[856] Clubs de lectura

Llegeixo Clubes de lectura, d'Óscar Carreño (Barcelona, UOC: 2012). Es tracta d'una publicació de la col·lecció El professional de la información, els volums de la qual aproximen en un centenar de pàgines a un tema rellevant de l'àmbit. És un text interessant, en què es diu i es mostra encara més, per mitjà d'exemples que vertebren l'obra de cap a peus. L'autor hi explica els tres peus dels clubs de lectura (l'obra, el lector, el conductor) i fa unes pinzellades, al final, dels canvis que la xarxa representa per al fenomen dels clubs de lectura, de les enormes possibilitats que s'obren en un espai que és ple de persones que assumeixen el compromís de parlar i de parlar-se. Carreño dedica unes línies finals, també, al fenomen dels llibres electrònics, assumint que hi ha lloc per a tot. Un dels aspectes més interessants del text és la presentació del conductor del club de lectura, que defineix com un mèdium i caracteritza amb tres propietats: la passió, la memòria i l'empatia. Les potencialitats dels clubs de lectura en l'aprenentatge de les llengües són evidents (quina diferència, per exemple, entre lliurar l'alumne una ressenya d'un llibre llegit individualment al professor de llengua, que retorna corregida en la privacitat, i proposar una activitat de club de lectura). En el cas d'aquests darrers clubs de lectura, el rol del conductor esdevé, lògicament, més complex, perquè, encara que es plantegi com una activitat de conversa, és preceptiva una reflexió sobre l'aprenentatge i l'actuació que es produiran mentre duri l'activitat (objectius lingüístics, preparació de les sessions amb presentació de lèxic i estructures, maneres de proporcionar algun retorn de correcció, maneres d'incorporar persones amb diversos nivells a la tertúlia). No tinc cap dubte que, fetes les reflexions prèvies necessàries pel conductor i pels mateixos aprenents, un club de lectura pot ser una poderosa eina al servei de l'aprenentatge de llengües. Potser el màxim partit dels clubs es pot obtenir, precisament, quan semblen una activitat aparentment desregulada, un contrapunt desinhibit a la classe de llengües més formalitzada. Un altre tema que m'interessa és el dels clubs de lectura entre els professionals de l'ensenyament de llengües. En aquest cas la tria d'obres podria esdevenir un veritable programa formatiu en una organització, o molt més enllà de les organitzacions. Ara bé: per a alumnat o professorat, amb xarxa o sense xarxa, amb més o menys explicitud d'objectius, els clubs de lectura no tenen sentit sense una motivació personal profunda dels seus membres i sense que experimentin un sentiment de llibertat i de plaer.

[855] Espais amics a la xarxa (2): bones festes

Bones festes a les persones que seguiu el bloc. Des d'aquí reprenc l'apunt de fa uns dies i envio un record especial als blocs que tenen vincles estables cap a Aprendre llengües com ara la quarantena següents Valencià, llengua i imatge (Francesc Lopez a Comunidad El Pais.com); Carta Xeométrica (Cibrán); Àgora (UOC); Lletres i tics (Ramon Gimeno); El multilingüisme al carrer: la gestió de la diversitat lingüística (Mercè Solé); Aula de Formació Continuada de l'Ajuntament de Vic; Ep, mestres! (Rosa Sensat); Milloringlish (Carles Roca-Font); Ensenyar llengua a l'alumnat no romànic (Arnau); Paraules (Montserrat Bertran); Blocs del CAL (Centre d'Autoaprenentatge de Llengües de la Universitat de València); L'espai del català; Kwart (Joan Vila); Aula acollida IES la Serreta; Parlar i escriure (Salvador Jàfer); La meva lectura fàcil (Rocío Avila); De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (Alícia Martí); Quadern de veus (Departament de valencià de l'IES Campanar); Inventari de lletres (Laia); Artquímia, de l'aula d'acollida a l'aula ordinària; Lit&kat (Joan Vila); Tallers acollida dones immigrants; Quadern de mots; Ejercicio de inglés; ABCDsuperior (Servei de Llengües Modernes de la UdG); Amb bicicleta; Blocde l'IES Enric Valor de Silla; Podadepta (D. Pohl); Psicolabis; El bloc de català del CEPA Joan Mir i Mir; Faustinet (Almàssera); Parlem d'avaluació (CPNL); Llengua 2 (N. Gómez); TodoELE 2.0; Ambsuficiència; Caps i barrets (D&G Vergallo); Gaspar; Va D nivell (SLM, UdG); English and muchmore. Continuem fent xarxa!

[854] Contra el monòleg totalitari

Llegeixo Conferències conferenciants conferenciats (Barcelona: Comanegra, 2012) de l'artista d'origen turc L'Altrange, que és un d'aquells textos estranys, que atrauen per l'originalitat, per haver mirat un tema des d'un angle nou. L'obra parla d'un gènere de discurs ben proper a l'àmbit acadèmic universitari, la conferència. L'autor retrata el ritual comú en què tothom ha participat, des d'una banda o des de l'altra del micròfon, com a conferenciant o com a conferenciat. Potser trobant-se massa radicalment en una banda o a l'altra del micròfon. L'Altrange té la virtut d'analitzar la conferència sense morir sepultat d'obvietats. L'aproximació és particular perquè el seu llibre alterna les fotografies dels mil i un fragments siginificatius de l'acte discursiu amb textos directes com punyalades que en descriuen els aspectes clau. La temptativa és reeixida perquè els llenguatges es fonen i perquè el llenguatge verbal, provocatiu, no és el discurs d'un geni críptic volgudament allunyat de lectors terrenals que cerquen, ras i curt, un missatge. El missatge fonamental de l'obra és la consideració que la forma tradicional de la conferència es troba en mutació, perquè ha perdut el sentit (parlàvem de les inconferències, fa un temps, a Aprendre llengües). El format de la conferència tradicional és ja un model de transmissió d'idees obsolet. Obsolet si esquiva, poruga, el debat, si tendeix a la recitació, si ignora el públic, si consisteix a parlar per parlar, si edifica una monoparet sense escletxes. La conferència ha esdevingut obsoleta si l'orador és l'únic punt de referència de si mateix, si esdevé un monòleg totalitari i solipsista. En la conferència l'orador no ha de cercar el confort de l'ocultació i l'autocomplaença. La conferència implica la implicació del subjecte, ha de ser un exercici d'integració recíproca, ha d'incloure la planificació d'un joc d'alternatives, ha d'exterioritzar la vivència, ha de provocar compromisos, ha de generar vibracions. Una conferència ha de ser un mur amb portes d'entrada. Deixeu-m'ho dir amb una imatge: un conferenciant ha d'obrir més portes en una hora que tots els grums de l'Hotel Ritz en tot un dia.

[853] Aprendre llengües i benestar

Una companya em fa conèixer aquest vídeo promogut pels consells escolars de les Escoles Oficials d'Idiomes de Cadis i San Fernando. M'agrada el missatge, ara que sembla que tot es pugui retallar i que la cultura i l'educació permanent hagin caigut de l'agenda de les prioritats. I m'agrada també la realització de l'audiovisual. Aprendre idiomes per aprendre, per fer créixer la tolerància, pel plaer de la diversitat, per fomentar el respecte, per augmentar la felicitat, per sentir el plaer del repte, per tenir noves oportunitats, per sentir-se de debò un ciutadà del món, per escoltar. Per créixer. Per destruir Babel. Us el recomano, a tots aquells que considereu que aprendre llengües és una necessitat i una actitud que formen part del nostre benestar.

¡Defendamos la enseñanza pública de idiomas! from Matthieu Davière on Vimeo.

[852] Gestos culturals

Ahir em va caure a les mans el llibre Supplemento al dizionario italiano, de Bruno Munari, i me'l vaig quedar. És un text clàssic, de 1963, del qual s'ha publicat fa poc l'onzena edició (Corraini Editore, 2011). Es tracta d'una d'aquelles obres que als amants de les llengües ens fan gràcia. El volum presenta una selecció dels gestos típics que fan els italians quan parlen ("l'autore esamina i vari modi di esprimersi senza parlare, non solo con le mani, ma con l'espressione del viso e con atteggiamenti dell'intera persona"), gestos que en alguns casos han passat fronteres en el món intercomunicat en què vivim. L'obra fa una selecció d'una cinquantena de gestos que tenen l'antecedent bibliogràfic en un text de 1832 (La mimica degli antichi investigata nel gestire napoletano, de Canonico Andrea de Jorio). Els gestos recollits en el volum de Munari expressen, per exemple, la idea de demanar un cigarret, de rebutjar un malefici, de trucar-se, de demanar al mestre de sortir de l'aula per una necessitat fisiològica urgent, de falsedat, de gana, d'invitació, de ganes de beure, d'alegria, de càrrega psicològica insuportable, d'entesa secreta, de ràbia, d'amenaça, de pagar, d'acord, etc. Un dels gestos que obren el volum és el de la coberta, "Che vuoi?", molt napolità i fàcilment identificable, que es pot fer amb més o menys velocitat segons la gentilesa o la impaciència del gest. El text ens pot servir, sens dubte, als que ens interessa la comunicació i el seu ensenyament. I no tan sols per l'objectiu central del llibre, sinó també pel fantàstic plantejament multilingüe de la publicació: totes les explicacions relacionades amb cadascun dels gestos estan fetes en italià, francès, anglès i alemany. El llibre ens forneix una oportunitat, doncs, de saltar d'una llengua a l'altra i sentir i veure créixer la nostra competència plurilingüe. Tornant a la gestualitat, és evident que l'obra no recobreix tota la que s'associa a l'italià (que té el suplement, també, de gestos d'altres procedències), però és segur que, com a mínim, ens deixa ben armats perquè no se'ns resisteixi ni un moment cap nou anunci de Martini.

[851] Avancem amb el català

M. C. Escher

Avui vull fer un comentari de l'exposició Avancem amb el català, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que es pot visitar al Palau Robert fins al gener de 2013. L'exposició repassa trenta anys (de 1982 a 2012) de campanyes institucionals en suport de la llengua catalana des de la primera, la de la Norma, sense deixar de banda el suport de la societat civil a la normalització de la llengua. Sense aquest suport, indubtablement, les campanyes no haurien tingut cap mena d'èxit, perquè ben sovint s'han materialitzat gràcies a una implicació social molt elevada, a què les mateixes campanyes incitaven obertament ("Depèn de tu", "Tu ets mestre", "Encomana el català", etc.). L'exposició aconsegueix el seu objectiu amb solvència i amb una gran economia de mitjans. Ara: el fet que arreu hi hagi codis QR que ens permetin completar el que veiem in situ en altres indrets, a la xarxa, no ens impedeix considerar que l'espai de l'exposició és massa reduït i que la temàtica mereixeria més (amb permís de les retallades). La mostra, amb tot, és molt oportuna i presenta un bon treball de síntesi, encara que sembla adreçar-se massa a un públic adult entre coneixedor i reconeixedor (una persona jove, per exemple, o procedent d'un altre context, que no identifiqui Aina Moll, no pot entendre ni valorar les seves paraules: calia una llegenda identificativa al peu de certes imatges del vídeo). El repàs de la desena de campanyes institucionals es combina amb uns plafons temàtics que mostren el context on s'han desplegat les campanyes (legislació, institucions, recursos, ensenyament, mitjans de comunicació...) i s'arrodoneix amb un toc humà al vídeo que mostra el desenrotllament de les campanyes des dels ulls de protagonistes rellevants que alhora representen diversos angles d'observació i diverses generacions (Jordi Pujol, Miquel Calçada, Núria Feliu, Els amics de les arts...). Malgrat el contrapunt dels plafons, l'exposició segueix (tant la primera part com el vídeo) un plantejament cronològic que es concreta en la metàfora de l'escala: l'escala de la progressió cap endavant del català aquests darrers trenta anys. Observant aquesta escala de petits graons, de passos un rere l'altre, hom s'adona que la política lingüística catalana d'aquesta etapa de recobrament ha estat decidida, però moderada; pertinaç i alhora assenyada. Inútilment es cercaria als eslògans de les activitats mostrades la més mínima punta de risc. Quan un s'allunya del Palau Robert i retorna a l'exterior, on la política lingüística experimenta avui l'envestida més greu coneguda en aquests trenta anys, no pot deixar de preguntar-se amb una certa angoixa, després de tres dècades d'esforçada pedagogia, on duia (on duu) l'escala.

[850] El discurs de l'acollida lingüística

Dimecres al vespre vam escoltar Joan Pujolar en la conferència inaugural del màster d'ensenyament del català per a l'acolliment lingüístic (UAB), que enguany arriba a la tercera edició. De les seves reflexions sobre la immigració a Catalunya i el progressiu canvi de concepte sobre el fenomen i, també, sobre la noció d'acollida (la idea d'acollida no existia, en realitat, amb la primera immigració, l'onada d'immigració de l'Estat espanyol), me'n vaig emportar la idea de l'interès de l'estudi amb dimensió històrica de la naturalesa de les pràctiques successives d'acollida i, especialment, del discurs que l'ha anat acompanyant, que és un bon testimoni dels canvis que s'estan produint a l'entorn del fenomen. Al final de la conferència es va fer referència al Consorci per a la Normalització Lingüística. Té un interès complementari analitzar el discurs i les pràctiques d'acollida des de 1995 fins ara en un altre àmbit, el dels serveis lingüístics universitaris. Productes, serveis i discursos han canviat molt en aquest temps. De trobar-se centrats obsessivament en la idea del desconeixement del català dels nouvinguts i de la necessitat, doncs, de pal·liar un dèficit i omplir un buit informatiu i formatiu per a una integració en un país desconegut, el nostre, hem passat, quinze anys més tard, a productes, serveis i discursos que observen l'acollida com un procés recíproc en què tothom aprèn, en què tothom intercanvia, en què l'acollida es podria definir com una actitud permanent d'obertura, una sensibilitat, una percepció fina cap a allò que apareix en l'horitzó de qualsevol persona. Acollir ha deixat de ser un procés de buidar-omplir (de qui sap a qui no sap, de qui té a qui no té, de qui és a qui no és) per passar a ser-ho d'intercanvi i enriquiment mutu (tothom sap, tothom té, tothom és). Acollir va deixant de ser una acció excepcional i aparatosa que requereix marxar i arribar. L'acollida va esdevenint, lentament, una de les condicions bàsiques per viure descentrat.

[849] Estroncar la llengua

J. M. Ganyet, adaptat de l'original anglès

L'esborrany de llei d'educació del ministre Wert remou aquests dies la societat catalana, aquesta Catalunya indubtablement real que està representada per una àmplia majoria al carrer i al Parlament que no accepta que li toquin la llengua. La compareixença de divendres de la vicepresidenta del govern d'Espanya, en la qual va provar de demostrar que no es menystenia el català a la llei i que no s'hi liquidava la immersió, va contenir, des del meu punt de vista, un moment especialment interessant. La vicepresidenta va al·legar que el català no podia ser una llengua troncal a la LOMCE perquè només podien tenir aquesta consideració les matèries estudiades a tot l'estat: "Por lo tanto —ha agregado Sáenz de Santamaría—, si las lenguas cooficiales fueran troncales se estaría obligando a todos los escolares españoles a estudiar cinco lenguas [en referencia al castellano, el catalán, el vasco, el gallego y el valenciano]. Creo que, salvo casos excepcionales, no aprobaría ninguno". Una afirmació com aquesta fa tristesa. Els catalans, els valencians i els illencs (30 % de la població de l'estat) ja sabem tres d'aquestes cinc llengües perfectament (perquè dues són una, oi, vicepresidenta?). I, com a parlants de llengües romàniques, ens trobem ben a prop del gallec, com no pot ser d'una altra manera. Una llengua que, d'altra banda, pot comprendre tot castellanoparlant per escrit i oralment fins i tot sense haver anat mai a l'escola. L'escola que hauríem volgut (ara ja és massa tard) hauria estat la que hauria considerat troncal l'educació plurilingüe, la que hauria instruït a tots els nens de l'estat en unes nocions de totes aquestes llengües, la que hauria ensenyat a apreciar les llengües i la diversitat com a valors fonamentals. Aquesta hauria estat l'educació lingüística que hauríem volgut (n'hem parlat a Aprendre llengües: llegiu, per exemple, les entrades "Denominador comú" o "Un idioma no és un mur, és una porta"). Però ara ja és tard, i vol ploure.

[848] Espais amics a la xarxa (1)

Recullo les adreces de diversos blocs o espais virtuals que enllacen aquest bloc, als quals aprofito l'ocasió per agrair la confiança d'estendre ponts a la xarxa. Estic segur que als seguidors d'Aprendre llengües els han de semblar ben pròxims als seus interessos, perquè les temàtiques són parcialment o totalment properes a les d'aquest espai. Em refereixo al web del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), grup de referència a Catalunya creat ja fa vint anys amb Carme Junyent al capdavant. Em refereixo també al bloc Català Llengua Estrangera. (recursos per a la innovació en CLE), de l'Institut Ramon Llull, entitat que ens connecta amb l'activitat de lectors i lectores d'arreu del món i ens ofereix periòdicament reflexions interessants sobre l'ensenyament del català. Parlo també del web Babel, del Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona. Em refereixo també al Butlletí de documentació dels Serveis lingüístics de la UB, que ens manté ben informats de novetats del nostre camp professional. I també al bloc del grup de treball Transferència interlingüística del Servei de Llengües del Departament d'Ensenyament, o al bloc Llengua catalana del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua de la Subdirecció de Llengua i Entorn del Departament d’Ensenyament. Vull fer esment també de blocs personals excel·lents com el Gazophylacium, de Puigmalet, el Sant Tornem-hi, de Xavier Rull, o l'interessant Diari per a Tècnics Lingüístics, que forma part del projecte en xarxa Eines de llengua de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià, en un espai de la nostra comunitat lingüística d'una gran vitalitat blocaire. En una cerca sobre la retrovinculació del bloc, he descobert molts altres col·legues virtuals insospitats, els interessos dels quals són també els meus i potser els dels lectors. En parlaré.

[847] Llegir per aprendre una llengua estrangera

Vull dedicar unes ratlles, avui, a l'activitat habitual en l'aprenentatge de llengua que consisteix a llegir un llibre, per decisió pròpia o encàrrec del docent. Aquesta pràctica s'ha eixamplat molt, és clar, amb les múltiples possibilitats de llegir que la tecnologia ens posa avui a l'abast. Tots els textos són ja propers, també els literaris, i alhora des de múltiples dispositius que ens permeten una experiència lectora radicalment nova. Si el que volem proporcionar a l'alumnat són textos de lectura graduada, al mercat n'hi ha per triar i remenar en el cas d'algunes llengües, especialment l'anglès. També els textos de lectura fàcil, dels quals ja hem parlat a Aprendre llengües, són una opció en determinades circumstàncies. Voldria parlar, però, ara, de les lectures no adaptades, i d'experiències fallides o reeixides en afrontar un estudiant la lectura d'un text real sense retocs, d'una novel·la, per exemple. Estic convençut que és clau que l'alumnat reflexioni sobre l'ús del diccionari en aquesta circumstància. Perquè fer servir el diccionari té, sovint, en molts aprenents de llengua, un efecte altament perniciós. Crec que un cop l'aprenent ha verificat (després de llegir un parell de pàgines) que comprèn el sentit general del text, s'ha d'oblidar totalment del diccionari mentre llegeix. Les possibilitats d'aprenentatge lèxic que brinda una novel·la no adaptada a un aprenent d'una llengua estrangera són tan enormes, que el que pot aportar un diccionari es pot considerar una sobrecàrrega evitable. La lectura d'un text d'aquestes característiques és plena d'inferències, de reconeixements de paraules i expressions latents, de formes que són a la zona de desenvolupament proper de l'aprenent de llengua. Tan sols el repte de convertir allò que es pot reconèixer en un actiu lingüístic operatiu a partir d'aleshores en la pròpia producció en la llengua apresa pot ser ja un guany altament significatiu. Allò fonamental llegint un text literari és arribar al gaudi estètic que proporciona el text que es llegeix, que seria imperdonable liquidar a cop d'interrupcions constants per la pruïja d'impedir que s'escapi cap sentit. La lectura del text literari en la llengua que aprenem requereix, això sí, que hi deixem les nostres marques, les nostres observacions, que hi subratllem els mots que en una operació necessàriament posterior a haver exhaurit el plaer literari, a haver acabat l'obra, cercarem potser al diccionari i anotarem, aleshores, en un vocabulari propi a la xarxa, en una flashcard, o a la nostra llibreta de paper, si ens ve més de gust.

[846] Tancs contra l'escola catalana

L'esborrany de la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE) preveu liquidar la immersió lingüística a Catalunya i relegar el català a quarta llengua de l'escola (llegiu-ne la notícia a l'Ara) en un atemptat cultural que ens retorna a la darrera etapa del franquisme i que confirma totes les previsions d'intent de liquidació de la identitat nacional catalana, que una àmplia majoria de la societat d'aquest país sent com a pròpia. Hi ha poca cosa a dir en aquests moments, ja només han de parlar els ambigus. Esperem que la reacció de la societat catalana sigui aclaparadora.

Change.org|Start an Online Petition

[845] El web social a classe de llengua

Llegeixo amb satisfacció Le web 2.0 en classe de langue: Une réflexion théorique et des activités pratiques pour faire le point, de Christian Ollivier i Laurent Pruen (Paris, 2011). Fa uns quants anys moltes de les persones interessades en la tecnologia i l'aprenentatge de llengües ens vam enlluernar amb les noves eines o aplicacions de l'anomenat des de l'any 2004 web 2.0 (etiqueta que no ha acabat de desaparèixer malgrat la ràpida substitució de denominacions a la xarxa). Era un enlluernament lògic, perquè aquelles eines ens obrien la imaginació a tot un món de possibilitats dins l'aula de llengua, que sempre hem vist com un espai sense límits. L'atracció per les eines en si mateixes va anar acompayada, com no podia ser altrament, per la reflexió general sobre allò subjacent que canviava a la xarxa i que permetia l'aparició d'aquelles noves eines. I va anar acompanyada, també, d'una necessària reflexió sobre l'aplicació didàctica de les noves aplicacions, sense la qual eren poc més que pirotècnia llançada sense ordre ni concert. Le web 2.0 en classe de langue refà la reflexió sobre l'aprenentatge amb el web social que, poc o molt, hem hagut de fer aquests darrers anys, des dels blocs i a peu d'aula, sempre amb voluntat innovativa i l'objectiu final de trobar nous camins i facilitats a l'aprenentatge. L'obra ens ofereix un ventall d'eines interessants comentades (a la part final del text), ara que potser ja es comença a detectar un cert esgotament en l'aparició d'eines radicalment noves i sorprenents. Ens ofereix també una excel·lent anàlisi del fenomen del web 2.0 i de les seves potencialitats didàctiques. I, en tercer lloc, ens lliura un conjunt d'activitats pràctiques explicades i desenvolupades, de menes ben diverses, que ens permeten conduir l'alumnat amb garanties cap a espais del web social a aprendre llengües. Així doncs: eines, teoria, pràctiques amb sentit, els tres peus imprescindibles per actuar adequadament a l'aula de llengua integrant el web 2.0. Tot plegat, i aquest és un aspecte clau, dins una aposta metodològica per l'aproximació interaccional a l'aprenentatge de llengües. És a dir: entenent que hi ha un abisme entre les tasques pedagògiques i les tasques reals i que la xarxa és un lloc fenomenal no pas per simular situacions d'aprenentatge lingüístic, sinó per aprendre llengües en actes comunicatius de debò.