[680] La mediació lingüística

Avui hi ha hagut un atemptat a l'Afganistan en què han perdut la vida dos soldats espanyols i tres més han resultat ferits. No fa gaires dies se'n produïa un altre en què morien quatre persones i en resultaven ferides diverses altres, entre les quals un intèrpret local que treballava per a l'exèrcit. Si reculem un temps enrere, trobem altres notícies d'atemptats contra els exèrcits ocupants amb resultats nefastos, també, per als intèrprets. Sense anar gaire lluny, fa gairebé un any un intèrpret espanyol d'origen iranià que feia trenta anys que vivia prop de Saragossa i pertanyia a la comunitat Bahá'í perdia la vida en un atemptat en territori afganès mentre treballava per a l'exèrcit. Els intèrprets, de vegades descendents dels membres de la població ocupada i residents als països originaris dels exèrcits i altres vegades persones del lloc contractades, són una peça clau en les operacions militars (per això són, en general, molt ben pagats: llegiu aquesta informació sobre els intèrprets de l'exèrcit dels EUA). El seu rol és veritablement decisiu. No oblidem que tot i que la imatge estigmatitzada que ens sol arribar dels països enemics sol ser monolítica o altres vegades sol insistir en l'existència de faccions o grupuscles ètnics o religiosos enfrontats caòticament entre si (una diversitat, doncs, malèfica), aquests països tenen ben sovint una admirable diversitat cultural i lingüística. Una diversitat que complica força les coses als exèrcits estrangers. Així, a l'Afganistan hi ha un bon grapat de llengües a més del paixtu i el dari (persa), que hi són les dues llengües oficials (consulteu informació sobre les llengües de l'Afganistan al web de l'Ethnologue). La mediació lingüística no tan sols és necessària en contextos com el descrit, és clar. La de caràcter professional s'ha anat estenent a múltiples situacions. Empreses amb professionals d'arreu del món o amb tractes amb clients de diverses llengües i procedències necessiten mediadors que han de tenir una excel·lent competència lingüística i una no menys excel·lent competència intercultural. La mediació lingüística i cultural, d'altra banda, és ja una de les competències lingüístiques personals més valorades avui dia en l'ensenyament i l'aprenentatge de llengües. El Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa l'ha situada al mateix nivell que les quatre destreses clàssiques (comprensió oral i escrita, expressió oral i escrita) i que la interacció lingüística. [Imatge: Reuters]

[679] Els paranys de la comunicació

Aprendre llengües ha parlat ja d'algunes de les obres de Lluís Pastor (Retòrica Exprés, de 2007 o Escriptura sexi, de 2008, per exemple). Aprofitant el pretext de la coneixença personal, aquests darrers dies, de l'autor, m'endinso en una altra de les seves obres, Si un lleó entrés en uns grans magatzems (descobreix els paranys de la comunicació) (Ara, 2010). Es tracta d'un text àgil, amè, en el qual trobem revelats diversos misteris de la comunicació, sempre a partir de textos reals i propers a l'experiència. Hi trobem, per exemple, una anàlisi de les metàfores aplicades a la crisi econòmica dels darrers anys (de les caigudes i enfonsaments fins als terratrèmols i els tsunamis) o també als esports; una anàlisi dels noms de les operacions militars (que ja diuen molt del com es duran a terme i de què se n'espera); una anàlisi dels discursos emocionats i emocionants del Che; una anàlisi de les lleis no escrites que regeixen la traducció de les obres de cinema al català o, sobretot, al castellà (per què Green card va passar a ser Matrimonio de conveniencia?). M'ha interessat especialment la secció dedicada a escatir les claus de l'èxit dels discursos d'Obama, capaços de produir una comunicació quasi religiosa, que treballen amb recursos retòrics com la repetició emotiva o la paràbola, propis d'un veritable líder espiritual. Un dels capítols finals de l'obra, d'altra banda, s'adreça a descobrir els set secrets comunicatius que permeten conquerir les voluntats dels ciutadans del planeta. Encara que a la vida real només arribem a (mig) convèncer els nostres amics més íntims, la reflexió sobre aquests secrets té indubtable interès.

[678] Els límits de la rivalitat

La rivalitat és un laboratori lingüístic excepcional. Es tracta d'una vivència profunda, que no deixa indiferent a ningú i que esdevé un terreny de primera per veure el millor i el pitjor dels actes comunicatius. No hi ha res més exquisit que el fair play verbal entre rivals que es respecten i fins s'aprecien. Encara que la competició sigui àrdua. Encara més si ho és. No hi ha res més exquisit que veure dos parlamentaris cara a cara desplegant la seva paraula, la seva idea, dins les regles del joc del respecte, de la cortesia i de l'argumentació formal acceptable. Cada vegada és més infreqüent veure bons rivals dialogant a les seus parlamentàries o a les tertúlies televisives o radiofòniques. No fa gaires dies el president del Futbol Club Barcelona feia el relat públic d'una rivalitat portada al límit, que ha deixat un reguitzell de traces lingüístiques a punt per a l'anàlisi. Ho feia en una declaració institucional sobre l'etern rival del Barça després d'una temporada de resistència blaugrana a les provocacions verbals rebudes. La declaració que va llegir Rosell parla d'un terreny de joc, el del joc net, traspassat per l'atac, l'agressió, les ferides, les acusacions i les calúmnies. El punt culminant del discurs (un discurs ben construït, que es pot dur a classe i analitzar-lo) és la referència a la manera miserable amb què en un moment de la temporada des de l'entorn blanc s'ha fet referència a les suposades pràctiques de dopatge dels jugadors del Barça. Miserable és sens dubte un adjectiu dur (“Que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa”: DIEC2), que ens situa més enllà dels límits de la rivalitat i de l'esportivitat sanes. Esperem que l'avís per a navegants del Barça serveixi perquè pugui tenir un rival de categoria; seria impagable veure entrenadors i presidents que realment dialoguen. Més d'un donaria cent amics del Facebook per un bon rival.

[677] El prisma del llenguatge (i 3)

Una bona part del text de Guy Deutscher (a la primera part de l'obra que ressenyo) es dedica a la relativitat dels sistemes per referir-se als colors a les diverses llengües. La pregunta de Deutscher és si és la cultura o la natura l'encarregada de determinar els concepte del color (admet que no hi ha una hegemonia absoluta de cap de les dues). Un cop reconeguda (malgrat els antecedents històrics en sentit contrari, que analitza profusament) la universalitat i l'estabilitat de la visió cromàtica als darrers mil·lennis de la humanitat, Deutscher indica que són les cultures les encarregades de distribuir l'espectre cromàtic, fet que es reflecteix a cada llengua, però no pas d'una manera arbitrària sinó predictible: el vermell és, per exemple, el primer color que rep nom regularment després del negre i el blanc arreu de la geografia lingüística. La conclusió de Deutscher (que travessa tot El prisma del lenguaje) és que la cultura té molta llibertat per parcel·lar el món en conceptes, també l'espectre cromàtic, però sempre dins les flexibles restriccions que estableix la naturalesa. L'autor defensa una posició equilibrada, doncs, entre natura i cultura (ja hem comentat, d'altra banda, que a l'obra s'indica que les convencions culturals pel que fa a la segmentació dels colors poden arribar a tenir conseqüències d'ordre cognitiu). L'altra gran qüestió que aborda el text de Deutscher és la de la complexitat de les llengües. L'autor considera un eslògan buit el que diu que “totes les llengües són igualment complexes”, indica que no hi ha cap mètode per comparar dues llengües pel que fa a la seva complexitat generhttp://www.blogger.com/img/blank.gifal i suggereix la comparació d'aspectes concrets com la quantitat de vocabulari, la morfologia, el sistema fònic o el fenomen de la subordinació, en els quals és més factible arribar a conclusions acceptables. Deutscher té l'atreviment, també, d'indicar que la complexitat en certs camps concrets de la gramàtica pot reflectir determinats aspectes de la societat. Com tota l'obra, basa les seves afirmacions en estudis científics i encoratja noves recerques per explorar les connexions que ell tot just insinua. Deixo aquí la ressenya del text de Guy Deutscher, El prisma del lenguaje, una lectura sens dubte estimulant. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional dels traductors per la diversitat lingüística.]

[676] El prisma del llenguatge (2)

El text de Deutscher que he començat a comentar en l'apunt precedent dedica tota la segona part a respondre una pregunta: la llengua materna influeix la nostra manera de pensar? Determina com pensem i com percebem el món? Després de la caiguda en desgràcia de la coneguda hipòtesi Sapir-Whorf (la rebutjada idea de la “relativitat lingüística”), se sol considerar que tots pensem igual o, si més no, que la influència de la nostra llengua en el nostre pensament és molt poc significativa. Guy Deutscher, com comentava, hi posa un matís i afirma que no es pot desestimar que la llengua pugui influir en alguns aspectes del pensament i de les percepcions. Deixa clar, amb tot, que les llengües no limiten en cap cas la comprensió dels conceptes i afirma que “difereixen en el que han de transmetre, no en el que poden transmetre”. Per dir-ho d'una altra manera: sense que ens limitin gens el raonament lògic ni la comprensió, les llengües ens obliguen a prestar atenció a certs aspectes del món i poden condicionar certs hàbits mentals amb conseqüències en la memòria, la percepció o les associacions mentals. Deutscher posa exemples de diverses menes per desplegar la seva idea. Primer: no totes les llengües expressen igual l'espacialitat. Hi ha llengües egocèntriques, com el català i tantes altres, i llengües geogràfiques, com el tzetal o el guugu yimithirr (la llengua que dóna nom al cangur) o tantes altres llengües sovint tan desconegudes. Aquestes darreres llengües es refereixen a les relacions espacials a partir de coordenades geogràfiques: no parlen de la dreta, l'esquerra, el davant i el darrere; generen frases com “mou-te cap a l'est”, o “mira quina formiga tens al nord del peu” (davant, darrere, esquerra o dreta... depèn). Aquest sistema d'expressió de l'espacialitat és fruit d'un fet cultural i, segons Deutscher, té conseqüències en la manera de pensar l'espai dels parlants de les llengües geogràfiques. Un parlant de guugu yimithirr, per exemple, percep diferentment dues habitacions idèntiques, amb distribució calcada, situades a banda i banda del passadís d'un hotel, que per a un parlant de català són senzillament iguals. Segon: el gènere gramatical de les llengües influeix les associacions mentals dels parlants. Tercer: parlants de llengües diferents poden percebre els colors de manera lleugerament diferent, condicionats per les convencions culturals que arrosseguen les seves llengües, amb segmentacions diverses (encara que no arbitràries) de l'espectre cromàtic. És el cas dels anglòfons i els russòfons davant el color blau. No hem respost encara la qüestió de la complexitat de les llengües. En parlarem (ara sí) al pròxim apunt. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional de traductors per a la diversitat lingüística.]

[675] El prisma del llenguatge (1)

Aquests dies he llegit amb gran interès El prisma del lenguaje. Como las palabras colorean el mundo, del lingüista Guy Deutscher (Ariel, maig de 2011; M. Talens, trad.). Es tracta d'una d'aquelles lectures apassionants per a les persones interessades en la diversitat lingüística. És una obra que tiba fantàsticament els fils del temps i de l'espai: es remunta constantment a la història dels fenòmens que explica (sovint una microhistòria desconeguda i apassionant que va dels grecs al segle XXI) i navega a plaer per la geografia de les llengües del món per pouar-ne exemples reveladors aquí i allà (des de llengües australianes fins a llengües mexicanes passant per exemples d'arreu del món). El text de Deutscher té encara tres ingredients més que el converteixen en una obra ineludible: s'explica amb una gran amenitat, que la fa apta també per a no especialistes; treballa amb els resultats de recerques empíriques que li permeten fer un pas endavant en l'especulació que planteja i, en tercer lloc, formula unes tesis arriscades, explorant els límits de terrenys sobre els quals la lingüística ha generat aquests darrers anys molta unanimitat. Aquest darrer tret la fa una obra atractivament agosarada. Una obra necessària, com totes les que s'atreveixen a posar en dubte les veritats establertes i malden per dibuixar-hi el matís del contraexemple i de la subtilitat. Deixeu-me posar un exemple del que dic: s'ha instal·lat completament aquests darrers anys entre els defensors de la diversitat la idea que “totes les llengües són igualment complexes” fins al punt d'esdevenir un tòpic que es repeteix molt i no es demostra prou. Un tòpic infinitament més convenient, és clar, que el tòpic que supera, que afirmava i afirma encara sense pudor que “hi ha llengües primitives i altres de complexes”. Doncs Guy Deutscher se les emprèn amb el primer tòpic, el del pensament políticament correcte. I gosa preguntar-se: “Totes les llengües són, realment, igualment complexes”? La resposta (i tantes altres preguntes i respostes interessants) al pròxim apunt d'Aprendre llengües. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional de traductors per a la diversitat lingüística.]

[674] Mentir amb estadístiques

Llegeixo Cómo mentir con estadísticas, de Darrell Huff, un text històric (de 1954!) que ara ha reeditat Ares y Mares (juny de 2011). Traduït a més de vint idiomes, es considera un dels llibres d'estadística més venuts de la segona meitat del segle XX. L'obra es defineix com “un petit manual sobre la manera de fer servir les estadístiques per enganyar”. O, si es vol, com un manual que ens ajuda a ser uns lectors una mica menys ingenus. El text, farcit d'exemples, té indubtablement la seva gràcia. Ens fa adonar, entre altres coses, que les xifres amb decimals ("un 12,837 de catalans no han anat mai a Port Aventura") tenen un innegable poder de convicció; que cal ser exigents amb la selecció de les mostres perquè les dades estadístiques siguin acceptables; que cal vigilar molt bé la diferència entre mitjana, mediana i moda en aproximar-nos a dades estadístiques (que "el salari mitjà dels treballadors de l'empresa és de 2.000 euros" pot voler dir coses molt diferents); que cal esquivar l'engany de les estadístiques casuals; que els jocs amb les dimensions en presentar gràfics o el retall de parts d'aquests gràfics poden enredar i molt el receptor; que cal estar ben atents que les demostracions que es plantegen als textos siguin realment d'allò que pertoca i no d'una altra cosa (que "un producte mati 31.000 gèrmens en un tub d'assaig en onze segons" pot no tenir res a veure amb el fet que pugui eliminar el nostre refredat, que és, en el fons, allò que es vol donar a entendre); que cal estar molt atents a establir o rebutjar la causalitat entre fets que varien alhora, etc. Cal vigilar, doncs, la manipulació estadística. Considero que un parlant de nivell superior d'una llengua ha de tenir un control molt elevat d'aquesta qüestió. I ara més que mai: les decisions sobre les retallades reclamen una enorme seriositat en l'anàlisi de tota mena de dades i, també, en la seva presentació a l'opinió pública.

[673] La llengua de la negociació

Ara com mai toca negociar. El moment present, amb una crisi sense aturador que ens afecta a tots i que aboca a retallar en totes les activitats, sembla fornir una coartada perfecta als que volen imposar les seves decisions. Una coartada perfecta per actuar amb un escut que estalvia el diàleg i l'escolta de les parts que tenen dret a opinar. Més que mai, doncs, és el moment de la negociació. La negociació és una activitat complexa en què dues parts amb uns interessos i un determinat poder parlen per guanyar totes dues per mitjà d'un acord mínimament satisfactori. Fa un temps llegia un text, Ni tú ni yo. Como llegar a acuerdos, de Carles Mendieta i Olga Vela (Graó, 2005), que explica perfectament com són les dinàmiques negociadores. Negociar requereix avançades competències lingüístiques i comunicatives. Cal saber escoltar (amb una veritable escolta activa); és bo saber parafrasejar el que el nostre interlocutor ens va dient, per assegurar que el terreny en què ens movem és un veritable terreny comú; és bo fer l'exercici d'anticipar les conseqüències del que diu el nostre receptor; és convenient controlar la comunicació no verbal de manera que sigui clara la nostra voluntat d'escolta i de comprensió; és imprescindible regular tots els mecanismes de cortesia en l'acte de parla per evitar al màxim la irritació i distendir el diàleg; cal reflexionar sobre les qüestions relacionades amb la proxèmica i l'espai de la negociació; cal formular-se arguments sòlids i saber-los administrar de la manera més intel·ligent possible (atenuant-los, si cal, o reduint-los als imprescindibles perquè tinguin més força), segons com avanci l'acte negociador; cal saber desfer equívocs; és convenient saber resumir els acords, etc. Ens cal saber força llengua, doncs, per negociar. Ara la crisi porta els qui ens governen a prendre decisions dràstiques, greus, d'enormes conseqüències. És el moment, doncs, per responsabilitat, d'actuar amb la voluntat que ningú no hi perdi. No és hora d'arbitrarietats. Ara toca negociar: provar de guanyar-hi tots.

[672] Aprendre llengües a l'Ara

Aquests darrers temps, des del diari Ara, el germà petit d'Aprendre llengües ha publicat breus comentaris de base lingüística amb els títols següents: Batlles, alcaldes i paers (a partir de la recent constitució dels ajuntaments); Fent i desfent (aprèn l'aprenent?) (a partir de l'obra dels polítics: fer o desfer?); Obrir la llauna (sobre la marxa recent del president de l'Espanyol); Al·lucinar cogombres (a partir del greu error alemany d'atribuir al cogombre la culpa de les intoxicacions dels darrers temps); Quatre (a partir de les quatre copes d'Europa del Barça); Desallotjar (a partir de la càrrega policial contra els indignats a la plaça Catalunya); Jornada d'inflexió (amb motiu de la darrera jornada de reflexió); Indignació; Escàndol (a propòsit de l'afer Strauss-Khan); Colador (a partir de les bàrbares declaracions de la classe política en un català que ja no es pot reconèixer); Fronteres (a partir de l'assassinat de Bin Laden). L'objectiu d'aquests textos breus que van apareixent a l'Ara és propiciar l'assalt de la curiositat lingüística i la possibilitat de satisfer-la ràpidament, si pot ser, i amb un lleugeríssim somriure. Continuarem jugant. No oblidem que 2011 és l'any de la paraula viva.

[671] Redactar les regles del joc a l'estil 2.0

El vent que ha bufat del nord i ha portat la cendra dels volcans d'Islàndia cap al sud és una bonica metàfora del que està passant en aquell país: algunes maneres de fer islandeses estan col·lapsant l'ordinari trànsit mental de mig Europa. El fet que l'elaboració de la llei de lleis islandesa, la Constitució, s'hagi plantejat amb un redactat col·laboratiu, al més pur estil 2.0, és atípic i situa al nivell màxim la voluntat de comptar amb tothom i d'implicar-lo en el procés de renovació de les regles del joc del país. Democràcia? Sí, una forma evident de democràcia. S'han fet ressò d'aquesta iniciativa molts mitjans darrerament (llegiu l'apunt recent de Dolors Reig sobre la qüestió) i crec, de debò, que el fet marca una línia de futur i contribueix a deslegitimar les temptacions dictatorials, tan primitives i tan fàcils i també tan extemporànies en el món present. Junts, indubtablement, som més intel·ligents i menys arbitraris. Aquesta pràctica de redactat col·laboratiu, inimaginable sense la xarxa i les seves dinàmiques de participació, ens ha de fer veure (com tantes altres coses) que hem d'accelerar l'ensenyament de la competència digital, i també que és una prioritat, d'altra banda, liquidar la fractura digital que impedeix que qualsevol persona pugui implicar-se i intervenir. Sense les noves competències de participació i d'exercici de la ciutadania, indestriables d'un nou aprenentatge i d'un nou exercici de la llengua i la competència comunicativa, no es pot anar endavant.

[670] Pèls a la llengua? (i 3)

Si hi ha una part de l'e-PEL que penso que s'ha de desenvolupar especialment és la que afecta el plurilingüisme i la competència intercultural. Les preguntes que conté la biografia lingüística sobre aquestes qüestions són escasses. Pel que fa a la competència plurilingüe, el reforçament de la qual és un dels objectius centrals del PEL, tinc la sensació que l'eina no contribueix a visualitzar-la tal com el MECR la defineix. Perquè la competència plurilingüe no es basa en una addició, en una suma de llengües, sinó que és l'eixamplament progressiu, asimètric i desequilibrat (confús, fins i tot) del nostre repertori lingüístic. El fet que cada llengua tingui al PEL una biografia diferent, i que certs aspectes que es podrien alliberar del tractament llengua per llengua (el component estratègic de l'aprenentatge, per exemple) formin part d'aquestes biografies estanques no contribueix a reforçar aquesta visió de la competència plurilingüe. Tot PEL hauria d'oferir, a parer meu, una instantània gràfica de fàcil lectura (comparable a altres instantànies d'altres moments de la vida lingüística) en què el conglomerat que integra el nostre repertori lingüístic es pogués veure de cop. Altrament, la competència plurilingüe s'expressa en un llarg llençol de pàgines que són la suma additiva d'allò que sabem fer en les nostres llengües. La competència intercultural és l'altre aspecte en què un PEL per a ús universitari hauria d'insistir. Sense cap mena de dubte aquesta competència és cada cop més necessària en la vida acadèmica i professional i, tal com vam comentar ara fa un any a propòsit de l'obra Perfil competencial en idiomas e interculturalidad de los egresados universitarios en el empleo de sus profesiones (J. M. Vez i altres autors, 2009), els estudis sobre el col·lectiu de persones que comencen a treballar després de deixar la universitat demostren que el pas per aquesta institució no els ha ajudat a tenir més competència intercultural i que els nivells d'aquesta competència pel que fa a coneixements, destreses i actituds (Byram, 1997) són força baixos. Si l'e-PEL de l'OAPEE admet adaptacions i retocs, és recomanable desenvolupar més les qüestions d'interculturalitat. Els serveis lingüístics universitaris atresoren força experiència en aquesta qüestió. Sense anar més lluny, el Servei de Llengües de la UAB ha treballat amb eines i recursos avalats per les institucions europees (projecte INCA, Portfolio de les trobades interculturals, etc.) i ha desenvolupat materials propis de sensibilització per promoure la competència intercultural. El més recent, encara inèdit i que aviat es trobarà a la xarxa en cinc llengües i accés lliure, és el Test d'Obertura Intercultural, elaborat juntament amb el grup GREIP de la UAB i produït amb el suport de la URV. Com aprofitarem aquestes experiències per millorar o complementar l'e-PEL? És el moment de parlar-ne.

[669] Pèls a la llengua? (2)

Un altre dels temes per al diàleg d'avui és la biografia lingüística. És ben sabut que aquest és el nom que té una de les seccions del PEL, la que l'e-PEL recomana emplenar en primer lloc. Biografia lingüística és un terme, però, que té un sentit més ampli que el del PEL. Al PEL la biografia és una secció molt heterogènia: recull l'historial lingüístic, l'aprendre a aprendre, les activitats d'aprenentatge que l'usuari considera més profitoses, les experiències de mobilitat, els aspectes de plurilingüisme i d'interculturalitat i l'autovaluació de les diverses destreses, llengua per llengua. L'e-PEL suggereix, encara, que es completin els aspectes biogràfics, si cal, a la secció de passaport i a la secció de dossier de l'eina. No correm el risc de tenir una biografia molt fragmentada i, encara, molt formulària? La biografia lingüística de l'e-PEL no hauria de fer perdre de vista que s'han anat estenent i naturalitzant socialment relats biogràfics molt interessants, d'immigrants o nouvinguts, fins a constituir un veritable gènere de discurs relacionat amb l'acolliment lingüístic i la necessitat que hi hagi uns models d'integració a l'abast. Són múltiples les mostres (sobretot en format audiovisual) de biografies en aquesta línia. Unes biografies que es conceben com un discurs, com un tot, i que solen tenir un valor creatiu i molt sovint una qualitat estètica. També en l'àmbit de la didàctica de les llengües el gènere biografia lingüística o relat de vida lingüística s'ha anat estenent i ha anat agafant forma i és ara mateix un valuós recurs per a l'emergència de la diversitat lingüística de l'aula i per a la reflexió i la presa de consciència lingüística de l'individu. Sense anar més lluny, el grup PLURAL de la UB fa temps que analitza des de l'angle de la recerca relats de vida lingüística. El Servei de Llengües de la UAB, d'altra banda, va llançar ara fa un parell d'anys una campanya de recollida de biografies lingüístiques entre els seus alumnes de mobilitat, que ha deixat a la comunitat una interessant base de relats i videorelats. Amb la companya Sílvia Amblàs vam presentar un pòster de l'experiència de treball amb biografies lingüístiques al II Congrés Edilic (juliol de 2008), que explicava l'experiència amb aquesta mena de biografies. Fet el matís d'allò a què ens referim quan parlem de la biografia lingüística, vull dir que considero tan vàlida la part del PEL així anomenada com el gènere de discurs més lliure en què se senten tan còmodes professorat i alumnat. [Imatge: Arman]

[668] Pèls a la llengua? (1)

Avui participo en una jornada taller a Barcelona sobre el portfolio electrònic, l'e-PEL, de l'OAPEE, després que la Xarxa Vives d'universitats hagi decidit experimentar aquesta eina en els cursos EILC d'acollida d'estrangers. Juntament amb Rubén Trenzano (UV) proposarem al públic uns temes de debat sobre el portfolio. A Aprendre llengües he valorat reiteradament la importància del Portfolio europeu de les llengües com a instrument de reflexió, de suport a l'aprenentatge, d'autoavaluació i d'increment de la consciència lingüística. L'any 2007 vaig redactar, fins i tot, un projecte d'elaboració i usos d'un portfolio electrònic. La versió electrònica del PEL del Consell d'Europa del Ministeri presenta molts avantatges respecte a les versions en paper, indubtablement. Ara bé: ¿es tracta d'una eina en sintonia amb el fenomen anomenat web 2.0, fenomen que apareix formalment el 2004 i és posterior a l'aparició dels primers PEL? Crec que hi hauria molt a dir. Si ens fixem en la característica més rellevant del web 2.0, el sharisme o voluntat dels usuaris/aprenents de la xarxa de compartir, l'e-PEL no respon a aquesta dinàmica. Hauria de fer-ho, per ser un producte digital més adequat a les lògiques de comportament a la xarxa del moment? Es podria fer una adaptació de l'e-PEL en aquesta línia? Cal? Permeteu-me que exemplifiqui una mica la idea que he apuntat. La manera que té l'e-PEL de facilitar la possibilitat de compartir allò que s'hi genera es redueix a la generació d'uns documents pdf (el més formal, el passaport de llengües), que s'han d'enviar a altres persones, d'acord amb les finalitats informativa o pedagògica del producte: empleadors, formadors, companys de classe. On són, però, les possibilitats de fer saber a les xarxes socials (Facebook, Twitter, etc.) determinats aspectes de la nostra reflexió, com podem fer arreu a la xarxa amb qualsevol aplicació? Quin sentit té el hosting de les evidències del nostre aprenentatge o dels nostres progressos o de les nostres experiències interculturals al dossier del portfolio electrònic, si aquest espai és un magatzem sense connexió amb la resta de la xarxa? ¿Per què hem de pujar els vídeos o les presentacions a l'e-PEL, si podem pujar-les a espais socials (YouTube, Slideshare) oberts, amb unes enormes possibilitats de compartir evidències, si ens interessa fer-ho, amb qui vulguem a la xarxa? I, encara: ¿per què hem de redactar la planificació d'aprenentatge lingüístic, els plans de futur, lluny de les prestacions que ofereixen eines del web 2.0 (començant per senzilles eines de to-do list), amb les quals podem comunicar i compartir plans, objectius i terminis amb altres persones? L'e-PEL (el d'ALTE, el neerlandès, el de l'OAPEE) té avantatges enormes respecte al PEL en paper, de manipulació quasi impossible. Si tenim en compte, però, la relativa càrrega que sol representar als usuaris fer servir el portfolio, ¿pot veritablement quedar apartat de les dinàmiques relacionals del web 2.0? Ho debatrem.

[667] Entendre els centres d'idiomes

Acabo de llegir el text Docencia, aprendizaje y evaluación de segundas lenguas en las escuelas oficiales de idiomas (Barcelona: ICE UB; Horsori, 2011), de Neus Figueras, Plàcida Mingarro i Fuensanta Puig. Es tracta d'una obra que repassa tots els aspectes que determinen i configuren l'activitat de les EOI, i que ho fa d'una manera planera i alhora experta. L'obra avança com un corró des dels aspectes històrics, administratius i de context de les EOI fins a l'especificació d'aspectes de currículum, de programa i de programació de la docència. Especialment interessants em semblen els capítols dedicats a la seqüència didàctica i el pla de classe i, alhora, a la gestió de l'aula (gestió organitzativa, didàctica i afectiva) i a totes les decisions que aquesta gestió requereix en el docent. Destaco, igualment, el capítol dedicat a l'avaluació, que passa revista a tots els aspectes implicats en aquesta activitat. S'hi tracta del disseny de programes avaluatius que permetin aconseguir la validesa i la fiabilitat de l'avaluació i de les fases de desenvolupament d'aquests programes i la necessitat de bones pràctiques avaluatives. S'hi expliquen, també, els diversos tipus d'avaluació, a l'aula i fora l'aula (certificativa) i s'hi donen tota mena de consells i criteris per actuar amb correcció i seguint els protocols més oportuns en els processos avaluatius. El darrer capítol de l'obra planteja el futur de les EOI (“Las EOI del siglo XXI”): atén els nous perfils dels futurs usuaris, la necessitat d'enfocar la docència al foment del plurilingüisme, amb propostes orientades a competències “desequilibrades” o “irregulars”, i tracta de la consolidació futura de noves propostes de semipresencialitat. El text comenta també les característiques que ha de tenir el nou professorat d'idiomes i quines han de ser les seves competències actuals. Considero aquest text una lectura fonamental per als qui fan vida professional als centres d'idiomes, siguin o no EOI: des de les persones que els gestionen fins al professorat.

[666] Llengua i creativitat

L'apunt [666] d'Aprendre llengües recull una petita expansió literària. Ahir a la interessant Jornada La mirada experta. Ensenyar i aprendre llengües (Linguamón - CIREL, Departament d'Ensenyament), de la qual recomano consultar la documentació, va treure el nas, només un moment, la creativitat, tan difícil d'ensenyar, d'estimular i d'avaluar (Neus Figueras ens recordava que l'avaluació mai no pot pretendre arribar a tot arreu, que té limitades les seves possibilitats, que és "l'art del possible"). Us deixo, amics i amigues, un microconte amb el cogombre com a motiu central, que vaig redactar fa cinc o sis anys i que aquests dies m'ha tornat al paladar de la memòria. No l'avalueu: és "llengua alliberada de tota responsabilitat informativa" (Steiner); és a dir, literatura. Diu així: "Un dia Jos Mitchell dinava en un restaurant de Connecticut sota l’atenta mirada d’un home vestit de fosc. Va demanar, fidel al seu costum de sempre, una amanida sense cogombre. Era tanta l’aversió que tenia al cogombre que els seus amics, espies de professió dels temps de la guerra freda, li havien tret el malnom de Jos Cucumber. Aquell dia l’home de fosc, un tal Stanley, li va retreure que en realitat no fos un espia nord-americà, sinó un de rus del contraespionatge a les ordres d’un tal Nikolai. I el tal Stanley de seguida el va convèncer de salvar la pell brindant-li la possibilitat d’aprofitar els seus contactes amb el KGB per passar dades confidencials als americans. Cucumber va acceptar la proposta sense fer escarafalls. Posteriorment, Jos Mitchell va ser enxampat diverses vegades, ara pels russos, ara pels americans (va treballar, successivament, pels agents Dostenko, Richards, Kàrpova i Jefferson). Un dia, mentre Jos Mitchell es menjava una amanida russa a Sant Petersburg i deliberava, atabalat, a quina de les dues potències havia de fer arribar uns documents que duien la llegenda top secret, es va adonar que s’estava menjant uns ralets de cogombre i, encara més, que els trobava excel·lents. I a Cucumber encara li va fer gràcia constatar que s’havia arribat a trair fins i tot a si mateix".