[394] La malaltia catalana

El nom de moltes malalties és un compost d'un substantiu i un complement. És curiós: català no sembla entrar en el joc. L'adjectiu català forma part de grups com burro català, obertura catalana (la famosa jugada d'escacs), raça catalana (animal), venjança catalana, etc., però no veig una afecció etiquetada com a catalana. No sé si caldria preocupar-se. El cas és que l'elenc de les malalties (i encara més la llista de les denominacions populars, més enllà dels noms científics convencionals) és ple de referències locals geogràfiques: tenim la febre de Malta, la síndrome d'Estocolm, el virus del Nil occidental i fins i tot una malaltia dels que van d'aquí cap allà, la síndrome de la classe turista. Si no ens movem del nostre veïnat, francesos i espanyols tenen l'adjectiu nacional, també, posat a alguna malaltia (no pas per ells mateixos!). La sífilis, arribada d'Amèrica, va ser coneguda com el mal francès des d'Itàlia, mentre que des de França es parlava... del mal napolità. Durant molt de temps a Catalunya se l'ha designat col·loquialment com a mal francès. I tenim també les grips, les fatídiques grips, que els darrers anys en les seves múltiples formes hem vist anomenades del pollastre o porcina (encolomant el mort als animals) i ara, amb una gran asèpsia, grip nova o, amb més rigor, grip A. No oblidem, però, que la cruel pandèmia de grip que els anys 1918 i 1919 va devastar Europa va ser anomenada des de França la grippe espagnole. Aquesta era la denominació habitual a l'època, la que trobem en llibres d'història, memòries o correspondències. Entre els milions de morts que va ocasionar la grippe espagnole (doneu un cop d'ull a les imatges de Google sobre la debacle) hi va haver personalitats cèlebres com el poeta cubista Guillaume Apollinaire o el dramaturg Edmond Rostand. Espanya no queda lliure, doncs, de donar nom a una malaltia... o més: també la sífilis, si tornem a l'exemple precedent, va ser coneguda com la enfermedad de la española... Catalunya, pel que sembla, no té malaltia, potser perquè des de fora ni se la veu ni se la considera. No té ni malaltia ni, sobretot, remei.