[729] Competència intercultural

Demà participaré a la Jornada de formació de formadors sobre experiències dels cursos EILC que ha organitzat la Xarxa Vives d’Universitats amb el suport de la Comissió Interuniversitària de Formació en Llengua Catalana i la col·laboració de la Generalitat. Companys de diverses universitats del territori i també una representant de la Universitat de Vigo hi explicaran les experiències relacionades amb la implantació dels cursos EILC de català (i gallec) per a estudiants universitaris estrangers. Una de les característiques d’aquests cursos és que combinen les seixanta hores de formació bàsica en llengua catalana amb un bon nombre d'hores d'aprenentatge en autonomia i amb un conjunt ampli d’activitats culturals complementàries. Una de les opcions que s’han pres relacionades amb aquests cursos ha estat l’ús del Portfolio europeu de les llengües de l’OAPEE, en versió electrònica, experiència sobre la qual s’està duent a terme una reflexió rigorosa i s’estan elaborant unes propostes de millora. La meva intervenció de demà a la jornada porta el títol "La competència intercultural dels estudiants nouvinguts". Tinc algunes preguntes a plantejar als companys. L’e-PEL de l’OAPEE fa treballar prou i adequadament la competència intercultural? Ha evolucionat el concepte i la manera de fomentar la competència intercultural a les nostres aules de nouvinguts als darrers anys? Focalitzem massa en els nouvinguts en parlar de competència intercultural? Quins recursos ens poden ser útils per fomentar la competència intercultural? Hi ha un nivell adequat de competència intercultural entre els estudiants universitaris? Fem treballar amb fonament i amb claredat aquesta competència? Sabem com avaluar-la? Cal? Tenim alternatives a la reflexió exhaustiva sobre la qüestió i al registre interminable d’experiències interculturals que ens proposen sovint els portfolios? Tinc ganes de posar aquests i altres temes a debat, demà, i veure què hi diuen els companys d’altres universitats. En parlarem.

[728] Paraula africana

Acabo de llegir África en 10 palabras. Mi manual de supervivencia en la jungla de asfalto, de Jordi Serrallonga (Barcelona: Plataforma, setembre de 2011) i en deixo unes notes a Aprendre llengües. Es tracta de la reflexió sobre alguns contrastos culturals entre els habitants de certes zones de l'Àfrica i els habitants de la jungla de l'asfalt, des d'un partit pres a favor de les formes culturals africanes. L'autor, arqueòleg, naturalista, docent universitari i profund coneixedor de l'Àfrica posa de relleu per mitjà de deu paraules de la llengua franca swahili concepcions culturals marcadament diferents de les occidentals. El text ens interpel·la, és clar, en un segle caracteritzat perquè els individus pertanyem a diversos codis culturals dels quals a diari posem a prova la flexibilitat a partir de l'exercici de la nostra competència intercultural. Serrallonga ens parla amb passió d'una civilització que sap agrair, a diferència de la nostra (amb el mot asante del swahili, 'gràcies'), d'una civilització que se sap saludar (amb el mot jambo, 'hola'), mentre que altres cultures conreen l'evitació social. D'una cultura que defuig dir-se adéu i opta per l'amical, intens i emotiu tutaonana ('A reveure'). Una cultura que, alhora, se solidaritza amb el sofriment dels altres i amb el seu esforç per sortir de la situació que el genera (pole, 'ho sento', ens dirien els maasai si veiessin que hem rebentat una roda i que fem mans i mànigues per canviar-la). L'autor també destaca mots com mama i mzee ('dona respectable' i 'home respectable'), formes que contribueixen a expressar la idea d'una experiència i una saviesa sense edat ni casta, mentre que sovint les nostres societats marquen el respecte, merescut o no, per la posició social o el càrrec. Jordi Serrallonga focalitza també en un altre mot en swahili que és siombaya ('no va pas malament'), per indicar-nos que la (una certa) mirada africana damunt la realitat és més aviat positiva (l'ampolla mig plena) que no negativa, mentre que la queixa i el plany són constants en societats com la nostra. Explica Serrallonga que davant la pregunta habari gani ('com estàs?'), ell mai no ha sentit a l'Àfrica una resposta negativa, mbaya sana ('molt malament'), sinó nzuri sana ('molt bé') o siombaya ('no va pas malament'). Un altre dels conceptes africans que l'autor troba a faltar a la jungla de l'asfalt és el que expressa el mot polepole ('a poc a poc'), que indica un ritme lent però continu, eficient i assossegat (que no té res a veure, és clar, amb la mandra o la inactivitat), als antípodes de l'estrès i la pressa en què nosaltres vivim. Serrallonga es promet a les pàgines d'aquest text singular respectar l'essència slow del polepole cada cop que retorni en safari ('viatge' en swahili) a la seva ciutat del món occidental.

[727] La llengua del sondeig a l'escrutini

De 8 a 9 del vespre, els dies d'eleccions, es produeix a les cadenes televisives un moment màgic que pot atrapar el ciutadà incaut. Com que hom no sap esperar tranquil·lament que siguin les 9, moment que ja hi comença a haver vot escrutat, les televisions ens ofereixen una hora absurda de debat sobre els resultats incerts que sorgeixen de les enquestes a peu d'urna. És aquell moment que posa a l'arc parlamentari partits petits que al cap de poca estona són ja extraparlamentaris sense haver entrellucat ni la melena dels lleons del Congrés, és el moment que els convidats dels platós es neguen en rodó a comentar res, és el moment que encara ni tan sols és apropiat dir que la nit serà llarga perquè la nit, amics i amigues, la nit electoral de debò no ha començat encara. No sé si els sociòlegs, els politòlegs, els comunicadors i els amics de tota mena de porres gaudeixen gaire d'aquesta estona que va de les 8 a les 9 del vespre. Jo penso més aviat que, en època de retallades, seria fenomenal que de 8 a 9 hi hagués una apagada total, que seria idònia una hora de reflexió, la reflexió que correspon a l'alea iacta est, al Déu nos en guard d'un ja està fet. El professorat de llengües, amb tot, sospira perquè no arribi mai aquesta retallada. Perquè de 8 a 9, ininterrompudament, presentadors i comentaristes viuen en una realitat només incerta, probable o possible, formulen hipòtesis constants, fan un ús ultrat de les subordinades condicionals i concessives, de les construccions hipotètiques, del subjuntiu, de construccions emfàtiques que insisteixen i insisteixen que allò només és un sondeig. És l'estona de sentir si es confirmessin aquests resultats, voldria dir que hi hauria hagut una davallada important del partit socialdemòcrata, encara que, repetim, es tractaria només del resultat del sondeig amb vot recollit a peu d'urna... De 8 a 9 la insensatesa mediàtica i el frenesí per la immediatesa regala al professorat de llengües una lliçó magistral (la base de la unitat didàctica s'actualitza sola, a més, a cada contesa electoral). Una lliçó que mai no es troba en altres contextos reals, perquè no és gens fàcil aguantar tanta estona una situació comunicativa basada en una possibilitat, en una irrealitat. Després, amb l'escrutini, tot es posa a lloc i hom s'adona que encara serà molt més difícil aguantar quatre anys la realitat. [Imatge]

[726] El món des de la llengua

Aviat farà un any que arrencava l'aventura periodística de l'Ara, mitjà que molts de nosaltres hem afegit al nostre horitzó informatiu diari. Aprendre llengües hi ha estat, amb satisfacció, des d'aleshores, amb una intervenció regular (més d'un centenar) sense pretensions, fruit de l'activitat quotidiana de pensar sobre el que amaguen i revelen les formes lingüístiques que fem servir i, en especial, sobre aquelles formes que salten a la palestra informativa. Aquests darrers temps a Ara, aprendre llengües he dedicat unes línies a parlar de termes relacionats amb la vida política ("Exprés", sobre la reforma exprés de la Constitució; "Ni talent, ni talant", sobre Rodríguez Zapatero; "Culs de cafè", sobre unes polèmiques declaracions de Duran i Lleida; "Penjar els hàbits", sobre la fi d'ETA; "Peti qui peti" i "Tocar els nassos", sobre el llenguatge col·loquial de certs polítics). Altres escrits han tingut pretextos basats en la política internacional ("Prou", sobre la causa Palestina) o han estat relacionats amb el llenguatge de la convulsa vida econòmica ("Aguantar el tipus"; "La Triple A", "Pega grega", "Silvicultura", dedicat a Silvio Berlusconi, o "Mercats"). Altres escrits han pres com a referència el món del futbol ("Fums", sobre Cristiano Ronaldo; "Deulofeu"; "Congeniar", sobre la bona entesa esportiva Messi-Fàbregas; "Natural", sobre Mourinho). I altres, encara, han tingut com a base algun fet lligat amb la tecnologia i les seves pràctiques ("Mots d'ordre", "Pomes agres"). Un altre dels escrits d'Ara aprendre llengües, que apareix a la secció de “Mestres” de l'Ara, el vaig dedicar al sentit del mot “Magistral”, en homenatge als mestres i la seva funció social. Si us ve de gust llegir-los, ara que encara ens trobem a l'Any de la paraula viva (2011), els teniu a un clic. [Imatge]

[725] Del festeig a l'speed dating

Fa un parell de dies en una llibreria vaig veure que coexistien relativament a prop dues obres que em van fer pensar de seguida en com han canviat les maneres de comunicar-nos en tan sols un segle. Una era les Cartes del festeig de Joan Maragall i Clara Noble, acabada d'editar (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011) i l'altra era un text que ensenyava a agradar en pocs minuts. Dues obres radicalment contraposades. Vaig comprar l'epistolari de Maragall i aquests dies l'he llegit. S'hi veu en acció un home enamorat, en una cinquantena de cartes gairebé totes de 1891 (per bé que l'enamorament amb la joveníssima Clara Noble ja havia començat temps abans). És divertit veure com es festejava fa un segle: els rodeigs, la fraseologia, la dilació verbal, la dependència del correu postal entre els amants (veritables addictes a l'arribada del carter), el fetitxisme amb els objectes enviats i rebuts. I és divertit contrastar-ho amb algunes pràctiques contemporànies de l'era de la immediatesa en què vivim, com la de l'speed dating, en què persones es troben amb persones 3, 5 o 7 minuts i es parlen, cremant de cop i per sempre tots els cartutxos, per determinar si s'agraden. En 3, 5 o 7 minuts, en aquestes trobades que gestionen determinades organitzacions, n'hi ha prou per descartar-se. O per escollir-se, si hi ha afinitat electiva, per a una cita posterior. Torno a Maragall, que per aproximar-se a Clara Noble li va escriure el desembre de 1890: “Si V. no tiene bastante confianza en mí para contestarme de un modo directo, yo pasaré mañana martes a las tres de la tarde por delante de su casa, y si en el balcón que da frente al paseo de Gracia veo, en la parte de afuera, flotar cualquier objeto de color blanco, creeré que V. consiente mi felicidad, si no... no volveré a importunarla.” La immediatesa, sens dubte, ha passat a primer pla en moltes de les nostres formes de viure. Una immediatesa que té molts inconvenients (la superficialitat, el prejudici, la liquidació de la cultura de l'esforç), però que té també virtuts i a moltes exigències de la qual ens hem de saber adaptar. Per viure aquesta immediatesa (la immediatesa que vulguem) hem de tenir competències noves que ens demanen comunicar-nos d'una altra manera. Un exemple: quan visitem espais a la xarxa no podem diferir gaire la generació en nosaltres d'una impressió fonamentada del que veiem, hem de saber ràpidament on mirar i què i com llegir per no perdre temps en un mar d'informació. Confio que la velocitat i la immediatesa no liquidin, amb tot, la insinuació, el joc amb la no explicitud, el misteri, la poesia, l'art generalment lent de la seducció.

[724] Obrir la ment a la metàfora

A Aprendre llengües hem parlat incidentalment de la metàfora, però no ens hi hem referit com a recurs a la disposició de l'aprenent de llengües. Que la metàfora no és un afer literari, sinó una realitat consubstancial a tota la llengua, quotidiana o no, no és cap secret. Que cada llengua va elaborant i fixant amb més o menys èxit unes metàfores privilegiades, tampoc. Pensem, per exemple, en les metàfores que han generat el català i l'anglès, i són a la completa disposició dels parlants, sobre la imatge de la llum. En català parlem de fer llum sobre un afer, per exemple, en el sentit d'aclarir-lo, i en anglès es pot parlar de shed (new) light on... quan s'aporten clarícies a alguna cosa, o d'una illuminating discussion, o del fet que un informe shines a light on alguna cosa. Les metàfores normalment positives, com les que es relacionen amb la llum, també poden acabar malament, amb tot (en català tenim formes com ser un il·luminat o estar com un llum). Molts altres terrenys són propicis a la metàfora. Observem com les imatges de la guerra i el conflicte apareixen constantment als nostres textos: guanyar la batalla a algú, he attacked his proposal, she maintains a united front on the question, ens va bombardejar amb tota mena d'informació... L'aprenent de llengües, des del meu punt de vista, no hauria de tenir cap por de la metàfora. A més de provar de conèixer, naturalment, les que ja s'han generat en la llengua i són habituals i reconegudes, li és una bona estratègia la tendència a buscar correlats objectius del que pensa i vol dir. La manca de recursos expressius en la llengua que s'aprèn duu les persones a agusar l'enginy al màxim. Els parlants d'una llengua nova es troben gesticulant per substituir el que no saben dir amb paraules, o potser es troben, per exemple, fent servir una paraula d'origen romànic en anglès que els salva la frase, per bé que no els estalvia una pàtina no desitjada de formalitat excessiva al discurs. L'excursió cap al territori de la metàfora és una altra forma d'evitar el silenci i d'aconseguir discórrer. Una forma que pot tenir, fins i tot, un poderós efecte retòric en un determinat moment, si es pot o se sap aprofitar bé. Si un aprenent de català no recorda o no sap com es diu abraçar i no pot articular, doncs, la frase la Maria abraçava fortament el Pep sense separar-se'n, qui sap si no se'n pot sortir dignament sabent anomenar i recrear senzillament la imatge d'un pop, d'un imant o d'un cargol arrapat a un mur (manllevo aquesta darrera imatge, ajustant-ne el sentit, del poema "Caragol", de Gabriel Ferrater). Córrer riscos forma part d'aprendre, com jugar amb la llengua. L'aprenent estratègic ha de ser capaç d'eludir el que no pot dir també per la via d'obrir la ment a tota mena d'imatges que continguin el lèxic de què sí que disposa.

[723] Continguts de llengua per nivells

Aquests dies he estat treballant amb el llibre Guía de contenidos lingüísticos por niveles del español. Según el Marco Común Europeo de Referencia para ELE, de L. Díaz, R. Martínez i J. A. Redó (Octaedro: maig de 2011). No hi he acudit per l'interès en l'espanyol, hi he anat a provar de resoldre dubtes per al català. Les persones vinculades amb l'ensenyament, l'aprenentatge i l'avaluació de les llengües tenim a la nostra disposició des del 2001 el Marc Europeu Comú de Referència del Consell d'Europa, un document ineludible. Aquest document, amb tot, és una base que s'ha de desplegar en forma de diverses concrecions pràctiques per a cada llengua i per a diversos col·lectius (professorat, alumnat, experts en avaluació, gestors de la formació). Sigui en forma de portfolios europeus de les llengües, de criteris o orientacions per a l'avaluació o de relacions més o menys àmplies dels continguts del MECR per nivells de llengua. En el cas de l'espanyol, aquest darrer aspecte va tenir un impuls molt gran el 2008 amb el flamant Plan curricular del Instituto Cervantes. Niveles de referencia para el español, en tres volums i més de dues mil pàgines. Aquesta obra s'ha convertit en un veritable referent en l'àmbit de l'espanyol llengua estrangera. I no tan sols en el cas de l'espanyol, perquè altres llengües que defineixen o revisen els seus nivells també s'hi abeuren. El valor del text que comento en aquestes ratlles és sens dubte que es tracta d'una obra àgil i pràctica. S'organitza en tres grans blocs (nivells A, B, C del Consell d'Europa) que es subdivideixen parcialment en dos blocs més cadascun (nivells A1 i A2, B1 i B2, C1 i C2) i cobreix en dues-centes pàgines els continguts bàsics de llengua per nivells amb indicacions sobre aspectes sociopragmàtics, de gramàtica discursiva, de tasques comunicatives i alhora la indicació dels continguts funcionals i gramaticals per nivells. Per posar un exemple ràpid d'aquestes darreres qüestions, el text ens indica que l'accentuació de diftongs i triftongs, la puntuació estilística i el domini de tota mena de sigles són tres dels continguts gramaticals del nivell C2 (dins l'àmbit de fonologia i aspectes gràfics). Trobo a faltar en l'obra una justificació d'algunes diferències estructurals del text en abordar els diversos blocs: només al nivell A1 i A2 hi ha una secció de resum específic per a cada nivell i unes especificacions breus de les competències gramaticals generals; les recomanacions lèxiques, anomenades diferentment, només apareixen als nivells B i C; al nivell C, d'altra banda, els continguts funcionals són generals per a C1 i C2. Ara: la Guía de contenidos lingüísticos por niveles del español és sens dubte un llibre de consulta ràpida ben útil, un dels necessaris desplegaments del MECR.

[722] Llengua i feixisme (i 2)

El text de Klemperer sobre la llengua del Tercer Reich (la LTI) analitza com s'expressava el feixisme alemany. Un dels seus objectius, com els de qualsevol règim dictatorial, era que el poble no pogués pensar, reflexionar, esdevenir crític. La LTI va menysprear la personalitat, va reprimir els homes i les dones lliures i el seu pensament autònom. És així que el feixisme alemany va fer servir fins a la sacietat un adverbi com cegament i que va utilitzar amb profusió paraules de l'àmbit tècnic, mecanitzants, al servei de la idea que els fidels eren com màquines. Paraules com sincronitzar, coordinar, uniformar, homogeneïtzar, formen part destacada de la llengua del Tercer Reich (Goebbels parlava sovint de treballar a plena càrrega). També tota una colla de mots relacionats amb una fe quasi religiosa (res a entendre, tot per creure) cap als comandaments polítics i militars. El discurs feixista s'embolcallava, sovint, d'una boira mística a l'entorn dels líders del Reich, percebuts com a divinitats i el mateix Reich com un estadi etern de civilització. Una paraula que s'estén molt entre 1933 i 1945, segons Klemperer, és cosmovisió (Weltanschauung), com una activitat oposada justament a l'activitat reflexiva i racional de la filosofia i lligada, en canvi, a la creença. El Tercer Reich, d'altra banda, va sentir atracció per certs estrangerismes per la seva capacitat d'impressionar i no afavorir la comprensió per part del poble. Una altra de les manifestacions del llenguatge feixista va consistir a simplificar els adversaris, a anomenar-los sota etiquetes àmplies on el mot jueu era sovint present (judeoanglès, judeocapitalista, judeobolxevic, judeomarxista... com feia el feixisme espanyol amb els rojoseparatistas). Altres formes del llenguatge feixista alemany van ser segons Klemperer l'exageració i el superlativisme al servei de la intoxicació i l'engany, amb tota mena de recursos verbals: des de l'ús i abús dels numerals fins a l'ús de termes com innombrable, inimaginable o total (una paraula sense escletxes ben cara al feixisme) o l'ús de la paraula històric referida als fets del feixisme, o també de paraules grandiloqüents creades amb Welt- o amb gross-. La LTI es va caracteritzar també per l'ús de les agressives cometes iròniques, per l'ús del llenguatge esportiu (de la boxa, especialment), per l'ús de paraules relacionades amb el moviment i l'acció (Sturm és un mot clau), com ara norditzar, desjudaïtzar, arianitzar. O per l'ús dels antropònims nòrdics i la depuració de topònims i noms de carrers que no fossin prou aris. El Tercer Reich va entronitzar, també, el mot fanàtic amb un sentit insòlitament positiu (equivalent a 'valent', 'entregat', 'constant'), en la més pura lògica de situar al punt màxim del demencial edifici feixista una mentalitat propera a la malaltia i al crim. No vull acabar sense parlar d'alguns eufemismes del feixisme que cita Klemperer: al règim un destinatari emigrat (d'una carta) era un jueu mort, algú que estava de viatge era un presoner, i presentar-se significava que calia acudir a la Gestapo. Els jueus, d'altra banda, privats de l'exercici lliure de les seves professions liberals eren anomenats cuidadors de malalts en lloc de metges i consultors jurídics en lloc d'advocats. Aquests són alguns exemples de la LTI. Un argument a favor de ser sensibles tothora al llenguatge i a la ideologia que sempre vehicula i per revoltar-nos davant la faramalla verbal que impedeix el pensament, la reflexió i la crítica.

[721] Llengua i feixisme (1)

Aquests dies he llegit un text que m'ha causat una impressió profunda. Es tracta de LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo, de Víctor Klemperer. És una obra extensa, publicada en alemany després de la Segona Guerra Mundial (1947) i editada fa uns anys en castellà per Ediciones Minúscula. Klemperer era un professor universitari jueu resident a la ciutat de Dresden que, tot i que va patir seriosament els efectes de la ferotge estratègia genocida nazi, va aconseguir salvar la vida i no ser deportat. L'autor va dedicar els seus esforços, en la clandestinitat, a analitzar la llengua del nazisme (discursos, publicacions, premsa, missatges radiofònics) entre els anys clau de 1933 i 1945, una llengua que anava arrelant en el poble. La seva reflexió sobre la LTI (la Lingua Tertii Imperii), que alterna a l'obra amb l'interessant relat de la lluita per la supervivència d'un jueu a l'Alemanya nazi, és realment colpidor. Una de les idees clau que es desprèn del text de Klemperer és que calia conèixer la llengua del feixisme per entendre bé el rerefons del moviment. I per poder-hi oposar qui sap si l'única resistència possible. Klemperer lluita per ser impermeable a la llengua i a la retòrica de l'opressor, per no fer-ne servir les formes més característiques, per no impregnar-se'n, per fer-hi objecció (Klemperer no volia utilitzar, per posar un exemple, el mot fanàtic, una de les paraules de moda en la LTI). La descripció que fa Klemperer de la llengua de l'època és interessant i alliçonadora. Dedicaré un apunt més lingüístic a comentar alguns dels trets que ell destaca de la llengua del feixisme alemany. S'hi reconeixen, per cert, alguns usos actuals. Crec que l'aventura filològica de Klemperer té molta raó de ser, també mig segle després que es publiqués. A l'entrada anterior d'Aprendre llengües parlàvem de la llengua de la crisi, de tot un llenguatge farcit d'ideologia que se'ns imposa com una llosa i davant el qual els individus hem de poder reaccionar. La llengua que ens explica la crisi, d'altra banda, ha esdevingut darrerament un argot inintel·ligible que necessita regularment la mitjanceria dels experts en economia. Quina gramàtica d'accions humanes s'amaga rere una llengua que costa tant d'entendre i d'explicar? Quina confiança ens han de merèixer els mèdiums que ens relaten fenòmens que la majoria no comprèn? L'alè de Klemperer, la seva observació sagaç de la llengua i dels seus usos per provar d'entendre una realitat hostil i amenaçant i, sobretot, per poder-se'n defensar, és ara mateix una lliçó i una necessitat.

[720] La llengua de la crisi

El discurs dels esforçats gestors de la crisi en què vivim ha fixat un vocabulari i unes expressions que s'han anat estenent socialment aquests darrers mesos i davant els quals cal continuar reaccionant. La llengua dels que se senten responsables de fer-nos sortir de la crisi ens indica contínuament, per exemple, que ja no hi ha retorn a l'etapa passada, que a partir d'ara tot serà ja diferent, que les coses aniran pitjor, si més no en els pròxims anys. Es tracta d'un discurs que parla de més productivitat, d'emprar més les capacitats que els recursos, d'actuar amb criteris d'austeritat, d'esforçar-se més, de tenir més responsabilitat en el que es fa, de ser més originals i creatius i de posar molta imaginació a la feina, de trobar noves maneres de fer les coses, de saber prioritzar, de buscar la sostenibilitat en totes les accions que s'emprenen, de saber automatitzar processos i estalviar temps i ser eficients. Es tracta d'un discurs que ens exigeix contínuament fer més amb menys. Hem de reaccionar davant l'extensió d'aquest discurs que aparentment entra bé, i davant el prejudici que porta implícit, i rebutjar-ne una assumpció acrítica. Fa dècades que hi ha persones i professionals de tots els àmbits de la vida social que fan molt amb no gens (amb una sabata i una espardenya, per dir-ho clar) i que són un dels motors de la nostra societat. Pensem en l'innombrable estol de voluntaris de tota mena que eduquen persones, recullen i reparteixen aliments, ajuden els qui ho necessiten, roben hores del seu temps més personal per cobrir els dèficits flagrants del sistema (educatiu o sanitari, per exemple) i repartir benestar, o deixen la pell a les seves rígides empreses amb la ingenuïtat de voler-ne millorar el funcionament. Quins d'aquests gestors de la crisi que no volen veure que la societat funciona gràcies a aquestes persones s'atrevirà a proclamar als quatre vents que hem de fer més amb menys? Quin responsable polític podrà exigir als avis i a les àvies que han assumit la tasca social de tenir cura dels néts mentre els seus pares fan horaris impossibles que facin més amb menys (amb menys pensió, és clar)? Quin dels responsables que s'hagi fet poc amb molt durant tants anys pot venir-nos ara amb la cantarella del més amb menys? Quin dels polítics que ha consentit i cultivat la ineficiència, la mediocritat i la improductivitat pot pujar a la tribuna a exigir res urbi et orbi? Qui que hagi barrat el pas a la creativitat, la innovació i les noves maneres es pot atrevir ara a demanar-les, com si s'acabessin d'inventar? Qui que no hagi vist, acomboiat, protegit i ajudat els que sempre han fet més amb menys, pot atrevir-se ara a demanar-los res? La llengua de la crisi s'estén. Les paraules que suggereixen l'avenç, la millora, la possibilitat de sortir-ne, són enganxoses com pega grega i generen adhesions fàcils. Però res no comença ara ex nihilo, com ens vol fer veure el discurs actual, que té aires de fundacional. Estic convençut que, si sobreviuen a tanta obscenitat, els que demà-passat faran més amb menys seran exactament els mateixos que abans-d'ahir ja ho feien tot amb no res.

[719] Llegir i escriure a la xarxa

Acabo de llegir En_línia. Llegir i escriure a la xarxa, de Daniel Cassany (Barcelona: Graó, octubre de 2011), una obra que recomano. Es tracta d'una recerca bàsica organitzada en dues grans parts (la xarxa i l'escriptura; aprendre a llegir i escriure a la xarxa) que té el mèrit indubtable d'heure-se-les amb un objecte d'estudi escàpol, llisquent, en mutació constant i de contorns notablement borrosos. L'agosarament intel·lectual és, per tant, el primer que cal destacar del text. En segon lloc, la prudència a transitar per unes arenes movedisses per les quals només es pot progressar amb modèstia, sentit de la provisionalitat i una actitud d'experimentació i d'obertura màxima i encuriosida cap a allò nou i canviant (qui sap quins seran, per exemple, els gèneres discursius el 2020, i quines característiques tindran les pràctiques lletrades aleshores?). En tercer lloc, vull destacar la mirada de Cassany cap al fenomen imparable que descriu i analitza sense menyspreu ni oblit per les altres pràctiques lletrades que conviuran molt de temps amb les que la digitalitat ens proporciona, en una relació de necessària associació. En quart lloc, la combinació entre la finalitat expositiva de la recerca i el to conseller, entre les explicacions més asèptiques i el discurs directe, clar i contundent, adreçat als usuaris amb l'objectiu d'ajudar-los a avançar ràpidament en el desplegament de la seva competència digital o de les seves pràctiques relacionades amb la lectura i l'escriptura a la xarxa (són molt recomanables, en relació amb aquesta darrera qüestió, els cinquanta quadres que alternen amb l'exposició de Cassany, que es poden llegir, si cal, independentment de la resta del text). En_línia toca d'una manera bàsica i aclaridora (el to és el divulgatiu) molts dels temes clau que es relacionen amb la literacitat digital: explica metàfores ja clàssiques sovint superades (nadius i immigrants digitals, per exemple, o residents i visitants), s'enfonsa a descriure les diferències entre les pràctiques lletrades fora i dins de la xarxa, parla del nou concepte d'autoria i de la pràctica de la remescla a la xarxa (seguint Knobel i Lankshear), s'endinsa amb cautela en el terreny dels gèneres digitals, explora tot allò que han de saber fer els nous ciutadans des del punt de vista de l'escriptura i la lectura (competències i ús de recursos de mena molt diversa: com cercar, com fer servir diccionaris, vocabularis, processadors, traductors, verificadors, eines relacionades amb les tecnologies de la llengua, eines del web 2.0), investiga les pràctiques lletrades privades, vernacles, que es duen a terme a la xarxa (la fanfic, per exemple, de què parlàvem mesos enrere a Aprendre llengües), ubicades en un espai alternatiu, no oficial, que és un veritable laboratori d'experiències. En_línia ens parla també de la literacitat digital crítica amb exemples i consells i ens descriu l'aprofitament en l'ensenyament de pràctiques amb fòrums, blocs, wikis, e-portafolis, xats o xarxes socials, espais que més que no gèneres, crec que hauríem de considerar zones difuses i polivalents concretables de molt diverses maneres (pensem, per exemple, amb quina finalitat va néixer Twitter i en què l'han volgut convertir els usuaris). És al darrer capítol que Cassany repassa breument alguns dels espais de la xarxa que serveixen per aprendre: de les plataformes LMS als entorns personals d'aprenentatge (EPA), que clouen el llibre. No cal dir que m'agrada llegir, a les darreres línies del text, que “Cada mestre haurà de construir el seu entorn personal d'aprenentatge, amb els autors, les revistes i els webs favorits; així podrem visitar els entorns dels nostres col·legues i aprendre'n, i a la inversa [...]”. M'agrada aquest final perquè estic convençut que els EPA són la clau de volta de tot plegat, la zona d'apoderament personal necessària des d'on llegir, escriure i aprendre a la xarxa serà com més va més fàcil i possible.