[697] Enciclopèdia de les llengües

Fa uns dies en una llibreria a Florència vaig ensopegar amb un volum extens que em va cridar l'atenció, Dizionario enciclopedico delle lingue dell'uomo (Milà: Mondadori, 2007). Es tracta d'una traducció a l'italià d'un text ja clàssic, Les langages de l'humanité, de Michel Malherbe (de 1995, amb una edició anterior, de 1983, que no contenia, encara, tota la segona part). La primera reacció avui dia davant una obra enciclopèdica és fer-se enrere, ara que ja no sabem què fer de les enciclopèdies en paper que encara emmagatzemem a casa. Molta informació sobre les llengües del món és a la xarxa i es pot consultar, per exemple, des de portals ben diversos com el de l'Ethnologue, que ens hi menen en un moment. Després de fullejar el volum, amb tot, i de rumiar les raons editorials per llançar en italià una obra d'aquestes característiques, em vaig decidir a comprar-la. Allò que justifica editar un text de mena enciclopèdica en paper no és tant que l'obra contingui informacions, que tingui un valor de revelació de dades, com que tingui una originalitat, una singularitat, que respongui a una manipulació específica i irrepetible d'unes dades. Michel Malherbe (1930) és un autor singular: enginyer i persona que ha exercit càrrecs de responsabilitat política a França, les seves ocupacions l'han dut a viatjar a més de 150 països i a descobrir la diversitat i el valor de les llengües, les cultures i les religions, a les quals ha dedicat diverses obres. La meitat del volum que comento és una curiosa selecció de vocabulari (entre 300 i 600 paraules bàsiques) de 171 llengües del món, amb una breu descripció de cadascuna de les llengües escollides. El considero un material interessant per als ensenyants que afronten amb tota mena d'eines, sovint poc globals, la gamma àmplia de procedències geogràfiques que hi ha a les seves aules diverses. Tota la primera part del text conté també materials interessants per a la consulta: una introducció amb dades generals de les llengües del món; una secció amb una presentació contrastiva d'aspectes fonètics, gramaticals, de vocabulari, d'escriptura, que poden ser molt útils als ensenyants de llengua actuals, que entren a classe de llengua amb una visió que transcendeix les llengües concretes que ensenyen (explicar el gènere o el nombre o la negació o l'ordre dels mots, per exemple, en català o en qualsevol altra llengua ja hauria de ser sempre un exercici de contrast, amb altres concrecions dels fenòmens indicats a la ment i a la vista). El text s'endinsa també en els grans grups de llengües, amb explicacions sintètiques de moltes, i aporta informacions curioses i personalíssimes, gairebé diríem atzaroses, relacionades amb l'etimologia (noms de monedes, dels pobles i les seves llengües, dels dies de la setmana en diverses llengües, de plantes i animals, sistemes de designació personal en diverses llengües, claus per entendre els noms de països del món...). S'endevina en aquesta part el viatger curiós que prova d'entendre i explicar les realitats que va coneixent. La part final del text, sobre llengua i societat, té també interès (catàleg de les llengües extingides i enigmes d'algunes llengües), però presenta alguns punts dubtosos com una “graduatoria in base alla difficoltà” de les llengües, que l'autor indica que és una “valutazione assolutamente personale”, on es descriuen els punts de dificultat de diverses llengües. O la darrera secció, “le lingue e il nostro futuro” no s'ha actualitzat i a estones parla més aviat del nostre passat immediat que del futur de les llengües.

[696] Llengua i vaguetat

Fa uns dies escrivia unes línies sobre Numeri per parlare, de Carla Bazzanella, dedicat en bona mesura a parlar de com les llengües expressen amb nombres la indeterminació i l'aproximació: “è utile l'indeterminatezza nella lingua”, hi afirmava amb contundència l'autora (p. 30), que aportava profusió d'exemples al seu text. M'ha caigut a les mans, posteriorment, Elogi de la vaguetat lingüística, d'Agnès Esquirol (Lleida: Pagès, 2010), un text que causa un impacte immediat en el lector i el fa rumiar. Estem molt acostumats, des de l'àmbit de l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües (encara més si es tracta d'aprenentatge de llenguatges especialitzats), i també des de la seva avaluació, a llançar una mirada displicent a la manca de precisió en els discursos de l'alumnat i a estigmatitzar, ras i curt, la vaguetat lingüística. Encara que ensenyem l'ús de certes partícules o estructures al servei de la indeterminació, per exemple, ben poc sovint, en canvi, ensenyem a entendre, a gestionar i a controlar el fenomen omnipresent i a voltes ben necessari i rendible comunicativament de la vaguetat en l'expressió. No cal ser Verlaine o Mallarmé per experimentar la pràctica conscient de la vaguetat en el discurs, ultrada i metòdica en aquells mestres del simbolisme i en els seus seguidors. Agnès Esquirol ens ensenya que la vaguetat és consubstancial al llenguatge humà (que no és pas un llenguatge formal), i que apareix als diferents estadis de la comunicació (en el pensament de l'emissor; en les paraules; en el context, resemantitzador; en el receptor del text). I ens indica també que la vaguetat no és, d'entrada, ni una virtut ni un defecte del llenguatge. L'ésser humà, delerós de conèixer, vol endreçar el món amb el llenguatge, però no pot exercir una “tirania” sobre la realitat, sinó tan sols aproximar-se gradualment a conèixer-la. El llenguatge, amb la generositat de la seva imperfecció, amb la seva flexibilitat, forniria a l'ésser humà un marge ampli (equivalent a l'espai de descoberta que té algú que ha sortit del camí i que vagareja, que divaga) per viure amb naturalitat el desajustament entre llenguatge i realitat. D'aquí la necessitat de la vaguetat lingüística. Esquirol comenta a l'obra la vaguetat en les definicions dels diccionaris, el grau de vaguetat inherent a les diverses categories i classes de paraules (noms, verbs, adjectius, adverbis, preposicions, paraules gramaticals) i analitza també amb detall com les ideologies manipulen la vaguetat lingüística. El text acaba fent una apologia de la vaguetat. L'autora la considera 1) econòmica, 2) el revers necessari de la precisió, 3) un factor compensador de la linealitat del discurs, 4) una porta oberta a un augment d'informació, 5) una “terra per a la lluita semàntica i el creixement”, 6) un estímul per a la interrogació, l'atenció i l'acostament i 7) un factor d'emoció. Elogi de la vaguetat lingüística és una lectura que vol rehabilitar un aspecte de la llengua massa sovint condemnat sense pal·liatius a la categoria de vici o descurança. El repte quotidià de la cerca de la precisió lingüística s'enriqueix, per mitjà d'aquest text, amb l'augment de la consciència dels marges de vaguetat que contenen els textos i de les virtuts d'aquesta vaguetat.

[695] Faves comptades (o no)

Qui no recorda aquell acudit en què el popular Eugenio deia observant un objecte remenut que tenia als dits: “...noventa y siete, noventa y ocho, noventa y nueve... Aaagh! Un ciempiés!”? La situació feia riure perquè els centpeus no tenen pas exactament cent peus. Els numerals serveixen la nostra necessitat de ser precisos, però també, molt sovint, la humaníssima necessitat de la indeterminació, la imprecisió, l'aproximació. Els centpeus són millepiedi en italià i mille-pattes en francès (també semblen tenir un miler d'extremitats en alemany i en danès), en anglès alternen els centipede amb els millipede i en grec modern es parla dels sarantapoderousa ('quaranta peus'). Exemples com aquest ens aporta Numeri per parlare: Da 'quattro chiacchere' a 'grazie mille' (Bari: Laterza, 2011) de Carla Bazzanella (amb col·laboració d'altres autors). Fa poc vaig dedicar una entrada d'Aprendre llengües a l'expressió dels numerals, amb motiu d'una altra publicació. Hi torno, doncs, de la mà del llibre de Bazzanella. Es tracta d'un text que pren l'italià com a base, però que fa una tasca constant de contrast entre llengües, amb presència del francès, el castellà, l'anglès o diversos dialectes italians (també l'alemany, el danès o el xinès són objecte d'alguns exemples i comparacions). És en aquest contrast que rau bona part de l'interès de l'obra. Per a coneixedors d'altres llengües (el català, sense anar més lluny), rere cada exemple de l'expressió d'un numeral (una frase actual, un proverbi) hi ha un motiu per buscar una semblança o una diferència expressiva, un exemple o un contraexemple. L'obra és una reflexió sobre l'expressió de la numeralitat tant quan se cerca la precisió com, sobretot, quan es manifesta la imprecisió. Si convidem a dinar un italià i ens demana “Due fagiolini”, per exemple, ens convé saber que no podem servir-li literalment dues faves, perquè ens està dient prudentment que n'hi posem unes quantes (en català diríem, en aquest cas, “Posa'm quatre faves”). Es fa difícil triar els exemples interessants, curiosos o senzillament divertits de l'obra en aquesta breu ressenya, perquè tot el text n'és un enfilall que respon, d'altra banda, a una rigorosa classificació i a unes explicacions solvents. La confrontació interlingüística ens fa veure formes molt semblants en l'italià (quattro gatti = 'pochissimi') o formes ben particulars com avere i cinque minuti ('avere un sfogo improvviso d'ira, un momento di malumore') o sudare sette camicie ('fare grande fatica') o fare un 48, que es fa servir per referir-se a una 'grande confusione, baccano, parapiglia, putiferio' i que té l'origen, ben idiosincràtic, en els motins insurreccionals de 1848 a Itàlia. El contrast que ens proposa Bazzanella en l'expressió dels numerals, obert a l'experiència de qualsevol lector, ens situa entre el reconeixement d'allò comú i la descoberta d'allò privatiu que hi ha en les llengües, per ampliar horitzons de coneixement a partir de la descoberta de la diferència.

[694] Privilegis lingüístics

Aquests dies he viatjat per la Toscana, entre vinyes, oliveres, turons amb castellets al cim, densos boscos casentinesos, art florentí i romanalles arreu del poder, el mecenatge i les intrigues interminables dels Mèdici. La Toscana és una zona privilegiada d'Itàlia. També perquè la seva varietat lingüística es va establir com la comuna per a tota la península itàlica. Estimulada inicialment pels èxits literaris de Dante al segle XIV, la varietat toscana no es va començar a estendre decididament, amb tot, fins després de la unificació del país (1861). En aquell moment, segons el prestigiós filòleg T. de Mauro, només el 2,5 % de la població coneixia la varietat i la resta de la població no tenia per llengua materna cap varietat pròxima a l'italià literari. La maquinària de la unificació (burocràcia, escola, exèrcit, migracions...) va anar estenent la varietat privilegiada i al llarg del segle XX els italians han anat coneixent gradualment una segona llengua, l'italià, que ha anat esdevenint lentament la llengua materna de la major part dels ciutadans (remeto per a una explicació més extensa a L'italiano contemporaneo, de Luca Lorenzetti; Roma: Caroggi, 2002, reeditat el maig de 2011). En l'expansió al llarg d'un segle i mig de la varietat privilegiada hi ha hagut un coneixement parcial de l'idioma per part de la població (“[...] fino a la metà del XX secolo l'italiano è stato per molti una seconda lingua; nel migliore dei casi una seconda lingua dominata completamente (compresa e parlata, letta e scritta), nel peggiore è più frequente una seconda lingua solo compresa, ma non letta né scritta né tanto meno parlata […]”; Lorenzetti, p. 19). Els catalans podem entendre bé l'italià escrit i fins l'oral en certes condicions (discursos formals acadèmics, per exemple) sense haver-lo après formalment. Passejant per la Toscana, aquests dies, m'he sentit no pas tan lluny dels italians de fa un segle, que encara coneixien parcialment i gradualment la que havia de ser la seva llengua. Vet aquí un altre privilegi lingüístic: conèixer llengües romàniques, per gaudir de la comunicació amb parlants d'altres llengües de la mateixa família lingüística. Des de la parcialitat? Sí. La parcialitat en el coneixement i l'ús de les llengües és pertot. Per què no s'assumeix obertament? Per què les dades oficials la ignoren? Llegeixo en un informe recent de la Unió Europea (Europeans and Languages) que només el 3 % dels ciutadans europeus declara conèixer l'italià (més enllà dels que el tenen com a llengua materna). Per què no hi som comptats els que tenim, defensem i exercim el privilegi del coneixement i l'ús parcials?

[693] Escriure 2.0

Llegeixo Scrivere 2.0: Gli strumenti del Web 2.0 al servizio di chi scrive (Milà: Ulrico Hoepli, 2010), de Luca Lorenzetti, un intent interessant d'abordar de manera clara i pràctica les noves formes d'escriure derivades dels avenços tecnològics, que ho han trabucat tot. Es tracta d'un text indubtablement valent. Perquè, qui gosaria tallar un pastís vaporós, sense límits, d'ingredients incerts i, a més, en plena cocció? Scrivere 2.0 ho prova. Intenta explicar alguns canvis de la nova escriptura i facilita el coneixement de noves eines que permeten experimentar aquesta altra experiència d'escriptura. L'obra, com altres textos de la mateixa col·lecció, té un objectiu divulgatiu i alterna explicacions generals sobre els principis de la nova manera d'escriure amb comentaris d'eines o aplicacions concretes (recopilades al final del text en apèndix i sovint acompanyades d'imatges) i, també, al final de cada capítol amb fragments adients d'entrevistes a una desena d'especialistes sobre el tema que donen entrada a percepcions particulars i matisos a la mirada de Lorenzetti. L'autor és ben clar al començament de l'obra: “chi scrive senza conoscere i servizi che il Web 2.0 ci mette a disposizione parte svantaggiato, in quanto perde diverse opportunità: opportunità di creare relazioni e contatti con persone che condividono gli stessi interessi, opportunità di essere visible”. L'obra vol ajudar, doncs, a escurçar aquest desavantatge. I ho fa per mitjà d'una introducció al web 2.0 (una etiqueta que no acaba de caducar) i tractant principalment tres aspectes: 1) l'organització de la feina en escriure (eines de gestió del temps, eines per evitar la distracció, eines de presa d'apunts mentre es navega, eines per al treball ubicu); 2) col·laborar i compartir com a elements clau de la nova activitat d'escriptura (espais de hosting, espais de publicació en línia, eines per a l'escriptura col·laborativa i creativa de diversos gèneres entre els quals hi ha, per exemle, els guions); 3) l'e-book (formats més difosos, del pdf a l'ePub o el Mobipocket; models més comuns de lectors d'e-book, com crear un e-book, on publicar-lo, quan es convenient el format e-book, quin futur té, etc.). És impossible no sortir del text de Lorenzetti sense una dotzena d'adreces web d'aplicacions que es poden integrar ràpidament a l'entorn personal d'aprenentatge de cadascú. La selecció que fa l'autor de les aplicacions per a l'escriptura 2.0 parteix dels criteris que siguin gratuïtes, de codi lliure i, a més, que tinguin la interfície (també) en italià. El tall de pastís que ens presenta Lorenzetti és sens dubte útil i aclaridor. No crec que escriure es pugui deslligar ja tan radicalment d'altres maneres de presentar la informació o el coneixement; que el nou acte d'escriure es pugui aïllar gens, ara que la comunicació és com més va més multimodal i menys basada en l'escriptura. La temptativa de Lorenzetti és, però, com deia, satisfactòria.

[692] De la inòpia a la còpia

La copia (l'abundància) és una veritable necessitat als discursos en què ens expressem a diari. No hi ha res més decebedor que un text pobre de recursos lingüístics i mancat d'idees, ancorat, doncs, doblement en la inòpia. Això ho sabien els clàssics grecollatins i s'ha anat recordant al llarg dels segles. Ara fa cinc-cents anys (1512) Erasme de Rotterdam escrivia i editava amb aquest objectiu el text De copia verborum ac rerum, del qual ha aparegut ara una versió al castellà, obra que considero molt interessant i que podem titllar sens dubte de contemporània. Es tracta del text Recursos de forma y de contenido para enriquecer un discurso (Madrid: Càtedra 2011), a cura d'Eustaquio Sánchez Salor. Erasme va compondre l'obra perquè els joves poguessin expressar-se bé en llatí. El seu objectiu era doble: proporcionar la copia verborum (és a dir, abundància de recursos de llengua per poder-se expressar amb riquesa verbal) i la copia rerum (és a dir, abundància de recursos relacionats amb la substància del discurs, amb les idees). Amb totes dues còpies els joves podrien construir perfectament els seus discursos. L'obra anava adreçada a l'ennobliment de la llengua llatina, com comentava, però el curador l'aproxima al lector contemprani traduint bona part dels exemples d'Erasme al castellà. Tot i el salt temporal de cinc-cents anys, el text manté intacte el seu valor i esdevé un inestimable tractat de la variació lingüística. Molts mecanismes i reflexions contra la pobresa expressiva són vigents: ús de sinònims, antonomàsies, perífrasis, metàfores, al·legories, amplificacions de menes ben diverses, minoracions, ús de paraules desusades, sòrdides, noves, estrangeres, poètiques... També a la pimera part del text (sobre la copia verborum) Erasme incorpora un reguitzell de fórmules per a la variació que tenen interès des de l'ensenyament funcional de les llengües (com s'expessa la compra, l'acusació, l'agraïment, l'engany, l'amor, el rebuig, com es diu que algú ha mort...). En alguns moments el text pren un aire de virtuosisme, com quan Erasme ens dóna 203 formes en llatí per dir “Mentre visqui sempre em recordaré de tu” (“Semper dum vivam, tui meminero”; un exemple només: “Non mihi brevior fuerit tui memoria quam ipsa vita”). La segona part del text no perd interès.. Erasme hi parla de la copia rerum, és a dir dels recursos dels tractats de retòrica per expressar de diverses maneres un fet, una idea, un argument. El text avança en aquesta secció entre fórmules d'ampliació (antecedents, concomitàncies, conseqüències, descripcions...), digressions, gradacions, divisions argumentades, exemples, fórmules d'enriquiment de les parts del discurs.... Tot un tractat, en suma, de la variació, una apologia de l'abundància verbal i d'idees que en cap moment oblida però, el criteri de la supeditació al decòrum, a la brevetat sovint necessària, a l'elegància imprescindibe en fer ús de la llengua. Un text fenomenal, doncs, per superar la inòpia en els discursos i tenir els recursos suficients per administrar bé la còpia.

[691] Xifres i lletres

Llegeixo amb plaer el Libro de los números: Los números en la formación del léxico (Bilbao: Universitat de Deusto, 2010), obra de S. Segura Munguía. El text ens permet fer un recorregut per les paraules del castellà (sovint de base llatina) que remeten als números del zero al deu i també al cent i al mil. L'obra ens descobreix qüestions interessants. Hi llegeixo que el mot zero ve del baix llatí zephyrum, amb origen, com és sabut, en l'àrab (i hi retrobo l'expressió entranyable ser un zero a l'esquerra). Trobo també curiositats en les expressions vinculades amb el número u: veig què significa monjo (amb origen en el grec monakhós, 'únic, solitari') i em sembla interessant, igualment, trobar reunides paraules que suggereixen la unitat com ara univers, universitat, primat, priorat, protocol, singular... que fàcilment tenim emmagatzemades lluny les unes de les altres al cervell, d'acord amb criteris deslligats de la idea del nombre. M'agrada entendre, d'altra banda, alguns mots vinculats amb el número dos com ara dubte, que implica una fluctuació entre dues coses. I trobo a l'obra juntes paraules amb el tres com a base: trèvol (tres fulles) tríptic, testimoni (de trēs i stō), tribu (amb referència a la divisió en tres del poble romà) o el contundent treball. És sabut que l'origen del mot treball, amb el tres a les entranyes, és en un estri de tortura constituït per tres pals, el trĭpālĭum (*trĭpālĭare, 'torturar'), qüestió que convé no perdre de vista al bell mig de les bones i merescudes vacances. El recorregut pel text em porta per quarantenes, quaresmes, tetrabrics i tetrarquies (el quatre) i cap a les quinieles o els esquinços (el cinc). L'autor explica que a l'origen de l'esguince o l'esquinç pot haver-hi un llatí *exquīntīare ('partir en cinc trossos'). I em duu també per sestes o migdiades (el sis), setmanes i zones septentrionals (el set), degans i decàlegs (el deu) o milhomes (el mil). Em quedo, per acabar, amb una imatge de productivitat numèrica. El nostre blat (el llatí vulgar que va donar lloc al català era prou diferent del de la Bètica) és en castellà el centeno, de tritĭcum (trigo) centēnum, perquè es creia que cada gra en donava una centena. Déu n'hi do la productivitat dels nombres a les nostres lletres.