[478] Corrupció a les aules de llengua

Fins ara els que ens dediquem a la llengua a la universitat intentàvem explicar als alumnes tot allò que han de tenir en compte per redactar bons productes verbals. Insistíem en tota mena d'aspectes: control de la cohesió, control de l'adequació, control de la correcció gramatical, control de les convencions de llengua general i de les convencions específiques de cada especialitat, control de les característiques formals dels gèneres discursius, domini dels criteris bàsics de presentació dels textos, citació adequada de les fonts bibliogràfiques... Sempre havíem entès que si els alumnes no s'ajustaven a aquests o altres aspectes que permeten produir i lliurar un text acceptable era perquè no en sabien prou, perquè es despistaven, o perquè no donaven prou importància a aspectes formals o convencionals que sí que en tenen en la comunicació acadèmica universitària. M'acaba d'arribar informació d'una aplicació, amb tot, l'ús de la qual canvia les coses: representa l'arribada de la corrupció a les aules. Fins ara la corrupció es reduïa a pràctiques innocents com comprar i vendre algun apunt, o fabricar-se una xuleta o pràcticar el bricolatge de retallar i enganxar informacions esparses trobades a la xarxa. Fets sense cap mena d'importància. Em preocupa, en canvi, la possible expansió de l'eina Document corrupter, l'objectiu de la qual, ben senzill, és la destrucció dels documents, la corrupció del fitxer que enviem a l'aplicació. Sembla que l'eina, d'altra banda, no és gens barroera i presenta dues modalitats: corrupció total i corrupció parcial. ¿Amb quin objectiu enviar el nostre treball, la nostra ressenya, el nostre article a Document corrupter abans de fer-lo arribar als companys o al professor? Sembla que una de les utilitats principals és guanyar temps, fer que el nostre receptor cregui que és ell que no pot obrir el document. L'estudiant (que, ai las, no ha fet el treball dins el termini fixat) pot guanyar, així, unes hores precioses per fer i enviar finalment el seu text. El procediment, ben mirat, no és tan estrany: la comunicació humana és plena d'estratagemes per guanyar temps. ¿Quantes persones no pensen la resposta a la pregunta complexa o capciosa que els han plantejat mentre formulen llargs circumloquis que els permeten ordenar les idees i, finalment, respondre bé? Em ve a la memòria, en la mateixa línia, un personatge d'una obra d'Honoré de Balzac que, fent veure que sordejava, es feia repetir les preguntes i tenia més temps, així, per respondre-les oportunament. Document corrupter, amics, per si voleu corrompre documents totalment (com si no costés Déu i ajut crear-ne!) o... si sou gent més íntegra, només parcialment.

[477] Febles en pronoms

Algunes combinacions de pronoms febles del català fa temps que estan en crisi. El logicisme a ultrança, tal com assenyala Albert Pla a Això del català (llegiu l'entrada que hi dedicàvem fa uns dies a Aprendre llengües), dóna lloc a unes possibilitats teòriques artificioses i bandeja formes econòmiques ben útils. És el cas de la polivalent i desnonada forma els hi, en lloc de les formes els el, els la, els les, els els, els ho, etc. (exemple: els hi dono en lloc de la variant tradicionalment correcta els ho dono). Ho afirma Pla Nualart amb contundència (p. 112): "[...] l'alternança tipus els els / els hi, i encara més la tipus li'n / n'hi [...] és només un primer pas que hauria de culminar amb la revisió de la norma i la implantació de les segons formes com a estàndard més general i referencial". És probable que calgui anar per aquí i acostar-se a la llengua real genuïna (tot i l'especificitat valenciana). Hi ha altres usos pronominals espuris que fan més mal que les combinacions artificioses acabades de citar. Em refereixo a certs usos pronominals dels verbs calcats del castellà a l'estil de caure's, baixar-se, pujar-se o demanar-se (per Reis els nens ja no demanen res, s'ho demanen: me lo pido). L'omnipresència del futbol a les nostres vides ens dóna sempre sorpreses pronominals. Ens hem hagut d'empassar, per exemple, que els jugadors s'escalfen i no escalfen quan es preparen per entrar en joc (paga la pena aquesta distinció forçada contra l'ús?). Avui els jugadors del Barça manifestaven a les samarretes que s'hi deixarien la pell (ens hi deixarem la pell) en la remuntada de dimecres contra l'Inter. No em fascinen gens les actituds puristes (m'agrada molt el comentari del lingüista francès Claude Hagège quan diu "Sóc lingüista, així doncs, no puc ser pas purista"), però crec que cal combatre tot allò que contravé la senzillesa genuïna. En castellà es pot dir que los jugadores se dejan la piel, però en català els jugadors, ben simplement, hi deixen la pell (hi deixarem la pell). Les cerques a la xarxa d'aquestes possibilitats, amb tot, dicten sentència per la forma calcada del castellà (trobo sovint, fins i tot, la forma deixar-se la pell, que estalvia un pronom... però no pas el que caldria). Acabarem l'apunt de bon humor i amb una perspectiva multilingüe, que hauríem de tenir sempre. Amb un enllaç que ens permet veure com ho fan diverses llengües per expressar aquesta idea de "fins on series capaç d’arribar per defensar alguna cosa" (llegiu-ho a Cafebabel.com): sabíeu que en alemany en aquests casos es pot arribar a perdre la pell i els cabells, o que en anglès s'hi juguen una dent una ungla?

[476] Configurar l'entorn per aprendre

Aquest Sant Jordi tindré la satisfacció de conduir un taller a UAB Idiomes Barcelona sobre els personal learning environment per aprendre llengües. La satisfacció, dic, perquè al taller hi haurà companys professors de llengua de la UAB, amics i experts. Segur que entaularem un bon debat. Els PLE són moda des que se'n va començar a parlar per primer cop el 2004 (Aprendre llengües s'hi ha referit sovint: consulteu l'etiqueta PLE). A casa nostra se n'ha parlat força (Dolors Reig, per exemple, ha estat una de les divulgadores del concepte aquests darrers anys) i és indicatiu de l'interès el fet que Barcelona aculli pel juliol la PLE Conference, que promet ser tot un esdeveniment, amb participació d'especialistes d'arreu del món. Si els PLE són un tema i un concepte revolucionaris i actuals és perquè impliquen una quantitat enorme de qüestions candents: tecnologies i software, canvi en el concepte d'aprenentatge, aprenentatge informal, canvi en la formació a les institucions, aprenentatge al llarg de la vida, replantejament de l'e-learning, etc. Rere el PLE hi ha la revolució que experimenta actualment l'ensenyament-aprenentatge (també el de llengües), una revolució que pot tenir un abast total aquests pròxims anys. Com podríem definir els PLE, en una línia? Què vol dir tenir un PLE? Tenir un PLE és tenir els instruments necessaris a mà per aconseguir un objectiu (l'aprenentatge). El PLE del cavaller Sant Jordi, mutatis mutandis, l'integren un cavall, una armadura, una llança i un casc. El nostre PLE, a parer meu, ha de tenir eines de quatre categories: eines per a 1) l'organització, 2) la creació (fonamental), 3) la socialització i 4) la cerca i la gestió de la informació. I les categories s'han de concretar en instruments com 43Things, Mr. Wong, Edmodo, Google (la família d'eines Google), Viquipèdia, Flickr, Youtube, Gliffy, Netvibes, Slideshare, Zotero, RSS, Skype, Twitter, LinkedIn, Facebook, Thunderbird, Lijit, Bloglines, Wordpress, Blogger, etc. Armats fins a les dents amb tot allò que ens pot ajudar a aprendre, els aprenentatges fonamentals són, amb tot, 1) que el personal learning environment ens permet aprendre constantment, 2) que ens permet fer-ho amb el plaer extraordinari de l'eficiència i 3) alhora fer-ho exercint la nostra llibertat individual irrenunciable. Una lluita ben dolça. Perquè el drac és haver d'entomar la infosaturació sense filtres, haver d'afrontar la hiperabundància de tot (continguts i contactes) sense capacitat de selecció i de discerniment.

[475] La forja de Vulcà

Quan a la Facultat expliquem als alumnes com s'argumenta ens aturem a comentar les fal·làcies argumentatives, una de les quals és la que s'anomena tradicionalment la cortina de fum. Es tracta d'un recurs que allunya el receptor del tema de debat; es tracta d'introduir un element al discurs que despista, que amaga l'ou d'allò que és objecte de controvèrsia; consisteix a fer servir una pista falsa. Les cortines de fum són el pa de cada dia. Observant aquests dies el volcà islandès Eyjafjallajokull no puc reprimir un pensament de com aquest tipus de fal·làcia paralitza la nitidesa verbal i ètica. El discurs de la mentida és un espai cendrós on no hi ha cap au que aixequi el vol; és un espai per a rèptils. Deixeu-me aturar un moment en el volcà islandès, encara, perquè avui m'interessa parlar del que es veu i del que no es veu: del fum, sí, però també del magma calent, de l'energia subterrània, de la fúria explosiva, de la voluntat vehement de ruptura (l'erupció: del llatí rumpere, 'rompre'). Al segle XII un autor islandès desconegut va escriure una obra única en l'àmbit de la lingüística, que després s'ha conegut com l'Anònim islandès. Es tracta d'un breu tractat de reforma ortogràfica de la llengua islandesa que pretenia adaptar l'alfabet llatí a l'escriptura d'aquesta llengua, una obra excepcional, que revela una consciència ortogràfica insòlita per a l'època i que és també un exemple des del punt de vista metodològic. L'Anònim islandès és el magma roent, una raó en erupció. Mentre el fum de la fal·làcia tot ho estanca, sota el con encès es forgen discursos, arguments, veritats.

[474] Essencialisme lingüístic

Aquests dies llegeixo Això del català, d'Albert Pla Nualart (Columna, 2010), una obra polèmica que apunta direccions a alguns aspectes de la normativa catalana en el sentit de fer-la més fàcil. Parlaré d'aquesta obra a Aprendre llengües ben aviat. Permeteu-me, avui, un breu record personal relacionat amb l'essencialisme lingüístic que Pla denuncia a l'obra. Albert Pla Nualart, avui cap d'edició de l'Avui, va entrar-hi el 1985 com a corrector a les ordres de Joan Fortuny, cap de correctors i l'essència de l'essencialisme lingüístic, si em permeteu dir-ho així. Pla dedica algunes pàgines del llibre a retratar l'ambient de la peixera on treballaven els correctors de l'Avui. Es dóna la circumstància que jo em trobava en aquell moment (1986) acabant la carrera i que vaig aconseguir poder fer d'aprenent, al llarg d'uns quants mesos, al costat de Joan Fortuny. El que descriu Pla és exacte. Fortuny era una mena de cavaller indefinible (rígid però cortès: es va adonar que jo anava curt de diners i em va pagar mig any de tes de màquina), un professional que imposava molt de respecte i que defensava unes posicions lingüístiques immobilistes en les quals no tenia ni té ara sentit encastellar-se. Quan Joan Fortuny arribava a la saleta dels correctors de l'Avui saludava invariablement dient "Bona hora!". No dubto de la genuïnitat de la salutació, però no he sentit mai més aquesta forma en boca de cap catalanoparlant del tombant de segle (si coneixeu l'abast d'aquesta fórmula com a inici d'un contacte de salutació, sisplau, indiqueu-ho als comentaris d'aquesta entrada). Una de les seves màximes satisfaccions era aplicar fórmules logicistes (pròxim i proper per a usos diferenciats) i la cerca de la forma diferent de la castellana i de la genuïnitat a ultrança. Recordo un dia que ens va plantejar quin equivalent tenia en català aquell proverbi castellà que diu que "quien siembra vientos, recoge tempestades". Tot i que vam trobar la forma idèntica en català (al DCVB), Fortuny (potser molest perquè l'Alcover-Moll deixava les enutjoses tempestats) ja tenia l'alternativa perfecta i genuïna, com un as secret a la màniga: "Tal faràs, tal trobaràs". També em vénen al cap, ara, altres batalles (perdudes?) que eren el sentit de la seva professió: quan trobava als textos dels redactors del diari un veure amb bons ulls, hi aplicava el retolador vermell (no sabíem, en aquell moment, què era un ordinador) que deixava com a resultat veure de bon ull. Podria explicar altres anècdotes d'aquells mesos fent d'aprenent a l'Avui. El que sobretot hi vaig aprendre, sense ser-ne gaire conscient, era què era el català heavy. En aquell moment, precisament, es congriava el moviment light dels Pericays, Toutains, Tubaus i altres portaveus (a Fortuny li agradava més portantveu per a tot ús) de la verinosa llengua. Ni podem ni volem prescindir de la genuïnitat, esclar, però no podem girar l'esquena a la realitat. Els lingüistes (més que no pas els filòlegs) han de servir-nos una llengua rica, matisada, que reculli l'herència del passat, però en la qual ens puguem reconèixer els parlants del segle. Una llengua de la qual els usuaris no puguin pensar que és un instrument massa difícil, fora del seu abast i de les seves possibilitats d'aprenentatge. L'essencialisme és, davant aquest projecte de viabilitat de la llengua, un enorme llast que cal abandonar. Quan va acabar el meu temps d'estada a l'Avui, Joan Fortuny em va desitjar sort i em va fer una recomanació: llegir Josep Carner, les seves traduccions de Dickens i d'altres autors anglesos. Jo encara havia de descobrir Carner, en aquell moment, un dels millors escriptors de la literatura catalana en bona part per la seva creativitat lingüística i el seu sentit de la llengua. La llengua de Carner, amb tot, ancorada en el noucentisme, ja no pot ser la nostra llengua d'avui.

[473] Cinquanta eines per aprendre llengües

Vull dedicar una entrada, avui, a un web que dóna informació sobre cinquanta eines de col·laboració adequades per a finalitats educatives, que poden ser perfectament útils en els processos d'ensenyament i aprenentatge de llengües. Es tracta del web d'Accredited Online Colleges, en la seva entrada "5o Free Collaboration Tools That Are Awesome For Education". Es tracta d'eines que permeten treballar en projectes que requereixen una forta dosi d'intercanvi i de comunicació (Nicenet, Collanos, Etherpad, Writeboard, Thinkature...), d'eines que permeten la discussió, la videoconferència i el xat (MemberHub, Yugba, 99Chats...), d'eines que permeten la recerca, la presa d'apunts, compartir fitxers (CiteULike, NoteCentric, Wridea, drop.io...), d'eines que permeten un treball en xarxa social (ePals, WiZiQ...), de wikis i blocs (Wikispaces, Twitter, Edmodo, Socialtext...), o d'eines que fan més fàcil la gestió de tasques (MyNoteit, MeetWithApproval, Toodledo, GradeMate...). Algunes les fem servir, altres ens sonen i altres són perfectament desconegudes. Cal experimentar-les i veure fins a quin punt pot ser interessant tenir-les en un entorn proper destinat a l'aprenentatge (un PLE). Un entorn que es basa en el coneixement de recursos, en la necessària selecció i en la intregració d'aquests recursos per a un ús senzill i còmode en l'activitat d'aprenentatge diari.

[472] Adjectivar Lionel Messi

Trobo a La Vanguardia acabada de sortir del forn (és de matinada) l'escrit de Màrius Serra "Adjetivos para Messi". Em sembla ocurrent la llista dels sis-cents adjectius que proporcionarà en dos lliuraments, en castellà, per referir-se al crac del Futbol Club Barcelona. Em sembla encomiable l'esforç del rei de la ludolingüística, l'apreciat Màrius Serra, per contribuir a superar el tòpic del jugador de PlayStation que s'ha estès aquests dies pertot i la idea que no hi ha adjectius per definir Leo Messi. La llista és feta a cop de diccionari i és, per tant, arbitrària (l'àrbitre és, en aquest joc apassionant, l'autor de la recopilació). Màrius Serra ens vol venir a dir que els adjectius que es poden aplicar a Messi són inexhauribles. No hauríem de quedar fora de joc, amb tot, de l'altra llista, la llista dels adjectius reals que s'apliquen a Messi, que el gran diccionari interactiu que és la xarxa ens té a punt. Només cal fer la cerca a Internet. Faig una prova elemental al cercador més popular. Hi busco la seqüència "Messi és un jugador", seqüència que sense un adjectiu a la dreta (en català o en castellà) és una obvietat inexistent a la xarxa. Els resultats són: excepcional, fantàstic, imparable, meravellós, determinant... Ràpidament ens podem fer una idea de les qualitats que més es relacionen amb el jugador, les que la gran viquipèdia humana que és la xarxa aplega amb més profusió. No pretenc ara trobar l'adjectiu més emprat, ni tampoc depurar el sistema de cerca. Al capdavall, els adjectius en el cas de Messi sobren: som davant un jugador completament substantiu.

[471] Aprendre les llengües de Bolívia

Llegeixo a diversos mitjans (a l'Avui, per exemple) que Evo Morales ha afirmat no fa gaire que els alts funcionaris públics, sobretot els governadors (però també els policies i els militars), hauran d'aprendre com a mínim un dels idiomes autòctons de l'estat plurinacional de Bolívia: ''De acá a dos años, ninguna autoridad pública, no puede no saber un idioma nativo. Si quieren ser autoridades o funcionarios públicos tienen que hablar aymara, quechua o guaraní" [mojeño o tacana]. Morales compta aprovar abans de final d'any un decret en aquesta línia. Llegeixo també que el Ministeri d'Educació reformarà les lleis perquè els col·legis i les universitats públiques i privades ensenyin una llengua local, segons les regions. Els arguments de suport a aquestes iniciatives són que cal superar la situació de discriminació que pateixen els camperols bolivians, que sovint han de fer servir l'espanyol a les seves gestions a les ciutats i no poden utilitzar les seves llengües. Es tracta d'iniciatives complexes, sens dubte, de difícil seguiment i implantació i que de seguida seran titllades de coercitives, com si les llengües s'aprenguessin i es fessin servir a les societats de manera completament lliure i voluntària, sense planificació ni ideologia. L'interès pel quítxua, l'aimara o el guaraní hauria de créixer també més enllà dels decrets i les iniciatives polítiques, per pura consciència lingüística, pel plaer del coneixement i de gaudir de la diversitat. Els recursos que ens ofereix la xarxa són cada cop més amplis, daltra banda, i cap llengua ja no ens pot ser aliena. Doneu un cop d'ull, per exemple, a aquest senzill tutorial de la llengua transfronterera quítxua a YouTube que ens ensenya a comptar fins a deu a partir d'unes frases. O relaxeu-vos amb el vídeo que insereixo a continuació, en què podem sentir com sona en quítxua la lletra de la popular cançó andina El còndor passa mentre veiem volar l'ocell (pishqo segons el tutorial) andí. Per poc que ens hi fixem identificarem al text la paraula clau kuntur, la forma llaqta (a les paraules llaqtay, llaqtanchikman, llaqtapim), que ens suggereix la idea de la 'pàtria', la 'terra', el 'lloc'; o alguns topònims ben coneguts de la serralada andina o el sufix locatiu -pi. O deduïm també sense dificultat que urqu són les muntanyes. La traducció de la cançó és la següent: "Oh majestuós còndor dels Andes / porta'm a casa als Andes / oh còndor, còndor. / Vull tornar a la meva terra estimada i viure / amb els meus germans inques, que és el que més enyoro / oh còndor, còndor. / Al Cusco, a la plaça principal / espera'm / perquè a Machu Picchu i a Wayna Picchu / puguem anar a passejar".

[470] Llenguatges d'especialitat

Aquests dies a classe a la Facultat de Lletres parlem de llenguatges d'especialitat. O, si ho preferiu, de llengües d'especialitat, o del registre tecnicocientífic o cientificotècnic, o de les llengües per a finalitats específiques o per a propòsits específics, seguint la tradició anglosaxona de la formació en ESP. La diversitat de noms per referir-se a aquesta realitat (diversitat que subratllen, per exemple, M. T. Cabré i J. Gómez de Enterría a La enseñanza de los lenguajes de especialidad. La simulación global: Gredos, Madrid, 2006), ja ens indica que ens trobem davant un territori d'abordatge i definició difícils. Les posicions més extremes arriben a negar l'existència del llenguatge d'especialitat com a tal; altres posicions en veurien la característica fonamental i distintiva en la terminologia, el lèxic especialitzat. I altres, en canvi, considerarien el llenguatge d'especialitat un registre caracteritzat per un feix de trets que l'allunyarien de la llengua general. Independentment de la naturalesa dels llenguatges d'especialitat, allò de què els alumnes d'antropologia, geografia, història, musicologia, filosofia, etc. de la Facultat de Lletres haurien de ser nítidament conscients és que sense una reflexió a fons sobre el llenguatge de la seva disciplina acadèmica que puguin aplicar concretament al seu exercici professional o a les produccions comunicatives del seu pas per la universitat, no poden ser uns autèntics professionals. Un dels reptes principals de l'ensenyament dels llenguatges d'especialitat als alumnes, des del meu punt de vista, és fer-los veure que sota aquesta etiqueta ens referim a una gradació àmplia de realitats comunicatives que van des de les formulacions més hermètiques d'especialistes per a especialistes (en articles científics, per exemple), fins a produccions de tall divulgatiu que se n'allunyen molt pel que fa a les característiques lingüístiques, funcionals i pragmàtiques. Un dels reptes bàsics, des del meu punt de vista, és fer veure que els tòpics que se solen aplicar a la descripció dels llenguatges d'especialitat (univocitat, monoreferencialitat, absència de sinonímia, precisió, universalitat...) s'han de matisar força si atenem l'ampli espectre de productes a què dóna lloc l'expressió d'aquests llenguatges.

[469] Abstracts i retòrica contrastiva

Em cau a les mans El lenguaje de la ciencia y la tecnología (Núria Edo i Pilar Ordoñez, editores), recull de diversos articles relacionats amb la traducció, la terminologia, l'ensenyament, la descripció i l'anàlisi del llenguatge cientificotècnic. Es tracta d'un text publicat per la Universitat Jaume I (2010). Vull deixar constància de l'article dedicat a l'anàlisi contrastiva d'abstracts d'articles científics redactats en anglès i en castellà signat per Jesús Manuel Guirau Valero (UA). En un context com l'actual en què les diferències corren el risc de deixar de ser percebudes i, doncs, d'existir, per l'avenç imparable dels efectes globalitzadors, els resultats de l'estudi de retòrica contrastiva de Guirau són interessants. L'autor afirma que la seva anàlisi és "una contribución más a la defensa de la no universalidad de la escritura científica". L'estudi se centra en diversos fenòmens oracionals i supraoracionals. Pel que fa als oracionals, en la veu passiva, la personificació, la cossificació, les nominalitzacions, l'ús dels temps verbals, la tipologia verbal (ús dels verbs informatius). Pel que fa als aspectes supraoracionals, Guirau analitza la macroestructura dels abstracts i l'ús dels elements matisadors al discurs. Els resultats de l'article indiquen que el gènere abstract té execucions retòriques i estilístiques ben diferents en castellà i en anglès. Als abstracts en anglès es tendeix a potenciar l'objectivitat i a considerar, en definitiva, que són més rellevants els resultats que no l'autor. Els resums en castellà solen ser més taxatius i fan servir poc els elements matisadors, que proliferen en els textos en anglès. Els textos en aquesta llengua també solen mostrar més senzillesa i simplicitat sintàctica i, pel que fa als aspectes supraoracionals, repliquen amb més completitud la macroestructura pròpia dels articles que els abstracts resumeixen. La qüestió no és gens trivial: el coneixement i l'aplicació d'aquests elements de retòrica contrastiva pot ser decisiu, agradi o no, en l'acceptació i la valoració que la comunitat científica faci de tota mena de treballs redactats en anglès, que són la immensa majoria en el context internacional. ¿Cal haver de renunciar a l'estil i a la retòrica associats a la llengua pròpia perquè la recerca pugui ser reconeguda?

[468] Guia de redacció de treballs universitaris

Avui vull parlar breument de la Guide de rédaction des travaux universitaires, d'F. P. Gingras, professor a l'Escola d'Estudis Polítics de la Universitat d'Ottawa, al Canadà, una guia que ha estat actualitzada el 2009 i que és, per defecte, la guia de redacció de treballs a què s'han d'atenir els alumnes de la Facultat de Ciències Socials d'aquella universitat. Una de les característiques més destacades del text és que s'ajusta al destinatari: ho veiem en el nivell de profunditat, en el to, en la formulació en forma de consells ("trucs et astuces") i estratègies o en el fet de defugir un llenguatge excessivament tècnic. Com sol passar encara en molts textos d'aquestes característiques, amb tot, la guia és aliena als enormes avantatges que té treballar amb la tecnologia i les seves possibilitats. Pràcticament a cada epígraf es podria incloure un afegitó amb indicacions rellevants sobre com aconseguir el que ens suggereix l'autor de la guia per mitjà de poderoses eines basades en la tecnologia. Aquesta mirada complementària és, doncs, imprescindible si treballem amb la Guide de rédaction des travaux universitaires. Al costat de les mancances, amb tot, destaco també altres encerts de la guia. M'agraden les reflexions (senzilles, però útils) sobre com es treballa en equip: cicle de vida dels grups, creació dels equips, organització de les reunions de l'equip de treball, distribució de tasques, resolució de conflictes dins el grup. I m'agraden també els exemples que acompanyen els consells del text. El millor del recurs, sens dubte, la manera d'adreçar-se a l'estudiant universitari i de percebre'l: algú que és vist com a responsable, crític i del qual es valora la capacitat estratègica.

[467] Reinventar sentits

El CCCB ha engegat un web idea de Josep Ramoneda i Ivan de la Nuez, Atopia, que es defineix com un Diccionari del malestar de la cultura. Es tracta d'una aplicació relacionada amb l'exposició "Atopia. Art i ciutat al segle XXI" que, en el més pur estil 2.0, ens proposa la redefinició de 113 termes relacionats amb l'univers urbà contemporani. En el més pur estil 2.0 perquè confia en la saviesa de la multitud, en la intel·ligència col·lectiva capaç de redefinir-ho tot, com ho fan les poderoses etiquetes de les folcsonomies;. En el més pur estil 2.0 perquè confia en el caràcter prosumidor dels participants; perquè es tracta d'una aplicació oberta a diversos mitjans com textos, àudios, vídeos, imatges (per què no enllaços a espais web?); perquè treballa amb una eina visual que estableix xarxes de significacions com s'esdevé amb potents diccionaris a la xarxa (Visualthesaurus, sense anar més lluny). Entre les 113 paraules que esperen la resignificació hi ha, per exemple, tortura, crisi, futur, llibertat, jo, oblit, censura, solitud, utopia, cosmopolitisme, esquerra, exclusió, mal o perifèria. Deixo un parell de comentaris a dues de les paraules i vinculo una imatge a una altra. Hi tornaré d'aquí a uns dies per veure cap on han anat els sentits. Per veure si estic en sintonia amb la multitud.

[466] Paraules del món

Llegeixo El significado de Tingo, d'Adam Jacot de Boinod (2005, primera edició en castellà a RBA, 2007), l'obra d'un apassionat de la diversitat lingüística i de les mirades diverses que fan les llengües damunt la realitat. L'autor, empès per la fal·lera de conèixer i mostrar com les llengües categoritzen el món, exposa les seves descobertes en un estil planer, directe i senzill, sense més argument que l'addició de curiositats lingüístiques. Unes curiositats que estructura temàticament: les salutacions, les parts del cos, els moviments, trets de personalitat, relacions amoroses, la família, els diners, el joc, menjar i beure, les malalties, viure i morir, el més enllà, els animals, el temps, allò que se sent, allò que es veu, els números. Reporto alguns exemples que cita l'autor: areodyarekput vol dir en inuit 'intercanviar les dones (els homes) només per uns dies'; algú que és un neko-neko és en indonesi 'aquell que té idees genials que només empitjoren les coses'; el mot japonès bakkushan es fa servir per designar una 'dona bonica d'esquena però no vista de cara'; o'oponopono significa en hawaià 'resoldre un problema parlant'; 'o'onitua, en maori, designa l'acció de 'parlar malament d'algú en absència seva'; medvedev ('menjamel') és la paraula en rus que serveix per referir-se a l'ós sense haver d'anomenar-lo, per motiu de tabú. Altres curiositats: sabíeu que l'espai que separa les dents (que nosaltres no anomenem de cap manera) és en malai gigi ronkak? I que l'obertura que generem en separar les cames és anomenada en khakas (llengua de Sibèria) irqa? I que certes parts del cos a què nosaltres ens referim en català ben distintament reben el mateix nom en algunes llengües (kungbas en la llengua nicaragüenca ulwa vol dir 'barba', 'bigoti' i 'patilles')? I que els noms dels mesos al calendari dels indis micmac fa referència a fets naturals determinants com 'els rius aviat es gelaran' (novembre: keptekewikús)? Els exemples es multipliquen a El significado de Tingo (per cert: tingo és un mot procedent de l'illa de Pasqua que vol dir 'anar demanant coses a un amic progressivament fins a buidar-li la casa'). Tres exemples més per acabar: ngarong, que significa en la llengua dyak 'conseller que apareix en un somni que ens resol un problema'; el mot impressionant ilunga (de la llengua tshiluba, al Congo), que designa 'la persona disposada a perdonar una ofensa la primera vegada, a tolerar-la la segona vegada, però mai la tercera vegada'. O el mot sekaseka, en bemba (Congo, Zàmbia), que significa 'riure sense motiu'. Recomano, doncs, als amants de la diversitat El significado de tingo. Perquè la curiositat no és pas un mecanisme excèntric en l'aprenentatge lingüístic, sinó un dels seus fonaments.

[465] Comunicar l'emergència

Em cau a les mans La comunicació d'emergències, obra de Carles Pont (UPF) editada per la UOC (2009). El tema m'interessa, perquè les situacions de risc, urgència o emergència requereixen una intervenció lingüística i comunicativa singular, del tot planificada i conscient, en la qual l'error pot tenir conseqüències molt greus per a les persones. Es tracta d'una situació que, a banda l'interès comunicatiu que té en si mateixa, fàcilment es pot dur a les aules per a una activitat lingüística exigent. En les situacions d'emergència no hi ha lloc per a una llengua baldera, aproximativa, improvisada, imprecisa. Els agents responsables de la comunicació de l'emergència (que són múltiples: mitjans de comunicació, institucions i agències governamentals) han d'actuar també amb rigor i coordinació. El capítol més interessant de La comunicació d'emergències és, des del punt de vista que aquí ens interessa, el darrer, “Consideracions per millorar la comunicació.” S'hi tracten aspectes deontològics i ètics, d'edició i de transmissió d'informacions en episodis de crisi o de protocol comunicatiu. I també, específicament, de redacció i de llenguatge. Pel que fa a aquest darrer aspecte, s'hi donen consells per controlar la semàntica dels textos: obviar imprecisions que poden generar sensacionalisme o alarmisme; controlar els perills del donar a entendre; vigilar amb els mots valoratius (com molts adverbis en -ment); rebutjar l'adjectiu espectacular... L'autor afirma que en aquestes situacions “Les autoritats han de defugir l'ambigüitat i facilitar la interpretació de dades, indrets i termes tècnics. Els periodistes han d'evitar el sensacionalisme. Cal vigilar el lèxic i refusar frases fetes i adjectius que dramatitzin.” Carles Pont dóna consells, igualment, per estructurar informacions d'emergències. Tot plegat fa que aquesta obra es pugui considerar un text útil, que pot fer reflexionar els formadors de llengua sobre una mena de textos que s'escapen habitualment de les tipologies textuals més comunes i que tenen un gran interès lingüístic. No veig a l'obra (i em sorprèn) cap referència al criteri de l'ús de diverses llengües en les situacions d'emergència (llegiu l'entrada que dedicàvem dies enrere a aquesta qüestió). I el text no aborda, d'altra banda, els processos massius i virals de gestió de les emergències en què tothom pot esdevenir un comunicador privilegiat de la situació gràcies a l'ús espontani de determinades eines a la xarxa. Acabo de trobar, per exemple, la història d'unes piulades de Demi Moore a Twitter que han salvat la vida d'una persona a punt de suïcidar-se. Gestió d'una emergència, també.

[464] Llengua i acollida

Llegeixo Llengua i acollida (Horsori, 2009), publicació col·lectiva editada per M. Carme Junyent i Figueras que recull diversos treballs d'autors vinculats al Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i aportacions d'alguns col·laboradors externs al grup. L'obra té el valor d'aglutinar mirades diverses i complementàries sobre la qüestió, de M. Barrieras, R. Calafat, E. Canals, P. Comellas, M. Cortès, B. Crous, M. Fidalgo, A. Fuentes, Ll. Gràcia, Ll. Martín, E. Monrós, M. Prosser i V. Unamuno. Llengua i acollida recull textos sobre el tractament de les llengües de la immigració; un estudi contastiu entre el català i el mandinga; una interessant i útil reflexió sobre el concepte de llengua; una anàlisi sobre l'etiqueta diversitat lingüística; un estudi sobre la llengua de la immigració i el fet religiós; una explicació del projecte Linguamón Audiovisual com a eina de comunicació multilingüe; l'anàlisi del multilingüisme i la comunicació intercultural a la ciutat de Madrid; una descripció de les actuacions en l'àmbit de l'acollida lingüística al sistema educatiu suec o algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos a la ciutat de València, entre altres aportacions. M'ha sembat especialment interessant l'article “La psicologia del llenguatge en la diversitat lingüística” (M. Cortès-Colomé), que aborda la qüestió de com les llengües poden afectar la conceptualització de la realitat, tot superant els plantejaments universalistes i innatistes i situant-se no lluny de les tesis whorfianes menys deterministes. També m'ha atret l'atenció l'article de Berta Crous i Lluïsa Gràcia (amb el ressò de la tasca ingent del grup GALI al darrere) sobre la categorització que fa la llengua mandinga dels estats patològics en contrast amb el català (en cito un exemple curiós, només: el mandinga classifica les malalties a partir del grau de gravetat: saasaa, - greu; kuuran, +-greu; jankari, + greu: així, siinojankari seria la malaltia de la son en estat molt greu i siinokuran la mateixa malaltia en estat menys greu). Igualment interessant he trobat l'explicació de les opcions preses pel sistema educatiu suec, que dóna suport decidit a l'ensenyament de la llengua materna dels alumnes immigrants i també, en contrast, el balanç de la situació de la diversitat lingüística a la ciutat de Madrid que fa Luisa Martín Rojo. Segons aquesta autora els criteris i procediments per gestionar la diversitat lingüística no són clars, encara, ni les estratègies per mantenir-la i treure'n profit. Recomano la lectura de Llengua i acollida, un excel·lent políedre que ens mostra "com pot contribuir la recerca a fer possible la convivència sense renunciar a la diversitat."

[463] Com fer un treball universitari

La realització de bons treballs universitaris d'investigació com, per exemple, el treball de final de grau, és un dels objectius que l'alumnat ha d'assolir al llarg dels seus estudis. Tots els recursos que puguin contribuir-hi ens interessen especialment, encara que requereixin una adaptació (en relació amb la llengua, els aspectes culturals, l'ajustament als estudis concrets, el nivell de profunditat en el tractament del tema, etc.). El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO), amb la col·laboració d'UNIVERSIA, ha desenvolupat el recurs Esdelibro Universidad, un conjunt d'onze vídeos (de poc més d'un minut i mig cadascun) que ajuden els estudiants de l'ensenyament superior a fer un treball universitari des de tots els punts de vista. El material és en castellà i es presenta per mitjà d'onze vídeos amb transcripció dels textos que tracten les diverses qüestions relacionades amb l'elaboració del treball: l'elecció del tema, la planificació, l'enfocament, la selecció de les idees, la cerca de bibliografia i informació, l'evitació del plagi i el valor de l'originalitat, l'elaboració del guió, etc. El valor principal d'Esdelibro Universidad és que ens ofereix els consells per mitjà d'un recurs audiovisual. Tot i això, els vídeos presenten la major part del temps una persona parlant, explicant-se amb una certa monotonia i ben poc ensenyant a fer. L'enfocament, d'altra banda, no té prou en compte que el medi natural dels estudiants és ja l'ordinador i la xarxa (ben sovint les imatges mostren estudiants acarats al suport de paper: llibres i biblioteques) i els consells sonen molt escolars i també, pel meu gust, massa lligats a un procés lineal d'execució del treball (al darrer vídeo se'ns diu: “Es hora de comenzar a redactar...”: on queda l'escriptura com a ajut al pensament, necessària en tot el procés?). El material s'atura, d'altra banda, a les portes de la redacció del text i no dóna mostres de com es verbalitzen les idees o com s'avança en la realització d'esborranys. Tot amb tot, Esdelibro és una eina que es pot tenir en compte, que pot ajudar els estudiants i que pot ajudar, també, a concebre productes similars amb enfocaments més idonis. Seria interessant (si no existeix ja) un producte semblant en català per als estudiants de les universitats catalanes.

[462] La força de la cohesió textual

Miro de trobar una imatge que reculli el concepte de cohesió textual. Sembla fàcil i no ho és. Entenem per cohesió aquella propietat dels textos que fa que se'ns presentin com una entitat amb una lògica i un sentit complets. Quan parlem de cohesió ens referim als connectors discursius que relacionen microunitats o macrounitats del text (conjuncions, adverbis, preposicions i locucions d'aquestes diverses menes); als signes de puntuació; a la determinació progressiva dels elements que van apareixent al text; a la successió anafòrica o catafòrica per mitjà de sinònims, hipònims, hiperònims, el·lipsis o pronoms. Un text està cohesionat quan les peces discretes que l'integren, obtingudes amb sistemes de documentació, gestió de la informació o per mitjà de tècniques de generació d'idees, es revelen totes necessàries, oportunes, alineades amb el sentit global del discurs i ajustades a les necessitats (també les estilístiques) del seu desplegament. La cohesió, doncs, és una propietat aglutinadora, una força que impedeix la fragmentació dels àtoms que solen ser a la base de la creació del text. La cohesió assegura que cap idea no queda despenjada de la resta, que cap entitat esmentada no queda aïllada o deslligada i és, doncs, ininterpretable. Un text cohesionat té una força semblant a la d'un imant damunt un grapat de claus que han deixat de ser entitats independents per esdevenir un sol cos sense discontinuïtats.

[461] Salvar la llengua

L'any 2004 Bernard Pivot, presentador del popular programa literari de televisió Apostrophes, va publicar el llibre 100 mots à sauver, recull de cent paraules arcaiques de la llengua francesa que proposava recuperar. Un any després Pau Vidal publicava En perill d'extinció: 100 paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), que no tenia per objectiu defensar paraules d'un passat remot sinó més aviat paraules col·loquials desaparegudes de les converses per la pressió de castellanismes o per haver estat rellevades per sinònims més senzills. Es tractava de paraules com: queviures, rai, recança, pítima, penjaments (dir penjaments d'algú), peixar, nyicris, murri, murga, jeia, xampany, girar-se feina, fer salat, fato, feredat, esbarriar, balder, badoc... o cabòria. Faig la prova a classe, a la Facultat, i trobo que els alumnes desconeixen bona part de les paraules que recull Pau Vidal. Una finalitat similar hi ha rere iniciatives com la Reserva de paraules (promoguda per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i basada en la col·laboració popular) i el Rodamots. Ara veig que un dels polítics filòlegs del govern català, el vicepresident Carod-Rovira, publica una obra de plantejament similar al de Pau Vidal, 113 paraules per salvar (n'informa La Vanguardia d'avui) entre les quals hi ha capsigrany, escurar, fadrí, jan, llescar, guaitar, nòlits, nyap, poliol, rai, rebregar, sacsó, sofraja, xalar o xona, entre altres. L'operació de rescat dels mots té alguna cosa de fascinant, és clar, però no s'han de perdre de vista els límits de la maniobra: que els quelcoms, àdhucs, suares i nogensmenys són, com aquell qui diu, irrecuperables, ens ho demostren fets com el tractament paròdic (una paradoxal recuperació) que en fa el Polònia, que posa aquests mots en boca d'algú, tot un president, amb una llengua vacil·lant a tots nivells. Hi queda al descobert, així, l'intent ridícul de provar de donar una pàtina de genuïnitat, per mitjà de l'encastament d'un reguitzell de mots arcaics, a una llengua sense solta ni volta. Perquè salvar el lèxic és una part, però no pas la més important, en l'àrdua operació de salvar una llengua.

[460] Veus al text: incrustacions

No fa gaire parlàvem de les noves polifonies dels nostres textos. Un company em feia veure en un comentari en aquest mateix bloc, temps enrere, que les nostres produccions a la xarxa han guanyat una nova forma d'intertextualitat que consisteix a incrustar elements creats externament. Consisteix, senzillament, a afegir els codis embed que ens proporcionen molts espais a la xarxa al nostre lloc web. Es tracta d'una rastellera de codi que en principi no cal modificar (si sabem una mica de llenguatge html podem afegir-hi, de vegades, indicacions per centrar l'element incrustat o modificar algun aspecte formal). Posat el codi a lloc, ja podem visualitzar material aliè; altres veus, si voleu mirar-ho així, sense necessitat d'un hipervincle. Els apunts d'Aprendre llengües contenen, sovint, material incrustat de procedència externa generat des de diverses aplicacions que ja serien inconcebibles sense aquesta possibilitat. La popularització de les incrustacions és molt gran: YouTube, per exemple, ofereix l'opcio embed al costat dels vídeos, juntament amb la seva adreça URL. Com que és tan estesa la possibilitat d'incrustació, m'ha semblat oportú portar al bloc un truc que m'arriba via V. Pimentel (Genbeta) que ens ajuda a incorporar qualsevol document pdf al nostre web. Es tracta, senzillament, de fer servir el codi següent, indicant al lloc oportú l'adreça web on hi ha ubicat el nostre fitxer pdf. Faig una prova a continuació: busco un document pdf a la xarxa sobre Parla.cat, de la companya Alícia Arisa (no cal que estigui allotjat en un servidor concret), afegeixo l'adreça web dins els codis, a lloc, i incrusto al peu d'aquestes ratlles les dues línies per a l'embed, que m'han de permetre incorporar una nova veu al text, en aquesta època de polifonies i remescles:

[459] Esporgar textos

Aquests dies faig treballar a classe l'esporgada de textos com a camí per a l'essencialització del discurs i l'obtenció de la llegibilitat. No sé si entre les aplicacions o ginys que ens ofereix la xarxa hi ha alguna eina que ajudi a realitzar aquesta tasca fonamental (si en coneixeu alguna que permeti fer alguna operació en aquesta línia, o que s'hi aproximi, indiqueu-la, sisplau, als comentaris). La imatge ja clàssica de l'esporgada dels textos penso que és molt aclaridora: quan escrivim hem de facilitar la visualització de l'estructura del nostre text i hem de tendir a limitar la presència de branques secundàries o terciàries, les fulles de les quals ens poden amagar el perfil dels troncs principals. Tots els textos es deixen esporgar? No tots, però sí la majoria. No es deixaria esporgar un text la virtut del qual fos l'exhaustivitat, per exemple (una alineació d'un equip de futbol no es pot esporgar, no sabríem per on retallar-la). Com podem reduir un text? (segueixo les orientacions de Lluís Pastor a propòsit del text de G. Vigner a Écrire: elements pour une pédagogie de la production écrite, 1982). Es poden destacar quatre regles bàsiques de reducció d'un text; dues que es basen en l'omissió i dues que es basen en la integració o la síntesi, molt més complexes i compromeses. Són: 1) ometre un sintagma amb una informació no significativa; 2) ometre oracions senceres; 3) sintetitzar una colla de sintagmes en un que els recull; 3) sintetitzar una colla d'oracions en una. L'escapçada d'unitats o de sentits pot tenir com a principi orientador la voluntat d'estalvi de la redundància o, també, d'estalvi de tot allò que no és veritablement significatiu o essencial. L'esporgada reclama, evidentment, entendre molt bé la finalitat del text. Ho deixo en unes imatges.

[458] Noves polifonies

La incorporació de diverses veus als textos és un fet tradicional en la comunicació, la periodística o l'acadèmica per exemple; és del tot freqüent que els nostres escrits utilitzin el recurs de la intertextualitat. Ben sovint, per exemple, ens convé donar entrada a les paraules, opinions, comentaris d'altres persones al nostre discurs. I ho podem fer de forma menys o més directa i explícita (per mitjà de les clàssiques citacions, per exemple, en aquest segon cas). La incorporació de veus pot donar suport al que diem (i reforçar-ne l'autoritat) o, justament, ens pot servir per desmarcar-nos de les paraules alienes seleccionades. El fenomen de la polifonia dels textos, amb tot, necessita ja noves explicacions urgents arran de les novíssimes maneres d'escriure i comunicar-se a la xarxa. Un exemple només: un bloc, a més de donar pas des dels links que disposem als nostres textos a les veus que nosaltres seleccionem, i de donar entrada també als comentaris dels lectors, pot integrar de forma dinàmica les actualitzacions d'altres blocs, les piulades a twitter pròpies o d'altres persones, les darreres notícicies d'un diari, els resultats d'una sindicació de continguts... O pot recollir, també, elements que hem rebut en un agregador com Google Reader o Netvibes, per exemple, i que hem decidit compartir. Un senzill espai com un bloc, doncs, pot esdevenir fàcilment una zona enormement polifònica, i amb una polifonia ben viva i mutant. Allò que hi incorporem, d'altra banda, no són tant paraules concretes, citacions limitades, com veus (persones, mitjans) en el discurs de les quals hem dipositat la nostra confiança, a les quals donem la possibilitat i el marge de desplegar-se progressivament i amb autonomia en el nostre espai sense la nostra intervenció constant. Les veus que incorporem als hipertextos de la xarxa, a més, són ben sovint fragments amb profunditat (l'espai immens que s'obre rere un hiperenllaç), que se situen als antípodes de les citacions capades, mortes, dels textos tradicionals.

[457] Escriptura sexi

[Un record per a la Suzanne, companya de feina que ha mort avui. Amb entusiasme es va fer seguidora d'aquest bloc, ben aviat, i m'ha mostrat una lucidesa i una fermesa molt emocionants, difícils d'oblidar.]

Llegeixo el llibre de Lluís Pastor Escritura sexy (Barcelona: UOC, 2008), una reflexió a l'entorn de l'escriptura com un acte d'atracció, de seducció, especialment útil ara que tothom pot ser fàcilment un creador, un prosumidor en el basar immens de textos que és, sobretot, la xarxa (prenent la metàfora de la catedral i el basar d'E. Raymond). Escriure és un acte que aspira a atrapar el lector, a “segrestar el lector”, segons l'autor. Lluís Pastor estructura l'obra en cinc parts: 1) la idea, 2) l'estructura, 3) el to, 4) la frase i 5) la paraula. Pel que fa a les idees Pastor les considera les proteïnes que formen l'ADN de l'escriptura i ofereix algunes tècniques per cercar-les (el “rei sol”, per exemple, o tècniques vinculades amb la pràctica del pensament lateral, no racional). Pel que fa a l'ordenació de les idees al text, l'autor distingeix entre l'ordre cronològic, un ordre artificial i l'ordre nestorià (fent referència al cabdill de La Ilíada que va situar els seus millors homes al davant i al darrere de l'exèrcit). Són interessants també les reflexions que fa per aconseguir la condensació o l'expansió de les idees i l'anàlisi dels títols dels textos a partir del doble eix: temàtics (que reflecteixen el tema) / tètics (que reprodueixen la tesi) i descriptius / al·lusius (provocadors). Pastor parla també de l'estructura del text i en destaco l'atenció que presta a l'hipertext (que considera que no ha de ser menys premeditat que qualsevol altra estructura) i a les seves funcions. En parlar de l'estructura, l'autor se centra també en la unitat paràgraf, que considera la peça clau en la composició d'un text. Pel que fa al to, Pastor el defineix com l'element regulador de la presència de l'autor al text, una traça que permet rastrejar la presència del jo al discurs. Em sembla especialment interessant, en aquest capítol, l'anàlisi que fa del fenomen del desdoblament del locutor. Pel que fa a la frase, Pastor analitza la disposició de tema i rema com a aspecte clau en la seva construcció, el sentit de les tematitzacions, les progressions temàtiques constants o lineals, els criteris per determinar la longitud idònia d'una frase i els mecanismes de cohesió (referència i connexió) que les regulen. M'ha interessat especialment la fórmula (una entre moltes) que explica de l'index de boira del text (Gunning, 1951), que ajuda a determinar la claredat o la dificultat de les frases. Ja per acabar, Pastor tracta d'una altra unitat del text, la paraula, i se centra en la presència dels noms propis, els senyals de memòria (la Transició, l'11-S...), els mots arxisil·làbics innecessaris (metodologia per mètode), els eufemismes, els termes manllevats d'altres llengües i les metàfores.

[456] Guies per pensar i escriure millor

La xarxa ens ofereix tot tipus d'ajudes per tenir èxit en el nostre procés d'escriptura. Avui vull parlar breument d'una aplicació que ens dóna un cop de mà a l'hora d'explorar tot allò que es relaciona amb el tema del qual hem de parlar o escriure i que és interessant, doncs, en la fase de preproducció dels textos. És el recurs Exploratree, que ens facilita un ampli ventall de thinking guides, ni més ni menys que vint-i-cinc. Es tracta d'unes eines en forma de plantilles que ens ajuden a pensar i a tenir clares les idees abans de començar a escriure. Com passa amb la majoria d'aplicacions a la xarxa, n'hi ha prou a donar-s'hi d'alta per poder fer servir Exploratree i optar per qualsevol de les guies, la que resulti més adequada al nostre tema. Les guies s'adrecen 1) a fer aflorar les idees, 2) a resoldre problemes, 3) a explorar, 4) a analitzar i 5) a adoptar perspectives diferents davant una qüestió. Alguns exemples de guies són les següents: una clàssica guia DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), una que planteja els futurs possibles d'una qüestió, una que ajuda a anar a l'arrel d'un problema, una que permet comparar dos temes, una que ajuda a distingir entre fets i opinions, una altra que ajuda a observar un problema des de diferents angles. Altres thinking guides que trobo interessants són, per exemple, les que ajuden a analitzar una qüestió des d'allò local fins a allò més global (les thinking boxes), o la que permet analitzar els canvis que s'haurien de fer en un cas determinat, o la guia que ajuda a resoldre una qüestió des d'un punt de vista nou, no obvi. Les guies es presenten en anglès i en gal·lès, per bé que es poden emplenar en qualsevol llengua. Amb un plantejament participatiu, Exploratree ofereix a l'usuari la possibilitat de proposar guies noves. Les guies es poden compartir (treballar diverses persones al mateix projecte), sotmetre al comentari d'altres persones, desar i enviar. Un recurs interessant, sens dubte, que cal afegir a les tècniques més clàssiques per a la cerca de les idees com el brainstorming, el cub, l'estrella o l'escriptura automàtica.

[455] Comunicació i formats a la xarxa

La reflexió sobre tots els canvis que s'estan produint en la nostra manera de ser lletrats, en la nostra manera de llegir, escriure i ser alfabets, és inacabable. Una qüestió rellevant en aquest terreny és, sens dubte, la de saber-nos moure entre els múltiples formats que la xarxa, les aplicacions o els productes informàtics posen a la nostra disposició per expressar-nos. Cal poder conèixer alguns formats, evidentment, i saber llegir els noms de les extensions dels fitxers que manipulem (wav, ogg, pdf, tiff, rtf...), cap a quina mena de format apunten (àudio, text, vídeo...). I cal tenir també els recursos i la competència per saber passar d'un format a un altre, sobretot ara que tota producció comunicativa està més exposada que mai a la modificació, el reciclatge i la remescla. Es fa molt necessari, així doncs, conèixer eines per a la transformació de formats. N'indico algunes: Mediaconvert, per exemple, eina en línia com moltes altres (no cal baixar res a l'ordinador) que treballa amb textos, imatges, bases de dades, presentacions, àudio, vídeo. Només cal indicar-hi el fitxer que volem convertir (màxim 50 Mb) i en quin format de sortida el volem. De característiques semblants (amb 100 Mb de pes dels fitxers) es pot destacar Zamzar, estèticament més cuidada, que ens dóna una àmplia gamma de possibilitats de conversió (imatges, documents, música, vídeo...) o també Convert.Files. Altres eines interessants són, per exemple, ExpressPDF, que ens converteix llocs web, documents en word i documents excel a pdf, o htm2pdf, conversor de web a pdf, igual que pdfmyurl. Un altre útil conversor és TXT60 (wav, mp3, mp2, ogg, avi, mpg, mp4, 3gp, mov, wmv, flv). I altres eines interessants són ocrterminal, que té l'interès de permetre'ns llegir imatges (converteix pdf, jpeg i tiff a doc, rtf, txt). Són també eines interessants un conversor de pdf a doc com pdftopword, i un conversor de pdf a excel com pdftoexcel. Són curiosos, també, altres recursos de manipulació dels textos com els que transformen missatges de correu i altres textos en imatges per evitar que els cercadors puguin llegir-los (img4me.com, txtninja.com o hidetext.net). Hi ha molts recursos d'aquestes característiques a la xarxa. Ens convé tenir-ne alguns de ben desats al nostre Delicious o Mr. Wong si ens volem sentir àgils en aquest medi i, també, si volem garantir que els nostres textos continuen respectant els principis d'allò que anomenem l'adequació.

[454] Vendre la moto

Fa pocs dies tocàvem el tema de la manipulació del llenguatge. Hi ha un text al mercat, en versió castellana, força interessant sobre la qüestió. Es tracta de Vender la moto: Trucos de la manipulación del lenguaje, de Matteo Rampin (Madrid: Alianza, traducció del 2008 i original en italià de 2005). No proposo pas que aquest llibre amè i divertit substitueixi cap programa ni cap manual de curs, però sí que em sembla interessant que els aprenents de llengües recullin d'una manera o una altra el que s'hi diu. No és obligatori vendre motos a ningú, per descomptat, però és probable que algú ens en vulgui vendre alguna i hem de tenir, en aquest cas, la competència comunicativa per veure-ho de seguida i reaccionar. L'autor parla del poder dels enganys, els estratagemes i les astúcies basats en el llenguatge i en comenta un munt. Deixeu-me'n citar uns quants: poden enganyar la posició de les paraules; l'expressió dels matisos (el cap del "govern"); el joc amb les ambigüitats; donar a entendre coses que no són; les veritats a mitges... També pot enganyar el valor de creació de realitat de les paraules (cas dels metges militars que parlaven de dermatosi quan la malaltia afectava els oficials, de sarna si afectava els suboficials i de ronya si afectava la tropa); la tria de les paraules que convenen més a la nostra finalitat; la selecció del sinònim tendenciós (por o prudència; inconsciència o valor; prepotència o caràcter); l'ús de termes vagues o comodí; el recurs a l'estereotip o a les explicacions globals que fugen d'estudi dels problemes concrets. Rampin s'entreté també a parlar de la manipulació basada en la paradoxa: la creació de frases autoimmunes ("que abandonis la fe demostra que has caigut a les urpes del diable"); els falsos dilemes ("em regales un diamant o un cotxe?"); la manipulació que juga amb les negacions ("el Sr. Joan no és un delinqüent": ho és molt, després d'aquesta frase!); la manipulació per repetició... Vender la moto també analitza els avantatges manipuladors de l'obscuritat del llenguatge, o el joc trampós amb les pressuposicions o amb les paraules que actuen directament sobre l'inconscient de l'interlocutor. I dedica alguns capítols a la manipulació basada en la generalització, l'extrapolació, l'alteració de la causalitat o de les premisses d'un sil·logisme. L'obra es rebla amb les trampes numèriques, les que es basen en la força de la forma (la bellesa, la simetria, la sensualitat del llenguatge ens poden encaterinar). Entre les pitjors manipulacions (el llibre els reserva les darreres planes) algunes com dir més amb el que es calla que amb el que es diu; fer ús selectiu de proves; llançar cortines de fum verbals al receptor o callar certes realitats per liquidar-ne l'existència. Recomano el text de Matteo Rampin, un veritable compendi d'allò que alimenta un bon grapat d'actes comunicatius (que sempre són els dels altres, és clar!).

[453] Llegibilitat a la xarxa

Aquests dies a classe d'expressió escrita parlem de la llegibilitat, un fenomen interessant que afecta els textos escrits, de la mateixa manera que la comprensibilitat afecta els textos orals. Remenant manuals, es comença a trobar a faltar ja una anàlisi del fenomen de la llegibilitat que atengui la comunicació actual a la xarxa, que és substancialment diferent de la comunicació dels darrers segles, basada en el suport de paper. Seria útil poder trobar formulades les regles bàsiques de la llegibilitat a Internet. Ja no n'hi ha prou amb la idea que cal controlar la llargada de les frases, la presència d'incisos i d'oracions subordinades o el manteniment sense separar-les de paraules íntimament unides des del punt de vista sintàctic (verb-complement directe, per exemple). Ja no n'hi ha prou de recomanar l'ús d'un llenguatge concret, o l'estalvi de paraules llargues i complicades o un ús estratègic dels connectors. La llegibilitat dels nostres textos a la xarxa reclama un joc d'estratègies totalment nou. Si no som capaços de disposar el nostre text en fragments relativament breus, per exemple, no ens farem llegir. Si no hem estudiat adequadament els enllaços d'hipertext i hipermèdia que farem servir, i des d'on s'hi accedirà, tampoc. Si no ens hem preocupat que hi hagi opcions RSS al nostre bloc o web, d'altra banda... com podem pretendre ser llegibles? Si el nostre bloc (o marcador social) no disposa d'un bon sistema de tags o etiquetes, a més, o d'un widget de traducció, per exemple, és possible que estiguem posant una barrera enorme als nostres lectors, que no podran arribar en condicions als nostres continguts. La llegibilitat a la xarxa té unes lleis pròpies, amb grans diferències segons el mitjà concret o l'aplicació emprats. Unes lleis pròpies sovint relacionades amb la usabilitat que ja no poden quedar al marge del discurs clàssic sobre aquest fenomen.

[452] Controlar l'ambigüitat

Llegia al Marc europeu comú de referència per a les llengües un descriptor per al nivell C2, el més alt, relacionat amb el "repertori lingüístic general": "[L'aprenent] pot explotar, amb un domini exhaustiu i fiable, un repertori lingüístic molt ampli per formular de manera precisa el seu pensament, insistint, diferenciant i eliminant l'ambigüitat...". Sovint en programes i manuals es descriuen com a qualitats positives dels nostres actes comunicatius i de les nostres produccions verbals la claredat, la precisió, la concisió, l'evitació de l'ambigüitat, etc. Els actes comunicatius que es pressuposen als interlocutors semblen regits, així, per una mena d'estranya puresa verbal que no tinc més remei que qualificar d'inhumana. Per poc que reflexionem un moment ens adonem que diàriament qualsevol persona topa amb actes comunicatius on l'ambigüitat és la nota predominant, amb textos en què cal llegir entre línies el que se'ns vol dir o imposar; amb discursos basats en un grau elevat de foscor, no sempre indeliberada. ¿Qui no ha forçat l'explicació d'un projecte perquè pugui acollir-se a demanar un ajut amb el qual no acaba d'encaixar? ¿Qui no ha vist algú proferir opinions positives davant determinades realitats considerades poc menys que abominables senzillament per salvar la imatge? ¿Qui no ha conegut persones el discurs de les quals és un amagar l'ou sense fi? ¿Qui no ha vist jutjar d'ingenuïtat imperdonable aquella claredat que els manuals demanen als aprenents de llengües? Els programes i els manuals de llengua tendeixen una mica massa a imaginar la comunicació com un grapat d'actes beatífics. ¿On són els manuals de llengua que ensenyin a controlar la claredat, la precisió, la concisió, a ser i a no ser foscos i ambigus segons convingui més? ¿On són els manuals de llengua que ajudin a moure's entre els discursos impurs de la vida?

[451] Llengua i possessió

Llegeixo a Le langage du vivant, d'Hélène Trocmé-Fabre, els comentaris de l'autora sobre el fet que moltes llengües europees se separen del que ella anomena el llenguatge de la vida: el verb tenir (avoir) i els verbs que es relacionen amb la idea de possessió ocupen un lloc destacadíssim en aquestes llengües: tenim diners, tenim fills, tenim temps, tenim lloc, tenim un cos, tenim i perdem la memòria, tenim coneixement, tenim set, tenim una malaltia... Altres llengües, en canvi, aporten altres mirades sobre la vida no basades en la possessió, en el poder, en la dependència. Indica l'autora que el verb avoir és absent de l'àrab, de l'hebreu, del rus, del japonès, del tibetà, del quítxua. Quan nosaltres diem “tinc un amic”, l'hebreu diu “l'amic cap a mi”; quan diem “tinc un llibre”, l'àrab i el rus diuen “a casa meva un llibre” i el quítxua diu “el meu llibre existeix”; quan nosaltres diem “tinc un fill”, la llengua toraja diu ”hi ha fill” i el quítxua “el fill del qual jo sóc responsable”. Aquestes observacions duen l'autora a afirmar que “ce que les langues occidentales expriment par la possession est rendu, dans d'autres langues, par une localisation et un positionnement dans l'espace et la durée. Le lien privilegié entre soi, un objet et un autre personne y est exprimé sur le monde de l'existant. Il n'y a pas de prise de pouvoir sur l'autre: il garde son statut de sujet.” Hélène Trocmé-Fabre considera que les llengües haurien d'alliberar-se del llast d'aquesta mirada possessiva i poderosa, que impedeix als parlants entrar en una relació profunda amb allò que és viu i indica que caldria iniciar un reenfocament del nostre llenguatge. La formulació de Trocmé-Fabre sona a utòpic i tot el text té un aire esotèric, per bé que la reflexió no es pot pas dir que no sigui interessant.

[450] Un idioma no és un mur, és una porta

Llegeixo al bloc Cosecha del 66 un bonic escrit en quatre llengües, euskera, català, castellà i gallec que coincideix tan completament amb les meves idees sobre les llengües que no puc més que ressenyar-lo breument i recomanar-ne la lectura i la redifusió. Li dono la veu en aquesta entrada. El text explica que l'Estat espanyol és ple de murs intangibles, entre els quals el de la desafecció i el desinterès per les llengües diverses de l'Estat: "...a molts se’ls omple la boca sobre Espanya, com si el català es parlés a Nova Zelanda, i no fos l’idioma de gent que pensa, sent i viu amb tantes coses en comú amb els que tenim com idioma matern el castellà. Perquè molts anomenen Donostia com una ciutat preciosa, però no intenten entendre la bellesa que tanca el basc. Perquè sembla que a massa gent li interessi anar a Galícia per menjar marisc, però no aprendre alguna paraula de Gallec". Els idiomes són portes, no murs: "Ensenyem als nostres fills la riquesa d’aprendre. Obrim portes als murs. Un idioma sempre és bell, sempre és savi. No es tracta que tots parlem a la perfecció totes les llengües. Es tracta de posar llavors perquè el coneixement ens apropi, ens faci millors. Tots som iguals perquè tots som diferents. Obrim les portes, la meva llengua és la teva, la teva llengua és la meva". Hizkuntza ez da harresia. Atea da. Un idioma non é un muro. É unha porta.

[449] L'aventura de llegir

Amb l'arribada de l'e-book, al llibre tradicional li queden, decididament, quatre dies. Segurament que, tal com van les coses, no arribarà ni a Sant Jordi. Jo ja ni goso incloure'n a les llistes d'obres recomanades als alumnes, perquè m'arrufen el nas pensant que hauran d'anar a les biblioteques a buscar-los, o a rònegues llibreries noucentistes que apleguen, enquadernats, milers d'arbres de la selva amazònica que l'espècie, tan desnaturalitzada, ha sacrificat per afavorir el vici denigrant de la lectura. Ningú ja no entén perquè cal carregar, en ple segle XXI, conceptes pretecnològics com el volum, el pes o la pudor que fan les pàgines esgrogueïdes de les obres en suport paper. El llibre de sempre, amics, ja no el vol ningú. Hi va haver una època que intentaven encolomar-te'l amb els diaris... Després va funcionar perfectament aquella excusa tan dospuntzerista i partidària d'un sharism avant la lettre i sense fronteres de no voler acumular-los a casa: tothom ha tingut un conegut que ja no té llibres perquè ell, diu, "els dóna". El llibre se'ns mor, amics. La foto que em passa una companya és fresca d'avui. Ara mateix recomano als meus alumnes que comprin no menys de tres peces de roba interior: "Si compreu tres calces, un llibre de regal".