[871] Llengua i autoritat natural

L'autoritat té una relació estreta amb la llengua. L'autoritat natural d'un mestre, un polític, un empresari es comunica, generalment, amb molt poques paraules, molt sovint amb cap. Es percep a priori, forma part de la persona, gairebé diríem que s'irradia. L'autoritat natural es una presència fonamentada que no necessita cap desplegament retòric, que no depèn del present ni del futur, que no se la juga a cada acte de comunicació, senzillament perquè ja ha guanyat. És una mena de gruix que constitueix la persona. El silenci, doncs, és una de les formes de comunicar bàsiques de l'autoritat natural (heu vist mai, en canvi, algú autoritari silenciós?). L'autoritat natural també es manifesta, lògicament, amb paraules. Es tracta sempre de paraules justes, precises, clares, corteses, autèntiques, raonades i, sobretot, de paraules que no pretenen tenir l'última paraula. La llengua testimonia també la manca d'autoritat natural. La presència al discurs de cortines de fum, l'augment del volum per ofegar els arguments aliens, la gestió arbitrària del temps en els actes comunicatius, la negació de la interacció... En els casos extrems de manca d'autoritat natural el discurs prova, en un darrer esforç literalment patètic, de fer-la explícita (amb l'ús de verbs que expressen decisió, o de verbs conatius: ordeno, mano, decideixo, estableixo, determino, disposo...), o amb l'ús ultrat de la primera persona, el darrer flotador de l'autor. No hi ha res que reveli menys autoritat natural que les paraules del líder polític que diu als seus, en to impositiu: jo determino que es faci això. Quan el líder es troba pronunciant una frase com aquesta ja ha perdut l'autoritat (si mai n'ha tingut). L'explicitud de l'autoritat és gairebé sempre el senyal de la seva inexistència.

[870] Sensibilitzar en l'avaluació

A més de participar en processos d'avaluació rigorosos amb instruments fiables i vàlids, els aprenents de llengües necessitem anar avaluant els nostres progressos constantment i de manera informal, tenir la sensibilitat agusada per entendre que l'autoavaluació regular, fins i tot la més purament intuïtiva, té un valor extraordinari en l'aprenentatge i el pot afavorir enormement. En general, com és lògic, professorat i organitzacions tendeixen a dissenyar instruments per als moments clau (sobretot la certificació) i que s'acostin a la perfecció, amb el suport d'experts en llengües i en psicometria, però no és tan freqüent que s'estimuli els aprenents en la necessitat i la importància d'avaluar-se o autoavaluar-se regularment. El fet té més transcendència ara que moltes persones s'han llançat a aprofitar totes les oportunitats per aprendre llengües informalment. M'agraden dos menes de productes que sensibilitzen en l'avaluació: els materials que fan treballar les estratègies d'aprenentatge relacionades amb l'avaluació, d'una banda, i els productes de sensibilització cap a l'avaluació plantejats com a jocs o divertiments, productes als quals no s'ha de demanar pas un resultat final inqüestionable, sinó que els aprenents hagin reflexionat sobre una qüestió, que en siguin més conscients, que hagin eixamplat el seu punt de vista sobre un aspecte i que facin la gimnàstica de preguntar-se sobre ells mateixos. Fa temps vam dissenyar al Servei de Llengües de la UAB una eina que feia jugar els aprenents amb la noció de competència intercultural per mitjà d'un test (el Test d'Obertura Intercultural). No es tractava de veure quants punts s'obtenien, al final del test, sinó d'haver seguit un procés de preguntes que interpel·laven sobre el grau d'obertura intercultural. M'agrada també l'eina Auto-avalía as túas destrezas lingüísticas (en gallec, però es presenta també en diverses altres llengües), del CEML, que ens indica, responent successivament diverses preguntes que es van adaptant al nostre nivell, en quin punt ens trobem pel que fa a les quatre destreses en les llengües que vulguem. Orientativament, és clar, i tot jugant. L'eina té com a base el MECR i el Portfolio Europeu de les Llengües del Consell d'Europa, dels quals és un desenvolupament lúdic.

[869] Marc competencial del docent d'idiomes

Aquests dies hem tancat un projecte interuniversitari relacionat amb l'ensenyament d'idiomes. Es tracta del Marc competencial del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics de Catalunya. L'hem dirigit al Servei de Llengües de la UAB, amb la col·laboració del Servei de Llengües Modernes de la UdG i d'UPF Idiomes. S'ha fet una edició del Marc competencial en paper, en forma d'un opuscle, i se'n pot consultar també una versió a la xarxa al Dipòsit de documents digitals de la UAB. El Marc és una iniciativa sense voluntat prescriptiva: té la funció d'orientar el professorat d'idiomes i els responsables de la docència i de la formació dels docents d'idiomes sobre tot allò que es pot considerar rellevant en la tasca d'un docent de llengües (de qualsevol llengua) en un context específic i característic, el dels centres de llengües de les universitats, i en un moment de canvis com l'actual. El Marc competencial planteja dues-centes cinquanta competències, organitzades en tres àmbits: [1] el context; [2] el desenvolupament professional; [3] l'entorn d'aprenentatge. El document estableix, d'altra banda, sis eixos que considerem clau en el perfil del professorat: [A] coneixement; [B] flexibilitat i adaptació; [C] comunicació; [D] actituds i valors; [E] anàlisi i reflexió crítiques i [F] creativitat, innovació i millora. La combinació d'aquests sis eixos amb els tres àmbits esmentats configura divuit espais [A1, B1... F3] en els quals es concreten les competències del professorat. Un excel·lent professor de xinès que acabés d'arribar a Catalunya i comencés a treballar en un centre d'idiomes universitari català, en un context nou, presumiblement s'hauria d'interessar, sobretot, per allò que es descriu a A1 (Coneixement + Context). Un professor de portuguès molt jove i ben preparat però sense gens d'experiència de treball a l'aula, presumiblement s'hauria d'interessar, sobretot, pel que es descriu a les seccions A3-F3 (tot allò que afecta la gestió de l'entorn d'aprenentatge). Aquests són només dos exemples quasi a l'atzar de possibles aplicacions del Marc. Esperem, precisament, això, que sigui aplicable i útil. Que els formadors de llengua puguin autoavaluar-se, si volen, i que les organitzacions tinguin criteris per organitzar la formació del seu personal i fer-la rellevant al màxim. El Marc competencial del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics universitaris de Catalunya ha tingut un ajut de la Generalitat de Catalunya.

[868] Els marges del lèxic

Aquests dies he llegit l'obra recent de José Antonio Pascual, vicedirector de la RAE, No es lo mismo ostentoso que ostentóreo: La azarosa vida de las palabras (Barcelona: Espasa, 2013). Es tracta d'un text recomanable per a tots aquells amants de les converses filològiques, en aquest cas sobre lèxic. Es tracta d'una obra documentadíssima sobre un gavadal de paraules del castellà (no s'entén que el volum no contingui un índex dels centenars de formes de què tracta), amb la vista posada en el fenomen del canvi lingüístic, davant el qual l'autor defuig actituds puristes. L'experiència lexicològica i lexicogràfica de l'autor i el seu accés a fonts documentals, bases de dades, diccionaris i tota mena de recursos de lèxic que la xarxa posa ara a disposició de tothom, atorga una gran solvència a les divagacions filològiques de l'autor. El valor de l'obra, amb tot, com a bon text del moment present, no rau tant a aportar informació com a filtrar-la, organitzar-la i subordinar-la a una visió personal original. El text no té per objectiu principal deixar clar quines paraules són acceptades, normatives, quins sentits es poden donar per bons i quins no en l'espanyol actual, encara que faci referència constant a aquestes qüestions. L'obra reflexiona, més aviat, sobre els marges de maniobra que deixen les paraules als usuaris de la llengua. Uns marges en què aquests s'han de moure, idealment, amb coneixement dels esquemes bàsics de la llengua (de la formació dels mots, per exemple) i dels seus canvis; amb intuïció; amb sentit de la mesura; amb sentit estètic; amb creativitat. No cal dir que m'agrada la música general del text: els diccionaris no són cap punt d'arribada, sinó un punt de partida; cal conèixer les regles mínimes de funcionament de les llengües per ajustar-hi les pràctiques; es poden trencar les normes, però amb un sentit; no tot és lògica (ni ha de respondre al logicisme) en les llengües i en el seu lèxic ("la lógica del léxico es su historia"); cal confiar en el parlant, que ha de treure tot el que pugui de les possibilitats de la llengua, un espai ampli i generós. Pascual ens convida a entrar en un terreny inestable i atzarós, el de les paraules de l'espanyol, on conviuen lògiques aclaparadores amb desordres i desequilibris flagrants. El lector surt de l'obra amb la confiança i la seguretat de tenir uns marges amplis en l'ús del lèxic però, alhora, amb la responsabilitat d'haver de transitar bé dins aquests marges.

[867] Lletra corrupta

A Aprendre llengües hem parlat algunes vegades de cèlebres documents manuscrits que afecten i col·lapsen la vida pública. Unes ratlles escrites de la mà d'algú, en certs moments i contextos, poden prendre un relleu extraordinari. És així que dedicàvem una entrada al famós mocador-contracte de Lionel Messi, per exemple, temps enrere (ara el jugador acaba de signar fins al 2018 damunt paper verjurat). Aquests dies ens hem cansat de veure un altre text manuscrit, gràcies a o per culpa d'algú que s'ha ocupat que el poguéssim veure tots els que hem volgut a les pàgines del diari El País i després ja pertot arreu. Es tracta, naturalment, de les suposades notes de l'extresorer del PP, Luis Bárcenas, que suposadament reflecteixen, com se sap, una comptabilitat poc neta, i que indicarien que diversos càrrecs del partit podrien haver rebut suculents sobresous. Tot és presumpte, encara. Falta només que la justícia no sigui presumpta justícia i que tot s'aclareixi ben aviat. Aquests dies molts hem donat un cop d'ull a la grafia corrupta. Encara que els textos manuscrits són en recessió en les nostres transaccions quotidianes, poder copsar algun tret significatiu en la lletra d'un corrupte sembla un exercici interessant. Hi ha qui ha fet un pas més, però: el dissenyador Marc Garriga, d'IDENTYA, ha tingut la idea genial d'apropar-se a aquesta lletra de la qual tothom fuig com de la pesta (¿qué libro de contabilidad?, ¿qué letra?, ¿qué qué?) i crear un tipus, la inefable Corrupt Script (altres persones, posteriorment, n'han fet una font editable). La iniciativa de Garriga és rupturista (corrupció també ve de rompre, però en un altre sentit ben diferent del que apunta cap a la creativitat i l'originalitat). Em sembla, senzillament, una idea fantàstica. Darrerament assistim a debats inversemblants en què la disputa sobre les idees ha deixat pas a un altre debat més primigeni, el debat (seriós!) sobre l'existència de les coses tangibles: els papers existeixen o són una fabulació de no se sap ben bé qui? L'informe que acusava el candidat Mas va arribar a existir, o no? No podem viure en aquest estat de dubte sobre l'existència mateixa. Gràcies, doncs, a Marc Garriga, per donar més cos i més vida a aquests gargots de la nostra realitat cada dia més evanescent.

[866] Interacció, sisplau

Una de les característiques més valorades de la comunicació actual és, sens dubte, la interacció (com més va més apreciada, d'altra banda, també, en l'ensenyament d'idiomes). La interacció que es produeix en espais virtuals, vivíssima, té unes regles de funcionament noves, a què no estàvem acostumats, que estudia la pragmàtica entre altres disciplines. No reeixir a interactuar amb diligència en el ciberespai pot ser encara relativament comprensible, perquè es tracta d'un terreny que es mou constantment sota els nostres peus, els usos del qual es van descrivint a mesura que els usuaris el fem nostre. El que no és de cap manera acceptable és el blindatge per no haver d'interactuar que s'atorguen certs servidors de la cosa pública que poden dir, però que no poden ser preguntats, o que tenen la potestat de diferir tant les preguntes que ja no té cap sentit haver-les formulat. Tota aquesta lentitud no fa altra cosa que congelar dramàticament l'engany als ulls d'una societat que corre rabent. La societat civil ja no pot tolerar que la governin polítics de cera, que compareixen amb la frase preparada, calculada, amb la mentida perfectament delimitada, amb l'ambigüitat estudiada, que poden no acceptar la possibilitat d'haver-se de sotmetre a les preguntes dels periodistes o del públic. Un polític no es pot parapetar avui dia rere una norma d'absència d'interacció. Un polític ha d'oferir la possibilitat de ser desambiguat, la possibilitat de ser discutit, la il·lusió a la ciutadania de poder-ne extreure una espurna de veritat.

[865] S'aprèn als MOOC de llengua?

Que l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües estan experimentant canvis radicals és un dels motius de l'existència d’aquest bloc. Que servir (o autoservir-se) llengües als usuaris és una experiència radicalment nova és un fet, perquè les lògiques d’aprenentatge s’estan modificant vertiginosament. L'únic que impedeix el progrés són ja la inèrcia i els interessos creats. Fa un parell d’anys que seguim el fenomen dels MOOC, els cursos massius gratuïts llançats des de plataformes com ara la ben popular Coursera, que ja té més de dos milions i mig d'estudiants. Com ja es podia preveure, també l’àmbit de les llengües ha aparegut dins aquestes noves formes de formació, encara que lentament. Trobo a la plataforma de MOOC Miríada X, per exemple, diversos cursos gratuïts com per exemple un curs d’anglès professional de dotze setmanes de duració (m’hi acabo d’inscriure), o un altre d’iniciació al lèxic anglès o també un altre d’alemany per a hispanoparlants (nocions fonamentals) que no requereix coneixements previs i que introdueix als aspectes clau de la llengua alemanya. Cal projectar damunt aquests nous sistemes formatius una mirada hipercrítica, naturalment, de base pedagògica (com no pot ser d’altra manera). I entendre que rere aquesta mena de cursos (com rere les estratègies de materials oberts) hi ha mòbils de màrqueting, estratègies de venda. Però alhora es fa imprescindible entendre que l’autoservei de les llengües no depèn ja de la geografia i que, sense públics captius, la qualitat ha d’esdevenir el criteri bàsic per a la decisió dels aprenents. El curs d’anglès professional a què m’acabo d’inscriure comença demà. Mirarem quina arquitectura té i què s’hi pot aprendre. [Agrairé tota mena de comentaris de persones amb experiència d'haver participat en MOOC de llengües.]

[864] Arquitectura d'espais per aprendre llengües

Aquests darrers dies he llegit La comunicació en els espais virtuals. Enfocaments i experiències de formació en línia (Barcelona: UOC, octubre 2012), coordinat per Begoña Gros i Xavier Mas, un recull de textos interessants de reflexió sobre els entorns virtuals per aprendre. No tan sols llengües, però també llengües. Dos dels articles del volum, el de C. Appel i el de J. Hopkins exposen experiències en l'àmbit específic de l'ensenyament i aprenentatge de la llengua, en què la comunicació en l'espai virtual és, potser encara més que en altres matèries, decisiu. És evident que amb la popularització i la vivència quotidiana de la digitalitat l'espai circumdant se'ns ha fet complex, i també l'espai de l'aprenentatge. Tant, que fins i tot els noms per designar-lo han canviat cercant la manera d'ajustar-se a la complexitat. Parlem més que mai de zones obertes com espais per aprendre o, encara més, d'entorns d'aprenentatge. La decisió sobre les característiques d'un entorn d'aprenentatge ja no es deu al saber fer d'un arquitecte professional, sinó que és ara un espai que han de crear els experts en la tecnologia de la mà dels pedagogs, en el cas de decisions institucionals, però també aprenents apoderats. L'entorn no és ja un simple espai-lloc, sinó més aviat un poderós espai-node (C. Suárez), un sofisticat resultat d'enginyeria, flexible i mutant. Davant la riquesa potencial d'aquests nous espais d'aprenentatge, la reflexió és més que mai imprescindible i l'arquitectura ha de ser molt sòlida, encara més perquè és semiinvisible. Cap de les característiques de l'espai per aprendre en virtualitat no és insignificant. Totes les opcions reflecteixen plantejaments pedagògics (conductisme, socioconstructivisme, connectivisme?). En els nous entorns per aprendre la comunicació (diguem-ne interacció, diguem-ne col·laboració entre aprenents, diguem-ne construcció del coneixement) és l'autèntica clau de volta dels processos d'aprenentatge. Per això és essencial la reflexió sobre la comunicació en aquests entorns, com la que ens proposen les experiències aplegades a La comunicació en els espais virtuals. Perquè cal poder definir amb claredat el sentit, les característiques tècniques i les funcions i les implicacions pedagògiques de les opcions comunicatives per les quals s'opta en la configuració dels entorns d'aprenentatge (com han de ser els fòrums? Com assegurem que s'hi produeix interacció d'alt nivell? Cal? Com han de ser els espais col·laboratius? Com han de ser els espais de comunicació de veu i imatge amb sincronia, per garantir experiències d'èxit?). Fins i tot en els aprenentatges menys formals, a què els aprenents ens hem llançat combatent el monopoli del saber reglat, s'aprèn més i millor amb criteris i decisions que ens ajudin a organitzar l'atzar, entre les quals les comunicatives són fonamentals. 

[863] Tot ampliant el diccionari

Aquests darrers dies he ampliat el diccionari personal al diari Ara amb diversos substantius que connecto, sobretot, amb la vida política o altres fets d'actualitat. La raó? El joc, el plaer de manipular les paraules i també de generar petits motius de reflexió de base lingüística. I l'aprenentatge. Darrerament he definit les paraules següents: sotsobre (a propòsit dels sobres que han circulat entre la classe política de dreta), filtre (sobre les filtracions interessades de documents), presumpció (sobre la corrupció), reconstitució (a propòsit de la Constitució espanyola), troncal (sobre la llei Wert i el tractament que fa de la llengua catalana a l'escola), Jonquera (sobre la funció del polític republicà), frustració (a partir del discurs antisobiranista), precipitació (a propòsit d'un fet concret de la situació política dels EUA), envàs (a propòsit de la recent i tan controvertida campanya de reciclatge dels envasos), oxímoron (sobre els límits de la contradicció: entre la bellesa i la repugnància) i aixeta (sobre una metàfora recent de la vida política). Llegiu alguna de les propostes, si us ve de gust.

[862] Ensenyar i aprendre amb tecnologia

Aquests dies he llegit el text d'A. W. Bates i Albert Sangrà La gestión de la tecnología en la educación superior (Barcelona, Octaedro-ICE UB, 2012), una  obra que duu el subtítol Estrategias para transformar la enseñanza y el aprendizaje. La mirada dels autors sobre la qüestió és àmpliament fonamentada i parteix de l'anàlisi d'un reguitzell de casos d'arreu del món i d'una àmplia trajectòria en l'estudi de la gestió del canvi tecnològic a les organitzacions. El diagnòstic dels autors sobre la gestió de la tecnologia en l'educació postsecundària no és satisfactori: la tecnologia no se sol gestionar i planificar bé a les universitats, ni les decisions se solen prendre amb coherència i en els àmbits adequats, ni hi ha idea clara dels costos de la formació amb tecnologia, ni hi ha una bona governança dins les institucions d'ensenyament superior sobre la qüestió, amb les estratègies adequades i un combat prou reeixit contra les inèrcies arrelades en l'estàtica cultura organitzativa. La universitat, en general, suspèn en aquesta matèria que és fonamental, lògicament, perquè l'alumnat pugui desenvolupar-se d'acord amb les noves competències que reclama la societat del coneixement. La majoria de vegades els canvis cap a la incorporació de la tecnologia són sobreposats i no s'arrelen en les polítiques de la institució ni responen a visions holístiques. I, sobretot, no transformen veritablement d'una manera innovadora l'ensenyament i l'aprenentatge. Davant la incapacitat de les universitats, els autors proposen solucions (fins i tot arriscant-se a baixar a les concrecions) sempre dins la confiança que la universitat ha de respondre al repte que té plantejat. Si pensem en les llengües dins les universitats, i encara de manera més general dins les organitzacions d'ensenyament, ens adonem que el repte és també enorme i que les decisions no són senzilles per diversos motius: cal trobar l'equilibri entre les opcions organitzatives i el respecte per la llibertat individual del docent; cal saber trobar un lloc per a l'expansiva tecnologia sense control, en el núvol, o com a mínim reconèixer-li un espai; cal veure on se situarà la informàtica mòbil i l'aprenentatge informal d'idiomes; cal afrontar el repte de capacitar l'alumnat per a la comunicació digital en l'ensenyament de les llengües; cal un pla ambiciós de capacitació del professorat (allò que demanen Sangrà i Bates per al professorat universitari) en tots els aspectes tecnològics, una formació que permeti que les decisions sobre tecnologia s'instal·lin en un terreny fèrtil.

[861] Per què aprendre llengües alternatives?

Fa uns dies m'arribava aquest vídeo realitzat per Ana Pérez i Marina Presas en què quatre professores de diversos centres expliquen per què cal aprendre llengües, no precisament les llengües que ja no cal explicar al gran públic que és bo conèixer, sinó algunes llengües alternatives com el xinès, el rus, l’àrab i el japonès. Tots els serveis d’idiomes es troben en la situació de fer veure la importància de l’aprenentatge (si més no) d’algunes de les seves llengües. En el cas del vídeo es tracta de professores de la Fundació Institut Confuci de Barcelona (la professora ens parla en aquest cas del xinès i destaca els motius de negoci i els motius culturals per a l’aprenentatge); d’Idiomes UPF (la professora ens parla del rus i es refereix a poder connectar amb tota l’àrea de les llengües eslaves i de la possibilitat que dóna conèixer el rus d’entrar en contacte amb el turisme d’aquesta procedència...); EOI Drassanes (la professora aquí ens parla de l’àrab i els motius d’aprenentatge que destaca són: perquè s’ha viatjat a un país àrab, per feina, per cultura, per literatura...) i finalment Kingsbrook Idiomes (la professora es refereix al japonès i destaca l’interès cultural en l’aprenentatge). Més enllà dels arguments racionals més o menys utilitaris presentats al vídeo (eixampleu-los, si voleu, amb la reflexió sobre la llengua personal adoptiva d'A. Maalouf de què parlàvem fa més de quatre anys a Aprendre llengües), l’aprenentatge de llengües és una garantia d’obertura de la ment, d’exercici de la flexibilitat, de voluntat de descentrament. Un exercici constant d’algunes de les condicions bàsiques per habitar aquest segle. Aprendre llengües (sempre alguna llengua i sempre més a fons la pròpia) és sobretot una actitud vital. 

[860] Embarbussaments

Llegeixo l'obra d'Ignasi Clarà El llibre dels embarbussaments (Barcelona: Pòrtic, 2012), un text que fa passar una bona estona. Es tracta d'un recull de divertits jocs de paraules en català. Més enllà de permetre'ns el joc, el volum és també un recurs per ensenyar i aprendre llengua, perquè sovint els embarbussaments es basen en l'al·literació d'uns sons i es poden aprofitar, doncs, lúdicament, per ensenyar-los. El text ordena els embarbussaments, precisament, no pas alfabèticament, sinó pels sons amb què juguen (a la F, per exemple, trobem entre altres "Que fi que fa el cafè el cafeter Delfí"). El llibre de Clarà recull més de cinc-cents embarbussaments i jocs. N'hi trobem de tota mena: des dels més populars ("Setze jutges..."; "En Pinxo va dir a en Panxo..."; "Barcelona sona si la bossa sona. Però tant si sona com si no sona...") fins a altres de més locals ("Estic a Estac, a Estac estic..."). Des de breus i punyents ("El nét va net") fins a altres amb un cert aire narrratiu superrealista ("Una vella seca, meca, cucurutxuda, sorda i cega va tenir tres néts secs, mecs, cucurutxuts..." o la cèlebre "Una polla xica, pica pollarica, camacurta i becarica...", immortalitzada per Dalí i que Quim Monzó va utilitzar fa uns anys al seu memorable discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt). No hi falten els que juguen amb els números o esdevenen sopes de vocals, ni tampoc els que amaguen trampes mortals (¿qui pot evitar acabar dient colló o collons mentre diu ràpidament "A Rubí cotó collí i a Rubó collí cotó" o "De genollons, genollons, collia collia. De genollons, genollons, collia codonys..."?). I, entre molts altres de diverses tipologies, destaco també els que imiten la sonoritat d'altres llengües: el xinès ("Tinc tanta sang que a les cinc tinc son"), l'alemany ("Elàstics blaus mullats fan fàstic", a casa hi afegíem sempre: "Si es mullen es taquen"), el francès ("Pujar fa suar"), l'anglès ("L'ànec ha mort sense haver-hi hagut espeternec" o "En un got no hi pot haver-hi hagut vi bo..."), el gallec ("Guaita, minyó, la gaita de nyigui-nyogui"), l'italià ("Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini") o el llatí ("Anant amb els nuvis amb òmnibus, l'àvia sua"). Per acabar: el text d'Ignasi Clarà, que entronca amb la bibliografia precedent sobre el tema, ens obre de bat a bat les portes a recordar que la llengua és un espai generós i ampli on el joc té cabuda natural.

  

[859] Aprenentatge mòbil

Llegeixo Información en el móvil, de Natalia Arroyo (UOC, desembre de 2011). En deixo unes notes breus a Aprendre llengües, perquè es tracta d'una aproximació essencial al tema, directa, aclaridora i útil. Podríem dir que ens ajuda a assegurar que tenim clars els conceptes bàsics per deixar volar la nostra imaginació amb els fonaments ja posats cap al terreny específic de les possibilitats en el terreny de l'ensenyament i l'aprenentatge de llengües, espai en què la informàtica mòbil té un esdevenidor certament falaguer. El text d'Arroyo va a la idea i ens fa lliscar plàcidament per una reconfortant i informada superficialitat (perquè també esgota espigolar aquí i allà a la xarxa i haver d'estar calibrant sempre a quina profunditat volem arribar). Si tenim dubtes sobre els dispositius mòbils que hi ha avui dia, aquest llibre ens ho resol. Si volem saber quines característiques tenen, o quins sistemes operatius fan servir aquests dispositius, també. L'obra ens és igualment útil si ens fem preguntes com les següents: com afecta la web mòbil els nostres productes digitals?; com en pot condicionar les característiques?; tenim clar què són els codis QR, la realitat augmentada, la geolocalització i quins productes ens permeten treballar-hi? I també si volem conèixer les característiques principals de les aplicacions per a dispositius mòbils i poder decidir si ens interessa desenvolupar-ne, autònomament, o si creiem que les institucions relacionades amb l'ensenyament de llengües n'han d'estimular la creació (si voleu conèixer el meu punt de vista sobre aquesta darrera qüestió, doneu un cop d'ull al vídeo que vam desenvolupar amb una companya a la UAB fa uns mesos sobre el tema). Bona lectura.

[858] Comunicar 2.0

Llegeixo Comunicar 2.0: El arte de comunicar bien en el siglo XXI, de Filipe Carrera (Ed. Profit, 2012), guru de les xarxes socials a Portugal. És una obra que pot interessar sens dubte a totes les persones acostumades a reflexionar sobre allò que es relaciona amb la comunicació, les tècniques i els recursos per saber produir textos orals i escrits i els tipus de textos que fem servir regularment avui dia. Es tracta d'un text ple de consells útils, amb la veu d'un expert que ens explica que ha recorregut cinquanta països aplicant les seves tècniques de comunicació. El que podria ser una obra comercial sense més, com tantes n'hi ha al mercat sobre la comunicació eficaç adreçades a un gran públic, amb una pàtina fina d'explicació sobre la nova comunicació, és, però, més que això. A mi m'ha interessat per provar de veure com s'enfronta a la incorporació d'aquests aspectes anomenats 2.0, d'aquests trets que defineixen i condicionen la nova comunicació (nous dispositius, noves eines, noves pràctiques). I el text fa aquest pas amb solvència i ens parla d'un nou món comunicatiu amb una gran naturalitat, un bon tractament d'aspectes rellevants i una bona integració d'elements. Per exemple: es refereix als mapes conceptuals a la xarxa com si els haguéssim fet servir sempre; incorpora a l'explicació de l'estratègia comunicativa l'ús de les xarxes socials de manera significativa; parla de les presentacions no lineals amb programes del moment; tracta de la recollida de retorn per mitjà d'equips de votació electrònica a l'aula o la sala de conferències; reflexiona sobre l'audioconferència i la videoconferència i la forma de comunicar-s'hi adequadament (l'autor considera clau aquestes formes de comunicació en la conjuntura econòmica actual); parla del vídeo com una eina bàsica en comunicar; s'entreté en els mals usos habituals del correu electrònic. L'actitud general de Carrera al text és de donar suport a fer servir els nous mitjans i les noves formes de comunicació i d'encoratjar el lector a superar les barreres mentals en l'ús dels nous dispositius. Un aspecte no estrictament tecnològic que m'ha agradat del text són les referències a la comunicació davant audiències internacionals (aspectes de llengua i cultura) i davant les situacions difícils que es produeixen en parlar en públic. Comunicar 2.0 és un text, doncs, recomanable: directe, clar, fortament conatiu i amb la virtut de repassar els principals elements ja molt esbrossats de la comunicació oral i escrita aplicant-hi un bon vernís dels aspectes que configuren les noves maneres de comunicar-se.

[857] Estrangeries

Aquests dies he llegit El extranjero: Sociología del extraño (Madrid: Sequitur, 2012), que conté diverses reflexions clàssiques sobre l'estrangeria: de Georg Simmel (1858-1918), d'Alfred Schütz (1899-1959) i de Norbert Elias (1897-1990). He llegit els textos projectant-hi una mirada actual, amb els estudiants d'acollida lingüística al cap, sobretot els universitaris. L'estrangeria del segle XXI és diferent de la del segle XX. L'estranyesa i l'estranyament (no necessàriament relacionats amb cap immigració) semblen haver augmentat i governen la nostra vida social: d'una banda, convivim amb estranys a la mateixa escala, al mateix carrer, estem acostumats a ser anònims a les grans ciutats; d'una altra banda, veiem aquí i allà (a l'empresa, a l'aula, al barri, al partit polític...), l'exclusió intencionada, l'estranyament de persones en una societat en què els endogrups es defensen excloent com mai, sense escrúpols. L'altra estrangeria, la més convencional, ha canviat també molt. No parlo ara de vells i nous fluxos migratoris, ni de la mobilitat aparatosa i sovint penosa per sobreviure que és una realitat ben palpable a la nostra societat. Parlo de l'era tecnològica i de l'augment exponencial a l'estrangeria que aquesta ha afavorit. Simmel defineix l'estrangeria com la condició de proximitat d'allò llunyà. Ara gràcies a la tecnologia ha augmentat indubtablement la nostra exposició potencial, i també real, a l'estrany; tenim a l'abast més exterioritat que mai i res, potser paradoxalment, ja no ens resulta tan estranger. Ara tot allò humà (persones, països, costums, llengües...) se'ns ha aproximat extraordinàriament. És alhora allà (amb història) i ho podem tenir fàcilment aquí (sense història). Aquesta estrangeria que ha obert de bat a bat la xarxa ens dóna com mai la possibilitat de mitigar els efectes dels desplaçaments i de l'absència. Fins i tot del retorn, que sempre ho és a un espai i temps ja perduts, a una nova terra estranya. La xarxa, doncs, que ens obre a l'estrangeria, ens la fa més difícil. Esmorteeix el desconeixement, l'esqueixament i també la discontinuïtat (que diferent, per a un desplaçat, la correspondència epistolar del segle XX i la videoconferència del segle XXI, que permet no tallar amb res, no deixar que res es vagi fent massa estranger). I ara que, des d'aquest punt de vista, minva l'estrangeria, ens adonem com mai del seu valor. Necessitem l'estranger per experimentar el pas de l'abstracte al concret (per conèixer els individus que hi ha sota les abstraccions). Necessitem també l'objectivitat de l'estranger: la seva mirada lliure i desapassionada sobre allò que vivim sense veure-ho. I necessitem igualment la deslleialtat de l'estranger: l'observació irreverent cap a allò que constitueixen les nostres pautes culturals, el qüestionament sobre nosaltres que a nosaltres mateixos ens costa tant de formular.

[856] Clubs de lectura

Llegeixo Clubes de lectura, d'Óscar Carreño (Barcelona, UOC: 2012). Es tracta d'una publicació de la col·lecció El professional de la información, els volums de la qual aproximen en un centenar de pàgines a un tema rellevant de l'àmbit. És un text interessant, en què es diu i es mostra encara més, per mitjà d'exemples que vertebren l'obra de cap a peus. L'autor hi explica els tres peus dels clubs de lectura (l'obra, el lector, el conductor) i fa unes pinzellades, al final, dels canvis que la xarxa representa per al fenomen dels clubs de lectura, de les enormes possibilitats que s'obren en un espai que és ple de persones que assumeixen el compromís de parlar i de parlar-se. Carreño dedica unes línies finals, també, al fenomen dels llibres electrònics, assumint que hi ha lloc per a tot. Un dels aspectes més interessants del text és la presentació del conductor del club de lectura, que defineix com un mèdium i caracteritza amb tres propietats: la passió, la memòria i l'empatia. Les potencialitats dels clubs de lectura en l'aprenentatge de les llengües són evidents (quina diferència, per exemple, entre lliurar l'alumne una ressenya d'un llibre llegit individualment al professor de llengua, que retorna corregida en la privacitat, i proposar una activitat de club de lectura). En el cas d'aquests darrers clubs de lectura, el rol del conductor esdevé, lògicament, més complex, perquè, encara que es plantegi com una activitat de conversa, és preceptiva una reflexió sobre l'aprenentatge i l'actuació que es produiran mentre duri l'activitat (objectius lingüístics, preparació de les sessions amb presentació de lèxic i estructures, maneres de proporcionar algun retorn de correcció, maneres d'incorporar persones amb diversos nivells a la tertúlia). No tinc cap dubte que, fetes les reflexions prèvies necessàries pel conductor i pels mateixos aprenents, un club de lectura pot ser una poderosa eina al servei de l'aprenentatge de llengües. Potser el màxim partit dels clubs es pot obtenir, precisament, quan semblen una activitat aparentment desregulada, un contrapunt desinhibit a la classe de llengües més formalitzada. Un altre tema que m'interessa és el dels clubs de lectura entre els professionals de l'ensenyament de llengües. En aquest cas la tria d'obres podria esdevenir un veritable programa formatiu en una organització, o molt més enllà de les organitzacions. Ara bé: per a alumnat o professorat, amb xarxa o sense xarxa, amb més o menys explicitud d'objectius, els clubs de lectura no tenen sentit sense una motivació personal profunda dels seus membres i sense que experimentin un sentiment de llibertat i de plaer.

[855] Espais amics a la xarxa (2): bones festes

Bones festes a les persones que seguiu el bloc. Des d'aquí reprenc l'apunt de fa uns dies i envio un record especial als blocs que tenen vincles estables cap a Aprendre llengües com ara la quarantena següents Valencià, llengua i imatge (Francesc Lopez a Comunidad El Pais.com); Carta Xeométrica (Cibrán); Àgora (UOC); Lletres i tics (Ramon Gimeno); El multilingüisme al carrer: la gestió de la diversitat lingüística (Mercè Solé); Aula de Formació Continuada de l'Ajuntament de Vic; Ep, mestres! (Rosa Sensat); Milloringlish (Carles Roca-Font); Ensenyar llengua a l'alumnat no romànic (Arnau); Paraules (Montserrat Bertran); Blocs del CAL (Centre d'Autoaprenentatge de Llengües de la Universitat de València); L'espai del català; Kwart (Joan Vila); Aula acollida IES la Serreta; Parlar i escriure (Salvador Jàfer); La meva lectura fàcil (Rocío Avila); De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (Alícia Martí); Quadern de veus (Departament de valencià de l'IES Campanar); Inventari de lletres (Laia); Artquímia, de l'aula d'acollida a l'aula ordinària; Lit&kat (Joan Vila); Tallers acollida dones immigrants; Quadern de mots; Ejercicio de inglés; ABCDsuperior (Servei de Llengües Modernes de la UdG); Amb bicicleta; Blocde l'IES Enric Valor de Silla; Podadepta (D. Pohl); Psicolabis; El bloc de català del CEPA Joan Mir i Mir; Faustinet (Almàssera); Parlem d'avaluació (CPNL); Llengua 2 (N. Gómez); TodoELE 2.0; Ambsuficiència; Caps i barrets (D&G Vergallo); Gaspar; Va D nivell (SLM, UdG); English and muchmore. Continuem fent xarxa!

[854] Contra el monòleg totalitari

Llegeixo Conferències conferenciants conferenciats (Barcelona: Comanegra, 2012) de l'artista d'origen turc L'Altrange, que és un d'aquells textos estranys, que atrauen per l'originalitat, per haver mirat un tema des d'un angle nou. L'obra parla d'un gènere de discurs ben proper a l'àmbit acadèmic universitari, la conferència. L'autor retrata el ritual comú en què tothom ha participat, des d'una banda o des de l'altra del micròfon, com a conferenciant o com a conferenciat. Potser trobant-se massa radicalment en una banda o a l'altra del micròfon. L'Altrange té la virtut d'analitzar la conferència sense morir sepultat d'obvietats. L'aproximació és particular perquè el seu llibre alterna les fotografies dels mil i un fragments siginificatius de l'acte discursiu amb textos directes com punyalades que en descriuen els aspectes clau. La temptativa és reeixida perquè els llenguatges es fonen i perquè el llenguatge verbal, provocatiu, no és el discurs d'un geni críptic volgudament allunyat de lectors terrenals que cerquen, ras i curt, un missatge. El missatge fonamental de l'obra és la consideració que la forma tradicional de la conferència es troba en mutació, perquè ha perdut el sentit (parlàvem de les inconferències, fa un temps, a Aprendre llengües). El format de la conferència tradicional és ja un model de transmissió d'idees obsolet. Obsolet si esquiva, poruga, el debat, si tendeix a la recitació, si ignora el públic, si consisteix a parlar per parlar, si edifica una monoparet sense escletxes. La conferència ha esdevingut obsoleta si l'orador és l'únic punt de referència de si mateix, si esdevé un monòleg totalitari i solipsista. En la conferència l'orador no ha de cercar el confort de l'ocultació i l'autocomplaença. La conferència implica la implicació del subjecte, ha de ser un exercici d'integració recíproca, ha d'incloure la planificació d'un joc d'alternatives, ha d'exterioritzar la vivència, ha de provocar compromisos, ha de generar vibracions. Una conferència ha de ser un mur amb portes d'entrada. Deixeu-m'ho dir amb una imatge: un conferenciant ha d'obrir més portes en una hora que tots els grums de l'Hotel Ritz en tot un dia.

[853] Aprendre llengües i benestar

Una companya em fa conèixer aquest vídeo promogut pels consells escolars de les Escoles Oficials d'Idiomes de Cadis i San Fernando. M'agrada el missatge, ara que sembla que tot es pugui retallar i que la cultura i l'educació permanent hagin caigut de l'agenda de les prioritats. I m'agrada també la realització de l'audiovisual. Aprendre idiomes per aprendre, per fer créixer la tolerància, pel plaer de la diversitat, per fomentar el respecte, per augmentar la felicitat, per sentir el plaer del repte, per tenir noves oportunitats, per sentir-se de debò un ciutadà del món, per escoltar. Per créixer. Per destruir Babel. Us el recomano, a tots aquells que considereu que aprendre llengües és una necessitat i una actitud que formen part del nostre benestar.

¡Defendamos la enseñanza pública de idiomas! from Matthieu Davière on Vimeo.

[852] Gestos culturals

Ahir em va caure a les mans el llibre Supplemento al dizionario italiano, de Bruno Munari, i me'l vaig quedar. És un text clàssic, de 1963, del qual s'ha publicat fa poc l'onzena edició (Corraini Editore, 2011). Es tracta d'una d'aquelles obres que als amants de les llengües ens fan gràcia. El volum presenta una selecció dels gestos típics que fan els italians quan parlen ("l'autore esamina i vari modi di esprimersi senza parlare, non solo con le mani, ma con l'espressione del viso e con atteggiamenti dell'intera persona"), gestos que en alguns casos han passat fronteres en el món intercomunicat en què vivim. L'obra fa una selecció d'una cinquantena de gestos que tenen l'antecedent bibliogràfic en un text de 1832 (La mimica degli antichi investigata nel gestire napoletano, de Canonico Andrea de Jorio). Els gestos recollits en el volum de Munari expressen, per exemple, la idea de demanar un cigarret, de rebutjar un malefici, de trucar-se, de demanar al mestre de sortir de l'aula per una necessitat fisiològica urgent, de falsedat, de gana, d'invitació, de ganes de beure, d'alegria, de càrrega psicològica insuportable, d'entesa secreta, de ràbia, d'amenaça, de pagar, d'acord, etc. Un dels gestos que obren el volum és el de la coberta, "Che vuoi?", molt napolità i fàcilment identificable, que es pot fer amb més o menys velocitat segons la gentilesa o la impaciència del gest. El text ens pot servir, sens dubte, als que ens interessa la comunicació i el seu ensenyament. I no tan sols per l'objectiu central del llibre, sinó també pel fantàstic plantejament multilingüe de la publicació: totes les explicacions relacionades amb cadascun dels gestos estan fetes en italià, francès, anglès i alemany. El llibre ens forneix una oportunitat, doncs, de saltar d'una llengua a l'altra i sentir i veure créixer la nostra competència plurilingüe. Tornant a la gestualitat, és evident que l'obra no recobreix tota la que s'associa a l'italià (que té el suplement, també, de gestos d'altres procedències), però és segur que, com a mínim, ens deixa ben armats perquè no se'ns resisteixi ni un moment cap nou anunci de Martini.

[851] Avancem amb el català

M. C. Escher

Avui vull fer un comentari de l'exposició Avancem amb el català, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que es pot visitar al Palau Robert fins al gener de 2013. L'exposició repassa trenta anys (de 1982 a 2012) de campanyes institucionals en suport de la llengua catalana des de la primera, la de la Norma, sense deixar de banda el suport de la societat civil a la normalització de la llengua. Sense aquest suport, indubtablement, les campanyes no haurien tingut cap mena d'èxit, perquè ben sovint s'han materialitzat gràcies a una implicació social molt elevada, a què les mateixes campanyes incitaven obertament ("Depèn de tu", "Tu ets mestre", "Encomana el català", etc.). L'exposició aconsegueix el seu objectiu amb solvència i amb una gran economia de mitjans. Ara: el fet que arreu hi hagi codis QR que ens permetin completar el que veiem in situ en altres indrets, a la xarxa, no ens impedeix considerar que l'espai de l'exposició és massa reduït i que la temàtica mereixeria més (amb permís de les retallades). La mostra, amb tot, és molt oportuna i presenta un bon treball de síntesi, encara que sembla adreçar-se massa a un públic adult entre coneixedor i reconeixedor (una persona jove, per exemple, o procedent d'un altre context, que no identifiqui Aina Moll, no pot entendre ni valorar les seves paraules: calia una llegenda identificativa al peu de certes imatges del vídeo). El repàs de la desena de campanyes institucionals es combina amb uns plafons temàtics que mostren el context on s'han desplegat les campanyes (legislació, institucions, recursos, ensenyament, mitjans de comunicació...) i s'arrodoneix amb un toc humà al vídeo que mostra el desenrotllament de les campanyes des dels ulls de protagonistes rellevants que alhora representen diversos angles d'observació i diverses generacions (Jordi Pujol, Miquel Calçada, Núria Feliu, Els amics de les arts...). Malgrat el contrapunt dels plafons, l'exposició segueix (tant la primera part com el vídeo) un plantejament cronològic que es concreta en la metàfora de l'escala: l'escala de la progressió cap endavant del català aquests darrers trenta anys. Observant aquesta escala de petits graons, de passos un rere l'altre, hom s'adona que la política lingüística catalana d'aquesta etapa de recobrament ha estat decidida, però moderada; pertinaç i alhora assenyada. Inútilment es cercaria als eslògans de les activitats mostrades la més mínima punta de risc. Quan un s'allunya del Palau Robert i retorna a l'exterior, on la política lingüística experimenta avui l'envestida més greu coneguda en aquests trenta anys, no pot deixar de preguntar-se amb una certa angoixa, després de tres dècades d'esforçada pedagogia, on duia (on duu) l'escala.

[850] El discurs de l'acollida lingüística

Dimecres al vespre vam escoltar Joan Pujolar en la conferència inaugural del màster d'ensenyament del català per a l'acolliment lingüístic (UAB), que enguany arriba a la tercera edició. De les seves reflexions sobre la immigració a Catalunya i el progressiu canvi de concepte sobre el fenomen i, també, sobre la noció d'acollida (la idea d'acollida no existia, en realitat, amb la primera immigració, l'onada d'immigració de l'Estat espanyol), me'n vaig emportar la idea de l'interès de l'estudi amb dimensió històrica de la naturalesa de les pràctiques successives d'acollida i, especialment, del discurs que l'ha anat acompanyant, que és un bon testimoni dels canvis que s'estan produint a l'entorn del fenomen. Al final de la conferència es va fer referència al Consorci per a la Normalització Lingüística. Té un interès complementari analitzar el discurs i les pràctiques d'acollida des de 1995 fins ara en un altre àmbit, el dels serveis lingüístics universitaris. Productes, serveis i discursos han canviat molt en aquest temps. De trobar-se centrats obsessivament en la idea del desconeixement del català dels nouvinguts i de la necessitat, doncs, de pal·liar un dèficit i omplir un buit informatiu i formatiu per a una integració en un país desconegut, el nostre, hem passat, quinze anys més tard, a productes, serveis i discursos que observen l'acollida com un procés recíproc en què tothom aprèn, en què tothom intercanvia, en què l'acollida es podria definir com una actitud permanent d'obertura, una sensibilitat, una percepció fina cap a allò que apareix en l'horitzó de qualsevol persona. Acollir ha deixat de ser un procés de buidar-omplir (de qui sap a qui no sap, de qui té a qui no té, de qui és a qui no és) per passar a ser-ho d'intercanvi i enriquiment mutu (tothom sap, tothom té, tothom és). Acollir va deixant de ser una acció excepcional i aparatosa que requereix marxar i arribar. L'acollida va esdevenint, lentament, una de les condicions bàsiques per viure descentrat.

[849] Estroncar la llengua

J. M. Ganyet, adaptat de l'original anglès

L'esborrany de llei d'educació del ministre Wert remou aquests dies la societat catalana, aquesta Catalunya indubtablement real que està representada per una àmplia majoria al carrer i al Parlament que no accepta que li toquin la llengua. La compareixença de divendres de la vicepresidenta del govern d'Espanya, en la qual va provar de demostrar que no es menystenia el català a la llei i que no s'hi liquidava la immersió, va contenir, des del meu punt de vista, un moment especialment interessant. La vicepresidenta va al·legar que el català no podia ser una llengua troncal a la LOMCE perquè només podien tenir aquesta consideració les matèries estudiades a tot l'estat: "Por lo tanto —ha agregado Sáenz de Santamaría—, si las lenguas cooficiales fueran troncales se estaría obligando a todos los escolares españoles a estudiar cinco lenguas [en referencia al castellano, el catalán, el vasco, el gallego y el valenciano]. Creo que, salvo casos excepcionales, no aprobaría ninguno". Una afirmació com aquesta fa tristesa. Els catalans, els valencians i els illencs (30 % de la població de l'estat) ja sabem tres d'aquestes cinc llengües perfectament (perquè dues són una, oi, vicepresidenta?). I, com a parlants de llengües romàniques, ens trobem ben a prop del gallec, com no pot ser d'una altra manera. Una llengua que, d'altra banda, pot comprendre tot castellanoparlant per escrit i oralment fins i tot sense haver anat mai a l'escola. L'escola que hauríem volgut (ara ja és massa tard) hauria estat la que hauria considerat troncal l'educació plurilingüe, la que hauria instruït a tots els nens de l'estat en unes nocions de totes aquestes llengües, la que hauria ensenyat a apreciar les llengües i la diversitat com a valors fonamentals. Aquesta hauria estat l'educació lingüística que hauríem volgut (n'hem parlat a Aprendre llengües: llegiu, per exemple, les entrades "Denominador comú" o "Un idioma no és un mur, és una porta"). Però ara ja és tard, i vol ploure.

[848] Espais amics a la xarxa (1)

Recullo les adreces de diversos blocs o espais virtuals que enllacen aquest bloc, als quals aprofito l'ocasió per agrair la confiança d'estendre ponts a la xarxa. Estic segur que als seguidors d'Aprendre llengües els han de semblar ben pròxims als seus interessos, perquè les temàtiques són parcialment o totalment properes a les d'aquest espai. Em refereixo al web del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), grup de referència a Catalunya creat ja fa vint anys amb Carme Junyent al capdavant. Em refereixo també al bloc Català Llengua Estrangera. (recursos per a la innovació en CLE), de l'Institut Ramon Llull, entitat que ens connecta amb l'activitat de lectors i lectores d'arreu del món i ens ofereix periòdicament reflexions interessants sobre l'ensenyament del català. Parlo també del web Babel, del Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona. Em refereixo també al Butlletí de documentació dels Serveis lingüístics de la UB, que ens manté ben informats de novetats del nostre camp professional. I també al bloc del grup de treball Transferència interlingüística del Servei de Llengües del Departament d'Ensenyament, o al bloc Llengua catalana del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua de la Subdirecció de Llengua i Entorn del Departament d’Ensenyament. Vull fer esment també de blocs personals excel·lents com el Gazophylacium, de Puigmalet, el Sant Tornem-hi, de Xavier Rull, o l'interessant Diari per a Tècnics Lingüístics, que forma part del projecte en xarxa Eines de llengua de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià, en un espai de la nostra comunitat lingüística d'una gran vitalitat blocaire. En una cerca sobre la retrovinculació del bloc, he descobert molts altres col·legues virtuals insospitats, els interessos dels quals són també els meus i potser els dels lectors. En parlaré.

[847] Llegir per aprendre una llengua estrangera

Vull dedicar unes ratlles, avui, a l'activitat habitual en l'aprenentatge de llengua que consisteix a llegir un llibre, per decisió pròpia o encàrrec del docent. Aquesta pràctica s'ha eixamplat molt, és clar, amb les múltiples possibilitats de llegir que la tecnologia ens posa avui a l'abast. Tots els textos són ja propers, també els literaris, i alhora des de múltiples dispositius que ens permeten una experiència lectora radicalment nova. Si el que volem proporcionar a l'alumnat són textos de lectura graduada, al mercat n'hi ha per triar i remenar en el cas d'algunes llengües, especialment l'anglès. També els textos de lectura fàcil, dels quals ja hem parlat a Aprendre llengües, són una opció en determinades circumstàncies. Voldria parlar, però, ara, de les lectures no adaptades, i d'experiències fallides o reeixides en afrontar un estudiant la lectura d'un text real sense retocs, d'una novel·la, per exemple. Estic convençut que és clau que l'alumnat reflexioni sobre l'ús del diccionari en aquesta circumstància. Perquè fer servir el diccionari té, sovint, en molts aprenents de llengua, un efecte altament perniciós. Crec que un cop l'aprenent ha verificat (després de llegir un parell de pàgines) que comprèn el sentit general del text, s'ha d'oblidar totalment del diccionari mentre llegeix. Les possibilitats d'aprenentatge lèxic que brinda una novel·la no adaptada a un aprenent d'una llengua estrangera són tan enormes, que el que pot aportar un diccionari es pot considerar una sobrecàrrega evitable. La lectura d'un text d'aquestes característiques és plena d'inferències, de reconeixements de paraules i expressions latents, de formes que són a la zona de desenvolupament proper de l'aprenent de llengua. Tan sols el repte de convertir allò que es pot reconèixer en un actiu lingüístic operatiu a partir d'aleshores en la pròpia producció en la llengua apresa pot ser ja un guany altament significatiu. Allò fonamental llegint un text literari és arribar al gaudi estètic que proporciona el text que es llegeix, que seria imperdonable liquidar a cop d'interrupcions constants per la pruïja d'impedir que s'escapi cap sentit. La lectura del text literari en la llengua que aprenem requereix, això sí, que hi deixem les nostres marques, les nostres observacions, que hi subratllem els mots que en una operació necessàriament posterior a haver exhaurit el plaer literari, a haver acabat l'obra, cercarem potser al diccionari i anotarem, aleshores, en un vocabulari propi a la xarxa, en una flashcard, o a la nostra llibreta de paper, si ens ve més de gust.

[846] Tancs contra l'escola catalana

L'esborrany de la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE) preveu liquidar la immersió lingüística a Catalunya i relegar el català a quarta llengua de l'escola (llegiu-ne la notícia a l'Ara) en un atemptat cultural que ens retorna a la darrera etapa del franquisme i que confirma totes les previsions d'intent de liquidació de la identitat nacional catalana, que una àmplia majoria de la societat d'aquest país sent com a pròpia. Hi ha poca cosa a dir en aquests moments, ja només han de parlar els ambigus. Esperem que la reacció de la societat catalana sigui aclaparadora.

Change.org|Start an Online Petition

[845] El web social a classe de llengua

Llegeixo amb satisfacció Le web 2.0 en classe de langue: Une réflexion théorique et des activités pratiques pour faire le point, de Christian Ollivier i Laurent Pruen (Paris, 2011). Fa uns quants anys moltes de les persones interessades en la tecnologia i l'aprenentatge de llengües ens vam enlluernar amb les noves eines o aplicacions de l'anomenat des de l'any 2004 web 2.0 (etiqueta que no ha acabat de desaparèixer malgrat la ràpida substitució de denominacions a la xarxa). Era un enlluernament lògic, perquè aquelles eines ens obrien la imaginació a tot un món de possibilitats dins l'aula de llengua, que sempre hem vist com un espai sense límits. L'atracció per les eines en si mateixes va anar acompayada, com no podia ser altrament, per la reflexió general sobre allò subjacent que canviava a la xarxa i que permetia l'aparició d'aquelles noves eines. I va anar acompanyada, també, d'una necessària reflexió sobre l'aplicació didàctica de les noves aplicacions, sense la qual eren poc més que pirotècnia llançada sense ordre ni concert. Le web 2.0 en classe de langue refà la reflexió sobre l'aprenentatge amb el web social que, poc o molt, hem hagut de fer aquests darrers anys, des dels blocs i a peu d'aula, sempre amb voluntat innovativa i l'objectiu final de trobar nous camins i facilitats a l'aprenentatge. L'obra ens ofereix un ventall d'eines interessants comentades (a la part final del text), ara que potser ja es comença a detectar un cert esgotament en l'aparició d'eines radicalment noves i sorprenents. Ens ofereix també una excel·lent anàlisi del fenomen del web 2.0 i de les seves potencialitats didàctiques. I, en tercer lloc, ens lliura un conjunt d'activitats pràctiques explicades i desenvolupades, de menes ben diverses, que ens permeten conduir l'alumnat amb garanties cap a espais del web social a aprendre llengües. Així doncs: eines, teoria, pràctiques amb sentit, els tres peus imprescindibles per actuar adequadament a l'aula de llengua integrant el web 2.0. Tot plegat, i aquest és un aspecte clau, dins una aposta metodològica per l'aproximació interaccional a l'aprenentatge de llengües. És a dir: entenent que hi ha un abisme entre les tasques pedagògiques i les tasques reals i que la xarxa és un lloc fenomenal no pas per simular situacions d'aprenentatge lingüístic, sinó per aprendre llengües en actes comunicatius de debò. 

[844] Llengües a la pissarra

Els lliuraments d’informació que fem als nostres estudiants s’han diversificat enormement. Cada vegada és més infreqüent, és clar, que els servim dossiers de paper, pràctica que resulta insostenible a les organitzacions i que és poc ecològica i comença a ser mal vista socialment. Com més va més habitual és que lliurem o disposem els nostres productes o materials docents en múltiples espais virtuals, dels quals hem parlat sovint a Aprendre llengües. Una de les formes de distribució de les explicacions per part del professor (amb col·laboració, si pot ser, de l'alumnat) és també la pissarra. Les pissarres digitals interactives han eixamplat notablement les possibilitats de mostrar en un plafó tot allò que volem ensenyar, amb un grau d’enriquiment elevadíssim (interactivitat, mitjans, connexió a la xarxa, etc.). Les PDI fan també que la informació deixi de vincular-se a un aquí i un ara (¿recordeu aquella terrible sensació de no arribar-hi quan el professor esborrava la pissarra i no ho havíeu copiat tot i la informació esdevenia irrecuperable?): els productes generats a la pissarra digital poden ser enviats perfectament a l’alumnat pel professorat un cop s’ha acabat la classe (o abans). Un fet cert, però, és que no a tots els centres hi ha les PDI, o que no tot el professorat té la formació per fer-les servir, i que a una bona part de les classes de llengua es continua utilitzant la pissarra tradicional. Ha canviat res en la pissarra tradicional? Aparentment no, però en realitat sí. S’estén com la pólvora la pràctica dels alumnes de fotografiar la pissarra plena d'explicacions amb els telèfons intel·ligents o les tauletes. L’efímer es va reduint, doncs, a l’aula de llengua. Crec que el professorat, lliuri com lliuri la informació, ha de fer un esforç per utilitzar bé des de l’angle comunicatiu els espais que fa servir. Si fa servir les pissarres, és bo que les seves notes siguin suficients i autoexplicatives, que no depenguin excessivament de la seva presència, que ocupin l'espai amb una lògica, un ordre, una coherència. Quan entrem en una aula la pissarra de la qual no ha estat esborrada entenem, de cop, un munt de coses essencials de la classe que ja s’ha esfumat.

[843] Trobada de francès llengua estrangera

He estat a la 7e Recontre de Français Langue Étrangère (FLE), organitzat per les Editions Maison des langues amb l'Institut Francès de Barcelona, que ha tingut lloc aquests darrers dies a la seu d'aquesta darrera entitat. Les comunitats d'ensenyants de llengües (professorat, institucions, món editorial) són espais amb unes dinàmiques pròpies, en les quals de tant en tant és interessant immergir-se, tot i no pertànyer al gremi concret, per conèixer línies de treball o de possible expansió de les llengües en qüestió i fins i tot per veure si algunes de les pràctiques arrelades en unes comunitats d'ensenyants poden ser exportables a altres llengües. He estat darrerament en alguna jornada de professorat d'espanyol, o d'anglès ja fa més temps, i crec que l'observació d'aquestes comunitats aporta experiència interessant als responsables de la formació en centres d'idiomes multilingües. La qualitat dels tallers a què he pogut assistir aquests dos dies ha estat elevada (reflexió sobre la pissarra interactiva, reflexió sobre l'autonomia i la interacció en l'àmbit de l'aprenentatge amb digitalitat: le numérique, en francès). Ha estat excel·lent, també, la conferència de Marion Tellier sobre el llenguatge no verbal, entès no pas en el sentit més tradicional amb què se sol tractar aquesta qüestió i que tants prestatges omple a les llibreries, sinó amb perspectives innovadores. M'ha semblat molt interessant la seva reflexió sobre els gestos coverbals (espontanis, inconscients), generats en coordinació i en bloc amb la paraula i el pensament. Per què produïm els gestos coverbals? Quina relació real (d'impacte, d'adaptació) tenen amb el nostre interlocutor? Tellier també ha parlat del gest a la classe de llengua des del punt de vista de l'ensenyant (quina és la gestualitat de l'ensenyant?) i de l'aprenent i ha fet referència, igualment, al tema més conegut de la gestualitat segons les cultures. La conferència de Tellier, fonamentada en una àmplia base de recerca i farcida d'exemples significatius presentats en vídeo (d'alumnes i fins d'algun personatge polític rellevant) ha estat veritablement apassionant. M'hauria agradat sentir-la a parlar, també, d'un aspecte que quedava fora del seu objectiu, l'avaluació del gest. Si bé és cert que la llengua oral des de fa uns anys ja s'ensenya, després de molt de temps de ser el parent pobre en l'ensenyament de la llengua, i que unànimement es reconeix que la gestualitat en forma part, no és gens evident que s'avaluï i, sobretot, que s'avaluï bé aquest aspecte crucial de tota producció oral.

[842] El silenci anacrònic

Avui vull escriure unes línies sobre la jornada de reflexió, que estableix la llei orgànica 5/1985. Veig aquesta imposició d'un determinat silenci un dia abans d'una contesa electoral com una romanalla del passat, com un ritual comunicatiu d'una altra època. Quan els emissors dels missatges  polítics eren pocs (els mitjans de comunicació tradicionals i els altaveus polítics), podia arribar a tenir algun sentit establir un període de vint-i-quatre hores de silenci respecte a algunes qüestions i deixar tranquils una estona els electors (la paternalista invitació a la reflexió, amb tot, ja era tremendament ofensiva i desafortunada). Ara que la comunicació no depèn d'un qui, un aquí i un ara tan restringits, tan escassos, una jornada d'un cert silenci és ridícula. És ridícula perquè els missatges electorats són a la xarxa, amb perennitat, en forma de tota mena de discursos i en tota mena de modalitats a l'abast de qui vulgui llegir-los, veure'ls o escoltar-los. És ridícula perquè els opinadors no són limitats (i, doncs, potencialment silenciables), sinó incomptables i descentralitzats, i les seves audiències són, a més, fetes de persones que opinen i volen fer-ho i de connexions que repliquen viralment les opinions d'una banda a l'altra sense cap voluntat restrictiva. Molts rituals comunicatius s'han de replantejar urgentment: no els podem perpetuar com si res no hagués canviat si no volem dissociar certes pràctiques socialment imparables d'unes lleis o disposicions que continuen ancorades en el passat.

[841] L'esborrany imperfecte

Un esborrany és un tempteig, una provatura, una aproximació, una sospita, una intuïció convertida en uns gargots, unes notes, potser uns paràgrafs incipients dins un text ple d'incertesa. Un esborrany és un text d'exploració, un diàleg amb un mateix que s'ha precipitat en un full, un enfilall de preguntes impertinents que encara cerquen resposta, pertinència. Un esborrany és literatura íntima, que no es pot posar a l'abast de cap mirada per poc que un preui la seva imatge. Un esborrany equival a estar en calçotets i a mig afaitar, és a dir, en pèssimes condicions de sortir al carrer a fer-se veure. L'esborrany suposadament escrit per la unitat central de delinqüència econòmica i fiscal del cos nacional de policia el contingut del qual ha esbombat fa pocs dies un diari nacionalista espanyol té la paradoxal característica de no haver-ho estat. El text que acusa de corrupció dos presidents de la Generalitat dies abans de les eleccions no s'ha captingut com una humil provatura, sinó com un text definitiu (d'aquesta arrogància se'n pot dir, si voleu, filtració). Perquè un text on tot ja ha estat reflexionat i pensat, un text on no queden vacil·lacions, on la imprecisió és tan precisa, un text amb una funció tan i tan concreta i calculada i un destinatari clar no pot ser ja un esborrany: és un text amb tots els ets i uts, un document que s'allunya radicalment de la categoria del tempteig. Li sobraria, amb tot, per ser-ho, la covardia de jugar a ser i no ser, de llançar la pedra i amagar la mà, de dir i no dir alhora. Li sobraria la desautorització inherent a allò que no té autor.

[840] Ludolingüística

La realitat quotidiana ens serveix avui sí demà també un cos de realitat que ve de gust repensar des de l'òptica de la llengua, des de la manera que tenim d'anomenar les coses, des d'una mirada lingüística lúdica i d'aprenentatge. Alguns dels fets que aquestes darreres setmanes ens colpeixen es relacionen amb la vida política a Catalunya. He dedicat alguns apunts breus del meu diccionari personal, en aquesta línia temàtica, a les paraules immund (fent referència a la immundícia periodística d'aquestes darreres hores), xantatge, allunyament, quimera (fent referència a les paraules reials de fa dies sobre el procés sobiranista), determinar, irresponsable, emancipació, espanyolitzar (a partir de les conegudes afirmacions del ministre d'educació espanyol sobre l'ensenyament dels nens i nenes catalans), victimisme, planeta (amb motiu de les paraules de l'empresari del sector editorial), il·lusió (fent referència al president de la Generalitat), auditar o sobirania. També he escrit les glosses sareb, conducta, escombraries i desnonar sobre diversos fets o pretextos relacionats amb la crisi. Espero que alguna entrada us interessi, us faci pensar, us faci caure en alguna curiositat lingüística o us provoqui un breu somriure.

[839] Falsificar-se a l'aula de llengua

Sempre m'han inquietat les converses i les pràctiques discursives dels qui aprenen llengües. D'una banda, la falsificació a què es veuen forçats els aprenents perquè, senzillament, no tenen una llengua prou matisada per dir la veritat, la seva veritat, el que voldrien dir sense haver-se de trair. En una conversa apurada dins l'aula, l'aprenent de llengües de nivells baixos que vol ser capaç de conversar amb una certa fluïdesa i no encallar-se és capaç de dir que té tres gossos a casa si no sap la paraula que designa la seva mascota (una tortuga, per exemple). I un cop l'aprenent ja ha dit que té tres gossos sense tenir-ne cap, el pendent cap a la realitat virtual és molt i molt pronunciat, l'entrada inconscient en la gramàtica de la fantasia, inevitable. Una altra font d'inquietud són els temes de conversa que es proposen a moltes aules, que reapareixen després a les tasques productives de molts exàmens encara amb més control. Solen ser temes que conviden a una certa polèmica, més encara en nivells més alts on la capacitat de defensar les idees i d'argumentar és objecte d'una valoració estricta. Són temes, però, dels quals l'aprenent que va escalant cursos ja està completament tip, perquè es repeteixen incessantment, any rere any, en progressar en l'aprenentatge. L'aprenent no pot debatre més d'una vegada a la vida sobre l'eutanàsia, la pena de mort, la mascota preferida, les energies renovables o l'addicció al treball, que acaben sent temes, a més, específics d'aquesta curiosa parcel·la de la vida, la classe de llengua. L'aprenent de llengües té un límit d'artificiositat, vol aprendre, sobretot, vivint. Es dóna la circumstància, a més, que els aprenents que a la pausa de les classes parlen de l'actualitat i debaten sobre temes candents (la situació política, les eleccions als EUA) amb implicació i alhora amb cortesia, vetllant per mantenir la cohesió de grup, quan retornen a l'aula es troben massa sovint que han de tornar a capbussar-se en polèmiques desubicades de manual (quina sorpesa els reserva la unitat 5 del llibre? Els accidents aeronàutics), en espais asèptics on de vegades el més important sembla evitar el conflicte, mantenir la bombolla artificial del grup inalterada. Si la formació és virtual, moltes de les converses de cotó fluix tenen lloc al grup de Facebook que ha engegat el formador, per exemple, mentre que els alumnes generen el seu grup de Facebook paral·lel per expressar-se. Hi ha molts professors i alumnes, naturalment, que assumeixen la realitat i el conflicte, que posen per davant la realitat i l'autenticitat a la generalitat, la repetició i l'asèpsia. Hi ha professors i alumnes que el dia que una onada de plats voladors extraterrestres envaeixi la terra amb finalitats perverses trobaran que no és pertinent engegar a l'aula un animadíssim debat sobre mascotes.

[838] El regne de la fal·làcia

La campanya a les eleccions catalanes torna a sembrar el discurs dels polítics de fal·làcies. A les fal·làcies, o arguments no vàlids, ens hi tenen ben acostumats els polítics que menteixen pel broc gros com si la gent fos idiota o menor (o menys que menor, perquè ara els nanos pugen molt espavilats). El discurs polític conté tota mena de fal·làcies aquests dies i m'agradaria aturar-me en un tipus freqüent. Davant el futur estat català, la fal·làcia més estesa és l'argumentum ad baculum (l'argument del bastó, l'argument de la força). L'amenaça, la coacció, no val, naturalment, per liquidar cap tesi; tampoc la tesi sobiranista que alguns partits polítics porten avui als programes. L'argumentum ad baculum és, en realitat, una concreció d'un altre tipus de fal·làcia, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a trobar en les conseqüències (impossibles de provar) la raó de pes per oposar-se a una tesi ("Catalunya no es pot independitzar perquè aquest fet comportaria una fractura en la convivència"). La tesi no queda pas afeblida per un argument basat en una conseqüència i inspirat barroerament pel bastó. Tocant-se i gairebé fonent-se amb aquests arguments del tot insatisfactoris hi ha també l'argumentum in terrorem, l'argument de la por ("Si Catalunya esdevé independent serà un estat tan pobre com Xipre", o mil altres variants). Ens trobem dins el grup d'arguments (fal·laços) que s'adrecen a les emocions, que proven de manipular els sentiments dels receptors més que no aportar raons vàlides. Aquests dies es parla també d'una altra fal·làcia, la que s'anomena de la cortina de fum o la fal·làcia de la distracció. Els partits no sobiranistes afirmen que la coalició nacionalista ha fet servir el sobiranisme com una cortina de fum perquè les seves retallades, amagades, no poguessin ser jutjades. Seria la mateixa tàctica que explica la pel·lícula Wag the Dog (La cortina de fum, 1997), de Barry Levinson, en què el president dels Estats Units d'Amèrica s'hauria inventat un conflicte poc abans de les eleccions per desviar l'atenció d'un escàndol que li hauria pogut fer perdre els comicis. El sobiranisme, però, no és avui cap fum distractor perquè té les arrels clavades profundament en una part important de la voluntat popular. Deixeu-me tornar, per acabar, a les conseqüències, el bastó i la por. Tanco l'apunt amb un vídeo recent de campanya del PP sobre allò que hauran de patir els que duguin un cognom castellà el dia després de la independència. No sé si riure o plorar.