[469] Abstracts i retòrica contrastiva

Em cau a les mans El lenguaje de la ciencia y la tecnología (Núria Edo i Pilar Ordoñez, editores), recull de diversos articles relacionats amb la traducció, la terminologia, l'ensenyament, la descripció i l'anàlisi del llenguatge cientificotècnic. Es tracta d'un text publicat per la Universitat Jaume I (2010). Vull deixar constància de l'article dedicat a l'anàlisi contrastiva d'abstracts d'articles científics redactats en anglès i en castellà signat per Jesús Manuel Guirau Valero (UA). En un context com l'actual en què les diferències corren el risc de deixar de ser percebudes i, doncs, d'existir, per l'avenç imparable dels efectes globalitzadors, els resultats de l'estudi de retòrica contrastiva de Guirau són interessants. L'autor afirma que la seva anàlisi és "una contribución más a la defensa de la no universalidad de la escritura científica". L'estudi se centra en diversos fenòmens oracionals i supraoracionals. Pel que fa als oracionals, en la veu passiva, la personificació, la cossificació, les nominalitzacions, l'ús dels temps verbals, la tipologia verbal (ús dels verbs informatius). Pel que fa als aspectes supraoracionals, Guirau analitza la macroestructura dels abstracts i l'ús dels elements matisadors al discurs. Els resultats de l'article indiquen que el gènere abstract té execucions retòriques i estilístiques ben diferents en castellà i en anglès. Als abstracts en anglès es tendeix a potenciar l'objectivitat i a considerar, en definitiva, que són més rellevants els resultats que no l'autor. Els resums en castellà solen ser més taxatius i fan servir poc els elements matisadors, que proliferen en els textos en anglès. Els textos en aquesta llengua també solen mostrar més senzillesa i simplicitat sintàctica i, pel que fa als aspectes supraoracionals, repliquen amb més completitud la macroestructura pròpia dels articles que els abstracts resumeixen. La qüestió no és gens trivial: el coneixement i l'aplicació d'aquests elements de retòrica contrastiva pot ser decisiu, agradi o no, en l'acceptació i la valoració que la comunitat científica faci de tota mena de treballs redactats en anglès, que són la immensa majoria en el context internacional. ¿Cal haver de renunciar a l'estil i a la retòrica associats a la llengua pròpia perquè la recerca pugui ser reconeguda?

[468] Guia de redacció de treballs universitaris

Avui vull parlar breument de la Guide de rédaction des travaux universitaires, d'F. P. Gingras, professor a l'Escola d'Estudis Polítics de la Universitat d'Ottawa, al Canadà, una guia que ha estat actualitzada el 2009 i que és, per defecte, la guia de redacció de treballs a què s'han d'atenir els alumnes de la Facultat de Ciències Socials d'aquella universitat. Una de les característiques més destacades del text és que s'ajusta al destinatari: ho veiem en el nivell de profunditat, en el to, en la formulació en forma de consells ("trucs et astuces") i estratègies o en el fet de defugir un llenguatge excessivament tècnic. Com sol passar encara en molts textos d'aquestes característiques, amb tot, la guia és aliena als enormes avantatges que té treballar amb la tecnologia i les seves possibilitats. Pràcticament a cada epígraf es podria incloure un afegitó amb indicacions rellevants sobre com aconseguir el que ens suggereix l'autor de la guia per mitjà de poderoses eines basades en la tecnologia. Aquesta mirada complementària és, doncs, imprescindible si treballem amb la Guide de rédaction des travaux universitaires. Al costat de les mancances, amb tot, destaco també altres encerts de la guia. M'agraden les reflexions (senzilles, però útils) sobre com es treballa en equip: cicle de vida dels grups, creació dels equips, organització de les reunions de l'equip de treball, distribució de tasques, resolució de conflictes dins el grup. I m'agraden també els exemples que acompanyen els consells del text. El millor del recurs, sens dubte, la manera d'adreçar-se a l'estudiant universitari i de percebre'l: algú que és vist com a responsable, crític i del qual es valora la capacitat estratègica.

[467] Reinventar sentits

El CCCB ha engegat un web idea de Josep Ramoneda i Ivan de la Nuez, Atopia, que es defineix com un Diccionari del malestar de la cultura. Es tracta d'una aplicació relacionada amb l'exposició "Atopia. Art i ciutat al segle XXI" que, en el més pur estil 2.0, ens proposa la redefinició de 113 termes relacionats amb l'univers urbà contemporani. En el més pur estil 2.0 perquè confia en la saviesa de la multitud, en la intel·ligència col·lectiva capaç de redefinir-ho tot, com ho fan les poderoses etiquetes de les folcsonomies;. En el més pur estil 2.0 perquè confia en el caràcter prosumidor dels participants; perquè es tracta d'una aplicació oberta a diversos mitjans com textos, àudios, vídeos, imatges (per què no enllaços a espais web?); perquè treballa amb una eina visual que estableix xarxes de significacions com s'esdevé amb potents diccionaris a la xarxa (Visualthesaurus, sense anar més lluny). Entre les 113 paraules que esperen la resignificació hi ha, per exemple, tortura, crisi, futur, llibertat, jo, oblit, censura, solitud, utopia, cosmopolitisme, esquerra, exclusió, mal o perifèria. Deixo un parell de comentaris a dues de les paraules i vinculo una imatge a una altra. Hi tornaré d'aquí a uns dies per veure cap on han anat els sentits. Per veure si estic en sintonia amb la multitud.

[466] Paraules del món

Llegeixo El significado de Tingo, d'Adam Jacot de Boinod (2005, primera edició en castellà a RBA, 2007), l'obra d'un apassionat de la diversitat lingüística i de les mirades diverses que fan les llengües damunt la realitat. L'autor, empès per la fal·lera de conèixer i mostrar com les llengües categoritzen el món, exposa les seves descobertes en un estil planer, directe i senzill, sense més argument que l'addició de curiositats lingüístiques. Unes curiositats que estructura temàticament: les salutacions, les parts del cos, els moviments, trets de personalitat, relacions amoroses, la família, els diners, el joc, menjar i beure, les malalties, viure i morir, el més enllà, els animals, el temps, allò que se sent, allò que es veu, els números. Reporto alguns exemples que cita l'autor: areodyarekput vol dir en inuit 'intercanviar les dones (els homes) només per uns dies'; algú que és un neko-neko és en indonesi 'aquell que té idees genials que només empitjoren les coses'; el mot japonès bakkushan es fa servir per designar una 'dona bonica d'esquena però no vista de cara'; o'oponopono significa en hawaià 'resoldre un problema parlant'; 'o'onitua, en maori, designa l'acció de 'parlar malament d'algú en absència seva'; medvedev ('menjamel') és la paraula en rus que serveix per referir-se a l'ós sense haver d'anomenar-lo, per motiu de tabú. Altres curiositats: sabíeu que l'espai que separa les dents (que nosaltres no anomenem de cap manera) és en malai gigi ronkak? I que l'obertura que generem en separar les cames és anomenada en khakas (llengua de Sibèria) irqa? I que certes parts del cos a què nosaltres ens referim en català ben distintament reben el mateix nom en algunes llengües (kungbas en la llengua nicaragüenca ulwa vol dir 'barba', 'bigoti' i 'patilles')? I que els noms dels mesos al calendari dels indis micmac fa referència a fets naturals determinants com 'els rius aviat es gelaran' (novembre: keptekewikús)? Els exemples es multipliquen a El significado de Tingo (per cert: tingo és un mot procedent de l'illa de Pasqua que vol dir 'anar demanant coses a un amic progressivament fins a buidar-li la casa'). Tres exemples més per acabar: ngarong, que significa en la llengua dyak 'conseller que apareix en un somni que ens resol un problema'; el mot impressionant ilunga (de la llengua tshiluba, al Congo), que designa 'la persona disposada a perdonar una ofensa la primera vegada, a tolerar-la la segona vegada, però mai la tercera vegada'. O el mot sekaseka, en bemba (Congo, Zàmbia), que significa 'riure sense motiu'. Recomano, doncs, als amants de la diversitat El significado de tingo. Perquè la curiositat no és pas un mecanisme excèntric en l'aprenentatge lingüístic, sinó un dels seus fonaments.

[465] Comunicar l'emergència

Em cau a les mans La comunicació d'emergències, obra de Carles Pont (UPF) editada per la UOC (2009). El tema m'interessa, perquè les situacions de risc, urgència o emergència requereixen una intervenció lingüística i comunicativa singular, del tot planificada i conscient, en la qual l'error pot tenir conseqüències molt greus per a les persones. Es tracta d'una situació que, a banda l'interès comunicatiu que té en si mateixa, fàcilment es pot dur a les aules per a una activitat lingüística exigent. En les situacions d'emergència no hi ha lloc per a una llengua baldera, aproximativa, improvisada, imprecisa. Els agents responsables de la comunicació de l'emergència (que són múltiples: mitjans de comunicació, institucions i agències governamentals) han d'actuar també amb rigor i coordinació. El capítol més interessant de La comunicació d'emergències és, des del punt de vista que aquí ens interessa, el darrer, “Consideracions per millorar la comunicació.” S'hi tracten aspectes deontològics i ètics, d'edició i de transmissió d'informacions en episodis de crisi o de protocol comunicatiu. I també, específicament, de redacció i de llenguatge. Pel que fa a aquest darrer aspecte, s'hi donen consells per controlar la semàntica dels textos: obviar imprecisions que poden generar sensacionalisme o alarmisme; controlar els perills del donar a entendre; vigilar amb els mots valoratius (com molts adverbis en -ment); rebutjar l'adjectiu espectacular... L'autor afirma que en aquestes situacions “Les autoritats han de defugir l'ambigüitat i facilitar la interpretació de dades, indrets i termes tècnics. Els periodistes han d'evitar el sensacionalisme. Cal vigilar el lèxic i refusar frases fetes i adjectius que dramatitzin.” Carles Pont dóna consells, igualment, per estructurar informacions d'emergències. Tot plegat fa que aquesta obra es pugui considerar un text útil, que pot fer reflexionar els formadors de llengua sobre una mena de textos que s'escapen habitualment de les tipologies textuals més comunes i que tenen un gran interès lingüístic. No veig a l'obra (i em sorprèn) cap referència al criteri de l'ús de diverses llengües en les situacions d'emergència (llegiu l'entrada que dedicàvem dies enrere a aquesta qüestió). I el text no aborda, d'altra banda, els processos massius i virals de gestió de les emergències en què tothom pot esdevenir un comunicador privilegiat de la situació gràcies a l'ús espontani de determinades eines a la xarxa. Acabo de trobar, per exemple, la història d'unes piulades de Demi Moore a Twitter que han salvat la vida d'una persona a punt de suïcidar-se. Gestió d'una emergència, també.

[464] Llengua i acollida

Llegeixo Llengua i acollida (Horsori, 2009), publicació col·lectiva editada per M. Carme Junyent i Figueras que recull diversos treballs d'autors vinculats al Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i aportacions d'alguns col·laboradors externs al grup. L'obra té el valor d'aglutinar mirades diverses i complementàries sobre la qüestió, de M. Barrieras, R. Calafat, E. Canals, P. Comellas, M. Cortès, B. Crous, M. Fidalgo, A. Fuentes, Ll. Gràcia, Ll. Martín, E. Monrós, M. Prosser i V. Unamuno. Llengua i acollida recull textos sobre el tractament de les llengües de la immigració; un estudi contastiu entre el català i el mandinga; una interessant i útil reflexió sobre el concepte de llengua; una anàlisi sobre l'etiqueta diversitat lingüística; un estudi sobre la llengua de la immigració i el fet religiós; una explicació del projecte Linguamón Audiovisual com a eina de comunicació multilingüe; l'anàlisi del multilingüisme i la comunicació intercultural a la ciutat de Madrid; una descripció de les actuacions en l'àmbit de l'acollida lingüística al sistema educatiu suec o algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos a la ciutat de València, entre altres aportacions. M'ha sembat especialment interessant l'article “La psicologia del llenguatge en la diversitat lingüística” (M. Cortès-Colomé), que aborda la qüestió de com les llengües poden afectar la conceptualització de la realitat, tot superant els plantejaments universalistes i innatistes i situant-se no lluny de les tesis whorfianes menys deterministes. També m'ha atret l'atenció l'article de Berta Crous i Lluïsa Gràcia (amb el ressò de la tasca ingent del grup GALI al darrere) sobre la categorització que fa la llengua mandinga dels estats patològics en contrast amb el català (en cito un exemple curiós, només: el mandinga classifica les malalties a partir del grau de gravetat: saasaa, - greu; kuuran, +-greu; jankari, + greu: així, siinojankari seria la malaltia de la son en estat molt greu i siinokuran la mateixa malaltia en estat menys greu). Igualment interessant he trobat l'explicació de les opcions preses pel sistema educatiu suec, que dóna suport decidit a l'ensenyament de la llengua materna dels alumnes immigrants i també, en contrast, el balanç de la situació de la diversitat lingüística a la ciutat de Madrid que fa Luisa Martín Rojo. Segons aquesta autora els criteris i procediments per gestionar la diversitat lingüística no són clars, encara, ni les estratègies per mantenir-la i treure'n profit. Recomano la lectura de Llengua i acollida, un excel·lent políedre que ens mostra "com pot contribuir la recerca a fer possible la convivència sense renunciar a la diversitat."

[463] Com fer un treball universitari

La realització de bons treballs universitaris d'investigació com, per exemple, el treball de final de grau, és un dels objectius que l'alumnat ha d'assolir al llarg dels seus estudis. Tots els recursos que puguin contribuir-hi ens interessen especialment, encara que requereixin una adaptació (en relació amb la llengua, els aspectes culturals, l'ajustament als estudis concrets, el nivell de profunditat en el tractament del tema, etc.). El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO), amb la col·laboració d'UNIVERSIA, ha desenvolupat el recurs Esdelibro Universidad, un conjunt d'onze vídeos (de poc més d'un minut i mig cadascun) que ajuden els estudiants de l'ensenyament superior a fer un treball universitari des de tots els punts de vista. El material és en castellà i es presenta per mitjà d'onze vídeos amb transcripció dels textos que tracten les diverses qüestions relacionades amb l'elaboració del treball: l'elecció del tema, la planificació, l'enfocament, la selecció de les idees, la cerca de bibliografia i informació, l'evitació del plagi i el valor de l'originalitat, l'elaboració del guió, etc. El valor principal d'Esdelibro Universidad és que ens ofereix els consells per mitjà d'un recurs audiovisual. Tot i això, els vídeos presenten la major part del temps una persona parlant, explicant-se amb una certa monotonia i ben poc ensenyant a fer. L'enfocament, d'altra banda, no té prou en compte que el medi natural dels estudiants és ja l'ordinador i la xarxa (ben sovint les imatges mostren estudiants acarats al suport de paper: llibres i biblioteques) i els consells sonen molt escolars i també, pel meu gust, massa lligats a un procés lineal d'execució del treball (al darrer vídeo se'ns diu: “Es hora de comenzar a redactar...”: on queda l'escriptura com a ajut al pensament, necessària en tot el procés?). El material s'atura, d'altra banda, a les portes de la redacció del text i no dóna mostres de com es verbalitzen les idees o com s'avança en la realització d'esborranys. Tot amb tot, Esdelibro és una eina que es pot tenir en compte, que pot ajudar els estudiants i que pot ajudar, també, a concebre productes similars amb enfocaments més idonis. Seria interessant (si no existeix ja) un producte semblant en català per als estudiants de les universitats catalanes.

[462] La força de la cohesió textual

Miro de trobar una imatge que reculli el concepte de cohesió textual. Sembla fàcil i no ho és. Entenem per cohesió aquella propietat dels textos que fa que se'ns presentin com una entitat amb una lògica i un sentit complets. Quan parlem de cohesió ens referim als connectors discursius que relacionen microunitats o macrounitats del text (conjuncions, adverbis, preposicions i locucions d'aquestes diverses menes); als signes de puntuació; a la determinació progressiva dels elements que van apareixent al text; a la successió anafòrica o catafòrica per mitjà de sinònims, hipònims, hiperònims, el·lipsis o pronoms. Un text està cohesionat quan les peces discretes que l'integren, obtingudes amb sistemes de documentació, gestió de la informació o per mitjà de tècniques de generació d'idees, es revelen totes necessàries, oportunes, alineades amb el sentit global del discurs i ajustades a les necessitats (també les estilístiques) del seu desplegament. La cohesió, doncs, és una propietat aglutinadora, una força que impedeix la fragmentació dels àtoms que solen ser a la base de la creació del text. La cohesió assegura que cap idea no queda despenjada de la resta, que cap entitat esmentada no queda aïllada o deslligada i és, doncs, ininterpretable. Un text cohesionat té una força semblant a la d'un imant damunt un grapat de claus que han deixat de ser entitats independents per esdevenir un sol cos sense discontinuïtats.

[461] Salvar la llengua

L'any 2004 Bernard Pivot, presentador del popular programa literari de televisió Apostrophes, va publicar el llibre 100 mots à sauver, recull de cent paraules arcaiques de la llengua francesa que proposava recuperar. Un any després Pau Vidal publicava En perill d'extinció: 100 paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), que no tenia per objectiu defensar paraules d'un passat remot sinó més aviat paraules col·loquials desaparegudes de les converses per la pressió de castellanismes o per haver estat rellevades per sinònims més senzills. Es tractava de paraules com: queviures, rai, recança, pítima, penjaments (dir penjaments d'algú), peixar, nyicris, murri, murga, jeia, xampany, girar-se feina, fer salat, fato, feredat, esbarriar, balder, badoc... o cabòria. Faig la prova a classe, a la Facultat, i trobo que els alumnes desconeixen bona part de les paraules que recull Pau Vidal. Una finalitat similar hi ha rere iniciatives com la Reserva de paraules (promoguda per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i basada en la col·laboració popular) i el Rodamots. Ara veig que un dels polítics filòlegs del govern català, el vicepresident Carod-Rovira, publica una obra de plantejament similar al de Pau Vidal, 113 paraules per salvar (n'informa La Vanguardia d'avui) entre les quals hi ha capsigrany, escurar, fadrí, jan, llescar, guaitar, nòlits, nyap, poliol, rai, rebregar, sacsó, sofraja, xalar o xona, entre altres. L'operació de rescat dels mots té alguna cosa de fascinant, és clar, però no s'han de perdre de vista els límits de la maniobra: que els quelcoms, àdhucs, suares i nogensmenys són, com aquell qui diu, irrecuperables, ens ho demostren fets com el tractament paròdic (una paradoxal recuperació) que en fa el Polònia, que posa aquests mots en boca d'algú, tot un president, amb una llengua vacil·lant a tots nivells. Hi queda al descobert, així, l'intent ridícul de provar de donar una pàtina de genuïnitat, per mitjà de l'encastament d'un reguitzell de mots arcaics, a una llengua sense solta ni volta. Perquè salvar el lèxic és una part, però no pas la més important, en l'àrdua operació de salvar una llengua.

[460] Veus al text: incrustacions

No fa gaire parlàvem de les noves polifonies dels nostres textos. Un company em feia veure en un comentari en aquest mateix bloc, temps enrere, que les nostres produccions a la xarxa han guanyat una nova forma d'intertextualitat que consisteix a incrustar elements creats externament. Consisteix, senzillament, a afegir els codis embed que ens proporcionen molts espais a la xarxa al nostre lloc web. Es tracta d'una rastellera de codi que en principi no cal modificar (si sabem una mica de llenguatge html podem afegir-hi, de vegades, indicacions per centrar l'element incrustat o modificar algun aspecte formal). Posat el codi a lloc, ja podem visualitzar material aliè; altres veus, si voleu mirar-ho així, sense necessitat d'un hipervincle. Els apunts d'Aprendre llengües contenen, sovint, material incrustat de procedència externa generat des de diverses aplicacions que ja serien inconcebibles sense aquesta possibilitat. La popularització de les incrustacions és molt gran: YouTube, per exemple, ofereix l'opcio embed al costat dels vídeos, juntament amb la seva adreça URL. Com que és tan estesa la possibilitat d'incrustació, m'ha semblat oportú portar al bloc un truc que m'arriba via V. Pimentel (Genbeta) que ens ajuda a incorporar qualsevol document pdf al nostre web. Es tracta, senzillament, de fer servir el codi següent, indicant al lloc oportú l'adreça web on hi ha ubicat el nostre fitxer pdf. Faig una prova a continuació: busco un document pdf a la xarxa sobre Parla.cat, de la companya Alícia Arisa (no cal que estigui allotjat en un servidor concret), afegeixo l'adreça web dins els codis, a lloc, i incrusto al peu d'aquestes ratlles les dues línies per a l'embed, que m'han de permetre incorporar una nova veu al text, en aquesta època de polifonies i remescles:

[459] Esporgar textos

Aquests dies faig treballar a classe l'esporgada de textos com a camí per a l'essencialització del discurs i l'obtenció de la llegibilitat. No sé si entre les aplicacions o ginys que ens ofereix la xarxa hi ha alguna eina que ajudi a realitzar aquesta tasca fonamental (si en coneixeu alguna que permeti fer alguna operació en aquesta línia, o que s'hi aproximi, indiqueu-la, sisplau, als comentaris). La imatge ja clàssica de l'esporgada dels textos penso que és molt aclaridora: quan escrivim hem de facilitar la visualització de l'estructura del nostre text i hem de tendir a limitar la presència de branques secundàries o terciàries, les fulles de les quals ens poden amagar el perfil dels troncs principals. Tots els textos es deixen esporgar? No tots, però sí la majoria. No es deixaria esporgar un text la virtut del qual fos l'exhaustivitat, per exemple (una alineació d'un equip de futbol no es pot esporgar, no sabríem per on retallar-la). Com podem reduir un text? (segueixo les orientacions de Lluís Pastor a propòsit del text de G. Vigner a Écrire: elements pour une pédagogie de la production écrite, 1982). Es poden destacar quatre regles bàsiques de reducció d'un text; dues que es basen en l'omissió i dues que es basen en la integració o la síntesi, molt més complexes i compromeses. Són: 1) ometre un sintagma amb una informació no significativa; 2) ometre oracions senceres; 3) sintetitzar una colla de sintagmes en un que els recull; 3) sintetitzar una colla d'oracions en una. L'escapçada d'unitats o de sentits pot tenir com a principi orientador la voluntat d'estalvi de la redundància o, també, d'estalvi de tot allò que no és veritablement significatiu o essencial. L'esporgada reclama, evidentment, entendre molt bé la finalitat del text. Ho deixo en unes imatges.

[458] Noves polifonies

La incorporació de diverses veus als textos és un fet tradicional en la comunicació, la periodística o l'acadèmica per exemple; és del tot freqüent que els nostres escrits utilitzin el recurs de la intertextualitat. Ben sovint, per exemple, ens convé donar entrada a les paraules, opinions, comentaris d'altres persones al nostre discurs. I ho podem fer de forma menys o més directa i explícita (per mitjà de les clàssiques citacions, per exemple, en aquest segon cas). La incorporació de veus pot donar suport al que diem (i reforçar-ne l'autoritat) o, justament, ens pot servir per desmarcar-nos de les paraules alienes seleccionades. El fenomen de la polifonia dels textos, amb tot, necessita ja noves explicacions urgents arran de les novíssimes maneres d'escriure i comunicar-se a la xarxa. Un exemple només: un bloc, a més de donar pas des dels links que disposem als nostres textos a les veus que nosaltres seleccionem, i de donar entrada també als comentaris dels lectors, pot integrar de forma dinàmica les actualitzacions d'altres blocs, les piulades a twitter pròpies o d'altres persones, les darreres notícicies d'un diari, els resultats d'una sindicació de continguts... O pot recollir, també, elements que hem rebut en un agregador com Google Reader o Netvibes, per exemple, i que hem decidit compartir. Un senzill espai com un bloc, doncs, pot esdevenir fàcilment una zona enormement polifònica, i amb una polifonia ben viva i mutant. Allò que hi incorporem, d'altra banda, no són tant paraules concretes, citacions limitades, com veus (persones, mitjans) en el discurs de les quals hem dipositat la nostra confiança, a les quals donem la possibilitat i el marge de desplegar-se progressivament i amb autonomia en el nostre espai sense la nostra intervenció constant. Les veus que incorporem als hipertextos de la xarxa, a més, són ben sovint fragments amb profunditat (l'espai immens que s'obre rere un hiperenllaç), que se situen als antípodes de les citacions capades, mortes, dels textos tradicionals.

[457] Escriptura sexi

[Un record per a la Suzanne, companya de feina que ha mort avui. Amb entusiasme es va fer seguidora d'aquest bloc, ben aviat, i m'ha mostrat una lucidesa i una fermesa molt emocionants, difícils d'oblidar.]

Llegeixo el llibre de Lluís Pastor Escritura sexy (Barcelona: UOC, 2008), una reflexió a l'entorn de l'escriptura com un acte d'atracció, de seducció, especialment útil ara que tothom pot ser fàcilment un creador, un prosumidor en el basar immens de textos que és, sobretot, la xarxa (prenent la metàfora de la catedral i el basar d'E. Raymond). Escriure és un acte que aspira a atrapar el lector, a “segrestar el lector”, segons l'autor. Lluís Pastor estructura l'obra en cinc parts: 1) la idea, 2) l'estructura, 3) el to, 4) la frase i 5) la paraula. Pel que fa a les idees Pastor les considera les proteïnes que formen l'ADN de l'escriptura i ofereix algunes tècniques per cercar-les (el “rei sol”, per exemple, o tècniques vinculades amb la pràctica del pensament lateral, no racional). Pel que fa a l'ordenació de les idees al text, l'autor distingeix entre l'ordre cronològic, un ordre artificial i l'ordre nestorià (fent referència al cabdill de La Ilíada que va situar els seus millors homes al davant i al darrere de l'exèrcit). Són interessants també les reflexions que fa per aconseguir la condensació o l'expansió de les idees i l'anàlisi dels títols dels textos a partir del doble eix: temàtics (que reflecteixen el tema) / tètics (que reprodueixen la tesi) i descriptius / al·lusius (provocadors). Pastor parla també de l'estructura del text i en destaco l'atenció que presta a l'hipertext (que considera que no ha de ser menys premeditat que qualsevol altra estructura) i a les seves funcions. En parlar de l'estructura, l'autor se centra també en la unitat paràgraf, que considera la peça clau en la composició d'un text. Pel que fa al to, Pastor el defineix com l'element regulador de la presència de l'autor al text, una traça que permet rastrejar la presència del jo al discurs. Em sembla especialment interessant, en aquest capítol, l'anàlisi que fa del fenomen del desdoblament del locutor. Pel que fa a la frase, Pastor analitza la disposició de tema i rema com a aspecte clau en la seva construcció, el sentit de les tematitzacions, les progressions temàtiques constants o lineals, els criteris per determinar la longitud idònia d'una frase i els mecanismes de cohesió (referència i connexió) que les regulen. M'ha interessat especialment la fórmula (una entre moltes) que explica de l'index de boira del text (Gunning, 1951), que ajuda a determinar la claredat o la dificultat de les frases. Ja per acabar, Pastor tracta d'una altra unitat del text, la paraula, i se centra en la presència dels noms propis, els senyals de memòria (la Transició, l'11-S...), els mots arxisil·làbics innecessaris (metodologia per mètode), els eufemismes, els termes manllevats d'altres llengües i les metàfores.

[456] Guies per pensar i escriure millor

La xarxa ens ofereix tot tipus d'ajudes per tenir èxit en el nostre procés d'escriptura. Avui vull parlar breument d'una aplicació que ens dóna un cop de mà a l'hora d'explorar tot allò que es relaciona amb el tema del qual hem de parlar o escriure i que és interessant, doncs, en la fase de preproducció dels textos. És el recurs Exploratree, que ens facilita un ampli ventall de thinking guides, ni més ni menys que vint-i-cinc. Es tracta d'unes eines en forma de plantilles que ens ajuden a pensar i a tenir clares les idees abans de començar a escriure. Com passa amb la majoria d'aplicacions a la xarxa, n'hi ha prou a donar-s'hi d'alta per poder fer servir Exploratree i optar per qualsevol de les guies, la que resulti més adequada al nostre tema. Les guies s'adrecen 1) a fer aflorar les idees, 2) a resoldre problemes, 3) a explorar, 4) a analitzar i 5) a adoptar perspectives diferents davant una qüestió. Alguns exemples de guies són les següents: una clàssica guia DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), una que planteja els futurs possibles d'una qüestió, una que ajuda a anar a l'arrel d'un problema, una que permet comparar dos temes, una que ajuda a distingir entre fets i opinions, una altra que ajuda a observar un problema des de diferents angles. Altres thinking guides que trobo interessants són, per exemple, les que ajuden a analitzar una qüestió des d'allò local fins a allò més global (les thinking boxes), o la que permet analitzar els canvis que s'haurien de fer en un cas determinat, o la guia que ajuda a resoldre una qüestió des d'un punt de vista nou, no obvi. Les guies es presenten en anglès i en gal·lès, per bé que es poden emplenar en qualsevol llengua. Amb un plantejament participatiu, Exploratree ofereix a l'usuari la possibilitat de proposar guies noves. Les guies es poden compartir (treballar diverses persones al mateix projecte), sotmetre al comentari d'altres persones, desar i enviar. Un recurs interessant, sens dubte, que cal afegir a les tècniques més clàssiques per a la cerca de les idees com el brainstorming, el cub, l'estrella o l'escriptura automàtica.

[455] Comunicació i formats a la xarxa

La reflexió sobre tots els canvis que s'estan produint en la nostra manera de ser lletrats, en la nostra manera de llegir, escriure i ser alfabets, és inacabable. Una qüestió rellevant en aquest terreny és, sens dubte, la de saber-nos moure entre els múltiples formats que la xarxa, les aplicacions o els productes informàtics posen a la nostra disposició per expressar-nos. Cal poder conèixer alguns formats, evidentment, i saber llegir els noms de les extensions dels fitxers que manipulem (wav, ogg, pdf, tiff, rtf...), cap a quina mena de format apunten (àudio, text, vídeo...). I cal tenir també els recursos i la competència per saber passar d'un format a un altre, sobretot ara que tota producció comunicativa està més exposada que mai a la modificació, el reciclatge i la remescla. Es fa molt necessari, així doncs, conèixer eines per a la transformació de formats. N'indico algunes: Mediaconvert, per exemple, eina en línia com moltes altres (no cal baixar res a l'ordinador) que treballa amb textos, imatges, bases de dades, presentacions, àudio, vídeo. Només cal indicar-hi el fitxer que volem convertir (màxim 50 Mb) i en quin format de sortida el volem. De característiques semblants (amb 100 Mb de pes dels fitxers) es pot destacar Zamzar, estèticament més cuidada, que ens dóna una àmplia gamma de possibilitats de conversió (imatges, documents, música, vídeo...) o també Convert.Files. Altres eines interessants són, per exemple, ExpressPDF, que ens converteix llocs web, documents en word i documents excel a pdf, o htm2pdf, conversor de web a pdf, igual que pdfmyurl. Un altre útil conversor és TXT60 (wav, mp3, mp2, ogg, avi, mpg, mp4, 3gp, mov, wmv, flv). I altres eines interessants són ocrterminal, que té l'interès de permetre'ns llegir imatges (converteix pdf, jpeg i tiff a doc, rtf, txt). Són també eines interessants un conversor de pdf a doc com pdftopword, i un conversor de pdf a excel com pdftoexcel. Són curiosos, també, altres recursos de manipulació dels textos com els que transformen missatges de correu i altres textos en imatges per evitar que els cercadors puguin llegir-los (img4me.com, txtninja.com o hidetext.net). Hi ha molts recursos d'aquestes característiques a la xarxa. Ens convé tenir-ne alguns de ben desats al nostre Delicious o Mr. Wong si ens volem sentir àgils en aquest medi i, també, si volem garantir que els nostres textos continuen respectant els principis d'allò que anomenem l'adequació.

[454] Vendre la moto

Fa pocs dies tocàvem el tema de la manipulació del llenguatge. Hi ha un text al mercat, en versió castellana, força interessant sobre la qüestió. Es tracta de Vender la moto: Trucos de la manipulación del lenguaje, de Matteo Rampin (Madrid: Alianza, traducció del 2008 i original en italià de 2005). No proposo pas que aquest llibre amè i divertit substitueixi cap programa ni cap manual de curs, però sí que em sembla interessant que els aprenents de llengües recullin d'una manera o una altra el que s'hi diu. No és obligatori vendre motos a ningú, per descomptat, però és probable que algú ens en vulgui vendre alguna i hem de tenir, en aquest cas, la competència comunicativa per veure-ho de seguida i reaccionar. L'autor parla del poder dels enganys, els estratagemes i les astúcies basats en el llenguatge i en comenta un munt. Deixeu-me'n citar uns quants: poden enganyar la posició de les paraules; l'expressió dels matisos (el cap del "govern"); el joc amb les ambigüitats; donar a entendre coses que no són; les veritats a mitges... També pot enganyar el valor de creació de realitat de les paraules (cas dels metges militars que parlaven de dermatosi quan la malaltia afectava els oficials, de sarna si afectava els suboficials i de ronya si afectava la tropa); la tria de les paraules que convenen més a la nostra finalitat; la selecció del sinònim tendenciós (por o prudència; inconsciència o valor; prepotència o caràcter); l'ús de termes vagues o comodí; el recurs a l'estereotip o a les explicacions globals que fugen d'estudi dels problemes concrets. Rampin s'entreté també a parlar de la manipulació basada en la paradoxa: la creació de frases autoimmunes ("que abandonis la fe demostra que has caigut a les urpes del diable"); els falsos dilemes ("em regales un diamant o un cotxe?"); la manipulació que juga amb les negacions ("el Sr. Joan no és un delinqüent": ho és molt, després d'aquesta frase!); la manipulació per repetició... Vender la moto també analitza els avantatges manipuladors de l'obscuritat del llenguatge, o el joc trampós amb les pressuposicions o amb les paraules que actuen directament sobre l'inconscient de l'interlocutor. I dedica alguns capítols a la manipulació basada en la generalització, l'extrapolació, l'alteració de la causalitat o de les premisses d'un sil·logisme. L'obra es rebla amb les trampes numèriques, les que es basen en la força de la forma (la bellesa, la simetria, la sensualitat del llenguatge ens poden encaterinar). Entre les pitjors manipulacions (el llibre els reserva les darreres planes) algunes com dir més amb el que es calla que amb el que es diu; fer ús selectiu de proves; llançar cortines de fum verbals al receptor o callar certes realitats per liquidar-ne l'existència. Recomano el text de Matteo Rampin, un veritable compendi d'allò que alimenta un bon grapat d'actes comunicatius (que sempre són els dels altres, és clar!).

[453] Llegibilitat a la xarxa

Aquests dies a classe d'expressió escrita parlem de la llegibilitat, un fenomen interessant que afecta els textos escrits, de la mateixa manera que la comprensibilitat afecta els textos orals. Remenant manuals, es comença a trobar a faltar ja una anàlisi del fenomen de la llegibilitat que atengui la comunicació actual a la xarxa, que és substancialment diferent de la comunicació dels darrers segles, basada en el suport de paper. Seria útil poder trobar formulades les regles bàsiques de la llegibilitat a Internet. Ja no n'hi ha prou amb la idea que cal controlar la llargada de les frases, la presència d'incisos i d'oracions subordinades o el manteniment sense separar-les de paraules íntimament unides des del punt de vista sintàctic (verb-complement directe, per exemple). Ja no n'hi ha prou de recomanar l'ús d'un llenguatge concret, o l'estalvi de paraules llargues i complicades o un ús estratègic dels connectors. La llegibilitat dels nostres textos a la xarxa reclama un joc d'estratègies totalment nou. Si no som capaços de disposar el nostre text en fragments relativament breus, per exemple, no ens farem llegir. Si no hem estudiat adequadament els enllaços d'hipertext i hipermèdia que farem servir, i des d'on s'hi accedirà, tampoc. Si no ens hem preocupat que hi hagi opcions RSS al nostre bloc o web, d'altra banda... com podem pretendre ser llegibles? Si el nostre bloc (o marcador social) no disposa d'un bon sistema de tags o etiquetes, a més, o d'un widget de traducció, per exemple, és possible que estiguem posant una barrera enorme als nostres lectors, que no podran arribar en condicions als nostres continguts. La llegibilitat a la xarxa té unes lleis pròpies, amb grans diferències segons el mitjà concret o l'aplicació emprats. Unes lleis pròpies sovint relacionades amb la usabilitat que ja no poden quedar al marge del discurs clàssic sobre aquest fenomen.

[452] Controlar l'ambigüitat

Llegia al Marc europeu comú de referència per a les llengües un descriptor per al nivell C2, el més alt, relacionat amb el "repertori lingüístic general": "[L'aprenent] pot explotar, amb un domini exhaustiu i fiable, un repertori lingüístic molt ampli per formular de manera precisa el seu pensament, insistint, diferenciant i eliminant l'ambigüitat...". Sovint en programes i manuals es descriuen com a qualitats positives dels nostres actes comunicatius i de les nostres produccions verbals la claredat, la precisió, la concisió, l'evitació de l'ambigüitat, etc. Els actes comunicatius que es pressuposen als interlocutors semblen regits, així, per una mena d'estranya puresa verbal que no tinc més remei que qualificar d'inhumana. Per poc que reflexionem un moment ens adonem que diàriament qualsevol persona topa amb actes comunicatius on l'ambigüitat és la nota predominant, amb textos en què cal llegir entre línies el que se'ns vol dir o imposar; amb discursos basats en un grau elevat de foscor, no sempre indeliberada. ¿Qui no ha forçat l'explicació d'un projecte perquè pugui acollir-se a demanar un ajut amb el qual no acaba d'encaixar? ¿Qui no ha vist algú proferir opinions positives davant determinades realitats considerades poc menys que abominables senzillament per salvar la imatge? ¿Qui no ha conegut persones el discurs de les quals és un amagar l'ou sense fi? ¿Qui no ha vist jutjar d'ingenuïtat imperdonable aquella claredat que els manuals demanen als aprenents de llengües? Els programes i els manuals de llengua tendeixen una mica massa a imaginar la comunicació com un grapat d'actes beatífics. ¿On són els manuals de llengua que ensenyin a controlar la claredat, la precisió, la concisió, a ser i a no ser foscos i ambigus segons convingui més? ¿On són els manuals de llengua que ajudin a moure's entre els discursos impurs de la vida?

[451] Llengua i possessió

Llegeixo a Le langage du vivant, d'Hélène Trocmé-Fabre, els comentaris de l'autora sobre el fet que moltes llengües europees se separen del que ella anomena el llenguatge de la vida: el verb tenir (avoir) i els verbs que es relacionen amb la idea de possessió ocupen un lloc destacadíssim en aquestes llengües: tenim diners, tenim fills, tenim temps, tenim lloc, tenim un cos, tenim i perdem la memòria, tenim coneixement, tenim set, tenim una malaltia... Altres llengües, en canvi, aporten altres mirades sobre la vida no basades en la possessió, en el poder, en la dependència. Indica l'autora que el verb avoir és absent de l'àrab, de l'hebreu, del rus, del japonès, del tibetà, del quítxua. Quan nosaltres diem “tinc un amic”, l'hebreu diu “l'amic cap a mi”; quan diem “tinc un llibre”, l'àrab i el rus diuen “a casa meva un llibre” i el quítxua diu “el meu llibre existeix”; quan nosaltres diem “tinc un fill”, la llengua toraja diu ”hi ha fill” i el quítxua “el fill del qual jo sóc responsable”. Aquestes observacions duen l'autora a afirmar que “ce que les langues occidentales expriment par la possession est rendu, dans d'autres langues, par une localisation et un positionnement dans l'espace et la durée. Le lien privilegié entre soi, un objet et un autre personne y est exprimé sur le monde de l'existant. Il n'y a pas de prise de pouvoir sur l'autre: il garde son statut de sujet.” Hélène Trocmé-Fabre considera que les llengües haurien d'alliberar-se del llast d'aquesta mirada possessiva i poderosa, que impedeix als parlants entrar en una relació profunda amb allò que és viu i indica que caldria iniciar un reenfocament del nostre llenguatge. La formulació de Trocmé-Fabre sona a utòpic i tot el text té un aire esotèric, per bé que la reflexió no es pot pas dir que no sigui interessant.

[450] Un idioma no és un mur, és una porta

Llegeixo al bloc Cosecha del 66 un bonic escrit en quatre llengües, euskera, català, castellà i gallec que coincideix tan completament amb les meves idees sobre les llengües que no puc més que ressenyar-lo breument i recomanar-ne la lectura i la redifusió. Li dono la veu en aquesta entrada. El text explica que l'Estat espanyol és ple de murs intangibles, entre els quals el de la desafecció i el desinterès per les llengües diverses de l'Estat: "...a molts se’ls omple la boca sobre Espanya, com si el català es parlés a Nova Zelanda, i no fos l’idioma de gent que pensa, sent i viu amb tantes coses en comú amb els que tenim com idioma matern el castellà. Perquè molts anomenen Donostia com una ciutat preciosa, però no intenten entendre la bellesa que tanca el basc. Perquè sembla que a massa gent li interessi anar a Galícia per menjar marisc, però no aprendre alguna paraula de Gallec". Els idiomes són portes, no murs: "Ensenyem als nostres fills la riquesa d’aprendre. Obrim portes als murs. Un idioma sempre és bell, sempre és savi. No es tracta que tots parlem a la perfecció totes les llengües. Es tracta de posar llavors perquè el coneixement ens apropi, ens faci millors. Tots som iguals perquè tots som diferents. Obrim les portes, la meva llengua és la teva, la teva llengua és la meva". Hizkuntza ez da harresia. Atea da. Un idioma non é un muro. É unha porta.

[449] L'aventura de llegir

Amb l'arribada de l'e-book, al llibre tradicional li queden, decididament, quatre dies. Segurament que, tal com van les coses, no arribarà ni a Sant Jordi. Jo ja ni goso incloure'n a les llistes d'obres recomanades als alumnes, perquè m'arrufen el nas pensant que hauran d'anar a les biblioteques a buscar-los, o a rònegues llibreries noucentistes que apleguen, enquadernats, milers d'arbres de la selva amazònica que l'espècie, tan desnaturalitzada, ha sacrificat per afavorir el vici denigrant de la lectura. Ningú ja no entén perquè cal carregar, en ple segle XXI, conceptes pretecnològics com el volum, el pes o la pudor que fan les pàgines esgrogueïdes de les obres en suport paper. El llibre de sempre, amics, ja no el vol ningú. Hi va haver una època que intentaven encolomar-te'l amb els diaris... Després va funcionar perfectament aquella excusa tan dospuntzerista i partidària d'un sharism avant la lettre i sense fronteres de no voler acumular-los a casa: tothom ha tingut un conegut que ja no té llibres perquè ell, diu, "els dóna". El llibre se'ns mor, amics. La foto que em passa una companya és fresca d'avui. Ara mateix recomano als meus alumnes que comprin no menys de tres peces de roba interior: "Si compreu tres calces, un llibre de regal".

[448] Prejudicis lingüístics

Llegeixo Catalogue des idées reçues sur la langue, un llibre ja clàssic de la lingüista francesa d'origen rus Marina Yaguello. Es tracta d'una obra sobre els prejudicis lingüístics (de vegades innocents, altres no gens). Yaguello, amb un discurs amè, hi aborda prejudicis com els de les llengües petites i les llengües grans; el tòpic de les llengües més perfectes que altres; el de les llengües pretesament clares i lògiques; el de les llengües difícils; el de les llengües simples i les llengües complexes (a propòsit dels pidgin i els les varietats criolles); el prejudici de la bellesa de les llengües; el prejudici absurd basat en la psicologia dels pobles que hi ha identitats dotades per aprendre llengües i altres que no (els eslaus sí; els francesos, no), el de les llengües riques i pobres... Yaguello tracta també a l'obra temes com el menyspreu per les llengües tingudes per primitives o la ignorància de les situacions de ric multilingüisme de pobles no occidentals (africans, per exemple); el prestigi arbitrari de certs accents lingüístics o la càrrega racista amb que es jutgen certes pronúncies; la falsa idea que les classes gramaticals o diversos aspectes lingüístics són universals (el wòlof no té adjectius, per exemple)... L'autora ens il·lustra també amb consideracions tòpiques sobre la llengua materna (que pretesament no s'oblida mai); o sobre la percepció de degeneració de les llengües, basada en el purisme. En relació amb el purisme, recorda per exemple que l'Alemanya nazi va eliminar mots d'arrel grega com Telefon, Geografie, Television per Fernsprecher, Erdkunde, Fernsehen. El punt de vista de Yaguello no participa de cap mena d'actitud de xovinisme francès: no exculpa pas la llengua francesa, per exemple, de l'establiment de la llengua nacional contra els patois. Indica, per exemple, que abans de 1880 menys del 20 % dels ciutadans francesos parlaven francès (!) i exposa amb claredat la destrucció estatal de les llengües regionals franceses. Una obra interessant, indubtablement, que anirà a parar als prestatges entre Mal de llengües de Jesús Tusón i Dignidad e igualdad de las lenguas de Juan Carlos Moreno Cabrera.

[447] Quin tipus d'escriptor sóc (i 2)

Parlàvem de la tipologia d'escriptors de Creme i Lea. El tercer perfil que estableixen correspon a l'escriptor que traça un gran pla, després d'una profunda documentació. Es tracta d'un pla que es configura al seu interior, a partir de tota la informació rebuda, de manera que en un moment determinat és capaç d'escriure tot allò que ha planejat, generalment d'una tirada i sense gaires rectificacions ni revisions. Es tracta d'un tipus d'escriptor que fa una important tasca prèvia a l'escriptura i que basa la seva intervenció en la reflexió. Si calgués trobar-li un defecte diríem que la maduració de la idea (que té perfectament construïda abans d'escriure) no és equivalent a tenir un discurs formalment madur i que, per tant, els processos de reescriptura podrien encara ajudar-lo a fer un producte més rodó. Si calgués trobar una imatge per reflectir la tasca d'aquest escriptor triaria una construcció que ens poséssim a fer amb el joc dels Sims i que ja tindríem predeterminada dins nostre abans de construir res:

El quart i darrer tipus d'escriptor segons els autors d'Escribir en la universidad és l'escriptor arquitecte, que és aquell que vetlla sobretot per la carcassa, per l'estructura, que gaudeix perfilant el mapa mental o el mapa radial de la seva construcció fins i tot sense conèixer amb precisió el contingut de l'edifici del que dirà. És l'escriptor que mai no dissenyaria l'interior de la casa sense haver esmerçat els seus esforços a construir un bon esquelet. Aquí el teniu:

[446] Quin tipus d'escriptor sóc (1)

Aquests dies he arrencat les assignatures de llengua escrita a la Facultat, amb alumnes de diverses especialitats de lletres. En un dels grups hi ha 96 persones inscrites a l'aula, un nombre d'alumnes veritablement salvatge i decididament contrari als principis bàsics del pla Bolonya. De moment només els he pogut dir que no se'ls acudís començar a escriure... A la sessió de demà farem una breu reflexió, entre altres qüestions, sobre diversos models d'escriptors, a fi que cadascú pugui identificar-se amb algun, o imaginar-ne algun altre. Em sembla interessant la tipologia que ofereixen Phyillis Creme i Mary R. Lea a Escribir en la universidad (Barcelona: Gedisa, 2000), un text que sempre m'ha semblat interessant. Els autors hi presenten quatre tipus d'escriptors: 1) l'escriptor bus, 2) l'escriptor apedaçador, 3) l'escriptor que fa un gran pla i 4) l'escriptor arquitecte, per bé que deixen clar que no sempre ens mantenim fidels a un d'aquests quatre tipus, ja que determinades circumstàncies ens poden fer decantar per un perfil o per un altre. L'escriptor bus és aquell que se submergeix en

l'escriptura, que no sabria començar a escriure si no és fent immersió en el seu propi discurs. Una de les qualitats d'aquest tipus d'escriptor és el fet que sol fer servir l'acte d'escriptura per ajudar-se a construir el pensament. El segon tipus d'escriptor és, com deia, l'apedaçador, aquell que davant el tema sobre el qual cal expressar-se té la virtut de seleccionar algunes àrees sobre les quals ja pot opinar, deixant de banda, de moment, allò que ignora. La seva feina posterior consisteix a cosir les peces construïdes, amb el benentès que sovint aquestes peces es refan o es descarten, a mesura que la documentació o la generació d'idees dóna més consistència a allò que es vol dir.

[445] La pressió de l'anglès

M'arriba informació de l'entrevista recent de 7 jours sur la planète al conegut lingüista i poliglot francès d'origen tunisià Claude Hagège i la reprodueixo al bloc perquè reflecteix un posicionament latent que no sempre veig formulat d'una manera tan clara (tan poc evitativa, si voleu). La radicalitat de les afirmacions d'Hagège convida, certament, al debat, a la generació de saludable controvèrsia i a la necessària aparició dels matisos. És difícil quedar-hi indiferent. Aquest autor fa una denúncia molt dura del que ell anomena la pressió enorme i insuportable de l'anglès damunt les altres llengües, com el francès. Una pressió generada, segons ell, per una simple qüestió de moda i esnobisme. L'anglès, segons Hagège, amenaça seriosament la diversitat lingüística. Sembla prometre un gran futur a les persones que en realitat no és tal, o s'implanta a les empreses franceses excessivament, de manera innecessària. El lingüista lamenta, igualment, que llengües com el francès hagin de suportar una gran allau de manlleus angloamericans. És curiós que Hagège, en un moment de l'entrevista, arriba a carregar a la pressió de l'anglès fins i tot el renaixement entendridor actual de les llengües regionals com ara el català! Hagège no s'està de reconèixer, amb tot (i això fa bo de sentir-ho), la cruel persecució històrica de la República damunt les seves llengües altres que el francès, com ara el català, el basc, l'occità o el bretó, per exemple. Deixo aquí l'entrevista, sis minuts d'uns plantejaments ideològics radicals que estem acostumats a llegir entre línies, per pura correcció política, i que aquí s'expressen sense embuts. ¿Hi ha una pressió insuportable de l'anglès damunt les altres llengües que posa en perill el bé preuat de la diversitat lingüística?

[444] Llengües d'evitació

És ben sabut que els aprenents i els parlants de llengües fan servir estratègies d'evitació quan topen amb algun obstacle que els impedeix la comunicació. No es tracta pas d'un fenomen connotat negativament, sinó d'una habilitat ben útil que revela un domini elevat de l'idioma. L'evitació lingüística no és només afer d'estratègia expressiva, amb tot. Fa un temps parlàvem a Aprendre llengües dels eufemismes, com a forma de defugir l'esment de determinades realitats tabú. L'eufemisme pren tota una altra magnitud, amb tot, en les anomenades llengües d'evitació (avoidance speech o langues d'évitement), fenomen que afecta determinades llengües aborígens australianes, entre altres. En parla Elizabeth Little: "La langue d'évitement sert en presence de personnes du sexe opposé où lors de rituels d'initiation. Ainsi, les langues batak d'Indonésie font appel à des mots et à des formes différents selon que l'on se trouve à une vieillée funèbre ou à un enterrement". Les varietats d'evitació tenen la mateixa estructura gramatical que la llengua no marcada, però operen unes notables variacions de vocabulari. És el cas de la llengua djirbal, australiana, en la qual davant certs membres de la família, els parlants abandonen la varietat comuna, el guwal, i parlen en dyalnguy (llegiu una breu explicació del fenomen), que tendeix a una expressió més breu i més genèrica. Les llengües d'evitació em fan una certa angúnia, què voleu que us digui: em suggereixen els anys foscos de la dictadura amb els cantautors esmolant les metàfores; la hipocresia de les persones que només vetllen per salvar la seva imatge; la retòrica burocràtica buida, circular i esgotadora del funcionari que evita encarar el futur i transformar-lo. L'evitació és a un pas del silenci.

[443] Fanatisme per la diversitat

Sempre m'han interessat molt els textos que divaguen de manera amable sobre algun aspecte de la llengua. Diria que a Catalunya n'hi ha una certa tradició (Pompeu Fabra, Albert Jané, Joan Solà, Jesús Tusón, els Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots de Joan Bastardas, etc.). Eixamplant el punt de mira cap a la diversitat lingüística global, he llegit aquests dies unes converses filològiques molt interessants, les Confessions d'une fanatique des langues, d'Elizabeth Little. No us espereu l'apassionant relat del periodista viatger a la cerca de les llengües que encara es parlen que trobem, per exemple, a Aquí se habla, de Mark Abley (que també recomano). L'obra de Little és tota una altra cosa. No té més escenari que el seu propi discurs. Es tracta d'una explicació amena, farcida d'exemples, del relativisme lingüístic. És un text ple d'ironia, sentit de l'humor i apassionament per les llengües. L'autora estructura la seva confessió en cinc capítols dedicats als noms, als verbs, als nombres, als modificadors i a l'acte de parla (aspectes de pronúncia, prosòdia, normes de cortesia, etc.). Little s'entreté, per exemple, a comparar les llengües amb casos (les declinacions complexes del finès i l'hongarès, per exemple) i les que no en tenen; parla de les particularitats de les classes nominals a diverses llengües del món (el sumeri i el tàmil tenen classes diferents per a mots que designen entitats amb raó o sense); dels diversos sistemes de conjugacions existents (l'èuscar, el mapudungun, l'inuktitut entre altres tenen la particularitat que el verb s'acorda amb el subjecte, però també amb el complement directe); dels sistemes de còpules múltiples; de curiositats de l'aspecte, el mode o la veu dels verbs de diverses llengües: el zulú fa la passiva, per exemple, adjuntant la forma -wa al verb: uyabona ('ell veu'), uyabonawa ('ell és vist'). Little també reflexiona sobre la irregularitat verbal (sabíeu que el quítxua no en té i el navajo, en canvi, n'és ple?). Ben interessants són també les reflexions sobre la gran diversitat de sistemes numèrics existents (de base cinc, deu, vint, dotze...), amb els casos extrems i ben curiosos de llengües com el warlpiri, que compta només un, dos... i molts. L'autora també s'atura a analitzar la diferent categorització que fan les llengües del cromatisme (hi ha llengües que només marquen el blanc i el negre, mentre que altres com el tzotzil es refereixen, per exemple, a cinc colors bàsics combinats amb nocions com la intensitat, l'opacitat, la textura... fins a obtenir un miler de paraules!). No m'hi estenc amb més exemples aportats per Little. Recomano la lectura de les Confessions d'une fanatique des langues, un text divertit i ple de petits aprenentatges. I un arsenal de recursos per als ensenyants de llengua que volen poder entendre i saber explicar la diversitat lingüística.

[442] Expolangues 2010 (i 4)

Abans no se m’esbravi l’anada a Expolangues, acabo amb algunes notes ràpides preses en aquesta fira. Ja vaig parlar de l’extraordinària impressió de l’estand de Catalunya i ho faig ara de les activitats que gairebé ininterrompudament s’hi han dut a terme (amb ritme i bona assistència de públic). Des del punt de vista global de l’organització de la fira, vull destacar l’encert que representen els espais “La classe” i “Le Kiosque”, aules semitransparents situades entre els estands de l’exposició que, d’una forma gairebé ininterrompuda i molt lliure, acullen petites lliçons de llengua (gal·lès, xinès, rus, català, japonès, àrab...) o demostracions temàtiques (assisteixo a una sobre blocs docents, per exemple, amb una cinquantena de persones). Crec que aquests espais formatius són una bona proposta al costat de l’agitat mercadeig dels estands d’editorials i llibreries. Un excel·lent contrapunt. També des del punt de vista organitzatiu em sembla bé que un saló com Expolangues dediqui el primer dia als professionals i la resta de dies al gran públic. Entre els diversos espais representats a la fira, em sobta la forta presència del que es relaciona amb la llengua xinesa i, d’altra banda, la quantitat d’empreses que es dediquen als séjours linguistiques, un sector que a casa nostra no té pas gaire implantació. Pel que fa als actes i a les taules rodones i conferències a què assisteixo vull destacar el nivell i l’encert de “Sois linguistiquement durable”, de Carme Junyent. També vull dir que he vist força politiqueig (massa) a la fira i massa paraules buides i política d’aparador, la típica retòrica buida del poder, tan esgotadora i estèril per a les persones que creuen en l'acció i la transformació de la realitat. La taula rodona per provar d’escatir les solidaritats possibles entre les llengües romàniques en va ser una bona mostra. Em va impressionar força, també, el devessall de publicacions (i l’estand) de la Délégation générale à la langue française et aux langues de France (vaig recollir diversos exemplars de la publicació periòdica Synthèse, interessants), que semblen revelar, paradoxalment, un alt grau de consciència per les llengües a l’Estat francès. Mentrestant, segons que em comentaven els companys del Parla.cat, l’organització de la fira demanava que les presentacions es fessin en francès per facilitar la comprensió de tothom. I la intercomprensió, amics? No vull oblidar un dels fets destacats ja després de la clausura d'Expolangues: la signatura de la Declaració de París del Govern Basc, la Xunta de Galícia i la Generalitat de Catalunya. Fins l'any que ve.

[441] 1-2-3 Parleu!

La setmana passada vaig visitar la llibreria Attica a París. Es tracta d'un espai molt interessant per als amants de les llengües. A banda tota mena de llibres per a l'aprenentatge dels idiomes més comuns, em va sorprendre la quantitat d'obres (diccionaris, gramàtiques) adreçades a llengües poc ensenyades i poc conegudes. Si voleu una gramàtica de la llengua burushaski o de la llengua malgaix o de la llengua thai o d'un ampli ventall de llengües del món poc divulgades a casa nostra, visiteu la llibreria Attica. Triant i remenant hi vaig trobar una publicació curiosa, 1-2-3 Parlez!: Une nouvelle Manière d'Apprendre les langues, d'Henri Guéguen (Editions Becherel Cité du Livre). M'atrau aquesta mena de publicacions, que no té res a veure, tot sigui dit, amb aquella mena d'obres que volen fer-nos aprendre un idioma en deu dies, tot i que comparteix amb aquells textos una certa base d'ingenuïtat. Es tracta d'una obra basada en plantejaments d'éveil aux langues, que segueix l'enfocament Le Goût des Langues / Taste for Languages. 1-2-3 Parlez! explica les potencialitats de l'aprenentatge de llengües en grups de dues persones que s'ensenyen la llengua l'una a l'altra. En diríem tàndems (consulteu les entrades que hem dedicat als tàndems lingüístics a Aprendre llengües) o, en terminologia de l'autor, binomis. La llengua es pot aprendre molt bé, segons Guéguen, per mitjà de la constitució de "binômes d'aprentissage mutuel de langues". La publicació esdevé un enfilall de consells basats en el sentit comú per al funcionament d'aquests binomis, ajustats al nivell de principiants o a un nivell més avançat. Una bona part de l'obra planteja exemples a dues columnes contrastant dues llengües sovint poc apreses pels europeus (àrab, hebreu, bretó, esperanto, kurd, el créol de l'illa de Guadalupe, etc.). Una bona part del text conté consells per al funcionament dels binomis lingüístics, sobre com fer el material de treball dels tàndems, sobre les condicions idònies per engegar-los. En resum: un llibre senzill, de plantejament alternatiu, basat en una nova mirada sobre les llengües que té l'ancoratge en principis de consciècnia lingüística, que pot fer servei en les dinàmiques de tàndem lingüístic.

[440] Expolangues 2010 (3)

Deixo en aquest apunt constància de la taula rodona organitzada per la Unió Llatina a Expolangues sobre la intercomprensió de llengües, i les diapositives que vaig fer servir a la meva presentació i un fitxer de so amb la conclusió de la intervenció. Va ser un plaer compartir taula rodona amb Encarnacion Carrasco, Àngels Campà, Eric Martin, Franz-Joseph Meissner i Manuel Tost i poder gaudir del suport i l'entusiasme de la Unió Llatina per mitjà de Dolores Álvarez. Es van presentar a la taula rodona diversos projectes o reflexions sobre la intercomprensió: FontdelCat, Galatea, Itineraris romànics, Eurocom, Argumenta i el treball basat en la intercomprensió que es duu a terme des de fa anys en l'àmbit universitari... La taula va evidenciar que la llengua catalana és una de les llengües neollatines més compromeses amb aquesta metodologia d'aprenentatge de llengües i la ideologia d'obertura lingüística que té al darrere.

Argumenta Expolangues Fr

View more presentations from serracasals.