[912] Atles de les minories

Aquests dies he llegit una obra que recomano, El atlas de las minorías (Le Monde Diplomatique en español i UNED: 2012). Es tracta d'un text que a aquelles persones interessades per les minories lingüístiques al món no ens pot passar per alt. Hi podem trobar dades actuals sobre grups lingüístics al món, però sobretot, i aquí rau l'interès de l'obra, una visió molt més àmplia del que són les minories que ens ajuda a comprendre'n l'essència. Una visió que comença per la definició de minoria feta per diversos especialistes (antropòloga, historiador, psicòloga, lingüísta, geògrafa, sociòleg, especialista en dret internacional). Una visió que té el valor de no oblidar cap racó del planeta, a més, i que es presenta amb profusió de mapes il·lustradors i exemplificadors de les dades adduïdes. Una visió que no fa pas un retrat merament actual, en sincronia, sinó que ens introdueix en la línia de temps de l'aparició, la configuració i l'evolució de les minories d'arreu del món, fet que ajuda a entendre la motivació d'aquestes minories. Una visió, d'altra banda, que no exclou cap minoria, sinó que prova de retratar-les totes (religioses, ètniques, lingüístiques o de qualsevol altra mena): així, per posar alguns exemples, l'Atles té un capítol per a la minoria romaní, el poble gitano; un altre sobre la minoria llatina als EUA; un altre sobre les vicissituds del poble armeni en el seu genocidi històric de fa un segle i posteriorment; un altre sobre el drama del poble kurd, migpartit entre diversos estats, o capítols apassionants sobre les minories a l'Àfrica, la Xina (es parla de cinquanta-sis minories en aquest darrer país) o l'Índia. L'atles parla també de totes les diàspores i migracions històriques (on han anat a parar els xinesos sortits del seu país, per exemple? quins chinatowns hi ha al món?), i estudia grups humans com el dels homosexuals, el dels refugiats bioclimàtics, el dels discapacitats, la minoria singular integrada pels multimilionaris, el grup de les dones dirigents o el grup integrat per la comunitat anomenada ecològica. La darrera part del text ("¿Todos minoritarios?") ens fa adonar de la gran quantitat de minories al món. L'atles les ha explicat amb rigor, n'ha traçat la història i les ha il·lustrat fantàsticament en mapes i taules. Per tot això, els amants de la diversitat (la lingüística i les altres) no ens podem perdre aquesta publicació. 

[911] La vida en un tuit (4)

Dies enrere vaig començar a fer una classificació de piulades a Twitter, desenfadada, que ara reprenc. Vam veure vuit tipus de piulades. Torno a la classificació amb la novena: 9) Hi ha piulades fetes per ous, per individus que no han retirat l'ou que els identifica i que no l'han substituït per una imatge escaient, humanitzada. Un ou que piula no mereix ser llegit:

@ciscopeiro tinc son. A mimir!!
— Sílvia Martín (@silviamartinseb) July 3, 2013

10) Hi ha tuits especialment descurats, que en un espai tan reduït com el de la piulada acumulen errades. Els manuals de l'ús de Twitter solen insistir que les piulades no són un espai per a la descurança, l'abreviació, la llengua més semblant a l'oral. No són agradables de llegir tuits com:

Bastentes calamarsades, a Ponts, a Ruptit,...
— Tomàs Molina (@TomasMolinaB) July 10, 2013

11) Un altre tipus de tuits són aquells que es presenten idèntics, regulars, com si es tractés d'una secció, amb continguts renovats a cada piulada, però sempre en la mateixa línia temàtica. És el cas, per exemple,  de la difusió que fa la companya valenciana Immaculada Cerdà @immacersan, que facilita als lectors regularment un dossier de premsa amb informacions d'abast lingüístic:

Què diu hui la premsa sobre les llengües? http://t.co/tXxmohZRnU
— Immaculada Cerdà (@immacersan) July 25, 2013

12) Una altra mena de piulada que s'estén cada vegada més és aquella que indica el mitjà a què dóna pas l'enllaç que incorpora. Per exemple, la indicació [Vídeo] en el cas següent. Es tracta d'una bona pràctica, que normalment contribueix a restar opacitat a allò que es recomana. Pensem que les adreces breus dels tuits fan estalviar caràcters però són ben poc transparents sobre allò a què apunten:

[Vídeo] Recreació del descarrilament del tren de Santiago http://t.co/uILovEw0Hf
— 324.cat (@324cat) July 25, 2013

13) Una altra piulada característica és la que s'adreça al destinatari amb preguntes (facilitant o no l'accés a alguna mena de resposta):

¿Te gustaría crear tu propio negocio? El 69% de los jóvenes se plantea la #emprendeduría http://t.co/zOBUuuhpi2
— Educaweb.com (@EDUCAWEB) July 25, 2013

14) I també són molt típics els tuits imperatius, ben sovint formulats sense cap mena d'atenuador, fet que no indica pas descortesia sinó que, senzillament, es relaciona amb la falta d'espai del tuit: 

Read The Graham Attwell Daily on http://t.co/qXgX637Tsr
— juandoming (@juandoming) July 12, 2013

15) La funció lingüística d'agraïment força directa té també un espai natural a les piulades. Un exemple: 

Gràcies a tu per fer-ho possible col·laborant amb nosaltres, Maria! @mnunesal @LlegirSagarra
— Lletres Catalanes (@lletres) July 12, 2013

16) Per acabar per avui, de vegades sobren les paraules als tuits. El tuit de suport moral es pot reduir a la inexistència de text, simplement a la pertinença a la comunitat vertebrada per una etiqueta:

#animogalicia
— Cristóbal Suárez (@cristobalsuarez) July 25, 2013

[910] El plaer de la connexió remota de llengües

La llengua és un terreny d'una amplitud i una generositat fora mesura. Dóna cabuda a tot. Si molt sovint hi perseguim el sentit exacte dels mots, la precisió, ens permet també agafar distància i veure les connexions vagues, boiroses però existents entre unitats. Si ens permet la certesa, ens facilita també espai per a la hipòtesi, la descoberta i el somni. En aquestes aigües més balderes però alhora apassionants he navegat aquests dies llegint un text no pas nou, el Diccionario etimológico indoeuropeo de la lengua española d'Edward A. Roberts i Bárbara Pastor. El diccionari conté algunes de les principals arrels de la llengua indoeuropea, aquella protollengua que William Jones va descobrir a la darreria del segle XIX a partir de l'exercici de contrast entre formes de llengües geogràficament tan allunyades (tan allunyades com el sànscrit i el bretó) i que es va anar reconstruint amb grans incerteses. Als qui estem acostumats a la pràctica intercomprensiva entre famílies com la romànica, el salt a les arrels indoeuropees és un salt cap a la reducció de l'explicitud, cap a la zona de les semblances menys aparents, un salt apassionant i arriscat, sense tantes seguretats però que contribueix a obrir-nos la ment a relacionar allò que no és aparentment semblant, a la possibilitat d'estendre ponts cap a territoris aparentment impossibles, una activitat avui dia essencial en tot ordre de la vida. Remenar les arrels indoeuropees és exposar-se a un exercici d'enfortiment de la competència plurilingüe. Tot llegint aquest magnífic text connectem la paraula estiu amb l'arrel indoeuropea aidh- ('cremar') o l'angina de pit o un congost amb la protoforma angh- ('estret'), o l'aptitud amb l'arrel ap- ('agafar, assolir'). Descobrim també amb curiositat màxima que la forma deru- és a la base de l'anglosaxó treow (tree) i alhora de la forma dur (llatí durus, 'ferm'). Hauríeu imaginat que un arbre i i la idea de la fermesa es retroben en una arrel indoeuropea comuna que significa 'ser ferm, sòlid'? Les sorpreses ens esperen aquí i allà: l'arrel dhwer- explica l'anglosaxó dor (door) i també una paraula com fora. La forma indoeuropea dnghu- ens explica el català llengua i l'anglosaxó tungo (tongue). Una forma com ger- ('reunir') ens fa entendre la connexió entre l'agora grega i la paraula gregari (la grex llatina, el 'ramat'). La forma ghos-ti- ens permet relacionar l'hostilitat (hostis del llatí) o l'hoste amb el giest (guest) anglosaxó. I rere la protoforma gwen- ('dona') cacem alhora un ginecòleg i una reina (la paraula queen anglosaxona). Sabríeu dir, d'altra banda, quina connexió hi ha entre l'anglosaxó hyll (hill) i la paraula excel·lent? L'arrel indoeuropea kel- ens ho explica: significa 'prominent, cim'. I entre el mot cor i l'anglosaxó heorte (heart)? La resposta és en la forma kerd-. No m'hi estenc més. He donat sobretot exemples de l'anglosaxó (l'anglès és tan sovint considerat assignatura pendent...) i hauria pogut donar-ne d'altres llengües també hereves de les migracions que fa milers d'anys els pobles indoeuropeus van iniciar des d'Euràsia cap al sud en una diàspora geogràficament molt àmplia. Us recomano aquesta obra perquè és un entrenament cap a l'obertura a les llengües, un exercici cap a la construcció de ponts on sembla que no es poden bastir.

[909] Tres visions sobre els materials

La hiperabundància de recursos i de materials per aprendre llengües es pot mirar des de molts angles. Hi ha un angle positiu: hi ha molts materials fets i tenim moltes possibilitats de poder utilitzar el que algú altre ha fet (i potser ha penjat desinteressadament a la xarxa) i els aspectes que entre tots anem cobrint són cada vegada més amplis. Si busquem materials per fer treballar els pronoms febles en català tenim des d'apps fins a presentacions dipositades a Slideshare fins a vídeos. Aquesta és una mirada positiva sobre la qüestió: entre tots estem cobrint (com si es tractés de la Via Catalana) tots els racons de la geografia de l'ensenyament-aprenentatge de llengües. Un segon angle d'observació ens fa veure que la hiperabundància ens exigeix una enorme capacitat de selecció, si volem dur algun dels materials o recursos al nostre entorn virtual d'aprenentatge. Aquí el docent (o l'alumne directament) tenen la responsabilitat de posar a la pràctica la competència informacional i digital i triar i triar bé, tot cercant la qualitat... i alguna cosa més. Alguna cosa més, perquè hi ha un tercer angle d'observació de la qüestió, a parer meu, que és el que em sembla més extraordinari. El fet que ja hi hagi moltes explicacions, per exemple, dels pronoms febles aquí i allà, en el món digital, a disposició de qui vulgui, exigeix al mestre no tan sols la capacitat de selecció i ús, sinó també d'aportació pròpia completament creativa i original. No té cap sentit, en efecte, fer una explicació dels pronoms febles en vídeo que segueixi el patró d'altres que ja existeixin en altres recursos lliures. És, senzillament, absurd. Mai repetir no havia estat una activitat tan sobrera. El moment és veritablement apassionant: el concepte de plagi s'eixampla i es redefineix. Fer en i amb els nous mitjans el que, a grans trets, ja està fet, té el delicte de no tenir cap valor, d'afegir soroll al món digital. El moment és apassionant, deia, perquè és l'hora dels mestres, és a dir, de les persones capaces d'aportar sempre una visió nova, única, singular, particular, no redundant, a l'explicació de qualsevol cosa. L'exigència és, doncs, extrema. Allò que caracteritza un mestre (i que farà que el seu vídeo a la xarxa sobre els pronoms febles no sigui una inútil reiteració) és una mirada irrepetible, un filtre sobre els fenòmens que explica que, agradi o no, aporta un valor afegit. El moment és extraordinari perquè ja res no té valor si no és altament sorprenent, creatiu, original, no obvi. Només sobrepassarà l'abundor el que sigui radicalment nou.

[908] VIII Congrés ACLES: l'aposta per la qualitat

Del 3 al 5 de juliol ha tingut lloc a Girona el VIII Congrés de l'Associació de Centres de Llengua de l'Ensenyament Superior (ACLES), organitzat aquest any pel Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona. El Congrés ha acollit en aquesta ocasió uns cent trenta professionals de l'Estat que treballen en aquest àmbit, amb una nodrida representació dels serveis lingüístics catalans. El primer que s'ha de dir és que l'organització de l'esdeveniment, que ha donat cabuda a un repertori molt ampli d'actes acadèmics, ha estat tot un èxit, fet del qual hem de felicitar els col·legues gironins. Pel que fa al contingut de les comunicacions, moltes de les quals han transcorregut en paral·lel, puc fer referència també al nivell i a l'interès general. En la meva selecció he vist presentar productes per a la comunicació universitària, experiències d'ensenyament d'idiomes en línia, experiències de competència intercultural, iniciatives d'ús de carpetes d'aprenentatge, reflexions sobre les enquestes de final de curs dels estudiants dels cursos... De tot el que he sentit n'he tret alguna cosa de profit. Vull destacar també la conferència inaugural de Marta Estella, directora del Servei de Llengües de la UAB, amb el títol "Comunitat, agència i governança lingüística. Apunts per a una gramàtica de la política lingüística universitària en l'economia del coneixement", una reflexió completament actual. Perquè allò actual és, definitivament, allò que des de l'interès i la rellevància es caracteritza per ser original i per ser capaç de generar reflexió. D'altra banda, com sol passar en els congressos en què hi ha una forta presència de persones d'altres punts de l'Estat, al Congrés ACLES s'hi han percebut sensibilitats lingüístiques heterogènies: al costat d'actituds sensibles a la diversitat i a la competència intercultural, hem conviscut també amb algun estirabot fruit d'un inveterat monolingüisme. Em quedo amb l'esforç de les persones no habituades al català que han assistit als tallers, parlaments o comunicacions fets en aquesta llengua (no pas gaires) desplegant tota la seva capacitat de comprensió romànica amb l'actitud pròpia dels ensenyants d'idiomes: la d'obertura a les llengües. Una altra valoració que vull fer del Congrés fa referència a la vitalitat i a la complicitat dels serveis lingüístics de l'àrea catalanoparlant, ben palpable aquests dies a Girona. Unes condicions que han generat aquests darrers vint anys estratègies i productes interessants i valuosos i que són un terreny adobat per a noves iniciatives d'èxit. Per la meva banda, si al congrés ACLES de Pamplona hi vaig parlar d'ensenyament virtual universitari i al de València de com vivíem el boom 2.0 al nostre Servei, aquesta vegada, dins la reflexió general del congrés sobre la qualitat, he tingut el plaer de poder conduir un taller sobre les competències del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics universitaris.

[907] Aprendre llengües: cinc anys de blog

El sis de juliol de 2008 engegava aquest blog, Aprendre llengües, amb una entrada dedicada al professor Juan Carlos Moreno Cabrera, que acabàvem de convidar a fer la conferència inaugural del curs 2008-2009 del Servei de Llengües (UAB). Ha plogut molt d'aleshores ençà. Aprendre llengües naixia com un espai per a la llibertat d'expressió, per la necessitat de trobar una professió independent, completament lliure de constrenyiments injustificables (en realitat, sempre he considerat escriure en aquest blog una veritable professió). Aprendre llengües naixia sota l'empenta del web 2.0 i de les possibilitats d'opinar que ens oferia, d'emetre, d'experimentar, de jugar, de ser-hi, de provar de construir la identitat digital. Naixia per la necessitat de creure que l'individu sol ja no anava enlloc i pensant que calia saltar a la palestra a trobar els interlocutors vàlids. Les persones que les estructures decimonòniques de les institucions no permetien aplegar en cap fòrum imaginable. Naixia per provar si era possible compartir amb companys, amb col·legues, amb desconeguts. Aprendre llengües apareixia aquell juliol de 2008 com un company essencial, no com un apèndix o un afegit a l'individu. Naixia amb voluntat de carpeta d'aprenentatge, d'entorn personal d'aprenentatge (de seguida hi vam començar a parlar amb fascinació dels PLE o els EPA), de diari personal, de recull d'algunes idees o reflexions abans o després de les classes. Cinc anys després, el diari és un recull d'interessos, de lectures, de recorreguts professionals, d'intervencions públiques, de converses i descobertes de persones que sempre m'han enriquit. El blog, amb els anys, ha esdevingut una mena de curs com el d'un riu, un curriculum, una tranche de vie. No tinc més que paraules d'agraïment per a les persones que l'han volgut visitar al llarg d'aquests cinc anys i que han ajudat a mantenir-lo actiu. Una cordial abraçada.

[906] Vídeos de la Jornada d'Intercomprensió

Incorporo avui al blog els vídeos de les diverses intervencions de la Jornada d'Intercomprensió Lingüística, que la setmana passada va tenir lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona (vegeu l'entrada sobre la Jornada), a fi que els que no hi vau poder assistir pugueu donar-hi un cop d'ull si us interessa. L'esdeveniment va ser organitzat pel Servei de Llengües i l'ICE de la UAB i l'enregistrament es deu a Agustí Camps. Deixo també, a continuació, la comunicació sobre l'aplicació "Falsos Amics" per a dispositius mòbils, que ajuda a entendre per quin motiu el Servei de Llengües ha llançat aquest producte. Espero que us descarregueu l'app i que us ajudi a moure-us encara amb més plaer per l'àmplia avinguda del que és per a molts de nosaltres el nostre patrimoni lingüístic, les llengües romàniques.

Presentació de l'app Falsos Amics

[905] Tendir cap a la intercomprensió

Avui ha tingut lloc a la UAB la Jornada d'Intercomprensió Lingüística organitzada pel Servei de Llengües i l'ICE de la nostra universitat. Escric aquestes línies amb la satisfacció d'haver vist que hi ha hagut una assistència diversa i significativa de persones a l'acte (més de cent inscrits, una concurrència d'unes vuitanta-cinc persones) i d'haver tingut la sensació que consolidàvem o establíem ponts de comunicació amb agents i amics interessats pel tema. Vull adreçar des d'aquí unes paraules d'agraïment, en particular, a Manuel Tost, que fa dècades que investiga, treballa i projecta en relació amb la intercomprensió lingüística i que és un punt de referència inexcusable en parlar de la qüestió, i a l'ICE, que des del primer moment i malgrat la situació de crisi que convida més aviat a replegar-se, va obrir les portes a la coorganització de l'acte que li vam plantejar des del Servei de Llengües un cop la direcció del centre va decidir impulsar la iniciativa. Un altre agraïment és avui, sens dubte, per al Departament de Filologia Francesa i Romànica de la UAB (Martine Le Besnerais, Sandrine Déprez, Julia Frigière i altres companys). I no vull oblidar, naturalment, fer esment d'Artur Noguerol, professor emèrit de la UAB que ha obert l'acte amb una orientadora conferència inaugural sobre el plurilingüisme. Vull fer una darrera referència, també, als companys dels serveis lingüístics universitaris (Virgínia Castillo del nostre Servei, Jaume Palau dels Serveis Lingüístics de la UB, Jordi Pujol del Servei de Llengües i Terminologia de la UPC) que han explicat com des de fa més de deu anys, globalment, la metodologia d'intercomprensió s'utilitza amb fórmules diverses especialment amb els estudiants nouvinguts que s'aproximen al català i des de l'angle del que podem anomenar la sensibilització lingüística. Moltes gràcies a tots i al suport de diversos altres professionals del Servei de Llengües de la UAB que han col·laborat en l'organització de l'acte i que creuen en el valor metodològic i social de la intercomprensió. A la Jornada s'han presentat marcs de referència, idees clau sobre el nou ensenyament-aprenentatge de llengües, projectes específics relacionats amb la intercomprensió, els resultats de molta experiència acumulada sobre el tema. L'Europa d'Umberto Eco (la dels poliglots passius que poden comprendre la llengua dels altres com a via per a la descentració) ha semblat, per un moment, més propera. L'Europa dels ciutadans oberts a les llengües, dels propietaris d'amplis repertoris conformadors de la competència plurilingüe ha semblat per un moment a l'abast. Tant és si falten deu anys (o vint, es corregia Artur Noguerol) per a l'assumpció de la nova relació amb les llengües que respongui als enfocaments plurals que avui s'han defensat, entre els quals destaca la metodologia intercomprensiva. Quan hi ha un punt d'arribada definit, només falta tendir-hi amb determinació.

[904] Intercanvi lingüístic amb el Quebec

Aquests dies visc de prop aquesta excel·lent iniciativa del Departament d'Ensenyament, l'intercanvi de nois i noies que han completat el tercer d'ESO i el grau equivalent quebequès i volen estudiar una part del quart d'ESO al Quebec o a Catalunya respectivament, en forma d'un intercanvi que preveu que els estudiants quebequesos estiguin en primer lloc amb la família d'acollida catalana i que després els estudiants catalans vagin al Quebec. Es tracta que tres mesos del curs es puguin fer en immersió lingüística en l'altre context i els estudiants han de participar plenament de la vida del centre educatiu de la societat d'acollida, amb alguna adaptació curricular. El programa engega aquest any, amb gairebé una trentena d'aparellaments (curiosament, o no tant, un 95 % dels casos són noies) i estic segur que serà un veritable èxit. L'aprenentatge de les noies catalanes, com es recordava fa un parell de dies en l'acte que donava el tret de sortida al programa serà integral: aprendran francès, lògicament, ràpid i bé (el francès quebequès: una experiència de lleugera diversitat respecte al model ensenyat i après aquí). Aprendran a comunicar-se més enllà del francès, activant tots els recursos de què disposin, aprendran competència intercultural, la gran assignatura pendent que la vida amb exposició a altres realitats contribueix a fer créixer. Aprendran el que l'escola tantes vegades, amb la millor de les intencions, només pot explicar. Enhorabona, doncs, al Departament, per la iniciativa. Insereixo les diapositives de la presentació que Neus Lorenzo (Departament d'Ensenyament) feia a les famílies sobre el programa:

Intercanvi Catalunya-Quebec (famílies catalanes) from Neus Lorenzo

[903] La vida en un tuit (3)

Continuem amb la classificació de piulades (vegeu els quatre primers tipus a l'apunt anterior). Vull parlar en aquest apunt de quatre tipus més de tuits: 5) la piulada informativa; 6) la piulada social; 7) la piulada espaterrant; 8) la piulada d'etiquetatge insòlit. És relativament freqüent a Twitter un tuit de caràcter sovint professional que ens informa d'algun fet relacionat amb una àrea de coneixement (l'aparició d'un llibre, l'eixida d'un número d'una revista digital, l'anunci d'un congrés o jornada professional). Es tracta de piulades que sempre van acompanyades d'un enllaç i que normalment no valoren, però que aporten molt de valor. Una de les piuladores que segueixo amb devoció dins aquesta línia és @NewsNeus. Vet aquí una mostra de tuit informatiu de Neus Lorenzo, piuladora empedreïda: 

III Congrés educació Avui pedagogia.fcep.urv.cat/congres2013/pr… 1-2 Juliol, Tarragona
— Neus Lorenzo (@NewsNeus) 9 de juny de 2013

Una altra mena de piulades són les piulades socials. Es veuen a venir de lluny, perquè l'autor inverteix el poc espai que té a escriure noms d'usuaris de Twitter per donar-los les gràcies o, per exemple, per fer-los saber alguna iniciativa. Iniciativa que sovint no es pot expressar als pocs caràcters que queden al missatge i que es prolonga en un enllaç. Un exemple de piulada social seria el següent:

Gràcies ‏@peremaciasiarau ‏@jprat‏@mussoltrek‏@joanguirado‏@jlosoriof @xaviedsquared ‏@josepsalvat ‏tinyurl.com/n3oovnx
— Xavier Rius (@xriusenoticies) 4 de juny de 2013

Un altre tipus de piulada és la piulada (o la repiulada) espaterrant. Si hi ha un mestre en el gènere en la nostra llengua és, sens dubte, Quim Monzó. Seguir la seva cronologia de tuits es trobar-se constantment retuits al·lucinants, pouats a les clavegueres del friquisme més ultrat. En deixo una mostra representativa:

HOLA SOY YO ESTOY LLEGANDOA CASAÓLE ESTOY CANSADO PERO MUY FELIZ GRACIA LA BUENA INFOMACION DE @carruseltaurino; Y @tpt_tvÓLE ÓLE ÓLE
— JESUS RINCON(@jesusrincon20) 11 de juny de 2013

Un dels tipus de piulades que sempre m'ha inquietat és el que constitueixen les que contenen un o diversos hashtags creatius, juganers, insòlits. De vegades cada paraula del text és un hashtag o altres vegades l'autor en proposa un que té tantes possibilitats d'agrupar algú amb un sentit de pertinença com una conjunció (exemple: #ellsmainohofariendaquestamaneratanbestial). Són piulades, les anomeno així, d'etiquetatge insòlit. Un exemple:

#millors #amigues #magrada #molt #aquesta #foto #i #magardaria #que fosim #jo y la marinatrivi instagr.am/p/UjsxDJGdJZ/
— Kidrauhl ✗ (@mrsyoung16_) 16 de gener de 2013

[902] La vida en un tuit (2)

La tipologia de piulades és àmplia. Vull comentar avui quatre tipus de piulades que trobem sovint a Twitter. Són: 1) la piulada intimista, 2) la piulada aguda, 3) la piulada tensa, 4) la que podríem anomenar piulada sintàctica. Cito alguns exemples reals de persones que no vol pas dir, és clar, que piulin sempre de la mateixa manera. M'interessa més la piulada, aquí, que el piulador (tot i que aprofito l'avinentesa per saludar en Jaume Aulet). La piulada intimista és aquella que ens comunica alguna cosa que passa a un subjecte i que, objectivament, no té gaire interès (sobretot si el subjecte no en té). És l'expressió d'un sentiment, de la realització d'una acció quotidiana, l'explicació d'un fet subjectiu. Normalment és una piulada estanca, sense enllaços, però també pot ser que sigui motivada per un element extern que el tuit incorpora (una imatge vista i fotografiada, per exemple). La piulada intimista s'agraeix de tant en tant en persones que quan piulen van per feina, perquè és humanitzadora, però pot ser molt carregosa si el piulador només fa tuits d'aquesta mena. Un exemple d'aquest segon tipus:

Ayer vaya noche pase muy divertida estubo guay y bien
— joseriera torres(@joserieratorres) 9 de juny de 2013

La piulada aguda, que moltes vegades és estanca però pot anar dedicada explícitament a uns lectors específics, és practicada pels amants del joc de paraules i de l'agudesa de l'enginy. Un cas clar és el del professor de literatura catalana de la UAB Jaume Aulet, que s'hi prodiga força i de vegades amb un ritme trepidant:

Felip: no és lícit demanar fidelitat a les regles quan tu jugues al joc perquè, precisament, un dia a la teva mare li va fallar, la regla.
— Jaume Aulet (@Jaumaulet) 4 de juny de 2013

La tercera mena de piulada de què voldria parlar avui és la piulada tensa. Aquesta mena de piulada és la d'aquelles persones que en un tuit volen fer massa coses: dir, valorar, agrair, socialitzar i, encara, a més, marcar amb hashtags alguns temes clau de la piulada. És sabut que alguns marcadors socials (Delicious, per exemple), poden xuclar, si els configurem, els enllaços dels nostres tuits, i que les etiquetes d'emmagatzematge al marcador (a més de l'etiqueta genèrica "from Twitter") són els hashtags que contenia el tuit. Si piulem pensant, doncs, en tantes coses, també en l'emmagatzematge etiquetat de l'enllaç del nostre tuit, el resultat és una prosa tensa. Valgui com a exemple:

Create Instant Interactive Text Based Activities bit.ly/RIiZXS#elearn #esl #efl #ELT #edtech #fecei
— NikPeachey (@NikPeachey) 24 de maig de 2013

Hi ha piuladors, d'altra banda, que es caracteritzen per respectar de manera exquisida la sintaxi, que són capaços d'integrar dins una frase amb subjecte, predicat i complements diversos les etiquetes del tuit i la referència a altres persones i l'enllaç que volen recomanar. Les anomeno les piulades sintàctiques i es caracteritzen per l'elegància. En deixo un exemple. Continuarem.

A @tribucatradio hem parlat de Salvador #Dali amb dos destacats especialistes: Sergi #Loughney i Montse #Aguer: ow.ly/lTclG
— CatalunyaRadio (@CatalunyaRadio) 10 de juny de 2013

[901] La vida en un tuit (1)

No fa gaires dies que escrivia un apunt sobre la fascinant comunicació a Twitter. La lectura diària de les piulades que la xarxa social ens té a punt revela una enorme quantitat de matisos en la comunicació que s'hi genera. Esbosso una classificació de les piulades, en què els diversos punts no s'exclouen. Una primera possibilitat: la piulada original davant la repiulada (pura o híbrida: amb anotació pròpia). L'alternança entre el rol d'emissors i el de reemissors és un tret molt rellevant a Twitter. La redifusió d'allò que considerem que té valor (hi ha molta implicació en una redifusió!), fet que va lligat al crèdit que donem al repiulador, té un valor innegable en època d'abundància informativa. Ara: em pregunto també fins a quin punt rere uns eixuts Interessant, No us ho perdeu, Article brutal de JS, no hi ha algunes vegades o en algunes persones un sacrifici massa gran d'autoria. Algunes piulades esdevenen una axiologia buida, per explicar. El possible desplegament d'arguments en una conversa, d'altra banda, sovint mostra un punt de forçat. Una segona classificació, des del meu punt de vista, la dóna el grau de sociabilitat que busca i comporta la piulada. Hi ha piulades que impliquen altres persones, que responen o enceten interaccions, que provoquen converses (deixo ara de banda els missatges directes), i hi ha piulades que difonen, redifonen, informen una audiència indeterminada que és genèricament la dels seguidors. Tot té el seu moment i cadascú té el seu estil de comunicació, que pot tendir més o menys a la sociabilitat, també a les xarxes. Una tercera classificació és la que separa les piulades estanques de les piulades que contenen la seva prolongació. Molt sovint la piulada dóna pas a un nou mitjà (un text, una imatge, un vídeo...) que n'és en realitat el pretext, el mòbil que ens ha decidit a saltar a l'àgora a comunicar, a compartir. També hi ha, però, les piulades que no es prolonguen en cap enllaç. Un munt de vegades són piulades que esmenten fets d'un context compartit i que no necessiten, doncs, cap continuïtat explicativa. Una quarta classificació: hi ha piulades amb voluntat de classificació temàtica del discurs produït (sigui perquè se segueix una jornada o un esdeveniment en directe, o perquè es té consciència de piular en la línia d'un grup d'interès real o no), fet que permet transcendir l'audiència limitada dels seguidors i eixamplar els receptors. La via és el hashtag al tuit (#bilingüisme, #intercomprensió...) que s'escriu pensant en el grup, la comunitat de pràctica, l'interès compartit. Una cinquena classificació: les piulades amb una funció referencial (informar) davant les piulades amb altres funcions dominants, entre les quals es pot destacar l'expressiva, la poètica i, relacionada amb les anteriors, la purament lúdica (Twitter dóna un joc enorme a la creativitat). Reconeixeu la vostra darrera piulada? Continuarem.

[900] Jornada d'Intercomprensió Lingüística

El dia 26 de juny al matí tindrà lloc a la UAB la Jornada d'Intercomprensió  Lingüística, que hem organitzat el Servei de Llengües i l'ICE de l'Autònoma. Al llarg d’aquests darrers anys la metodologia d’intercomprensió lingüística s’ha fet popular entre els ensenyants de llengua pel fet que es troba en plena sintonia amb els enfocaments més moderns d’ensenyament-aprenentatge de llengües i és una garantia per a la sostenibilitat lingüística. La Universitat Autònoma de Barcelona (departaments de llengües romàniques, Facultat de Ciències de l’Educació, Institut de Ciències de l’Educació, Servei de Llengües) contribueix des de fa ja algunes dècades a la recerca sobre intercomprensió, ha generat reflexió rellevant a l’entorn de la qüestió i diversos equips interdisciplinaris han produït materials didàctics de base tecnològica amb aquest enfocament que resulten útils als aprenents de llengües romàniques. La Jornada té per objectiu situar la intercomprensió (amb la conferència inaugural d'Artur Noguerol), explicar l’experiència amb aquesta línia de treball duta a terme als serveis lingüístics de les universitats catalanes (parlaran, a la taula rodona, representants de la UAB, la UB i la UPC) i presentar diverses iniciatives innovadores relacionades amb aquesta metodologia i la seva aplicació, de base tecnològica i metodològica. L'experiència formal del Servei de Llengües de la UAB en l'aplicació d'aquesta metodologia (al Servei s'hi ensenyen i s'hi aprenen llengües romàniques com el català, el castellà, el francès i l'italià i també el portuguès al seu centre de Barcelona) es remunta a l'any 2002, en què (encara en l'antic Gabinet de Llengua Catalana) es van concebre els primers cursos específics per a estudiants nouvinguts coneixedors d'una llengua romànica orientats únicament a enfortir les habilitats receptives (comprensió oral i comprensió escrita) dels aprenents, allò que el MECR havia anomenat feia ben poc les competències parcials receptives. Aquella línia de formació no s'ha perdut i actualment, deu anys després, els estudiants d'intercanvi nouvinguts reben al Servei de Llengües la formació incial agrupats segons el seu coneixement o no de llengües romàniques i d'acord amb l'aplicació de la metodologia intercomprensiva en el cas dels estudiants de procedència romànica. A la Jornada presentarem també l'app Falsos Amics, que vol reforçar la idea i la pràctica de la intercomprensió i treballa en sis llengües (català, castellà, italià, portuguès, francès i romanès).  La inscripció a la Jornada, que és gratuïta, ja s'ha obert. Us hi esperem. 

[899] Comunicar a Twitter

La comunicació a Twitter és un fenomen insòlit davant altres formes de conversar i comunicar-nos del passat. La qüestió de la brevetat, de la necessària capacitat de síntesi objectivada en els 140 caràcters per prendre-hi part, és un aspecte formal superficial. Una anècdota si prenem en consideració altres aspectes de l'acte comunicatiu. D'entrada, la comunicació a Twitter és una comunicació en definició. La pregunta inicial amb què va néixer l'eina, Què fas?, es va convertir ben aviat en Què passa? i, encara que hi ha usuaris disciplinats que responen la pregunta, el sentit de les piulades és lliure i l'eina dóna cabuda a tot: des de la nota personal anecdòtica de profunditat humana fins a la valoració més punyent; des de la recomanació més seriosa fins al joc, la literatura i l'expansió de la creativitat. Twitter és un espai de llibertat, una eina total. De vegades se'l compara amb un riu d'aigua, més ràpida com més converses seguim. El líquid fugisser es podria interpretar com un cabal valuós que minimitzés l'efecte del bany puntual, de la sucada de peus quasi atzarosa dels que s'hi acosten de tant en tant. Però els que hi són saben que Twitter és, en bona mesura, control, anàlisi, monitorització, gestió de converses, d'opinions, de recomanacions. Si bé Twitter ens dóna la possibilitat de sucar-hi, de veure què passa i posar-hi cullerada, Twitter és també (amb totes les eines de tercers que en conformen l'ecosistema) un distribuïdor, un generador de canals de reg: els moments del riu que no veiem, si volem, no passen en va. Les lleis de Twitter són noves: podem programar els comentaris o fer-los efímers, podem procrastinar el que ens arriba a la cronologia, podem cercar les converses públiques de qui vulguem, podem fer aparèixer les piulades que vulguem inserint un giny específic en espais allunyats, podem incorporar amics a mitja conversa, podem saber amb tota mena d'eines de mètrica si els enllaços o les imatges que hem recomanat han estat visitats o, en canvi, ignorats, si les nostres piulades han estat considerades interessants o no. Podem tenir amb tota mena de detalls i per vies radicalment noves (no hem de llegir la desaprovació a la cara de l'audiència, sinó en el seu comportament sovint silenciós, en la seva interacció cada vegada més fàcil de seguir i analitzar) les claus de la interpretació de l'efectivitat i de la persuasió. Més enllà del domini d'un grapat de codis i símbols anecdòtics (RT, DM, #FF...) i fins un pèl abstrusos i d'unes maneres de fer, d'una netiqueta, Twitter se'ns revela un espai de comunicació radicalment nou, sense límits, obert, un espai social de llaços que s'enforteixen i s'esmorteeixen sense traumes, de converses que es prenen i es reprenen sense permisos, un espai comunicatiu que, de tan lliure, sembla que se'ns escapi, però la força del qual rau, precisament, en la possibilitat d'aplicar-hi el nostre control.

[898] Comodins

Una vegada vaig conèixer una persona que solia repetir, sense trobar a faltar sentit al que deia: Si no d'això, no d'allò. L'ús dels mots comodí o de les paraules multiús és un dels indicadors clars de pobresa lèxica en un discurs elaborat. Ens referim a unitats de la llengua que tenen un significat ampli, que podríem dir que servirien en molts contextos, que són autèntics jòquers que no aporten especificitat. Pensem en paraules com aspecte, element, problemàtica, qüestió, tema, o, sobretot, cosa (entre els noms); o efectuar, realitzar i, especialment, fer o fotre (entre els verbs). Si diem el tema ens interessava molt, o fem moltes coses, o li van fotre un calbot, no afinem gaire en el sentit del que volem dir. Som als antípodes de la pesca de la truita de llac ens interessava molt o fem moltes activitats esportives sense pilota o li van clavar un calbot. Els comodins, amb tot (que sempre ens fa il·lusió tenir, per cert, quan juguem a cartes), no són pas negatius per se: de vegades ja hem precisat el sentit en un altre passatge del discurs proper, cap al qual el comodí apunta, o no podem o no volem precisar-lo, o fugim de la cerca de la perfecció i ens refugiem amb una certa indolència en la vaguetat de la llengua (li fa mal el d'això). L'ús de formes comodí, d'altra banda, és una pràctica excel·lent quan aprenem una llengua i no tenim la possibilitat de precisar, per desconeixement del vocabulari específic, per exemple. Tant en la producció escrita i oral com en la comprensió dels textos, l'ús o la imaginació d'un comodí ens pot permetre eludir un mal pas, cobrir ràpidament un espai semàntic problemàtic i tenir de seguida la necessària visió sencera de la frase, del període, del paràgraf o el discurs. No fa gaire temps, amb motiu de les darreres eleccions, el partit que governa l'Estat va preparar un vídeo forçat de declaració d'amor a Catalunya en què diversos polítics cantaven les excel·lències de la catalana terra. Un dels polítics era el president del govern espanyol, que va fer servir un comodí nefast, el cèlebre [los catalanes] hacen cosas, que suggeria pressa, desgana, desconeixement, mirada a l'engròs o una afecció més aviat vaga. Exactament el contrari, doncs, del que pretenia el vídeo. El deixo aquí, per si pot fer servei, talment un comodí, a algú més. 

[897] Geografia de la catalanofòbia

La catalanofòbia cada cop serà més fàcil de radiografiar si sabem llegir i escriure d'acord amb les noves competències digitals. No fa gaires dies podíem veure a la xarxa uns mapes que ens mostraven les zones més calentes pel que fa a determinats odis als EUA com el racisme o l'homofòbia a partir de la interpretació d'interaccions a les xarxes socials. Llegir i interpretar la llengua d'aquestes xarxes ens ajuda a tenir informació sobre tota mena de fenòmens, per si mai cal posar sobre la taula el que el discurs mistificador dels polítics sobre certes qüestions (la inexistent catalanofòbia, per exemple) amaga i tergiversa. Perquè el poble, quan piula, no necessita anar amb els embuts dels polítics que encenen els focs i després no saben res de cap piromania. Acabo d'introduir a l'aplicació Geomeme, en l'àmbit de la península ibèrica, una cerca de les aparicions a Twitter de dos termes denigrants habitualment aplicats als catalans, separatista i catalufo. L'eina aporta informació tan sols dels comptes de Twitter geolocalitzats (que són pocs, és cert) però tot i així apunta informació interessant: podem anar veient d'on vénen les piulades que contenen els termes seleccionats, fer-nos idea de l'agressivitat del llenguatge emprat i podem veure, també, quin dels dos termes triats (que podrien ser antagònics: amor / odi) pesa més. Al moment de tancar aquest apunt separatista passa davant de catalufo.

[896] XarxaMOOC

Aquests dies el projecte XarxaMOOC (Introducció al llenguatge d’especialitat en les universitats de llengua catalana. Eines digitals per als futurs estudiants de la Xarxa Vives d’Universitats) ha entrat decididament en la fase de difusió pública. És tracta d'un projecte que neix a la Universitat d'Alacant i es duu a terme en el marc de la Xarxa Vives d'Universitats i que constitueix una resposta a la nova modalitat formativa, els MOOC, i que respon, doncs, a una clara voluntat d'innovació i experimentació amb les noves tendències i les noves possibilitats tecnològiques. Enhorabona, doncs, al projecte i a l'empenta que tradicionalment defineix el País Valencià en la promoció i la defensa de la llengua. Des del Servei de Llengües de la UAB, com des de les altres universitats de la Xarxa, mirarem de col·laborar-hi en allò que calgui als companys d'Alacant. XarxaMOOC s'adreça als estudiants que accedeixen al sistema universitari de la Xarxa Vives, es tracti d'estudiants autòctons o no: també contribueix a afavorir l'entrada dels estudiants nouvinguts a la universitat. Es tracta d'una iniciativa que parteix de la base que els universitaris passen a integrar un espai nou, delimitat per una terminologia i unes pràctiques discursives també noves lligades a la llengua de les disciplines. No cal dir que considerem aquesta qüestió, de la qual hem parlat reiteradament a Aprendre llengües, completament clau per aconseguir uns universitaris i, encara més, uns futurs professionals, plenament competents. XarxaMOOC ens resulta interessant, també, des de l'àmbit de l'acollida lingüística i és ja al punt de mira dels nostres alumnes del màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, que valoren aquests dies amb una barreja d'entusiasme i escepticisme crític les oportunitats que ofereixen els MOOC en la formació i la recepció dels nouvinguts. Seguirem, doncs, XarxaMOOC (des del seu blog o a @xarxamooc). Insereixo el vídeo en què Robert Escolano, que coordina la iniciativa, ens situa sobre el projecte. 

[895] Prendre notes als MOOC

Ben aviat no quedarà res tal com ho coneixíem. Un altre dels actes comunicatius característics de la vida acadèmica, la presa d'apunts, el note taking, es veu també ara afectat per les noves formes que pren la docència. Davant les classes capgirades (les flipped classroom en expansió constant), que nodreixen els MOOC, prendre les notes d'algú que comunica oralment en vídeo es converteix en una activitat nova, amb unes noves regles. Perquè les nostres notes tenen sentit vinculades als vídeos que constitueixen una de les peces clau (no l'única) de la classe capgirada. Necessitem un editor de text, doncs, al costat del vídeo que mirem, a fi que els apunts quedin vinculats al moment concret del vídeo, de l'exposició. Em sembla fantàstica, en aquest sentit, una eina com VideoNot.es, la qual ja he pogut experimentar amb satisfacció. Les notes que prenem (inseparables ja del vídeo), es poden integrar, d'altra banda, a Google Drive, amb la qual cosa podem consultar-les en ubiqüitat i podem compartir-les amb altres persones. Els nostres gargots fruit del moment d'escoltar algú, doncs, de vegades il·legibles per la pressa, sovint incompartibles amb ningú més, passen a ser un producte nou revisable, que es pot elaborar a diverses mans, indissociable d'un acte comunicatiu que ha deixat ja de ser efímer. VideoNot.es ja es fa servir als cursos massius en línia de Coursera i altres grans plataformes MOOC. Comparteixo amb vosaltres aquest vídeo anotat, que veureu sense dificultat si teniu l'extensió VideoNot.es de Chrome instal·lada. El vídeo, de YouTube, correspon a una cançó de Benito Lertxundi, Udazken koloretan que no és, doncs, una lliçó gens convencional. Les notes que he pres, sincronitzades, són la lletra de la cançó.

 

[894] Etiquetar la xarxa

Les formes de comunicar-nos a la xarxa es van consolidant. Ens trobem duent a terme algunes activitats que ja han deixat de sorprendre'ns com a usuaris i que ja considerem comunes i practiquem contínuament. Una d'aquestes activitats quotidianes en els espais virtuals és la d'etiquetar. Etiquetem fotografies a les xarxes socials genèriques com Facebook, o a les xarxes socials específiques com Flickr o Pinterest. Etiquetem les obres que llegim en espais socials de lectura com Librarything, posem etiquetes als apunts dels nostres blogs i naveguem per les etiquetes dels altres, marquem amb etiquetes els recursos que desem als nostres marcadors socials, etc. Etiquetar, una activitat reservada tradicionalment sobretot a uns quants (els especialistes de la documentació) i que consistia sobretot a seleccionar dins els thesaurus o les taxonomies ha esdevingut una activitat imprescindible i a mans de tothom, perquè el volum d'informació és tan elevat que ja és inimaginable deixar l'etiquetatge de la xarxa a  mans especialitzades. L'operació d'etiquetatge requereix uns coneixements tècnics, de vegades relacionats amb l'espai en què etiquetem (les hem d'introduir separades per una coma o sense res, quan en tenim una llista?; què hem de fer quan la nostra etiqueta té més d'una paraula?; hi ha signes gràfics específics que hem de vincular a les etiquetes com els # en els hashtags de Twitter?) i hem de posar en joc, també, la competència lingüística i comunicativa (quina és la millor etiqueta en un cas concret? podem evitar confusionàries etiquetes sinònimes? quins criteris podem fer servir per trobar les etiquetes més adequades per a la recuperabilitat?, quines conseqüències té l'etiquetatge en diverses llengües?, com podem evitar el soroll a les xarxes relacionat amb l'etiquetatge?). El professorat de llengua ha d'ensenyar els seus alumnes a etiquetar, perquè etiquetar és una de les formes indiscutibles d'interactuar a la xarxa. Una forma aparentment innocent i senzilla però que demana, com comentava, un cert saber fer i que indica, ben sovint, una manera de ser a la xarxa. Aquests dies, llegint el llibre de divulgació Etiquetar en la web social, de Raquel Gómez-Díaz (Editorial UOC, 2012), m'ha interessat la referència a quatre tipus d'etiquetatge (establerts per Javier Cañada, 2006) que són l'egoista, l'amiguista, l'altruista i el populista. Perquè les etiquetes no són innòcues i poden tenir un benefici social més o menys gran. Les etiquetes egoistes només serveixen a qui les fa, les amiguistes a un grup reduït i les populistes cerquen captar l'atenció i tenir atractiu, però són també subjectives. Independentment de situacions concretes i del joc i la creativitat lingüística que podem projectar a la xarxa sempre que vulguem (la xarxa és un espai humà), cal saber aplicar un etiquetatge altruista, aquell que neix amb vocació de compartir i que té un benefici social, doncs, inequívoc. La tendència a l'etiquetatge altruista s'ha de considerar una bona pràctica a la xarxa. Una pràctica destinada a fer xarxa.

[893] Encara sobre els MOOC

Fa temps que parlem dels MOOC i observem què passa al seu voltant, amb una barreja d'entusiasme per conèixer tot el que es mou i alhora d'un cert escepticisme. Hi he dedicat algun escrit en aquest bloc. Em permetreu ser una mica crític: acaben els MOOC entre un 5 i un 10 % dels inscrits; un 55 % ni tan sols arriba a començar mai el seu MOOC. Els aprenents ja han donat, però, les seves dades al gran negoci que es basa a conèixer i gestionar els interessos de la gent: no tot és tan gratuït com sembla en els MOOC. La majoria de MOOC no es basen (encara) en el connectivisme sinó que són purament xMOOC, continguts oberts dictats a milers de persones, autèntics discursos amb un potencial enorme i perillós d'unificació del pensament. La majoria de MOOC no permeten, d'altra banda, una relació de qualitat entre profesorat i alumnat i, en canvi, permeten establir relacions valuoses entre aprenents, permeten crear xarxes molt més riques (que s'estableixen, de vegades, ràpidament fora del MOOC, que ha actuat només de meeting point) que una frustrada connexió amb un formador que no hi és de la manera que hi hauria de ser: no dictant, sinó generant coneixement de manera dialògica. Ja em perdonareu, però crec que els MOOC són també una reacció d'una universitat que vol continuar controlant un coneixement que ja no li pertany, i unes relacions entre persones generadores de coneixement que encara li pertanyen menys. De moment, l'element clau de tot plegat és que la universitat té encara en gran mesura a les seves mans la certificació. La universitat sembla haver admès que ja no pot controlar el coneixement, però s'erigeix encara en àrbitre de la certificació del que s'aprèn i el que no s'aprèn, i ho fa, paradoxalment, de manera cada vegada més massiva i poc subtil, com si es poguessin avaluar i certificar les disciplines a l'engròs. Arribarà el dia que el que sabem i som capaços de fer, la nostra competència, no dependrà d'una sanció certificativa d'unes organitzacions cada cop més orientades a certificar. Hi haurà un dia que les organitzacions certificatives perdran el monopoli de la sanció, com ja han perdut el monopoli del coneixement. Hi haurà un dia que la vàlua, els coneixements, la competència, dependrà dels avals de qui tindrà la reputació. Cada persona valdrà els avals que tingui (experts, persones, projectes duts a terme, competències demostrades) i no els títols universitaris que tingui. La universitat ha descobert que havia de reaccionar perquè el coneixement lliscava pertot arreu, perillosament enfora del seu clos. I els MOOC són, en bona mesura, una estratègia de gestió i de manteniment d'un mercat. Quan la certificació llisqui també pertot arreu, què inventarà la universitat per continuar-se considerant un centre que ja no ho és tant?

[892] Ridículament correcte

Llegeixo amb interès una obra que ataca frontalment la ideologia del políticament correcte, que tant condiciona la llengua i els seus usos i que ben sovint l'ha portat al límit de l'absurd. Es tracta de Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política, d'A. Browne (Barcelona: La Campana, 2010, amb pròleg de Salvador Cardús). Em sumo als dissidents de la imposició que representa la correcció política, un segrest en tota regla de la capacitat de pensar i un morrió a la llibertat d'expressió i a la possibilitat del debat. Em sumo a la reivindicació de la necessitat de trobar la correcció objectiva abans que refugiar-se en l'estereotipada i desgastada correcció política. Em sumo a l'exercici del discerniment constant, al rebuig dels tòpics establerts que queden bé i que es branden com axiomes però acaben sent tristos refugis de la incapacitat de pensar. El viatge cap a la realitat objectiva no és exempt de riscos, naturalment, però hi pot haver tanta o més virtut que en els clixés del políticament correcte. Diu Browne: "Els que fan aquest viatge de la correcció política a la veritat moltes vegades s'arrisquen a la desaprovació pública, però és remarcable que la majoria no deixen mai de ser tolerants i humans i que conserven els seus valors fonamentals" (p. 153). Cal atrevir-se, per sistema, a discrepar i a analitzar la realitat cas per cas. Ni són sempre els homes els maltractadors, ni els immigrants són sempre innocents de la delinqüència, ni podem acceptar a ulls clucs tots els bonismes que bloquen la nostra ment, ni hem de conviure amb muntanyes de pseudovíctimes potencials pel simple fet de pertànyer a un grup tipificat. Ens cal abandonar els motlles que encotillen el nostre pensament. Cal poder dir, per exemple, que la discrepància i la divergència són molt més generadores de resultats, de canvis i de progrés que l'estúpida aquiescència i la covarda convergència. Cal poder dir que guardar les formes (tan tristament epidèrmiques i insubstancials) és molt menys important que guardar els fons. Cal atrevir-se a dir que la intel·ligència col·lectiva no apareix sempre que hi ha un grup de persones treballant, sinó més aviat molt poques vegades. Cal rebutjar els estatus preconcebuts de víctimes i d'agressors que dicta la correcció política i afinar en l'observació per forjar el criteri propi. Cal atrevir-se a depurar la correcció política que portem a dintre: "Quan dius una cosa en públic, pensa si l'estàs dient perquè és políticament correcta o perquè et consta que és objectivament correcta. ¿Estàs triant la peresa intel·lectual en lloc de la incomoditat emocional?" (p. 167). Avui em proclamo trànsfuga de la correcció política a la correcció objectiva.

[891] Contra els tòpics

Mai la lectura d'un llibre no m'havia deixat un sabor tan agredolç com la de Tantos tontos tópicos, d'A. Arteta (Ariel, 2012). La idea de poder traspassar totes aquelles frases o punts de vista enquistats que bloquen tota possibilitat de raonament perquè són llocs comuns que fan de punt i final, m'atrau, com la idea de poder desmuntar les fal·làcies del nostre discurs quotidià, que consumim a diari, desmesuradament, i no sempre amb prou esperit crític. Arteta s'enfronta a un bon reguitzell de tòpics i prova de desmuntar-los. Tòpics com "Tot és relatiu", "No tinc fusta d'heroi", "Desaprovo el que dius, però defenso el teu dret de dir-ho", "A l'enemic, ni aigua", "Els sentiments polítics són intocables", "El problema és molt complex", "Totes les opinions són respectables", "És una persona molt normal", "No és res personal", "Tots som culpables", "No s'ha de jutjar a ningú", etc. Tòpics que solen justificar accions o encara més sovint inaccions, de manera molts cops ben poc acceptable. Els tòpics responen a la necessitat de no haver-ho de discutir tot constantment, són una zona de confort compartida en la qual l'avenç dialèctic no té sentit, a priori, perquè ja hi ha consens sobre la qüestió i la continuació ja és un camí fressat. Els tòpics, amb tot, esdevenen còmplices de la superficialitat del pensament, factors que eviten la cada cop més políticament incorrecta divergència entre persones (que és la base de l'avenç de les idees). Els tòpics són, segons com es miri, covards acords que impedeixen anar més enllà. I no sempre tenen, precisament, unes bases argumentatives sòlides. La temptativa d'anàlisi i de transcendència d'Arteta és, doncs, interessant. El punt agre del text, amb tot, és que considera tòpics perniciosos, per exemple, la defensa de la diversitat per la diversitat ("No es mejor ni peor, sino simplemente distinto") o el pressupòsit que cal que les llengües es recobrin ("Debemos recuperar nuestra lengua"). Els arguments de l'autor contra aquestes idees no em plauen ni em convencen gens, i els considero antològics. Em costaria trobar exposicions ben escrites tan radicalment contràries al que penso sobre aquestes dues qüestions. Sempre va bé tenir formulat explícitament l'argumentari d'aquells que se situen als antípodes del que pensem, els tòpics en què s'assenten les ideologies alienes. Alguns dels capítols del text poden ser perfectament matèria de debat a les aules de llengua. Posats a revisar els tòpics, revisem-los tots.

[890] Xarxes socials per aprendre llengües? (i 2)

Vam dedicar fa uns dies un apunt a les xarxes socials específiques per aprendre llengües que han anat apareixent aquests darrers anys dins el fenomen d'expansió general de les xarxes socials. Comentàvem que des de diversos punts de vista (que es relacionen sobretot amb la descurança dels aspectes pedagògics) no resisteixen gaire, en general, una mirada crítica. Tenen res de bo, però? Sí. D'entrada, aporten una mirada diferent sobre l'aprenentatge idiomàtic: deixen clar que es pot aprendre llengües en qualsevol moment, que els processos formals no són els únics i que hi ha un potencial enorme de persones disponibles que volen aprendre i poden ensenyar que les xarxes posen, precisament, en contacte. La llengua que s'hi aprèn és una altra, és cert: és la llengua útil, la que pot ajudar a sortir del pas, la que treu d'un compromís en un moment determinat. No és la llengua dels nivells, de les progressions mesurades i reflexives que el formador, en altres circumstàncies, mira d'afavorir amb un material i un consell idonis, experts. No: és una llengua més casual, però també és llengua. La gran virtut de les xarxes socials específiques per aprendre llengües és que serveixen als individus espais per a l'exposició a l'aprenentatge (i les hores d'exposició són, precisament, clau en aprendre llengües). Aquesta és una virtut d'aquestes xarxes: afavoreixen l'exposició a l'input. Una altra característica que cal destacar és que tenen un enorme potencial motivador: la motivació és, sens dubte, un dels aspectes decisius en l'aprenentatge. Amb l'al·licient de conèixer altres persones i també de ser-hi solidari (ajudant-les a corregir els seus textos, puntuant les seves produccions...), les ganes de participar i aprendre en aquests espais socials d'aprenentatge es reforcen. Un altre dels aspectes positius clau d'aquestes xarxes és que afavoreixen la voluntat de comunicar (vegeu l'entrada que dedicàvem a la qüestió temps enrere), que és sens dubte el darrer esglaó de tot aprenentatge lingüístic, al qual no sempre s'arriba en els processos d'aprenentatge formal. Una darrera qüestió: les xarxes socials específiques per aprendre llengües tenen també l'atractiu de ser una alternativa. Ja vam veure que no són cap panacea (per bé que s'hi presentin) i que en certs casos tenen al darrere les grans empreses del sector de l'aprenentatge (Pons, Pearson, MacMillan, Rosetta Stone...). Tot i això, estenen ponts entre iguals que volen aprendre d'una manera alternativa, complementàriament a l'acadèmia o no. Aporten, doncs, també, el plaer de participar en espais nous i en dinàmiques noves per aprendre. Són un granet de sorra més, imperfecte però tangible, per liquidar l'antic ordre.

[889] App d'intercomprensió romànica

Avui tinc ganes de parlar de l'aplicació per a telèfons intel·ligents que acabem de llançar al Servei de Llengües de la UAB, que té per nom Falsos Amics (ara mateix per a Android i molt aviat per a iOS). L'app treballa amb sis llengües (català, castellà, francès, portuguès, italià, romanès) i presenta i exemplifica cinquanta parelles de falsos amics en cadascuna de les combinacions possibles en totes aquestes llengües (CA-FR, CA-RO, IT-FR, PT-RO...). Els falsos amics, com és ben sabut per ensenyants i aprenents, són aquelles paraules que s'assemblen molt formalment en dues llengües però que tenen diferències de sentit, que poden ser totals o parcials. Per exemple: la forma fusta en català fa referència al material i en romanès fustă significa 'faldilla'; o la forma apă en romanès és un substantiu que significa 'aigua' i no té res a veure amb la interjecció catalana apa. Els falsos amics semblen un obstacle a la intercomprensió entre les llengües, les romàniques en el nostre cas. Falsos amics mostra, però, que no és així, sinó que són senzillament un petit entrebanc que convida a la reflexió i a valorar la diferència i que té fàcil superació. L'usuari de Falsos Amics desambigua les formes idèntiques o molt semblants no pas recorrent a un traductor que li aclareixi els sentits en l'una llengua i en l'altra. No: l'usuari (el target és de coneixedors d'una llengua romànica pel cap baix) llegeix en les llengües romàniques exemples que l'ajuden a entendre el sentit del fals amic. Es tracta d'exemples construïts a partir d'estratègies de transparència lingüística que poden ser compresos per una majoria d'usuaris (estratègies de redundància, aparició de cultismes, referència a coneixement del món compartit...). Els falsos amics, doncs, queden liquidats en un moment mentre l'usuari llegeix sense dificultat frases en llengües amb les quals potser no treballa sovint que els contenen. Allò que promou l'app, al capdavall, és, per mitjà de la satisfacció de la curiositat de l'aprenent davant formes enganyoses, el sentiment de pertinença a una gran família lingüística, la de les llengües romàniques. Allò que promou és, també, la pràctica de la intercomprensió en l'aprenentatge de les llengües i, alhora, l'ús social de la intercomprensió en interaccions multilingües com a garantia de la sostenibilitat lingüística. Encara no saps què vol dir bunic en romanès? Descarrega't l'app!

[888] Xarxes socials per aprendre llengües? (1)

No fa gaires dies vaig rebre un missatge d'un responsable d'una de les xarxes socials més conegudes d'àmbit mundial (amb milions d'usuaris, presència efectiva en desenes de països, inclusió d'una quarantena de llengües, entre les quals hi ha el català). Es tracta d'una de les xarxes socials especialitzades en l'ensenyament i l'aprenentatge d'idiomes, a la qual em vaig donar d'alta ja fa anys. El text del missatge estava escrit en un castellà molt justet (amplieu la imatge i podreu constatar-ho), massa justet per venir d'on venia. Quin crèdit tenen les xarxes socials específiques per aprendre llengües? No parlo ara de les xarxes generals (Twitter, Facebook...) i les seves possibilitats d'esdevenir eines per ensenyar i aprendre llengües, sinó del reguitzell de xarxes socials especialitzades en la qüestió (n'hem parlat a Aprendre llengües). El nivell d'espanyol que veiem a la imatge és el nivell que assoliran els aprenents d'espanyol que participien en la xarxa social? És un trist descuit? La recerca que ja hi comença a haver sobre la qüestió és contundent: malgrat les diferències entre xarxes socials, els aspectes metodològics i pedagògics són en molts casos molt fluixos, per no dir fluixíssims, en aquests espais, i sovint els materials en llengües altres que l'anglès són simples traduccions de l'anglès completament inadequades per aprendre altres llengües. La creació de la il·lusió en l'usuari que la xarxa en qüestió arriba a molts idiomes passa per davant de la qualitat. He vist exercicis en aquestes xarxes que atempten contra tota bona pràctica i contra el més elemental sentit comú. Per exemple: l'aprenent ha de llegir un paràgraf de frases que no tenen cap relació, forçades perquè hi apareguin les paraules pretesament apreses, i sotmetre l'àudio al veredicte d'algú altre de la xarxa social. No es tracta ja d'absurdes frases deslligades, sinó molt més que això: de paràgrafs que liquiden d'una tacada la noció de text en l'aprenent, i no diguem ja de comunicació. El paràgraf següent és real, i no gens insòlit: "Hauria de comprar un jersei groc de coll de cigne de cotó o un suèter blau de coll de redó de llana (sic)? Ella va portar un vestit de seda i uns llargs guants blancs a la festa. Se m'han desgastat els tacons alts de tant caminar. El noi portava una samarreta i pantalons curts perquè feia molta calor a fora. Si us plau, no perdis els teus nous guants de pell. Ell es disposa a regalar unes arracades i un collar a la seva mare." Tot seguit, com a pretesa unitat textual, aquest desvari s'ha d'enregistrar i enviar a un col·lega que sap la llengua perquè en faci (amb quins criteris?) la valoració. Però... què és això? El més greu d'aquestes xarxes és encara que es plantegen com la panacea per a l'aprenentatge de llengües, com si els mètodes anteriors quedessin ja superats i arraconats. Hem vist alguns punts febles greus d'aquestes xarxes. No tot és negatiu, però. En parlaré al pròxim apunt.

[887] Tot ampliant el diccionari

Aquests darrers temps hem ampliat el diccionari a l'Ara, aprendre llengües amb deu paraules més, com sempre connectades amb el que s'esdevé al nostre voltant: es tracta de troica (a propòsit del trio que governa Europa: el Banc Central Europeu, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional); confeti (pensant en la ministra que pagava els paperets de les festes infantils amb diners aliens); sotsobre (provant d'explicar els sobres secrets amb què paguen els polítics); infanta (dedicat a la imputada que malda per deixar de ser-ho i no haver de parlar); MOOC (bromejant sobre el nom de moda en l'aprenentatge virtual, ben desafortunat des de la nostra mirada lingüística); espia (arran dels afers d'espionatge destapats aquests darrers temps); arribisme (tot pensant en una figura concreta de la política catalana); remuntada (perquè el futbol sempre és notícia); pedra (a propòsit del nou Papa i del seu ministeri petrí); enciclopèdia (què vol dir ser una enciclopèdia a l'època de la Viquipèdia?).

[886] Encara sobre la flipped classroom

Ratpenats

Aviat farà un any que parlàvem a Aprendre llengües de la flipped classroom, concepte que s'ha anat estenent aquests darrers anys i que és a la base de constructes com els MOOC. Es tracta d'una idea aparentment simple (capgirar la classe: els deures a l'aula, les explicacions del professor i altres activitats fora l'aula, a la xarxa, gràcies a la tecnologia i sobretot al vídeo), però que implica molts factors tècnics, pedagògics, pràctics i conjunturals, que la converteixen en una pràctica no tan senzilla. Trobo molts arguments sobre els beneficis i els problemes de la classe capgirada, en l'abundosa literatura sobre la qüestió, però no els tres que exposo a continuació: 1) la flipped classroom no és un punt d'arribada: no es tracta que el formador per fi ja hagi passat a vídeo les seves classes i, per tant, ja tot estigui fet. Els vídeos del formador no són un punt final, sinó un recurs en mutació constant (l'obsolescència del discursos és, en certes disciplines, molt elevada). Cal, doncs, un pla deliberat en el capgirament de la classe en què produir uns vídeos no sigui el final de res. Aquest és, també, un dels problemes dels MOOC ara com ara: les universitats volen ser-hi, necessiten produir uns continguts (vídeo, ben sovint) i de moment el gran objectiu és precisament arribar-hi per projectar les organitzacions i que el material, molt costós, perduri. La perduració dels materials, amb tot, si és que poden durar gaire, no depèn del que puguin revelar d'un món canviant, sinó de l'estil i la consciència comunicativa d'estar parlant precisament d'un món canviant. És aquest el llenguatge dels vídeos de les flipped classrooms i dels MOOC? O continua sent el llenguatge de la revelació, de quan la informació era un bé escàs?; 2) la flipped classroom és un factor importantíssim de transparència docent. El costum d'observar classes (a càrrec de responsables, companys, practicants) no és encara prou estès en el nostre context, per bé que en l'àmbit de l'esenyament de llengües n'hi ha una certa tradició. Les classes obertes, en vídeo, perquè aprenents, pares, i qui ho desitgi pugui veure com s'ensenya, són un factor important per a la qualitat de l'ensenyament. I 3) la flipped classroom oberta, amb els vídeos a l'abast de tothom lliurement (als MOOC, si voleu) és un estímul d'una gran magnitud per al docent. Si allò que ha de comunicar no comporta mestratge (és a dir: una visió original, única, un ordre propi, un caràcter, una gràcia, un ganxo...) sinó que és el relat d'obvietats que ja són en vídeos d'altres flipped classrooms o en qualsevol espai aquí i allà a la xarxa, el mestre queda retratat a l'acte i els aprenents, cada cop més lliures, de seguida sabran trobar el seu mestre ara que vivim en una aula sense límits. La flipped classroom és, doncs, un esperó de primer ordre per a l'exercici del mestratge, sense el qual, és clar, ser mestre és un absurd. [Deixo al peu d'aquestes línies un fragment de vídeo de Salman Khan parlant del vídeo com una eina per reinventar l'educació.]

[885] Tot observant el rumb dels MOOC

Per bé que el fenomen dels MOOC va sorgir el 2008, ha estat el 2012 el moment que ha esclatat arreu (s'ha parlat de "l'any dels MOOC"). L'àmbit de la llengua no ha estat precisament un dels terrenys més prolífics; és força reduït el nombre dels MOOC a les diverses plataformes (com Coursera, Udacity, edX, Miriada X) que tenen objectius lingüístics. Els motius són probablement el fet que l'ensenyament de llengües ja ha envaït des de fa temps la xarxa amb tota mena de productes i materials, d'una banda, i que les xarxes socials específiques per aprendre llengües (n'hem parlat diverses vegades a Aprendre llengües) ja fa temps que proporcionen una experiència de connexió amb altres aprenents d'idiomes (de qualitat discutida, amb tot). Podríem dir, doncs, que tant els xMOOC (els que emfasitzen en la distribució d'un contingut generalment en vídeo) com els cMOOC (els que emfasitzen en el vessant connectivista de l'experiència), en certa manera, ja han tingut espais molt rics que els han precedit en l'àmbit de les llengües. Passant a una reflexió més general, he de confessar que el fenomen dels MOOC, el rumb del qual és incert, té alguna cosa de preocupant, al costat d'altres, evidentment, d'engrescadores. M'explico. L'autoaprenentatge ha estat minimitzat molt de temps a l'ensenyament superior, o considerat una mena de rara secta d'exquisits, on no hi cabien les majories. D'altra banda, l'aprenentatge virtual, sobretot en les universitats presencials, ha estat mirat sempre amb recel per una àmplia part del professorat universitari (els tòpics de la deshumanització i la fredor de l'ensenyament virtual encara ens arriben a les orelles, periòdicament). L'avaluació entre iguals, a més, ha estat poc practicada i no gaire ben considerada, en general, pels docents. Només la ventada bolonyesa va ser capaç de fer valorar, abans de la irrupció de la crisi, alguns d'aquests i altres aspectes que qüestionaven maneres de fer ancestrals de la universitat. Ara veiem que els MOOC tenen a la base, precisament, alguns d'aquests principis negligits majoritàriament durant molt de temps: ara resulta que el professor sí que sap passar a un segon terme (tant que li costava baixar de la tarima...); que l'autoaprenentatge (encara que molts MOOC trivialitzen completament el concepte) sembla tenir tot el protagonisme en aquests cursos massius en línia; que l'aprenentatge connectat i col·laboratiu és a la base de totes les experiències formatives; que l'avaluació entre iguals és una pràctica freqüent i ben vàlida i ben útil... La preocupació a què em referia és aquesta: no us crida l'atenció la idolatria sobtada cap a certes pràctiques tan desateses fins ara? És que els MOOC són tan virtuosos que comporten la revaloració d'aquestes pràctiques? O és que aquest producte de màrqueting, el MOOC, ha hagut d'empescar-se-les per definir un model sostenible al preu que fos? Continuarem observant el rumb dels MOOC, per si calgués fer de la necessitat, virtut...