[581] Portfolio europeu de les llengües (quines?)

Avui ha acabat a Còrdova una jornada organitzada per l'Organismo Autónomo Programas Educativos Europeos sobre l'e-PEL, el Portfolio europeu de les llengües en la seva versió electrònica, i el document EUROPASS. Ens hem referit reiteradament a aquestes eines estimulades pel Consell d'Europa a Aprendre llengües. Parlarem de la jornada. Anoto tan sols en aquest moment unes línies de reflexió de la recta final de l'esdeveniment. Aquest matí alguns ponents insistien en l'estímul del plurilingüisme que comporta el PEL. Des de l'òptica dels assistents catalans a la jornada, el Portfolio europeu de les llengües és una oportunitat única per fomentar la presència de la llengua catalana en la competència plurilingüe de la ciutadania de l'Estat. Una competència plena de desequilibris i de parcialitats en què hi ha de cabre naturalment una certa relació amb la llengua catalana. Una de les ponents del matí, amb tot, comentava el plurilingüisme del PEL fent referència a tres grups de llengües: la llengua castellana, les llengües estrangeres i les llengües ambientals (les llengües de la immigració, per dir-ho ras i curt). Si el plurilingüisme que estimula el PEL a l'Estat no fa lloc al gallec, al basc i al català d'una manera real i efectiva (a un cert coneixement del gallec, el basc i el català: potser tan sols a superar els prejudicis i la desafecció cap a aquestes llengües i a sentir-les com a menys alienes), l'eina té al territori de l'Estat una utilitat massa minvada. En parlàvem a la tarda al tren, tornant cap a casa, amb una companya de Saragossa acabada de conèixer, des d'òptiques ben diferents. Jo li exposava que és necessària una transformació profunda en l'educació lingüística dels ciutadans espanyols, els quals han d'haver positivat en el seu procés educatiu la relació amb les llengües de l'Estat. Això no requereix que els nens i les nenes andalusos hagin d'aprendre català, basc i gallec fins a un nivell proficient, és clar: però sí que requereix, per començar, que l'educació els garanteixi una exposició suficient a les llengües altres que la castellana i, alhora, la superació dels prejudicis que s'hi associen històricament a Espanya. La companya de seient es mostrava preocupada per la possibilitat d'obligar o imposar llengües a ciutadans que les senten llunyanes, mostrava la necessitat, per començar, que els centres educatius tinguessin uns veritables plans lingüístics i un funcionament harmònic pel que fa al tractament de les llengües, temia el conflicte si s'aplicava una política lingüística com la que jo li comentava. “Potser d'aquí a deu anys...”, m'ha dit. Mentre l'AVE recorria la diagonal de Còrdova a Saragossa, la conversa es prolongava, cordial malgrat la discrepància. La sola possibilitat del diàleg obert i enriquidor ja matisa positivament l'escepticisme.

[580] Retenir el discurs

Tornem a l'expressió oral. Un cop hem decidit de què volem parlar (la inventio), hem endreçat les nostres idees i sabem en quin ordre les presentarem (la dispositio) i sabem amb quines paraules o efectes retòrics ens expressarem (l'elocutio), ve el moment de decidir com retindrem tot el que hem de dir perquè l'execució sigui un èxit. És la fase que els clàssics anomenaven de la memoria, fet que no és gens estrany perquè en la cultura clàssica el discurs se solia memoritzar. Ara parlaríem més aviat de retenir el discurs amb diversos mitjans. Hi ha tres maneres d'encarar aquesta qüestió: 1) la memorització, 2) la lectura, 3) l'ús d'un guió. La tercera sol ser la més oportuna gairebé sempre. Memoritzar tota una nostra intervenció oral demana una inversió gran de temps i ens aboca a una situació de poca flexibilitat i de poques possibilitats de canvi en el que hem de dir. El nostre discurs corre el perill, d'altra banda, de ser poc natural. Només és recomanable la memorització en discursos molt breus. Pel que fa a la lectura d'un text, en la qual els oradors es refugien normalment per la por de parlar en públic, és una pràctica inversemblant, un exercici gairebé impossible. Qui parla perd aleshores el contacte visual i la interacció amb el públic i fàcilment pot cansar l'audiència. Tan sols amb una escriptura per a la lectura molt controlada i alhora difícil de preparar, que permeti l'expansió i el guany de naturalitat recurrents de qui parla, llegir un text davant un públic és accceptable. Hi ha excepcions, és clar, com les lectures poètiques o dramatitzades o altres situacions en què el rigor és fonamental: el tractament d'un tema molt delicat, per exemple, en què la precisió ha de ser absoluta. Parlar en públic amb un guió sol ser l'opció més adequada. Un guió ben jerarquitzat que incorpori les idees principals i les secundàries (i més, si cal) i les anècdotes, els exemples i les citacions amb què voldrem oxigenar el nostre discurs. El guió ha de ser, d'altra banda, força telegràfic: no podem dependre de cap sintaxi anterior en expressar-nos. Una de les claus per parlar bé en públic, des del meu punt de vista, és que la sintaxi sigui del moment de la producció del discurs. Només així tenim naturalitat i fluïdesa. Si la sintaxi és enllaunada (memorització) o fixada abans d'hora (lectura literal) semblarem autòmats. Si tenim alguns estímuls escrits (el guió) o mentals que ens aportin les idees damunt les quals puguem construir la nostra sintaxi del moment, aleshores estarem en bones condicions de comunicar.

[579] Aprenentatge i govern

Els dies 19 i 20 de novembre hi ha hagut a Lisboa la cimera internacional de l'OTAN, que ha parlat de la seguretat al món i ha donat per acabada formalment la fase de la guerra freda amb la incorporació de Rússia a l'estratègia de l'aliança atlàntica. Els mateixos dies ha tingut lloc a Lisboa amb molta més discreció, com comentàvem ahir, TICEDUCA 2010, un fòrum de reflexió sobre la nova educació de base tecnològica. Entre l'aparatós desplegament estratègic d'un grapat de representants d'una humanitat dissenyant penosament els sistemes per defensar-se d'ella mateixa i la preocupació d'un nodrit grup de persones per una educació que faci un món millor, ens quedem amb la segona. Entre els tàctics governants mundials i els forjadors de governants que són avui els educadors, ens quedem amb els segons. Si una cosa ha quedat clara a TICEDUCA és que el nou ensenyament que ha d'aprofitar al màxim les potencialitats de la tecnologia atorga decididament el govern (una certa anarquia però alhora la necessitat de tenir moltes competències) a l'aprenent. Alguns dels constructes que han estat més debatuts aquests dos dies al congrés, l'e-portfolio i els ambients personals d'aprenentatge, no poden existir sense l'assumpció radical de la direcció del procés d'aprenentatge per part de l'aprenent. Un entorn personal és, si em permeteu dir-ho així, no pas un lloc, sinó la vivència d'una voluntat de govern. Un e-portfolio, d'altra banda, és una eina que no fa altra cosa que reflectir l'apoderament reflexiu de l'aprenent sobre el seu procés d'aprenentatge. Tots dos constructes, doncs, han de forjar persones altament conscients del que fan, que renuncien a delegar les seves decisions quan aprenen. Avui que la crisi de confiança en les classes governants és gairebé total, necessitem més que mai els educadors i les tecnologies que ens recordin que volem individus independents, responsables i amb capacitat de governar-se.

[578] Aprendre llengües a TICEDUCA 2010

A l'entrada anterior parlàvem d'anar on hi hagués entusiasme. Avui TICEDUCA 2010, primera trobada internacional de TIC i educació, organitzada per la Universitat de Lisboa a la capital portuguesa, bull d'entusiasme. La resposta a l'esdeveniment ha estat molt gran. Diversos centenars de persones s'han interessat per explicar-hi alguna experiència relacionada amb la tecnologia educativa i la seva aplicació a les aules. El funcionament del comitè científic ha estat excel.lent; he tingut un retorn interessant, per exemple, al meu article sobre el treball amb PLE en la docència a la Facultat. TICEDUCA és avui i dema una gran fira d'idees, projectes i realitzacions. Un punt de trobada de professionals que, senzillament, volen saber com ho fan altres professionals per treure el millor partit de l'ús pedagògic de la tecnologia. Pel que fa als participants, n'hi ha sobretot de Portugal, de l'Estat espanyol i del Brasil. La presència catalana no és irrellevant. Destaco les dues sessions plenàries, de H. Barrett i G. Attwell. Els temes d'aquestes sessions plenàries: els e-portfolios i els PLE. Les línies temàtiques de TICEDUCA són aquestes cinc: perspectives teòriques, projectes i pràctiques, ambients virtuals, competències i e-learning. L'Encontro está a punt de començar. No cal dir que portaré algun comentari del que hi trobi a Aprendre llengües (alguna foto, per començar).

[577] Contra la innovació agònica

Amb companys de l'àmbit de l'ensenyament de les llengües parlem de manera recurrent de la innovació, de les transformacions a què la tecnologia ens ha empès aquests darrers anys, de les enormes diferències entre el món professional de fa set o vuit anys i l'actual. Més enllà de reconèixer les infinites possibilitats que la revolució tecnològica posa a les mans de docents i aprenents avui dia, per a un ús pedagògicament adequat, estem d'acord, amb els col·legues, en una altra qüestió. Abans provar d'innovar era per al docent un plany constant, una lluita contra tot. Contra els qui manaven, per començar, que actuaven amb lògiques del tot alienes a la innovació. Abans provar d'innovar era lluitar contra aixetes de recursos que es tancaven, contra bastons interposats permanentment a les rodes. Abans provar d'innovar era constantment dependre. Si una cosa caracteritza els nous temps, en canvi, és la independència del treballador del coneixement. La xarxa, quasi gratuïta; la imaginació dels docents, inacabable; la passió dels professionals, impossible de deturar, converteixen l'impuls innovador en una aventura independent, que ja no té res d'agònica perquè no s'orienta a cap rival (vet aquí la simplicitat de la continuïtat de L'internauta: "Ho fem perquè podem"). Una companya feia servir fa uns dies la imatge del salmó contra el corrent per expressar el concepte de la innovació. Això era abans: ara els professionals innovadors no remunten els corrents absurdament esgotadors. Els nous professionals van on troben la febre de la innovació per compartir i, ben naturalment, s'hi sumen. Bancs de peixos que neden a l'aigua plàcida de qualsevol entusiasme.

[576] Aprenents de llengües estratègics

Fa temps que a Aprendre llengües dedico algunes entrades a les estratègies relacionades amb l'aprenentatge de llengües, perquè les considero un aspecte crucial. Hi vull dedicar, en aquest punt, una breu entrada recopilatòria. He parlat de les estratègies per aprendre la gramàtica, també de les estratègies que ens han de permetre millorar l'expressió oral, de les estratègies d'anticipació per comprendre millor els textos a què ens exposem, de diverses estratègies metacognitives en aprendre una llengua, entre les quals les estratègies d'autoavaluació són unes de les més destacades. I també he parlat de les estratègies socioafectives, i d'un tipus concret d'estratègies cognitives, les estratègies de memorització de vocabulari. He prestat atenció, també, a alguns recursos per reforçar les estratègies. Tot plegat, és clar, per provar d'aspirar a ser autèntics good language learners o ajudar els nostres alumnes a ser-ho.

[575] Estratègies per aprendre la gramàtica

El control de la gramàtica és un dels aspectes crucials en el domini efectiu d'una llengua. L'aprenent ha de fer mans i mànigues perquè el treball d'aquesta qüestió no se li converteixi en una activitat àrida i difícil, ni en una mena de camp de mines intransitable, ple de paranys i excepcions. La gramàtica, per començar, no existeix sense l'ús de la llengua, en el qual pren tot el sentit. No és res descontextualitzada. És possible comunicar-se sense la gramàtica verbal (els recursos comunicatius de l'ésser humà són il·limitats), però és inconcebible una gramàtica fora de la comunicació. Per bé que és necessari el domini de les regles gramaticals, d'altra banda, és clau que l'aprenent sàpiga jerarquitzar la importància de la informació de les normes d'acord amb les necessitats personals o del nivell: ens comuniquem en les L2 que aprenem, gairebé sempre, a partir d'un coneixement molt parcial de les regles. Quina actitud podem tenir davant la gramàtica? És oportú que l'aprenent vulgui identificar en les produccions orals i escrites de la llengua apresa les formes gramaticals i les normes que les regeixen i que provi d'aïllar els dubtes i les qüestions gramaticals. Ara: també és convenient que s'aproximi a la llengua sense el fre de mà posat de l'anàlisi gramatical permanent. Moltes rutines lingüístiques (fórmules d'interacció, per exemple) no s'han de voler reduir obsessivament a una explicació reglada, sinó que més aviat se n'han d'automatitzar la comprensió i l'ús. Si ens cal memoritzar regles gramaticals, amb tot, és aconsellable fer-ho amb diverses estratègies: 1) partint de les semblances i diferències amb la llengua pròpia; 2) fent servir recursos mnemotècnics, o 3) per mitjà d'activitats lúdiques, per exemple. L'aprenentatge de la gramàtica, d'altra banda, es pot optimitzar de moltes maneres. N'apunto algunes: 1) amb un bon coneixement dels recursos de consulta gramatical (gramàtiques en paper o a la xarxa); 2) decidint els aspectes en què es vol focalitzar l'atenció i oblidant, de moment, els altres; 3) fent un esforç d'aplicació a situacions de comunicació real escrita o oral de les regles apreses (fins i tot parlant interiorment amb un mateix en la llengua que s'aprèn); 4) utilitzant bons sistemes per consignar i fixar les qüestions gramaticals observades tot llegint o escoltant, o en situacions d'interacció (notes, llistes, diccionaris personals: la xarxa ens proporciona tota mena d'eines en aquesta línia), amb indicació del context d'ús i de la seva efectivitat; 5) buscant fórmules gramaticals alternatives que ens permetin dir el mateix que volem dir d'altres maneres; 6) tractant adequadament els errors gramaticals comesos: distingint entre els errors que s'haurien de poder evitar amb els coneixements ja adquirits i els errors que pròpiament encara no ho són; 7) assegurant-nos que les nostres opcions gramaticals siguin compreses pels nostres interlocutors. Amb un plantejament estratègic, doncs, la gramàtica pot esdevenir un territori més amigable que no pensem. [Aquest apunt es publicarà també a Ejercicio de inglés.]

[574] La redacció de la ressenya

En la redacció de les ressenyes acadèmiques trobo errors de mena ben diversa. Deixo de banda, en aquest moment, els aspectes de correcció lingüística o qüestions relacionades amb l'estil. Em refereixo a elements d'una altra naturalesa que apareixen aquí i allà als textos dels alumnes, que fan perdre qualitat al discurs. Em refereixo a relliscades com les següents: 1) no fer servir bé el metallenguatge (ús indistint o erroni de trama i argument, per exemple, o limitacions greus en l'ús del llenguatge tècnic); 2) tendència a les frases grandiloqüents de valoració de l'obra o l'autor, amb adjectius inflats, excessius i buits. Ho trobo en els següents casos reals: "L'autor té un molt gran talent i una molt bona tècnica...", "es tracta d'una obra molt enginyosa", "veritable exercici magistral de l'autor", "és una molt bona obra i alhora molt complexa"; 3) tendència del ressenyador a explicar-nos, des d'una subjectivitat còmplice i sincera (sovint acompanyada del terrible personalment), la seva vivència íntima i de vegades patètica de la lectura: "m'ha costat de llegir", "és una lectura molt amena", "primer t'hi poses i penses que serà un text feixuc, però a mesura que hi vas entrant t'adones que...", "ve de gust llegir una obra així...", "és una lectura molt agradable que fa que vingui molt de gust llegir-la", "és un llibre d'aquests que un cop llegits t'agrada tenir-los al prestatge..."; 4) tendència del ressenyador a fer frases gratuïtes o afirmacions arriscades sense argumentar, que de vegades voregen l'absurd: "els personatges estan molt treballats", "és una obra molt complicada de fer", "és una obra feta a consciència", "és una lectura simpàtica i sorprenent", "hi ha capítols que l'estil és molt discutible", "obra molt enginyosa", "el llibre té una actualitat, modernitat i utilitat molt importants"; 5) tendència del ressenyador a explicar allò que està fent, a explicar que fa una ressenya en lloc de fer una ressenya: "aquesta és l'obra de què es tractarà en aquesta ressenya", "a continuació farem una ressenya d'un llibre molt interessant...". Cinc errors que cal evitar, doncs, en la redacció d'una ressenya: la falta de control del metallenguatge, la buidor i la inflor dels mots d'elogi de l'obra, el relat del procés psicològic de relació de l'autor amb l'obra, la gratuïtat i l'absurd de certes afirmacions i la tendència del ressenyador a explicar el que fa més que no pas a fer-ho.

[573] Precisió al discurs

Hem parlat de la claredat. La precisió és una altra de les característiques fonamentals d'una bona elocució. Precís té l'origen en el llatí praeciděre ('tallar', 'tallar per davant'). Podríem definir la precisió com “dir exactament el que es vol dir”. Una bona manera de veure si el nostre discurs és precís o no és sotmetre'l a la possibilitat de canviar-ne elements. La precisió implica, en general, poc marge per al canvi (recordem que és molt difícil trobar en cap llengua paraules del tot sinònimes, per exemple). La precisió s'aconsegueix evitant tota mena de llenguatge aproximatiu (que no és sinó el fidel reflex, generalment, d'un coneixement aproximat del que s'explica): expressions com la comunicació oral és una mica com..., és com si diguéssim, això seria més o menys... corresponen a aquest llenguatge vague, poc precís, que s'acosta sense afinar gaire al que es vol explicar. La precisió requereix una mirada analítica i es pot traduir en diverses operacions sobre el text com la distinció (l'establiment de matisos), la divisió (l'organització coherent dels conceptes que s'expliquen, d'acord amb un criteri: ordre cronològic, alfabètic, agrupacions lògiques) o la definició. Aquest darrer recurs és molt important en les exposicions orals i pot ser de diverses menes: la definició tècnica, per exemple (la que trobem en un diccionari quan ens explica què és la podologia), o la definició etimològica, que aporta llum sobre el terme que es vol explicar, però que no s'ha de creure fil per randa (les paraules canvien de sentit) ni considerar un argument definitiu. Perquè el nostre discurs guanyi precisió podem tenir en compte els consells següents: 1) defugir-hi l'ús de mots jòquer com cosa, fer, tenir, etc.; 2) vetllar per la distinció clara de termes semblants i, doncs, enganyosos (immune / impune; infringir / infligir); 3) evitar els mots crossa i tota mena d'elements sobrers o distractors; 4) parlar amb lentitud per poder afinar en les formulacions i no haver-les de reparar a posteriori; 5) fer servir els termes que anomenen exactament allò de què parlem (i explicar-los si cal).

[572] Claredat al discurs

Una de les característiques fonamentals d'una bona elocució és la claredat. Hi ha obscuritats, quan algú pren la paraula davant el públic, que són inacceptables: en primer lloc, l'obscuritat d'estil que té la base en la poca claredat de les idees. Aquesta és, naturalment, la més greu: no podem ser clars si les nostres idees no ho són. El nostre receptor pot trobar-se, d'altra banda, davant una altra obscuritat igualment molesta. La que es deriva del fet que l'orador no l'ha tingut en compte (el que ell sap i el que no sap, el seu grau d'especialització en el tema). Aquesta obscuritat és típica del mal comunicador, que no analitza bé abans de parlar quina serà la seva audiència i que no hi ajusta, doncs, el discurs. O també la del professional arrogant que vol defensar a peu i a cavall la pertinença al gremi (el metge, l'advocat, l'informàtic, etc.) i parla escudat en els termes més críptics de la seva disciplina. Hi ha encara una altra obscuritat que cal evitar: la que el receptor fàcilment entreveu quan l'orador li amaga l'ou, quan no li pot o vol dir la veritat. Ens trobem, en aquest cas, no tant en el terreny de la supèrbia com en el terreny de l'ètica, en l'alteració de les regles del joc net comunicatiu. La fal·làcia anomenada d'amagar proves és la manipulació verbal característica d'aquesta mena d'obscuritat. Superats aquests esculls, tenim moltes estratègies per provar de ser clars als discursos: 1) regular l'índex de boira dels nostres textos (R. Gunning); 2) afavorir la comprensió per mitjà de l'ús d'enumeracions o de gradacions dels nostres continguts; 3) controlar l'ordre dels elements de les nostres frases o, encara més, regular molt bé com oferim temes i remes, informacions conegudes i no conegudes a l'oient; 4) controlar la sintaxi: preveure-la i no pretendre fer servir en les nostres exposicions formals estructures allunyades de la nostra sintaxi comuna, que ens poden fer entrebancar; 5) fer servir bé els connectors textuals; els adequats i als llocs que facin més entenedor el discurs; 6) controlar el lèxic i els estrangerismes i decantar-se, si es pot, per paraules senzilles i conegudes; 7) gestionar bé la densitat informativa (amb estratègies d'èmfasi i d'expansió) fent servir les redundàncies necessàries perquè el discurs arribi a l'oient i evitant, amb tota cura, les redundàncies no desitjades; 8) controlar els fenòmens de l'ambigüitat i de la ironia, susceptibles d'interpretacions contràries al que es vol dir i, doncs, potencialment generadores d'una pèrdua radical de claredat. Si ens toca explicar una matèria obscura, d'altra banda, és bo haver previst al detall l'explicació, haver cercat, per exemple, la metàfora o l'analogia aclaridora i no arriscar-se a la ventura del moment del discurs, en la improvisació del qual fàcilment podem acabar explicant l'obscurum per obscurius.

[571] Llegir la ideologia a la xarxa

Avui a classe hem fet un experiment de lectura rere les línies d'un text publicat a la xarxa. De lectura optimitzada d'un text a partir de tot allò que ens pot aportar l'anàlisi del seu espai de publicació, Internet. Es tractava d'un bloc. Un bloc allotjat a Vilaweb. Per començar hem analitzat l'adreça web, una adreça completa i transparent, rere la qual hem identificat el domini .cat, el mitjà Vilaweb i la seva ideologia, la naturalesa del web, un bloc, i el nom de l'autor del bloc. Un gavadal de transparència informativa si ho comparem amb l'opacitat de la mateixa adreça passada per un escurçador d'adreces web, pràctica habitual, la de l'escurçament, en una xarxa que tendeix a la brevetat. En segon lloc, hem investigat qui era l'autor: hem vist com es presentava a si mateix des del seu bloc o des d'espais de contacte profesional de coneixement i ús imprescindible com LinkedIn, i hem rastrejat també el vessant de la imatge digital no controlat per l'autor: de seguida hem localitzat informació sobre algun aspecte més polèmic del signant del bloc (una denúncia presentada contra ell), molt ben situat, de manera ben inconvenient per a l'autor, en les cerques pel seu nom als buscadors. Més enllà de la identitat digital de l'autor, hem provat de determinar la reputació del bloc que analitzàvem: ens han estat eines d'ajut bàsic els comptadors de visites del bloc, una cerca a Cercabloc per determinar la localització del bloc en la blogosfera catalana (hem vist que tenia una bona situació comarcal i una bona situació temàtica), una cerca a Alexa o la cerca dels webs que enllaçaven el nostre bloc, des de l'opció de cerques avançades de Google (unes 170 pàgines hi remetien). També ens ha ajudat a tenir més criteri sobre la reputació del bloc la cerca a Delicious (hem trobat, aquí, per la naturalesa del bloc, ben poques persones que l'haguessin desat al marcador social més popular). La nostra anàlisi ha avaluat, també, la vitalitat del bloc i la seva capacitat de generar converses: la regularitat de les entrades i el gran ventall de remissions a altres espais de la xarxa en forma de blocs recomanats han estat considerats positius. El nombre de comentaris a les entrades, en canvi, s'ha considerat baix. S'ha jutjat molt favorablement, d'altra banda, la llengua del text (des de l'angle de la correcció i del tractament de l'hipertext) i també la presència de mitjans ben diversos al bloc, entre els quals destaquem el vídeo. No ens ha passat per alt, és clar, una anàlisi de la dimensió 2.0 de l'espai analitzat, dotat de múltiples recursos del web social (Flickr, Youtube, accés a agregadors com Netvibes, a les piulades de Twitter de l'autor, al seu Facebook, etc.). Un cop analitzat l'espai de publicació del text, amb les estratègies citades i altres, la lectura del text (una entrada concreta del bloc) no ens ha agafat gens desprevinguts. Hem pogut entendre ràpidament què pretenia l'autor, des de quina ideologia política i des de quina sensibilitat ens parlava, i tothom ha pogut atorgar al text el crèdit i el grau d'adhesió que ha considerat oportuns.

[570] Estructures enquadrades i en paral·lel

Deixo enregistrades a continuació dues altres possibilitats d'estructuració d'un discurs oral, amb què podem estructurar totalment o, més sovint, parcialment, una exposició. Es tracta de l'estructura enquadrada i de l'estructura en paral·lel. Un exemple d'enquadrament és el següent:



Un exemple d'estructura en paral·lel és el que es troba a continuació. El paral·lelisme de les dues realitats que s'avaluen o es comparen pot ser en bloc (primer una i després una altra) o bé aspecte per aspecte:

[569] Estructures inductives i deductives

Dies enrere parlàvem de les estructures inductives en construir un discurs o un fragment, i de les estructures deductives. En deixo dues mostres breus enregistrades,que corresponen a breus passatges que es poden integrar en la nostra exposició oral. Un exemple d'estructura inductiva:



I un exemple d'estructura deductiva:

[568] Concloure

El principi i el final de les exposicions orals són moments decisius. Tant, que són molts els autors que recomanen portar preparades les dues o tres primeres i també les dues o tres darreres frases d'un discurs per començar bé i acabar bé ("Tot va bé si acaba bé", diu la dita). Acabar bé no és un exercici fàcil. Demana un treball a un doble nivell, emotiu i intel·lectual. Emotiu, perquè un bon discurs no acaba bé sense una bona sintonia emocional amb el públic, sintonia que s'ha d'haver mantingut al llarg de l'exposició, però que cal reblar a les darreres paraules. Intel·lectual, perquè és el moment de servir a qui ens escolta una síntesi del que hem dit, la conclusió. La conclusió no s'ha de veure com una darrera complicació tècnica, com un entrebanc, com una nosa o un exercici sobrer. Al contrari: és una garantia (un dia parlàvem a Aprendre llengües de les operacions lingüístiques com a pures garanties de la correcció del nostre raonament), un sistema de seguretat: si no podem concloure bé, quan preparem el nostre text, és que la nostra exposició no funcionarà, perquè no està ben construïda. També la partició, a l'altre moment crític del discurs, el començament, on anunciem les parts de la nostra exposició, ens garanteix una bona disposició de les idees i ens permet augurar una bona execució. Concloure bé és un art, un plaer, un acte de generositat cap a qui ens escolta. El nostre discurs no pot ser mai una addició d'idees que acaben sobtadament quan se'ns esmussen les connexions mentals o se'ns acaba l'alè. Concloure és recollir tots els fils llançats al llarg de la nostra exposició, les idees principals, i reduir-los a la mínima expressió. Recollir tots els fils llançats i, sobretot, no incorporar-ne cap de nou. Si la nostra intervenció fos un regal, concloure seria embolicar-lo bé. Ni podem deixar la capsa oberta, ni és hora ja de pensar en els regals que hauríem pogut fer i no hem fet. Concloure és aspirar a obtenir l'essència del que s'ha dit i, doncs, per força, un plaer intel·lectual. Si el discurs, en el seu desplegament, és descordar, concloure és cenyir. [Avui és Tots Sants, amics: la reflexió sobre la conclusió es pot prolongar, si es vol, cap a altres àmbits més transcendents.]

[567] Autoavaluar-se

L'avaluació és un procés molt rellevant en l'aprenentatge d'una llengua. És convenient que no s'orienti només als coneixements, sinó que s'obri a valorar objectius i continguts del saber, el saber fer i el saber estar. És molt necessari, d'altra banda, que sigui un procés constant (al marge de la possible focalització en alguns moments: avaluació diagnòstica, avaluació final) en el que se sol anomenar l'avaluació del procés o avaluació contínua. És decisiu, a més, que l'aprenent assumeixi un rol actiu en el procés d'avaluació: que no la delegui completament en el professor o persona que orienta el seu procés formatiu (o, eventualment, en l'avaluació dels companys), sinó que vegi que com a aprenent hi té un paper important. L'anomenada heteroavaluació, doncs, ha de tenir el complement de l'autoavaluació. L'autoavaluació pot ser molt rellevant al llarg de l'avaluació formativa, un element clau d'ajut a l'aprenentatge i, alhora, un element més de criteri en l'avaluació final. Autoavaluar-se no és senzill. Es tracta d'una de les estratègies metacognitives d'aprenentatge d'una llengua. Autoavaluar-se és una pràctica necessària perquè ningú no sap més que l'aprenent mateix de moltes de les qüestions relacionades amb el seu aprenentatge (estratègies utilitzades, èxit o fracàs en l'aplicació de certes tècniques, dificultats superades, grau de satisfacció o d'insatisfacció o de motivació o desmotivació). No es tracta, amb tot, d'una activitat senzilla. Sovint 1) no tenim els instruments adequats per dur-la a la pràctica, 2) no sabem detectar les nostres llacunes lingüístiques o esbrinar-ne les causes, 3) som excessivament perfeccionistes (no sempre s'ha d'avaluar tot); 4) no sabem distingir entre els tipus d'errors que produïm (lapsus?, errors evitables?, errors no evitables amb els nostres coneixements?), 5) autoavaluem els nostres coneixements lingüístics però no altres aspectes fonamentals en l'aprenentatge com els que es relacionen amb el pla de treball o els objectius que ens tracem. L'aprenent de llengües té a la seva disposició eines que l'ajuden en l'autoavaluació des de tots els punts de vista. Hi ha diverses aplicacions 2.0 que permeten monitoritzar el pla de treball, els objectius o el temps establerts per l'aprenent. Pel que fa més pròpiament a la llengua, hi ha desenes de recursos a la xarxa, en el cas de l'anglès, que permeten autoavaluar-se a distància. Les eines mateixes de cerca (començant per Google) d'Internet poden esdevenir, si sabem preguntar-los, recursos que aporten criteris immediats per a l'autoavaluació de les produccions. És imprescindible, d'altra banda, conèixer eines concebudes expressament per autoavaluar la llengua. Vull destacar, en aquest sentit, els Can do statements (existents en tretze llengües: català, anglès, francés, portuguès, castellà, danès, etc.), dins el projecte Can Do, o els portfolios de llengües elaborats sota els criteris del Consell d'Europa, que conviden els aprenents a situar-se respecte al que saben, saben fer o es marquen com a objectius en l'aprenentatge d'una llengua. L'e-portfolio d'EAQUALS-ALTE és un dels més populars. Recomano fer-lo servir per autoavaluar-se, reflexionar, i tenir constància i evidències del procés d'aprenentatge. [Aquest apunt es publica també a Ejercicio de inglés.]

[566] Mor Joan Solà

Avui a classe de llengua catalana tenia previst fer llegir i analitzar als meus alumnes el discurs que l'any passat Joan Solà va pronunciar al Parlament. Un discurs en què Solà denunciava que la llengua catalana no estava bé de salut: de salut política, social i filològica, deia ell. Un discurs en el qual deia, a les seves darreres paraules: "Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre". El record de Solà romandrà: la combinació perfecta de passió i lucidesa i la insubornable fidelitat a la llengua. Un homenatge, des d'aquí i des totes les aules de llengua (llegiu la notícia a Vilaweb).

[565] Estructures del discurs oral

Quan parlem de l'estructura d'un discurs oral sovint ens ve al cap, ràpidament, la clàssica de plantejament, nus (o cos) i desenllaç. I pensem, també, seguint els clàssics, en les múltiples subdivisions d'aquestes parts: la introducció pot contenir una salutació i la captatio benevolentiae, d'una banda, i la partició (o resum dels punts principals del discurs), d'altra banda. El nus, al seu torn, pot contenir la narració dels fets i la demostració, amb la tesi i els arguments a favor del nostre punt de vista. A continuació, pot haver-hi la disputatio, o refutació anticipada dels arguments del nostre opositor dialèctic, per mitjà de l'anticipació de les objeccions. A continuació, també dins el nus, se sol trobar la refutació de la tesi i dels arguments del nosre rival. En darrer lloc, el final, epíleg o desenllaç, sol presentar un resum concentrat del que s'ha dit (la consabuda conclusió) i unes paraules adreçades a commoure (movere) l'auditori, d'agraïment, per exemple. L'estructura dels discursos orals es pot mirar també des d'altres angles: ens podem preguntar 1) si hi ha un ordre cronològic o artificial en l'exposició de les nostres raons; 2) si volem disposar els nostres arguments en un ordre creixent (dels febles als forts), decreixent (dels forts als febles) o amb fórmules intermèdies; 3) si la complexitat del nostre tema determina les parts del nostre discurs; 4) quina jerarquia presenten els elements del nostre text (idees, tesi, arguments, exemples, citacions, anècdotes) i si el nostre raonament és inductiu, deductiu, enquadrat o en paral·lel. L'estructuració inductiva consistiria a anar d'allò particular al més general, una conclusió, per exemple. La deductiva seria aquella que va de la conclusió a allò particular. L'enquadrada partiria, com la inductiva, del cas (el problema) i s'acostaria a la formulació de la conclusió, però hi hauria un retorn cap a la idea principal, i la faria reconsiderar. I l'estructuració en paral·lel, per acabar, focalitzaria en diverses opcions (de cop o en un contrast continuat).

[564] Recurs en línia de llengua de signes catalana

El grup de recerca TransMedia Catalonia de la Universitat Autònoma de Barcelona ha elaborat un recurs virtual basat en l'autoaprenentatge de llengua de signes catalana amb el suport del Consell Social de la UAB. Es tracta de Signem. La guia conté sis unitats, les primeres de les quals es dediquen a aspectes generals com la sordesa (què és una persona sorda, què és la comunitat sorda, quines pautes de comunicació hi ha amb una persona sorda), les llengües de signes (què son les llengües de signes, quins paràmetres formen els signes, quins són els articuladors actius i passius, com és l'alfabet dactilològic del català) i les implicacions que tenen aquestes llengües per als seus usuaris. La resta del material introdueix a la llengua de signes catalana amb l'objectiu de facilitar una comunicació bàsica amb les persones que fan servir aquesta llengua. Signem ens introdueix a les salutacions, els agraïments, les presentacions, els colors, l'expressió del temps, els nombres, el lèxic de la família i lèxic i fraseologia relacionats amb el context universitari i el contacte amb els seus diversos col·lectius. També hi trobem (unitat 5) qüestions relacionades amb el verb, l'asserció, la negació i la interrogació. Cadascuna de les unitats del material comporta una hora de temps d'estudi. El mitjà utilitzat per mostrar els signes és, com no podia ser d'altra manera, el vídeo. Celebrem, doncs, l'aparició d'aquest material que ens obre la porta a la llengua de signes catalana, uns mesos després que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei de la llengua de signes catalana (25 de maig).

[563] La metàfora (encara i sempre)

El poder explicatiu i didàctic de les metàfores és molt gran. Molt més encara que mostrar imatges explícites, ja que la metàfora planteja un exercici a la ment que deixa petja, un solc intel·lectual. A Aprendre llengües he fet alguna incursió cap a la metàfora, provant de fer veure algunes qüestions no senzilles d'explicar com ara la naturalesa de l'escriptor (un bus, un apedaçador o un arquitecte seguint la proposta de Creme i Lea) i provant també de definir un concepte clau en el panorama actual de l'ensenyament i aprenentatge de llengües, el de competència plurilingüe (vegeu les metàfores amb què intentava expressar tres caires d'aquesta qüestió: 1, 2, 3). Avui vull exposar tres metàfores que ens ajuden a entendre la naturalesa del discurs oral. Les prenc de J. A. Hernández i M. C. García a El arte de hablar. Manual de retórica práctica y de retórica moderna (2004). Els autors les fan servir per explicar el discurs oratori (i la seva necessària divisió en parts, la clàssica dispositio). Ens parlen d'aquest discurs com un edifici, un viatge, un passeig i una aventura. Un edifici perquè no n'hi ha prou amb el material: el discurs és el que fem amb el material, una construcció articulada. Un viatge perquè necessitem un destí orientador, que hem tenir ben clar i mantenir al llarg del desenvolupament de l'acte de comunicació, i que ha de contenir etapes i descansos. Un passeig perquè el discurs ha de tenir destí, però alhora les marrades que el facin amè, entretingut, divertit, relaxat. I una aventura perquè el discurs oral és risc, incertesa, sorpresa, estímul imaginatiu; l'aventura té també una gramàtica. Tot ajudant a construir un discurs oral a classe amb els meus alumnes, doncs, comentarem les quatre metàfores complementàries que contribueixen a la comprensió d'aquesta mena de text: l'edifici, el viatge, el passeig i l'aventura.

[562] Nogensmenys

Aquests dies a classe parlem de connectors. Hem fet una mirada normativa sobre la qüestió (no a les formes *doncs causal; *degut a que, *en quant a, *com [que!], etc.), per començar, i una mirada relacionada amb els registres, paral·lelament, i amb l'ús dels connectors en la llengua escrita i en la llengua oral: se'ns ha d'encendre un llum d'alerta davant formes que trobem a les llistes clàssiques de marcadors textuals (com la de Cassany a La cuina de l'escriptura) com ara endemés, suara, puix que, car, o nogensmenys. Hem de vigilar, és clar, a fer servir aquests connectors: no és pas per casualitat que la caricatura ridícula del president Montilla de Polònia a TV3 faci servir expressions com nogensmenys (mireu el vídeo al final d'aquestes línies). La mirada estilística sobre els connectors ens duu a reflexionar sobre la variació de connectors als textos (desitjable, és clar: si hem d'expressar moltes causes podem anar alternant entre la gran varietat de connectors causals). D'altra banda, cal tenir cura amb els connectors que impliquen l'ús de més d'una forma (en enumeracions, per exemple), que de vegades es pot oblidar d'expressar: d'una banda - de l'altra, per exemple. Una altra qüestió estilística és l'estalvi de la sobrecarrega de connectors. Ben sovint un determinat ús de la puntuació (reforçat per l'entonació i per l'èmfasi en la llengua oral) pot connectar els elements amb una completa precisió de sentit: "No han vingut: estaven malalts" (estalviem el perquè, ja que o altres connectors causals). Una altra qüestió relacionada amb els connectors i l'estil és la vigilància de l'ús propi dels connectors, sobretot en la llengua oral: "Hem estat fent això, però ha estat molt bé". En aquest cas expressem una idea adversativa que existeix al nostre pensament, però que no ho és en relació amb el que acabem de dir. Un altre aspecte relacionat amb el bon ús dels connectors és la necessitat d'impedir que se'ns converteixin en tics lingüístics. Aquest fenomen es produeix ben sovint en la llengua oral, però també en l'escrita (ús reiterat de la forma o sigui, per exemple). Vull fer un comentari, també, sobre alguns connectors correctes que poden acabar creant un efecte negatiu en el text si els fem servir massa: es tracta de formes d'èmfasi de l'estil de cal insistir, cal dir també, s'ha de tenir en compte, convé destacar, etc. La idea d'obligació que porten implícita pot arribar a crear una idea en el receptor de necessitat postissa dels arguments del discurs. "Cal, realment?", es pot preguntar algú davant una allau d'aquests marcadors en un text. La necessitat del que diem en un discurs no ha de pivotar mai excessivament en formes que facin explícita aquesta necessitat. Els arguments del discurs s'han de mostrar naturalment necessaris. En darrer terme, hi ha un altre aspecte dels connectors que és prou important: la seva funció de senyals visuals, d'elements d'ajut a la comprensió dels textos. No és gens irrellevant on els situem: certes posicions com l'inici de paràgrafs són convenients, si podem triar, per mostrar a cop d'ull els moviments lògics del text.

[561] Jocs per aprendre llengües

Descobreixo Digital Dialects, un web que dóna accés a activitats interactives d'una vuitantena de llengües. Es tracta d'activitats per a un nivell inicial, que presenten uns mínims de correcció conceptual i una consistència de disseny. Són activitats senzilles (en català en veig dotze, sobre vocabulari bàsic, el nom dels animals, els colors, la roba, els numerals de l'1 al 100, frases de contacte, etc.). És habitual que en aquesta mena de portals que pretenen tocar un nombre ampli de llengües la qualitat del material sigui molt baixa. A Digital Dialects (en visito algunes llengües com el basc, l'italià o el grec) hi ha un excel·lent equilibri entre la presentació d'uns rudiments de les llengües tractades, el plantejament d'uns jocs prou atractius i l'ús d'un disseny amigable. Un recurs més, doncs, per tenir una panoràmica lingüística d'un ampli ventall de llengües o per motivar els alumnes de nivells inicials a les aules d'ensenyament d'idiomes.

[560] Linguasnet

Avui vull donar una breu notícia de Linguasnet, un material didàctic creat dins el projecte europeu Leonardo Da Vinci adreçat a immigrants, amb el qual es pot aprendre anglès, portuguès, romanès i castellà. Es tracta d'un recurs que forma part de la iniciativa "An European Tool to Improve Access and Permanence of Immigrants in the Labour Market" que s'inclou en un conjunt més ampli de productes adreçats a l'acollida de la immigració (un informe sobre les necessitats dels immigrants per treballar i inserir-se a la societat d'acollida, un portal web, un fòrum on es poden compartir opinions, etc.). Linguasnet presenta catorze lliçons i s'orienta a desenvolupar les competències necessàries per parlar amb persones que saben qualsevol de les quatre llengües indicades. El material té catorze lliçons que inclouen animacions, exercicis interactius i d'escoltar i repetir i també jocs. Presenta una interfície senzilla, una estètica escolar i un enfocament didàctic molt clàssic. Linguasnet conté, d'altra banda, informació rellevant sobre els països on es parlen les quatre llengües objecte d'estudi, amb adreces útils per a les persones que hi volen anar a viure, passar un temps o treballar. El recurs incorpora també totes les qüestions sobre tràmits, mercat de treball, organitzacions relacionades amb la immigració, sistema educatiu, tràmits administratius o habitatge. Es tracta d'una eina que podem tenir en compte, doncs, com a referent per a l'anàlisi al màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, que engegarem a la UAB la setmana que ve.

[559] Oxigenar el discurs (1): les citacions

Els discursos orals necessiten una colla d'ingredients per ser eficaços i persuasius (ordre, naturalitat, simpatia i entusiasme del ponent, estratègies per rebaixar la densitat informativa, etc.). Una de les característiques que han de tenir, des del meu punt de vista, és l'oxigen, l'entrada de diversos elements que facin respirar el text i deixin respirar, al seu torn, els qui l'escolten. No hi ha res més soporífer que un discurs claustrofòbic, un discurs que dóna voltes sobre si mateix i que és incapaç de conduir el receptor ni tan sols un instant a un nou paisatge (de vegades amb una metàfora n'hi ha prou per endur-se els qui escolten a un territori radicalment nou). Les citacions són una via d'entrada d'oxigen. Responen a la idea que els discursos no sorgeixen ex nihilo, que es tracta d'actes situats, que es construeixen damunt un abans, una tradició, unes opinions d'altres autors que s'han expressat sobre el mateix tema. Les citacions, en general, fan la funció d'aportar autoritat al text; convé no abusar-ne (l'autoritat dels nostres textos ha de ser, bàsicament, la nostra), però és bo fer-ne servir degudament incorporades al text i sempre d'acord amb un ús honest de les fonts. El nostre auditori, en sentir una citació, s'allunya de nosaltres i viatja cap a altres personalitats que han parlat d'algun dels caires del nostre discurs. Pel que fa a l'ús de les citacions, cal tenir en compte algunes qüestions: les citacions no han de ser forçades, no hem de fer anar el nostre discurs cap a una citació que ja tinguem escollida a priori (seria un cas de la coneguda fal·làcia del franctirador, que consisteix a disparar primer i posar la diana, ben centrada, a continuació). No ens hem d'estalviar les que alguns autors anomenen citacions de rigor, aquelles que el públic trobarà a faltar si no les incorporem al nostre discurs. Podem ser molt més flexibles, en canvi, amb les altres menes de citacions, les accessòries. Allò que és inacceptable en l'ús de les citacions en un text ben construït és anar a buscar els clàssics webs de frases cèlebres (o llibres de frases cèlebres), organitzats temàticament o per autors. Que t'interessa un Pla, doncs un Pla. Un Faulkner, doncs un Faulkner. El nostre discurs, amb citacions de faramalla com aquestes, no prou motivades, serà gairebé segur un discurs ridícul. Podem fer entrar oxigen als textos, sí, en forma d'intertextualitat, però hem d'evitar que hi entri l'aire enrarit de les citacions enllaunades.

[558] Modalització als textos (i 2)

Aquests dies parlem a classe de la modalització als textos argumentatius. La modalització és un fenomen que s'estira i que s'arronsa. Es pot dir que als textos argumentatius la modalització ha de ser d'una determinada manera? Penso que no. Podem parlar més aviat de tendències, que poden estar condicionades per moltes circumstàncies. Si es tracta de persuadir (finalitat dels textos argumentatius), l'emissor pot diluir la seva presència, deliberadament, a fi de guanyar una imatge d'objectivitat (amb impersonalitzacions, per exemple). Però també podem argumentar que una primera persona contundent té molta força de persuasió. No es pot afirmar pas universalment, d'altra banda, que calgui eliminar el jo d'un text i amagar-lo rere un nosaltres o una forma impersonal. És més: l'ús del jo és ben sovint una mostra d'assumpció de responsabilitat. El text argumentatiu, d'altra banda, tendeix a tractar el destinatari amb una distància respectuosa. Pel que fa al grau de certesa, pel fet de tenir una tesi i voler-la defensar, partim d'unes certes seguretats, sense les quals ja no iniciaríem l'argumentació. Ara bé: la modèstia i la falsa modèstia esquitxen ben sovint, per elecció de l'autor, els discursos argumentatius, per oferir potser una imatge més propera a la de l'interlocutor o l'audiència. Pel que fa als judicis de valor, els textos argumentatius hi tendeixen; sobretot als de base cognitiva, racional. I les normes de cortesia i la preservació de la imatge? Preservar la imatge del qui parla i dels altres és un objectiu noble i ideal. Però no pas a tots els actes argumentatius hi ha el fair play que caldria esperar. Quantes vegades no hem vist que les argumentacions pivoten en l'atac a la persona (la fal·làcia ad hominem), en l'erosió pertinaç de la imatge de qui defensa la tesi contrària? Quantes vegades no hem vist, en un altre sentit, un orador que, per manca de destresa, erosiona la seva pròpia imatge declarant que ell "potser no és la persona més indicada per ser a la taula rodona, perquè en realitat ell es dedica més aviat a un altre àmbit i...". Els textos argumentatius presenten unes tendències pel que fa al fenomen de la modalització, però hi ha factors que obren les portes a variants. El que hauria de fer l'autor, a parer meu és 1) ser conscient de tot allò que ell revela de si mateix en els actes comunicatius en què pren part; 2) mostrar una coherència en les tries fetes (una tria lícita, no pas l'única: parlar com un expert, amb gran seguretat); 3) no defugir mai la seva responsabilitat sobre el que diu; 4) entendre que el discurs argumentatiu és un exercici d'estratègia i que les decisions sobre la modalització són ben sovint deliberades més que no naturals.

[557] Modalització als textos (1)

La modalització d'un text ve determinada per les marques que l'emissor hi deixa que revelen el seu posicionament, els seus pensaments, els seus valors. En una paraula: la seva presència. La modalització zero en un discurs no és gaire imaginable: ens trobaríem davant un text sense ànima, davant la producció d'una màquina. Els elements modalitzadors són ben comuns al discurs, doncs, sota diverses formes. La major o menor presència de l'emissor al text (i també la manera de referir-se al receptor) són una traça de modalització, evidentment. L'emissor pot optar per mostrar-hi el seu jo de manera més o menys manifesta (amb elements com: jo, a mi, meu, segons la meva opinió...) o per cercar, com es fa sovint quan es pren la paraula en públic, una forma de plural de modèstia ("hem dut a terme aquest projecte..."). Les estratègies d'impersonalització per mirar de reduir la presència al text són, igualment, molt utilitzades i la llengua en té un elenc ben ampli ("es considera provat que és innocent..." davant de "l'advocat ha demostrat que és innocent"). La modalització sura, també, a partir d'altres elements: podem expressar un nivell de seguretat alt sobre el que afirmem... o no tant, o no gens. Les maneres de fer-ho són moltes: no té res a veure dir “Segur que són els culpables” que “Potser són els culpables”. El nostre grau de certesa sobre el que afirmem pot variar, i molt. També el joc de veus que es produeix dins un discurs deixa rastres de modalització: si no afegim veus al discurs, encara que no ho sembli, hi som: el discurs és nostre; segons com es miri, és impossible ser-hi més. Si afegim veus al discurs, d'altra banda, no podem pas dir que hi siguem menys: la tria d'autoritats alienes (favorables o contràries) és sempre plena d'intenció. La manera de reportar les paraules d'altri es pot utilitzar, si es vol, per reforçar encara més la presència personal de l'autor al text (“Discrepem amb Joan Saura quan afirmava ahir que els mossos havien actuat bé” davant de la forma més neutra: “Joan Saura va afirmar ahir que els mossos havien actuat bé"). Són els judicis de valor, amb tot, un dels elements clau de la modalització als textos: fins a quin punt valorem? Els procediments per a l'expressió del judici de valor són diversos: per exemple, els mots axiològics (menyspreable, bo, adequat, estratagema, conxorxa, presumpte, projecte d'alcalde...). Una altra marca de modalització es desprèn del tractament de la imatge de les persones implicades en el discurs: una colla de procediments estudiats per la pragmàtica (les anomenades normes de cortesia) accentuen, per exemple, el respecte per la imatge del nostre interlocutor (encara que hi estiguem polemitzant!) i ens mostren com a persones que optem per unes relacions comunicatives civilitzades, corteses, no bel·licoses. O tot al contrari. Amb quina mena de paraules modalitzem? No tan sols amb adjectius valoratius, és clar, ben típics (interessant, dolent, polèmic). També amb substantius, adverbis de manera (completament, simplement), verbs de dicció (criticar, denunciar), recursos prosòdics (l'èmfasi, per exemple), frases fetes i fins sufixos (és un artistàs), imatges o usos humorístics i irònics del llenguatge. Deixo al peu d'aquestes línies un fragment on veiem diversos trets de modalització del discurs en el personatge d'Artur Mas de Polònia: expressions valoratives (mentida, propaganda, ens tenen mania) o èmfasi en la veu i llenguatge absolut, restrictiu o generalitzador tot plegat al servei d'un nivell alt de certesa ("a Convergència no ho hem fet mai"; "res de res Duran"; "fia-te'n tu dels diaris").

[556] Companys

Avui m'han desvetllat les trabucades en memòria de l'afusellament del president Companys. Un enfilall de trets a l'aire s'ha avançat una hora a la llengua edulcorada de l'alarma del mòbil. Ha estat una frase solemne, simple, aspra, contundent. Una sintaxi de sons s'ha alçurat contra l'exercici miserable de la força, contra la pràctica de la crueltat i l'assassinat de les raons. Avui a trenc d'alba el llenguatge dels trabucs ens ha recordat que hem de viure revoltats.

[555] Recollir les piulades

Aquests dies em trobo implicat en l'organització d'un esdeveniment professional en el qual volem donar pas a algunes de les eines d'expressió que el web 2.0 ha anat popularitzant aquests darrers temps, que molts de nosaltres ens hem llançat a fer servir i que comencen a ser indispensables en esdeveniments públics. Ens hem decidit a obrir hashtags de twitter per als actes de la jornada i també per als diversos grups de treball que es reuniran el primer dia. Es tracta de fer lloc a l'abans i el després de la jornada, de fer que que no quedi delimitada pels moments solemnes d'obertura i de tancament de l'esdeveniment, i, sobretot, d'afavorir al màxim la piuladissa, de donar paraula a tothom en qualsevol dels actes programats. Es fa necessari, amb tot, que l'organització gestioni les piulades dels participants (presents o absents) a la jornada i les serveixi als interessats d'una manera amigable. Trobo algunes eines que ens poden anar bé en aquest sentit: tweetdoc, per començar, ens recull fàcilment en un document pdf fins a 500 piulades. Altres eines que ens permeten presentar un mur de piulades que es pot projectar al llarg de l'esdeveniment són utweet (massa carregada pel meu gust, i poc llegidora); anothertweetonthewall, molt atractiva, i altres eines com wiffiti. Les provarem, aquests dies i, amb tota seguretat, les experimentarem a la jornada. Si en coneixeu d'altres o voleu recomanar o valorar les que acabo d'indicar, els comentaris seran molt ben rebuts.

[554] Aprendre una llengua: estratègies per a l'expressió oral

A l'hora d'expressar-nos oralment en una llengua que aprenem podem tenir en compte una colla de consells estratègics que ens han de permetre aproximar-nos al nostre objectiu de comunciació. És imprescindible, per començar, afavorir al màxim l'exposició a les situacions de parla, que no són sempre fàcils de trobar si no vivim en un context on aquesta llengua s'usi habitualment. La desinhibició (el clàssic llançar-se) a l'hora de parlar és, d'altra banda, fonamental. És decisiu, igualment, tenir una bona coneixença de nosaltres mateixos com a parlants de la llengua que aprenem, provant de no subestimar-nos ni de sobreestimar-nos. Saber què podem i no podem fer ens ajuda molt a aconseguir execucions adequades. És oportú, per exemple, esquivar la situació d'haver-nos d'expressar sense preparació prèvia sobre temes o idees que considerem complexos, o sobre qüestions de les quals no dominem la terminologia específica. Un bon nivell de consciència del que no sabem encara dir genera un tipus d'estratègies fonamentals en qualsevol aprenent de llengua: les anomenades estratègies d'evitació. Si preveiem o sabem gestionar bé les nostres llacunes comunicatives (una paraula, una estructura, una resposta en un context pragmàtic determinat), podem aplicar-hi la substitució per altres formes que acompleixin l'objectiu comunicatiu. La capacitat de parafrasejar pot ser un recurs excel·lent, en aquestes situacions, o també l'ús puntual de la gestualitat o de les expressions facials. No trobar les paraules, doncs, pot no ser un problema greu si tenim prou recursos per superar la situació. Acontentar-nos amb un resultat aproximatiu, d'altra banda, és una necessitat si volem superar els obstacles que poden sorgir quan ens expresem oralment. Una altra bona estratègia a l'hora d'expressar-nos en una llengua que no coneixem gaire és guanyar temps, mentre parlem, per pensar el camí lingüístic que podem seguir (algunes expressions omplidores poden ajudar-nos a aconseguir-ho). Un altre ajut, sens dubte, és escoltar atentament el nostre interlocutor, que ens forneix una enorme quantitat d'input rellevant per a la nostra interacció. Hem de veure el nostre interlocutor, d'altra banda, com algú que ens pot ajudar, no com un jutge implacable dels nostres errors i hem de saber, alhora, preguntar-li el que ens calgui o, si ho creiem convenient, demanar-li correcció. Pel que fa a la pronúncia, aspecte crucial de l'expressió oral, és aconsellable enregistrar-se, si és possible (les aplicacions que permeten fer-ho a la xarxa són moltes: Audiopal, Audioboo, per exemple), escoltar la pronúncia dels mots als diccionaris que incorporen so (en anglès, per exemple, el popular Dictionary.com, o eines com Forvo, howjsay, el Bee English Dictionary, o l'útil eina per a la pronúncia de noms de persona, de llocs i de coses Inogolo), o utilitzar conversors de text a veu, malgrat les limitacions que presenten, sobretot pel que fa a l'entonació (Vozme, Readthewords o Ispeech). L'anticipació, finalment, és sempre una bona estratègia: és bo preveure, doncs, totes les circumstàncies i característiques de l'acte de comunicació per resoldre-les a l'avançada, si es pot. Un bon consell, si ens hem d'expressar amb algú en la llengua que aprenem, és parlar-nos interiorment una bona estona en aquella llengua abans de trobar l'interlocutor.[Aquest apunt es publicarà també a Ejercicio de inglés.]

[553] Condicions bàsiques per al discurs oral

Aquests dies, al grau d'Humanitats, anem donant forma al taller de llengua oral. Quan ens disposem a fer una intervenció oral formal (una conferència, una comunicació) hi ha algunes condicions bàsiques perquè aconseguim el nostre objectiu. Necessitem, en primer lloc, un orador amb prou convicció i personalitat per assumir el seu discurs, la seva intervenció. Un orador que ha de conèixer-se en profunditat com a orador (els seus punts forts i els seus punts febles, per potenciar-los o contrarestar-los). Un orador que ha de ser conscient que interpreta un rol, però que alhora ha de saber que una de les condicions bàsiques per al seu èxit comunicatiu és la naturalitat, un dels elements clau de tota comunicació pública; totes les impostacions i sobreactuacions són molt poc tolerades per l'audiència (unes pauses excessives, unes cadències exagerades, una ampul·lositat carregosa). Necessitem un orador que ha de ser conscient, també, que en la seva execució transmetrà continguts, però també un ampli ventall d'aspectes relacionats amb els valors, les creences, les actituds, que arribaran al públic amb tanta o més força que les idees de què parli. Un orador, doncs, que ha de saber que fàcilment serà un model o un antimodel i no tan sols per la matèria que exposi al seu discurs. Altres condicions bàsiques per al discurs oral formal monogestionat són que l'orador controli la por escènica, que sigui capaç de captar l'estat d'ànim del públic i adaptar-s'hi (la capacitat d'adaptació és, en general, decisiva), que senti passió per la matèria de què tracta i, naturalment, que conegui prou aquesta matèria: gran part dels fracassos en parlar en públic es deuen a no saber prou bé de què es parla. Més condicions bàsiques, encara, per a la producció amb èxit d'un discurs oral: la preparació acurada del discurs, la producció en un temps que no pugui ser percebut com a excessiu i, naturalment, la capacitat de qui parla d'analitzar tots els factors que determinen el context del discurs i, alhora, d'ajustar-s'hi (tipus de públic, necessitats que té, expectatives, coneixement del tema, predisposició cap al tema o l'orador, etc.). A totes aquestes condicions bàsiques cal afegir-hi encara una de les primeres coses que l'orador ha de tenir clares i que és fins i tot més important que el seu tema: la finalitat del seu discurs. Vol explicar, vol persuadir argumentant sobre una tesi determinada, vol transmetre una emoció? Quina d'aquestes finalitats vol que domini al seu discurs?

[552] Què és això del català?

La Plataforma per la Llengua ha elaborat una guia ben atractiva adreçada als estudiants universitaris nouvinguts, dins la fructífera línia de preocupació social per l’acolliment lingüístic i la preocupació de l'entitat per la llengua catalana a la universitat. Es tracta de la guia Què és això del català?, que ha distribuït darrerament la URV entre els seus alumnes Erasmus. L’edició ha tingut el suport de la Secretaria de Política Lingüística i el Barcelona Centre Universitari. Es tracta d’una guia trilingüe (català, anglès, castellà). El text conté una part de presentació, senzilla però efectiva, una part de situació sociolingüística (presentació de la realitat per àmbits: el català al teatre, al cinema, als mitjans de comunicació...) i una tercera part, la més interessant des del meu punt de vista, la de les situacions reals, amb les quals els estudiants de fora de seguida es poden sentir identificats. Trobo encertat, també, que hi hagi una secció de bibliografia, legislació, i webs d’interès al final del volum. I m’agrada, també, el tractament que es fa d’un tipus de dades més dures, les que solen anar acompanyades de segles i noms (fets històrics, culturals, artístics...), que fàcilment podrien afeixugar el text. En unes discretíssimes notes a peu de pàgina es resol la necessitat de donar una pinzellada sobre aquestes qüestions, una pinzellada molt senzilla, mínima. Com han canviat les coses aquests darrers anys! En fa deu o quinze l’acollida lingüística se centrava molt en la immersió històrica, cultural, lingüística unilateral (de nosaltres cap a ells), que els devia resultar esgotadora. Ara hem entès que hem d’acollir sense immergir els nouvinguts en aquests aspectes (la informació és a tot arreu). I també que l’acollida és un acte recíproc.

[551] Bones pràctiques de multilingüisme

Dilluns vaig assistir a la V Jornada Internacional de Bones Pràctiques de Gestió del Multilingüisme (la gestió del multilingüisme a l'aula: experiències dels centres educatius), organitzada per Linguamón i pel Departament d'Educació de la Generalitat. L'acte va tenir dues conferències, la inaugural, a càrrec d'Artur Noguerol, i la de tancament, igualment interessant, a càrrec de Daniel Coste, conegut especialista francès que molts de nosaltres identifiquem amb el Marc europeu comú de referència, del qual és un dels quatre autors principals. Coste va parlar de la competència plurilingüe en el marc de la dimensió plurilingüe i intercultural de l'educació i va explicar com tendir a un currículum de llengües integrador. Vull destacar en aquesta entrada les intervencions de l'escola Garona de Vielha (Júlia Pérez), i la que es va fer sobre el tractament de les llengües a l'escola andorrana (Anna Oliva). Em va interessar molt, d'altra banda, el projecte europeu Euromania (presentat per Rosa Fornell), que actualment s'està adaptant al català. Es tracta d'un material elaborat dins un programa Sòcrates per cinc països (Itàlia, Espanya, França, Portugal i Romania) i que treballa amb set llengües i a partir de la metodologia de la intercomprensió romànica, darrerament tant en voga. El material es concep per a un públic de 10-12 anys, però és vàlid, també, en altres franges d'edat. Euromania consisteix en vint mòduls de diferents matèries del currículum (aspecte clau, aquest: la llengua treballada des de les àrees encara anomenades no lingüístiques: matemàtiques, socials, naturals i tecnologia) i proporciona als alumnes recursos metalingüístics i per a la intercomprensió. El material cerca "crear les primeres competències d'intercomprensió i de plurilingüisme". Va la pena fer un cop d'ull al material, que trobem, en aquesta adreça. Euromania és, sens dubte una bona pràctica més de multilingüisme. Esperem que amb aquesta i tantes altres pràctiques a Linguamón se li continuï girant feina per molts anys.

[550] La comunicació com a gènere de discurs

Aquests dies a classe parlem de les comunicacions com a gènere de discurs academicocientífic. La seqüència didàctica en què treballen els alumnes acabarà, d'aquí a unes setmanes, en la producció d'una comunicació per a un congrés o jornada. La comunicació és un gènere aparentment menor, al costat de les conferències (que solen tenir una durada de 45 a 60 minuts, mentre que les primeres van dels 10 als 30 minuts). Es tracta d'un tipus de discurs predominantment monogestionat que sol tenir un final obert a preguntes i dóna pas, per tant, a una situació dialògica. Una de les sorpreses habituals quan parlem a classe de les comunicacions és que es tracta d'una producció oral amb uns lligams molt forts amb diverses produccions escrites que sorgeixen en l'abans, el durant i el després de la breu execució oral. La comunicació sol començar amb el "call for papers" que demana un primer tipus de text escrit, el resum (o abstract), amb un títol adequat i unes paraules clau (sempre dins les convencions establertes pels organitzadors de l'acte). Un text escrit que, de vegades, és anònim perquè el comitè científic pugui avaluar-lo amb total independència. Si el resum és acceptat ve l'elaboració del text extens (de nou segons les convencions: nombre de paraules, tipus de lletra, manera de citar la bibliografia, etc.). I la nostra intervenció oral encara necessita el suport d'altres textos escrits: un bon guió mentre parlem, potser un dossier de mà (handout) per als assistents, i, ben sovint, algun text projectat per pantalla elaborat amb algun programa de presentacions... Cadascun d'aquests textos (escrits, però alhora multimodals: amb imatges, gràfics, vídeo, àudio, etc.) té les seves pròpies lleis d'elaboració, que hem de sotmetre a la nostra creativitat, originalitat i autoria. Encara pot ser que el nostre text acabi publicat a les actes del congrés, amb la qual cosa tenim, aleshores, una nova concreció escrita, en un nou suport, del que diem. La comunicació, doncs, és un gènere oral que ens exemplifica molt bé l'estreta relació i interdependència entre els textos orals i els textos escrits. Com estan fent canviar les noves tecnologies les clàssiques comunicacions? [Llegiu, si us ve de gust, alguns comentaris en aquesta línia a l'entrada Inconferències d'Aprendre llengües.] En la mesura que ara l'autor i les seves idees són més que mai a l'abast (hi ha qui penja la presentació a la xarxa abans de fer-la, per exemple, i no és difícil accedir a les idees dels ponents), les comunicacions han de tendir a ser menys reveladores i han de passar, en canvi, a ser més dialògiques: l'autor troba o retroba persones que estan al cas (o poden estar-hi) del que ha de dir, a les quals no pot explicar el que segurament ja saben. El diàleg, doncs, pren més sentit que mai. Les comunicacions poden passar a ser, doncs, més que mai, comunicacions. En el context de la xarxa, d'altra banda, el ponent ha de considerar que el seu públic pot ser dins i fora les parets del congrés (sovint retransmès, o piulat des de la sala), i també que el moment d'assistència a l'acte queda relativitzat, ben sovint, per la possibilitat de veure els vídeos de les intervencions i els materials projectats en l'esdeveniment en espais de hosting a la carta com YouTube o Slideshare. El ponent ha de pensar, doncs, també, quan parla, en el seu públic asincrònic: l'accentuació d'alguns trets contextuals pot no resultar sobrera, des d'aquesta perspectiva. Què més està canviant del gènere discursiu comunicació?

[549] Trobar un nom

Trobar un nom per al gos, el nen, el bloc personal o l'empresa ha deixat de ser una tasca quasi íntima. El naming, cada cop més complex en una societat saturada de noms on aviat no n'hi haurà de nous, s'ha convertit en una activitat on el component social té un pes enorme, d'acord amb l'esperit cooperatiu que regna a la xarxa, i en una activitat, també, on els ginys han començat a donar-nos un cop de mà decidit. La xarxa és plena de persones que cerquen socialment un nom, una paraula justa per designar una realitat propera: a Yahoo Respostes, en fòrums, en xarxes socials. Hi ha qui cerca un nom per a un gos, un nom per a un supermercat, un nom per a un programa de ràdio, un nom per a un grup coral, o un nom per a una floristeria o un nom per a un aeroport. Qualsevol denominació és posada a referèndum en un moment i resolta per la multitud. Les eines d'ajut per anomenar també són, deia, pertot. Si voleu buscar un nom de domini que us pugui convenir, teniu eines com Bustaname o com Instant Domain Search. Si voleu crear una marca i registrar-la, si cal, TM Click us pot anar bé. Si el que voleu és trobar un nom anglosaxó per al vostre fill o la vostra filla, podeu visitar el web Babynamer. I si el que voleu és anomenar el vostre web, la vostra empresa o el vostre bloc i no voleu seguir els innombrables consells en forma de textos o vídeos que hi ha a la xarxa per fer-ho, teniu una eina com Wordoid. Una eina que treballa amb uns quants idiomes i que té la delicadesa de recollir els nostres suggeriments (que el nom contingui tal o tal altre fragment, per exemple, al principi del nom o al final) i la delicadesa, fins i tot, de fer que les propostes resultants siguin naturals en la llengua triada. En la cerca de contrasenyes, igualment, les eines ens resolen la tasca de trobar un nom fàcil però difícil (ens hi ajuden, per exemple, password.es, safepasswd.com, password.10try, maord.com, passwordbird, etc.). Que lluny que queden les llistes fetes a mà de noms de nen i de nena tot consultant el llibre de J. M. Albaigès. Tant com aquella època obscura en què no se sabia, al llarg de setmanes i setmanes, si era nen o era nena.