[934] Viatge cap al sentit

Sempre que em vaga em capbusso en els llibres que expliquen l'origen de paraules o expressions. Aquests dies he llegit A buen entendedor... Dichos, frases y expresiones: su significado y origen, de José Luis García Remiro (Alianza, 2013). Es tracta d'una voluminosa recopilació i explicació d'unes cinc-centes expressions de la llengua castellana (un percentatge no negligible de les quals, per cert, té un equivalent proper en català). L'obra tracta des d'expressions amb rerefons clàssic o bíblic (cortar el nudo gordiano, és a dir, prendre una resolució taxativa; la lámpara de Diógenes; el síndrome de Eróstrato; la ley del Talión) fins a algunes de recents (ley de Murphy, salir del armario), i es caracteritza per incorporar una bona quantitat de documentació sobre l'aparició, el sentit i l'ús de les expressions, la majoria de les quals tenen un ús ben viu en castellà avui dia. El recull conté formes que reflecteixen les mil vicissituds del comportament humà (te conocí ciruelo: en català diríem et conec herbeta...; lágrimas de cocodrilo; salir rana; tragarse el marrón; tener mala leche; dar el espaldarazo; un convidado de piedra; cuatro gatos; tener muchos humos: la importància dels pobles es mesurava pels focs o fums que tenien; en pelota: relacionat amb la pell; no dar puntada sin hilo: no perdre passada, diríem en català; las niñas de los ojos). Algunes tenen relació amb el periodisme (el cuarto poder; hacerse eco) i la vida i els costums polítics (cambiar de chaqueta; las dos Españas; tácticas de filibusterismo; votar con los pies; condenar al ostracismo; una quinta columna: apareguda el 1936 per referir-se als renegats emboscats clandestinament entre l'enemic; de derechas o de izquierdas). Altres expressions tenen origen en la religió (esto va a misa: que fa referència a la selecció de productes del camp que es duien a les celebracions religioses). El volum conté també algunes frases històriques com aquella tan lamentable d'Unamuno, que inventen ellos, que avui ens pot servir per referir-nos als barruts i aprofitats, incapaços de creació. Anoto quatre expressions el sentit de les quals m'ha agradat conèixer: sabeu per què es diu en castellà ser muy cuco ('astut', 'egoista')? Sabeu l'origen de la paraula gafe (malastruc, en català)? Sabeu què és una gota malaya? Sabeu per què es diu en castellà la ocasión la pintan calva? Doncs bé: la primera fa referència al comportament dels ocells així designats (els cuclilllos, en castellà), que ocupen el niu d'altres per pondre-hi els ous, fins a foragitar-ne els propietaris; gafe té el mateix origen que el mot gafo, que significa 'leprós' (que al seu torn ve d'una paraula àrab que significava 'contret', 'doblegat'). La gota malaya, d'altra banda, no té res a veure inicialment amb cap líquid: es refereix a un artilugi de tortura de fusta en forma de bota que anava comprimint el peu del torturat fins a trencar-li els ossos. I pel que fa al darrer, la deessa Ocasió, sempre tan difícil de capturar, es representava amb una melena al davant del cap i ben calba al darrere. La gràcia era prendre-la pels cabells en veure-la (difícilment identificable, ai las, com passa sovint amb les bones ocasions), perquè quan ja havia passat ja no mostrava cap agafador possible. Acabo: si us interessa gaudir amb la història dels mots, els del castellà en aquest cas, A buen entendedor és un text molt recomanable.

[933] Valorar amb alegria (Oh Happy Day)

Ahir va acabar la primera edició del programa d'èxit de TV3 Oh Happy Day. Els aspectes positius d'aquesta idea feta realitat són molts, però quan ahir vaig trobar-me una persona en un context avaluatiu que feia servir com a única valoració experta un semiarticulat (per l'emoció, és clar) "m'has emocionat molt", al més pur estil Guille, em vaig adonar que alguna cosa no s'ha fet bé, encara que no vull treure importància a l'impacte estètic de cap intervenció. La lliço de llengua i d'avaluació que ens ha donat el jurat del programa no ha estat, en general, una lliço d'argumentació ni d'aportació d'elements de suport a cap tesi de debò ben fonamentada. No. La lliço, si de cas, ha estat una altra: ha estat la de l'equilibrisme de la cortesia lingüística. Com li dius a algú el que penses de la seva actuació si el que en penses no és gaire bo? Els girs per insinuar, per dir i no dir en aquesta mena de situacions, formen part de la vida, plena de situacions compromeses en què salvar la interacció (les imatges de les persones, la relació) sol ser tan important com comunicar el que pensem. Aquesta competència lingüística és molt rellevant, és clar. Ho saben prou bé els mestres, els autèntics prestidigitadors del discurs cortès quan es troben davant alumnes que no enfoquen bé la resposta, davant els quals ells han de fer servir frases com: "El que has dit no està malament, però es pot afinar molt, molt més... algú de l'aula voldria formular-ho amb més precisió?". El jurat d'Oh Happy Day ha estat un exemple d'aplicació d'estratègies de cortesia lingüística, en moltes ocasions, encara que en altres els comentaris han estat tan ensucrats, tan innocus, que han deixat de comunicar res més que l'absència d'amenaça i de sanció als receptors. Si el jurat ha posat en joc la cortesia amb més o menys fortuna, poques vegades hem vist, en canvi, com dèiem, una bona capacitat d'expressar els punts de vista (sobretot en el cas dels dos membres del centre de la taula del jurat, antimodels de capacitat expressiva). Un programa que ha estat model de tantes coses ho podia haver estat també de raonament i de construcció de l'opinió valorativa. Espero que a les aules, a l'hora d'avaluar l'actuació dels alumnes, no s'estenguin com a única consigna frases dites amb alegria com "ha estat no sé com dir-ho, còsmic", "m'has emocionat": tens un nou amb vint-i-cinc.

[932] Ús de blogs i aprenentatge de la llengua

Acaba de sortir el número 53 de la revista Llengua i Ús, que enceta una nova etapa ara que, aquest 2014, farà vint anys del seu inici. Tinc a les mans l'edició en paper del número 1, prologat per Miquel Reniu, aleshores director general de política lingüística, que les persones que ja treballàvem en l'àmbit de la normalització lingüística vam córrer a comprar en aquell moment. La revista incorporava aleshores una paraula clau, ús, quan era sentit per tothom que el futur de la llengua es jugava no tant ja en la introducció (ja encaminada per la primera llei de normalització lingüística) en certs àmbits clau com l'ensenyament, els mitjans de comunicació i l'administració (recordem la revista anterior a Llengua i Ús, Llengua i Administració), sinó en l'ús efectiu per part dels parlants.Vint anys després el panorama ha canviat molt (la cinquantena d'exemplars de Llengua i Ús ho testimonia), però la batalla fonamental continua sent la de l'ús. El número del vintè aniversari es dedica al centenari de les Normes ortogràfiques (2013), que s'ha celebrat enguany i és una fita històrica de la nostra llengua. La revista recull col·laboracions sobre l'Optimot, sobre l'ús de la toponímia estrangera en català, sobre l'estandardització dels noms d'origen xinès en català, qüestions de terminologia, els establiments col·laboradors, el cens d'entitats de foment de la llengua catalana o també reflexions sobre algunes eines tecnològiques (que lluny queda el 1994 des d'aquest punt de vista!) com ara blogs, wikis o fòrums per a l'ensenyament i l'aprenentatge del català. Una d'aquestes col·laboracions és un article que he escrit amb el títol El blog com a eina d'aprenentatge de l'escriptura en nouvinguts universitaris. El text vol posar sobre la taula algunes raons per a una possible i hipotètica extensió de l'ús dels blogs en el context indicat i és planteja com una defensa de la necessitat de justificació pedagògica en optar, les institucions, per l'ús de les eines de base tecnològica. El blog es revela una eina valuosa en el context indicat, a parer meu, perquè, tal com exposo a l'article, "a) la llengua que s'hi fa servir és la pròpia dels nivells inicials d'aprenentatge i no la llengua anormativa d'altres espais de la xarxa; b) ofereix possibilitats d'agregació i de selecció dels inputs rellevants a l'aprenent nouvingut en un context d'hiperabundància informativa i li permet bastir un entorn estratègic, valuós, amb totes les eines i les aplicacions oportunes per escriure i aprendre la llengua; c) sol ser un espai fortament personal i identitari adequat a l'expressió dels temes que pertoquen a un aprenent nouvingut; d) és un espai cronològic idoni per al relat reflexiu i crític de la vinguda del nouvingut i també de la seqüela que constitueix el curs del seu aprenentatge lingüístic; e) és un espai motivador i destinat a recollir l’opinió, que impel·leix l'usuari a concretar naturalment la voluntat de comunicar; f) és un espai on l'aprenent pot produir els textos escrits breus característics dels nivells inicials i, alhora, en el qual són comunes les interaccions escrites senzilles amb altres usuaris de la llengua pròpies dels nivells dels nouvinguts; g) és un espai que pertany a l'ecosistema on es duen a terme les noves pràctiques lletrades, les quals tenen un valor en si mateixes i, alhora, una repercussió positiva en l'aprenentatge". Bona lectura, si us plau aquest tema. 

[931] Contra els compartiments lingüístics

Avui ha marxat la persona que hem tingut entre nosaltres tres mesos procedent del Quebec, en un interessant intercanvi escolar Catalunya-Quebec. No tinc dades de la resta de components de l'expedició sobre l'afer que ara m'interessa, dades que m'agradaria conèixer, però puc dir que l'experiència lingüística de la persona que hem tingut a casa ha estat altament positiva. Els quebequesos i les quebequeses que ens han visitat venien informats del fet que a Catalunya hi ha una llengua pròpia, la catalana. Venien, però, sobre el paper, a aprendre el castellà, llengua que ja aprenen als centres on estudien al seu país. La persona que hem tingut a casa, després del xoc cultural lògic de manual (vuit dies com a màxim), ha evolucionat notablement en el seu aprenentatge del castellà i, a més, ha après català a un nivell receptiu força alt (és la llengua que ha sentit més en la seva estada). Després d'uns quants dies de ser entre nosaltres es va adonar que el català i el francès tenien molts punts de contacte (fa fred sona igual en quebequès i en català, ens va dir de seguida) i es va interessar, sense cap mena de bloqueig mental, per les dues llengües davant les quals es trobava i que ha après simultàniament. En tres mesos, aquesta persona ha pogut passar a entendre qualsevol escrit acadèmic o a la premsa en català, amb plaer per comprendre, i ha desenvolupat una elevada competència de comprensió oral que li ha permès seguir la major part de les nostres converses quotidianes en català. Paral·lelament, com deia, ha avançat en l'aprenentatge del castellà. Tot plegat en tres mesos. Avui, encara, a l'aeroport, ens explicava que no li hauria agradat que ens falsifiquéssim i que li haguéssim parlat a tota hora en castellà, per exemple. Considero que aquesta experiència lingüística oberta i lliure de prejudicis dóna una idea del que hauria de ser el contacte amb les llengües. Estic convençut que els qui han considerat una amenaça (per a l'aprenentatge del castellà) la presència de dues llengües, l'exposició a dos sistemes lingüístics, s'han equivocat de mig a mig. Els quebequesos que han vingut amb la ment oberta, que han viscut uns dies practicant la reflexió metalingüística a tota hora (això en francès de França es diu X, però en quebequès, Y i en català, Z i en espanyol, A) se'n van aquests dies amb molta més competència lingüística que els que han temut el caos, la barreja, l'enriquidora confusió babèlica. Els quebequesos i quebequeses que han vingut a aprendre castellà, se'n van amb una certa experiència lingüística, amb un compartiment més ple. Els que han vingut a aprendre llengües se'n van sense compartiments lingüístics, amb una xarxa de nodes de llengua més rica, més forta, de creixement imparable.

[930] Intercomprendre: més que un mètode d'aprendre

Fa uns dies vaig intervenir amb una conferència a la VI Jornada de Llengua i Immigració, organitzada pel Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), el Consell Comarcal de l'Anoia i el Pla Territorial de Ciutadania i Immigració de l'Anoia. Al costat d'altres companys i companyes com M. Antònia Burguesa i Maria Torras, que van explicar el material Ara i adés (aprenentatge del català i llengües d'origen), d'un representant de la Direcció General d'Immigració de la Generalitat, que va parlar sobre "La integració social dins del marc legal" i d'Ester Alemany, responsable del Servei Local de Català de Salt, Carme Bové, responsable d'ensenyament del CPNL, i Maria Jesús Clua, coordinadora del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, que van parlar de l'experiència "El català, una oportunitat per trobar feina. Cursos de català amb el Servei d'Ocupació de Catalunya". Va tancar la sessió la companya Elena Blaya, tècnica del Servei de Recursos Lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística, que va presentar els materials didàctics Llegir per parlar, llegir per aprendre. La Jornada, ajornada des de feia un any, va ser un moment entranyable de retrobar companys i amics i de conèixer nous professionals. Aprofito l'avinentesa per agrair la invitació de Pep Elias a participar-hi amb la conferència inaugural. A la ponència, de la qual deixo el material de suport al peu d'aquestes ratlles, vaig parlar del fet que la intercomprensió, a més d'un mètode per aprendre llengües que ha donat lloc ja a molts materials interessants aplicats al català o a altres llengües, és una pràctica social de màxim interès per a la sostenibilitat lingüística i el suport a la diversitat, decididament en el cas del català. Una pràctica que ens permet arribar als altres sense l'ocultació lingüística a què la tecnologia ens està abocant cada cop més (la tecnologia ens ho tradueix ja perillosament tot), és una manera fascinant de conèixer i valorar el nostre patrimoni lingüístic, cultural i històric (les llengües romàniques, en el nostre cas, són uan clau poderosa per comprendre'ns com a civilització). La intercomprensió és alhora una actitud que garanteix un compromís ètic de voler-se comprendre. Sí a la intercomprensió, doncs. Com a mètode d'aprenentatge i com a molt més que un mètode.

  

[929] El llatí, ara i aquí

He acabat la lectura del llibre Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí (Barcelona: La Vanguardia, 2013), que té per a mi un interès especial, perquè aquests dies em trobo treballant en l'àmbit del llatí (ja hem parlat a Aprendre llengües d'altres obres dedicades a l'etimologia llatina publicades darrerament com Peccata minuta o Etimologicón). Hic et nunc és una obra de Toni Batllori, Pere Led i Josep Manuel Udina que presenta i explica un bon reguitzell d'expressions llatines que demostren que el llatí té encara una forta presència en la nostra vida actual. El text recull en apèndix, donant encara mes força a aquesta idea, reproduccions de retalls de diari i d'imatges de carrer on és ben visible la presència del llatí (rètols de Sanitas, Habitat, Omnium o una bossa amb la llegenda "Veni, vidi, Vinçon", per exemple). Una altra de les característiques ben visibles del text són les il·lustracions de Toni Batllori que, pàgina sí pàgina no, es van relacionant amb una bona colla de les expressions llatines presentades, il·lustracions que ajuden encara més a fer veure l'actualitat dels llatinismes seleccionats. També ho fan les explicacions que conté cada entrada de l'obra. Es tracta de textos d'extensió molt diversa (des de cinc línies a més d'una pàgina) en què, amb un un to divulgatiu, la traducció del llatinisme, exemples i sovint algunes notes d'humor, els termes clàssics són explicats d'una manera amena al lector. Les entrades es resolen sense gaire càrrega erudita ni lingüística (confesso que m'agradaria trobar-n'hi una mica més), donant total preeminència a l'objectiu divulgador. Una dotzena dels llatinismes que es presenten es poden considerar força més específics (de l'àmbit de la filosofia) i no tan populars com la majoria i contrasten, doncs, amb el gran gruix de termes, que són molt coneguts pel gran públic i usats a tort i a dret. Hic et nunc és un text interessant i especialment ben construït: les explicacions de les entrades obren la porta a nous llatinismes i els índexs que conté l'obra són de gran ajut. En recomano la lectura a tots aquells que estem convençuts que el llatí és aquí i ara perquè és una part essencial del nostre patrimoni cultural.

[928] La lectura com a garantia

Hem parlat diverses vegades a Aprendre llengües d'operacions que duem a terme quan construïm o executem un discurs, les quals a primer cop d'ull poden semblar feixugues i tal vegada innecessàries, però que es revelen autèntiques garanties que estem construint bé el nostre text. Una conclusió, per exemple, dèiem un dia, no és una complicació final que toca, perquè ja se sap que hi ha d'haver un plantejament, un nus i... un desenllaç. La possibilitat de fer una conclusió (i no és pas tan fàcil elaborar-ne de solvents) ens dóna una garantia que el discurs ha funcionat, que estava ben construït. Si no podem concloure o no ens resulta fàcil, és molt probable que ens calgui revisar l'estructura del discurs. Un text ben muntat es deixa concloure (si m'ho deixeu dir així) amb facilitat. L'operació de concloure, doncs, és la nostra aliada més que no una trava tècnica. Com ho és la partitio amb què, a l'exordi, anunciem les parts que tindrà el discurs, o com ho són totes els mecanismes de dixi discursiva que van teixint el nostre text. Una altra de les operacions que sempre m'ha semblat fonamental per veure si un text propi funciona és la possibilitat de llegir-lo en veu alta. Si no el podem llegir amb sentit, si en la lectura el text no ens deixa incloure la nostra intenció, els nostres objectius, si ens fa perdre l'alè en digressions que ens allunyen del nostre interlocutor o públic (i que ens poden arribar a fer abaixar la veu, incís rere incís, fins a un punt que ens podria resultar fins i tot físicament impossible de realitzar: és el mateix el límit de la realització física que el de la comprensió de qui escolta el discurs?) el text no funciona. La lectura en veu alta és la prova decisiva per veure si algú entén i sap fer entendre el que llegeix. Si no podem llegir el text en veu alta i ser-hi compresos és que el text és incomprensible o, senzillament, que nosaltres no el comprenem. Aquests dies a classe parlem de la fase de la memoria en la producció de discursos i desaconsellem llegir els textos que s'han de fer arribar a una audiència (per bé que la lectura pot ser necessària i útil en certs contextos molt formals o que reclamen una precisió total). Si la lectura no és la millor opció gairebé mai (resta naturalitat, impedeix el contacte visual amb el públic), sí que pot ser, en canvi, un ajut imprescindible en construir el discurs que ha de ser dit. Si el nostre discurs escrit pot ser llegit en veu alta, mentre el preparem, tenim una garantia (més) que, quan l'executarem (amb el suport d'un guió, segurament) funcionarà.

[927] Ampul·lositats

Butllofa (Viquipèdia)

El discurs és una superfície que s'estén com una pell fins a crear el seu cos. Quan no hi ha el desplegament d'una idea, el text no guanya cos, no pot créixer en superfície. És aleshores que l'autor corre el risc de créixer en inflor, de generar butllofes de grandiloqüència i afectació, de fer aparèixer la buidor de l'èmfasi gratuït i l'exageració, d'expandir-se en el llenguatge de l'altisonància i la pompositat. Els textos amb idees clares expressades amb senzillesa i precisió són sempre aerodinàmics. 

[926] Reconstituir el discurs

Aquests dies a classe parlem de com construir un discurs oral. És curiós que la bibliografia sobre el tema insisteixi tant en la creació del discurs, en la disposició de les seves peces fins a l'obtenció d'un artefacte, i que parli tan poc de la capacitat que ha de tenir l'orador de reconstituir l'objecte que ha creat, en l'acte de l'enunciació oral del text. És tan important saber construir el discurs com saber-lo reconstruir sobre la marxa, de manera que no es desinfli definitivament per una circumstància no prevista i pugui tornar a recuperar ràpidament el volum inicial. Qui diu un text oral té entre mans un material construït, però de cap manera un material tancat (per això la flipped classroom, la classe inversa, té un punt d'inconveniència). Així, ha de poder ampliar el discurs cap a aspectes nous, cap a algun fet d'actualitat, cap a algun element suscitat pel context en un aquí i ara, el de l'actio, impossible de preveure al detall. Qui diu un text oral ha de poder afrontar la pèrdua d'algunes peces, l'oblit d'alguns aspectes del discurs. L'objecte construït al laboratori s'exposa, naturalment, a un desgast profund quan en surt. L'orador, doncs, ha d'estar preparat per afrontar aquesta circumstància, que es produirà sempre. Qui diu un text oral ha d'estar obert a una lleugera reordenació dels elements previstos, potser pel fet que algun dels assistents a l'acte en què es produeix ha formulat una pregunta abans d'hora que provoca irremissiblement un avançament expositiu. L'orador ha de ser hàbil, doncs, a reordenar el discurs i a no sacrificar els efectes retòrics que tenia previstos (un morós avenç dels arguments, per exemple), o a generar-ne de nous, una tasca no gens senzilla. Ha de tenir clar, en tot moment, què és l'essencial en el discurs tant des de l'angle del contingut com des de l'angle de la retòrica: ha de tenir clar allò que no es pot sacrificar. No n'hi ha prou, doncs, a saber construir calculadament i amb perfecció el que es vol dir si no se sap reconstituir l'artefacte quan rep els cops propis del moment de l'execució.

[925] Necessitat dels elements al discurs

Una de les característiques més desesperants d'un discurs oral és que l'orador, potser perquè no l'ha preparat, vagi desgranant el discurs sobre un tema donat de manera sumativa, sense pla, com una pura llista d'elements a l'atzar. Uns elements que es van incorporant al text sense cap noció del discurs com a artefacte, sense una finalitat didàctica global (l'orador no pensa pas a fer comprendre el discurs) i sense cap plantejament ni estètic ni retòric. Aquesta mena de discursos sense ordre ni concert, pures divagacions sense altre final possible que l'avís del cronòmetre, aquests arguments allargassats ad libitum, deixen el receptor sense la possibilitat que pugui saber una cosa tan elemental com què és el més important dins el discurs. Diria que en contextos formals aquesta mena d'intervencions només es toleren en persones famoses, autoritats indiscutibles, la sola presència de les quals en un acte públic ja és gairebé suficient per satisfer els assistents. En tots els altres casos, que són gairebé tots, quan algú es disposa a parlar en públic cal exigir-li un ordre, una articulació discursiva, que pot estar reflectida en un guió o ser purament mental. Cap audiència no es mereix una suma d'elements inconnexos que avancen només al dictat egoista d'una improvisació maldestra. Els discursos sense ordre, sense idea vertebradora, els discursos que no arriben a ser un artefacte sinó un enfilall de pensaments, es fan evidents en algunes marques de llengua. La suma de peces del discurs es revela en l'ús abusiu de formes com també o a més, sovint al començament dels paràgrafs de text o de les frases. I es revela també en el crit desesperat de blocs sencers de text que supliquen ser necessaris dins el text. És el cas dels paràgrafs començats, per exemple, amb cal dir, cal esmentar (cal, realment? no pot fer que calgui el discurs mateix?) o formes similars. Fixeu-vos en els dramàtics cal dir, s'ha de remarcar i cal afegir del text següent enregistrat. Les parts del text han de ser necessàries i motivades per l'estructura i la lògica que n'ha fet possible l'aparició. Les altres parts del text les han d'exigir, de provocar, les han de fer necessàries i imprescindibles. No deixem que els fragments dels nostres discursos orals demanin, a crits, ser necessaris.

listen to ‘necessitat’ on Audioboo

[924] Seducció

Seducció 

Fa uns anys vaig fer aquest poema objecte amb el títol Seducció. La paraula conté el verb ducere a les entranyes ('conduir') i també la idea d'un focus generador de l'atracció ('cap a si mateix'). Vaig imaginar la seducció com la capacitat d'algú (un centre) d'estendre al seu davant vies que poguessin conduir cap a ell. Com que entenia la seducció com una atracció decidida i irresistible, vaig creure que una màquina de tren podia reflectir bé la conducció imparable cap al centre xuclador. És així que, amb el material adequat, vaig posar en solfa Seducció. Recupero ara el poema objecte perquè sento a parlar molt de la tercera via política, aquesta via en què ningú no creu veritablement. La tercera via hauria pogut ser, precisament, un feix de vies esteses des d'un centre que ens podia haver atret. La tercera via hauria pogut ser (però no) la seducció.

[923] Tòpics i tòpics (i 2)

Parlàvem a l'entrada anterior dels tòpics en general poc desitjables als discursos (llevat que ens proposem explotar-los des de l'humor o hi vulguem recórrer puntualment). Els tòpics o llocs comuns són, però, en un altre sentit, uns poderosos ajudants a l'hora de generar les idees de la inventio del nostre discurs. Autors de l'antiguitat clàssica grecoromana com Antifont, Aristòtil, Ciceró o Quintilià van fer propostes de tòpics ben útils encara. Què són, però, els tòpics? Són fórmules generals, buides, multiusos, que es poden aplicar a tota mena de discursos i permeten a l'autor explorar tot el que pot dir. Es tracta, doncs, d'una mena de guió d'exploració del tema de què es parla. La tòpica comuna ens forneix unes fórmules que ens permeten cercar respostes i es poden aplicar a diversos objectes d'anàlisi. Quintilià parlava, per exemple, dels tòpics de persona (família, poble, pàtria, sexe, edat, educació, aspecte físic, fortuna, condició social, caràcter, professió, aparença, nom...) o de cosa (causa, lloc, moment, manera, definició, semblança, comparació, circumstància...). Altres autors clàssics van establir dualitats per a l'anàlisi com possibilitat / impossibilitat; existència / inexistència; més / menys; grandesa / petitesa; facilitat / dificultat; veritat / falsedat; precedència / successió; semblança / diferència; causa / efecte. Si parlem d'activitats, per exemple, ens poden resultar útils loci com l'origen, el començament, el desenvolupament, el progrés, el retrocés, la meta, el final, les pauses, els ritmes, el sentit, la direcció, etc. Els experts en retòrica van elaborar en cada cas les seves propostes de tòpica comuna amb les distincions que els semblaven pertinents, i hem de dir que ens resulten encara avui poderoses eines per explorar els temes dels nostres discursos. Els tòpics específics, d'altra banda, un subgrup dels tòpics de què parlem, són també absolutament rellevants. Si hem de parlar d'un tema relacionat amb les ciències humanes, per exemple, seran tòpics específics els que es relacionin amb l'ètica, l'estètica, la política, la religió, l'economia, la psicologia, la cultura, la lògica, el dret, l'ecologia o la sociologia. Si tenim un tema, doncs, i voluntat de comunicar, però no el mètode per generar les idees, els tòpics, en el sentit que hem comentat, poden ser molt valuosos per ajudar-nos a pensar i a delimitar la carn del nostre discurs.

[922] Tòpics i tòpics (1)

Els tòpics, o llocs comuns (els loci), generen una certa confusió, perquè tenen dos sentits que no sempre els aprenents de llengua distingeixen immediatament en disposar-se a construir un discurs. Començarem pel primer. Un tòpic és una petita peça de discurs, una mena de mem, una idea prefigurada generalment ja molt gastada, que és coneguda per la majoria de parlants i, doncs, que no enriqueix la producció discursiva expositiva o argumentativa perquè no hi afegeix res de nou. De vegades, a més, els tòpics són reflexions que responen a prejudicis o idees que s'han enquistat (de l'estil "cadascú és lliure de pensar el que vulgui"), que bloquen completament la comunicació i no permeten avançar críticament els interlocutors més enllà del tòpic (llegiu l'apunt que dedicàvem a la qüestió). Aquesta mena de tòpics de vegades es concreten fins i tot en seqüències verbals estereotipades, fixes, de l'estil de: "coses del futbol", "el futbol és així", "la pilota no ha volgut entrar", "s'ha de continuar treballant" [després de perdre un partit], "no hi ha enemic petit", "els pals també juguen" [quan la pilota s'ha estavellat als pals en un partit], "el jugador número dotze" [el públic]...) i són francament empobridors. Tot bon orador ha d'evitar-los al màxim en les exposicions formals. I si el discurs acaba sent un enfilall de tòpics, la imatge i la reputació de qui el fa s'esfondren. Un tòpic pot fer somriure, però el receptor d'un discurs formal espera probablement originalitat en el contingut. Els tòpics poden ser, de tan vulgars, objectiu de l'humor costumista o basat en l'anàlisi dels comportaments socials. El motiu és que es troben en una zona fàcil, en una mena de communis en què el receptor no ha de fer cap esforç comprensiu i que és lògic que acabi provocant la rialla. El text següent, ple de tòpics, quedaria redimit per l'humorisme. Continuarem parlant de tòpics, perquè, en un sentit diferent, que té els orígens en la retòrica grega i romana, poden ser un element clau en la generació d'un discurs. En parlarem.

listen to ‘tòpics amb humor’ on Audioboo

[921] Controlar les marques de certesa

La modalització es manifesta de moltes maneres als textos, escrits o orals. Un aspecte sobre el qual no es presta gaire atenció és el control dels elements modalitzadors (vegeu en aquest apunt una breu explicació dels tipus principals) des del punt de vista de l'ús o l'abús que se'n fa en els textos. Fixem-nos, per exemple, en un element característic de la modalització, el grau de certesa. Tant si el grau de certesa és elevat al nostre text com si no ho és (i, sobretot, en aquest segon cas), és molt recomanable fer servir la dosi justa d'elements al servei del grau de certesa. Si en fem servir molts que expressin un grau elevat (evidentment, amb tota seguretat, òbviament, sens dubte, etc.), la imatge que rebrà de nosaltres el receptor serà aclaparadora i probablement pedant i, sense necessitat, excessiva. Si en fem servir molts que expressin un grau de certesa baix, potser per prudència en les afirmacions o pel rigor intel·lectual de no voler fer passar per certs aspectes que no tenim per tals, pot ser que fàcilment el nostre discurs soni excessivament incert. De vegades, si la càrrega d'escuts que utilitzem és molt alta, el text acaba perdent tota capacitat de dir res, les afirmacions s'anul·len i la imatge que donen de nosaltres no ens beneficia. Si ens fixem en el text següent enregistrat, trobem una allau d'elements al servei de l'expressió d'un grau de certesa baix, que deixen el passatge pràcticament sense sentit, o amb una força tan lleu que acaba sent qüestionable si calia aportar l'exemple al nostre discurs.

listen to ‘grau certesa 1’ on Audioboo

El passatge següent, que reelabora l'anterior, expressa amb una sola paraula (suggeririen) el grau de certesa baix. És suficient i no cal redundar-hi. El receptor del text en té prou per saber que ha d'agafar les afirmacions de l'emissor cum grano salis.

listen to ‘Grau de certesa 2’ on Audioboo

[920] Llengua i cultura

En els més de cinc anys de vida d'aquest blog, interessat sobretot en el present i el futur de les llengües i el seu aprenentatge, he dedicat algun apunt a les paraules catalanes que es perden (llegiu l'apunt que feia referència als llibres de B. Pivot, per al francès, i P. Vidal o J. L. Carod-Rovira per al català). Aquests dies he llegit el Vocabulari del pagès de Miquel Pont, editat fa uns anys per Pòrtic (trobat fa una setmana en una parada de la Setmana del Llibre en Català), amb respecte, curiositat i interès. L'edició presenta una selecció alfabètica de termes que apareixen acompanyats d'imatges o de dibuixos il·lustratius. Bona part dels termes que s'hi recullen em resulten familiars, perquè una branca de la meva família té les arrels a la Cerdanya i el vocabulari de pagès sempre m'ha interessat per conèixer les formes de vida i, també, alguns secrets del funcionament de la llengua (llegiu, si voleu, l'apunt que vaig fer amb motiu d'una publicació sobre el parlar de Cerdanya). Si bé és natural que el vocabulari que va associat als objectes del passat vagi quedant desusat, també és cert que hi ha molt lèxic que podria perpetuar-se fàcilment amb el senzill i habitual recurs de la transposició de sentit a altres àmbits. No oblidem que moltes paraules del llatí nascudes en els camps de conreu ens arriben amb força amb sentits allunyats del sentit primigeni. És el cas de cultura, per exemple, o vers (que fa referència al canvi de solc en llaurar, a la girada: el mateix gir que fa el vers). Un mot com assaonat (de saó, paraula que expressa com queda un terreny després de ploure) s'hauria de sentir aplicat als terrenys a punt per a l'èxit (una persona ben preparada, un projecte ja a punt); un mot com esbrossar (netejar els marges) pot servir perfectament per a qualsevol operació de neteja en termes metafòrics; un mot com empeltar pot designar els professionals ja imprescindibles avui dia que es caracteritzen per tenir un grau elevat d'interdisciplinarietat; la paraula clivella (una fissura) té el seu espai natural en un món d'esquerdes i trencaments (fractures socials i digitals, per exemple); un mot com plançó hauria de ser la forma de referir-se a un rebrot que serveix per generar un arbre nou, també en un ordre de coses allunyat del món de la pagesia. Tot defugint la nostàlgia, hem de tenir la porta oberta al coneixement dels mots que ens han configurat com a poble, que constitueixen un substrat irrenunciable de la nostra cultura, i sospesar si poden tenir altres possibilitats d'ús en el vastíssim terreny que és la llengua. Deixeu-me acabar amb una pregunta després de llegir l'entrada dedicada al mot falç al Vocabulari del pagès. Hi deu haver joves ciutadans que canten "Bon cop de falç" sense identificar bé l'objecte?  

[919] Com dir-ho: l'entrevista

Aquests dies he llegit un text de Marta Albaladejo sobre un gènere concret de discurs, l'entrevista, que m'ha interessat. Es tracta de Cómo decirlo. Entrevistas eficaces en el ámbito educativo (Barcelona: Graó, 2010). En deixo unes impressions a Aprendre llengües. El text té un valor indiscutible per als mestres o futurs mestres, el públic al qual s'adreça centralment, i moltes de les reflexions que conté són vàlides també per a professionals d'altres àmbits. Cómo decirlo alterna les explicacions discursives amb taules molt gràfiques i útils, exemples i activitats sempre rellevants, algunes de les quals conviden a una autoavaluació informal o, com a mínim, a una reflexió constructiva. L'obra comença analitzant el terreny apassionant de les converses de feina (o de vegades simplement a la feina) i el seu profit o, contràriament, els seus riscos i la comunicació laboral tòxica, i dóna consells per protegir-se de la comunicació insana. El text entra ja després centralment en el gènere entrevista i la delimita, en fa més endavant una tipologia i estableix les característiques o les condicions per a les entrevistes educatives de qualitat. Es refereix a aspectes de temps i espai, dels participants i els seus rols, de l'estructura i les fases de l'esdeveniment comunicatiu, el to, els instruments que s'hi poden fer servir o les normes culturals entre altres. I aborda també els aspectes relacionats amb les emocions i es refereix, per exemple, a l'empatia, l'assertivitat, la comunicació positiva i els sentiments ocults dels participants. M'han interessat especialment les implicacions i les traces verbals de tot allò que s'esdevé a les entrevistes: per exemple, el control del llenguatge planer, positiu i eficaç (vegeu la taula comparativa de missatges eficaços i ineficaços que apareix a les pàgines 120-121), o la gestió del llenguatge per a la solució dels conflictes. També he trobat molt útils els plantejaments d'Albaladejo seguint Eric Berne d'analitzar els estats del jo amb què les persones comuniquen a cada moment a les entrevistes (estat de nen, d'adult o de pare) i la seva traducció lingüística. I, naturalment, totes les estratègies perquè l'estat d'adult trobi un altre estat d'adult en l'entrevista, garantia per a l'eficàcia en l'acte comunicatiu. En definitiva, considero Cómo decirlo un text molt recomanable sobre un gènere de discurs massa sovint deixat a la improvisació dels que hi participen. El gènere classe, indubtablement, ha robat protagonisme a l'entrevista, un espai no gens irrellevant en el clos escolar.

[918] La retòrica del moment

Aquests dies he llegit el llibre de Sam Leith ¿Me hablas a mí? La retórica de Aristóteles a Obama (Madrid: Taurus, 2012), un excel·lent manual de retòrica. L'obra està estructurada en les cinc parts clàssiques de la creació dels discursos orals: la invenció o establiment de la carn del discurs; la disposició o col·locació de les peces; l'elocució o selecció de la llengua, l'estil i els efectes retòrics; la memòria o decisió sobre com estarem en condicions de dir el que hem de dir (llegint, semillegint, recordant fil per randa, fent servir un guió) i l'acció o l'hora de la veritat. El text repassa de manera magistral aquestes cinc etapes amb referències constants als textos i els fets dels pares de la retòrica de la Grècia i la Roma clàssiques i amb esments també a autors, fets i discursos contemporanis, no exempts de polèmica en algun cas. Cadascun dels capítols té el colofó d'un altre que vol ser un exemple, una mostra, l'exhibició d'un campió de la retòrica en relació amb el que el text acaba d'explicar. Així, les figures i els discursos de Satan (el primer mestre de l'eloqüència), Ciceró, Abraham Lincoln, Winston Churchill o Adolf Hitler i de Martin L. King i Barack Obama són analitzades per Leith. L'autor dedica la darrera part de l'obra a les tres branques principals de l'oratòria des de l'antiguitat: la retòrica deliberativa, la retòrica judicial i la retòrica epidíctica. Aquests tres tipus de retòrica ens fan pensar en la retòrica del moment, la que es fa més necessària al moment polític actual. La retòrica judicial té un temps, el passat, i es mou en el terreny de l'anàlisi dels fets i l'alimenten les consideracions sobre la justícia i la injustícia, la il·legalitat i la legalitat. La retòrica epidíctica té un altre temps, el present, i elogia o recrimina. La mou el judici sobre la noblesa o la vilesa dels fets i les persones (és la retòrica del sofista Gòrgies, per exemple, provant de defensar Helena). L'altra branca de la retòrica té un altre temps, el futur: és la retòrica deliberativa, la de l'avantatge o el perjudici. La que s'orienta cap a l'acció o cap a la inacció. Aquesta és la nostra. No hi ha temps a perdre, ara, en el passat i en el present i en les seves respectives retòriques. No hi ha temps per al judici del passat ni per als elogis i els blasmes dels contemporanis. Ara és l'hora del futur, de la deliberació.

[917] Storytelling: la narrarquia (i 2)

Som en un món, dèiem al fil de la lectura de Christian Salmon, governat per les narratives. En tots els àmbits, també en el laboral. El model de l'empresa muda del passat, en què es prohibia que els treballadors parlessin, perquè deixaven de ser productius, ha passat a la història. Les organitzacions, ara, es vertebren en narratives (adéu a les check-list i les presentacions fal·laces), és l'era de l'storytelling. Els executius esdevenen, doncs, storytellers, generadors de relats. Uns relats que han d'atrapar els treballadors com els podria atrapar una bona novel·la. L'empresa relatadora, contrària a l'empresa muda, es preocupa també per les històries dels assalariats i considera que el silenci és, precisament, allò que mata l'empresa. Considera que tothom té una història per explicar, en un informe o davant la màquina de cafè. El repte de l'empresa, en aquest cas, és monumental: l'organització vol comptar amb aquestes històries i, encara més, una de les seves tasques principals és gestionar el capital narratiu del grup entenent que els relats són un factor clau per a la innovació i el canvi i, alhora, una eina d'aprenentatge. La metodologia en aquests casos, ens diu Salmon, és llarga i costosa (amb software específic, fins i tot) i l'empresa relatadora substitueix alguns dels seus documents fonamentals (reglaments interns, objectius, procediments) per l'articulació dels relats que s'hi generen. Evidentment, l'storytelling a l'empresa és un terreny relliscós: el gegant Enron, per exemple, se'n va anar a l'aigua després de crear una ficció completament tòxica i falsa sobre allò que no era. Perquè l'aplicació de l'storytelling a l'empresa no és tan senzilla: el relat d'empresa pot esdevenir una contrarealitat amb un poderós efecte hipnòtic, esdevé fàcilment un sistema de control, un mecanisme de poder, una arma per formatejar les ments. Els treballadors tenen i tindran sempre contranarracions o històries que no seran vistes tan sols per l'empresa relatadora. Històries de llibertat contra les narrarquies alienadores, històries de dessincronització de les ficcions del poder.

[916] I have a dream: 50 anys d'un relat

Parlàvem ahir de l'auge actual de la narrativa en tots els àmbits de la societat. Acabàvem amb el vídeo que conté el relat polític fet a partir de la imatge de G. W. Bush mentre abraçava una víctima de l'11-S, fet a què fa referència C. Salmon al seu text Storytelling. Avui vull contraposar a la narrativa impostada de Bush el discurs de Martin Luther King pronunciat el 28 d'agost de 1963 en la Marxa sobre Washington, fa exactament cinquanta anys, discurs conegut popularment per la frase que repeteix i que expressa el seu desig de liquidació de la segregació I have a dream. Un discurs històric pel seu contingut, que aquest any més que mai, aprofitant l'avinentesa històrica del cinquantenari, caldrà portar a les aules de llengua oral. No en va el discurs de M. L. King és un dels grans exemples d'oratòria política de tots els temps. Bush i King, deia. La narrativa construïda pels gabinets de la maquinària de la propaganda davant la narrativa dels fets reals, que no demana artifici sinó purament la força de l'expressió. La narrativa de la sofisticació i l'oportunisme dels assessors davant la narrativa que sorgeix del fons d'un mateix, com deien els clàssics, ex abundantia cordis. La narrativa de M. L. King és la vivència dels abusos i la crueltat policial, la dels negres que no són admesos als hotels americans, la dels negres que no poden votar, la dels negres que són perseguits i discriminats arreu al dictat del només blancs. El relat d'una història que no havia acabat el 1963 i que no ha acabat ara. Recomano molt escoltar el discurs de M. L. King, rastrejar les seves metàfores (l'eloqüent imatge del pagaré no satisfet), observar les seves reiteracions retòriques en diversos passatges del text, ser conscients de com surt a trobar el seu públic (els esments als blancs assistents a l'acte, la llista de procedències dels diversos estats americans), notar la seva humanitat (fins el finíssim humor en la immensa gravetat). Som en època de narratives, sí, recuperant el vell valor didàctic i emotiu dels mites i de les paràboles. Quina diferència, però, entre la narrativa que és el relat senzill i viscut de la realitat o aquella que és el fruit de la mirada del venedor, que respon a la justificació artificiosa d'una marca, que no saps si és un conte o un cuento.

[915] Storytelling (1)

Llegeixo el text ja clàssic de Christian Salmon Storytelling: La màquina de fabricar historias y formatear las mentes (Barcelona, Península: 2008) sobre un tema que ha generat gavadals de literatura des dels anys noranta del segle passat i que no ens pot deixar indiferents a aquells que ensenyem llengua i contribuïm a fer que altres n'aprenguin. L'art i la tècnica d'explicar històries, com és sabut, ha experimentat aquests darrers anys un autèntic revival que va néixer fa uns anys als EUA. El pensament narratiu s'ha propagat en tots els àmbits: en l'àmbit polític, en el periodístic, en l'àmbit del màrqueting, en el de l'economia, en el de l'empresa. Si no pots articular una narrativa ja no ets res ni ningú. Si la teva empresa i els seus productes només tenen tristes marques o a tot estirar logotips i no, en canvi, històries basades en la marca, han perdut decididament el tren. Els casos del que anomenem storytelling són arreu: els soldats nord-americans, per exemple, s'entrenen amb videojocs realistes i participen en autèntics relats de ficció abans de la guerra; els polítics creen històries emocionants per explicar-se, com la que l'equip d'assessors de G. W. Bush va generar a l'entorn d'una imatge en què el president consolava càlidament una víctima de l'11 de setembre (vegeu les imatges al vídeo de més avall); Nike es va veure obligada a combatre el relat viral tan perjudicial per a l'empresa que presentava al món històries d'explotació humana en l'elaboració dels seus productes; milers de persones que treballen als call center, a molts quilòmetres dels seus clients potencials i a anys llum de les seves cultures es veuen obligats diàriament a adoptar noves personalitats (hola, le llamaba de Jazztel), a mantenir el seu doble professional, a tenir una ànima deslocalitzada. Com ens afecta la creació d'històries? Hem de saber crear-ne per sobreviure? Hem de saber fer front a les històries que ens embolcallen i, amb els recursos i la veu de la literatura, deixen sovint a segon terme els arguments racionals? Quines competències hem de tenir per crear i consumir relats en un món governat per les narratives? Continuarem.

[914] Escriure ciència en llengua planera

Acabo de llegir un llibre fantàstic per als nostres estudiants universitaris que se les heuen amb la producció de textos científics, o que en practiquen la correcta elaboració. Es tracta del text d'Anne E. Greene Writing Science in Plain English (The University of Chicago Press, 2013). El text és en anglès i aplicat a l'anglès, però qualsevol estudiant universitari hauria de poder traslladar les explicacions pertinents, mutatis mutandis, a la llengua catalana o a aquella en què es disposi a escriure un text de caràcter científic. Si destaco aquesta publicació és perquè la considero molt adequada al públic que indicava més amunt, i també a un públic més ampli, el d'aquells que ja comuniquen regularment la ciència. El text, després d'una introducció en què defensa el plain English també en l'àmbit científic, s'articula en diversos capítols que constitueixen una llista de suggeriments clau a l'hora de produir un text millor (a list surprisingly simple, segons l'autora). Es tracta de consells que sempre aporten exemples il·lustratius (antimodels i models) molt clars, i que van seguits de diverses activitats plantejades al lector-aprenent, molt útils, la solució de les quals es pot trobar a l'apèndix de l'obra. El plantejament del llibre és molt general i tot el que s'hi diu és vàlid per a les diverses disciplines científiques. Els punts principals que tracta el text són: com ajustar-se a l'audiència, com ajustar-se al registre adequat (informal, popular, convencional, abstracte), com trobar el to adequat; com construir una història per explicar la ciència (amb subjectes concrets, verbs forts, verbs actius, posant juntes les paraules que hi han d'anar); per què i quan fer servir la veu activa; com escollir el lèxic (ús de paraules breus, control de les paraules d'origen llatí, estalvi de sinònims, separació dels sintagmes massa complexos i confusionaris, elecció acurada dels termes tècnics); omissió de les paraules innecessàries; control de les redundàncies i dels mots de transició; control de les modalitats negativa i afirmativa; control de la col·locació al discurs de la informació vella i la informació nova; control dels elements paral·lels que hi ha en els textos; estímul de la varietat de llargades de les frases dels textos; nocions de disseny dels paràgrafs; tècniques per a la construcció dels paràgrafs. Les receptes de Greene, molt ben argumentades i justificades, conformen un volum d'altíssima utilitat a les aules universitàries. Tot en l'obra escau a la capacitació per a la comunicació de la ciència dels que fan les primeres armes en aquest terreny.  

[913] Mètode TED per parlar en públic

Aquests dies m'ha caigut a les mans el Método TED para hablar en público, de Jeremey Donovan (Ariel: 2013). M'hi he aproximat amb curiositat, per veure si el mètode em proporcionava algun element fonamental que calgués tenir en compte en ensenyar llengua oral, ara que la producció de vídeos per a la xarxa creix exponencialment, empesa per les classes capggirades, els MOOC i un cert esgotament de la preponderància a la xarxa dels textos escrits. El text de Donovan ("Los secretos de las conferencias que triunfan en todo el mundo") és el resultat de l'atenta observació per part de l'autor d'un munt de conferències TED (plenes d'idees valuoses escampant-se arreu del món), aquest espai de vídeos a l'entorn d'uns actes programats en què generalment en uns pocs minuts algú ens explica alguna cosa que o bé canvia radicalment una nostra percepció o bé ens empeny a actuar cap a un canvi. Si bé no puc parlar de decepció, perquè el text està ben escrit i paga la pena llegir-lo, he de dir també que no aporta res de nou al que ja s'ha dit una i una altra vegada sobre com parlar en públic. Potser allò que afegeix més valor a l'obra és la referència a conferències TED concretes, en diversos moments, que es poden anar a veure a la xarxa per detectar-hi els aspectes comentats. Els temes que vertebren el discurs del llibre, d'altra banda, són força clàssics: com escollir el tema, com fer-se presentar, com començar, com gestionar la part central de la conferència i les transicions, com concloure, què fer amb l'humor, com gestionar els suports visuals, el pànic escènic, el llenguatge no verbal... Més enllà d'algunes guspires, d'algunes troballes puntuals que fan pensar (frases contundents de l'estil de: "lo mejor que puedes hacer a la hora de impartir una conferencia es no contar con el apoyo de diapositivas" o "las diapositivas deben servirle al público, y no servirte a ti de chuleta gigantesca"), es pot afirmar que el text no té sorpreses per a les persones interessades en el tema. Un acaba pensant que el secret del mètode TED no és a les conferències en si mateixes, sinó en tot el muntatge TED que permet generar-les i difondre-les. Crec que aquesta altra història, la de l'èxit viral de les conferències TED, tindria molt més interès que l'explicació ja coneguda de com parlar en públic. 

[912] Atles de les minories

Aquests dies he llegit una obra que recomano, El atlas de las minorías (Le Monde Diplomatique en español i UNED: 2012). Es tracta d'un text que a aquelles persones interessades per les minories lingüístiques al món no ens pot passar per alt. Hi podem trobar dades actuals sobre grups lingüístics al món, però sobretot, i aquí rau l'interès de l'obra, una visió molt més àmplia del que són les minories que ens ajuda a comprendre'n l'essència. Una visió que comença per la definició de minoria feta per diversos especialistes (antropòloga, historiador, psicòloga, lingüísta, geògrafa, sociòleg, especialista en dret internacional). Una visió que té el valor de no oblidar cap racó del planeta, a més, i que es presenta amb profusió de mapes il·lustradors i exemplificadors de les dades adduïdes. Una visió que no fa pas un retrat merament actual, en sincronia, sinó que ens introdueix en la línia de temps de l'aparició, la configuració i l'evolució de les minories d'arreu del món, fet que ajuda a entendre la motivació d'aquestes minories. Una visió, d'altra banda, que no exclou cap minoria, sinó que prova de retratar-les totes (religioses, ètniques, lingüístiques o de qualsevol altra mena): així, per posar alguns exemples, l'Atles té un capítol per a la minoria romaní, el poble gitano; un altre sobre la minoria llatina als EUA; un altre sobre les vicissituds del poble armeni en el seu genocidi històric de fa un segle i posteriorment; un altre sobre el drama del poble kurd, migpartit entre diversos estats, o capítols apassionants sobre les minories a l'Àfrica, la Xina (es parla de cinquanta-sis minories en aquest darrer país) o l'Índia. L'atles parla també de totes les diàspores i migracions històriques (on han anat a parar els xinesos sortits del seu país, per exemple? quins chinatowns hi ha al món?), i estudia grups humans com el dels homosexuals, el dels refugiats bioclimàtics, el dels discapacitats, la minoria singular integrada pels multimilionaris, el grup de les dones dirigents o el grup integrat per la comunitat anomenada ecològica. La darrera part del text ("¿Todos minoritarios?") ens fa adonar de la gran quantitat de minories al món. L'atles les ha explicat amb rigor, n'ha traçat la història i les ha il·lustrat fantàsticament en mapes i taules. Per tot això, els amants de la diversitat (la lingüística i les altres) no ens podem perdre aquesta publicació. 

[911] La vida en un tuit (4)

Dies enrere vaig començar a fer una classificació de piulades a Twitter, desenfadada, que ara reprenc. Vam veure vuit tipus de piulades. Torno a la classificació amb la novena: 9) Hi ha piulades fetes per ous, per individus que no han retirat l'ou que els identifica i que no l'han substituït per una imatge escaient, humanitzada. Un ou que piula no mereix ser llegit:

@ciscopeiro tinc son. A mimir!!
— Sílvia Martín (@silviamartinseb) July 3, 2013

10) Hi ha tuits especialment descurats, que en un espai tan reduït com el de la piulada acumulen errades. Els manuals de l'ús de Twitter solen insistir que les piulades no són un espai per a la descurança, l'abreviació, la llengua més semblant a l'oral. No són agradables de llegir tuits com:

Bastentes calamarsades, a Ponts, a Ruptit,...
— Tomàs Molina (@TomasMolinaB) July 10, 2013

11) Un altre tipus de tuits són aquells que es presenten idèntics, regulars, com si es tractés d'una secció, amb continguts renovats a cada piulada, però sempre en la mateixa línia temàtica. És el cas, per exemple,  de la difusió que fa la companya valenciana Immaculada Cerdà @immacersan, que facilita als lectors regularment un dossier de premsa amb informacions d'abast lingüístic:

Què diu hui la premsa sobre les llengües? http://t.co/tXxmohZRnU
— Immaculada Cerdà (@immacersan) July 25, 2013

12) Una altra mena de piulada que s'estén cada vegada més és aquella que indica el mitjà a què dóna pas l'enllaç que incorpora. Per exemple, la indicació [Vídeo] en el cas següent. Es tracta d'una bona pràctica, que normalment contribueix a restar opacitat a allò que es recomana. Pensem que les adreces breus dels tuits fan estalviar caràcters però són ben poc transparents sobre allò a què apunten:

[Vídeo] Recreació del descarrilament del tren de Santiago http://t.co/uILovEw0Hf
— 324.cat (@324cat) July 25, 2013

13) Una altra piulada característica és la que s'adreça al destinatari amb preguntes (facilitant o no l'accés a alguna mena de resposta):

¿Te gustaría crear tu propio negocio? El 69% de los jóvenes se plantea la #emprendeduría http://t.co/zOBUuuhpi2
— Educaweb.com (@EDUCAWEB) July 25, 2013

14) I també són molt típics els tuits imperatius, ben sovint formulats sense cap mena d'atenuador, fet que no indica pas descortesia sinó que, senzillament, es relaciona amb la falta d'espai del tuit: 

Read The Graham Attwell Daily on http://t.co/qXgX637Tsr
— juandoming (@juandoming) July 12, 2013

15) La funció lingüística d'agraïment força directa té també un espai natural a les piulades. Un exemple: 

Gràcies a tu per fer-ho possible col·laborant amb nosaltres, Maria! @mnunesal @LlegirSagarra
— Lletres Catalanes (@lletres) July 12, 2013

16) Per acabar per avui, de vegades sobren les paraules als tuits. El tuit de suport moral es pot reduir a la inexistència de text, simplement a la pertinença a la comunitat vertebrada per una etiqueta:

#animogalicia
— Cristóbal Suárez (@cristobalsuarez) July 25, 2013

[910] El plaer de la connexió remota de llengües

La llengua és un terreny d'una amplitud i una generositat fora mesura. Dóna cabuda a tot. Si molt sovint hi perseguim el sentit exacte dels mots, la precisió, ens permet també agafar distància i veure les connexions vagues, boiroses però existents entre unitats. Si ens permet la certesa, ens facilita també espai per a la hipòtesi, la descoberta i el somni. En aquestes aigües més balderes però alhora apassionants he navegat aquests dies llegint un text no pas nou, el Diccionario etimológico indoeuropeo de la lengua española d'Edward A. Roberts i Bárbara Pastor. El diccionari conté algunes de les principals arrels de la llengua indoeuropea, aquella protollengua que William Jones va descobrir a la darreria del segle XIX a partir de l'exercici de contrast entre formes de llengües geogràficament tan allunyades (tan allunyades com el sànscrit i el bretó) i que es va anar reconstruint amb grans incerteses. Als qui estem acostumats a la pràctica intercomprensiva entre famílies com la romànica, el salt a les arrels indoeuropees és un salt cap a la reducció de l'explicitud, cap a la zona de les semblances menys aparents, un salt apassionant i arriscat, sense tantes seguretats però que contribueix a obrir-nos la ment a relacionar allò que no és aparentment semblant, a la possibilitat d'estendre ponts cap a territoris aparentment impossibles, una activitat avui dia essencial en tot ordre de la vida. Remenar les arrels indoeuropees és exposar-se a un exercici d'enfortiment de la competència plurilingüe. Tot llegint aquest magnífic text connectem la paraula estiu amb l'arrel indoeuropea aidh- ('cremar') o l'angina de pit o un congost amb la protoforma angh- ('estret'), o l'aptitud amb l'arrel ap- ('agafar, assolir'). Descobrim també amb curiositat màxima que la forma deru- és a la base de l'anglosaxó treow (tree) i alhora de la forma dur (llatí durus, 'ferm'). Hauríeu imaginat que un arbre i i la idea de la fermesa es retroben en una arrel indoeuropea comuna que significa 'ser ferm, sòlid'? Les sorpreses ens esperen aquí i allà: l'arrel dhwer- explica l'anglosaxó dor (door) i també una paraula com fora. La forma indoeuropea dnghu- ens explica el català llengua i l'anglosaxó tungo (tongue). Una forma com ger- ('reunir') ens fa entendre la connexió entre l'agora grega i la paraula gregari (la grex llatina, el 'ramat'). La forma ghos-ti- ens permet relacionar l'hostilitat (hostis del llatí) o l'hoste amb el giest (guest) anglosaxó. I rere la protoforma gwen- ('dona') cacem alhora un ginecòleg i una reina (la paraula queen anglosaxona). Sabríeu dir, d'altra banda, quina connexió hi ha entre l'anglosaxó hyll (hill) i la paraula excel·lent? L'arrel indoeuropea kel- ens ho explica: significa 'prominent, cim'. I entre el mot cor i l'anglosaxó heorte (heart)? La resposta és en la forma kerd-. No m'hi estenc més. He donat sobretot exemples de l'anglosaxó (l'anglès és tan sovint considerat assignatura pendent...) i hauria pogut donar-ne d'altres llengües també hereves de les migracions que fa milers d'anys els pobles indoeuropeus van iniciar des d'Euràsia cap al sud en una diàspora geogràficament molt àmplia. Us recomano aquesta obra perquè és un entrenament cap a l'obertura a les llengües, un exercici cap a la construcció de ponts on sembla que no es poden bastir.

[909] Tres visions sobre els materials

La hiperabundància de recursos i de materials per aprendre llengües es pot mirar des de molts angles. Hi ha un angle positiu: hi ha molts materials fets i tenim moltes possibilitats de poder utilitzar el que algú altre ha fet (i potser ha penjat desinteressadament a la xarxa) i els aspectes que entre tots anem cobrint són cada vegada més amplis. Si busquem materials per fer treballar els pronoms febles en català tenim des d'apps fins a presentacions dipositades a Slideshare fins a vídeos. Aquesta és una mirada positiva sobre la qüestió: entre tots estem cobrint (com si es tractés de la Via Catalana) tots els racons de la geografia de l'ensenyament-aprenentatge de llengües. Un segon angle d'observació ens fa veure que la hiperabundància ens exigeix una enorme capacitat de selecció, si volem dur algun dels materials o recursos al nostre entorn virtual d'aprenentatge. Aquí el docent (o l'alumne directament) tenen la responsabilitat de posar a la pràctica la competència informacional i digital i triar i triar bé, tot cercant la qualitat... i alguna cosa més. Alguna cosa més, perquè hi ha un tercer angle d'observació de la qüestió, a parer meu, que és el que em sembla més extraordinari. El fet que ja hi hagi moltes explicacions, per exemple, dels pronoms febles aquí i allà, en el món digital, a disposició de qui vulgui, exigeix al mestre no tan sols la capacitat de selecció i ús, sinó també d'aportació pròpia completament creativa i original. No té cap sentit, en efecte, fer una explicació dels pronoms febles en vídeo que segueixi el patró d'altres que ja existeixin en altres recursos lliures. És, senzillament, absurd. Mai repetir no havia estat una activitat tan sobrera. El moment és veritablement apassionant: el concepte de plagi s'eixampla i es redefineix. Fer en i amb els nous mitjans el que, a grans trets, ja està fet, té el delicte de no tenir cap valor, d'afegir soroll al món digital. El moment és apassionant, deia, perquè és l'hora dels mestres, és a dir, de les persones capaces d'aportar sempre una visió nova, única, singular, particular, no redundant, a l'explicació de qualsevol cosa. L'exigència és, doncs, extrema. Allò que caracteritza un mestre (i que farà que el seu vídeo a la xarxa sobre els pronoms febles no sigui una inútil reiteració) és una mirada irrepetible, un filtre sobre els fenòmens que explica que, agradi o no, aporta un valor afegit. El moment és extraordinari perquè ja res no té valor si no és altament sorprenent, creatiu, original, no obvi. Només sobrepassarà l'abundor el que sigui radicalment nou.

[908] VIII Congrés ACLES: l'aposta per la qualitat

Del 3 al 5 de juliol ha tingut lloc a Girona el VIII Congrés de l'Associació de Centres de Llengua de l'Ensenyament Superior (ACLES), organitzat aquest any pel Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona. El Congrés ha acollit en aquesta ocasió uns cent trenta professionals de l'Estat que treballen en aquest àmbit, amb una nodrida representació dels serveis lingüístics catalans. El primer que s'ha de dir és que l'organització de l'esdeveniment, que ha donat cabuda a un repertori molt ampli d'actes acadèmics, ha estat tot un èxit, fet del qual hem de felicitar els col·legues gironins. Pel que fa al contingut de les comunicacions, moltes de les quals han transcorregut en paral·lel, puc fer referència també al nivell i a l'interès general. En la meva selecció he vist presentar productes per a la comunicació universitària, experiències d'ensenyament d'idiomes en línia, experiències de competència intercultural, iniciatives d'ús de carpetes d'aprenentatge, reflexions sobre les enquestes de final de curs dels estudiants dels cursos... De tot el que he sentit n'he tret alguna cosa de profit. Vull destacar també la conferència inaugural de Marta Estella, directora del Servei de Llengües de la UAB, amb el títol "Comunitat, agència i governança lingüística. Apunts per a una gramàtica de la política lingüística universitària en l'economia del coneixement", una reflexió completament actual. Perquè allò actual és, definitivament, allò que des de l'interès i la rellevància es caracteritza per ser original i per ser capaç de generar reflexió. D'altra banda, com sol passar en els congressos en què hi ha una forta presència de persones d'altres punts de l'Estat, al Congrés ACLES s'hi han percebut sensibilitats lingüístiques heterogènies: al costat d'actituds sensibles a la diversitat i a la competència intercultural, hem conviscut també amb algun estirabot fruit d'un inveterat monolingüisme. Em quedo amb l'esforç de les persones no habituades al català que han assistit als tallers, parlaments o comunicacions fets en aquesta llengua (no pas gaires) desplegant tota la seva capacitat de comprensió romànica amb l'actitud pròpia dels ensenyants d'idiomes: la d'obertura a les llengües. Una altra valoració que vull fer del Congrés fa referència a la vitalitat i a la complicitat dels serveis lingüístics de l'àrea catalanoparlant, ben palpable aquests dies a Girona. Unes condicions que han generat aquests darrers vint anys estratègies i productes interessants i valuosos i que són un terreny adobat per a noves iniciatives d'èxit. Per la meva banda, si al congrés ACLES de Pamplona hi vaig parlar d'ensenyament virtual universitari i al de València de com vivíem el boom 2.0 al nostre Servei, aquesta vegada, dins la reflexió general del congrés sobre la qualitat, he tingut el plaer de poder conduir un taller sobre les competències del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics universitaris.

[907] Aprendre llengües: cinc anys de blog

El sis de juliol de 2008 engegava aquest blog, Aprendre llengües, amb una entrada dedicada al professor Juan Carlos Moreno Cabrera, que acabàvem de convidar a fer la conferència inaugural del curs 2008-2009 del Servei de Llengües (UAB). Ha plogut molt d'aleshores ençà. Aprendre llengües naixia com un espai per a la llibertat d'expressió, per la necessitat de trobar una professió independent, completament lliure de constrenyiments injustificables (en realitat, sempre he considerat escriure en aquest blog una veritable professió). Aprendre llengües naixia sota l'empenta del web 2.0 i de les possibilitats d'opinar que ens oferia, d'emetre, d'experimentar, de jugar, de ser-hi, de provar de construir la identitat digital. Naixia per la necessitat de creure que l'individu sol ja no anava enlloc i pensant que calia saltar a la palestra a trobar els interlocutors vàlids. Les persones que les estructures decimonòniques de les institucions no permetien aplegar en cap fòrum imaginable. Naixia per provar si era possible compartir amb companys, amb col·legues, amb desconeguts. Aprendre llengües apareixia aquell juliol de 2008 com un company essencial, no com un apèndix o un afegit a l'individu. Naixia amb voluntat de carpeta d'aprenentatge, d'entorn personal d'aprenentatge (de seguida hi vam començar a parlar amb fascinació dels PLE o els EPA), de diari personal, de recull d'algunes idees o reflexions abans o després de les classes. Cinc anys després, el diari és un recull d'interessos, de lectures, de recorreguts professionals, d'intervencions públiques, de converses i descobertes de persones que sempre m'han enriquit. El blog, amb els anys, ha esdevingut una mena de curs com el d'un riu, un curriculum, una tranche de vie. No tinc més que paraules d'agraïment per a les persones que l'han volgut visitar al llarg d'aquests cinc anys i que han ajudat a mantenir-lo actiu. Una cordial abraçada.

[906] Vídeos de la Jornada d'Intercomprensió

Incorporo avui al blog els vídeos de les diverses intervencions de la Jornada d'Intercomprensió Lingüística, que la setmana passada va tenir lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona (vegeu l'entrada sobre la Jornada), a fi que els que no hi vau poder assistir pugueu donar-hi un cop d'ull si us interessa. L'esdeveniment va ser organitzat pel Servei de Llengües i l'ICE de la UAB i l'enregistrament es deu a Agustí Camps. Deixo també, a continuació, la comunicació sobre l'aplicació "Falsos Amics" per a dispositius mòbils, que ajuda a entendre per quin motiu el Servei de Llengües ha llançat aquest producte. Espero que us descarregueu l'app i que us ajudi a moure-us encara amb més plaer per l'àmplia avinguda del que és per a molts de nosaltres el nostre patrimoni lingüístic, les llengües romàniques.

Presentació de l'app Falsos Amics

[905] Tendir cap a la intercomprensió

Avui ha tingut lloc a la UAB la Jornada d'Intercomprensió Lingüística organitzada pel Servei de Llengües i l'ICE de la nostra universitat. Escric aquestes línies amb la satisfacció d'haver vist que hi ha hagut una assistència diversa i significativa de persones a l'acte (més de cent inscrits, una concurrència d'unes vuitanta-cinc persones) i d'haver tingut la sensació que consolidàvem o establíem ponts de comunicació amb agents i amics interessats pel tema. Vull adreçar des d'aquí unes paraules d'agraïment, en particular, a Manuel Tost, que fa dècades que investiga, treballa i projecta en relació amb la intercomprensió lingüística i que és un punt de referència inexcusable en parlar de la qüestió, i a l'ICE, que des del primer moment i malgrat la situació de crisi que convida més aviat a replegar-se, va obrir les portes a la coorganització de l'acte que li vam plantejar des del Servei de Llengües un cop la direcció del centre va decidir impulsar la iniciativa. Un altre agraïment és avui, sens dubte, per al Departament de Filologia Francesa i Romànica de la UAB (Martine Le Besnerais, Sandrine Déprez, Julia Frigière i altres companys). I no vull oblidar, naturalment, fer esment d'Artur Noguerol, professor emèrit de la UAB que ha obert l'acte amb una orientadora conferència inaugural sobre el plurilingüisme. Vull fer una darrera referència, també, als companys dels serveis lingüístics universitaris (Virgínia Castillo del nostre Servei, Jaume Palau dels Serveis Lingüístics de la UB, Jordi Pujol del Servei de Llengües i Terminologia de la UPC) que han explicat com des de fa més de deu anys, globalment, la metodologia d'intercomprensió s'utilitza amb fórmules diverses especialment amb els estudiants nouvinguts que s'aproximen al català i des de l'angle del que podem anomenar la sensibilització lingüística. Moltes gràcies a tots i al suport de diversos altres professionals del Servei de Llengües de la UAB que han col·laborat en l'organització de l'acte i que creuen en el valor metodològic i social de la intercomprensió. A la Jornada s'han presentat marcs de referència, idees clau sobre el nou ensenyament-aprenentatge de llengües, projectes específics relacionats amb la intercomprensió, els resultats de molta experiència acumulada sobre el tema. L'Europa d'Umberto Eco (la dels poliglots passius que poden comprendre la llengua dels altres com a via per a la descentració) ha semblat, per un moment, més propera. L'Europa dels ciutadans oberts a les llengües, dels propietaris d'amplis repertoris conformadors de la competència plurilingüe ha semblat per un moment a l'abast. Tant és si falten deu anys (o vint, es corregia Artur Noguerol) per a l'assumpció de la nova relació amb les llengües que respongui als enfocaments plurals que avui s'han defensat, entre els quals destaca la metodologia intercomprensiva. Quan hi ha un punt d'arribada definit, només falta tendir-hi amb determinació.

[904] Intercanvi lingüístic amb el Quebec

Aquests dies visc de prop aquesta excel·lent iniciativa del Departament d'Ensenyament, l'intercanvi de nois i noies que han completat el tercer d'ESO i el grau equivalent quebequès i volen estudiar una part del quart d'ESO al Quebec o a Catalunya respectivament, en forma d'un intercanvi que preveu que els estudiants quebequesos estiguin en primer lloc amb la família d'acollida catalana i que després els estudiants catalans vagin al Quebec. Es tracta que tres mesos del curs es puguin fer en immersió lingüística en l'altre context i els estudiants han de participar plenament de la vida del centre educatiu de la societat d'acollida, amb alguna adaptació curricular. El programa engega aquest any, amb gairebé una trentena d'aparellaments (curiosament, o no tant, un 95 % dels casos són noies) i estic segur que serà un veritable èxit. L'aprenentatge de les noies catalanes, com es recordava fa un parell de dies en l'acte que donava el tret de sortida al programa serà integral: aprendran francès, lògicament, ràpid i bé (el francès quebequès: una experiència de lleugera diversitat respecte al model ensenyat i après aquí). Aprendran a comunicar-se més enllà del francès, activant tots els recursos de què disposin, aprendran competència intercultural, la gran assignatura pendent que la vida amb exposició a altres realitats contribueix a fer créixer. Aprendran el que l'escola tantes vegades, amb la millor de les intencions, només pot explicar. Enhorabona, doncs, al Departament, per la iniciativa. Insereixo les diapositives de la presentació que Neus Lorenzo (Departament d'Ensenyament) feia a les famílies sobre el programa:

Intercanvi Catalunya-Quebec (famílies catalanes) from Neus Lorenzo