu vist. És un croquis força net, que devia servir per aclarir les idees d'algú toixarrut de la trama Nóos que no acabava d'entendre quin era exactament el pla per evadir (presumptament) fons cap al paradís fiscal de Belize fent servir societats al regne Unit, i passant també prèviament per comptes suïssos. "¿No lo entiendes todavía? Pues te lo voy a dibujar". Des de l'angle de la plasmació gràfica de les idees, s'ha de reconèixer que el croquis del segle aprova. Ara bé: el document ha caigut a mans d'una altra mena d'avaluació impensada, la del jutge instructor del cas, que desitjaríem que no el trobés tan net, encara que sí tan clar. Esperem amb candeletes el procés i el veredicte.

[740] Termes per al progrés

Aquests dies he llegit amb satisfacció Work in progress: 55 términos para el progreso (Barcelona: Edhasa, octubre de 2011). Es tracta d'un text situat en el marc d'un projecte de construcció d'un diccionari molt més complet de termes clau de la vida política. L'obra presenta la definició relativament breu (tres o quatre pàgines per mot) d'una cinquantena de termes el sentit dels quals les ideologies que ens envolten pugnen contínuament per segrestar. No es tracta de paraules anecdòtiques o residuals, sinó de termes de pes que el ciutadà troba a diari en boca dels polítics, als mitjans de comunicació, als programes electorals o a la tertúlia amb els amics. Cada sector ideològic els resemantitza i un sol significant, doncs, se'ns presenta carregat de sentits segons qui en sigui el propietari. Work in progress neix de la consciència dels enormes canvis socials que s'estan produint i de la idea que el pensament progressista travesa un moment de profundes transformacions que li fa perdre perfil. L'obra és, en certa manera, un segrest particular dels mots al servei de la ideologia progressista, però no pas un segrest contra natura sinó en ocasions més aviat un alliberament, perquè molts dels termes hi tenen clavades les arrels. Els mots seleccionats són definits per personalitats destacades d'ideologia no conservadora. Es tracta de cinquanta-cinc signants (un per article), entre els quals hi ha noms de l'àmbit polític espanyol i mundial (hi trobem des de Felipe González o Cándido Méndez fins a Emma Bonino o Lula da Silva). Els termes tenen un interès màxim. Hi queden retratats l'acció afirmativa (o discriminació positiva), el canvi climàtic, la ciutadania, la crisi, l'educació pública, l'estat del benestar, la governança global, la fam, la identitat sexual, les institucions, la dona, el pacte global, la pobresa, l'esquerra, la sostenibilitat, la justícia, la llibertat, la política, la redistribució, el sindicalisme, el multiculturalisme o el treball decent. Work in progress és un exercici de definició interessant i recomanable. Més enllà de la ideologia personal o del crèdit que es pugui donar a les figures polítiques que l'escriuen, és un esforç honest per posar llum a confusions i ambigüitats quotidianes en l'ús del llenguatge polític.

[739] Llengua i crisi

Aquests dies he llegit aquí i allà, curiosament, una explicació que m'ha semblat interessant sobre la manera en què l'escriptura xinesa expressa el concepte crisi. Com que tots plegats provem de trobar signes d'esperança, de la mena que siguin, en el pou de profunditats insondables en què ens trobem, m'hi he agafat i ho recullo a Aprendre llengües. La nostra visió més quotidiana de la crisi (paraula que deriva de la forma quasi idèntica del grec) sol ser negativa, tot i que allò que la defineix, en realitat, és la idea d'un canvi brusc, que pot ser favorable o advers, en el qual hi pot haver judici, decisió. L'escriptura xinesa separa la doble realitat que solem no apreciar rere la crisi i la fixa de manera clara. El primer dels signes expressa la idea del perill i el segon la de l'oportunitat. L'oportunitat és un espai crític, però: necessita un impuls, una direcció, una política. Oportunitat és un terme d'origen llatí que es pot associar a l'àmbit mariner (duu la forma port a les entranyes) que fa referència a un vent que mena a bon port. La crisi pot ser positiva, tal vegada, però hi són imprescindibles uns vents oportuns.

[738] Llegir a l'ordinador

Aquests dies he remenat el llibre Leer/navegar en Internet. Las formas de lectura en la computadora (Buenos Aires: La Crujía, 2011). Hi buscava respostes a les noves formes de llegir (dies enrere parlava en una entrada a Aprendre llengües, en aquesta línia, del text de Cassany, ben actual, En_línia) per conèixer millor els trets i les formes de la lectura digital, i hi he trobat, en canvi, no tant una explicació de com llegim ara sinó de com llegíem fa uns anys a l'ordinador. El text, que ha estat publicat fa poc, em fa adonar de la velocitat del canvi de base tecnològica en la pràctica de les nostres destreses lingüístiques. L'obra, fruit d'una llarga recerca de vuit anys, parla encara de nadius digitals i immigrants digitals, se centra en l'ús de la computadora com si no hi hagués hagut una veritable i decisiva revolució cap a la dispersió de dispositius que fan que l'ordinador sigui ja tan sols un més dels aparells des dels quals es llegeix i es consumeixen els productes digitals; no pren en consideració els dispositius especialment concebuts per a la lectura que s'han començat a popularitzar aquests darrers anys (com es pot parlar de la lectura contemporània sense esmentar els e-readers i els e-books?); no té en compte l'enorme quantitat de serveis de l'anomenat web social en què es concreten a diari les necessitats dels internautes (que van molt més enllà de l'ús dels xats i del correu electrònic que cita constantment l'autor), els quals condicionen diàriament l'experiència de navegació dels usuaris i les seves pràctiques lingüístiques productives i lectores. I no atén, per exemple, aspectes clau de la literacitat a la xarxa com el de la multimodalitat. El text, doncs, ens aporta informació i conclusions d'un estrat de realitat que no és el de la xarxa i el món digitals actuals. Això no vol dir que no s'hi pugui trobar una utilitat i un sentit, amb tot: els canvis en aquests darrers deu anys han estat i són tan trepidants i per força tan mal digerits o mig digerits que no deixa de ser interessant poder fer un pas enrere per poder entendre millor el nostre present més immediat.

[737] Microconte de Nadal

Amics i amigues, he escrit un microconte nadalenc, que deixo aquí. Espero que us agradi. Fa així: "A Sara Regàs aquelles festes l’entusiasmaven. En particular, el dia de Nadal. En aquella diada li plaïa tenir a punt un correctíssim àpat tradicional (amb un esplèndid pollastre de pota blava, farcit, com a segon plat); li agradava també poder reunir a casa tots els membres de la família, i considerava gairebé un deure reconciliar-se amb els parents. Sobretot amb el seu gendre. Però el que més fascinació li produïa d’aquell dia passava a altes hores de la nit, sovint ja ben entrada la matinada del dia de Sant Esteve. Es tractava del ritual de preparació dels canelons que es posarien a taula al cap d’unes hores. Sara Regàs, aleshores, prenia les restes del pollastre i les esqueixava, les grapejava, les trinxava, les picolava i les matxucava fins que en sortia el dens farciment que després embolicava amb la pasta dels canelons. A l’hora de menjar-se’ls, l’endemà, qualsevol fotesa (un comentari desafortunat sobre les neules, totalment remullides; el litigi momentani per l’últim tros de torrons d’Alacant; el cantusseig desafinat d’una bonica cançoneta de Nadal) li donaria ales per adreçar un retret al gendre que abocaria, segur, a una prometedora disputa. Perquè Sara Regàs necessitava alimentar l’esperança d’un nou any amb tres-cents seixanta-quatre dies normals. I sabia que, per aconseguir-ho, era imprescindible esmicolar com més aviat millor la treva del dia de Nadal". Amics i amigues, Bon Nadal!

[736] Acollida lingüística

Dimecres a la tarda a la UAB vam gaudir de la intervenció d'Isidor Marí al Màster d'Ensenyament del Català per a l'Acolliment Lingüístic, en una conferència de màxim interès sobre l'acolliment, emmarcada en un acte formal del màster amb professorat i alumnat. No pretenc fer-ne la síntesi, sinó deixar quatre apunts d'idees que van sorgir a la conferència de Marí, algunes de les quals els assistents comentàvem al final de l'acte: 1) la integració dels nouvinguts ha de ser necessàriament bidireccional i ha de tenir la implicació de tothom (integrar el nouvingut, sí, però integrar-se també els autòctons a la nova situació); 2) l'acolliment lingüístic va lligat intrínsecament i de manera inseparable a múltiples factors més, que sovint es es relacionen amb la supervivència material dels nouvinguts; 3) l'acolliment lingüístic ha de produir-se des de l'inici i no pot ser un acte posterior, sobreposat a un altre acolliment lingüístic, el real, que el nouvingut percep inequívocament com el de debò; 4) l'acolliment lingüístic s'ha de produir des d'una gamma àmplia de llocs, en els diversos entorns pels quals passa el nouvingut, i implica, per tant, tota la societat; 5) és fonamental que hi hagi una valoració del capital lingüístic ocult a la societat (a les empreses, per exemple): quantes empreses coneixen i aprofiten la competència plurilingüe i pluricultural dels seus membres, que els estudis (informe ELAN, per exemple) demostren que és decisiva, d'altra banda, en l'èxit comercial?; 6) caldria aproximar-se, en aquesta línia, a les polítiques de valoració de la diversitat productiva, amb llarga tradició a Austràlia (la diversitat és una oportunitat que cal gestionar, no una nosa); 7) en situacions de doble oficialitat, caldria tendir a una integració lingüística semblant a la quebequesa: el nouvingut hauria d'assolir la capacitat de fer servir l'una o l'altra de les llengües oficials de la comunitat receptora. Després de les vacances de Nadal reprenem el màster, que ens permetrà continuar incidint en aquests i altres aspectes d'una tasca, la de l'acolliment lingüístic, titànica però apassionant i imprescindible.

[735] Aprendre llengües: cent mil visites

Amics i amigues, ahir Aprendre llengües va arribar a la visita cent mil, tres anys i mig després de l'engegada del projecte. No puc fer altra cosa que agrair-vos el seguiment d'aquest observatori que és diari personal, entorn d'aprenentatge i e-portafolis, que va néixer per provar de viure el web social. Avui mateix, per celebrar-ho, el sou de tota la plantilla (ehem!) d'Aprendre llengües s'incrementarà un 10 %. Moltes gràcies a tots i a totes!

[734] Els bancs són els culpables

Ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona les parets van aparèixer pintades. No tan sols les parets, també el mobiliari del campus. Em van cridar l'atenció aquests bancs de la Facultat d'Educació que es proclamaven per un breu instant culpables. Un breu instant només de fal·làcia patètica, ja que en traspassar el vidre opac que Roman Jakobson deia que definia la funció poètica del llenguatge, la culpabilitat és transferida ja a uns altres bancs (no de peixos precisament, tot i que hi neden els peixos grossos). Aquests dies ho són d'idees clares, de reivindicacions molt diàfanes, d'encertar els interlocutors, de saber qui són els responsables de les decisions que ens afecten i d'afinar molt en les apreciacions. Són dies en què cal exigir-se una enorme precisió en el pensament i, de retruc, en el llenguatge. L'època baldera de les ambigüitats (hi ha res de més balder que una ambigüitat?; es pot malgastar més que amb una ambigüitat?) correspon al passat immediat, al moment de balafiar recursos, a l'època de les vaques grasses que ara es clou. Les imatges, la metàfora, la retòrica en el bon sentit de la paraula, ens han d'acompanyar sempre perquè com a humans necessitem fugir dels automatismes, crear, somiar, buscar consol. A la taula de negociació, però, no hi ha lloc per a la pirotècnia verbal d'antany. Si calen les metàfores, que siguin impactes per fer comprendre els arguments.

[733] Cap on va l'educació virtual?

Acabo de llegir Evolución y retos de la educación virtual. Construyendo el e-learning del siglo XXI (Begoña Gros, ed., Barcelona: UOC, 2011). Es tracta d'un text útil a qualsevol professional de l'ensenyament i a qualsevol aprenent, ara que ja no hi ha formadors virtuals i alumnes virtuals purs com fa només uns anys, perquè la virtualitat ha esdevingut un espai natural en qualsevol forma d'aprenentatge, un espai que afecta a tothom. Es tracta d'una obra excel·lent, que ens interpel·la amb senzillesa sobre els temes clau de l'ensenyament-aprenentatge que incorpora la virtualitat (el rol de l'estudiant i la centralitat de la seva activitat; el rol d'acompanyament del professorat: "El profesor no es un transmisor de contenidos, sino un diseñador de espacios de aprendizaje", p. 53; el pes de l'aprenentatge col·laboratiu; la naturalesa dels recursos d'aprenentatge: "El futuro de los materiales virtuales es indisoluble de su soporte teconológico...", p. 94) i que ens permet fer un exercici de contrast amb les nostres intuïcions de futur i amb les nostres pràctiques de present. Es tracta d'una obra ben construïda (es destaquen al final de cada capítol, nítidament, les línies o els reptes de futur sobre cada aspecte tractat) i que respon a una voluntat orientadora en un moment de canvis profunds, de progressiva definició d'unes tendències que no se sap on poden arribar a conduir, probablement a somoure estructures molt assentades. Els autors són perfectament conscients de l'apassionant revolució que ens toca viure i apunten algunes realitats que s'entreveuen i ho fan sense dogmatismes, entenent que les tendències de la nova educació amb virtualitat depenen de molts factors, el primer dels quals és una resposta dels estudiants en sintonia amb el nou paradigma, una resposta que no és encara ni general ni òbvia. Un dels fets més engrescadors de la lectura és constatar la coincidència entre alguns principis pedagògics clau desenvolupats al llarg del segle XX i la possibilitat de dur-los a la pràctica a què l'educació virtual convida i aboca, com si es tractés d'una segona oportunitat. Les quatre tendències més destacades cap a les quals apunta l'e-learning del segle XXI són, segons X. Mas i P. Lara al darrer capítol: 1) l'extensió de la virtualitat a tot l'àmbit educatiu; 2) l'aflorament de l'aprenentatge informal (amb els PLE, o EPA, com a constructe per excel·lència); 3) la tendència a l'aprenentatge social i col·laboratiu (les eines 2.0 el faciliten enormement) i 4) l'aprenentatge ubicu. L'aprenentatge de llengües, naturalment, no en queda al marge.

[732] Merkozy (acronímia conjuntural)

Els acrònims es poden definir com abreviacions formades per lletres o segments de mots que formen part de paraules pròximes que esdevenen un mot ordinari. Són acrònims INCAVI (Institut Català de la Vinya i el Vi), MERCOSUR (Mercado Común del Sur), PRYCA (precio y calidad), emoticona (inicialment de l'anglès emotion i icon), telemàtica (telecomunicació i informàtica) o, per exemple, un acrònim curiós elaborat amb parts dels cognoms de tres persones: estraperlo (Strauss, Perel, Lowann). Darrerament s'ha estès l'acrònim Merkozy per designar l'entesa política entre Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, profusament vehiculada per les imatges, al capdavant d'un intent desesperat de treure Europa de la crisi financera i fins de refundar-la. Si els acrònims presenten un grau de fusió conceptual elevat, Merkozy, en canvi, fa patir: s'hi veu massa el llautó d'una unió conjuntural de dos països tradicionalment enfrontats i rivals, s'hi veu massa una parella de ball momentània i interessada. Merkozy em produeix una angúnia semblant a la que m'inspira l'acrònim catanyol, l'angúnia de veure un monstre híbrid contranatura que avança amb aire amenaçant i que pren un cos desagradable i indesitjat. Tinc la sensació, amb tot, que l'acrònim Merkozy no farà gaire via, perquè els interessos particulars el desfaran com es desfà un terròs de sucre en un got d'aigua. Serà un bon senyal, sens dubte, que de l'acronímia no passem a l'eponímia, el fenomen que fa que el nom d'algú designi, per exemple, una zona geogràfica (Americo Vespucio, Amèrica; Simón Bolívar, Bolívia; Cristòfol Colom, Colòmbia; Felip II, Filipines). No puc ni imaginar la vella Europa, la del dolç nom de la nimfa mitològica seduïda per Júpiter, rebatejada per un epònim impronunciable de circumstàncies.

[731] Contra l'insult

Aquests dies hem sentit les paraules insultants d'un membre del Parlament català cap a la presidenta de la Cambra. Precedides, és cert, per una limitació expressiva greu i sense precedents al Parlament (l'impediment de fer servir certes formes relatives a la insostenible relació econòmica entre Espanya i Catalunya). Ben viva la polèmica pels insults del parlamentari López Tena, he llegit una obra recent que parla precisament de la greu expansió social i naturalització de l'insult a la vida política i als mitjans de comunicació. Es tracta del text de Juan Cruz Ruiz Contra el insulto (Madrid: Turpial, 2011). El text té un cert interès: analitza per mitjà de reflexions i entrevistes el cas de diversos insultats cèlebres (la directora de cinema Pilar Miró; el responsable de la SGAE, Teddy Bautista; l'anestesista Luis Montes; el màxim responsable de l'Expo de Sevilla, Jacinto Pellón). Sense voluntat d'entrar ara a jutjar la història que hi ha darrere aquests ben diversos personatges, em sembla interessant el relat dels abusos verbals públics fets contra ells per mitjà de l'insult (definit per l'autor com “el gallet del llenguatge”) i el linxament i la mort civil a què condueixen, més greu en els casos que es troben pendents d'investigació o sub iudice. L'insult (etimològicament equivalent a 'saltar al damunt', insultare) és una forma d'humiliació que no s'hauria de tolerar impunement a la nostra vida pública. És, en el fons, una supuració de la bèstia que hi ha dins les persones que caldria evitar en la relació civil. És imprescindible continuar ensenyant i avaluant des dels cursos de llengua el domini de l'àmplia gamma de formes punyents que la llengua posa a la nostra disposició per atacar sense erosionar greument la imatge pública de les persones que ens han ofès o l'actuació de les quals jutgem d'inacceptable. No és sinó una variant de la mateixa competència que farà que els parlamentaris que desitgin esquivar l'atemptat a la llibertat d'expressió imposat per la presidenta acabin dient furtar, afaitar, desfalcar, desvalisar, estafar, lladronejar, pispar, rapinyar, sostreure, usurpar.

[730] Eixamplar els codis culturals

Ahir a la Jornada de formació de formadors organitzada per la Xarxa Vives i la Comissió de Formació en Llengua Catalana (vegeu l’entrada anterior) vaig fer una comunicació sobre la competència intercultural en els estudiants universitaris nouvinguts, representant el Servei de Llengües de la UAB (deixo la presentació inserida en aquesta entrada). Hi vaig donar una definició d’aquesta competència, per començar, i vaig provar de fer veure, a continuació, el relleu que té actualment, en un context caracteritzat per societats marcadament multiculturals i per l’accés quotidià de tots nosaltres a noves formes culturals. Vaig voler insistir també en la relació estreta entre aquesta competència i l’ensenyament-aprenentatge de llengües, que és l’espai privilegiat per fomentar-la, i vam constatar que hi ha estudis empírics que indiquen clarament que el nivell de competència intercultural dels estudiants universitaris és molt baix tant pel que fa a coneixements com a habilitats i actituds. Em vaig aturar a destacar, d’altra banda, l’enorme esforç fet pels serveis lingüístics aquests darrers anys amb cursos, activitats, productes, recursos, etc. de foment d’aquesta competència amb l’objectiu que els nouvinguts a les nostres universitats siguin veritablement viatgers i no turistes (seguint la metàfora de M. Byram, 1997). També vaig posar sobre la taula el concepte de competència intercultural i vaig defensar que hem passat d’un foment que tendia a ser monològic i d’identitat a identitat (partint d'identitats simples) i basat en aspectes lligats al coneixement declaratiu, a un foment dialògic que té en compte les identitats múltiples dels nostres alumnes nouvinguts i el feix de codis culturals que atresoren. Uns codis culturals que l'alumnat, com a tasca principal, ha d'adquirir el compromís d'eixamplar. Posteriorment, vaig indicar per què no em sembla idoni el tractament de la competència intercultural a l’e-PEL de l’OAPEE i vaig suggerir algunes línies de treball d’aquesta competència, que passen per una major comprensibilitat de la informació que arriba als aprenents, per un major foment de la reflexió i també per l’estímul de l’autovaloarció de la competència. Dins aquests paràmetres, vaig apuntar tres línies de treball: una que ens aproxima al coneixement dels portfolios de la competència intercultural ja existents, una línia basada en la focalització en una experiència intercultural més que no en la producció per part de l'aprenent d’un registre exhaustiu d’experiències, i una tercera línia que es basa en la sensibilització lúdica a l’entorn d’aquesta competència. És en aquesta darrera línia que la UAB (amb el suport de la URV i el finançament de la Generalitat) ha elaborat el Test d’Obertura Intercultural, un qüestionari divertit, en diverses llengües, que ajuda l'aprenent a calibrar el seu nivell de competència intercultural.

La competència intercultural dels estudiants nouvinguts on Prezi

[729] Competència intercultural

Demà participaré a la Jornada de formació de formadors sobre experiències dels cursos EILC que ha organitzat la Xarxa Vives d’Universitats amb el suport de la Comissió Interuniversitària de Formació en Llengua Catalana i la col·laboració de la Generalitat. Companys de diverses universitats del territori i també una representant de la Universitat de Vigo hi explicaran les experiències relacionades amb la implantació dels cursos EILC de català (i gallec) per a estudiants universitaris estrangers. Una de les característiques d’aquests cursos és que combinen les seixanta hores de formació bàsica en llengua catalana amb un bon nombre d'hores d'aprenentatge en autonomia i amb un conjunt ampli d’activitats culturals complementàries. Una de les opcions que s’han pres relacionades amb aquests cursos ha estat l’ús del Portfolio europeu de les llengües de l’OAPEE, en versió electrònica, experiència sobre la qual s’està duent a terme una reflexió rigorosa i s’estan elaborant unes propostes de millora. La meva intervenció de demà a la jornada porta el títol "La competència intercultural dels estudiants nouvinguts". Tinc algunes preguntes a plantejar als companys. L’e-PEL de l’OAPEE fa treballar prou i adequadament la competència intercultural? Ha evolucionat el concepte i la manera de fomentar la competència intercultural a les nostres aules de nouvinguts als darrers anys? Focalitzem massa en els nouvinguts en parlar de competència intercultural? Quins recursos ens poden ser útils per fomentar la competència intercultural? Hi ha un nivell adequat de competència intercultural entre els estudiants universitaris? Fem treballar amb fonament i amb claredat aquesta competència? Sabem com avaluar-la? Cal? Tenim alternatives a la reflexió exhaustiva sobre la qüestió i al registre interminable d’experiències interculturals que ens proposen sovint els portfolios? Tinc ganes de posar aquests i altres temes a debat, demà, i veure què hi diuen els companys d’altres universitats. En parlarem.

[728] Paraula africana

Acabo de llegir África en 10 palabras. Mi manual de supervivencia en la jungla de asfalto, de Jordi Serrallonga (Barcelona: Plataforma, setembre de 2011) i en deixo unes notes a Aprendre llengües. Es tracta de la reflexió sobre alguns contrastos culturals entre els habitants de certes zones de l'Àfrica i els habitants de la jungla de l'asfalt, des d'un partit pres a favor de les formes culturals africanes. L'autor, arqueòleg, naturalista, docent universitari i profund coneixedor de l'Àfrica posa de relleu per mitjà de deu paraules de la llengua franca swahili concepcions culturals marcadament diferents de les occidentals. El text ens interpel·la, és clar, en un segle caracteritzat perquè els individus pertanyem a diversos codis culturals dels quals a diari posem a prova la flexibilitat a partir de l'exercici de la nostra competència intercultural. Serrallonga ens parla amb passió d'una civilització que sap agrair, a diferència de la nostra (amb el mot asante del swahili, 'gràcies'), d'una civilització que se sap saludar (amb el mot jambo, 'hola'), mentre que altres cultures conreen l'evitació social. D'una cultura que defuig dir-se adéu i opta per l'amical, intens i emotiu tutaonana ('A reveure'). Una cultura que, alhora, se solidaritza amb el sofriment dels altres i amb el seu esforç per sortir de la situació que el genera (pole, 'ho sento', ens dirien els maasai si veiessin que hem rebentat una roda i que fem mans i mànigues per canviar-la). L'autor també destaca mots com mama i mzee ('dona respectable' i 'home respectable'), formes que contribueixen a expressar la idea d'una experiència i una saviesa sense edat ni casta, mentre que sovint les nostres societats marquen el respecte, merescut o no, per la posició social o el càrrec. Jordi Serrallonga focalitza també en un altre mot en swahili que és siombaya ('no va pas malament'), per indicar-nos que la (una certa) mirada africana damunt la realitat és més aviat positiva (l'ampolla mig plena) que no negativa, mentre que la queixa i el plany són constants en societats com la nostra. Explica Serrallonga que davant la pregunta habari gani ('com estàs?'), ell mai no ha sentit a l'Àfrica una resposta negativa, mbaya sana ('molt malament'), sinó nzuri sana ('molt bé') o siombaya ('no va pas malament'). Un altre dels conceptes africans que l'autor troba a faltar a la jungla de l'asfalt és el que expressa el mot polepole ('a poc a poc'), que indica un ritme lent però continu, eficient i assossegat (que no té res a veure, és clar, amb la mandra o la inactivitat), als antípodes de l'estrès i la pressa en què nosaltres vivim. Serrallonga es promet a les pàgines d'aquest text singular respectar l'essència slow del polepole cada cop que retorni en safari ('viatge' en swahili) a la seva ciutat del món occidental.

[727] La llengua del sondeig a l'escrutini

De 8 a 9 del vespre, els dies d'eleccions, es produeix a les cadenes televisives un moment màgic que pot atrapar el ciutadà incaut. Com que hom no sap esperar tranquil·lament que siguin les 9, moment que ja hi comença a haver vot escrutat, les televisions ens ofereixen una hora absurda de debat sobre els resultats incerts que sorgeixen de les enquestes a peu d'urna. És aquell moment que posa a l'arc parlamentari partits petits que al cap de poca estona són ja extraparlamentaris sense haver entrellucat ni la melena dels lleons del Congrés, és el moment que els convidats dels platós es neguen en rodó a comentar res, és el moment que encara ni tan sols és apropiat dir que la nit serà llarga perquè la nit, amics i amigues, la nit electoral de debò no ha començat encara. No sé si els sociòlegs, els politòlegs, els comunicadors i els amics de tota mena de porres gaudeixen gaire d'aquesta estona que va de les 8 a les 9 del vespre. Jo penso més aviat que, en època de retallades, seria fenomenal que de 8 a 9 hi hagués una apagada total, que seria idònia una hora de reflexió, la reflexió que correspon a l'alea iacta est, al Déu nos en guard d'un ja està fet. El professorat de llengües, amb tot, sospira perquè no arribi mai aquesta retallada. Perquè de 8 a 9, ininterrompudament, presentadors i comentaristes viuen en una realitat només incerta, probable o possible, formulen hipòtesis constants, fan un ús ultrat de les subordinades condicionals i concessives, de les construccions hipotètiques, del subjuntiu, de construccions emfàtiques que insisteixen i insisteixen que allò només és un sondeig. És l'estona de sentir si es confirmessin aquests resultats, voldria dir que hi hauria hagut una davallada important del partit socialdemòcrata, encara que, repetim, es tractaria només del resultat del sondeig amb vot recollit a peu d'urna... De 8 a 9 la insensatesa mediàtica i el frenesí per la immediatesa regala al professorat de llengües una lliçó magistral (la base de la unitat didàctica s'actualitza sola, a més, a cada contesa electoral). Una lliçó que mai no es troba en altres contextos reals, perquè no és gens fàcil aguantar tanta estona una situació comunicativa basada en una possibilitat, en una irrealitat. Després, amb l'escrutini, tot es posa a lloc i hom s'adona que encara serà molt més difícil aguantar quatre anys la realitat. [Imatge]