[316] Image Chef (tot recordant Joan Brossa)

En la línia de l'efectista Wordle, trobem l'aplicació ImageChef, que també juga amb les paraules i les formes però presenta unes característiques diferents. Ara no és la mida de la paraula (indicadora de la freqüència d'ús) allò rellevant, sinó les múltiples possibilitats de tractament del nostre text en relació amb formes o símbols establerts, als quals les nostres paraules s'adapten: l'efecte estètic, en diverses de les proves que veig fetes o que experimento, no hauria desagradat el pretecnològic (però tan admirat) Joan Brossa. Un cop registrats a l'aplicació els usuaris poden sotmetre els seus textos a tota mena de formes o símbols i generar disposicions textuals de gran originalitat. Les possibilitats de personalització de les formes són també múltiples (es poden canviar imatges dels objectes bàsics que es proposen, el tipus de lletra, el color, el color de fons. No cal dir que un cop creat l'objecte (un poema visual, ben sovint) les possibilitats de compartir-lo, com passa amb la majoria d'eines del web social, són moltes (es poden enviar per correu, a Myspace, Facebook, al Twitter, inserir en un bloc, desar com a imatges...). A l'aula les possibilitats d'ImageChef són diverses i, amb tota seguretat, amb l'enginy del formador, un recurs agradable per acostar les lletres als estudiants. En aquesta entrada mostro una imatge i un vídeo generats a partir d'alguns dels patrons que ofereix ImageChef amb algunes paraules que jo mateix hi he afegit: unes senzilles paraules a la sorra, d'una banda, i, al peu d'aquestes ratlles, un diari personalitzat amb un titular certament paradoxal però que sembla ja inevitable.

[315] Teleprompter en línia gratuït

Fa temps al programa Argumenta vam dedicar una unitat a la lectura ràpida. Avui vull donar notícia d'un parell de recursos que ens permeten tenir un teleprompter a la pantalla, gratuïtament, que ens serveix, entre altres coses, per llegir textos a l'ordinador (ara que imprimir-los és gairebé un delicte) amb més rapidesa. Un és l'eina ZapReader, que ens permet llegir, a la velocitat que determinem, el text o el web que ens interessi (n'hi ha prou d'escriure el text o indicar l'adreça del web). Es pot personalitzar l'aplicació indicant la velocitat i el nombre de paraules que es vol que es mostrin alhora a la pantalla per a la lectura (per defecte la velocitat és de 300 paraules per minut i les mostra d'una en una, una rere l'altra). ZapReader permet una integració fàcil, a més, amb altres programes. Doneu un cop d'ull, si us cal, al vídeo que conté l'aplicació, que és, amb tot, ben senzilla de fer servir i del tot intuïtiva. La segona de les eines és CuePrompter.com (The Online Teleprompter). Recomano molt que la proveu. Es tracta d'un servei similar a l'anterior, gratuït, que no necessita cap software especial, i que permet igualment controlar la velocitat d'aparició de les paraules, determinar la mida de la pantalla, el cos de la lletra i la combinació dels dos colors bàsics del text (el blanc i el negre). L'efecte, en aquest cas, és veritablement semblant al d'un teleprompter, i molt efectista. Hi ha una limitació, en aquest cas, de 2.000 paraules. Les aplicacions a l'aula de llengua? Moltes: assajar la lectura ràpida i la comprensió lectora efectiva que s'hi genera o poder fer una exposició oral semillegida mirant cap a l'auditori o cap a la webcam i no cap al paper, per posar dos exemples.

[314] Geocrítiques

Hi ha eines a la xarxa que permeten una localització geogràfica d'un objectiu i vincular comentaris a aquest punt d'interès. Geocríticas es planteja com un espai per deixar observacions positives i negatives a l'indret seleccionat. He fet una prova ràpida que em fa adonar que el programa és, si m'ho miro bé, pràcticament buit encara. He buscat Girona, el parc de la Devesa, on aquests darrers dies ha transcorregut el Congrés Convit, he seleccionat la icona "edifici" (que, per cert, m'ha quedat un punt desplaçada, Devesa endins) i he escrit algunes valoracions positives i negatives sobre el Congrés (a manera de prova). He pujat una fotografia del Convit, també, a les valoracions escrites. Altres persones podrien, ara, recollir les seves valoracions i el seu material gràfic al lloc objecte de la "geocrítica". Proveu d'accedir a la geocrítica que he creat cercant Girona al mapa del món (no hi ha res més geocriticat en tot Girona...). Anècdotes a banda, el recurs (i altres de similars que hi ha a la xarxa) dóna joc en l'ensenyament de llengües, evidentment. D'una forma lúdica s'estimula els aprenents a crear uns textos valoratius sobre indrets visitats (un hotel, una ciutat, un estadi de futbol, etc.), que poden motivar fàcilment els comentaris d'altres aprenents. Paga la pena perdre un moment a descobrir aquest recurs.

[313] L'àgora de les àgores

Avui es tanca a Girona el Congrés Convit, de serveis lingüístics de territoris de parla catalana. Ahir i avui hem coincidit tres-cents professionals i ens hem comunicat experiències, activitats i iniciatives. Aquest contacte tan directe (tan físic si voleu) amb col·legues d'ací i d'allà (València, Mallorca, Perpinyà, la Franja, Catalunya...), la descoberta, de cop, de tanta realitat ignorada i la constatació de la desconnexió tan gran entre professionals quan no hi ha el pretext físic, fa pensar. Deixeu-me desgranar algunes reflexions. Penso que els professionals dels serveis lingüístics 1) estem més orientats als productes que a les xarxes; 2) estem més orientats als resultats que als processos; 3) estem més orientats a les nostres empreses, a les nostres corporacions, que a les causes compartides; 4) estem més orientats a l'individualisme que al sharism; 5) estem més orientats a explicar-nos els èxits que no a donar-nos entenent de les dificultats, la complexitat, els fracassos (avui que molts fracassos, que revelen capacitat d'iniciativa, ja es valoren als currículums!); 6) estem més orientats a l'exhibició de les certeses que no a compartir la incertesa, que és el signe clau del temps que ens ha tocat viure (no sabem explicar-nos prou les intuïcions, les vacil·lacions, les tendències, en un moment, precisament, de beta perpetu, en què gairebé tot són temptejos). Tot i que hi ha alguns canals oberts a la xarxa que possibiliten la concreció dels aspectes de què estic parlant, tinc la sensació que els professionals de la llengua ens hem de fer nostra encara, la xarxa com a àgora de les àgores i que ens hem de fer nostres, també, les lògiques emergents de participació en aquest espai privilegiat de connexió entre persones. Hem de saltar urgentment a les àgores de la xarxa i debatre-hi, comunicar-nos, compartir, lluitar. Ahir a la tarda Joan Solà en la seva emocionant intervenció al Congrés parlava de la necessitat del patriotisme, aquest concepte tan sovint connotat negativament pels abusos que se n'ha fet. Si a algú es pot aplicar allò que han dit tants escriptors (Pessoa, Unamuno, Brecht...), que la pàtria és la llengua, és indubtablement als professionals de la llengua. La vertebració d'aquesta pàtria, però, demana estar en sintonia amb les noves lògiques de relació a la xarxa i les noves formes de participació i col·laboració que implica. La nostra pàtria, amics, que perd dia a dia territoris espacials i personals, necessita que aprofitem tots els espais de vertebració imaginables i els que encara són inimaginables. És l'hora d'ocupar totes les àgores. La nostra llengua, avui que es tanca el Congrés de serveis lingüistics de territoris de parla catalana, necessita ser a tots els territoris. I el territori de diàleg dels professionals dels serveis lingüístics, en bona mesura, s'ha de construir encara.

[312] Convit a l'acció

Avui ha començat a Girona, a l'Auditori, el congrés Convit, primer congrés dels serveis lingüístics de terra catalana, amb la participació de més de tres-cents tècnics lingüístics. El congrés té dos eixos temàtics, l'acolliment lingüístic i les TIC, amb el fenomen del multilingüisme com a rerefons ineludible. L'acte ha començat amb els parlaments inaugurals dels representants de la Universitat de Girona, l'alcadessa de la ciutat, el secretari de política lingüística de la Generalitat de Catalunya i membres representants de la Xarxa Vives, el govern d'Andorra i la Catalunya Nord. La intervenció inicial del Convit l'ha fet Genís Roca, expert en el fenomen del web 2.0. Ha estat una intervenció molt ben conduïda, magistral, propera a un xou, en què s'ha fet una excel·lent presentació de l'evolució de la tecnologia al llarg dels darrers cent anys, i, sobretot, al llarg de les darreres dues dècades fins a l'actualitat (n'he deixat alguns apunts al Twitter). Algunes de les conclusions de Genís Roca han estat que cal una actitud per afrontar el constant canvi tecnològic, i que els aspectes tecnològics, precisament, estan deixant de ser els més importants en la relació de les persones amb Internet. Tots els assistents s'han pogut veure reflectits en l'explicació dels avatars dels nascuts al llarg de la dècada des seixanta per la tecnologia (aprenentatges i desaprenentatges, situacions absurdes, anècdotes relacionades amb l'ús de la tecnologia, màquines i programes progressivament obsolets). A continuació hi ha hagut una taula rodona sobre el perfil dels professionals dels serveis lingüístics. Continuarà.

[311] Català, basc i gallec per als Erasmus

La Comissió Europea ha aprovat recentment que els estudiants universitaris que a partir del curs 2010-2011 es desplacin a estudiar a l'Estat puguin rebre cursos gratuïts de gallec, basc i català en origen, just abans que els estudiants iniciïn el curs acadèmic. Les úniques llengües que podien rebre aquests ajuts eren, a banda les oficials de la UE, l'islandès, el noruec i el turc i l'any 2006 uns 4.000 estudiants van participar en aquestes classes d'idiomes. La Comissió Europea finançarà els cursos de les llengües cooficials en el cas d'universitats estrangeres on aquestes llengües són utilitzades. El programa al qual s'acull aquest ajut és el Programa d'Aprenentatge Permanent de la Comissió Europea, que explicita entre els seus objectius i accions per a estudiants la “linguistic preparation”. Aquests ajuts són una reclamació històrica que esquiva, amb un pedaç, la situació insostenible de no oficialitat de la llengua catalana (basca i gallega) a la Unió Europea. Es dóna la circumstància que la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València es troben entre les deu universitats europees que més Erasmus van rebre el 2006-2007. Un motiu més per pensar en la necessitat que els estudiants que les visiten tinguin l'opció de conèixer la llengua catalana abans de visitar l'àrea catalanoparlant. La formació lingüística per a nouvinguts, doncs, organitzada des dels serveis lingüístics universitaris, s'ha de repensar d'acord amb aquesta nova realitat.

[310] Aprendre els mots del català antic

Llegeixo a Vilaweb que els aprenents de català i filòlegs de vocació o professió ja poden eixamplar el seu territori de recerca cap a l'antigor per mitjà de la xarxa. L'Editorial Barcino ha creat un cercador que recull el vocabulari de la col·lecció Els Nostres Clàssics (recollirà també el vocabulari dels llibres que vagin apareixent en aquesta col·lecció, creada el 1924, d'ara endavant). El web ha estat dirigit per Germà Colon i "permet la consulta de termes tècnics o d’especialitat i dels mots savis que sovint són primeres datacions en català". Vull destacar que els resultats s'exporten en format Word. Hi faig algunes proves: em proposo cercar mots del català antic (extrets del Diccionari del català antic de Mercè Costa i Maribel Tarrés) com ara: noïment (='dany'), arma (='ànima'), sovinença (='recordança'), volenters (='de bon grat') i cosseguelles (='pessigolles'). Què passarà? Troba arma, volenters i cosseguelles. Les altres paraules no deuen aparèixer als 170 títols publicats per Els Nostres Clàssics. Un nou recurs, d'indubtable valor, per als amants de la llengua catalana.

[309] Portals personals d'aprenentatge (2)

Parlàvem de l'article recent de Blees i Rittberger a Elearningpapers sobre “Web 2.0 Learning Environment: Concept, Implementation, Evaluation”. A banda la presentació més teòrica a la qual ja hem fet referència, l'article té la virtut de presentar un model concret de PLE compost de diverses aplicacions del web 2.0 com wikis, blocs (Wordpress), marcadors socials (CiteULike) o sindicació de continguts. El model presentat parteix de la base que “A Web 2.0 learning environment can be implemented in a variety of ways. The decision for certain implementations often depends on individual software experience, learning objectives and existing media competency”. I parteix també de l'opció (les opcions tecnològiques en la configuració dels PLE no són en absolut ingènues, com recordava no fa gaire Dolors Reig) de situar el wiki com a eina central, o centre d'aprenentatge del portal PLE (“a wiki as a central module offers the same integrative power as well as a more flexible adaptability to learner requirements, as it can be individually hosted and configured, and it is moreover possible to tag and categorise wiki contents, thus achieving a higher degree of structure and navigability”). El model dels autors es va aplicar a la Universitat de Ciències Aplicades de Darmstadt. El PLE dels autors es va posar a prova i es va avaluar en el marc de l'assignatura de Ciències de la Informació de la universitat citada (curs 2007-2008) i els resultats d'una enquesta en permeten valorar l'èxit sobretot pel que fa a la motivació i els resultats dels estudiants. A banda les múltiples consideracions sobre el model i tots els seus components, vull recollir uns comentaris de l'article sobre el rol del formador, aquesta gran incògnita en l'era del web social. Afirmen Blees i Rittberger, a partir de les seves lectures: “In a Wiki learning environment, teachers act as coaches or moderators in the process of learning and teaching (Bernhardt & Kirchner, 2007, 47) by introducing and pre-structuring, particularly in the beginning. All of the supportive measures offered by teachers should aim at a “target-group specific balance between the organising support offered by the teacher and the autonomy of the students” (Erpenbeck & Sauter, 2007, 150)”. Continuarem atents al que ens arribi sobre els PLE o, si ho preferiu, portals d'aprenentatge i la seva possible aplicació al context de l'aprenentatge de llengües.

[308] Portals personals d'aprenentatge (1)

Llegeixo l'article “Web 2.0 Learning Environment: Concept, Implementation, Evaluation”, d'Ingo Blees i Marc Rittberger (Elearningpapers, 30/6/2009), que em sembla interessant per donar resposta a la necessitat de la formulació dels personal learning environment, en un moment en què s'abusa de les etiquetes i, en canvi, es troben a faltar propostes concretes d'aplicació dels conceptes. Els autors afirmen: “We assume that the technological change introduced by Web 2.0 tools has also caused a cultural change in terms of dealing with types of communication, knowledge and learning”. I plantegen un model concret de PLE ja experimentat en un context formatiu, basat en aplicacions del web 2.0. D'entrada, els autors presenten “the concepts of eLearning 2.0 and Personal Learning Environments, along with their main aspects of autonomy, creativity and networking, and relate them to the didactics of constructivism and connectivism”. I, seguint Wesch, indiquen que el gran repte per a l'aprenentate és ara “creating platforms for participation that allow students to realize and leverage the emerging media environment”. Els PLE, o portals d'aprenentatge, són la resposta. Què és un PLE? Segons Lubensky (2006), un PLE permet l'aprenent “to access, aggregate, configure and manipulate digital artefacts of their ongoing learning experiences". Recupero també la citació de Downes (2007) que reporten els autors segons la qual “The ‘pedagogy’ behind the PLE (...) is that it offers a portal to the world, through which learners can explore and create, according to their own interests and directions, interacting at all times with their friends and community”. Blees i Rittberger assenyalen que els quatre grups de requeriments per a un entorn d'aprenentatge basat en el web 2.0 són: 1) Obertura i permeabilitat (“the learning environment is not an isolated island, but a learning portal”); 2) Participació (“learners and teachers actively participate in the development of the learning environment"); 3) Motivació i 4) Monitorització, retorn formatiu, avaluació ("teachers trace/pursue individual and shared learning activities"; "teachers offer regular feedback and assess contributions in an appropriate fashion apt to encourage motivation"). Continuem en una altra entrada.

[307] Diaris per aprendre llengües

Un company em dóna notícia d'un web que em fascina. Ja sé que a Internet hi ha tota mena de coses com aquesta, i que dia a dia hem d'anar posant a lloc la nostra capacitat de sorpresa, però què hi voleu fer. Es tracta de Newseum, un recurs fenomenal que ens permet cercar per països les cobertes de centenars de diaris. Les aplicacions a l'aula poden ser múltiples, però indubtablement pot ser un bon recurs per treballar aspectes de competència intercultural i de literacitat crítica. Els de competència intercultural: notícies d'abast global poden ser tractades des del filtre de les diverses cultures (estic segur que la cerca de diaris de països culturalment molt diferenciats pot donar un rendiment per treballar aquests aspectes clau actualment en l'ensenyament de llengua). Literacitat crítica: aquest recurs ens permet fer una mirada ràpida a diaris de signes ideològics ben diferents a fi de conscienciar els estudiants del fet que els textos tenen sempre ideologia, i a fi de poder-los facilitar eines per rastrejar aquesta ideologia. Són els aspectes de què fa uns dies Daniel Cassany ens parlava en la seva visita al Servei de Llengües de la UAB, mentre constatava que diverses experimentacions demostraven que molts joves no semblaven tenir la capacitat de llegir rere les línies, de distingir entre textos produïts des de visions del món o tendències del tot oposades. Una eina, doncs, Newseum, que ens pot posar al davant dels ulls, en pocs clics, òrgans de premsa que revelin mirades sobre el món fetes de de diverses cultures o des de diverses ideologies. Hi experimentarem.

[306] Lingueo: classes virtuals de llengua

Acabo de descobrir Lingueo, un web creat per dos francesos que va rebre una distinció al saló Expolangues. Es tracta d'un recurs a la xarxa que et permet posar-te en contacte amb persones que et poden ensenyar l'idioma que vols aprendre per mitjà de videoconferència (Lingueo té un elenc d'una quarantena de llengües a disposició dels aprenents, entre les quals hi ha el català) o, si ets un professor d'idiomes, oferir els teus serveis per mitjà de la plataforma: Lingueo té una doble entrada, per a aprenents i professors. Un dels principals avantatges d'aquest recurs és que no cal descarregar-se de la xarxa cap mena de programari: n'hi ha prou de tenir una webcam i un micròfon per poder participar en els processos de formació. Després d'omplir una fitxa amb les característiques personals (competències, llengües, aficions), Lingueo ofereix una agenda i un calendari per gestionar els contactes, les trobades i les disponibilitats. La possibilitat de compartir interessos entre aprenents i formadors és considerada un element interessant per a l'aprenentatge. Dues característiques més de Lingueo són que el professorat gaudeix de reputació o autoritat a partir de les puntuacions dels alumnes i que la plataforma permet cobrar pels serveis de formació prestats (a partir de 10 € l'hora, dels quals el professor en percep un 70 %). Si us interessa, podeu escoltar aquestes explicacions sobre Lingueo:

[305] Avatars multilingües

Experimento amb Voki, aplicació que em permet crear-me un avatar i inserir-lo on em sembli, explicant-se davant qui el vulgui sentir. Es tracta d'una fórmula menys agressiva, probablement, que l'autoenregistrament: l'avatar permet mantenir una distància. Voki permet enregistrar amb la teva veu, o utilitzar un conversor de text a veu que ja duu integrat. Faig proves amb un parell d'explicacions sobre el programa Argumenta de comunicació eficaç universitària. Faig que els meus avatars diguin dues o tres frases en gallec i en èuscar sobre Argumenta (extrec els textos de dues presentacions del projecte fetes a Santiago i a Bilbao aquests darrers anys). Per un moment tinc dubtes de si sóc el mateix (i he de tenir el mateix avatar, per tant) si parlo (perquè el sento com un alter ego) en gallec i en basc. Decideixo que sí, que la competència plurilingüe té aquestes coses i és enriquidor tenir un avatar amb una identitat complexa. A l'avatar gallec penso que li escauen unes ulleres. Aquí teniu les proves:

Get a Voki now!


Get a Voki now!

[304] Servir llengua

Els serveis de llengües universitaris s'han de reinventar. Un centre d'idiomes universitari pot ensenyar, és clar, l'anglès, l'espanyol, el català, l'italià, el francès, l'alemany, etc. (les llengües) pràcticament com si fos una acadèmia d'idiomes instal·lada a qualsevol lloc (al bell mig de la Rambla de Catalunya, per exemple) i seguint els nivells estàndard del MECR. Però hauria de ser, en bona mesura, una altra cosa. ¿Per què, a la pràctica, aquests serveis focalitzen tan poc en els aprenentatges lingüístics més relacionats amb la comunitat en què es troben, la universitària, una comunitat que hauria de donar el sentit bàsic a la seva existència? ¿Per què aquests serveis no saben o no poden trobar el seu rol en relació amb els llenguatges universitaris i els gèneres discursius en què es concreten en el món acadèmic o professional, des d'enfocaments, potser, situats més enllà de les opcions idiomàtiques? ¿Per què no saben ocupar aquest lloc natural, el de les necessitats de llengua i comunicació específicament universitàries? ¿Per què no saben fer veure als òrgans de decisió de les institucions que poden oferir una formació fonamental, decisiva, que és la que ensenya els estudiants a comunicar-se amb eficàcia i ser veritables professionals en la seva disciplina: a fer presentacions orals, a ressenyar llibres o les claus de l'escriptura científica? Més enllà d'aquest aspecte, d'altra banda, ¿com és que els serveis lingüístics no fan un pas endavant en la línia d'encetar una veritable reflexió sobre les competències comunicatives emergents, que podrien ensenyar amb solvència? ¿On és l'instint innovador, on queda la voluntat de viure en sintonia amb el segle? ¿Per què no tenen al seu punt de mira la nova alfabetització? ¿Com és que no assumeixen el repte de formar la comunitat universitària en les noves competències digitals, que cap centre universitari no ensenya sistemàticament? (avançàvem aquesta qüestió en una entrada anterior, fent referència a les aportacions de Jenkins sobre el tema). ¿Per què no s'emmirallen, els serveis lingüístics, en iniciatives com la de la Universitat Internacional d'Andalusia, amb el seu mòdul transversal per a l'adquisició de competències digitals (2009-2010) i reivindiquen com a propi aquest espai, el de la nova alfabetització? Caldria fer passos endavant cap a aquests plantejaments: l'alfabetització digital és, sens dubte, una aposta de present i de futur, del tot estratègica. Quan veig que l'entitat llengua és entesa com un bloc idiomàtic monolític de contorns definits i arcaics (la mateixa concepció de llengua de tota la vida: espanyol, alemany, anglès, català, francès), penso que els serveis de llengües universitaris, veritablement, s'han de reinventar.

[303] Més sobre PLE

Fa uns quants dies que donem voltes sobre els personal learning environments. El tema és molt interessant i diria que fa imaginar un futur que posa en quarantena tantes de les nostres realitats educatives quotidianes que encurioseix enormement i pot arribar a apassionar. El seminari del 7 de juliol sobre el tema, doncs, dins el programa Compartim de gestió del coneixement, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, dedicat específicament a aquesta qüestió, promet, i promet molt. Hi haurà, entre altres, Stephen Downes (per videoconferència), expert internacional en la conceptualització de l'aprenentatge electrònic 2.0, i Dolors Reig, experta en tecnologies 2.0, aprenentatge electrònic 2.0 i web social semàntica. Veig que la jornada té un abast teòric, però que també es parlarà de models concrets i se'n construiran. Incrusto una presentació recent de Dolors Reig sobre els PLE, per continuar debatent sobre el tema i anar fent boca per al dia 7. Fins ara.

Ple, Entornos personalizados de aprendizaje

View more presentations from Dolors Reig.

[302] Llegir la ideologia a la UAB

Demà divendres Daniel Cassany farà una conferència al Servei de Llengües de la UAB. L'hem convidat a parlar sobre un dels temes que es relaciona amb la seva recerca i que connecta directament amb una de les seves darreres publicacions: Rere les línies (Empúries, 2006). El títol de la conferència és "Llegir la ideologia: de la llengua al pensament crític". Un breu resum de la seva conferència, que ha elaborat el mateix Daniel Cassany, és el següent: "Diversos factors tecnològics i socioeconòmics han operat canvis radicals en les pràctiques lletrades. Avui accedim a escrits procedents de tot el món, de cultures, ètnies, ideologies, religions i sexes diferents. L’escrit ha perdut l’estatus de ‘veritat’ que havia tingut fins fa poc, perquè la llibertat d’expressió permet l’exageració, la manipulació i la falsedat. Com a conseqüència, llegir és més difícil que abans: a més de dominar l’eina idiomàtica i d’haver desenvolupat els processos cognitius, exigeix tenir coneixements socioculturals sobre l’ús de les pràctiques lletrades i haver desenvolupat habilitats comprensives i interpretatives més sofisticades per recuperar la ideologia, detectar significats contextuals, construir opinions personals. La conferència presentarà aquesta nova perspectiva sobre la lectura i oferirà algunes eines per incorporar-la a les classes d’L2." És un plaer tenir un expert com Daniel Cassany entre nosaltres dins el nostre cicle Amalgama de conferències i, alhora, una necessitat. El nou context universitari exigeix, indubtablement, estudiants/ciutadans capaços de ser suspicaços, de no ser esquemàtics en les seves lectures, de tenir l'habilitat de saltar de l'explícit a l'implícit en els textos que consumeixen. Estudiants/ciutadans capaços, en definitiva, de llegir la ideologia subjacent a tota mena de discursos. Uns estudiants/ciutadans que han d'estar preparats per a la lectura i el pensament crítics i, alhora, que han de saber conviure amb comprensions parcials i donar-se, quan calgui, marges d'error interpretatiu davant uns textos cada cop més variats i heterogenis que fan que l'exercici de la lectura sigui actualment una pràctica sociocultural complexa.

[301] Observacions de classe

Observar classes de llengües és una tasca habitual dels responsables dels estudis dels centres d'idiomes i també del professorat (les observacions entre companys es revelen una pràctica molt interessant i amb una llarga tradició). L'observació és altament enriquidora per al qui oberva, no cal dir-ho, i el feedback que s'aporta al professor observat li pot ser d'utilitat per reflexionar sobre els seus punts forts o febles. Les observacions de classe, amb tot, requereixen aplicar un mètode i un instrument i tenir clars una colla de criteris que poden ser objecte de controvèrsia. El debat es manifesta, d'una banda, entre l'observació informada o no informada. Tot i que és habitual la primera opció, les dades recollides en una observació informada no tenen res a veure amb les que s'obtenen en una de no informada. I això ha de fer pensar, és clar. Si qualsevol observació ja condiciona l'execució observada (la famosa paradoxa de l'observador de William Labov), l'observació anunciada allunya l'execució, radicalment, de la realitat i l'aproxima a un nou gènere de classe, la classe que ha de ser observada. Una altra qüestió important, sovint desatesa, és la de les observacions de tot allò que no és l'activitat presencial d'una acció formativa. El protocol d'observació, molt sovint, s'atura a les estones de presencialitat, i en canvi les accions formatives requereixen cada cop més intervencions del formador i dels aprenents en la zona en expansió de la virtualitat. Aquí els instruments d'observació de la classe presencial ja no serveixen, és clar, i es requereixen protocols específics. No cal dir-ho si els cursos tenen un component elevat de treball a distància o són, ras i curt, cursos virtuals. Una altra qüestió clau en les observacions és el tipus de qüestionari que l'observador ha de fer servir: es pot caure en la temptació de treballar amb qüestionaris exhaustius que sacrifiquin les impressions més generals, que són decisives si els observadors tenen molta experiència. Els tres aspectes generals clau en una observació de classe (presencial o virtual), des del meu punt de vista, són els següents (em situo als antípodes dels qüestionaris analítics): 1) capacitat de gestió de l'aula (de percebre tot allò que s'hi esdevé i intervenir-hi d'acord amb els nous rols del formador) ; 2) capacitat d'adaptació (des de múltiples punts de vista: nivell, contingut, necessitats individuals, necessitats de context); 3) capacitat de generació i manteniment d'un entorn d'aprenentatge motivador, amable, on aprendre pugui ser una activitat plaent. Hi ha molt més, és clar (domini del contingut, capacitat didàctica, capacitat retòrica...). Si m'hagués de quedar amb tres aspectes, però, serien els que he indicat.

[300] Moltes gràcies, amics!

Aprendre llengües està de festa. Va néixer ara fa un any i ha arribat a l'entrada 300 (19.000 visites!). Moltes gràcies a tots per la fidelitat i el suport a aquest observatori: lectors, seguidors, comentaristes, incondicionals, passavolants, voyeurs, amics o desconeguts. Aprendre llengües ha volgut posar un granet de sorra a dinamitzar i cohesionar una comunitat de pràctica professional en un àmbit laboral concret, i, alhora, obrir-se a persones externes al clos laboral. La ratlla de separació entre el dins i el fora, però, en aquests temps líquids i fluctuants és com si hagués quedat del tot abolida: tot llisca a les xarxes, on les persones (i les seves dèries, passions, contactes, iniciatives) esdevenen veritables nodes i motors d'activitat. Sé que molts dels qui llegiu Aprendre llengües perdoneu la precipitació i el risc assumit de parlar de massa coses conegudes parcialment, de vegades només a partir d'intuïcions; sé que enteneu que el que s'hi exposa són reflexions de treball (potser hauria de dir de batalla) enmig d'un procés d'aprenentatge personal en què importa més obrir finestres que tancar reflexions (no són èpoques per a tancaments). Aprendre llengües és, sense haver elaborat cap reflexió sobre aquesta qüestió, l'aplicació d'allò de què parla: és un entorn personal d'aprenentatge; és un exercici de discurs que vol esquivar la buidor de continguts i ideologia del discurs massa fragmentat i massa cosmètic; és aprenentatge informal; és aprenentatge al llarg de la vida; és autoaprenentatge; és un irrenunciable exercici d'empowerment professional; és la creença en el treball en comunitats de pràctica i en un model d'empresa basat en l'observació de tendències i en la innovació; és la confiança en el poder del web social i en la saviesa de la multitud; és una aposta sense límit pel sharism; és l'assumpció de la necessitat urgent de nous rols, noves competències i noves eines professionals; és una proposta personal de convivència amb la incertesa dels temps presents. I és, sobretot, una eina de construcció i una eina de subversió alhora, la dualitat del paradoxal banquer anarquista de Pessoa. Moltes gràcies, amics, pel suport a aquesta empresa. Si voleu passar, dilluns dia 29, pel Servei de Llengües de la UAB (edifici M1), a Bellaterra, a les 11.30 h a fer una copa de cava per celebrar el primer any de vida d'Aprendre llengües sereu ben rebuts (aviseu, però, o farem curt!). Si voleu fer un brindis virtual, aquí el teniu. Els temps són tan líquids que es pot brindar sense cava. Una abraçada.

[299] Aprendre llengües i coratge polític

L'Ajuntament d'Ardales, a Màlaga, ens acaba de donar una lliçó impagable a tots els que creiem que l'aprenentatge de les llengües requereix molt més que l'existència de persones disposades a aprendre llengües en centres d'idiomes, a la xarxa o als seus entorns personals d'aprenentatge. Molt més que bons professionals, bons mètodes i centres d'autoaprenentatge moderns. Aquest Ajuntament ha demanat a la Conselleria d'Educació de la Junta d'Andalusia que s'ensenyin el català, l'euskera i el gallec a les EOI, que es pugui ensenyar català i cultura catalana en aquesta localitat i que la Biblioteca del poble pugui disposar de materials per a l'ensenyament de la nostra llengua. Tothom podrà tenir, doncs, si ho desitja, un útil kit de català a l'abast. Aquest fet, que no hauria de ser excepcional, és aquests dies una notícia i un exemple: el dia de Sant Joan el ple d'Ardales va ratificar una moció en aquest sentit. La lliçó d'Ardales és la del coratge, la de la no acceptació de les polítiques lingüístiques (o les perverses polítiques lingüístiques per defecte) i els imaginaris estesos que fan un flac favor a la linguodiversitat i a la possibilitat de descentrament lingüístic dels ciutadans. La lliçó d'Ardales és la lliçó de la subversió, del triomf de la ideologia, del pensament transformador disposat a lluitar contra els raonaments econòmics, els prejudicis de la població (llengües importants i altres que no ho són), les manipulacions informatives, els arguments polítics sobre la destinació dels recursos públics. Perquè la moció que ha aprovat l'Ajuntament d'Ardales per unanimitat parla de "servir de ejemplo en Andalucía y España llevando a cabo una iniciativa para demostrar que se puede convivir con el respeto a la diversidad"; de "dar a conocer una de las lenguas co-oficiales de España con más de cinco millones de hablantes y facilitarla para la movilidad laboral"; indica que "con la aprobación y organización de cursos de lengua y cultura catalanas en Ardales se contribuiría a luchar contra prejuicios basados, en muchos casos, en desconocimiento". Les institucions i les persones que les condueixen han de tenir ideologia, coratge polític, capacitat i voluntat de transformar la realitat. No s'hi val a alinear-se de manera acomodatícia, disciplinadament, amb les polítiques que vénen de més amunt, les quals, com tothom sap (i més en temps de crisi, sense els pressupostos que els són imprescindibles) sovint són estèrils papers mullats. Ardales és, avui, un referent per a les persones que pensem que hi ha d'haver vida, d'aquí a cinquanta anys, per a llengües que no siguin el xinès, l'anglès o l'espanyol i que ara és el moment de forjar uns nous ciutadans més capacitats per a la flexibilitat mental, la superació del conflicte, el respecte a la diversitat. Necessitem, amics, més que mai, ideologia i coratge polític al servei del canvi. Necessitem una serena, lúcida i contundent subversió.

[298] Tres opinions de Mario Rotta

L'octubre passat vam tenir el plaer de tenir amb nosaltres Mario Rotta parlant de la figura de l'e-tutor (consulteu el vídeo de la seva conferència). Com que el món ara s'ha fet tan petit, dies enrere via Facebook li vaig plantejar algunes preguntes amb la idea de no perdre-hi el contacte i que, des de la seva experiència em pogués donar respostes breus i punyents (així li demanava) carregades d'oxigen. Ofereixo les respostes en aquesta entrada: li vaig preguntar, en primer lloc, sobre campus virtuals i entorns personals d'aprenentatge. Em va dir el següent: "I veri ambienti di apprendimento sono sempre stati personali e personalizzabili. Il concetto stesso di "piattaforma" (LMC, LCMS) è superato: gli strumenti del web 2.0 e altre tecnologie (ad esempio gli eBook readers) permetteranno a ogni studente di costruire il proprio ambiente di apprendimento e la propria biblioteca digitale". D'acord. La segona pregunta va ser sobre les competències digitals. Diu Mario Rotta: "Non basta essere "nativi digitali". I nativi digitali sono abituati alla tecnologia ma questo non significa che siano consapevoli dell'uso che se ne può fare. Mancano soprattutto le competenze critiche (la capacità di usare le tecnologie per raggiungere un obiettivo) e una visione poliprospettica (la capacità di iintegrare tra loro tecnologie diverse)". I la darrera pregunta que vaig fer-li va ser sobre la competència lingüística i comunicativa dels estudiants universitaris. La resposta de Rotta va ser la següent: "...sulle implicazioni comunicative c'è ancora molto da fare: nessuno insegna agli studenti a essere chiari, sintetici, efficaci, né a capire che la comunicazione si fonda su regole che cambiano in base allo scenario (presenza, distanza, gruppo, rete...) e alla multimodalità dei linguaggi". Les nostres universitats no viuen fenòmens singulars, doncs, pel que fa a aquests aspectes. Qui ensenya, doncs, els estudiants a comunicar-se?

[297] L'empresa enxarxada

"A tot s'hi val perquè encara s'ha d'inventar tot". Acabo de llegir l'article d'Enrique Dans a Vincles (revista de la Cambra de Comerç de Barcelona), "L'empresa enxarxada", d'on extrec aquesta frase llibertària i esperançadora, una divisa per tenir present. No puc deixar de fer un breu comentari d'aquest article ara que Aprendre llengües, que forma part del vast concepte de què parla Dans i que neix al cor de la dinàmica d'un servei lingüístic universitari, s'acosta a l'any de vida, fet que convida a plantejar-se el sentit de l'eina. Enrique Dans adverteix de la importància que han anat adquirint les xarxes socials fora de l'empresa (no ser-hi pot voler dir ser un individu "parasocial") i a l'empresa, i, també, del fet que s'han fet servir i es fan servir (ben naturalment) abans que se'n regulin clarament els protocols d'ús. Dans constata que les xarxes socials no són ni bones ni dolentes: simplement són i seran. I ataca de manera fulminant, a l'article, les empreses que en viuen al marge, les quals titlla d'"irresponsables" (empreses retrògrades i cegues que impedeixen, per exemple, que els seus empleats utilitzin el Facebook en hores de feina). L'empresa, indica Dans, hauria de plantejar-se i planificar seriosament la presència a les xarxes socials, marcar-se objectius i controlar rigorosament les mètriques associades a la presència en aquestes xarxes. I són els professionals de l'empresa, ben sovint (les persones), els que saben on hi ha els públics, els aliats potencials, les complicitats imprescindibles per tirar endavant els projectes, els clients (diu Dans: "En aquests temes, no hi ha res com la sensibilitat del treballador local: ells seran els millors aliats a l’hora de dir a quines xarxes locals hi ha la majoria dels seus amics o el públic objectiu"). Els serveis lingüístics universitaris, que han tingut una activitat excepcionalment dinàmica, ben sovint empesa des de les bases, i que han estat exemple de treball en xarxa al llarg d'aquests darrers vint anys, no poden permetre's ara veure-les passar, ni haurien de considerar excentricitats juvenils i autocomplaents de professionals desvagats les presències als facebooks, les piulades als twitters, la gestió de blocs amb continguts o l'ús de tantes i tantes eines socials que generen i consoliden, dia a dia, xarxes de professionals connectats. La recepta és molt senzilla: es tracta de fer un pla estratègic sobre la qüestió, i, després, com diu Dans, "l’única cosa important és que es plantegi que, si es tindrà presència a les xarxes socials, s’ha de fer bé: dedicar-hi recursos, no «ser-hi pel simple fet de ser-hi» i intentar assabentar-se de tot, per no semblar «un pop en un garatge»". Mentrestant, toca gaudir de la llibertat ("a tot s'hi val, perquè encara s'ha d'inventar tot"). Una llibertat que generen els temps d'incertesa i que, penso, ja és una conquesta sense retorn.

[296] Xat amb traducció a quaranta-cinc llengües

La tecnologia està esdevenint un recurs extraordinari de suport al plurilingüisme i al multilingüisme. Vull escriure quatre línies, avui, sobre Babelwith.me, una d'aquelles eines que fascinen. Es tracta d'una aplicació que permet fer xats amb altres usuaris amb traducció simultània a altres idiomes, quaranta-cinc llengües de moment, entre els quals hi ha el català, el portuguès, el xinès, el japonès o el gallec (no hi ha l'èuscar, ara com ara, és una llàstima). No cal registrar-s'hi, i les sessions tenen associada una URL el coneixement de la qual permet que intervinguin al xat tots els usuaris que vulguem. La invitació a prendre part en el xat es pot fer enviant la URL generada, per Twitter, Facebook o per correu electrònic. El potencial d'eines com Babelwith.me és senzillament impressionant. Tinc la sensació que la preservació de la linguodiversitat depèn i dependrà d'aquesta mena de recursos tecnològics. Em preocupa (moderadament) que l'opció ràpida de la traducció amb aquesta mena d'eines no ens faci abandonar el repte de l'aproximació a les altres llengües i cultures, un camí no pas directe, però que tants aprenentatges proporciona. La seguretat lingüística de prémer el boto i tenir la traducció pot perjudicar, tal vegada, la necessària construcció de ciutadans oberts, flexibles, amb competències pluriculturals i plurilingües en constant configuració? Pot acabar generant individus tancats en si mateixos (els monolingües se sentiran més segurs i més legitimats a ser-ho per sempre?). Si podem entendre un company que xateja en gallec, en italià o en portuguès o en qualsevol altra llengua que ens resulti pròxima, hem de llegir-lo en la seva llengua. Que no ens acabi passant com amb els adolescents i les calculadores... No vull ser pessimista, però, avui, sinó tot al contrari. Em meravella Babelwith.me, el recomano entusiàsticament. Les possibilitats a les aules multilingües o a les universitats exposades a la mobilitat i la diversitat creixents, són enormes. Les oportunitats de presència o de supervivència de les llengües poc conegudes, en aquesta parcel·la del món virtual en expansió que són els espais de comunicació síncrona, són veritablement sensacionals. Acabo d'obrir una sala per si voleu entrar-hi i fer provatures.

[295] Professionals i apoderament

Un alt càrrec de la meva universitat parlava no fa gaire d'un concepte clàssic de la direcció de persones, l'empowerment, terme de difícil traducció, que podem traduir per apoderament (també he vist temptatives de traducció com potenciació, capacitació, traspàs de poder). L'apoderament es podria considerar, segons com ens ho miréssim, com el contrari de l'expropiació (no fa gaire parlava des d'aquest bloc de la necessitat de tenir i promoure a les plantilles professionals amb propietat). L'apoderament, en el cas dels centres d'idiomes, passa per donar poder als professionals (tant si són docents com si pertanyen al cos de gestió, com si són directius). Sobretot als que poden i volen fer aportacions significatives per al creixement de l'empresa. Perquè donar poder no és perdre'n, generalment, sinó guanyar-ne. I apoderar-se, en general, des de l'òptica del receptor, no equival a heretar una fortuna fàcil, sinó a exercir una capacitat complexa i a practicar un grau d'implicació amb l'empresa que no té res de senzill. Apoderar-se no és sortir a la foto: és, senzillament, assumir i exercir una responsabilitat, exigent com totes. El poder de decisió damunt el treball que es fa, l'autonomia, una capacitat àmplia de decidir són cracterístiques definitòries dels treballadors productius, innovadors i compromesos amb l'empresa. Aquesta hauria de ser una màxima de funcionament dels serveis lingüístics universitaris, entitats que ja duen una singladura de més de vint anys en molts casos. Deixeu-me posar un exemple recent reeixit: divendres va donar els seus fruits un cas concret d'apoderament al Servei de Llengües, en una iniciativa que es va presentar a la Jornada d'experiències de suport al PDI que introdueix l'anglès o altres llengües estrangeres en la docència. Ara fa gairebé un any vaig redactar un senzill projecte per a l'elaboració d'un bloc de suport a les pràctiques (bastant incipients encara, o mancades d'orientacions) de realització de la docència en anglès a la UAB en assignatures no lingüístiques (en una línia propera a les metodologies CLIL/AICLE que no fa gaire David Marsh va venir a explicar a Barcelona). El projecte, realitzat amb un pressupost mínim, l'ha desenvolupat una professional del Servei que tenia l'experiència, la preparació, l'interès i l'entusiasme adequats per a l'apoderament. Algú que estava preparat per rebre, administrar i fer créixer el poder i al qual, lògicament, no tenia cap mena de sentit mediatitzar. El producte és avui una realitat que ha crescut a mans d'un professional autònom. Una satisfacció. Les converses mantingudes amb l'autora i amb altres persones del Servei interessades en el desenvolupament del projecte, al llarg d'aquests mesos, han estat una delícia. La Unitat de Formació i Autoaprenentatge del Servei ha guanyat, indubtablement, una eina per a l'aprenentatge lingüístic dels docents de la UAB, però hi ha guanyat molt més: ha guanyat un autor, algú satisfet i orgullós del seu projecte, algú que ja pensa en el pròxim projecte (ja hem començat a planificar la possibilitat de publicar uns materials d'autor en la mateixa línia del bloc). Donar poder és molt sovint guanyar-ne, amics, una senzilla paradoxa per a la reflexió.

[294] Google Translator Toolkit

El traductor de Google ha estat superat per una altra nova poderosa prestació, el Google Translator Toolkit, que tradueix des de l'anglès a una cinquantena de llengües (el català inclòs) fitxers locals, pàgines web, entrades de la viquipèdia, etc. Accepta fitxers html, doc, odt, txt, rtf. El Google Translator Toolkit permet tenir el suport de totes les eines de traducció actuals de Google i permet, també, el treball col·laboratiu: compartir la traducció amb altres persones que podran continuar-hi treballant. Aquest aspecte és, sens dubte, un dels fonamentals de l'aplicació. L'eina augmenta el coneixement a partir de traduccions anteriors que ja ha fet (té memòria de les traduccions fetes des del nostre compte de Google) i, d'altra banda, permet construir un vocabulari personalitzat, aspecte important quan es treballa amb textos de llenguatges d'especialitat. La traducció també es facilita pel fet que es poden veure simultàniament els dos textos, l'original i la traducció, damunt la qual es poden fer els retocs que es considerin oportuns. El vídeo següent permet veure el funcionament de Google Translator Toolkit:

[293] Metàfores: competència plurilingüe (3)

Una de les característiques de la competència plurilingüe i pluricultural dels individus, a banda el seu caràcter evolutiu, el seu desequilibri i la seva irregularitat, és que allò que la compon no és fàcilment destriable i perfectament distint. La competència plurilingüe no és una realitat fruit de la suma de competències multilingües clarament separades i individuades. No hi ha addició, en la lenta configuració de la competència pluricultural i plurilingüe, sinó barreja, alternança de codis, redundàncies, la possibilitat de disposar lliurement d'habilitats i coneixements lingüístics que conformen un tot en creixement constant. L'obsessió de voler-hi veure, en forma de compartiments estancs, una suma de llengües o aspectes lingüístics sense relació amb altres llengües que sap l'individu és una visió superficial, una obsessió per fer una distinció que no és adequada. Tot és riquesa combinatòria, superposició, confusió, en la competència plurilingüe i pluricultural.

[292] Ser o no ser universitari

Llegim a l'AVUI d'un d'aquests darrers dies (que, com tots els mitjans, ha parlat de la recent prova de Selectivitat): "Ha estat veure el poema de Carner i descartar-lo automàticament. Me n'he anat directament a l'opció B". I afegeix: "La sentència és d'Anna González, estudiant de l'institut Badalona 7, però probablement la podrien subscriure molts dels 26.500 alumnes de batxillerat que ahir van enfrontar-se a l'examen de llengua catalana i literatura en la primera jornada de proves de selectivitat". La prova de llengua catalana situava els estudiants davant l'excel·lent poema "Bèlgica", de Josep Carner (en dono també la traducció al castellà per si algun estudiant autòcton i alhora extraterrestre no pogués entendre'l en català), que calia comprendre per poder fer-ne un comentari crític (i respondre preguntes de comprensió d'expressions del text com restaries captiu i desig d'emmirallar). Diversos mitjans indiquen que els estudiants de ciències són els que ho han passat pitjor... Ja n'hi ha prou. Què vol dir que "Bèlgica" és difícil? Què vol dir que "Bèlgica" no entrava? Què vol dir que els de ciències no poden amb un poema que marca la línia, precisament, de qui pot ser universitari i qui no pot ser-ho? Els estudiants que no poden entendre "Bèlgica" no poden sortir de casa, són incapaços d'encarar el seu futur, de formular-lo, d'imaginar un lloc utòpic ("M'agradaria fer-me vell dins una / ciutat amb uns soldats no gaire de debò / on tothom s'entendrís de música i pintures / o del bell arbre japonès quan treu la flor, / on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa..."). Els estudiants de divuit anys que no comprenen "Bèlgica" no es poden acollir a cap dels plans de mobilitat que la universitat els prepara: perquè... què deu voler dir "Si fossin el meu fat les terres estrangeres"? Quina capacitat poden tenir de posar en contrast el punt de partida i el punt d'arribada del seu viatge d'estudis, de ser crítics amb la ciutat o el país d'origen i la ciutat o el país de destinació? Quines possibilitats poden tenir aquests estudiants d'expressar un sentiment bàsic (tan preuniversitari) com l'enyorança? Si l'expressió i la comprensió dels sentiments bàsics "no entra" a examen, què selecciona, doncs? M'imagino dos estudiants catalans en un bar a Brussel·les després de dos mesos de residir-hi amb una beca Erasmus. Són, potser, de ciències: l'un troba a faltar els carrers de Gràcia i l'altre voldria tenir la seva nòvia a la vora, vulgarment diríem que imaginen un escenari més plaent, que s'enyoren. Però són estudiants universitaris de ciències catalans. És per això que l'un li diu a l'altre: "Brussel·les es troba a mil dos-cents quilòmetres de Barcelona". I l'altre li diu a l'un: "Si un tren sortís de Brussel·les cap a Barcelona a les 9 i 39 minuts a una velocitat de 134 km/h i un de Barcelona cap a Brussel·les a les 10 i 4 minuts a una velocitat de 142 km/h, quin dels dos arribaria primer a la seva destinació?". I fan números damunt un tovalló de paper (quantes coses que es poden fer damunt un tovalló de paper... fins i tot escriure-hi). I continuen expressant-se l'un a l'altre (amb arrels quadrades o logaritmes neperians o tal vegada amb una dificilíssima fórmula de física) la inhumana enyorança que viuen: l'enyorança de ser humans.

[291] Metàfores: competència plurilingüe (2)

La competència plurilingüe i pluricultural dels individus es caracteritza per la seva profunda asimetria. Res en aquesta competència no es presenta equilibrat: la coneixença del sentit d'un únic grup de signes xinesos, com per exemple 我胃痛。('tinc mal d'estómac') pot tenir com a contrapartida un coneixement profund, filològic, de l'anglès de tots els temps en una mateixa persona. La coneixença profunda de les formes culturals patrimonials de la cultura quítxua (els rituals a la deessa Pachamama, per exemple, abocant part del menjar o de la beguda en honor seu abans d'ingerir-los) pot aparèixer en un individu al costat del desconeixement profund de Halloween i dels Sanfermines. Podem saber llegir en francès, en romanès o en alemany i tal vegada no podem pronunciar ni una sola paraula en aquestes llengües. Estem massa acostumats a aspirar a la simetria, a la perfecció que es manifesta en la regularitat: el nostre cos mateix ens enganya a diari, aparentment tan idèntic: costat dret, costat esquerre. La competència plurilingüe i pluricultural, en canvi, ens afaiçona capritxosament irregulars, curiosament descompensats, rabiosament moderns. Cal mirar-se al mirall i veure's asimètric, per fora i per dins. I preparar-se per gaudir de la tisora del temps: un veí nou que parla wòlof (més asimetria); un estiu a Euskadi (més asimetria); un viatge a Islàndia (més asimetria). Aprendre llengües és sentir com fluctuen unes descompensacions cap a unes altres descompensacions.

[290] Metàfores: competència plurilingüe (1)

He parlat reiteradament al bloc de la competència pluricultural i plurilingüe, aquesta competència que és la suma de tot allò que configura el nostre ésser lingüístic, una competència que és en constant evolució i que presenta uns totals desequilibris pel que fa a llengües i habilitats, i que creix de manera descontrolada en els individus per més que aquests segueixin cursos de llengües organitzadament. No hi ha dues competències plurilingües iguals, com no hi ha dues experiències iguals ni dues biografies iguals. M'agrada imaginar la competència plurilingüe com un recipient il·limitat que es va obrint contínuament a noves experiències que transformen, enriqueixen i fan més complexa una realitat personal interior. Aquesta és la metàfora: un autobús sense portes de sortida (rarament se'n pot baixar), només amb obertures d'entrada, que es va aturant contínuament per deixar entrar uns cossos inconeguts (una paraula en anglès, una frase en àrab, una semblança lèxica entre llengües, un significat nou). Els cossos hi entren i s'hi estableixen, al costat d'altres cossos (per afinitats, per connexions formals o aneu a saber per quina lògica obscura del funcionament del cervell). L'autobús té una capacitat il·limitada i la seva essència és aturar-se regularment i obrir portes. Hi ha qui no té programades parades en el seu trajecte (els ciutadans monolingües, potser); hi ha qui circula amb les portes obertes (els ciutadans oberts a les llengües, que viuen amb la consciència lingüística a flor de pell). Hi ha qui sap allò que atresora i hi ha qui ho ignora. La política lingüística responsable, en el seu vessant individual, és una política de portes obertes.

[289] Adaptar-se o extingir-se: tu tries

Assisteixo a la setzena sessió web, "Darwin a la societat de la informació: adaptació (i beneficis) o extinció", al Centre d'estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat, a càrrec d'Ismael Peña-López. Oratòria curiosa, amb una barreja de nivells de formalitat sorprenent (amb una presentació en prezi en lloc d'un Power Point: al Power Point li queda poc temps de vida), però contingut interessant. El ponent hi planteja com les TIC han canviat i canvien la manera com les persones i les institucions tenen presència en els seus àmbits d'actuació i com queden més lluny o més a prop, segons la seva intervenció, de l'exclusió social. Peña-López enceta la xerrada amb una interessant reflexió sobre la superació actual del paradigma de l'escassetat, que aboca a tota una colla de canvis en múltiples àmbits (l'empresa, l'educació, el Govern, el ciutadà, els mitjans...), que analitza amb detall. L'escassetat (l'existència d'uns béns finits com a material bàsic de treball i d'intercanvi), associada a uns costos de transacció, a la presència d'uns intermediaris i unes institucions de tall tradicional, s'acaba: 1) a l'escola el coneixement ja no és un coneixement fixat, escàs, el del mestre que aporta la llum als seus alumnes, el del llibre de text amb la veritat infal•lible, el de la institució-edifici, tancada, amb tot el personal docent dins la institució, entre les quatre parets; 2) l'empresa deixa d'estar tenallada per uns productes que es poden pesar i quantificar, per unes oficines físiques, per uns organigrames en què el cim de la piràmide equival a la persona que sap més (adaptar-se és tendir cap a una horitzontalització vertiginosa de l'empresa); 3) el Govern deixa de ser el govern de la burocràcia, de les guixetes, dels partits, per passar a ser el govern de l'acció, de la informació, dels serveis; 4) el ciutadà deixa d'estar ancorat a uns espais vivencials fixos per saltar a uns espais relacionals on tothom és un possible contacte, on les àgores de relació són infinites; 5) els mitjans es transformen també radicalment a risc de desaparèixer tal com els coneixem. En resum, el funcionament del món tal com l'hem conegut al llarg dels darrers 250 anys es deslegitima a tota velocitat. Ismael Peña-López ha analitzat l'impacte del canvi en aquests diversos àmbits i ha apuntat que les opcions no són gaires: l'extinció, l'evolució darwiniana o el lamarckisme exemplificat en el coll de la girafa que s'allarga en centenars d'anys fins a arribar a les fulles cada cop més allunyades. Pel que fa a la formació, aspecte que ens interessa més aquí, l'ha presentada en un moment entre darwinià i lamarckià, enmig d'un canvi profund, i ha focalitzat en els exemples dels coneixements lliures a la xarxa, d'una banda, i en la necessitat de sistemes d'acreditació oberta (més endarrerits que els coneixements oberts), que no depenguin de les institucions certificadores d'habitud, les quals perden, se n'adonin o no, el monopoli de l'acreditació d'allò que les persones han après. Una de les reflexions clau que ha fet Peña-López és sobre les competències necessàries per afrontar el canvi, crucials (doneu un cop d'ull a la seva presentació). L'educació necessita, evidentment, alfabetització tecnològica, alfabetització informacional, alfabetització mediàtica i presència digital (e-portfolios, entorns personals d'aprenentatge). Adaptar-se o extingir-se.

[288] Set coses que hauries de saber sobre...

Ja sé que a Internet hi és tot i que tothom és a un clic de tot... però per si algú no el conegués, vull donar notícia avui d'un recurs que no tinc cap dubte a qualificar d'excepcional: per la senzillesa, pel gust, perquè toca aspectes clau d'això que anomenem el web social. Es tracta de les guies 7 Things You Should Know, d'EDUCAUSE, entitat que es presenta com "a nonprofit association whose mission is to advance higher education by promoting the intelligent use of information technology. EDUCAUSE helps those who lead, manage, and use information resources to shape strategic decisions at every level [...]. EDUCAUSE programs include professional development activities, applied research, strategic policy advocacy, teaching and learning initiatives, online information services, print and electronic publications, special interest collaborative communities, and awards for leadership and innovation". Fa un temps vaig parlar d'una d'aquestes guies. Es tracta d'utilíssimes eines d'informació (un senzill però solvent pdf d'un parell de planes) sobre temes tan interessants per a alguns de nosaltres com: els entorns personals d'aprenentatge, Ning, Second Life, YouTube, Skype, Facebook, Wikipedia, Flickr, Podcasting, Wikis, Blogs, Digital Storytelling, RSS, Creative Commons, Twitter, Geolocation, Virtual Worlds, E-Books, Videoblogging, Voicethread, etc. Un autèntic festival d'explicacions acurades i estilísticament unitàries, senzillament ben fetes, d'una cinquantena de les màgiques paraules que estan omplint la vida de moltes persones, i la seva activitat professional i personal, a fi que puguin deixar de ser paraules màgiques per esdevenir realitats. A la xarxa hi és tot, sí, ara mateix podem trobar centenars d'explicacions sobre Ning o el que calgui, però s'agraeixen enormement els bancs de continguts solvents, els centres d'autoaprenentatge, si ho voleu veure així, en què un criteri ordenador pensa en la nostra digestió de tantes i tantes coses que ens interessaria conèixer. EDUCAUSE ens ho dóna. Bona digestió.

[287] Wordnik: més que un diccionari

M'agrada Wordnik, aquesta aplicació gratuïta (només si es vol fer alguna aportació a Wordnik cal registrar-s'hi) orientada al lèxic de la llengua anglesa que dóna informacions molt interessants de les paraules, des del punt de vista de l'ús i sense cap voluntat prescriptiva. Les informacions de Wordnik no són habituals en altres eines o diccionaris semblants, i algunes són veritablement curioses. Wordnik mostra frases en què les paraules cercades apareixen en context, d'una banda, i aporta interessantíssima informació sobre la freqüència d'ús de la paraula objecte d'interès al llarg de la història, amb gràfiques diacròniques de la vitalitat de la paraula. Faig una prova: trio robot, paraula inventada pels germans txecs Čapek (Karel, i Josef) el 1920 amb el seu sentit modern (llegiu l'explicació de l'etimologia de robot a l'entrada de Karel Čapek a la Viquipèdia). Wordnik indica, enraonadament, que la paraula es va fer servir sobretot entre 1920 (no abans) i 1950, i que l'ús es va esllanguir força posteriorment. Què més ofereix Wordnik? La pronunciació de les paraules; algunes aparicions recents (de pocs minuts abans) de la paraula cercada a Twitter, plenament contextualitzada; l'etimologia de les paraules; imatges de Flickr que tenen relació amb la paraula cercada; sinònims, antònims; la indicació del nombre de vegades que pots sentir, normalment, la paraula escollida en un període de temps determinat; etc. Wordnik té a la seva base diversos diccionaris de prestigi. Val la pena, veritablement, perdre una estona explorant Wordnik. La part més curiosa, sens dubte, és la de les gràfiques de freqüències. Faig proves amb software, football, esquire, communist i se'm mostren els resultats que es poden veure seguint els enllaços. Esperem que el català tingui aviat una eina d'aquestes característiques.

[286] Twitter a les aules?

Moltes de les noves eines o aplicacions que ens està proporcionant la xarxa tenen una plasticitat fabulosa, que les converteix en aptes per dur a terme activitats impensades inicialment. per qui les va concebre. Els usuaris, doncs, condueixen les eines cap on volen: fenomenal. Perquè el que importa no són tant les eines com els interessos de les persones. Els interessos (i el seu acompliment) romanen, les eines passen. Es dóna la circumstància que diverses eines que moltes persones solen vincular a activitats de passar el temps (o, directament, de perdre el temps, si escoltem els més crítics) acaben revelant-se poderoses en àmbits professionals o acadèmics. Acaben essent reconduïdes pels interessos molt definits de les persones. Facebook n'és un cas clar: algunes persones no hi veuen res més que un espai per tontejar, però una part de l'activitat professional de molts individus passa ja per Facebook. Pel que fa a Twitter, jo mateix havia pensat fins fa quatre dies que era una eina de contacte, i que una eina en què uns amics es van informant d'allò que estan fent, de vegades amb una elevada concreció de detall, no podia oferir res de bo a l'activitat acadèmica i professional. Discrepo, ara, obertament. Per Twitter (per les piulades de les persones que he decidit seguir) m'he assabentat, aquesta setmana, de moltes qüestions rellevants en l'ordre de la meva activitat professional. I el temps perdut a esquivar els comentaris dels companys d'eina que avisen que ja s'han llevat, que han punxat una roda o que se'n van a dormir no m'han pres gaire temps. Hi he comunicat alguns pensaments breus, d'alta banda, a persones que sé que llegeixen el meu Twitter, o he completat una conversa de cafè amb uns amics que segueixen aquesta eina. En fi, molt més que tonteig. Incrusto a continuació un vídeo, “The Twitter Experiment”, de la Facultat d'Arts i Humanitats de la Universitat de Texas (Dallas), que exposa l'ús que fa una professora a classe de Twitter amb finalitat d'afavorir la participació i el debat dels seus estudiants. Els resultats, sorprenents. Crec en aquesta fórmula. És evident que els 140 caràcters de Twitter no permeten produir argumentacions, i que limiten el tipus de text que es genera (que es pot trobar a un clic, amb tot), però també ho és que la facilitat amb què un grup nombrós pot generar opinió i debat, dins i fora de l'aula, és molt gran. La brevetat dels missatges, d'altra banda, des de l'angle de la formació lingüística, pot ser un constrenyiment forçat de gran valor si del que es tracta és de promoure la capacitat de síntesi dels nostres estudiants. Twitter a les aules de llengua, doncs? Val la pena escoltar-ne experiències i valorar la possibilitat d'introduir-ne l'ús, puntualment.