[488] Ressenyes 2.0

La xarxa està revolucionant radicalment tot el que puguem dir sobre els gèneres de discurs. Fa pocs (molt pocs) anys ens hauríem presentat a classe de llengua donant una versió clàssica del que és una ressenya i imaginant-les com un gènere elaborat des d'una visió experta sobre allò que es comenta i servit en una presentació formal determinada: uns petits textos al final de les revistes especialitzades (o no tan especialitzades), o a les pàgines culturals dels diaris o en publicacions que són en si mateixes aplecs de ressenyes. Avui no es pot entrar a classe a parlar de la ressenya sense tenir en compte la revolució web. Com són les ressenyes avui dia? Qui pot definir una realitat en moviment, en definició? Qui sabria fer aquesta fotografia? De moment hem de dir que els emissors s'han multiplicat, d'acord amb la filosofia participativa i creativa del web 2.0. Tothom qui vulgui pot valorar una obra i té espais a la xarxa on fer-ho. En segon lloc hem de dir que hi ha una facilitat enorme per compartir les ressenyes i per conèixer les que s'han generat sobre altres obres: les possibilitats de conèixer punts de vista, doncs, s'han multiplicat enormement. Tot és ple de crítics. El plagi, si us ho voleu mirar així, és absolutament irrellevant al costat de l'allau d'informació que es pot arribar a generar i sovint es genera a l'entorn d'una obra. Els llocs on emetre i consumir ressenyes, d'altra banda, proliferen. Sovint es tracta d'espais a la xarxa creats en l'entorn anglosaxó, però que no exclouen cap llengua i permeten que hi transitin ressenyadors en altres idiomes. Algunes de les aplicacions més cèlebres que desen els nostres llibres i ens permeten valorar-los són LibraryThing (amb interfície en català i un nodrit grup de catalans i catalanòfils), Goodreads, aNobii, Shelfary, BookArmy, entre altres. Acabo de posar alguns llibres a la meva prestatgeria d'aNobii i de deixar unes línies de ressenya d'una de les obres. Segueixo el fil (tan 2.0!) d'altres persones que tenen el mateix llibre a la nostra prestatgeria ubiqua i em perdo entre el perfum dels seus llibres (és un dir). Les característiques que presenten aquestes noves ressenyes populars (lingüístiques, discursives: observo que hi predomina el comentari breu, sintètic, però decididament valoratiu), el grau de credibilitat, la seva relació amb les ressenyes tradicionals, són un terreny per a l'estudi. Algú podria fer, sisplau, una tesi ràpida sobre la qüestió, sense amoïnar-se, petit detall, pel fet que quedaria obsoleta d'aquí a deu dies? Encara es fan tesis? Encara és possible descriure escriure? Toca, senzillament, veure i viure? De moment hem d'entrar a classe, els professors de llengua, explicant que tot és en moviment, que els gèneres discursius ja gairebé no es poden explicar, que no sabem res ni podem aferrar res. Però que, alhora, tenim al davant un territori fenomenal per a l'exercici de la llibertat, de l'expressió. Un guany que ja no té retorn.

[487] Motivació informativa a la ressenya

Torno sobre la ressenya. Fa dies que provo de trobar una imatge que em permeti explicar sense paraules quina informació ha de contenir una ressenya i quina no. Em trobo que els estudiants fan una bona tasca de recollida d'informació, tot provant de contextualitzar el gènere, l'autor, l'obra o les idees del text, però que després no tenen tan clar com seleccionar la informació útil per al seu text (i no per a un altre) i encara menys com disposar-la perquè el text final resulti un artefacte rodó, sense arestes. Fa temps vaig dedicar un apunt a explicar que veia un text com un sistema nerviós. La imatge d'avui no se n'allunya: el penjador de peu que em serveix per explicar la idea no deixa de ser un nervi, un nervi amb alguns agafadors, dels quals podem penjar alguns objectes amb una motivació total. La informació que conté la ressenya s'ha d'integrar completament amb el nervi central que és el text. Si no penja del lloc adequat, o no penja d'enlloc, la ressenya no funciona. Una ressenya es defineix per un grau de gratuïtat equivalent a zero. Com una gran part d'altres textos breus com els contes o els poemes.

[486] Ressenyar textos

Aquesta setmana a la Facultat de Lletres començarem a treballar la ressenya. Els alumnes finalment hauran de ressenyar els mítics Exercicis d'estil, de Raymond Queneau. Ressenyar una obra (una pel·lícula, una exposició, una escultura, un poema, una novel·la) no és senzill; any rere any ho fan palès els nostres estudiants. No és senzill per diversos motius. En primer lloc, la ressenya sembla un gènere discursiu menor, si voleu, fins i tot per l'extensió... però no ho és tant. Sovint les ressenyes de les revistes dels departaments universitaris s'acaben encarregant als becaris d'investigació o a persones que fan les primeres armes en la vida acadèmica i científica, i en canvi es tracta d'un gènere que, paradoxalment, demana una mirada profundament experta sobre allò de què tracta. Una mirada que en ben poques línies ha de poder diagnosticar si l'obra comentada (deixeu-me simplificar) val la pena o no val la pena. Aquest és el primer problema que planteja fer redactar ressenyes als estudiants: ressenyar vol dir parlar amb veu experta i sovint ells ni ho són encara ni tenen tampoc els recursos per dissimular-ho. El segon escull que planteja la ressenya als estudiants és la capacitat de síntesi que requereix elaborar aquest tipus de text. La tercera dificultat rau en el fet que sovint qui fa la ressenya no passa adequadament de la fase de lectura aprofundida i cerca d'informació a l'articulació del text, a la construcció d'un artefacte rodó. La dificultat dels estudiants, molt sovint, consisteix a no saber determinar quines de les informacions obtingudes (biogràfiques per exemple) és pertinent incorporar al text i quines no. Aquesta és una de les qüestions clau en l'elaboració d'una ressenya. I no hi ha, evidentment, informacions a priori pertinents o no pertinents. Allò que per a l'autor d'una ressenya pot ser pertinent, per a un altre pot no ser-ho. La pertinència dels elements de la ressenya es relaciona completament amb el seu grau d'integració i de relació amb la tesi, amb el pal de paller o idea directriu que ha de vertebrar la ressenya, la qual aferra aquests elements amb un ferm tentacle. Si defensem, per posar un exemple, que el sentit, el valor i la perennitat de l'obra que ressenyem és la consideració que no hi ha ideologies pures, perfectes, sense fissures... la referència a les vacil·lacions polítiques adolescents de l'autor tindran legitimitat al nostre text. Hi tindran cabuda. Si la nostra mirada sobre l'obra que comentem vol destacar la maduresa de l'estil, aleshores potser la biografia de l'autor ens pot servir altres detalls integrables al text (els temptejos avantguardistes en què va prendre part de jove?). Ara: en cap d'aquests dos casos la mort per una relliscada de l'oncle de l'escriptor a les pistes d'esquí de Chamonix no hi pot aparèixer de cap de les maneres, és clar.

[485] Sí a retallar i enganxar

Dies enrere m'arribava la informació d'una aplicació a la xarxa que ens ajuda a fer el currículum (de moment en anglès), Resume Companion, la característica principal de la qual és que diposa d'una amplíssima base de frases o expressions que es poden incorporar amb senzillesa al currículum, d'acord amb el que ens convingui. Si som dissenyadors gràfics, per exemple, Resume Companion ens ofereix entre moltes altres la seqüència: “Create designs, concepts, and sample layouts based on knowledge of layout principles and esthetic design concepts.”Es tracta de desenes de milers de frases associades a centenars de professions. La idea és bona, encara que no tinc clar que en un futur hàgim de continuar fent el nostre currículum: ¿voleu dir que no apareixeran (si no hi són ja) aplicacions inverses, en què seran les empreses que busquen personal les que generaran el nostre currículum, amb una presentació impecable, xuclant tot allò que de nosaltres digui i dugui la xarxa, filtrant la nostra cada cop més densa vida digital? Seran currículums eixuts, sense frases inflades, generadors de la nostra experiència des del punt de vista de qui cerca els empleats, que recolliran èxits i fracassos, opinions positives i opinions negatives sobre nosaltres. Deixeu-me tornar, però, al reaprofitament de frases ja fetes, ja existents, amb què treballa Resume Companion. Retallar i enganxar és una pràctica que ha estat tractada despectivament i injustament pels ensenyants (també els de llengües) en moltes ocasions i penso que ja és hora que comencem a reivindicar-la. No es tracta de defensar el plagi, ni la incorporació deshonesta d'informació als nostres textos, és clar. Es tracta de saber aprofitar el fet que la xarxa aviat contindrà tot allò que pugui ser escrit i dit, i que aquest fet té un valor enorme per als aprenents de llengües, que som tots. Hem de ser competents a localitzar a la xarxa allò que ens convé dir en qualsevol llengua: per retallar-ho i enganxar-ho, sí. De la mateixa manera que quan sentim algú que parla una llengua que aprenem ens fixem en les expressions que fa servir i les incorporem al nostre discurs sense complexos. Copiar? Digueu-li com vulgueu. L'enorme repositori de textos que és la xarxa, una mena de biblioteca de Babel de Borges, ens ha de permetre resoldre situacions lingüístiques en moltes llengües encara que les sapiguem ben poc. Retallar i enganxar? Sí, naturalment. Amb competències digitals per a la cerca i l'engalzament dels textos, és clar. L'enorme desplegament d'eines de mediació que conté internet pot donar-nos un cop de mà complementari.

[484] Promoure la competència intercultural

Els dies 28 i 29 de juny de 2010 durem al Servei de Llengües de la UAB dues persones expertes en competència intercultural a impartir un taller de dos matins. Es tracta de M. C. Méndez i de L. Davcheva, expertes relacionades amb diversos projectes del Consell d’Europa sobre aquesta qüestió. En el context actual, les relacions amb persones d’altres entorns culturals són cada cop més freqüents i són benvingudes totes les reflexions sobre com cal abordar l’ensenyament de qüestions interculturals en el context específic de la classe de llengua. El taller provarà de donar resposta a les següents preguntes: Què és la competència intercultural? Quin paper té la competència intercultural en la comunicació? Com es pot abordar l’ensenyament del component intercultural a l’aula d’idiomes? Com podem ajudar els alumnes a desenvolupar la seva competència intercultural, a reconèixer-la i a valorar els seus progressos? Amb quines eines? El primer dia es farà una presentació teòrica de la competència intercultural (definició, ancoratge en el MECR, actualitat de la qüestió, fórmules per gestionar la competència intercultural a la classe d’idiomes) i s'explicaran projectes, activitats i experiències existents en el context europeu (Consell d’Europa i altres instàncies). El segon dia es promourà la reflexió sobre la manera de treballar actualment la competència intercultural a l’aula (el professorat de català, espanyol, francès, anglès, alemany, italià i japonès del centre) i s'elaborarà alguna proposta concreta per al treball de la competència intercultural a l’aula o fora l’aula. Esperem que sigui una jornada profitosa. M'hi tornaré a referir més endavant.

[483] Sintonia 2.0

Ahir va tenir lloc a Barcelona la jornada didàctica Aplicacions pedagògiques del web 2.0, amb motiu de la celebració del desè aniversari d'UAB Idiomes Barcelona, en la qual vaig tenir la satisfacció de fer la conferència de clausura "Ensenyament i aprenentatge 2.0: principis i paradoxes". Hi ha dues o tres coses de l'acte d'ahir de les quals vull deixar constància. En primer lloc, vull parlar dels amics del centre d'idiomes de Barcelona que van organitzar la jornada. Del Javier, el Francesc, la Bea, la Lola, la Marta, el Kieran, en Pascal. Amb diversos d'aquests companys compartim alguna cosa difícil d'explicar però que és a la base de qualsevol plantejament 2.0: un decidit entusiasme, una passió, la convicció que el que està passant en relació amb els avenços tecnològics està capgirant la manera d'aprendre. Enhorabona a ells i a tot l'equip d'UAB Idiomes Barcelona que va fer possible la jornada i va difondre la feina de qualitat que s'està fent des del centre. Vull parlar també un moment de l'interès global de l'acte, amb participació de Nicky Hockly, amb la ponència “Five ways to integrate technology into language teaching”, Jamie Keddie, amb “Do YouTube?” i les experiències “Un modelo de formación de TICS: UAB Idiomes 2.0”, a càrrec dels professors del centre Kieran Donaghy i Javier Sánchez Bolado i “Cómo fomentar la autonomía en el aprendizaje”, a càrrec de les professores del centre Beatriz González i Lola Torres. A la tarda hi va haver les intervencions del company Ian James, professor d’UAB Idiomes Bellaterra, amb“Ideas for your Ning Thing: Language activities for social networks" i la de l'amic Joan-Tomàs Pujolà, "Dues competències d'un tret: el web 2.0 a l'aula d'idiomes". És sobre les paraules del company Pujolà que vull fer un breu comentari final. No ens havíem posat d'acord, però les nostres intervencions van acabar dialogant. Si a la meva plantejava el desconcert en l'ensenyament-aprenentatge 2.0 i indicava, al final, el dubte de molts formadors sobre si i com abordar les noves competències digitals i comunicatives, el meu company dedicava el seu discurs a defensar el sí i el com de la integració d'aquestes competències a l'aula de llengua. Una jornada, ahir, plena de sintonies.

[482] Màster per a l'acolliment lingüístic

Des del Departament de Filologia Catalana de la UAB hem impulsat la primera edició del màster d'Ensenyament de Català per a l'Acolliment Lingüístic, amb la Facultat de Ciències de l'Educació i el Consorci per a la Normalització Lingüística (hi col·laboren l'Institut Ramon Llull i la Secretaria de Política Lingüística). Es tracta d'un projecte que considerem plenament ajustat a les necessitats de molts professors de llengua catalana que tenen a les seves aules, cada cop més, alumnat nouvingut de procedència molt diversa, d'acord amb la composició social canviant del país. El llançament del màster [pendent d'aprovació] es produeix en un moment clau pel que fa a aquesta qüestió a Catalunya, pocs dies després que hagi estat aprovada al Parlament la Llei d'acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya (llegiu l'entrada de fa uns dies a Aprendre llengües). El curs té un mòdul de coneixement de l'entorn, un de dinamització i acolliment lingüístic, un que tracta els temes de diversitat dels aprenents, un amb continguts específics per a l'ensenyament del català com a llengua estrangera i un de didàctica, a banda les pràctiques i el treball final. Esperem que la iniciativa tingui una bona recepció entre els professionals de la llengua que es volen especialitzar en els aspectes d'acolliment lingüístic, professorat de centres de llengua, futurs lectors, dinamitzadors lingüístics. La sintonia i l'entusiasme dins l'equip humà que ha donat forma al màster han estat molt significatius, i estic convençut que aquest entusiasme es traslladarà, de retruc, als nostres alumnes. Les preinscripcions comencen aviat; es fan per internet en aquesta adreça. Si us interessa aquesta formació o considereu que pot convenir a algú, ja la coneixeu. Si teniu alguna consulta a fer, podeu plantejar-la als comentaris, si ho desitgeu.

[481] Emissor, locutor i enunciador

Aquests darrers dies s'ha produït un escàndol a la vida política catalana que té l'origen en un díptic que la presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho i el president popular de Badalona Xavier Garcia Albiol repartien fa uns dies públicament en aquesta ciutat. El díptic (acompanyat de les desafortunades declaracions de Garcia Albiol) tenia un plantejament xenòfob i relacionava qüestions com la inseguretat i la delinqüència amb la immigració, en concret amb la immigració romanesa. Les direccions del PP de l'Estat i de Catalunya han hagut de demanar perdó al col·lectiu de romanesos, per bé que el polític Garcia Albiol no s'ha retractat de les seves declaracions. Si parlo d'aquesta qüestió a Aprendre llengües és perquè el díptic del PP permet fer un comentari ràpid sobre la diferència entre emissor, locutor i enunciador que formulava Oswald Ducrot (1984). Aquest autor, per explicar la polifonia dels textos, estableix, en primer lloc, la figura de l'emissor (qui diu o escriu el text). En el cas del díptic, l'emissor és el PP. En segon lloc, Ducrot parla del locutor, que considera el responsable de l'escrit. Les paraules "suciedad", "inseguridad", "delincuencia", "incivismo" del díptic són del PP; la llegenda "No queremo rumanos" (sic) del cartell d'una porta, reproduïda al díptic, té com a locutor la persona que la va escriure (el diari El Periódico, fa un temps, va publicar també aquesta imatge com a emissor). L'enunciador, finalment, no és cap persona física, és un punt de vista incorporat al text, amb el qual es pot o no estar d'acord. El díptic del PP té un emissor (el partit); dos locutors (el partit i l'autor del text del cartell contra els romanesos) i, per al polític badaloní com a mínim, no mostraria cap desdoblament d'enunciació: "suciedad", "inseguridad" i "No queremo rumanos" (sic) correspondrien a un sol punt de vista: el seu.

[480] Sí, però no

Hi ha produccions lingüístiques (tal com explica el filòsof del llenguatge J. L. Austin) que no enuncien res (veritable, fals o mancat de sentit), sinó que són exactament la realització d'un acte. Es tracta de les emissions realitzatives o performatives. Si diem "Juro que dic la veritat", estem jurant. Si diem "Sí, la vull prendre per muller", ens estem casant. Si diem "M'hi jugo un euro que el Barça guanyarà la Lliga", estem apostant. Si diem "Inauguro aquesta exposició", estem inaugurant. En totes aquestes frases no diem, sinó que fonamentalment fem. Són, doncs, les emissions performatives. Sembla que en cap dels casos precedents no hi ha escissió possible, que no podem dir "Sí, vull" i no casar-nos, o "Inauguro aquesta exposició" i no inaugurar res. La política catalana, amb tot, ens acaba de brindar un cas fenomenal d'escissió performativa: ERC (no m'interessa ara aquí si és un partit o un altre) ha votat aquests dies al Parlament a favor de la resolució conjunta sobre la renovació del Tribunal Constitucional, però s'ha negat a signar l'acord relacionat amb aquesta resolució. Votar i firmar són la mateixa cosa, si no ens volem tornar definitivament ximples. Votar no és enunciar res que es pugui aïllar de firmar; és firmar (firmar ve de firmus, 'ferm': el vot i la signatura expressen una sola posició de fermesa). A ningú no se li acudiria dir "Sí, vull" (és a dir, casar-se), i no voler signar l'acta de casament. Cada dia es fa més difícil entendre certes esquizofrènies que ens té sempre a punt la nostra apassionant vida política.

[479] Pas endavant en acollida lingüística

Mentre l'Estatut de Catalunya del 2006 continua al Tribunal Constitucional, la Generalitat ha fet un pas molt remarcable de concreció de les competències d'acollida i integració de les persones estrangeres immigrades que la màxima llei catalana preveu. El Parlament ha aprovat la Llei d'acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya (amb els vots de PSC, ERC, ICV i CIU), una llei que té a la base de la seva gestació un interessant procés participatiu que va abocar a l'aprovació del projecte de Llei (juny de 2009) i a l'aprovació de la Llei (28 d'abril de 2010). La Llei reconeix, empara i projecta cap al futur la gran experiència i activitat al nostre país en l'acollida i en la integració de les persones que arriben a Catalunya. En destacaríem, des del punt de vista d'Aprendre llengües, la formació gratuïta i voluntària que poden rebre els immigrants, que pot generar un certificat d'integració, model que també segueixen altres països del món. Aquesta formació consistirà en el coneixement de la societat catalana i el marc jurídic (20 hores); en cursos de llengua catalana (135 hores) i en coneixement del món laboral (10 hores). Convé més que mai, doncs, la formació dels formadors i dels dinamitzadors per a l'acollida lingüística: l'existència de formació formal sobre la qüestió en els diversos aspectes implicats (que són molts: coneixements lingüístics, didàctics, de marcs legal i social, etc.), la posada en comú de bones pràctiques locals i internacionals sobre acollida lingüística, l'existència de fòrums de debat sobre la qüestió, la creació de materials per a l'aprenentatge i la dinamització cultural i lingüística de les persones immigrades. Es tracta d'una línia de treball on la feina feta ja és molta (Catalunya és referent per a altres països en aquesta qüestió), però cal abocar tots els esforços i iniciatives a fer que els agents que han d'intervenir en l'acollida puguin fer-ho de la manera més òptima.

[478] Corrupció a les aules de llengua

Fins ara els que ens dediquem a la llengua a la universitat intentàvem explicar als alumnes tot allò que han de tenir en compte per redactar bons productes verbals. Insistíem en tota mena d'aspectes: control de la cohesió, control de l'adequació, control de la correcció gramatical, control de les convencions de llengua general i de les convencions específiques de cada especialitat, control de les característiques formals dels gèneres discursius, domini dels criteris bàsics de presentació dels textos, citació adequada de les fonts bibliogràfiques... Sempre havíem entès que si els alumnes no s'ajustaven a aquests o altres aspectes que permeten produir i lliurar un text acceptable era perquè no en sabien prou, perquè es despistaven, o perquè no donaven prou importància a aspectes formals o convencionals que sí que en tenen en la comunicació acadèmica universitària. M'acaba d'arribar informació d'una aplicació, amb tot, l'ús de la qual canvia les coses: representa l'arribada de la corrupció a les aules. Fins ara la corrupció es reduïa a pràctiques innocents com comprar i vendre algun apunt, o fabricar-se una xuleta o pràcticar el bricolatge de retallar i enganxar informacions esparses trobades a la xarxa. Fets sense cap mena d'importància. Em preocupa, en canvi, la possible expansió de l'eina Document corrupter, l'objectiu de la qual, ben senzill, és la destrucció dels documents, la corrupció del fitxer que enviem a l'aplicació. Sembla que l'eina, d'altra banda, no és gens barroera i presenta dues modalitats: corrupció total i corrupció parcial. ¿Amb quin objectiu enviar el nostre treball, la nostra ressenya, el nostre article a Document corrupter abans de fer-lo arribar als companys o al professor? Sembla que una de les utilitats principals és guanyar temps, fer que el nostre receptor cregui que és ell que no pot obrir el document. L'estudiant (que, ai las, no ha fet el treball dins el termini fixat) pot guanyar, així, unes hores precioses per fer i enviar finalment el seu text. El procediment, ben mirat, no és tan estrany: la comunicació humana és plena d'estratagemes per guanyar temps. ¿Quantes persones no pensen la resposta a la pregunta complexa o capciosa que els han plantejat mentre formulen llargs circumloquis que els permeten ordenar les idees i, finalment, respondre bé? Em ve a la memòria, en la mateixa línia, un personatge d'una obra d'Honoré de Balzac que, fent veure que sordejava, es feia repetir les preguntes i tenia més temps, així, per respondre-les oportunament. Document corrupter, amics, per si voleu corrompre documents totalment (com si no costés Déu i ajut crear-ne!) o... si sou gent més íntegra, només parcialment.

[477] Febles en pronoms

Algunes combinacions de pronoms febles del català fa temps que estan en crisi. El logicisme a ultrança, tal com assenyala Albert Pla a Això del català (llegiu l'entrada que hi dedicàvem fa uns dies a Aprendre llengües), dóna lloc a unes possibilitats teòriques artificioses i bandeja formes econòmiques ben útils. És el cas de la polivalent i desnonada forma els hi, en lloc de les formes els el, els la, els les, els els, els ho, etc. (exemple: els hi dono en lloc de la variant tradicionalment correcta els ho dono). Ho afirma Pla Nualart amb contundència (p. 112): "[...] l'alternança tipus els els / els hi, i encara més la tipus li'n / n'hi [...] és només un primer pas que hauria de culminar amb la revisió de la norma i la implantació de les segons formes com a estàndard més general i referencial". És probable que calgui anar per aquí i acostar-se a la llengua real genuïna (tot i l'especificitat valenciana). Hi ha altres usos pronominals espuris que fan més mal que les combinacions artificioses acabades de citar. Em refereixo a certs usos pronominals dels verbs calcats del castellà a l'estil de caure's, baixar-se, pujar-se o demanar-se (per Reis els nens ja no demanen res, s'ho demanen: me lo pido). L'omnipresència del futbol a les nostres vides ens dóna sempre sorpreses pronominals. Ens hem hagut d'empassar, per exemple, que els jugadors s'escalfen i no escalfen quan es preparen per entrar en joc (paga la pena aquesta distinció forçada contra l'ús?). Avui els jugadors del Barça manifestaven a les samarretes que s'hi deixarien la pell (ens hi deixarem la pell) en la remuntada de dimecres contra l'Inter. No em fascinen gens les actituds puristes (m'agrada molt el comentari del lingüista francès Claude Hagège quan diu "Sóc lingüista, així doncs, no puc ser pas purista"), però crec que cal combatre tot allò que contravé la senzillesa genuïna. En castellà es pot dir que los jugadores se dejan la piel, però en català els jugadors, ben simplement, hi deixen la pell (hi deixarem la pell). Les cerques a la xarxa d'aquestes possibilitats, amb tot, dicten sentència per la forma calcada del castellà (trobo sovint, fins i tot, la forma deixar-se la pell, que estalvia un pronom... però no pas el que caldria). Acabarem l'apunt de bon humor i amb una perspectiva multilingüe, que hauríem de tenir sempre. Amb un enllaç que ens permet veure com ho fan diverses llengües per expressar aquesta idea de "fins on series capaç d’arribar per defensar alguna cosa" (llegiu-ho a Cafebabel.com): sabíeu que en alemany en aquests casos es pot arribar a perdre la pell i els cabells, o que en anglès s'hi juguen una dent una ungla?

[476] Configurar l'entorn per aprendre

Aquest Sant Jordi tindré la satisfacció de conduir un taller a UAB Idiomes Barcelona sobre els personal learning environment per aprendre llengües. La satisfacció, dic, perquè al taller hi haurà companys professors de llengua de la UAB, amics i experts. Segur que entaularem un bon debat. Els PLE són moda des que se'n va començar a parlar per primer cop el 2004 (Aprendre llengües s'hi ha referit sovint: consulteu l'etiqueta PLE). A casa nostra se n'ha parlat força (Dolors Reig, per exemple, ha estat una de les divulgadores del concepte aquests darrers anys) i és indicatiu de l'interès el fet que Barcelona aculli pel juliol la PLE Conference, que promet ser tot un esdeveniment, amb participació d'especialistes d'arreu del món. Si els PLE són un tema i un concepte revolucionaris i actuals és perquè impliquen una quantitat enorme de qüestions candents: tecnologies i software, canvi en el concepte d'aprenentatge, aprenentatge informal, canvi en la formació a les institucions, aprenentatge al llarg de la vida, replantejament de l'e-learning, etc. Rere el PLE hi ha la revolució que experimenta actualment l'ensenyament-aprenentatge (també el de llengües), una revolució que pot tenir un abast total aquests pròxims anys. Com podríem definir els PLE, en una línia? Què vol dir tenir un PLE? Tenir un PLE és tenir els instruments necessaris a mà per aconseguir un objectiu (l'aprenentatge). El PLE del cavaller Sant Jordi, mutatis mutandis, l'integren un cavall, una armadura, una llança i un casc. El nostre PLE, a parer meu, ha de tenir eines de quatre categories: eines per a 1) l'organització, 2) la creació (fonamental), 3) la socialització i 4) la cerca i la gestió de la informació. I les categories s'han de concretar en instruments com 43Things, Mr. Wong, Edmodo, Google (la família d'eines Google), Viquipèdia, Flickr, Youtube, Gliffy, Netvibes, Slideshare, Zotero, RSS, Skype, Twitter, LinkedIn, Facebook, Thunderbird, Lijit, Bloglines, Wordpress, Blogger, etc. Armats fins a les dents amb tot allò que ens pot ajudar a aprendre, els aprenentatges fonamentals són, amb tot, 1) que el personal learning environment ens permet aprendre constantment, 2) que ens permet fer-ho amb el plaer extraordinari de l'eficiència i 3) alhora fer-ho exercint la nostra llibertat individual irrenunciable. Una lluita ben dolça. Perquè el drac és haver d'entomar la infosaturació sense filtres, haver d'afrontar la hiperabundància de tot (continguts i contactes) sense capacitat de selecció i de discerniment.

[475] La forja de Vulcà

Quan a la Facultat expliquem als alumnes com s'argumenta ens aturem a comentar les fal·làcies argumentatives, una de les quals és la que s'anomena tradicionalment la cortina de fum. Es tracta d'un recurs que allunya el receptor del tema de debat; es tracta d'introduir un element al discurs que despista, que amaga l'ou d'allò que és objecte de controvèrsia; consisteix a fer servir una pista falsa. Les cortines de fum són el pa de cada dia. Observant aquests dies el volcà islandès Eyjafjallajokull no puc reprimir un pensament de com aquest tipus de fal·làcia paralitza la nitidesa verbal i ètica. El discurs de la mentida és un espai cendrós on no hi ha cap au que aixequi el vol; és un espai per a rèptils. Deixeu-me aturar un moment en el volcà islandès, encara, perquè avui m'interessa parlar del que es veu i del que no es veu: del fum, sí, però també del magma calent, de l'energia subterrània, de la fúria explosiva, de la voluntat vehement de ruptura (l'erupció: del llatí rumpere, 'rompre'). Al segle XII un autor islandès desconegut va escriure una obra única en l'àmbit de la lingüística, que després s'ha conegut com l'Anònim islandès. Es tracta d'un breu tractat de reforma ortogràfica de la llengua islandesa que pretenia adaptar l'alfabet llatí a l'escriptura d'aquesta llengua, una obra excepcional, que revela una consciència ortogràfica insòlita per a l'època i que és també un exemple des del punt de vista metodològic. L'Anònim islandès és el magma roent, una raó en erupció. Mentre el fum de la fal·làcia tot ho estanca, sota el con encès es forgen discursos, arguments, veritats.

[474] Essencialisme lingüístic

Aquests dies llegeixo Això del català, d'Albert Pla Nualart (Columna, 2010), una obra polèmica que apunta direccions a alguns aspectes de la normativa catalana en el sentit de fer-la més fàcil. Parlaré d'aquesta obra a Aprendre llengües ben aviat. Permeteu-me, avui, un breu record personal relacionat amb l'essencialisme lingüístic que Pla denuncia a l'obra. Albert Pla Nualart, avui cap d'edició de l'Avui, va entrar-hi el 1985 com a corrector a les ordres de Joan Fortuny, cap de correctors i l'essència de l'essencialisme lingüístic, si em permeteu dir-ho així. Pla dedica algunes pàgines del llibre a retratar l'ambient de la peixera on treballaven els correctors de l'Avui. Es dóna la circumstància que jo em trobava en aquell moment (1986) acabant la carrera i que vaig aconseguir poder fer d'aprenent, al llarg d'uns quants mesos, al costat de Joan Fortuny. El que descriu Pla és exacte. Fortuny era una mena de cavaller indefinible (rígid però cortès: es va adonar que jo anava curt de diners i em va pagar mig any de tes de màquina), un professional que imposava molt de respecte i que defensava unes posicions lingüístiques immobilistes en les quals no tenia ni té ara sentit encastellar-se. Quan Joan Fortuny arribava a la saleta dels correctors de l'Avui saludava invariablement dient "Bona hora!". No dubto de la genuïnitat de la salutació, però no he sentit mai més aquesta forma en boca de cap catalanoparlant del tombant de segle (si coneixeu l'abast d'aquesta fórmula com a inici d'un contacte de salutació, sisplau, indiqueu-ho als comentaris d'aquesta entrada). Una de les seves màximes satisfaccions era aplicar fórmules logicistes (pròxim i proper per a usos diferenciats) i la cerca de la forma diferent de la castellana i de la genuïnitat a ultrança. Recordo un dia que ens va plantejar quin equivalent tenia en català aquell proverbi castellà que diu que "quien siembra vientos, recoge tempestades". Tot i que vam trobar la forma idèntica en català (al DCVB), Fortuny (potser molest perquè l'Alcover-Moll deixava les enutjoses tempestats) ja tenia l'alternativa perfecta i genuïna, com un as secret a la màniga: "Tal faràs, tal trobaràs". També em vénen al cap, ara, altres batalles (perdudes?) que eren el sentit de la seva professió: quan trobava als textos dels redactors del diari un veure amb bons ulls, hi aplicava el retolador vermell (no sabíem, en aquell moment, què era un ordinador) que deixava com a resultat veure de bon ull. Podria explicar altres anècdotes d'aquells mesos fent d'aprenent a l'Avui. El que sobretot hi vaig aprendre, sense ser-ne gaire conscient, era què era el català heavy. En aquell moment, precisament, es congriava el moviment light dels Pericays, Toutains, Tubaus i altres portaveus (a Fortuny li agradava més portantveu per a tot ús) de la verinosa llengua. Ni podem ni volem prescindir de la genuïnitat, esclar, però no podem girar l'esquena a la realitat. Els lingüistes (més que no pas els filòlegs) han de servir-nos una llengua rica, matisada, que reculli l'herència del passat, però en la qual ens puguem reconèixer els parlants del segle. Una llengua de la qual els usuaris no puguin pensar que és un instrument massa difícil, fora del seu abast i de les seves possibilitats d'aprenentatge. L'essencialisme és, davant aquest projecte de viabilitat de la llengua, un enorme llast que cal abandonar. Quan va acabar el meu temps d'estada a l'Avui, Joan Fortuny em va desitjar sort i em va fer una recomanació: llegir Josep Carner, les seves traduccions de Dickens i d'altres autors anglesos. Jo encara havia de descobrir Carner, en aquell moment, un dels millors escriptors de la literatura catalana en bona part per la seva creativitat lingüística i el seu sentit de la llengua. La llengua de Carner, amb tot, ancorada en el noucentisme, ja no pot ser la nostra llengua d'avui.

[473] Cinquanta eines per aprendre llengües

Vull dedicar una entrada, avui, a un web que dóna informació sobre cinquanta eines de col·laboració adequades per a finalitats educatives, que poden ser perfectament útils en els processos d'ensenyament i aprenentatge de llengües. Es tracta del web d'Accredited Online Colleges, en la seva entrada "5o Free Collaboration Tools That Are Awesome For Education". Es tracta d'eines que permeten treballar en projectes que requereixen una forta dosi d'intercanvi i de comunicació (Nicenet, Collanos, Etherpad, Writeboard, Thinkature...), d'eines que permeten la discussió, la videoconferència i el xat (MemberHub, Yugba, 99Chats...), d'eines que permeten la recerca, la presa d'apunts, compartir fitxers (CiteULike, NoteCentric, Wridea, drop.io...), d'eines que permeten un treball en xarxa social (ePals, WiZiQ...), de wikis i blocs (Wikispaces, Twitter, Edmodo, Socialtext...), o d'eines que fan més fàcil la gestió de tasques (MyNoteit, MeetWithApproval, Toodledo, GradeMate...). Algunes les fem servir, altres ens sonen i altres són perfectament desconegudes. Cal experimentar-les i veure fins a quin punt pot ser interessant tenir-les en un entorn proper destinat a l'aprenentatge (un PLE). Un entorn que es basa en el coneixement de recursos, en la necessària selecció i en la intregració d'aquests recursos per a un ús senzill i còmode en l'activitat d'aprenentatge diari.

[472] Adjectivar Lionel Messi

Trobo a La Vanguardia acabada de sortir del forn (és de matinada) l'escrit de Màrius Serra "Adjetivos para Messi". Em sembla ocurrent la llista dels sis-cents adjectius que proporcionarà en dos lliuraments, en castellà, per referir-se al crac del Futbol Club Barcelona. Em sembla encomiable l'esforç del rei de la ludolingüística, l'apreciat Màrius Serra, per contribuir a superar el tòpic del jugador de PlayStation que s'ha estès aquests dies pertot i la idea que no hi ha adjectius per definir Leo Messi. La llista és feta a cop de diccionari i és, per tant, arbitrària (l'àrbitre és, en aquest joc apassionant, l'autor de la recopilació). Màrius Serra ens vol venir a dir que els adjectius que es poden aplicar a Messi són inexhauribles. No hauríem de quedar fora de joc, amb tot, de l'altra llista, la llista dels adjectius reals que s'apliquen a Messi, que el gran diccionari interactiu que és la xarxa ens té a punt. Només cal fer la cerca a Internet. Faig una prova elemental al cercador més popular. Hi busco la seqüència "Messi és un jugador", seqüència que sense un adjectiu a la dreta (en català o en castellà) és una obvietat inexistent a la xarxa. Els resultats són: excepcional, fantàstic, imparable, meravellós, determinant... Ràpidament ens podem fer una idea de les qualitats que més es relacionen amb el jugador, les que la gran viquipèdia humana que és la xarxa aplega amb més profusió. No pretenc ara trobar l'adjectiu més emprat, ni tampoc depurar el sistema de cerca. Al capdavall, els adjectius en el cas de Messi sobren: som davant un jugador completament substantiu.

[471] Aprendre les llengües de Bolívia

Llegeixo a diversos mitjans (a l'Avui, per exemple) que Evo Morales ha afirmat no fa gaire que els alts funcionaris públics, sobretot els governadors (però també els policies i els militars), hauran d'aprendre com a mínim un dels idiomes autòctons de l'estat plurinacional de Bolívia: ''De acá a dos años, ninguna autoridad pública, no puede no saber un idioma nativo. Si quieren ser autoridades o funcionarios públicos tienen que hablar aymara, quechua o guaraní" [mojeño o tacana]. Morales compta aprovar abans de final d'any un decret en aquesta línia. Llegeixo també que el Ministeri d'Educació reformarà les lleis perquè els col·legis i les universitats públiques i privades ensenyin una llengua local, segons les regions. Els arguments de suport a aquestes iniciatives són que cal superar la situació de discriminació que pateixen els camperols bolivians, que sovint han de fer servir l'espanyol a les seves gestions a les ciutats i no poden utilitzar les seves llengües. Es tracta d'iniciatives complexes, sens dubte, de difícil seguiment i implantació i que de seguida seran titllades de coercitives, com si les llengües s'aprenguessin i es fessin servir a les societats de manera completament lliure i voluntària, sense planificació ni ideologia. L'interès pel quítxua, l'aimara o el guaraní hauria de créixer també més enllà dels decrets i les iniciatives polítiques, per pura consciència lingüística, pel plaer del coneixement i de gaudir de la diversitat. Els recursos que ens ofereix la xarxa són cada cop més amplis, daltra banda, i cap llengua ja no ens pot ser aliena. Doneu un cop d'ull, per exemple, a aquest senzill tutorial de la llengua transfronterera quítxua a YouTube que ens ensenya a comptar fins a deu a partir d'unes frases. O relaxeu-vos amb el vídeo que insereixo a continuació, en què podem sentir com sona en quítxua la lletra de la popular cançó andina El còndor passa mentre veiem volar l'ocell (pishqo segons el tutorial) andí. Per poc que ens hi fixem identificarem al text la paraula clau kuntur, la forma llaqta (a les paraules llaqtay, llaqtanchikman, llaqtapim), que ens suggereix la idea de la 'pàtria', la 'terra', el 'lloc'; o alguns topònims ben coneguts de la serralada andina o el sufix locatiu -pi. O deduïm també sense dificultat que urqu són les muntanyes. La traducció de la cançó és la següent: "Oh majestuós còndor dels Andes / porta'm a casa als Andes / oh còndor, còndor. / Vull tornar a la meva terra estimada i viure / amb els meus germans inques, que és el que més enyoro / oh còndor, còndor. / Al Cusco, a la plaça principal / espera'm / perquè a Machu Picchu i a Wayna Picchu / puguem anar a passejar".

[470] Llenguatges d'especialitat

Aquests dies a classe a la Facultat de Lletres parlem de llenguatges d'especialitat. O, si ho preferiu, de llengües d'especialitat, o del registre tecnicocientífic o cientificotècnic, o de les llengües per a finalitats específiques o per a propòsits específics, seguint la tradició anglosaxona de la formació en ESP. La diversitat de noms per referir-se a aquesta realitat (diversitat que subratllen, per exemple, M. T. Cabré i J. Gómez de Enterría a La enseñanza de los lenguajes de especialidad. La simulación global: Gredos, Madrid, 2006), ja ens indica que ens trobem davant un territori d'abordatge i definició difícils. Les posicions més extremes arriben a negar l'existència del llenguatge d'especialitat com a tal; altres posicions en veurien la característica fonamental i distintiva en la terminologia, el lèxic especialitzat. I altres, en canvi, considerarien el llenguatge d'especialitat un registre caracteritzat per un feix de trets que l'allunyarien de la llengua general. Independentment de la naturalesa dels llenguatges d'especialitat, allò de què els alumnes d'antropologia, geografia, història, musicologia, filosofia, etc. de la Facultat de Lletres haurien de ser nítidament conscients és que sense una reflexió a fons sobre el llenguatge de la seva disciplina acadèmica que puguin aplicar concretament al seu exercici professional o a les produccions comunicatives del seu pas per la universitat, no poden ser uns autèntics professionals. Un dels reptes principals de l'ensenyament dels llenguatges d'especialitat als alumnes, des del meu punt de vista, és fer-los veure que sota aquesta etiqueta ens referim a una gradació àmplia de realitats comunicatives que van des de les formulacions més hermètiques d'especialistes per a especialistes (en articles científics, per exemple), fins a produccions de tall divulgatiu que se n'allunyen molt pel que fa a les característiques lingüístiques, funcionals i pragmàtiques. Un dels reptes bàsics, des del meu punt de vista, és fer veure que els tòpics que se solen aplicar a la descripció dels llenguatges d'especialitat (univocitat, monoreferencialitat, absència de sinonímia, precisió, universalitat...) s'han de matisar força si atenem l'ampli espectre de productes a què dóna lloc l'expressió d'aquests llenguatges.

[469] Abstracts i retòrica contrastiva

Em cau a les mans El lenguaje de la ciencia y la tecnología (Núria Edo i Pilar Ordoñez, editores), recull de diversos articles relacionats amb la traducció, la terminologia, l'ensenyament, la descripció i l'anàlisi del llenguatge cientificotècnic. Es tracta d'un text publicat per la Universitat Jaume I (2010). Vull deixar constància de l'article dedicat a l'anàlisi contrastiva d'abstracts d'articles científics redactats en anglès i en castellà signat per Jesús Manuel Guirau Valero (UA). En un context com l'actual en què les diferències corren el risc de deixar de ser percebudes i, doncs, d'existir, per l'avenç imparable dels efectes globalitzadors, els resultats de l'estudi de retòrica contrastiva de Guirau són interessants. L'autor afirma que la seva anàlisi és "una contribución más a la defensa de la no universalidad de la escritura científica". L'estudi se centra en diversos fenòmens oracionals i supraoracionals. Pel que fa als oracionals, en la veu passiva, la personificació, la cossificació, les nominalitzacions, l'ús dels temps verbals, la tipologia verbal (ús dels verbs informatius). Pel que fa als aspectes supraoracionals, Guirau analitza la macroestructura dels abstracts i l'ús dels elements matisadors al discurs. Els resultats de l'article indiquen que el gènere abstract té execucions retòriques i estilístiques ben diferents en castellà i en anglès. Als abstracts en anglès es tendeix a potenciar l'objectivitat i a considerar, en definitiva, que són més rellevants els resultats que no l'autor. Els resums en castellà solen ser més taxatius i fan servir poc els elements matisadors, que proliferen en els textos en anglès. Els textos en aquesta llengua també solen mostrar més senzillesa i simplicitat sintàctica i, pel que fa als aspectes supraoracionals, repliquen amb més completitud la macroestructura pròpia dels articles que els abstracts resumeixen. La qüestió no és gens trivial: el coneixement i l'aplicació d'aquests elements de retòrica contrastiva pot ser decisiu, agradi o no, en l'acceptació i la valoració que la comunitat científica faci de tota mena de treballs redactats en anglès, que són la immensa majoria en el context internacional. ¿Cal haver de renunciar a l'estil i a la retòrica associats a la llengua pròpia perquè la recerca pugui ser reconeguda?

[468] Guia de redacció de treballs universitaris

Avui vull parlar breument de la Guide de rédaction des travaux universitaires, d'F. P. Gingras, professor a l'Escola d'Estudis Polítics de la Universitat d'Ottawa, al Canadà, una guia que ha estat actualitzada el 2009 i que és, per defecte, la guia de redacció de treballs a què s'han d'atenir els alumnes de la Facultat de Ciències Socials d'aquella universitat. Una de les característiques més destacades del text és que s'ajusta al destinatari: ho veiem en el nivell de profunditat, en el to, en la formulació en forma de consells ("trucs et astuces") i estratègies o en el fet de defugir un llenguatge excessivament tècnic. Com sol passar encara en molts textos d'aquestes característiques, amb tot, la guia és aliena als enormes avantatges que té treballar amb la tecnologia i les seves possibilitats. Pràcticament a cada epígraf es podria incloure un afegitó amb indicacions rellevants sobre com aconseguir el que ens suggereix l'autor de la guia per mitjà de poderoses eines basades en la tecnologia. Aquesta mirada complementària és, doncs, imprescindible si treballem amb la Guide de rédaction des travaux universitaires. Al costat de les mancances, amb tot, destaco també altres encerts de la guia. M'agraden les reflexions (senzilles, però útils) sobre com es treballa en equip: cicle de vida dels grups, creació dels equips, organització de les reunions de l'equip de treball, distribució de tasques, resolució de conflictes dins el grup. I m'agraden també els exemples que acompanyen els consells del text. El millor del recurs, sens dubte, la manera d'adreçar-se a l'estudiant universitari i de percebre'l: algú que és vist com a responsable, crític i del qual es valora la capacitat estratègica.

[467] Reinventar sentits

El CCCB ha engegat un web idea de Josep Ramoneda i Ivan de la Nuez, Atopia, que es defineix com un Diccionari del malestar de la cultura. Es tracta d'una aplicació relacionada amb l'exposició "Atopia. Art i ciutat al segle XXI" que, en el més pur estil 2.0, ens proposa la redefinició de 113 termes relacionats amb l'univers urbà contemporani. En el més pur estil 2.0 perquè confia en la saviesa de la multitud, en la intel·ligència col·lectiva capaç de redefinir-ho tot, com ho fan les poderoses etiquetes de les folcsonomies;. En el més pur estil 2.0 perquè confia en el caràcter prosumidor dels participants; perquè es tracta d'una aplicació oberta a diversos mitjans com textos, àudios, vídeos, imatges (per què no enllaços a espais web?); perquè treballa amb una eina visual que estableix xarxes de significacions com s'esdevé amb potents diccionaris a la xarxa (Visualthesaurus, sense anar més lluny). Entre les 113 paraules que esperen la resignificació hi ha, per exemple, tortura, crisi, futur, llibertat, jo, oblit, censura, solitud, utopia, cosmopolitisme, esquerra, exclusió, mal o perifèria. Deixo un parell de comentaris a dues de les paraules i vinculo una imatge a una altra. Hi tornaré d'aquí a uns dies per veure cap on han anat els sentits. Per veure si estic en sintonia amb la multitud.

[466] Paraules del món

Llegeixo El significado de Tingo, d'Adam Jacot de Boinod (2005, primera edició en castellà a RBA, 2007), l'obra d'un apassionat de la diversitat lingüística i de les mirades diverses que fan les llengües damunt la realitat. L'autor, empès per la fal·lera de conèixer i mostrar com les llengües categoritzen el món, exposa les seves descobertes en un estil planer, directe i senzill, sense més argument que l'addició de curiositats lingüístiques. Unes curiositats que estructura temàticament: les salutacions, les parts del cos, els moviments, trets de personalitat, relacions amoroses, la família, els diners, el joc, menjar i beure, les malalties, viure i morir, el més enllà, els animals, el temps, allò que se sent, allò que es veu, els números. Reporto alguns exemples que cita l'autor: areodyarekput vol dir en inuit 'intercanviar les dones (els homes) només per uns dies'; algú que és un neko-neko és en indonesi 'aquell que té idees genials que només empitjoren les coses'; el mot japonès bakkushan es fa servir per designar una 'dona bonica d'esquena però no vista de cara'; o'oponopono significa en hawaià 'resoldre un problema parlant'; 'o'onitua, en maori, designa l'acció de 'parlar malament d'algú en absència seva'; medvedev ('menjamel') és la paraula en rus que serveix per referir-se a l'ós sense haver d'anomenar-lo, per motiu de tabú. Altres curiositats: sabíeu que l'espai que separa les dents (que nosaltres no anomenem de cap manera) és en malai gigi ronkak? I que l'obertura que generem en separar les cames és anomenada en khakas (llengua de Sibèria) irqa? I que certes parts del cos a què nosaltres ens referim en català ben distintament reben el mateix nom en algunes llengües (kungbas en la llengua nicaragüenca ulwa vol dir 'barba', 'bigoti' i 'patilles')? I que els noms dels mesos al calendari dels indis micmac fa referència a fets naturals determinants com 'els rius aviat es gelaran' (novembre: keptekewikús)? Els exemples es multipliquen a El significado de Tingo (per cert: tingo és un mot procedent de l'illa de Pasqua que vol dir 'anar demanant coses a un amic progressivament fins a buidar-li la casa'). Tres exemples més per acabar: ngarong, que significa en la llengua dyak 'conseller que apareix en un somni que ens resol un problema'; el mot impressionant ilunga (de la llengua tshiluba, al Congo), que designa 'la persona disposada a perdonar una ofensa la primera vegada, a tolerar-la la segona vegada, però mai la tercera vegada'. O el mot sekaseka, en bemba (Congo, Zàmbia), que significa 'riure sense motiu'. Recomano, doncs, als amants de la diversitat El significado de tingo. Perquè la curiositat no és pas un mecanisme excèntric en l'aprenentatge lingüístic, sinó un dels seus fonaments.

[465] Comunicar l'emergència

Em cau a les mans La comunicació d'emergències, obra de Carles Pont (UPF) editada per la UOC (2009). El tema m'interessa, perquè les situacions de risc, urgència o emergència requereixen una intervenció lingüística i comunicativa singular, del tot planificada i conscient, en la qual l'error pot tenir conseqüències molt greus per a les persones. Es tracta d'una situació que, a banda l'interès comunicatiu que té en si mateixa, fàcilment es pot dur a les aules per a una activitat lingüística exigent. En les situacions d'emergència no hi ha lloc per a una llengua baldera, aproximativa, improvisada, imprecisa. Els agents responsables de la comunicació de l'emergència (que són múltiples: mitjans de comunicació, institucions i agències governamentals) han d'actuar també amb rigor i coordinació. El capítol més interessant de La comunicació d'emergències és, des del punt de vista que aquí ens interessa, el darrer, “Consideracions per millorar la comunicació.” S'hi tracten aspectes deontològics i ètics, d'edició i de transmissió d'informacions en episodis de crisi o de protocol comunicatiu. I també, específicament, de redacció i de llenguatge. Pel que fa a aquest darrer aspecte, s'hi donen consells per controlar la semàntica dels textos: obviar imprecisions que poden generar sensacionalisme o alarmisme; controlar els perills del donar a entendre; vigilar amb els mots valoratius (com molts adverbis en -ment); rebutjar l'adjectiu espectacular... L'autor afirma que en aquestes situacions “Les autoritats han de defugir l'ambigüitat i facilitar la interpretació de dades, indrets i termes tècnics. Els periodistes han d'evitar el sensacionalisme. Cal vigilar el lèxic i refusar frases fetes i adjectius que dramatitzin.” Carles Pont dóna consells, igualment, per estructurar informacions d'emergències. Tot plegat fa que aquesta obra es pugui considerar un text útil, que pot fer reflexionar els formadors de llengua sobre una mena de textos que s'escapen habitualment de les tipologies textuals més comunes i que tenen un gran interès lingüístic. No veig a l'obra (i em sorprèn) cap referència al criteri de l'ús de diverses llengües en les situacions d'emergència (llegiu l'entrada que dedicàvem dies enrere a aquesta qüestió). I el text no aborda, d'altra banda, els processos massius i virals de gestió de les emergències en què tothom pot esdevenir un comunicador privilegiat de la situació gràcies a l'ús espontani de determinades eines a la xarxa. Acabo de trobar, per exemple, la història d'unes piulades de Demi Moore a Twitter que han salvat la vida d'una persona a punt de suïcidar-se. Gestió d'una emergència, també.

[464] Llengua i acollida

Llegeixo Llengua i acollida (Horsori, 2009), publicació col·lectiva editada per M. Carme Junyent i Figueras que recull diversos treballs d'autors vinculats al Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i aportacions d'alguns col·laboradors externs al grup. L'obra té el valor d'aglutinar mirades diverses i complementàries sobre la qüestió, de M. Barrieras, R. Calafat, E. Canals, P. Comellas, M. Cortès, B. Crous, M. Fidalgo, A. Fuentes, Ll. Gràcia, Ll. Martín, E. Monrós, M. Prosser i V. Unamuno. Llengua i acollida recull textos sobre el tractament de les llengües de la immigració; un estudi contastiu entre el català i el mandinga; una interessant i útil reflexió sobre el concepte de llengua; una anàlisi sobre l'etiqueta diversitat lingüística; un estudi sobre la llengua de la immigració i el fet religiós; una explicació del projecte Linguamón Audiovisual com a eina de comunicació multilingüe; l'anàlisi del multilingüisme i la comunicació intercultural a la ciutat de Madrid; una descripció de les actuacions en l'àmbit de l'acollida lingüística al sistema educatiu suec o algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos a la ciutat de València, entre altres aportacions. M'ha sembat especialment interessant l'article “La psicologia del llenguatge en la diversitat lingüística” (M. Cortès-Colomé), que aborda la qüestió de com les llengües poden afectar la conceptualització de la realitat, tot superant els plantejaments universalistes i innatistes i situant-se no lluny de les tesis whorfianes menys deterministes. També m'ha atret l'atenció l'article de Berta Crous i Lluïsa Gràcia (amb el ressò de la tasca ingent del grup GALI al darrere) sobre la categorització que fa la llengua mandinga dels estats patològics en contrast amb el català (en cito un exemple curiós, només: el mandinga classifica les malalties a partir del grau de gravetat: saasaa, - greu; kuuran, +-greu; jankari, + greu: així, siinojankari seria la malaltia de la son en estat molt greu i siinokuran la mateixa malaltia en estat menys greu). Igualment interessant he trobat l'explicació de les opcions preses pel sistema educatiu suec, que dóna suport decidit a l'ensenyament de la llengua materna dels alumnes immigrants i també, en contrast, el balanç de la situació de la diversitat lingüística a la ciutat de Madrid que fa Luisa Martín Rojo. Segons aquesta autora els criteris i procediments per gestionar la diversitat lingüística no són clars, encara, ni les estratègies per mantenir-la i treure'n profit. Recomano la lectura de Llengua i acollida, un excel·lent políedre que ens mostra "com pot contribuir la recerca a fer possible la convivència sense renunciar a la diversitat."

[463] Com fer un treball universitari

La realització de bons treballs universitaris d'investigació com, per exemple, el treball de final de grau, és un dels objectius que l'alumnat ha d'assolir al llarg dels seus estudis. Tots els recursos que puguin contribuir-hi ens interessen especialment, encara que requereixin una adaptació (en relació amb la llengua, els aspectes culturals, l'ajustament als estudis concrets, el nivell de profunditat en el tractament del tema, etc.). El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO), amb la col·laboració d'UNIVERSIA, ha desenvolupat el recurs Esdelibro Universidad, un conjunt d'onze vídeos (de poc més d'un minut i mig cadascun) que ajuden els estudiants de l'ensenyament superior a fer un treball universitari des de tots els punts de vista. El material és en castellà i es presenta per mitjà d'onze vídeos amb transcripció dels textos que tracten les diverses qüestions relacionades amb l'elaboració del treball: l'elecció del tema, la planificació, l'enfocament, la selecció de les idees, la cerca de bibliografia i informació, l'evitació del plagi i el valor de l'originalitat, l'elaboració del guió, etc. El valor principal d'Esdelibro Universidad és que ens ofereix els consells per mitjà d'un recurs audiovisual. Tot i això, els vídeos presenten la major part del temps una persona parlant, explicant-se amb una certa monotonia i ben poc ensenyant a fer. L'enfocament, d'altra banda, no té prou en compte que el medi natural dels estudiants és ja l'ordinador i la xarxa (ben sovint les imatges mostren estudiants acarats al suport de paper: llibres i biblioteques) i els consells sonen molt escolars i també, pel meu gust, massa lligats a un procés lineal d'execució del treball (al darrer vídeo se'ns diu: “Es hora de comenzar a redactar...”: on queda l'escriptura com a ajut al pensament, necessària en tot el procés?). El material s'atura, d'altra banda, a les portes de la redacció del text i no dóna mostres de com es verbalitzen les idees o com s'avança en la realització d'esborranys. Tot amb tot, Esdelibro és una eina que es pot tenir en compte, que pot ajudar els estudiants i que pot ajudar, també, a concebre productes similars amb enfocaments més idonis. Seria interessant (si no existeix ja) un producte semblant en català per als estudiants de les universitats catalanes.

[462] La força de la cohesió textual

Miro de trobar una imatge que reculli el concepte de cohesió textual. Sembla fàcil i no ho és. Entenem per cohesió aquella propietat dels textos que fa que se'ns presentin com una entitat amb una lògica i un sentit complets. Quan parlem de cohesió ens referim als connectors discursius que relacionen microunitats o macrounitats del text (conjuncions, adverbis, preposicions i locucions d'aquestes diverses menes); als signes de puntuació; a la determinació progressiva dels elements que van apareixent al text; a la successió anafòrica o catafòrica per mitjà de sinònims, hipònims, hiperònims, el·lipsis o pronoms. Un text està cohesionat quan les peces discretes que l'integren, obtingudes amb sistemes de documentació, gestió de la informació o per mitjà de tècniques de generació d'idees, es revelen totes necessàries, oportunes, alineades amb el sentit global del discurs i ajustades a les necessitats (també les estilístiques) del seu desplegament. La cohesió, doncs, és una propietat aglutinadora, una força que impedeix la fragmentació dels àtoms que solen ser a la base de la creació del text. La cohesió assegura que cap idea no queda despenjada de la resta, que cap entitat esmentada no queda aïllada o deslligada i és, doncs, ininterpretable. Un text cohesionat té una força semblant a la d'un imant damunt un grapat de claus que han deixat de ser entitats independents per esdevenir un sol cos sense discontinuïtats.

[461] Salvar la llengua

L'any 2004 Bernard Pivot, presentador del popular programa literari de televisió Apostrophes, va publicar el llibre 100 mots à sauver, recull de cent paraules arcaiques de la llengua francesa que proposava recuperar. Un any després Pau Vidal publicava En perill d'extinció: 100 paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), que no tenia per objectiu defensar paraules d'un passat remot sinó més aviat paraules col·loquials desaparegudes de les converses per la pressió de castellanismes o per haver estat rellevades per sinònims més senzills. Es tractava de paraules com: queviures, rai, recança, pítima, penjaments (dir penjaments d'algú), peixar, nyicris, murri, murga, jeia, xampany, girar-se feina, fer salat, fato, feredat, esbarriar, balder, badoc... o cabòria. Faig la prova a classe, a la Facultat, i trobo que els alumnes desconeixen bona part de les paraules que recull Pau Vidal. Una finalitat similar hi ha rere iniciatives com la Reserva de paraules (promoguda per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i basada en la col·laboració popular) i el Rodamots. Ara veig que un dels polítics filòlegs del govern català, el vicepresident Carod-Rovira, publica una obra de plantejament similar al de Pau Vidal, 113 paraules per salvar (n'informa La Vanguardia d'avui) entre les quals hi ha capsigrany, escurar, fadrí, jan, llescar, guaitar, nòlits, nyap, poliol, rai, rebregar, sacsó, sofraja, xalar o xona, entre altres. L'operació de rescat dels mots té alguna cosa de fascinant, és clar, però no s'han de perdre de vista els límits de la maniobra: que els quelcoms, àdhucs, suares i nogensmenys són, com aquell qui diu, irrecuperables, ens ho demostren fets com el tractament paròdic (una paradoxal recuperació) que en fa el Polònia, que posa aquests mots en boca d'algú, tot un president, amb una llengua vacil·lant a tots nivells. Hi queda al descobert, així, l'intent ridícul de provar de donar una pàtina de genuïnitat, per mitjà de l'encastament d'un reguitzell de mots arcaics, a una llengua sense solta ni volta. Perquè salvar el lèxic és una part, però no pas la més important, en l'àrdua operació de salvar una llengua.

[460] Veus al text: incrustacions

No fa gaire parlàvem de les noves polifonies dels nostres textos. Un company em feia veure en un comentari en aquest mateix bloc, temps enrere, que les nostres produccions a la xarxa han guanyat una nova forma d'intertextualitat que consisteix a incrustar elements creats externament. Consisteix, senzillament, a afegir els codis embed que ens proporcionen molts espais a la xarxa al nostre lloc web. Es tracta d'una rastellera de codi que en principi no cal modificar (si sabem una mica de llenguatge html podem afegir-hi, de vegades, indicacions per centrar l'element incrustat o modificar algun aspecte formal). Posat el codi a lloc, ja podem visualitzar material aliè; altres veus, si voleu mirar-ho així, sense necessitat d'un hipervincle. Els apunts d'Aprendre llengües contenen, sovint, material incrustat de procedència externa generat des de diverses aplicacions que ja serien inconcebibles sense aquesta possibilitat. La popularització de les incrustacions és molt gran: YouTube, per exemple, ofereix l'opcio embed al costat dels vídeos, juntament amb la seva adreça URL. Com que és tan estesa la possibilitat d'incrustació, m'ha semblat oportú portar al bloc un truc que m'arriba via V. Pimentel (Genbeta) que ens ajuda a incorporar qualsevol document pdf al nostre web. Es tracta, senzillament, de fer servir el codi següent, indicant al lloc oportú l'adreça web on hi ha ubicat el nostre fitxer pdf. Faig una prova a continuació: busco un document pdf a la xarxa sobre Parla.cat, de la companya Alícia Arisa (no cal que estigui allotjat en un servidor concret), afegeixo l'adreça web dins els codis, a lloc, i incrusto al peu d'aquestes ratlles les dues línies per a l'embed, que m'han de permetre incorporar una nova veu al text, en aquesta època de polifonies i remescles:

[459] Esporgar textos

Aquests dies faig treballar a classe l'esporgada de textos com a camí per a l'essencialització del discurs i l'obtenció de la llegibilitat. No sé si entre les aplicacions o ginys que ens ofereix la xarxa hi ha alguna eina que ajudi a realitzar aquesta tasca fonamental (si en coneixeu alguna que permeti fer alguna operació en aquesta línia, o que s'hi aproximi, indiqueu-la, sisplau, als comentaris). La imatge ja clàssica de l'esporgada dels textos penso que és molt aclaridora: quan escrivim hem de facilitar la visualització de l'estructura del nostre text i hem de tendir a limitar la presència de branques secundàries o terciàries, les fulles de les quals ens poden amagar el perfil dels troncs principals. Tots els textos es deixen esporgar? No tots, però sí la majoria. No es deixaria esporgar un text la virtut del qual fos l'exhaustivitat, per exemple (una alineació d'un equip de futbol no es pot esporgar, no sabríem per on retallar-la). Com podem reduir un text? (segueixo les orientacions de Lluís Pastor a propòsit del text de G. Vigner a Écrire: elements pour une pédagogie de la production écrite, 1982). Es poden destacar quatre regles bàsiques de reducció d'un text; dues que es basen en l'omissió i dues que es basen en la integració o la síntesi, molt més complexes i compromeses. Són: 1) ometre un sintagma amb una informació no significativa; 2) ometre oracions senceres; 3) sintetitzar una colla de sintagmes en un que els recull; 3) sintetitzar una colla d'oracions en una. L'escapçada d'unitats o de sentits pot tenir com a principi orientador la voluntat d'estalvi de la redundància o, també, d'estalvi de tot allò que no és veritablement significatiu o essencial. L'esporgada reclama, evidentment, entendre molt bé la finalitat del text. Ho deixo en unes imatges.

[458] Noves polifonies

La incorporació de diverses veus als textos és un fet tradicional en la comunicació, la periodística o l'acadèmica per exemple; és del tot freqüent que els nostres escrits utilitzin el recurs de la intertextualitat. Ben sovint, per exemple, ens convé donar entrada a les paraules, opinions, comentaris d'altres persones al nostre discurs. I ho podem fer de forma menys o més directa i explícita (per mitjà de les clàssiques citacions, per exemple, en aquest segon cas). La incorporació de veus pot donar suport al que diem (i reforçar-ne l'autoritat) o, justament, ens pot servir per desmarcar-nos de les paraules alienes seleccionades. El fenomen de la polifonia dels textos, amb tot, necessita ja noves explicacions urgents arran de les novíssimes maneres d'escriure i comunicar-se a la xarxa. Un exemple només: un bloc, a més de donar pas des dels links que disposem als nostres textos a les veus que nosaltres seleccionem, i de donar entrada també als comentaris dels lectors, pot integrar de forma dinàmica les actualitzacions d'altres blocs, les piulades a twitter pròpies o d'altres persones, les darreres notícicies d'un diari, els resultats d'una sindicació de continguts... O pot recollir, també, elements que hem rebut en un agregador com Google Reader o Netvibes, per exemple, i que hem decidit compartir. Un senzill espai com un bloc, doncs, pot esdevenir fàcilment una zona enormement polifònica, i amb una polifonia ben viva i mutant. Allò que hi incorporem, d'altra banda, no són tant paraules concretes, citacions limitades, com veus (persones, mitjans) en el discurs de les quals hem dipositat la nostra confiança, a les quals donem la possibilitat i el marge de desplegar-se progressivament i amb autonomia en el nostre espai sense la nostra intervenció constant. Les veus que incorporem als hipertextos de la xarxa, a més, són ben sovint fragments amb profunditat (l'espai immens que s'obre rere un hiperenllaç), que se situen als antípodes de les citacions capades, mortes, dels textos tradicionals.

[457] Escriptura sexi

[Un record per a la Suzanne, companya de feina que ha mort avui. Amb entusiasme es va fer seguidora d'aquest bloc, ben aviat, i m'ha mostrat una lucidesa i una fermesa molt emocionants, difícils d'oblidar.]

Llegeixo el llibre de Lluís Pastor Escritura sexy (Barcelona: UOC, 2008), una reflexió a l'entorn de l'escriptura com un acte d'atracció, de seducció, especialment útil ara que tothom pot ser fàcilment un creador, un prosumidor en el basar immens de textos que és, sobretot, la xarxa (prenent la metàfora de la catedral i el basar d'E. Raymond). Escriure és un acte que aspira a atrapar el lector, a “segrestar el lector”, segons l'autor. Lluís Pastor estructura l'obra en cinc parts: 1) la idea, 2) l'estructura, 3) el to, 4) la frase i 5) la paraula. Pel que fa a les idees Pastor les considera les proteïnes que formen l'ADN de l'escriptura i ofereix algunes tècniques per cercar-les (el “rei sol”, per exemple, o tècniques vinculades amb la pràctica del pensament lateral, no racional). Pel que fa a l'ordenació de les idees al text, l'autor distingeix entre l'ordre cronològic, un ordre artificial i l'ordre nestorià (fent referència al cabdill de La Ilíada que va situar els seus millors homes al davant i al darrere de l'exèrcit). Són interessants també les reflexions que fa per aconseguir la condensació o l'expansió de les idees i l'anàlisi dels títols dels textos a partir del doble eix: temàtics (que reflecteixen el tema) / tètics (que reprodueixen la tesi) i descriptius / al·lusius (provocadors). Pastor parla també de l'estructura del text i en destaco l'atenció que presta a l'hipertext (que considera que no ha de ser menys premeditat que qualsevol altra estructura) i a les seves funcions. En parlar de l'estructura, l'autor se centra també en la unitat paràgraf, que considera la peça clau en la composició d'un text. Pel que fa al to, Pastor el defineix com l'element regulador de la presència de l'autor al text, una traça que permet rastrejar la presència del jo al discurs. Em sembla especialment interessant, en aquest capítol, l'anàlisi que fa del fenomen del desdoblament del locutor. Pel que fa a la frase, Pastor analitza la disposició de tema i rema com a aspecte clau en la seva construcció, el sentit de les tematitzacions, les progressions temàtiques constants o lineals, els criteris per determinar la longitud idònia d'una frase i els mecanismes de cohesió (referència i connexió) que les regulen. M'ha interessat especialment la fórmula (una entre moltes) que explica de l'index de boira del text (Gunning, 1951), que ajuda a determinar la claredat o la dificultat de les frases. Ja per acabar, Pastor tracta d'una altra unitat del text, la paraula, i se centra en la presència dels noms propis, els senyals de memòria (la Transició, l'11-S...), els mots arxisil·làbics innecessaris (metodologia per mètode), els eufemismes, els termes manllevats d'altres llengües i les metàfores.