[452] Controlar l'ambigüitat

Llegia al Marc europeu comú de referència per a les llengües un descriptor per al nivell C2, el més alt, relacionat amb el "repertori lingüístic general": "[L'aprenent] pot explotar, amb un domini exhaustiu i fiable, un repertori lingüístic molt ampli per formular de manera precisa el seu pensament, insistint, diferenciant i eliminant l'ambigüitat...". Sovint en programes i manuals es descriuen com a qualitats positives dels nostres actes comunicatius i de les nostres produccions verbals la claredat, la precisió, la concisió, l'evitació de l'ambigüitat, etc. Els actes comunicatius que es pressuposen als interlocutors semblen regits, així, per una mena d'estranya puresa verbal que no tinc més remei que qualificar d'inhumana. Per poc que reflexionem un moment ens adonem que diàriament qualsevol persona topa amb actes comunicatius on l'ambigüitat és la nota predominant, amb textos en què cal llegir entre línies el que se'ns vol dir o imposar; amb discursos basats en un grau elevat de foscor, no sempre indeliberada. ¿Qui no ha forçat l'explicació d'un projecte perquè pugui acollir-se a demanar un ajut amb el qual no acaba d'encaixar? ¿Qui no ha vist algú proferir opinions positives davant determinades realitats considerades poc menys que abominables senzillament per salvar la imatge? ¿Qui no ha conegut persones el discurs de les quals és un amagar l'ou sense fi? ¿Qui no ha vist jutjar d'ingenuïtat imperdonable aquella claredat que els manuals demanen als aprenents de llengües? Els programes i els manuals de llengua tendeixen una mica massa a imaginar la comunicació com un grapat d'actes beatífics. ¿On són els manuals de llengua que ensenyin a controlar la claredat, la precisió, la concisió, a ser i a no ser foscos i ambigus segons convingui més? ¿On són els manuals de llengua que ajudin a moure's entre els discursos impurs de la vida?

[451] Llengua i possessió

Llegeixo a Le langage du vivant, d'Hélène Trocmé-Fabre, els comentaris de l'autora sobre el fet que moltes llengües europees se separen del que ella anomena el llenguatge de la vida: el verb tenir (avoir) i els verbs que es relacionen amb la idea de possessió ocupen un lloc destacadíssim en aquestes llengües: tenim diners, tenim fills, tenim temps, tenim lloc, tenim un cos, tenim i perdem la memòria, tenim coneixement, tenim set, tenim una malaltia... Altres llengües, en canvi, aporten altres mirades sobre la vida no basades en la possessió, en el poder, en la dependència. Indica l'autora que el verb avoir és absent de l'àrab, de l'hebreu, del rus, del japonès, del tibetà, del quítxua. Quan nosaltres diem “tinc un amic”, l'hebreu diu “l'amic cap a mi”; quan diem “tinc un llibre”, l'àrab i el rus diuen “a casa meva un llibre” i el quítxua diu “el meu llibre existeix”; quan nosaltres diem “tinc un fill”, la llengua toraja diu ”hi ha fill” i el quítxua “el fill del qual jo sóc responsable”. Aquestes observacions duen l'autora a afirmar que “ce que les langues occidentales expriment par la possession est rendu, dans d'autres langues, par une localisation et un positionnement dans l'espace et la durée. Le lien privilegié entre soi, un objet et un autre personne y est exprimé sur le monde de l'existant. Il n'y a pas de prise de pouvoir sur l'autre: il garde son statut de sujet.” Hélène Trocmé-Fabre considera que les llengües haurien d'alliberar-se del llast d'aquesta mirada possessiva i poderosa, que impedeix als parlants entrar en una relació profunda amb allò que és viu i indica que caldria iniciar un reenfocament del nostre llenguatge. La formulació de Trocmé-Fabre sona a utòpic i tot el text té un aire esotèric, per bé que la reflexió no es pot pas dir que no sigui interessant.

[450] Un idioma no és un mur, és una porta

Llegeixo al bloc Cosecha del 66 un bonic escrit en quatre llengües, euskera, català, castellà i gallec que coincideix tan completament amb les meves idees sobre les llengües que no puc més que ressenyar-lo breument i recomanar-ne la lectura i la redifusió. Li dono la veu en aquesta entrada. El text explica que l'Estat espanyol és ple de murs intangibles, entre els quals el de la desafecció i el desinterès per les llengües diverses de l'Estat: "...a molts se’ls omple la boca sobre Espanya, com si el català es parlés a Nova Zelanda, i no fos l’idioma de gent que pensa, sent i viu amb tantes coses en comú amb els que tenim com idioma matern el castellà. Perquè molts anomenen Donostia com una ciutat preciosa, però no intenten entendre la bellesa que tanca el basc. Perquè sembla que a massa gent li interessi anar a Galícia per menjar marisc, però no aprendre alguna paraula de Gallec". Els idiomes són portes, no murs: "Ensenyem als nostres fills la riquesa d’aprendre. Obrim portes als murs. Un idioma sempre és bell, sempre és savi. No es tracta que tots parlem a la perfecció totes les llengües. Es tracta de posar llavors perquè el coneixement ens apropi, ens faci millors. Tots som iguals perquè tots som diferents. Obrim les portes, la meva llengua és la teva, la teva llengua és la meva". Hizkuntza ez da harresia. Atea da. Un idioma non é un muro. É unha porta.

[449] L'aventura de llegir

Amb l'arribada de l'e-book, al llibre tradicional li queden, decididament, quatre dies. Segurament que, tal com van les coses, no arribarà ni a Sant Jordi. Jo ja ni goso incloure'n a les llistes d'obres recomanades als alumnes, perquè m'arrufen el nas pensant que hauran d'anar a les biblioteques a buscar-los, o a rònegues llibreries noucentistes que apleguen, enquadernats, milers d'arbres de la selva amazònica que l'espècie, tan desnaturalitzada, ha sacrificat per afavorir el vici denigrant de la lectura. Ningú ja no entén perquè cal carregar, en ple segle XXI, conceptes pretecnològics com el volum, el pes o la pudor que fan les pàgines esgrogueïdes de les obres en suport paper. El llibre de sempre, amics, ja no el vol ningú. Hi va haver una època que intentaven encolomar-te'l amb els diaris... Després va funcionar perfectament aquella excusa tan dospuntzerista i partidària d'un sharism avant la lettre i sense fronteres de no voler acumular-los a casa: tothom ha tingut un conegut que ja no té llibres perquè ell, diu, "els dóna". El llibre se'ns mor, amics. La foto que em passa una companya és fresca d'avui. Ara mateix recomano als meus alumnes que comprin no menys de tres peces de roba interior: "Si compreu tres calces, un llibre de regal".

[448] Prejudicis lingüístics

Llegeixo Catalogue des idées reçues sur la langue, un llibre ja clàssic de la lingüista francesa d'origen rus Marina Yaguello. Es tracta d'una obra sobre els prejudicis lingüístics (de vegades innocents, altres no gens). Yaguello, amb un discurs amè, hi aborda prejudicis com els de les llengües petites i les llengües grans; el tòpic de les llengües més perfectes que altres; el de les llengües pretesament clares i lògiques; el de les llengües difícils; el de les llengües simples i les llengües complexes (a propòsit dels pidgin i els les varietats criolles); el prejudici de la bellesa de les llengües; el prejudici absurd basat en la psicologia dels pobles que hi ha identitats dotades per aprendre llengües i altres que no (els eslaus sí; els francesos, no), el de les llengües riques i pobres... Yaguello tracta també a l'obra temes com el menyspreu per les llengües tingudes per primitives o la ignorància de les situacions de ric multilingüisme de pobles no occidentals (africans, per exemple); el prestigi arbitrari de certs accents lingüístics o la càrrega racista amb que es jutgen certes pronúncies; la falsa idea que les classes gramaticals o diversos aspectes lingüístics són universals (el wòlof no té adjectius, per exemple)... L'autora ens il·lustra també amb consideracions tòpiques sobre la llengua materna (que pretesament no s'oblida mai); o sobre la percepció de degeneració de les llengües, basada en el purisme. En relació amb el purisme, recorda per exemple que l'Alemanya nazi va eliminar mots d'arrel grega com Telefon, Geografie, Television per Fernsprecher, Erdkunde, Fernsehen. El punt de vista de Yaguello no participa de cap mena d'actitud de xovinisme francès: no exculpa pas la llengua francesa, per exemple, de l'establiment de la llengua nacional contra els patois. Indica, per exemple, que abans de 1880 menys del 20 % dels ciutadans francesos parlaven francès (!) i exposa amb claredat la destrucció estatal de les llengües regionals franceses. Una obra interessant, indubtablement, que anirà a parar als prestatges entre Mal de llengües de Jesús Tusón i Dignidad e igualdad de las lenguas de Juan Carlos Moreno Cabrera.

[447] Quin tipus d'escriptor sóc (i 2)

Parlàvem de la tipologia d'escriptors de Creme i Lea. El tercer perfil que estableixen correspon a l'escriptor que traça un gran pla, després d'una profunda documentació. Es tracta d'un pla que es configura al seu interior, a partir de tota la informació rebuda, de manera que en un moment determinat és capaç d'escriure tot allò que ha planejat, generalment d'una tirada i sense gaires rectificacions ni revisions. Es tracta d'un tipus d'escriptor que fa una important tasca prèvia a l'escriptura i que basa la seva intervenció en la reflexió. Si calgués trobar-li un defecte diríem que la maduració de la idea (que té perfectament construïda abans d'escriure) no és equivalent a tenir un discurs formalment madur i que, per tant, els processos de reescriptura podrien encara ajudar-lo a fer un producte més rodó. Si calgués trobar una imatge per reflectir la tasca d'aquest escriptor triaria una construcció que ens poséssim a fer amb el joc dels Sims i que ja tindríem predeterminada dins nostre abans de construir res:

El quart i darrer tipus d'escriptor segons els autors d'Escribir en la universidad és l'escriptor arquitecte, que és aquell que vetlla sobretot per la carcassa, per l'estructura, que gaudeix perfilant el mapa mental o el mapa radial de la seva construcció fins i tot sense conèixer amb precisió el contingut de l'edifici del que dirà. És l'escriptor que mai no dissenyaria l'interior de la casa sense haver esmerçat els seus esforços a construir un bon esquelet. Aquí el teniu:

[446] Quin tipus d'escriptor sóc (1)

Aquests dies he arrencat les assignatures de llengua escrita a la Facultat, amb alumnes de diverses especialitats de lletres. En un dels grups hi ha 96 persones inscrites a l'aula, un nombre d'alumnes veritablement salvatge i decididament contrari als principis bàsics del pla Bolonya. De moment només els he pogut dir que no se'ls acudís començar a escriure... A la sessió de demà farem una breu reflexió, entre altres qüestions, sobre diversos models d'escriptors, a fi que cadascú pugui identificar-se amb algun, o imaginar-ne algun altre. Em sembla interessant la tipologia que ofereixen Phyillis Creme i Mary R. Lea a Escribir en la universidad (Barcelona: Gedisa, 2000), un text que sempre m'ha semblat interessant. Els autors hi presenten quatre tipus d'escriptors: 1) l'escriptor bus, 2) l'escriptor apedaçador, 3) l'escriptor que fa un gran pla i 4) l'escriptor arquitecte, per bé que deixen clar que no sempre ens mantenim fidels a un d'aquests quatre tipus, ja que determinades circumstàncies ens poden fer decantar per un perfil o per un altre. L'escriptor bus és aquell que se submergeix en

l'escriptura, que no sabria començar a escriure si no és fent immersió en el seu propi discurs. Una de les qualitats d'aquest tipus d'escriptor és el fet que sol fer servir l'acte d'escriptura per ajudar-se a construir el pensament. El segon tipus d'escriptor és, com deia, l'apedaçador, aquell que davant el tema sobre el qual cal expressar-se té la virtut de seleccionar algunes àrees sobre les quals ja pot opinar, deixant de banda, de moment, allò que ignora. La seva feina posterior consisteix a cosir les peces construïdes, amb el benentès que sovint aquestes peces es refan o es descarten, a mesura que la documentació o la generació d'idees dóna més consistència a allò que es vol dir.

[445] La pressió de l'anglès

M'arriba informació de l'entrevista recent de 7 jours sur la planète al conegut lingüista i poliglot francès d'origen tunisià Claude Hagège i la reprodueixo al bloc perquè reflecteix un posicionament latent que no sempre veig formulat d'una manera tan clara (tan poc evitativa, si voleu). La radicalitat de les afirmacions d'Hagège convida, certament, al debat, a la generació de saludable controvèrsia i a la necessària aparició dels matisos. És difícil quedar-hi indiferent. Aquest autor fa una denúncia molt dura del que ell anomena la pressió enorme i insuportable de l'anglès damunt les altres llengües, com el francès. Una pressió generada, segons ell, per una simple qüestió de moda i esnobisme. L'anglès, segons Hagège, amenaça seriosament la diversitat lingüística. Sembla prometre un gran futur a les persones que en realitat no és tal, o s'implanta a les empreses franceses excessivament, de manera innecessària. El lingüista lamenta, igualment, que llengües com el francès hagin de suportar una gran allau de manlleus angloamericans. És curiós que Hagège, en un moment de l'entrevista, arriba a carregar a la pressió de l'anglès fins i tot el renaixement entendridor actual de les llengües regionals com ara el català! Hagège no s'està de reconèixer, amb tot (i això fa bo de sentir-ho), la cruel persecució històrica de la República damunt les seves llengües altres que el francès, com ara el català, el basc, l'occità o el bretó, per exemple. Deixo aquí l'entrevista, sis minuts d'uns plantejaments ideològics radicals que estem acostumats a llegir entre línies, per pura correcció política, i que aquí s'expressen sense embuts. ¿Hi ha una pressió insuportable de l'anglès damunt les altres llengües que posa en perill el bé preuat de la diversitat lingüística?

[444] Llengües d'evitació

És ben sabut que els aprenents i els parlants de llengües fan servir estratègies d'evitació quan topen amb algun obstacle que els impedeix la comunicació. No es tracta pas d'un fenomen connotat negativament, sinó d'una habilitat ben útil que revela un domini elevat de l'idioma. L'evitació lingüística no és només afer d'estratègia expressiva, amb tot. Fa un temps parlàvem a Aprendre llengües dels eufemismes, com a forma de defugir l'esment de determinades realitats tabú. L'eufemisme pren tota una altra magnitud, amb tot, en les anomenades llengües d'evitació (avoidance speech o langues d'évitement), fenomen que afecta determinades llengües aborígens australianes, entre altres. En parla Elizabeth Little: "La langue d'évitement sert en presence de personnes du sexe opposé où lors de rituels d'initiation. Ainsi, les langues batak d'Indonésie font appel à des mots et à des formes différents selon que l'on se trouve à une vieillée funèbre ou à un enterrement". Les varietats d'evitació tenen la mateixa estructura gramatical que la llengua no marcada, però operen unes notables variacions de vocabulari. És el cas de la llengua djirbal, australiana, en la qual davant certs membres de la família, els parlants abandonen la varietat comuna, el guwal, i parlen en dyalnguy (llegiu una breu explicació del fenomen), que tendeix a una expressió més breu i més genèrica. Les llengües d'evitació em fan una certa angúnia, què voleu que us digui: em suggereixen els anys foscos de la dictadura amb els cantautors esmolant les metàfores; la hipocresia de les persones que només vetllen per salvar la seva imatge; la retòrica burocràtica buida, circular i esgotadora del funcionari que evita encarar el futur i transformar-lo. L'evitació és a un pas del silenci.

[443] Fanatisme per la diversitat

Sempre m'han interessat molt els textos que divaguen de manera amable sobre algun aspecte de la llengua. Diria que a Catalunya n'hi ha una certa tradició (Pompeu Fabra, Albert Jané, Joan Solà, Jesús Tusón, els Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots de Joan Bastardas, etc.). Eixamplant el punt de mira cap a la diversitat lingüística global, he llegit aquests dies unes converses filològiques molt interessants, les Confessions d'une fanatique des langues, d'Elizabeth Little. No us espereu l'apassionant relat del periodista viatger a la cerca de les llengües que encara es parlen que trobem, per exemple, a Aquí se habla, de Mark Abley (que també recomano). L'obra de Little és tota una altra cosa. No té més escenari que el seu propi discurs. Es tracta d'una explicació amena, farcida d'exemples, del relativisme lingüístic. És un text ple d'ironia, sentit de l'humor i apassionament per les llengües. L'autora estructura la seva confessió en cinc capítols dedicats als noms, als verbs, als nombres, als modificadors i a l'acte de parla (aspectes de pronúncia, prosòdia, normes de cortesia, etc.). Little s'entreté, per exemple, a comparar les llengües amb casos (les declinacions complexes del finès i l'hongarès, per exemple) i les que no en tenen; parla de les particularitats de les classes nominals a diverses llengües del món (el sumeri i el tàmil tenen classes diferents per a mots que designen entitats amb raó o sense); dels diversos sistemes de conjugacions existents (l'èuscar, el mapudungun, l'inuktitut entre altres tenen la particularitat que el verb s'acorda amb el subjecte, però també amb el complement directe); dels sistemes de còpules múltiples; de curiositats de l'aspecte, el mode o la veu dels verbs de diverses llengües: el zulú fa la passiva, per exemple, adjuntant la forma -wa al verb: uyabona ('ell veu'), uyabonawa ('ell és vist'). Little també reflexiona sobre la irregularitat verbal (sabíeu que el quítxua no en té i el navajo, en canvi, n'és ple?). Ben interessants són també les reflexions sobre la gran diversitat de sistemes numèrics existents (de base cinc, deu, vint, dotze...), amb els casos extrems i ben curiosos de llengües com el warlpiri, que compta només un, dos... i molts. L'autora també s'atura a analitzar la diferent categorització que fan les llengües del cromatisme (hi ha llengües que només marquen el blanc i el negre, mentre que altres com el tzotzil es refereixen, per exemple, a cinc colors bàsics combinats amb nocions com la intensitat, l'opacitat, la textura... fins a obtenir un miler de paraules!). No m'hi estenc amb més exemples aportats per Little. Recomano la lectura de les Confessions d'une fanatique des langues, un text divertit i ple de petits aprenentatges. I un arsenal de recursos per als ensenyants de llengua que volen poder entendre i saber explicar la diversitat lingüística.

[442] Expolangues 2010 (i 4)

Abans no se m’esbravi l’anada a Expolangues, acabo amb algunes notes ràpides preses en aquesta fira. Ja vaig parlar de l’extraordinària impressió de l’estand de Catalunya i ho faig ara de les activitats que gairebé ininterrompudament s’hi han dut a terme (amb ritme i bona assistència de públic). Des del punt de vista global de l’organització de la fira, vull destacar l’encert que representen els espais “La classe” i “Le Kiosque”, aules semitransparents situades entre els estands de l’exposició que, d’una forma gairebé ininterrompuda i molt lliure, acullen petites lliçons de llengua (gal·lès, xinès, rus, català, japonès, àrab...) o demostracions temàtiques (assisteixo a una sobre blocs docents, per exemple, amb una cinquantena de persones). Crec que aquests espais formatius són una bona proposta al costat de l’agitat mercadeig dels estands d’editorials i llibreries. Un excel·lent contrapunt. També des del punt de vista organitzatiu em sembla bé que un saló com Expolangues dediqui el primer dia als professionals i la resta de dies al gran públic. Entre els diversos espais representats a la fira, em sobta la forta presència del que es relaciona amb la llengua xinesa i, d’altra banda, la quantitat d’empreses que es dediquen als séjours linguistiques, un sector que a casa nostra no té pas gaire implantació. Pel que fa als actes i a les taules rodones i conferències a què assisteixo vull destacar el nivell i l’encert de “Sois linguistiquement durable”, de Carme Junyent. També vull dir que he vist força politiqueig (massa) a la fira i massa paraules buides i política d’aparador, la típica retòrica buida del poder, tan esgotadora i estèril per a les persones que creuen en l'acció i la transformació de la realitat. La taula rodona per provar d’escatir les solidaritats possibles entre les llengües romàniques en va ser una bona mostra. Em va impressionar força, també, el devessall de publicacions (i l’estand) de la Délégation générale à la langue française et aux langues de France (vaig recollir diversos exemplars de la publicació periòdica Synthèse, interessants), que semblen revelar, paradoxalment, un alt grau de consciència per les llengües a l’Estat francès. Mentrestant, segons que em comentaven els companys del Parla.cat, l’organització de la fira demanava que les presentacions es fessin en francès per facilitar la comprensió de tothom. I la intercomprensió, amics? No vull oblidar un dels fets destacats ja després de la clausura d'Expolangues: la signatura de la Declaració de París del Govern Basc, la Xunta de Galícia i la Generalitat de Catalunya. Fins l'any que ve.

[441] 1-2-3 Parleu!

La setmana passada vaig visitar la llibreria Attica a París. Es tracta d'un espai molt interessant per als amants de les llengües. A banda tota mena de llibres per a l'aprenentatge dels idiomes més comuns, em va sorprendre la quantitat d'obres (diccionaris, gramàtiques) adreçades a llengües poc ensenyades i poc conegudes. Si voleu una gramàtica de la llengua burushaski o de la llengua malgaix o de la llengua thai o d'un ampli ventall de llengües del món poc divulgades a casa nostra, visiteu la llibreria Attica. Triant i remenant hi vaig trobar una publicació curiosa, 1-2-3 Parlez!: Une nouvelle Manière d'Apprendre les langues, d'Henri Guéguen (Editions Becherel Cité du Livre). M'atrau aquesta mena de publicacions, que no té res a veure, tot sigui dit, amb aquella mena d'obres que volen fer-nos aprendre un idioma en deu dies, tot i que comparteix amb aquells textos una certa base d'ingenuïtat. Es tracta d'una obra basada en plantejaments d'éveil aux langues, que segueix l'enfocament Le Goût des Langues / Taste for Languages. 1-2-3 Parlez! explica les potencialitats de l'aprenentatge de llengües en grups de dues persones que s'ensenyen la llengua l'una a l'altra. En diríem tàndems (consulteu les entrades que hem dedicat als tàndems lingüístics a Aprendre llengües) o, en terminologia de l'autor, binomis. La llengua es pot aprendre molt bé, segons Guéguen, per mitjà de la constitució de "binômes d'aprentissage mutuel de langues". La publicació esdevé un enfilall de consells basats en el sentit comú per al funcionament d'aquests binomis, ajustats al nivell de principiants o a un nivell més avançat. Una bona part de l'obra planteja exemples a dues columnes contrastant dues llengües sovint poc apreses pels europeus (àrab, hebreu, bretó, esperanto, kurd, el créol de l'illa de Guadalupe, etc.). Una bona part del text conté consells per al funcionament dels binomis lingüístics, sobre com fer el material de treball dels tàndems, sobre les condicions idònies per engegar-los. En resum: un llibre senzill, de plantejament alternatiu, basat en una nova mirada sobre les llengües que té l'ancoratge en principis de consciècnia lingüística, que pot fer servei en les dinàmiques de tàndem lingüístic.

[440] Expolangues 2010 (3)

Deixo en aquest apunt constància de la taula rodona organitzada per la Unió Llatina a Expolangues sobre la intercomprensió de llengües, i les diapositives que vaig fer servir a la meva presentació i un fitxer de so amb la conclusió de la intervenció. Va ser un plaer compartir taula rodona amb Encarnacion Carrasco, Àngels Campà, Eric Martin, Franz-Joseph Meissner i Manuel Tost i poder gaudir del suport i l'entusiasme de la Unió Llatina per mitjà de Dolores Álvarez. Es van presentar a la taula rodona diversos projectes o reflexions sobre la intercomprensió: FontdelCat, Galatea, Itineraris romànics, Eurocom, Argumenta i el treball basat en la intercomprensió que es duu a terme des de fa anys en l'àmbit universitari... La taula va evidenciar que la llengua catalana és una de les llengües neollatines més compromeses amb aquesta metodologia d'aprenentatge de llengües i la ideologia d'obertura lingüística que té al darrere.

Argumenta Expolangues Fr

View more presentations from serracasals.

[439] Expolangues 2010 (2)

Comentava a l'apunt precedent que la intercomprensió ha estat un dels temes estel·lars a Expolangues. Tothom té aquesta paraula màgica a la boca. Les llengües grans (el francès, sobretot) hi veuen la possibilitat de sumar, al costat d'altres llengües romàniques, per poder fer front a l'anglès. Cal dir-ho sense embuts. Les llengües minoritzades (el català) hi veuen la possibilitat d'existir, el ser o no ser, sense anar més lluny. Els esforços de creació de materials (amb un impuls extraordinari des de Catalunya) han estat realment notables aquests darrers anys: FontdelCat, Itineraris Romànics, Galatea, etc. No tinc clar, però, que s'estigui avaluant adequadament l'impacte dels avenços tecnològics damunt la metodologia i, sobretot, la pràctica de la intercomprensió. La tecnologia està fent innecessària, segons com es miri, la intercomprensió, l'esforç intercomprensiu. Les eines d'aproximació lingüística són veritablement pertot: cada vegada és més fàcil poder obtenir en la nostra llengua qualsevol text... i la majoria de la gent, no podem oblidar-ho, no està per fer esforços intercomprensius ni veu els guanys ni la riquesa de participar en interaccions multilingües (jo parlo la meva llengua, tu la teva), que els semblen situacions incòmodes, contràries a la cortesia lingüística i als principis de convergència conversacionals tal com els defineix la pragmàtica. El ciutadà corrent (no el filòleg apassionat per les llengües) vol entendre's ràpidament amb altres ciutadans i, si això pot fer-ho des del monolingüisme ben armat d'eines d'aproximació lingüística, ho farà. La majoria està per la comprensió immediata, no pas per l'esforç intercomprensiu. El problema de les noves eines d'aproximació lingüística és, precisament, que ens oculten la llengua d'origen, que ens estalvien la reflexió, la deducció, la inferència i fins el sentit de pertinença a una mateixa família lingüística, aspecte que pot acabar resultant irrellevant a l'usuari. I allò més important de la intercomprensió lingüística, a parer meu, no és precisament la comprensió (sovint imperfecta, parcial), sinó la tendència vers l'altre, la percepció de l'altre divers i alhora semblant, l'actitud d'obertura, el pas respectuós cap al desconegut. No estic segur que la intercomprensió, en què crec fermament, no quedi engolida per la comprensió automàtica de base tecnològica. Seria una llàstima: els humans no guanyem humanitat veient els altres com si fóssim nosaltres mateixos, parlant ja en la nostra llengua, homogeneïtzats. Percebre la diversitat i tendir-hi és molt més decisiu que comprendre fàcilment. ¿On quedarà l'esforç intercomprensiu en un món cada cop més personalitzat, més ajustat a nosaltres mateixos, més basat en l'eficiència, que no deixa espai a les marrades, al tempteig, a la lenta aproximació comprensiva cap a allò divers?

[438] Expolangues 2010 (1)

Aquests dies sóc a la fira Expolangues, en la qual aquest any la llengua catalana és la convidada d'honor. Ja hi haurà temps de fer comentaris sobre diversos aspectes o actes interessants presenciats. En aquest moment vull fer tres comentaris a cop calent: 1) enhorabona a la part catalana de l'organització, l'Institut Ramon Lull, per l'estand que ha ocupat el centre del firal: una arquitectura magnífica i funcional, un espai central de fòrum amb unes grades per a les presentacions, els recursos multimèdia adequats, una selecció de textos i imatges senzillament excel·lent a les parets de l'estand (incrusto al peu d'aquestes línies un vídeo de l'ACN que mostra l'espai de l'IRL); 2) els serveis lingüístics de les universitats catalanes haurien d'haver tingut una presència ben diferent a Expolangues: ens hi hem trobat persones de diversos centres (UAB, UB, UIB, UIC) i s'ha presentat alguna iniciativa comuna, però la representació universitària hauria d'haver-se articulat millor; 3) en molts dels fòrums de treball (conferències, taules rodones, tallers) s'ha parlat de la intercomprensió romànica, que és vista gairebé unànimement com una panacea per garantir el respecte a la riquesa i la diversitat lingüístiques i alhora la comunicació entre persones. Val a dir, però, i la qüestió és preocupant, que no hem vist per enlloc pràctiques intercomprensives, sinó més aviat al contrari, el francès pertot. La intercomprensió s'ha de viure, no s'ha d'explicar. Ja va sent hora d'assumir sense complexos la pràctica real d'interaccions multilingües, amb la dosi de risc que comporten i el desplegament d'estratègies que hi estan associades. La intercomprensió és més que una metodologia: és una acció cultural que no es pot fer entendre si no es porta a la pràctica amb fermesa i sense témer les incomoditats que pot generar.

[437] Educació expandida

Vam parlar ja fa temps a Aprendre llengües de l'Educació expandida, a propòsit del Festival Internacional ZEMOS98. Es tracta d'un concepte que fa referència a una educació que supera els límits de les institucions, de les metodologies i de les assignatures. D'un tipus d'educació que deriva, sobretot, de les noves maneres de relacionar-se a la xarxa i que es basa en l'aprenentatge informal: "l'educació pot tenir lloc en qualsevol moment, en qualsevol lloc". Un tipus d'educació que es concreta cada cop més en projectes multidiciplinaris sovint de gran originalitat i que es vincula a moviments com l'Edupunk o l'Open Social Learning. Avui he assistit a la sessió d'Educació expandida que s'ha fet al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, amb ZEMOS98, Juan Freire i Brian Lamb. Els ponents han revisat la ideologia de base d'aquest corrent, han mostrat diversos casos d'educació expandida (Juan Freire) i han donat la paraula a la trentena de persones que integràvem el públic del taller, que hem explicat experiències properes d'educació expandida en els nostres àmbits professionals o d'influència. L'heterogeneïtat (enriquidora) dels casos i dels terrenys professionals implicats ha fet difícil establir unes línies per als grups de treball, que al final han quedat de la manera següent: 1) grup sobre la creació d'un audiovisual per a nens i joves; 2) grup per a la creació d'una comunitat en xarxa per al debat en relació amb un tema específic (cinema-arquitectura); 3) grup de reflexió sobre les eines que han de permetre l'educació expandida; 4) grup de treball sobre els límits de les institucions i l'educació expandida (aplicat al cas del CCCB). Freire ha volgut que, tot i el temps reduït de treball, pogués sortir una proposta clara i aplicable del que era objecte de reflexió. I n'hem sortit, més o menys. El taller ha estat bé, però crec que caldria formular uns paràmetres d'anàlisi o de definició de l'Educació expandida, per poder entendre més bé aquest fenomen, avaluar-lo adequadament, unificar terminologies i comprendre'n els èxits o els fracassos. Altrament, l'Educació expandida és un feix de principis ideològics molt lloables (però un punt enquistats al voltant d'uns quants autors de referència) i un repertori d'exemples d'accions creatives excepcionals al costat d'un conjunt d'iniciatives que lluiten per sobrepassar unes institucions encongides que mai no les veuran ni les reconeixeran. He trobat a la sessió la Lola Torres (de Nodos ELE), que fins avui coneixia gairebé més virtualment que en persona, i m'ha fet il·lusió trobar-hi també l'Eva Serrats. Incrusto a continuació un vídeo sobre l'educació expandida que s'ha projectat a l'acte:

[436] La realitat augmentada, encara

Fa uns dies parlàvem en un apunt, amics, de la realitat augmentada, fenomen que, segons els analistes, s'imposarà en pocs anys i que tindrà repercussions en tots els àmbits de la nostra vida, també en el nostre ésser lingüístic, les nostres manifestacions verbals i la nostra manera d'aprendre o gestionar les llengües. La realitat augmentada em sembla veritablement inquietant. ¿Quedarà tocada de mort la imaginació? ¿On trobarà refugi? ¿Ens colgarà una onada de misticisme destinat a satisfer la necessitat humana de les realitats només suggerides, intuïdes, incertes? ¿Què faran els poetes, quan tothom pugui augmentar la realitat? ¿Vindrà una onada de subjectivisme i de psicologisme, àmbits on la realitat sempre és escàpola? Quan penso en els aparells de realitat augmentada que ja apunten a les finestres i permeten saber tot el que hi ha al darrere, em retorna el Baudelaire del poema “Les finestres”, dels Petits poemes en prosa, que fa cent cinquanta anys rebutjava la realitat real i trobava recer i possibilitats il·limitades en realitats minvades i misterioses. Llegiu-lo, si us ve de gust. ¿Es veuen (es veien?) més coses a través d'una finestra oberta o a través d'una finestra tancada? Aquí teniu el text de Baudelaire: “Celui qui regarde du dehors à travers une fenêtre ouverte, ne voit jamais autant de choses que celui qui regarde une fenêtre fermée. Il n'est pas d'objet plus profond, plus mystérieux, plus fécond, plus ténébreux, plus éblouissant qu'une fenêtre éclairée d'une chandelle. Ce qu'on peut voir au soleil est toujours moins intéressant que ce qui se passe derrière une vitre. Dans ce trou noir ou lumineux vit la vie, rêve la vie, souffre la vie. Par-delà des vagues de toits, j'aperçois une femme mûre, ridée déjà, pauvre, toujours penchée sur quelque chose, et qui ne sort jamais. Avec son visage, avec son vêtement, avec son geste, avec presque rien, J'ai refait l'histoire de cette femme, ou plutôt sa légende, et quelquefois je me la raconte à moi-même en pleurant. Si c'eût été un pauvre vieux homme, j'aurais refait la sienne tout aussi aisément. Et je me couche, fier d'avoir vécu et souffert dans d'autres que moi-même. Peut-être me direz-vous : «Es-tu sûr que cette légende soit la vraie?». Qu'importe ce que peut être la réalité placée hors de moi, si elle m'a aidé à vivre, à sentir que je suis et ce que je suis?”.

[435] Poliglotismes

Llegeixo a l'Abroad Languages Blog un apunt sobre el poliglotisme que em sembla interessant, ara que és un fenomen en recessió i que, segurament, ho serà cada cop més en el sentit tradicional del terme ('saber moltes llengües'). La definició que trobo al bloc citat de poliglot i d'hiperpoliglot és la següent: “A polyglot is a multilingual person who speaks two or more languages. He or she can also be referred to as bilingual or trilingual depending on the number of languages he or she can speak. A hyperpolyglot on the other hand is a polyglot who speaks more than the usual number of languages, more likely to be over ten languages.” A casa nostra l'hiperpoliglot per excel·lència ha estat el filòleg Joan Coromines, com és ben sabut. L'Abroad Languages Blog ofereix, per als curiosos, una llista de persones que al llarg de la història han estat coneixedores de moltes llengües, de trenta, quaranta o cinquanta en alguns casos. Si l'hiperpoliglotisme convencional s'acaba, empès per les possibilitats i les ajudes tecnològiques, no passa el mateix amb el poliglotisme passiu, el que es basa en el desenvolupament de les competències parcials receptives. L'auge de les metodologies intercomprensives és gran, en aquest moment, a Europa. Per això s'explica que la Unió Llatina hagi organitzat una taula rodona a Expolangues sobre aquesta qüestió, en la qual tindré el plaer de participar el pròxim dia 4 de febrer. Poliglotisme passiu, deia. Trec del prestatge i fullejo l'obra del filòleg i pedagog català Delfí Dalmau (1891-1965), pulcrament editada el 1936 per les Publicacions de La Revista, que duu aquest mateix títol, Poliglotisme passiu. Un text que sempre he apreciat molt i en el qual llegeixo frases com: “L’ideal lingüístico-pedagògic no pot ésser universalment altre que parlar amb màxima dignitat en la llengua pròpia i comprendre tothom, sense que ningú hagi de renunciar a aqueixa dignitat.” Una excel·lent intuïció, ara fa tres quarts de segle, de la ideologia sostenibilista que hi ha rere l'actualíssima intercomprensió romànica.

[434] Els perills de la síntesi

La capacitat de síntesi és una de les competències bàsiques instrumentals que han de tenir els estudiants universitaris (una de les trenta competències clau segons empleadors, estudiants i professors). La brevetat és, com comentàvem en un altre apunt, un signe del temps. Si la compressió ens fa perdre significació, amb tot, entrem en una zona perillosa. Vull recordar, en aquest sentit, les crítiques al programa de presentacions PowerPoint i la seva manera de proporcionar la informació fetes per assessors de la NASA que hi van veure un dels motius dels fracassos estrepitosos d'alguns dels projectes espacials americans, com els del Columbia o el Challenger. Llegiu, en aquest sentit, l'informe d'E. Tufte, que no dubta a afirmar que “Serious problems require a serious tool: written reports”, informes escrits que no estalviïn detalls que es revelen decisius en la presa de decisions. I rebla el clau: “PowerPoint is an inaproppriate tool for engineering reports, presentations, documentation...”. Les noves formes d'escriptura i de lectura ens enfronten a diari a noves formes d'estalvi de dades i a noves formes de síntesi. Llegia dijous a El País “Los enlaces cortos, víctimas propicias a los ataques de 'phishing'” (21 de gener), explicació sobre els problemes de seguretat associats a aquest tipus d'enllaços breus. Es tracta d'un altre efecte pervers de la síntesi en les noves formes de comunicació: els escurçadors d'adreces web, tan útils per a la microcomunicació però formats d'elements no comprensibles com ho era l'adreça web extensa, són una font de problemes per al lector que ja començava a aprendre a discriminar allò que duia perill a la xarxa i a aprendre a llegir rere les línies de la nova escriptura. Compareu l'adreça extensa de la unitat dedicada al resum del programa Argumenta, http://wuster.uab.cat/antalya/web_argumenta_obert/unit_16/tot_t16.html, amb la que ens proporciona un escurçador com Ves.cat: http://ves.cat/acaq. La primera ens permet una aproximació lectora (hi intuïm el sistema universitari, per exemple, rere la sigla UAB, i identifiquem clarament, també, cat), la segona, en canvi, és impenetrable: “Estos servicios no dan ninguna pista de qué dirección se esconde tras el enlace corto, por lo que la persona que lo pincha no sabe adónde la redirigen.” Compte doncs, amb la síntesi: que la compressió no ens allunyi la comprensió.

[433] Llengua de deu milions d'europeus

Del 3 al 6 de febrer tindrà lloc a París la XXVIII edició de la fira Expolangues, amb l'objectiu de "promouvoir l'apprentissage des langues, défendre le plurilinguisme et encourager les échanges internationaux". Un dels fets destacats de l'edició d'enguany (consulteu els apunts que dedicàvem a l'edició de 2009) és que el català hi és la llengua convidada d'honor. És la primera vegada que una llengua no estatal té aquest rang en aquest fira. La Fundació Ramon Llull, que agrupa representants institucionals dels diversos territoris de parla catalana va signar dijous a l'IEC el document "El català, llengua de 10 milions d'europeus", un document unitari "on es remarca la força de la nostra llengua i se'n reclama un major reconeixement a les institucions internacionals i especialment europees" (consulteu el dossier de premsa d'Expolangues 2010). Una llengua que és la dotzena més parlada a Europa, la vintena llengua que més edita al món, desena en nombre de traduccions i "llengua abocada a les noves tecnologies" i amb una gran presència, proporcionalment, a Internet. L'Institut Ramon Llull ha estat l'encarregat de coordinar el programa d'activitats relacionades amb la llengua catalana, que abracen des de presentacions de materials, productes o centres lingüístics (Intercat, Parla.cat, Petit atles lingüístic del domini català, Veus, Termcat, Linguamón - Casa de les Llengües, APPEC, la Bressola, etc.), fins a conferències ("Sigues lingüísticament sostenible", "Català, llengua de ciència") i taules rodones, com les que es dedicaran a les "llengües locals en societats multilingües", "Els estudis catalans a França" o "El català en els enfocaments plurilingües de l'ensenyament de les llengües", especialment en l'àmbit de la intercomprensió romànica. Entre els actes relacionats amb la llengua catalana n'hi haurà també de musicals, lúdics i folklòrics. L'eslògan que s'ha triat per a Expolangues 2010 és "El català, llengua de deu milions d'europeus". Expolangues serà, sens dubte, un bon moment per difondre la realitat lingüística i cultural catalana d'aquests 10 milions. No he pogut resistir la temptació de preguntar a internautes de tot el món (per mitjà d'Ask500People) si es veuen capaços de quantificar la comunitat catalanoparlant. Incrusto els resultats de la consulta al peu d'aquestes ratlles. El mapa s'anirà actualitzant a mesura que es recullin més vots d'aquí i d'allà. Al moment de tancar aquest apunt només un 29 % dels internautes situen el català entre 8 i 10 milions de parlants. Us convido a votar.

[432] Agregadors

Demà a la feina farem una reflexió sobre els agregadors i ens centrarem en un producte ben conegut i utilitzat a la xarxa, Netvibes, que fa les funcions d’agregador. Em ve de gust oferir una imatge ràpida que segueix el fil de l’etimologia d’agregador. Grex en llatí vol dir 'ramat', i hi ha tota una colla de paraules que es relacionen amb la idea de fer el ramat o desfer-lo: disgregar, agregar, congregar, egregi = ‘el que destaca per la seva excel·lència, el que surt del ramat’. Com a professionals i ciutadans, no teníem pas poca feina que ara ens n'ha aparegut una altra: hem de conduir la hiperabundància informativa de la xarxa i trobar-ne la rellevància, hem de crear i gestionar un ramat de fils informatius (ovelles constantment mutants). Ens toca exercir el rol del pastor que tria el millor bestiar, el més útil, i constitueix permanentment la seva grex. La feina d'aquest pastor no és altra que configurar i conduir aquest seu ramat, donar-hi d’alta les ovelles que prometen munyides notables i eliminar-ne les ovelles gansoneres que no donen llet, que no s’engreixen i que tenen el pelatge malmès. Tota una tasca de discriminació constant. Som el pastor, amics, agregant i desagregant enmig de la infosaturació, perfectes amos del nostre ramat. Una de les nostres feines (també com a professionals de la llengua) és tenir el millor ramat. Perquè el nostre ramat dirà qui som, revelarà la nostra capacitat d'empoderament. Torno al llatí i acabo: “Qualis grex, talis rex”.

[431] Multilingüisme extrem

Una part de la societat només veu el multilingüisme com a veritablement necessari en situacions extremes, quan hi ha vides en perill, per dir-ho ras i curt. Es tracta de contextos d'emergència, d'evacuació, de risc per a la seguretat humana. És amb aquesta ideologia que a Castella i Lleó s'ha traduït una Guia de prevención de riesgos laborales (del món agrícola) al romanès, pensant en el contingent de treballadors del camp d'aquest origen, o que existeix el projecte Multicom 112 de la Unió Europea (Programa Leonardo da Vinci), que vetlla perquè les trucades d'emergències (número 112 a tot Europa) puguin ser ateses pels operadors dels centres de control en un bon nombre de llengües (llegiu informació sobre la incorporació recent del basc a Multicom 112). També corresponen al multilingüisme extrem, per exemple, els consells que es donen als serveis de salvament de pasteres a Materiales de reflexión (núm. 18), quan es recomana a les patrulles de salvament “Disponer de grabación en diversas lenguas con frases tranquilizadoras y recomendaciones”. Sense marxar del meu context immediat, el Pla de llengües de la UAB parla al seu punt 2.1. de “definir en quins contextos és apropiat l’ús d’altres llengües que no siguin el català, el castellà i l’anglès en les comunicacions internes, atesa la diversitat lingüística i cultural del campus: comunicacions sobre la seguretat i els drets de les persones, com ara un protocol d’autoprotecció o d’evacuació de l’edifici...". Dins aquesta línia de multilingüisme extrem situaria una aplicació curiosa elaborada per Qabiria, Allerglobal, un servei en línia gratuït pensat perquè les persones que pateixen al·lèrgies als aliments puguin obtenir amb senzillesa una targeta en les llengües que els convinguin, en què quedin especificades aquestes al·lèrgies. Qualsevol persona, doncs, en els seus viatges, pot tenir cobert aquest aspecte de la seva salut i estar tranquil si ha d'explicar en un hotel, restaurant o consulta mèdica quines són les seves al·lèrgies. Allerglobal tradueix les al·lèrgies a gairebé tots els idiomes d'Europa Central i Oriental: treballa amb set idiomes d'origen (entre els quals hi ha el català) i vint-i-set idiomes de destí (anglès, albanès, búlgar, català, txec, rus, serbi, hongarès, suec, ucraïnià...) i s'estudia ampliar el nombre d'idiomes de l'aplicació. Una eina útil, sens dubte. Tant de bo el multilingüisme, amb tot, deixi de ser vist per una part de la societat com una nosa a la qual cal fer concessions, només, quan es tracta de la supervivència.

[430] Redundància

En el nostre ús quotidià de la llengua la redundància no està gaire ben vista. Repetir-se es percep generalment com una pèrdua de temps o una manca d'eficiència, si no es veu com un senyal de senilitat. És des d'aquesta òptica negativa que els parlants, avergonyits, s'excusen quan s'adonen que no han sabut esquivar una repetició: valgui la redundància, diuen, demanant clemència per haver-hi incorregut. La redundància lingüística no és, però, naturalment, un enemic a batre, sinó un magnífic recurs per gestionar. Es tracta, d'una banda, del recurs bàsic del llenguatge poètic (¿què és la poesia sinó una exploració a l'entorn de la repetició de la forma o de la intensificació del sentit, pures redundàncies?). I es tracta, també, d'un recurs imprescindible en altres àmbits d'ús de la llengua (i fins fora de la llengua: en l'àmbit del disseny de les bases de dades es parla, per exemple, de la conveniència que hi hagi una redundància controlada). Aquests darrers dies del semestre a classe hem parlat de la llengua oral formal i de les estratègies que s'han de fer servir en emprar-la. Hem vist la necessitat de rebaixar la densitat informativa, quan ens expressem oralment, i d'evitar una sobrecàrrega cognitiva en el nostre interlocutor o la nostra audiència. Una de les estratègies clau per esponjar els nostres discursos és, precisament, la redundància. La redundància basada en la definició del que diem; en l'explicació de l'etimologia; en les expansions semàntiques cap als antònims, els hiperònims, els hipònims o els sinònims; en la generació de preguntes epistèmiques que frenen el discurs... La construcció de redundàncies eficients és una de les claus perquè el nostre discurs oral formal pugui arribar en bones condicions al destinatari. Un art, en certa forma. M'interessa el fenomen de la redundància, sobretot ara que la tecnologia sembla apuntar cap a la liquidació de la imperfecció, la disminució de la ineficiència i l'abolició de l'atzar (allò que el cop de daus de Mallarmé no va aconseguir). Redundar ve del llatí unda (ona) i re- (repetició): redundar és exactament el que fan les ones del mar incessantment. Repetitivament i com empeses per un sentit profund i obstinat que romp a les platges en formes sempre diferents. Es pot demanar més?

[429] Més jocs de llengua

M'agraden els jocs de llengua a la xarxa. En trobo alguns de curiosos i divertits (per bé que alguns haurien d'oferir més context per a la resolució) al web Games for the brain. Són per a l'anglès, però les interfícies de realització poden ser en diverses altres llengües (castellà, italià, romanès, noruec, alemany, francès, polonès, turc, rus, indonesi, etc.). Es tracta de jocs com WordHunt Game, que ens convida a ordenar unes lletres en moviment per generar una paraula, o com Lettermaze, que permet la memorització i el lletreig de paraules (mostro la interfície en anglès). Anagramania, d'altra banda, ens convida a ordenar adequadament lletres per compondre una paraula amb sentit (trio la interfície en italià); Letterama, en canvi, ens planteja paraules incompletes a les quals hem d'afegir les lletres que falten (interfície en francès); Ortografie în Ţara Minunilor ens fa ordenar les paraules d'una frase (prenc la interfície en romanès); Digita Rápido, al seu torn, ens convida a escriure amb rapidesa (interfície en portuguès). Hi trobo també un joc de retenció visual, Leitura Dinâmica (selecciono la interfície en portuguès). Alguns d'aquests jocs, com és habitual en diverses aplicacions a la xarxa, es poden incrustar arreu. Ho faig amb Letterama al peu d'aquestes ratlles. La paraula que cal completar és sempre en anglès i va canviant. Que jugueu de gust i feu molts punts.

[428] Les aparences ja no enganyen

Aquests dies llegia l'avançament de l'Informe Horizon 2010 (avui veig que n'ha sortit ja la versió completa) i hi constatava que en dos o tres anys el fenomen de la realitat augmentada, del qual cada cop es parla més, s'estendrà decididament. Realitat augmentada (AR) és un terme creat el 1990 per Tom Caudell que podem resumir en la idea que els humans, per mitjà de la tecnologia (de les interfícies mòbils que cada cop més prolonguen el nostre ordinador i el fan ubicu) podrem obtenir un gavadal de dades associades a la realitat que observem. Ho farem senzillament enfocant els nostres ginys detectius sobre allò de què vulguem ampliar el coneixement aparent. Caldrà només tenir els dispositius mòbils adequats i les competències per obtenir la informació no aparent. L'aplicació a l'ensenyament-aprenentatge té un gran potencial i ja hi ha projectes orientats a aquesta finalitat, com assenyala l'Informe Horizon: “Augmented reality has strong potential to provide both powerful contextual, in situ learning experiences and serendipitous exploration and discovery of the connected nature of information in the real world. Of particular relevance is AR gaming. Creating games based in the real world augmented with various networked data can give gamers and educators powerful new ways to show relationships and connections in the real world” (extracte de l'avançament de l'Informe). ¿Us imagineu enfocar cap a la paret d'un edifici i obtenir dades rellevants del que hi ha al darrere? En la mesura que l'aprenentatge lingüístic té un component decisiu i irrenunciable de recerca i d'exploració, és segur que els avenços relacionats amb la realitat augmentada seran aprofitats des d'aquest àmbit. No serà difícil, segurament, enfocar cap a un edifici o un objecte i obtenir les informacions de vocabulari adients a allò que enfoquem i suggeriments de fraseologia, per exemple, relacionats amb una realitat que abans, a ull nu, ens era totalment inexpressiva. El coneixement del vessant lingüístic (lèxic, etimologia, pronúncia...) de la realitat és un aspecte més de la realitat augmentada, que ens pot ajudar a comprendre millor la realitat senzilla. Acabo: en català diem que “les parets tenen orelles”, en referència llunyana al fet que el polític romà Stateri fou delatat de conspiració contra l'Estat perquè les seves paraules van ser sentides des de l'altra banda d'una paret massa prima. Potser aquest refrany reviscolarà en el context de la realitat augmentada, ara que les parets de tot plegat se'ns aprimen tant i tot queda tan exposat. Sense deixar els refranys... ¿només els nous analfabets podran continuar utilitzant, ja, aquella altra expressió de la saviesa popular anterior al segle XXI que afirmava que “les aparences enganyen”?

[427] Materials docents a la xarxa

Hem parlat diverses vegades a Aprendre llengües del projecte OpenCourseWare d'alliberament de continguts a la xarxa, (consulteu l'etiqueta continguts_oberts) iniciat l'any 2001 al MIT i que s'ha estès a diverses universitats del món, entre les quals hi ha diverses universitats catalanes. Aquesta iniciativa conviu amb un projecte, l'MDX (Materials Docents en Xarxa), del qual ahir donava notícia Vilaweb. L'MDX és una iniciativa de les universitats participants, el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC) i el Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA) i té el suport del Comissionat per a Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya. Es presenta com "un repositori cooperatiu que conté materials i recursos digitals resultants de l'activitat docent que es porta a terme a les universitats membres" i té com a finalitat "augmentar la visibilitat i la difusió de la producció docent de les institucions participants, tot contribuint a la innovació educativa, d'una banda, i a l'accés lliure al coneixement, de l'altra". Veig que l'MDX comença a tenir ja un nombre rellevant d'autors (més de vuit-cents) i que el nombre de referències comença a ser ja elevat. Crec que l'alliberament de continguts és molt més que una opció de visibilització o una estratègia comercial, tinc la sensació que és una tendència imparable. L'aprenent, això sí, ha de ser capaç d'afrontar la hiperabundància informativa i de saber trobar els seus mestres i el valor afegit al procés d'aprenentatge que poden aportar-li aquestes noves figures basades en un rol de facilitació. Caldrà seguir la implicació de les universitats (la UAB, per exemple, que té el seu Dipòsit de Documents Digitals en paral·lel) en el projecte i plantejar-se la manera de participar en l'MDX, si pertoca, com a professor a Humanitats, en el meu cas, i també com a entitats que impartim formació idiomàtica.

[426] Jocs per aprendre llengües

M'arriba notícia d'un web que permet fer i crear jocs, entre els quals n'hi ha diversos que serveixen per aprendre o practicar la llengua (sopes de lletres, penjats, encreuats...). És un web pensat per a l'anglès, però que pot ser útil a les altres llengües, una situació ben típica en múltiples aplicacions a la xarxa. Es tracta de ProProfs: brain games. Faig unes quantes proves amb les seccions "Word Games", "Word Search" i "Crosswords" i creo ràpidament un crossword puzzle game (som prosumidors, no tan sols consumidors!) sobre diversos termes relacionats amb el web 2.0, que us convido ara mateix des d'aquí a trobar (compte que el temps corre). Un exercici senzill i útil per dur a la classe de llengua, sens dubte, fàcilment manipulable: es pot compartir a Facebook, Twitter, Myspace... o incrustar en un bloc. Ho faig a continuació. Bona cerca:

Termes del web 2.0 crossword puzzle game » make crossword puzzle

[425] Col·laboració docent al centre d'idiomes

Avui vull fer una breu reflexió sobre el treball col·laboratiu entre professionals al centre d'idiomes. Si la faig és perquè hi crec decididament i perquè penso que les tendències contemporànies del sharism (llegiu l'apunt que dedicàvem a aquest fenomen fa uns mesos) associades al desenvolupament de la xarxa situen aquesta qüestió ara mateix en un lloc destacat, de debat gairebé inexcusable entre els professionals dels centres. Si parlo d'aquesta qüestió és també perquè és un dels meus objectius professionals en relació amb un col·lectiu de professorat de diversos idiomes integrat per una cinquantena de persones. Les preguntes davant aquesta qüestió són múltiples: ¿col·labora (prou), el professorat de llengua dels centres, entre si?; ¿les tendències individualistes o autistes pesen més que les tendències orientades a la construcció col·lectiva?; ¿la col·laboració docent és només una qüestió d'empaties personals (relacionada, si voleu, amb la poderosa acció de les neurones mirall), una qüestió de química entre individus?; ¿els centres poden proporcionar sistemes de treball, estructures, espais, eines, per afavorir la col·laboració entre docents (és a dir: tenen alguna responsabilitat en la qüestió)?; ¿els nous usos a la xarxa, que aproximen persones i professionals i els obren canals de cooperació inèdits, inimaginables fa un temps, han canviat les pràctiques de treball col·laboratiu dels docents del centre?; ¿el sharism és veritablement una tendència a l'alça entre professionals, i, sobretot, una tendència real, o tan sols una pura forma retòrica que camufla l'hedonisme i l'exhibicionisme dels professionals, a la qual es lliuren entre egosurfing i egosurfing? Les respostes corresponen als lectors d'Aprendre llengües. Per la meva banda només vull afegir que crec, d'entrada 1) que la col·laboració entre els docents està creixent de la mà de les noves possibilitats tecnològiques; 2) que les institucions tenen una enorme responsabilitat en l'increment del treball col·laboratiu dels professionals (dissenyant sistemes de treball transversal; promovent incentius a iniciatives; creant eines col·laboratives d'entitat o d'abast més reduït; fent aflorar l'aprenentatge informal; generant el clima laboral adequat a l'entusiasme i la col·laboració...). També crec que cal una mirada crítica sobre el que significa la col·laboració docent, que superi una certa visió simplista sobre la qüestió, força estesa. Estic d'acord, en aquest sentit, amb els punts de vista de J. M. Lavié Martínez a la seva obra El trabajo colaborativo del profesorado: un análisis crítico de la cultura organizativa (Sevilla / Zamora: Comunicación Social, 2009) quan critica les cultures organitzatives (massa) fortes, en les quals l'activitat dels grups tendeix a no promoure la diferència, el pensament divergent. El grup només vetlla, en aquests casos, pel manteniment del consens i la pròpia estabilitat i és, per tant, estèril pel que fa a les possibilitats de canvi. Una de les condicions per a una col·laboració docent no inerta i improductiva és que es produeixi en un context pluralista i polifònic.

[424] Cibermaneres

Aquests dies he llegit Cibermaneras: comunicación, cortesía y consejos de convivencia en la Red (Magali Benítez, Gestión 2000: 2008) i Manual de urbanidad y buenas maneras en la Red (José Antonio Millán, Melusina: 2008), de títol decididament retro. Es tracta de dues obres que eixamplen el terreny d'anàlisi d'un canal de comunicació a què el Marc europeu comú de referència... del Consell d'Europa (edició catalana, p. 126) es refereix d'una manera enormement vaga: “els ordinadors (correu electrònic, CD-ROM, etc.)”. La comunicació virtual i les interaccions que s'hi generen, riquíssimes, es regeixen per certes normes o pautes que es van conformant lentament, el coneixement de les quals pot fer reexir els nostres actes comunicatius. Sembla clar que la nostra competència sociolingüística i les nostres competències pragmàtiques (discursives, funcionals, organitzatives) han de créixer i adaptar-se a les noves formes d'expressió digital, en desplegament constant. Les dues obres citades s'aproximen al fenomen i tenen una voluntat més divulgativa de certes tendències o usos que no pròpiament prescriptiva. Totes dues obres tracten la netiqueta (o la netetiqueta, segons Benítez) i analitzen les constants de certes formes de comunicació com el correu electrònic, la missatgeria instantània, els blocs, les comunitats virtuals, les xarxes socials, i inclouen reflexions sobre la identitat a Internet o els estils de comunicació que s'hi produeixen. És interessant veure en aquestes obres exemples de casos de comunicació fallida, llegir consells o reflexions sobre usos quotidians (quan s'ha de fer servir la còpia oculta en la missatgeria?; quines paraules d'un bloc han d'anar enllaçades?; què cal fer i no cal fer en un ordinador aliè?, etc.) i entendre la naturalesa de determinades formes de comunicació a la xarxa. Cal llegir aquests textos amb una certa distància, és clar, entenent que la xarxa són cada vegada més relacions i feixos de relacions, i que aquestes configuren també decisivament les maneres. La tolerància és una bona recepta, d'altra banda, cap a unes maneres que tot just s'estan definint (un exemple: seria absurd voler percebre crits, indefectiblement, rere tot missatge escrit en lletres majúscules, seguint fil per randa la interpretació que se sol donar a l'ús d'aquest tipus de lletra a la xarxa). Recomano les dues obres objecte d'aquest apunt, que ens aporten elements interessants per saber guardar i interpretar les formes a la xarxa. El fons, és clar, es pressuposa.

[423] La gramàtica del remix

Llegeixo Nuevos alfabetismos: su práctica cotidiana y el aprendizaje en el aula (de C. Lankshear i M. Knobel; Morata: 2a edició, renovada i actualitzada, 2008). El capítol 4 de l'obra és dedicat a “Los nuevos alfabetismos como remix”. Som, indubtablement, a l'època del remix, de la mescla creativa. Un fenomen que va començar en l'àmbit de la música ja fa anys i que es desenvolupa actualment en forma de l'anomenat remix digital (tot i que l'altre remix, el pretecnològic, continua existint). Mentre ens bloquen el pensament les reflexions cantelludes sobre el copyright i la dinàmica perniciosa del retalla i enganxa, el remix avança imparable. Lawrence Lessig, autor que Lankshear i Knobel tenen especialment en compte en el seu text, no té cap dubte a afirmar que el remix digital és una forma contemporània d'escriptura. L'escriptura convencional, tal com la coneixíem, es va encongint dia a dia. Aquest nou remix, que consisteix en la mescla de tota mena d'objectes digitals, és ja un dels nous alfabetismes o “formas socialmente reconocidas de generar, comunicar y negociar contenidos significativos por medio de textos codificados en contextos de participación en Discursos...” (p. 114). Alguns exemples de remix digital són la fanfiction o fanfic (els seguidors de determinats mitjans escriuen relats, dibuixos o animacions basats en els personatges o els arguments d'aquells mitjans: llibres, sèries de TV, etc.: consulteu per exemple la pàgina de fanfic de Harry Potter, allotjada en un vast web dedicat a la fanfiction). Al costat del fenomen fanfic els autors de Nuevos alfabetismos... parlen d'altres modalitats de remix digital com el fan manga o el fan anime (tots ells alfabetismes sostinguts per activitats fan) i d'una altra forma de remix basada en la transformació de les imatges amb l'ús de programes com Photoshop o semblants (amb finalitats de diversió o ideològiques). El remix digital genera les seves regles, indubtablement (hi ha espais que ajuden els escriptors de fanfic amb consells d'escriptura; hi ha webs que indiquen quins són els errors imperdonables en escriure o crear fanfic)... Els ensenyants de llengua o gestors dels processos d'ensenyament-aprenentatge lingüístic no podem viure lluny de cap nou alfabetisme; hauríem de dedicar menys temps a la gramàtica, potser, i més a conèixer i fer conèixer les noves gramàtiques, les dels nous alfabetismes, gramàtiques que no es fan a les acadèmies i que expliquen els productes culturals del nostre segle. El remix ha caracteritzat sempre la cultura (Josep Pla deia que la cultura era un “plagi sistemàtic”). N'és, en realitat, una condició. Ara, però, que sembla que la tecnologia redimensiona la mescla creativa (en parlàvem fa temps a Aprendre llengües a propòsit de les noves competències que establia H. Jenkins) seria absurd que els ensenyants de llengua hi giressin l'esquena, aferrats a regles de pureses caduques.