[393] Arronsar i estirar la llengua

Cada dia fem temptejos en l'escriptura a la xarxa, rastrejant-ne diversos límits. No tinc cap mena de dubte que l'exercici de reducció verbal que ens planteja una eina com Twitter (els 140 caràcters) és interessant perquè convida a l'essencialitat, fet important si pensem en el context d'infosaturació en què ens movem a diari. L'exercici és interessant, també, des de l'òptica de l'aprenentatge de llengües, sens dubte, perquè promou la capacitat de síntesi, competència fonamental a la universitat, altres nivells educatius i el món professional. No pas per atzar, quan els serveis lingüístics universitaris vam dissenyar les proves oficials de la Comissió de Formació en Llengua Catalana de les universitats del Principat vam voler que es valorés expressament la capacitat de síntesi dels candidats (a la primera àrea de les proves). La xarxa sembla esquinçar diversos dels criteris amb què se solien valorar els textos abans de la revolució tecnològica que vivim. L'hipertext liquida la coherència, d'una banda: passem d'un lloc web a un altre i no esperem ni el mateix tractament, ni un acord ideològic total amb el que llegíem al lloc originari, ni el mateix estil, ni tan sols el mateix codi lingüístic... solem trobar textos en altres llengües, experiència que acceptem com a normalíssima. Com a lectors, estem sempre a punt per integrar qualsevol element sorprenent als discursos (que construïm nosaltres, al capdavall). D'altra banda, l'escriptura a la xarxa, fluctuant, líquida, econòmica o de vegades rupturista fulmina la correcció lingüística tal com l'enteníem. Ningú no s'atreviria a corregir un text de la xarxa amb el mateix rigor que abans (un cop corregit, el text potser ja no hi seria o hauria mutat cap a un altre text). I el criteri de l'adequació, d'altra banda? Semblava que Twitter ens feia passar per l'adreçador dels 140 caràcters (escurçant fins i tot les adreces)... però no cal. L'eina TwitLonger ens permet estendre'ns més, si ho necessitem. Sense trauma, sense por de ser inadequats. Acabo de fer-ne una prova i he trobat ben útil l'aplicació. ¿Com valorarem la llengua, d'aquí a un temps, si a cada pas trobem maneres de fer-la servir noves i flexibles, escletxes d'ús impensables, que trenquen tots els motlles de l'avaluació del passat?