[301] Observacions de classe

Observar classes de llengües és una tasca habitual dels responsables dels estudis dels centres d'idiomes i també del professorat (les observacions entre companys es revelen una pràctica molt interessant i amb una llarga tradició). L'observació és altament enriquidora per al qui oberva, no cal dir-ho, i el feedback que s'aporta al professor observat li pot ser d'utilitat per reflexionar sobre els seus punts forts o febles. Les observacions de classe, amb tot, requereixen aplicar un mètode i un instrument i tenir clars una colla de criteris que poden ser objecte de controvèrsia. El debat es manifesta, d'una banda, entre l'observació informada o no informada. Tot i que és habitual la primera opció, les dades recollides en una observació informada no tenen res a veure amb les que s'obtenen en una de no informada. I això ha de fer pensar, és clar. Si qualsevol observació ja condiciona l'execució observada (la famosa paradoxa de l'observador de William Labov), l'observació anunciada allunya l'execució, radicalment, de la realitat i l'aproxima a un nou gènere de classe, la classe que ha de ser observada. Una altra qüestió important, sovint desatesa, és la de les observacions de tot allò que no és l'activitat presencial d'una acció formativa. El protocol d'observació, molt sovint, s'atura a les estones de presencialitat, i en canvi les accions formatives requereixen cada cop més intervencions del formador i dels aprenents en la zona en expansió de la virtualitat. Aquí els instruments d'observació de la classe presencial ja no serveixen, és clar, i es requereixen protocols específics. No cal dir-ho si els cursos tenen un component elevat de treball a distància o són, ras i curt, cursos virtuals. Una altra qüestió clau en les observacions és el tipus de qüestionari que l'observador ha de fer servir: es pot caure en la temptació de treballar amb qüestionaris exhaustius que sacrifiquin les impressions més generals, que són decisives si els observadors tenen molta experiència. Els tres aspectes generals clau en una observació de classe (presencial o virtual), des del meu punt de vista, són els següents (em situo als antípodes dels qüestionaris analítics): 1) capacitat de gestió de l'aula (de percebre tot allò que s'hi esdevé i intervenir-hi d'acord amb els nous rols del formador) ; 2) capacitat d'adaptació (des de múltiples punts de vista: nivell, contingut, necessitats individuals, necessitats de context); 3) capacitat de generació i manteniment d'un entorn d'aprenentatge motivador, amable, on aprendre pugui ser una activitat plaent. Hi ha molt més, és clar (domini del contingut, capacitat didàctica, capacitat retòrica...). Si m'hagués de quedar amb tres aspectes, però, serien els que he indicat.

[300] Moltes gràcies, amics!

Aprendre llengües està de festa. Va néixer ara fa un any i ha arribat a l'entrada 300 (19.000 visites!). Moltes gràcies a tots per la fidelitat i el suport a aquest observatori: lectors, seguidors, comentaristes, incondicionals, passavolants, voyeurs, amics o desconeguts. Aprendre llengües ha volgut posar un granet de sorra a dinamitzar i cohesionar una comunitat de pràctica professional en un àmbit laboral concret, i, alhora, obrir-se a persones externes al clos laboral. La ratlla de separació entre el dins i el fora, però, en aquests temps líquids i fluctuants és com si hagués quedat del tot abolida: tot llisca a les xarxes, on les persones (i les seves dèries, passions, contactes, iniciatives) esdevenen veritables nodes i motors d'activitat. Sé que molts dels qui llegiu Aprendre llengües perdoneu la precipitació i el risc assumit de parlar de massa coses conegudes parcialment, de vegades només a partir d'intuïcions; sé que enteneu que el que s'hi exposa són reflexions de treball (potser hauria de dir de batalla) enmig d'un procés d'aprenentatge personal en què importa més obrir finestres que tancar reflexions (no són èpoques per a tancaments). Aprendre llengües és, sense haver elaborat cap reflexió sobre aquesta qüestió, l'aplicació d'allò de què parla: és un entorn personal d'aprenentatge; és un exercici de discurs que vol esquivar la buidor de continguts i ideologia del discurs massa fragmentat i massa cosmètic; és aprenentatge informal; és aprenentatge al llarg de la vida; és autoaprenentatge; és un irrenunciable exercici d'empowerment professional; és la creença en el treball en comunitats de pràctica i en un model d'empresa basat en l'observació de tendències i en la innovació; és la confiança en el poder del web social i en la saviesa de la multitud; és una aposta sense límit pel sharism; és l'assumpció de la necessitat urgent de nous rols, noves competències i noves eines professionals; és una proposta personal de convivència amb la incertesa dels temps presents. I és, sobretot, una eina de construcció i una eina de subversió alhora, la dualitat del paradoxal banquer anarquista de Pessoa. Moltes gràcies, amics, pel suport a aquesta empresa. Si voleu passar, dilluns dia 29, pel Servei de Llengües de la UAB (edifici M1), a Bellaterra, a les 11.30 h a fer una copa de cava per celebrar el primer any de vida d'Aprendre llengües sereu ben rebuts (aviseu, però, o farem curt!). Si voleu fer un brindis virtual, aquí el teniu. Els temps són tan líquids que es pot brindar sense cava. Una abraçada.

[299] Aprendre llengües i coratge polític

L'Ajuntament d'Ardales, a Màlaga, ens acaba de donar una lliçó impagable a tots els que creiem que l'aprenentatge de les llengües requereix molt més que l'existència de persones disposades a aprendre llengües en centres d'idiomes, a la xarxa o als seus entorns personals d'aprenentatge. Molt més que bons professionals, bons mètodes i centres d'autoaprenentatge moderns. Aquest Ajuntament ha demanat a la Conselleria d'Educació de la Junta d'Andalusia que s'ensenyin el català, l'euskera i el gallec a les EOI, que es pugui ensenyar català i cultura catalana en aquesta localitat i que la Biblioteca del poble pugui disposar de materials per a l'ensenyament de la nostra llengua. Tothom podrà tenir, doncs, si ho desitja, un útil kit de català a l'abast. Aquest fet, que no hauria de ser excepcional, és aquests dies una notícia i un exemple: el dia de Sant Joan el ple d'Ardales va ratificar una moció en aquest sentit. La lliçó d'Ardales és la del coratge, la de la no acceptació de les polítiques lingüístiques (o les perverses polítiques lingüístiques per defecte) i els imaginaris estesos que fan un flac favor a la linguodiversitat i a la possibilitat de descentrament lingüístic dels ciutadans. La lliçó d'Ardales és la lliçó de la subversió, del triomf de la ideologia, del pensament transformador disposat a lluitar contra els raonaments econòmics, els prejudicis de la població (llengües importants i altres que no ho són), les manipulacions informatives, els arguments polítics sobre la destinació dels recursos públics. Perquè la moció que ha aprovat l'Ajuntament d'Ardales per unanimitat parla de "servir de ejemplo en Andalucía y España llevando a cabo una iniciativa para demostrar que se puede convivir con el respeto a la diversidad"; de "dar a conocer una de las lenguas co-oficiales de España con más de cinco millones de hablantes y facilitarla para la movilidad laboral"; indica que "con la aprobación y organización de cursos de lengua y cultura catalanas en Ardales se contribuiría a luchar contra prejuicios basados, en muchos casos, en desconocimiento". Les institucions i les persones que les condueixen han de tenir ideologia, coratge polític, capacitat i voluntat de transformar la realitat. No s'hi val a alinear-se de manera acomodatícia, disciplinadament, amb les polítiques que vénen de més amunt, les quals, com tothom sap (i més en temps de crisi, sense els pressupostos que els són imprescindibles) sovint són estèrils papers mullats. Ardales és, avui, un referent per a les persones que pensem que hi ha d'haver vida, d'aquí a cinquanta anys, per a llengües que no siguin el xinès, l'anglès o l'espanyol i que ara és el moment de forjar uns nous ciutadans més capacitats per a la flexibilitat mental, la superació del conflicte, el respecte a la diversitat. Necessitem, amics, més que mai, ideologia i coratge polític al servei del canvi. Necessitem una serena, lúcida i contundent subversió.

[298] Tres opinions de Mario Rotta

L'octubre passat vam tenir el plaer de tenir amb nosaltres Mario Rotta parlant de la figura de l'e-tutor (consulteu el vídeo de la seva conferència). Com que el món ara s'ha fet tan petit, dies enrere via Facebook li vaig plantejar algunes preguntes amb la idea de no perdre-hi el contacte i que, des de la seva experiència em pogués donar respostes breus i punyents (així li demanava) carregades d'oxigen. Ofereixo les respostes en aquesta entrada: li vaig preguntar, en primer lloc, sobre campus virtuals i entorns personals d'aprenentatge. Em va dir el següent: "I veri ambienti di apprendimento sono sempre stati personali e personalizzabili. Il concetto stesso di "piattaforma" (LMC, LCMS) è superato: gli strumenti del web 2.0 e altre tecnologie (ad esempio gli eBook readers) permetteranno a ogni studente di costruire il proprio ambiente di apprendimento e la propria biblioteca digitale". D'acord. La segona pregunta va ser sobre les competències digitals. Diu Mario Rotta: "Non basta essere "nativi digitali". I nativi digitali sono abituati alla tecnologia ma questo non significa che siano consapevoli dell'uso che se ne può fare. Mancano soprattutto le competenze critiche (la capacità di usare le tecnologie per raggiungere un obiettivo) e una visione poliprospettica (la capacità di iintegrare tra loro tecnologie diverse)". I la darrera pregunta que vaig fer-li va ser sobre la competència lingüística i comunicativa dels estudiants universitaris. La resposta de Rotta va ser la següent: "...sulle implicazioni comunicative c'è ancora molto da fare: nessuno insegna agli studenti a essere chiari, sintetici, efficaci, né a capire che la comunicazione si fonda su regole che cambiano in base allo scenario (presenza, distanza, gruppo, rete...) e alla multimodalità dei linguaggi". Les nostres universitats no viuen fenòmens singulars, doncs, pel que fa a aquests aspectes. Qui ensenya, doncs, els estudiants a comunicar-se?

[297] L'empresa enxarxada

"A tot s'hi val perquè encara s'ha d'inventar tot". Acabo de llegir l'article d'Enrique Dans a Vincles (revista de la Cambra de Comerç de Barcelona), "L'empresa enxarxada", d'on extrec aquesta frase llibertària i esperançadora, una divisa per tenir present. No puc deixar de fer un breu comentari d'aquest article ara que Aprendre llengües, que forma part del vast concepte de què parla Dans i que neix al cor de la dinàmica d'un servei lingüístic universitari, s'acosta a l'any de vida, fet que convida a plantejar-se el sentit de l'eina. Enrique Dans adverteix de la importància que han anat adquirint les xarxes socials fora de l'empresa (no ser-hi pot voler dir ser un individu "parasocial") i a l'empresa, i, també, del fet que s'han fet servir i es fan servir (ben naturalment) abans que se'n regulin clarament els protocols d'ús. Dans constata que les xarxes socials no són ni bones ni dolentes: simplement són i seran. I ataca de manera fulminant, a l'article, les empreses que en viuen al marge, les quals titlla d'"irresponsables" (empreses retrògrades i cegues que impedeixen, per exemple, que els seus empleats utilitzin el Facebook en hores de feina). L'empresa, indica Dans, hauria de plantejar-se i planificar seriosament la presència a les xarxes socials, marcar-se objectius i controlar rigorosament les mètriques associades a la presència en aquestes xarxes. I són els professionals de l'empresa, ben sovint (les persones), els que saben on hi ha els públics, els aliats potencials, les complicitats imprescindibles per tirar endavant els projectes, els clients (diu Dans: "En aquests temes, no hi ha res com la sensibilitat del treballador local: ells seran els millors aliats a l’hora de dir a quines xarxes locals hi ha la majoria dels seus amics o el públic objectiu"). Els serveis lingüístics universitaris, que han tingut una activitat excepcionalment dinàmica, ben sovint empesa des de les bases, i que han estat exemple de treball en xarxa al llarg d'aquests darrers vint anys, no poden permetre's ara veure-les passar, ni haurien de considerar excentricitats juvenils i autocomplaents de professionals desvagats les presències als facebooks, les piulades als twitters, la gestió de blocs amb continguts o l'ús de tantes i tantes eines socials que generen i consoliden, dia a dia, xarxes de professionals connectats. La recepta és molt senzilla: es tracta de fer un pla estratègic sobre la qüestió, i, després, com diu Dans, "l’única cosa important és que es plantegi que, si es tindrà presència a les xarxes socials, s’ha de fer bé: dedicar-hi recursos, no «ser-hi pel simple fet de ser-hi» i intentar assabentar-se de tot, per no semblar «un pop en un garatge»". Mentrestant, toca gaudir de la llibertat ("a tot s'hi val, perquè encara s'ha d'inventar tot"). Una llibertat que generen els temps d'incertesa i que, penso, ja és una conquesta sense retorn.

[296] Xat amb traducció a quaranta-cinc llengües

La tecnologia està esdevenint un recurs extraordinari de suport al plurilingüisme i al multilingüisme. Vull escriure quatre línies, avui, sobre Babelwith.me, una d'aquelles eines que fascinen. Es tracta d'una aplicació que permet fer xats amb altres usuaris amb traducció simultània a altres idiomes, quaranta-cinc llengües de moment, entre els quals hi ha el català, el portuguès, el xinès, el japonès o el gallec (no hi ha l'èuscar, ara com ara, és una llàstima). No cal registrar-s'hi, i les sessions tenen associada una URL el coneixement de la qual permet que intervinguin al xat tots els usuaris que vulguem. La invitació a prendre part en el xat es pot fer enviant la URL generada, per Twitter, Facebook o per correu electrònic. El potencial d'eines com Babelwith.me és senzillament impressionant. Tinc la sensació que la preservació de la linguodiversitat depèn i dependrà d'aquesta mena de recursos tecnològics. Em preocupa (moderadament) que l'opció ràpida de la traducció amb aquesta mena d'eines no ens faci abandonar el repte de l'aproximació a les altres llengües i cultures, un camí no pas directe, però que tants aprenentatges proporciona. La seguretat lingüística de prémer el boto i tenir la traducció pot perjudicar, tal vegada, la necessària construcció de ciutadans oberts, flexibles, amb competències pluriculturals i plurilingües en constant configuració? Pot acabar generant individus tancats en si mateixos (els monolingües se sentiran més segurs i més legitimats a ser-ho per sempre?). Si podem entendre un company que xateja en gallec, en italià o en portuguès o en qualsevol altra llengua que ens resulti pròxima, hem de llegir-lo en la seva llengua. Que no ens acabi passant com amb els adolescents i les calculadores... No vull ser pessimista, però, avui, sinó tot al contrari. Em meravella Babelwith.me, el recomano entusiàsticament. Les possibilitats a les aules multilingües o a les universitats exposades a la mobilitat i la diversitat creixents, són enormes. Les oportunitats de presència o de supervivència de les llengües poc conegudes, en aquesta parcel·la del món virtual en expansió que són els espais de comunicació síncrona, són veritablement sensacionals. Acabo d'obrir una sala per si voleu entrar-hi i fer provatures.

[295] Professionals i apoderament

Un alt càrrec de la meva universitat parlava no fa gaire d'un concepte clàssic de la direcció de persones, l'empowerment, terme de difícil traducció, que podem traduir per apoderament (també he vist temptatives de traducció com potenciació, capacitació, traspàs de poder). L'apoderament es podria considerar, segons com ens ho miréssim, com el contrari de l'expropiació (no fa gaire parlava des d'aquest bloc de la necessitat de tenir i promoure a les plantilles professionals amb propietat). L'apoderament, en el cas dels centres d'idiomes, passa per donar poder als professionals (tant si són docents com si pertanyen al cos de gestió, com si són directius). Sobretot als que poden i volen fer aportacions significatives per al creixement de l'empresa. Perquè donar poder no és perdre'n, generalment, sinó guanyar-ne. I apoderar-se, en general, des de l'òptica del receptor, no equival a heretar una fortuna fàcil, sinó a exercir una capacitat complexa i a practicar un grau d'implicació amb l'empresa que no té res de senzill. Apoderar-se no és sortir a la foto: és, senzillament, assumir i exercir una responsabilitat, exigent com totes. El poder de decisió damunt el treball que es fa, l'autonomia, una capacitat àmplia de decidir són cracterístiques definitòries dels treballadors productius, innovadors i compromesos amb l'empresa. Aquesta hauria de ser una màxima de funcionament dels serveis lingüístics universitaris, entitats que ja duen una singladura de més de vint anys en molts casos. Deixeu-me posar un exemple recent reeixit: divendres va donar els seus fruits un cas concret d'apoderament al Servei de Llengües, en una iniciativa que es va presentar a la Jornada d'experiències de suport al PDI que introdueix l'anglès o altres llengües estrangeres en la docència. Ara fa gairebé un any vaig redactar un senzill projecte per a l'elaboració d'un bloc de suport a les pràctiques (bastant incipients encara, o mancades d'orientacions) de realització de la docència en anglès a la UAB en assignatures no lingüístiques (en una línia propera a les metodologies CLIL/AICLE que no fa gaire David Marsh va venir a explicar a Barcelona). El projecte, realitzat amb un pressupost mínim, l'ha desenvolupat una professional del Servei que tenia l'experiència, la preparació, l'interès i l'entusiasme adequats per a l'apoderament. Algú que estava preparat per rebre, administrar i fer créixer el poder i al qual, lògicament, no tenia cap mena de sentit mediatitzar. El producte és avui una realitat que ha crescut a mans d'un professional autònom. Una satisfacció. Les converses mantingudes amb l'autora i amb altres persones del Servei interessades en el desenvolupament del projecte, al llarg d'aquests mesos, han estat una delícia. La Unitat de Formació i Autoaprenentatge del Servei ha guanyat, indubtablement, una eina per a l'aprenentatge lingüístic dels docents de la UAB, però hi ha guanyat molt més: ha guanyat un autor, algú satisfet i orgullós del seu projecte, algú que ja pensa en el pròxim projecte (ja hem començat a planificar la possibilitat de publicar uns materials d'autor en la mateixa línia del bloc). Donar poder és molt sovint guanyar-ne, amics, una senzilla paradoxa per a la reflexió.

[294] Google Translator Toolkit

El traductor de Google ha estat superat per una altra nova poderosa prestació, el Google Translator Toolkit, que tradueix des de l'anglès a una cinquantena de llengües (el català inclòs) fitxers locals, pàgines web, entrades de la viquipèdia, etc. Accepta fitxers html, doc, odt, txt, rtf. El Google Translator Toolkit permet tenir el suport de totes les eines de traducció actuals de Google i permet, també, el treball col·laboratiu: compartir la traducció amb altres persones que podran continuar-hi treballant. Aquest aspecte és, sens dubte, un dels fonamentals de l'aplicació. L'eina augmenta el coneixement a partir de traduccions anteriors que ja ha fet (té memòria de les traduccions fetes des del nostre compte de Google) i, d'altra banda, permet construir un vocabulari personalitzat, aspecte important quan es treballa amb textos de llenguatges d'especialitat. La traducció també es facilita pel fet que es poden veure simultàniament els dos textos, l'original i la traducció, damunt la qual es poden fer els retocs que es considerin oportuns. El vídeo següent permet veure el funcionament de Google Translator Toolkit:

[293] Metàfores: competència plurilingüe (3)

Una de les característiques de la competència plurilingüe i pluricultural dels individus, a banda el seu caràcter evolutiu, el seu desequilibri i la seva irregularitat, és que allò que la compon no és fàcilment destriable i perfectament distint. La competència plurilingüe no és una realitat fruit de la suma de competències multilingües clarament separades i individuades. No hi ha addició, en la lenta configuració de la competència pluricultural i plurilingüe, sinó barreja, alternança de codis, redundàncies, la possibilitat de disposar lliurement d'habilitats i coneixements lingüístics que conformen un tot en creixement constant. L'obsessió de voler-hi veure, en forma de compartiments estancs, una suma de llengües o aspectes lingüístics sense relació amb altres llengües que sap l'individu és una visió superficial, una obsessió per fer una distinció que no és adequada. Tot és riquesa combinatòria, superposició, confusió, en la competència plurilingüe i pluricultural.

[292] Ser o no ser universitari

Llegim a l'AVUI d'un d'aquests darrers dies (que, com tots els mitjans, ha parlat de la recent prova de Selectivitat): "Ha estat veure el poema de Carner i descartar-lo automàticament. Me n'he anat directament a l'opció B". I afegeix: "La sentència és d'Anna González, estudiant de l'institut Badalona 7, però probablement la podrien subscriure molts dels 26.500 alumnes de batxillerat que ahir van enfrontar-se a l'examen de llengua catalana i literatura en la primera jornada de proves de selectivitat". La prova de llengua catalana situava els estudiants davant l'excel·lent poema "Bèlgica", de Josep Carner (en dono també la traducció al castellà per si algun estudiant autòcton i alhora extraterrestre no pogués entendre'l en català), que calia comprendre per poder fer-ne un comentari crític (i respondre preguntes de comprensió d'expressions del text com restaries captiu i desig d'emmirallar). Diversos mitjans indiquen que els estudiants de ciències són els que ho han passat pitjor... Ja n'hi ha prou. Què vol dir que "Bèlgica" és difícil? Què vol dir que "Bèlgica" no entrava? Què vol dir que els de ciències no poden amb un poema que marca la línia, precisament, de qui pot ser universitari i qui no pot ser-ho? Els estudiants que no poden entendre "Bèlgica" no poden sortir de casa, són incapaços d'encarar el seu futur, de formular-lo, d'imaginar un lloc utòpic ("M'agradaria fer-me vell dins una / ciutat amb uns soldats no gaire de debò / on tothom s'entendrís de música i pintures / o del bell arbre japonès quan treu la flor, / on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa..."). Els estudiants de divuit anys que no comprenen "Bèlgica" no es poden acollir a cap dels plans de mobilitat que la universitat els prepara: perquè... què deu voler dir "Si fossin el meu fat les terres estrangeres"? Quina capacitat poden tenir de posar en contrast el punt de partida i el punt d'arribada del seu viatge d'estudis, de ser crítics amb la ciutat o el país d'origen i la ciutat o el país de destinació? Quines possibilitats poden tenir aquests estudiants d'expressar un sentiment bàsic (tan preuniversitari) com l'enyorança? Si l'expressió i la comprensió dels sentiments bàsics "no entra" a examen, què selecciona, doncs? M'imagino dos estudiants catalans en un bar a Brussel·les després de dos mesos de residir-hi amb una beca Erasmus. Són, potser, de ciències: l'un troba a faltar els carrers de Gràcia i l'altre voldria tenir la seva nòvia a la vora, vulgarment diríem que imaginen un escenari més plaent, que s'enyoren. Però són estudiants universitaris de ciències catalans. És per això que l'un li diu a l'altre: "Brussel·les es troba a mil dos-cents quilòmetres de Barcelona". I l'altre li diu a l'un: "Si un tren sortís de Brussel·les cap a Barcelona a les 9 i 39 minuts a una velocitat de 134 km/h i un de Barcelona cap a Brussel·les a les 10 i 4 minuts a una velocitat de 142 km/h, quin dels dos arribaria primer a la seva destinació?". I fan números damunt un tovalló de paper (quantes coses que es poden fer damunt un tovalló de paper... fins i tot escriure-hi). I continuen expressant-se l'un a l'altre (amb arrels quadrades o logaritmes neperians o tal vegada amb una dificilíssima fórmula de física) la inhumana enyorança que viuen: l'enyorança de ser humans.

[291] Metàfores: competència plurilingüe (2)

La competència plurilingüe i pluricultural dels individus es caracteritza per la seva profunda asimetria. Res en aquesta competència no es presenta equilibrat: la coneixença del sentit d'un únic grup de signes xinesos, com per exemple 我胃痛。('tinc mal d'estómac') pot tenir com a contrapartida un coneixement profund, filològic, de l'anglès de tots els temps en una mateixa persona. La coneixença profunda de les formes culturals patrimonials de la cultura quítxua (els rituals a la deessa Pachamama, per exemple, abocant part del menjar o de la beguda en honor seu abans d'ingerir-los) pot aparèixer en un individu al costat del desconeixement profund de Halloween i dels Sanfermines. Podem saber llegir en francès, en romanès o en alemany i tal vegada no podem pronunciar ni una sola paraula en aquestes llengües. Estem massa acostumats a aspirar a la simetria, a la perfecció que es manifesta en la regularitat: el nostre cos mateix ens enganya a diari, aparentment tan idèntic: costat dret, costat esquerre. La competència plurilingüe i pluricultural, en canvi, ens afaiçona capritxosament irregulars, curiosament descompensats, rabiosament moderns. Cal mirar-se al mirall i veure's asimètric, per fora i per dins. I preparar-se per gaudir de la tisora del temps: un veí nou que parla wòlof (més asimetria); un estiu a Euskadi (més asimetria); un viatge a Islàndia (més asimetria). Aprendre llengües és sentir com fluctuen unes descompensacions cap a unes altres descompensacions.

[290] Metàfores: competència plurilingüe (1)

He parlat reiteradament al bloc de la competència pluricultural i plurilingüe, aquesta competència que és la suma de tot allò que configura el nostre ésser lingüístic, una competència que és en constant evolució i que presenta uns totals desequilibris pel que fa a llengües i habilitats, i que creix de manera descontrolada en els individus per més que aquests segueixin cursos de llengües organitzadament. No hi ha dues competències plurilingües iguals, com no hi ha dues experiències iguals ni dues biografies iguals. M'agrada imaginar la competència plurilingüe com un recipient il·limitat que es va obrint contínuament a noves experiències que transformen, enriqueixen i fan més complexa una realitat personal interior. Aquesta és la metàfora: un autobús sense portes de sortida (rarament se'n pot baixar), només amb obertures d'entrada, que es va aturant contínuament per deixar entrar uns cossos inconeguts (una paraula en anglès, una frase en àrab, una semblança lèxica entre llengües, un significat nou). Els cossos hi entren i s'hi estableixen, al costat d'altres cossos (per afinitats, per connexions formals o aneu a saber per quina lògica obscura del funcionament del cervell). L'autobús té una capacitat il·limitada i la seva essència és aturar-se regularment i obrir portes. Hi ha qui no té programades parades en el seu trajecte (els ciutadans monolingües, potser); hi ha qui circula amb les portes obertes (els ciutadans oberts a les llengües, que viuen amb la consciència lingüística a flor de pell). Hi ha qui sap allò que atresora i hi ha qui ho ignora. La política lingüística responsable, en el seu vessant individual, és una política de portes obertes.

[289] Adaptar-se o extingir-se: tu tries

Assisteixo a la setzena sessió web, "Darwin a la societat de la informació: adaptació (i beneficis) o extinció", al Centre d'estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat, a càrrec d'Ismael Peña-López. Oratòria curiosa, amb una barreja de nivells de formalitat sorprenent (amb una presentació en prezi en lloc d'un Power Point: al Power Point li queda poc temps de vida), però contingut interessant. El ponent hi planteja com les TIC han canviat i canvien la manera com les persones i les institucions tenen presència en els seus àmbits d'actuació i com queden més lluny o més a prop, segons la seva intervenció, de l'exclusió social. Peña-López enceta la xerrada amb una interessant reflexió sobre la superació actual del paradigma de l'escassetat, que aboca a tota una colla de canvis en múltiples àmbits (l'empresa, l'educació, el Govern, el ciutadà, els mitjans...), que analitza amb detall. L'escassetat (l'existència d'uns béns finits com a material bàsic de treball i d'intercanvi), associada a uns costos de transacció, a la presència d'uns intermediaris i unes institucions de tall tradicional, s'acaba: 1) a l'escola el coneixement ja no és un coneixement fixat, escàs, el del mestre que aporta la llum als seus alumnes, el del llibre de text amb la veritat infal•lible, el de la institució-edifici, tancada, amb tot el personal docent dins la institució, entre les quatre parets; 2) l'empresa deixa d'estar tenallada per uns productes que es poden pesar i quantificar, per unes oficines físiques, per uns organigrames en què el cim de la piràmide equival a la persona que sap més (adaptar-se és tendir cap a una horitzontalització vertiginosa de l'empresa); 3) el Govern deixa de ser el govern de la burocràcia, de les guixetes, dels partits, per passar a ser el govern de l'acció, de la informació, dels serveis; 4) el ciutadà deixa d'estar ancorat a uns espais vivencials fixos per saltar a uns espais relacionals on tothom és un possible contacte, on les àgores de relació són infinites; 5) els mitjans es transformen també radicalment a risc de desaparèixer tal com els coneixem. En resum, el funcionament del món tal com l'hem conegut al llarg dels darrers 250 anys es deslegitima a tota velocitat. Ismael Peña-López ha analitzat l'impacte del canvi en aquests diversos àmbits i ha apuntat que les opcions no són gaires: l'extinció, l'evolució darwiniana o el lamarckisme exemplificat en el coll de la girafa que s'allarga en centenars d'anys fins a arribar a les fulles cada cop més allunyades. Pel que fa a la formació, aspecte que ens interessa més aquí, l'ha presentada en un moment entre darwinià i lamarckià, enmig d'un canvi profund, i ha focalitzat en els exemples dels coneixements lliures a la xarxa, d'una banda, i en la necessitat de sistemes d'acreditació oberta (més endarrerits que els coneixements oberts), que no depenguin de les institucions certificadores d'habitud, les quals perden, se n'adonin o no, el monopoli de l'acreditació d'allò que les persones han après. Una de les reflexions clau que ha fet Peña-López és sobre les competències necessàries per afrontar el canvi, crucials (doneu un cop d'ull a la seva presentació). L'educació necessita, evidentment, alfabetització tecnològica, alfabetització informacional, alfabetització mediàtica i presència digital (e-portfolios, entorns personals d'aprenentatge). Adaptar-se o extingir-se.

[288] Set coses que hauries de saber sobre...

Ja sé que a Internet hi és tot i que tothom és a un clic de tot... però per si algú no el conegués, vull donar notícia avui d'un recurs que no tinc cap dubte a qualificar d'excepcional: per la senzillesa, pel gust, perquè toca aspectes clau d'això que anomenem el web social. Es tracta de les guies 7 Things You Should Know, d'EDUCAUSE, entitat que es presenta com "a nonprofit association whose mission is to advance higher education by promoting the intelligent use of information technology. EDUCAUSE helps those who lead, manage, and use information resources to shape strategic decisions at every level [...]. EDUCAUSE programs include professional development activities, applied research, strategic policy advocacy, teaching and learning initiatives, online information services, print and electronic publications, special interest collaborative communities, and awards for leadership and innovation". Fa un temps vaig parlar d'una d'aquestes guies. Es tracta d'utilíssimes eines d'informació (un senzill però solvent pdf d'un parell de planes) sobre temes tan interessants per a alguns de nosaltres com: els entorns personals d'aprenentatge, Ning, Second Life, YouTube, Skype, Facebook, Wikipedia, Flickr, Podcasting, Wikis, Blogs, Digital Storytelling, RSS, Creative Commons, Twitter, Geolocation, Virtual Worlds, E-Books, Videoblogging, Voicethread, etc. Un autèntic festival d'explicacions acurades i estilísticament unitàries, senzillament ben fetes, d'una cinquantena de les màgiques paraules que estan omplint la vida de moltes persones, i la seva activitat professional i personal, a fi que puguin deixar de ser paraules màgiques per esdevenir realitats. A la xarxa hi és tot, sí, ara mateix podem trobar centenars d'explicacions sobre Ning o el que calgui, però s'agraeixen enormement els bancs de continguts solvents, els centres d'autoaprenentatge, si ho voleu veure així, en què un criteri ordenador pensa en la nostra digestió de tantes i tantes coses que ens interessaria conèixer. EDUCAUSE ens ho dóna. Bona digestió.

[287] Wordnik: més que un diccionari

M'agrada Wordnik, aquesta aplicació gratuïta (només si es vol fer alguna aportació a Wordnik cal registrar-s'hi) orientada al lèxic de la llengua anglesa que dóna informacions molt interessants de les paraules, des del punt de vista de l'ús i sense cap voluntat prescriptiva. Les informacions de Wordnik no són habituals en altres eines o diccionaris semblants, i algunes són veritablement curioses. Wordnik mostra frases en què les paraules cercades apareixen en context, d'una banda, i aporta interessantíssima informació sobre la freqüència d'ús de la paraula objecte d'interès al llarg de la història, amb gràfiques diacròniques de la vitalitat de la paraula. Faig una prova: trio robot, paraula inventada pels germans txecs Čapek (Karel, i Josef) el 1920 amb el seu sentit modern (llegiu l'explicació de l'etimologia de robot a l'entrada de Karel Čapek a la Viquipèdia). Wordnik indica, enraonadament, que la paraula es va fer servir sobretot entre 1920 (no abans) i 1950, i que l'ús es va esllanguir força posteriorment. Què més ofereix Wordnik? La pronunciació de les paraules; algunes aparicions recents (de pocs minuts abans) de la paraula cercada a Twitter, plenament contextualitzada; l'etimologia de les paraules; imatges de Flickr que tenen relació amb la paraula cercada; sinònims, antònims; la indicació del nombre de vegades que pots sentir, normalment, la paraula escollida en un període de temps determinat; etc. Wordnik té a la seva base diversos diccionaris de prestigi. Val la pena, veritablement, perdre una estona explorant Wordnik. La part més curiosa, sens dubte, és la de les gràfiques de freqüències. Faig proves amb software, football, esquire, communist i se'm mostren els resultats que es poden veure seguint els enllaços. Esperem que el català tingui aviat una eina d'aquestes característiques.

[286] Twitter a les aules?

Moltes de les noves eines o aplicacions que ens està proporcionant la xarxa tenen una plasticitat fabulosa, que les converteix en aptes per dur a terme activitats impensades inicialment. per qui les va concebre. Els usuaris, doncs, condueixen les eines cap on volen: fenomenal. Perquè el que importa no són tant les eines com els interessos de les persones. Els interessos (i el seu acompliment) romanen, les eines passen. Es dóna la circumstància que diverses eines que moltes persones solen vincular a activitats de passar el temps (o, directament, de perdre el temps, si escoltem els més crítics) acaben revelant-se poderoses en àmbits professionals o acadèmics. Acaben essent reconduïdes pels interessos molt definits de les persones. Facebook n'és un cas clar: algunes persones no hi veuen res més que un espai per tontejar, però una part de l'activitat professional de molts individus passa ja per Facebook. Pel que fa a Twitter, jo mateix havia pensat fins fa quatre dies que era una eina de contacte, i que una eina en què uns amics es van informant d'allò que estan fent, de vegades amb una elevada concreció de detall, no podia oferir res de bo a l'activitat acadèmica i professional. Discrepo, ara, obertament. Per Twitter (per les piulades de les persones que he decidit seguir) m'he assabentat, aquesta setmana, de moltes qüestions rellevants en l'ordre de la meva activitat professional. I el temps perdut a esquivar els comentaris dels companys d'eina que avisen que ja s'han llevat, que han punxat una roda o que se'n van a dormir no m'han pres gaire temps. Hi he comunicat alguns pensaments breus, d'alta banda, a persones que sé que llegeixen el meu Twitter, o he completat una conversa de cafè amb uns amics que segueixen aquesta eina. En fi, molt més que tonteig. Incrusto a continuació un vídeo, “The Twitter Experiment”, de la Facultat d'Arts i Humanitats de la Universitat de Texas (Dallas), que exposa l'ús que fa una professora a classe de Twitter amb finalitat d'afavorir la participació i el debat dels seus estudiants. Els resultats, sorprenents. Crec en aquesta fórmula. És evident que els 140 caràcters de Twitter no permeten produir argumentacions, i que limiten el tipus de text que es genera (que es pot trobar a un clic, amb tot), però també ho és que la facilitat amb què un grup nombrós pot generar opinió i debat, dins i fora de l'aula, és molt gran. La brevetat dels missatges, d'altra banda, des de l'angle de la formació lingüística, pot ser un constrenyiment forçat de gran valor si del que es tracta és de promoure la capacitat de síntesi dels nostres estudiants. Twitter a les aules de llengua, doncs? Val la pena escoltar-ne experiències i valorar la possibilitat d'introduir-ne l'ús, puntualment.

[285] Professionals amb propietat

Una de les claus de la motivació del professorat de llengües de qualsevol centre rau en el fet que senti respectada la seva creativitat, la seva aportació personal, el seu saber fer, la seva experimentació. És imprescindible, des del punt de vista de la gestió del personal docent dels centres d'idiomes, saber detectar els interessos, les passions, les habilitats dels professionals i estimular-ne el desenvolupament i collir-ne els fruits en forma de materials docents i aportacions o innovacions de tota mena. Un dels errors habituals dels centres és aplicar polítiques d'expropiació, de vegades velada, sota mil i una fórmules: "això no ho has fet tu, és el fruit de l'experiència col·lectiva"; "això és del centre, perquè s'ha fet en hores de formació que ha pagat el centre"; "aquest material s'hauria d'haver creat en col·laboració amb altres professionals i no hauria d'haver estat una iniciativa individual", etc. El centre no en treu res d'aplicar fórmules d'expropiació. Al contrari. Algú que ha estat capaç de crear, de tenir una idea brillant, de desenvolupar un prototipus d'alguna cosa, d'experimentar un recurs d'avaluació nou, etc. mereix la confiança i el respecte per allò que ha endegat segurament amb una gran dosi de voluntarisme i compromís i mereix poder gestionar l'espai creatiu que ha desenvolupat amb un màxim de suport. El centre hauria de poder estar orgullós del seu personal innovador, potenciar-lo i aplicar polítiques de promoció i fins de modelització amb la resta de la plantilla. Una bona mesura d'encoratjament d'iniciatives és demanar a les persones innovadores que expliquin (per mitjà d'un taller formatiu, per exemple) allò que han creat o de què se senten orgulloses. Els professionals amb l'autoestima a lloc, amb un autoconcepte adequat, orgullosos del que poden aportar a la institució són, sense cap dubte, la millor llavor de la innovació de l'empresa.

[284] Language awareness

Després d'anys de no sentir a parlar més que dels enfocaments comunicatius en l'ensenyament de llengües trobo encara més interessants les reflexions relacionades amb la consciència lingüística, anomenada language awareness al context anglosaxó, que no tenen el seu focus en els aspectes comunicatius. El corrent de language awareness va sorgir als anys setanta a Anglaterra i a Austràlia per resoldre els problemes seriosos que es plantejaven en l'aprenentatge de l'anglès a les escoles. La figura de referència del corrent és Eric Hawkins, que als anys vuitanta va aglutinar les reflexions fetes sobre la matèria i va arribar a proposar una assignatura pont de language awareness entre les diverses llengües que s'ensenyaven a l'escola a Anglaterra. El corrent de language awareness arriba fins a nosaltres en forma de múltiples ramificacions: l'interès inicial sobre la forma lingüística conviu amb la cerca d'un canvi en les actituds i l'imaginari dels alumnes a fi que s'obrin (o es desvetllin, seguint la terminologia del corrent en llengua francesa) decididament a les llengües. En relació amb aquest interès, al Servei s'han engegat diverses iniciatives de foment de la consciència lingüística de l'alumnat aquest darrer curs 2008-2009, que esperem que es puguin reforçar el 2009-2010. Vull donar notícia, en aquest espai, d'un material alliberat a la xarxa per The Open University dins el projecte Open Course Ware que permet que els professors treballin language awareness amb els seus alumnes. El material (orientat a l'anglès, nivell intermediate) porta per títol “Teaching languages: language awareness”, és senzill i útil i comporta unes dotze hores de feina a l'aprenent. S'hi fan interessants reflexions sobre l'origen i la història de les paraules, sobre famílies de paraules, s'hi plantegen etimologies... El material conté activitats i interessants enllaços (com el que es fa a “The Routes of English”, de la BBC). Pot ser interessant donar-hi un cop d'ull i pensar com introduir la reflexió de consciència lingüística a l'aula.