[919] Com dir-ho: l'entrevista

Aquests dies he llegit un text de Marta Albaladejo sobre un gènere concret de discurs, l'entrevista, que m'ha interessat. Es tracta de Cómo decirlo. Entrevistas eficaces en el ámbito educativo (Barcelona: Graó, 2010). En deixo unes impressions a Aprendre llengües. El text té un valor indiscutible per als mestres o futurs mestres, el públic al qual s'adreça centralment, i moltes de les reflexions que conté són vàlides també per a professionals d'altres àmbits. Cómo decirlo alterna les explicacions discursives amb taules molt gràfiques i útils, exemples i activitats sempre rellevants, algunes de les quals conviden a una autoavaluació informal o, com a mínim, a una reflexió constructiva. L'obra comença analitzant el terreny apassionant de les converses de feina (o de vegades simplement a la feina) i el seu profit o, contràriament, els seus riscos i la comunicació laboral tòxica, i dóna consells per protegir-se de la comunicació insana. El text entra ja després centralment en el gènere entrevista i la delimita, en fa més endavant una tipologia i estableix les característiques o les condicions per a les entrevistes educatives de qualitat. Es refereix a aspectes de temps i espai, dels participants i els seus rols, de l'estructura i les fases de l'esdeveniment comunicatiu, el to, els instruments que s'hi poden fer servir o les normes culturals entre altres. I aborda també els aspectes relacionats amb les emocions i es refereix, per exemple, a l'empatia, l'assertivitat, la comunicació positiva i els sentiments ocults dels participants. M'han interessat especialment les implicacions i les traces verbals de tot allò que s'esdevé a les entrevistes: per exemple, el control del llenguatge planer, positiu i eficaç (vegeu la taula comparativa de missatges eficaços i ineficaços que apareix a les pàgines 120-121), o la gestió del llenguatge per a la solució dels conflictes. També he trobat molt útils els plantejaments d'Albaladejo seguint Eric Berne d'analitzar els estats del jo amb què les persones comuniquen a cada moment a les entrevistes (estat de nen, d'adult o de pare) i la seva traducció lingüística. I, naturalment, totes les estratègies perquè l'estat d'adult trobi un altre estat d'adult en l'entrevista, garantia per a l'eficàcia en l'acte comunicatiu. En definitiva, considero Cómo decirlo un text molt recomanable sobre un gènere de discurs massa sovint deixat a la improvisació dels que hi participen. El gènere classe, indubtablement, ha robat protagonisme a l'entrevista, un espai no gens irrellevant en el clos escolar.

[918] La retòrica del moment

Aquests dies he llegit el llibre de Sam Leith ¿Me hablas a mí? La retórica de Aristóteles a Obama (Madrid: Taurus, 2012), un excel·lent manual de retòrica. L'obra està estructurada en les cinc parts clàssiques de la creació dels discursos orals: la invenció o establiment de la carn del discurs; la disposició o col·locació de les peces; l'elocució o selecció de la llengua, l'estil i els efectes retòrics; la memòria o decisió sobre com estarem en condicions de dir el que hem de dir (llegint, semillegint, recordant fil per randa, fent servir un guió) i l'acció o l'hora de la veritat. El text repassa de manera magistral aquestes cinc etapes amb referències constants als textos i els fets dels pares de la retòrica de la Grècia i la Roma clàssiques i amb esments també a autors, fets i discursos contemporanis, no exempts de polèmica en algun cas. Cadascun dels capítols té el colofó d'un altre que vol ser un exemple, una mostra, l'exhibició d'un campió de la retòrica en relació amb el que el text acaba d'explicar. Així, les figures i els discursos de Satan (el primer mestre de l'eloqüència), Ciceró, Abraham Lincoln, Winston Churchill o Adolf Hitler i de Martin L. King i Barack Obama són analitzades per Leith. L'autor dedica la darrera part de l'obra a les tres branques principals de l'oratòria des de l'antiguitat: la retòrica deliberativa, la retòrica judicial i la retòrica epidíctica. Aquests tres tipus de retòrica ens fan pensar en la retòrica del moment, la que es fa més necessària al moment polític actual. La retòrica judicial té un temps, el passat, i es mou en el terreny de l'anàlisi dels fets i l'alimenten les consideracions sobre la justícia i la injustícia, la il·legalitat i la legalitat. La retòrica epidíctica té un altre temps, el present, i elogia o recrimina. La mou el judici sobre la noblesa o la vilesa dels fets i les persones (és la retòrica del sofista Gòrgies, per exemple, provant de defensar Helena). L'altra branca de la retòrica té un altre temps, el futur: és la retòrica deliberativa, la de l'avantatge o el perjudici. La que s'orienta cap a l'acció o cap a la inacció. Aquesta és la nostra. No hi ha temps a perdre, ara, en el passat i en el present i en les seves respectives retòriques. No hi ha temps per al judici del passat ni per als elogis i els blasmes dels contemporanis. Ara és l'hora del futur, de la deliberació.

[917] Storytelling: la narrarquia (i 2)

Som en un món, dèiem al fil de la lectura de Christian Salmon, governat per les narratives. En tots els àmbits, també en el laboral. El model de l'empresa muda del passat, en què es prohibia que els treballadors parlessin, perquè deixaven de ser productius, ha passat a la història. Les organitzacions, ara, es vertebren en narratives (adéu a les check-list i les presentacions fal·laces), és l'era de l'storytelling. Els executius esdevenen, doncs, storytellers, generadors de relats. Uns relats que han d'atrapar els treballadors com els podria atrapar una bona novel·la. L'empresa relatadora, contrària a l'empresa muda, es preocupa també per les històries dels assalariats i considera que el silenci és, precisament, allò que mata l'empresa. Considera que tothom té una història per explicar, en un informe o davant la màquina de cafè. El repte de l'empresa, en aquest cas, és monumental: l'organització vol comptar amb aquestes històries i, encara més, una de les seves tasques principals és gestionar el capital narratiu del grup entenent que els relats són un factor clau per a la innovació i el canvi i, alhora, una eina d'aprenentatge. La metodologia en aquests casos, ens diu Salmon, és llarga i costosa (amb software específic, fins i tot) i l'empresa relatadora substitueix alguns dels seus documents fonamentals (reglaments interns, objectius, procediments) per l'articulació dels relats que s'hi generen. Evidentment, l'storytelling a l'empresa és un terreny relliscós: el gegant Enron, per exemple, se'n va anar a l'aigua després de crear una ficció completament tòxica i falsa sobre allò que no era. Perquè l'aplicació de l'storytelling a l'empresa no és tan senzilla: el relat d'empresa pot esdevenir una contrarealitat amb un poderós efecte hipnòtic, esdevé fàcilment un sistema de control, un mecanisme de poder, una arma per formatejar les ments. Els treballadors tenen i tindran sempre contranarracions o històries que no seran vistes tan sols per l'empresa relatadora. Històries de llibertat contra les narrarquies alienadores, històries de dessincronització de les ficcions del poder.

[916] I have a dream: 50 anys d'un relat

Parlàvem ahir de l'auge actual de la narrativa en tots els àmbits de la societat. Acabàvem amb el vídeo que conté el relat polític fet a partir de la imatge de G. W. Bush mentre abraçava una víctima de l'11-S, fet a què fa referència C. Salmon al seu text Storytelling. Avui vull contraposar a la narrativa impostada de Bush el discurs de Martin Luther King pronunciat el 28 d'agost de 1963 en la Marxa sobre Washington, fa exactament cinquanta anys, discurs conegut popularment per la frase que repeteix i que expressa el seu desig de liquidació de la segregació I have a dream. Un discurs històric pel seu contingut, que aquest any més que mai, aprofitant l'avinentesa històrica del cinquantenari, caldrà portar a les aules de llengua oral. No en va el discurs de M. L. King és un dels grans exemples d'oratòria política de tots els temps. Bush i King, deia. La narrativa construïda pels gabinets de la maquinària de la propaganda davant la narrativa dels fets reals, que no demana artifici sinó purament la força de l'expressió. La narrativa de la sofisticació i l'oportunisme dels assessors davant la narrativa que sorgeix del fons d'un mateix, com deien els clàssics, ex abundantia cordis. La narrativa de M. L. King és la vivència dels abusos i la crueltat policial, la dels negres que no són admesos als hotels americans, la dels negres que no poden votar, la dels negres que són perseguits i discriminats arreu al dictat del només blancs. El relat d'una història que no havia acabat el 1963 i que no ha acabat ara. Recomano molt escoltar el discurs de M. L. King, rastrejar les seves metàfores (l'eloqüent imatge del pagaré no satisfet), observar les seves reiteracions retòriques en diversos passatges del text, ser conscients de com surt a trobar el seu públic (els esments als blancs assistents a l'acte, la llista de procedències dels diversos estats americans), notar la seva humanitat (fins el finíssim humor en la immensa gravetat). Som en època de narratives, sí, recuperant el vell valor didàctic i emotiu dels mites i de les paràboles. Quina diferència, però, entre la narrativa que és el relat senzill i viscut de la realitat o aquella que és el fruit de la mirada del venedor, que respon a la justificació artificiosa d'una marca, que no saps si és un conte o un cuento.

[915] Storytelling (1)

Llegeixo el text ja clàssic de Christian Salmon Storytelling: La màquina de fabricar historias y formatear las mentes (Barcelona, Península: 2008) sobre un tema que ha generat gavadals de literatura des dels anys noranta del segle passat i que no ens pot deixar indiferents a aquells que ensenyem llengua i contribuïm a fer que altres n'aprenguin. L'art i la tècnica d'explicar històries, com és sabut, ha experimentat aquests darrers anys un autèntic revival que va néixer fa uns anys als EUA. El pensament narratiu s'ha propagat en tots els àmbits: en l'àmbit polític, en el periodístic, en l'àmbit del màrqueting, en el de l'economia, en el de l'empresa. Si no pots articular una narrativa ja no ets res ni ningú. Si la teva empresa i els seus productes només tenen tristes marques o a tot estirar logotips i no, en canvi, històries basades en la marca, han perdut decididament el tren. Els casos del que anomenem storytelling són arreu: els soldats nord-americans, per exemple, s'entrenen amb videojocs realistes i participen en autèntics relats de ficció abans de la guerra; els polítics creen històries emocionants per explicar-se, com la que l'equip d'assessors de G. W. Bush va generar a l'entorn d'una imatge en què el president consolava càlidament una víctima de l'11 de setembre (vegeu les imatges al vídeo de més avall); Nike es va veure obligada a combatre el relat viral tan perjudicial per a l'empresa que presentava al món històries d'explotació humana en l'elaboració dels seus productes; milers de persones que treballen als call center, a molts quilòmetres dels seus clients potencials i a anys llum de les seves cultures es veuen obligats diàriament a adoptar noves personalitats (hola, le llamaba de Jazztel), a mantenir el seu doble professional, a tenir una ànima deslocalitzada. Com ens afecta la creació d'històries? Hem de saber crear-ne per sobreviure? Hem de saber fer front a les històries que ens embolcallen i, amb els recursos i la veu de la literatura, deixen sovint a segon terme els arguments racionals? Quines competències hem de tenir per crear i consumir relats en un món governat per les narratives? Continuarem.

[914] Escriure ciència en llengua planera

Acabo de llegir un llibre fantàstic per als nostres estudiants universitaris que se les heuen amb la producció de textos científics, o que en practiquen la correcta elaboració. Es tracta del text d'Anne E. Greene Writing Science in Plain English (The University of Chicago Press, 2013). El text és en anglès i aplicat a l'anglès, però qualsevol estudiant universitari hauria de poder traslladar les explicacions pertinents, mutatis mutandis, a la llengua catalana o a aquella en què es disposi a escriure un text de caràcter científic. Si destaco aquesta publicació és perquè la considero molt adequada al públic que indicava més amunt, i també a un públic més ampli, el d'aquells que ja comuniquen regularment la ciència. El text, després d'una introducció en què defensa el plain English també en l'àmbit científic, s'articula en diversos capítols que constitueixen una llista de suggeriments clau a l'hora de produir un text millor (a list surprisingly simple, segons l'autora). Es tracta de consells que sempre aporten exemples il·lustratius (antimodels i models) molt clars, i que van seguits de diverses activitats plantejades al lector-aprenent, molt útils, la solució de les quals es pot trobar a l'apèndix de l'obra. El plantejament del llibre és molt general i tot el que s'hi diu és vàlid per a les diverses disciplines científiques. Els punts principals que tracta el text són: com ajustar-se a l'audiència, com ajustar-se al registre adequat (informal, popular, convencional, abstracte), com trobar el to adequat; com construir una història per explicar la ciència (amb subjectes concrets, verbs forts, verbs actius, posant juntes les paraules que hi han d'anar); per què i quan fer servir la veu activa; com escollir el lèxic (ús de paraules breus, control de les paraules d'origen llatí, estalvi de sinònims, separació dels sintagmes massa complexos i confusionaris, elecció acurada dels termes tècnics); omissió de les paraules innecessàries; control de les redundàncies i dels mots de transició; control de les modalitats negativa i afirmativa; control de la col·locació al discurs de la informació vella i la informació nova; control dels elements paral·lels que hi ha en els textos; estímul de la varietat de llargades de les frases dels textos; nocions de disseny dels paràgrafs; tècniques per a la construcció dels paràgrafs. Les receptes de Greene, molt ben argumentades i justificades, conformen un volum d'altíssima utilitat a les aules universitàries. Tot en l'obra escau a la capacitació per a la comunicació de la ciència dels que fan les primeres armes en aquest terreny.  

[913] Mètode TED per parlar en públic

Aquests dies m'ha caigut a les mans el Método TED para hablar en público, de Jeremey Donovan (Ariel: 2013). M'hi he aproximat amb curiositat, per veure si el mètode em proporcionava algun element fonamental que calgués tenir en compte en ensenyar llengua oral, ara que la producció de vídeos per a la xarxa creix exponencialment, empesa per les classes capggirades, els MOOC i un cert esgotament de la preponderància a la xarxa dels textos escrits. El text de Donovan ("Los secretos de las conferencias que triunfan en todo el mundo") és el resultat de l'atenta observació per part de l'autor d'un munt de conferències TED (plenes d'idees valuoses escampant-se arreu del món), aquest espai de vídeos a l'entorn d'uns actes programats en què generalment en uns pocs minuts algú ens explica alguna cosa que o bé canvia radicalment una nostra percepció o bé ens empeny a actuar cap a un canvi. Si bé no puc parlar de decepció, perquè el text està ben escrit i paga la pena llegir-lo, he de dir també que no aporta res de nou al que ja s'ha dit una i una altra vegada sobre com parlar en públic. Potser allò que afegeix més valor a l'obra és la referència a conferències TED concretes, en diversos moments, que es poden anar a veure a la xarxa per detectar-hi els aspectes comentats. Els temes que vertebren el discurs del llibre, d'altra banda, són força clàssics: com escollir el tema, com fer-se presentar, com començar, com gestionar la part central de la conferència i les transicions, com concloure, què fer amb l'humor, com gestionar els suports visuals, el pànic escènic, el llenguatge no verbal... Més enllà d'algunes guspires, d'algunes troballes puntuals que fan pensar (frases contundents de l'estil de: "lo mejor que puedes hacer a la hora de impartir una conferencia es no contar con el apoyo de diapositivas" o "las diapositivas deben servirle al público, y no servirte a ti de chuleta gigantesca"), es pot afirmar que el text no té sorpreses per a les persones interessades en el tema. Un acaba pensant que el secret del mètode TED no és a les conferències en si mateixes, sinó en tot el muntatge TED que permet generar-les i difondre-les. Crec que aquesta altra història, la de l'èxit viral de les conferències TED, tindria molt més interès que l'explicació ja coneguda de com parlar en públic. 

[912] Atles de les minories

Aquests dies he llegit una obra que recomano, El atlas de las minorías (Le Monde Diplomatique en español i UNED: 2012). Es tracta d'un text que a aquelles persones interessades per les minories lingüístiques al món no ens pot passar per alt. Hi podem trobar dades actuals sobre grups lingüístics al món, però sobretot, i aquí rau l'interès de l'obra, una visió molt més àmplia del que són les minories que ens ajuda a comprendre'n l'essència. Una visió que comença per la definició de minoria feta per diversos especialistes (antropòloga, historiador, psicòloga, lingüísta, geògrafa, sociòleg, especialista en dret internacional). Una visió que té el valor de no oblidar cap racó del planeta, a més, i que es presenta amb profusió de mapes il·lustradors i exemplificadors de les dades adduïdes. Una visió que no fa pas un retrat merament actual, en sincronia, sinó que ens introdueix en la línia de temps de l'aparició, la configuració i l'evolució de les minories d'arreu del món, fet que ajuda a entendre la motivació d'aquestes minories. Una visió, d'altra banda, que no exclou cap minoria, sinó que prova de retratar-les totes (religioses, ètniques, lingüístiques o de qualsevol altra mena): així, per posar alguns exemples, l'Atles té un capítol per a la minoria romaní, el poble gitano; un altre sobre la minoria llatina als EUA; un altre sobre les vicissituds del poble armeni en el seu genocidi històric de fa un segle i posteriorment; un altre sobre el drama del poble kurd, migpartit entre diversos estats, o capítols apassionants sobre les minories a l'Àfrica, la Xina (es parla de cinquanta-sis minories en aquest darrer país) o l'Índia. L'atles parla també de totes les diàspores i migracions històriques (on han anat a parar els xinesos sortits del seu país, per exemple? quins chinatowns hi ha al món?), i estudia grups humans com el dels homosexuals, el dels refugiats bioclimàtics, el dels discapacitats, la minoria singular integrada pels multimilionaris, el grup de les dones dirigents o el grup integrat per la comunitat anomenada ecològica. La darrera part del text ("¿Todos minoritarios?") ens fa adonar de la gran quantitat de minories al món. L'atles les ha explicat amb rigor, n'ha traçat la història i les ha il·lustrat fantàsticament en mapes i taules. Per tot això, els amants de la diversitat (la lingüística i les altres) no ens podem perdre aquesta publicació. 

[911] La vida en un tuit (4)

Dies enrere vaig començar a fer una classificació de piulades a Twitter, desenfadada, que ara reprenc. Vam veure vuit tipus de piulades. Torno a la classificació amb la novena: 9) Hi ha piulades fetes per ous, per individus que no han retirat l'ou que els identifica i que no l'han substituït per una imatge escaient, humanitzada. Un ou que piula no mereix ser llegit:

@ciscopeiro tinc son. A mimir!!
— Sílvia Martín (@silviamartinseb) July 3, 2013

10) Hi ha tuits especialment descurats, que en un espai tan reduït com el de la piulada acumulen errades. Els manuals de l'ús de Twitter solen insistir que les piulades no són un espai per a la descurança, l'abreviació, la llengua més semblant a l'oral. No són agradables de llegir tuits com:

Bastentes calamarsades, a Ponts, a Ruptit,...
— Tomàs Molina (@TomasMolinaB) July 10, 2013

11) Un altre tipus de tuits són aquells que es presenten idèntics, regulars, com si es tractés d'una secció, amb continguts renovats a cada piulada, però sempre en la mateixa línia temàtica. És el cas, per exemple,  de la difusió que fa la companya valenciana Immaculada Cerdà @immacersan, que facilita als lectors regularment un dossier de premsa amb informacions d'abast lingüístic:

Què diu hui la premsa sobre les llengües? http://t.co/tXxmohZRnU
— Immaculada Cerdà (@immacersan) July 25, 2013

12) Una altra mena de piulada que s'estén cada vegada més és aquella que indica el mitjà a què dóna pas l'enllaç que incorpora. Per exemple, la indicació [Vídeo] en el cas següent. Es tracta d'una bona pràctica, que normalment contribueix a restar opacitat a allò que es recomana. Pensem que les adreces breus dels tuits fan estalviar caràcters però són ben poc transparents sobre allò a què apunten:

[Vídeo] Recreació del descarrilament del tren de Santiago http://t.co/uILovEw0Hf
— 324.cat (@324cat) July 25, 2013

13) Una altra piulada característica és la que s'adreça al destinatari amb preguntes (facilitant o no l'accés a alguna mena de resposta):

¿Te gustaría crear tu propio negocio? El 69% de los jóvenes se plantea la #emprendeduría http://t.co/zOBUuuhpi2
— Educaweb.com (@EDUCAWEB) July 25, 2013

14) I també són molt típics els tuits imperatius, ben sovint formulats sense cap mena d'atenuador, fet que no indica pas descortesia sinó que, senzillament, es relaciona amb la falta d'espai del tuit: 

Read The Graham Attwell Daily on http://t.co/qXgX637Tsr
— juandoming (@juandoming) July 12, 2013

15) La funció lingüística d'agraïment força directa té també un espai natural a les piulades. Un exemple: 

Gràcies a tu per fer-ho possible col·laborant amb nosaltres, Maria! @mnunesal @LlegirSagarra
— Lletres Catalanes (@lletres) July 12, 2013

16) Per acabar per avui, de vegades sobren les paraules als tuits. El tuit de suport moral es pot reduir a la inexistència de text, simplement a la pertinença a la comunitat vertebrada per una etiqueta:

#animogalicia
— Cristóbal Suárez (@cristobalsuarez) July 25, 2013

[910] El plaer de la connexió remota de llengües

La llengua és un terreny d'una amplitud i una generositat fora mesura. Dóna cabuda a tot. Si molt sovint hi perseguim el sentit exacte dels mots, la precisió, ens permet també agafar distància i veure les connexions vagues, boiroses però existents entre unitats. Si ens permet la certesa, ens facilita també espai per a la hipòtesi, la descoberta i el somni. En aquestes aigües més balderes però alhora apassionants he navegat aquests dies llegint un text no pas nou, el Diccionario etimológico indoeuropeo de la lengua española d'Edward A. Roberts i Bárbara Pastor. El diccionari conté algunes de les principals arrels de la llengua indoeuropea, aquella protollengua que William Jones va descobrir a la darreria del segle XIX a partir de l'exercici de contrast entre formes de llengües geogràficament tan allunyades (tan allunyades com el sànscrit i el bretó) i que es va anar reconstruint amb grans incerteses. Als qui estem acostumats a la pràctica intercomprensiva entre famílies com la romànica, el salt a les arrels indoeuropees és un salt cap a la reducció de l'explicitud, cap a la zona de les semblances menys aparents, un salt apassionant i arriscat, sense tantes seguretats però que contribueix a obrir-nos la ment a relacionar allò que no és aparentment semblant, a la possibilitat d'estendre ponts cap a territoris aparentment impossibles, una activitat avui dia essencial en tot ordre de la vida. Remenar les arrels indoeuropees és exposar-se a un exercici d'enfortiment de la competència plurilingüe. Tot llegint aquest magnífic text connectem la paraula estiu amb l'arrel indoeuropea aidh- ('cremar') o l'angina de pit o un congost amb la protoforma angh- ('estret'), o l'aptitud amb l'arrel ap- ('agafar, assolir'). Descobrim també amb curiositat màxima que la forma deru- és a la base de l'anglosaxó treow (tree) i alhora de la forma dur (llatí durus, 'ferm'). Hauríeu imaginat que un arbre i i la idea de la fermesa es retroben en una arrel indoeuropea comuna que significa 'ser ferm, sòlid'? Les sorpreses ens esperen aquí i allà: l'arrel dhwer- explica l'anglosaxó dor (door) i també una paraula com fora. La forma indoeuropea dnghu- ens explica el català llengua i l'anglosaxó tungo (tongue). Una forma com ger- ('reunir') ens fa entendre la connexió entre l'agora grega i la paraula gregari (la grex llatina, el 'ramat'). La forma ghos-ti- ens permet relacionar l'hostilitat (hostis del llatí) o l'hoste amb el giest (guest) anglosaxó. I rere la protoforma gwen- ('dona') cacem alhora un ginecòleg i una reina (la paraula queen anglosaxona). Sabríeu dir, d'altra banda, quina connexió hi ha entre l'anglosaxó hyll (hill) i la paraula excel·lent? L'arrel indoeuropea kel- ens ho explica: significa 'prominent, cim'. I entre el mot cor i l'anglosaxó heorte (heart)? La resposta és en la forma kerd-. No m'hi estenc més. He donat sobretot exemples de l'anglosaxó (l'anglès és tan sovint considerat assignatura pendent...) i hauria pogut donar-ne d'altres llengües també hereves de les migracions que fa milers d'anys els pobles indoeuropeus van iniciar des d'Euràsia cap al sud en una diàspora geogràficament molt àmplia. Us recomano aquesta obra perquè és un entrenament cap a l'obertura a les llengües, un exercici cap a la construcció de ponts on sembla que no es poden bastir.

[909] Tres visions sobre els materials

La hiperabundància de recursos i de materials per aprendre llengües es pot mirar des de molts angles. Hi ha un angle positiu: hi ha molts materials fets i tenim moltes possibilitats de poder utilitzar el que algú altre ha fet (i potser ha penjat desinteressadament a la xarxa) i els aspectes que entre tots anem cobrint són cada vegada més amplis. Si busquem materials per fer treballar els pronoms febles en català tenim des d'apps fins a presentacions dipositades a Slideshare fins a vídeos. Aquesta és una mirada positiva sobre la qüestió: entre tots estem cobrint (com si es tractés de la Via Catalana) tots els racons de la geografia de l'ensenyament-aprenentatge de llengües. Un segon angle d'observació ens fa veure que la hiperabundància ens exigeix una enorme capacitat de selecció, si volem dur algun dels materials o recursos al nostre entorn virtual d'aprenentatge. Aquí el docent (o l'alumne directament) tenen la responsabilitat de posar a la pràctica la competència informacional i digital i triar i triar bé, tot cercant la qualitat... i alguna cosa més. Alguna cosa més, perquè hi ha un tercer angle d'observació de la qüestió, a parer meu, que és el que em sembla més extraordinari. El fet que ja hi hagi moltes explicacions, per exemple, dels pronoms febles aquí i allà, en el món digital, a disposició de qui vulgui, exigeix al mestre no tan sols la capacitat de selecció i ús, sinó també d'aportació pròpia completament creativa i original. No té cap sentit, en efecte, fer una explicació dels pronoms febles en vídeo que segueixi el patró d'altres que ja existeixin en altres recursos lliures. És, senzillament, absurd. Mai repetir no havia estat una activitat tan sobrera. El moment és veritablement apassionant: el concepte de plagi s'eixampla i es redefineix. Fer en i amb els nous mitjans el que, a grans trets, ja està fet, té el delicte de no tenir cap valor, d'afegir soroll al món digital. El moment és apassionant, deia, perquè és l'hora dels mestres, és a dir, de les persones capaces d'aportar sempre una visió nova, única, singular, particular, no redundant, a l'explicació de qualsevol cosa. L'exigència és, doncs, extrema. Allò que caracteritza un mestre (i que farà que el seu vídeo a la xarxa sobre els pronoms febles no sigui una inútil reiteració) és una mirada irrepetible, un filtre sobre els fenòmens que explica que, agradi o no, aporta un valor afegit. El moment és extraordinari perquè ja res no té valor si no és altament sorprenent, creatiu, original, no obvi. Només sobrepassarà l'abundor el que sigui radicalment nou.

[908] VIII Congrés ACLES: l'aposta per la qualitat

Del 3 al 5 de juliol ha tingut lloc a Girona el VIII Congrés de l'Associació de Centres de Llengua de l'Ensenyament Superior (ACLES), organitzat aquest any pel Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona. El Congrés ha acollit en aquesta ocasió uns cent trenta professionals de l'Estat que treballen en aquest àmbit, amb una nodrida representació dels serveis lingüístics catalans. El primer que s'ha de dir és que l'organització de l'esdeveniment, que ha donat cabuda a un repertori molt ampli d'actes acadèmics, ha estat tot un èxit, fet del qual hem de felicitar els col·legues gironins. Pel que fa al contingut de les comunicacions, moltes de les quals han transcorregut en paral·lel, puc fer referència també al nivell i a l'interès general. En la meva selecció he vist presentar productes per a la comunicació universitària, experiències d'ensenyament d'idiomes en línia, experiències de competència intercultural, iniciatives d'ús de carpetes d'aprenentatge, reflexions sobre les enquestes de final de curs dels estudiants dels cursos... De tot el que he sentit n'he tret alguna cosa de profit. Vull destacar també la conferència inaugural de Marta Estella, directora del Servei de Llengües de la UAB, amb el títol "Comunitat, agència i governança lingüística. Apunts per a una gramàtica de la política lingüística universitària en l'economia del coneixement", una reflexió completament actual. Perquè allò actual és, definitivament, allò que des de l'interès i la rellevància es caracteritza per ser original i per ser capaç de generar reflexió. D'altra banda, com sol passar en els congressos en què hi ha una forta presència de persones d'altres punts de l'Estat, al Congrés ACLES s'hi han percebut sensibilitats lingüístiques heterogènies: al costat d'actituds sensibles a la diversitat i a la competència intercultural, hem conviscut també amb algun estirabot fruit d'un inveterat monolingüisme. Em quedo amb l'esforç de les persones no habituades al català que han assistit als tallers, parlaments o comunicacions fets en aquesta llengua (no pas gaires) desplegant tota la seva capacitat de comprensió romànica amb l'actitud pròpia dels ensenyants d'idiomes: la d'obertura a les llengües. Una altra valoració que vull fer del Congrés fa referència a la vitalitat i a la complicitat dels serveis lingüístics de l'àrea catalanoparlant, ben palpable aquests dies a Girona. Unes condicions que han generat aquests darrers vint anys estratègies i productes interessants i valuosos i que són un terreny adobat per a noves iniciatives d'èxit. Per la meva banda, si al congrés ACLES de Pamplona hi vaig parlar d'ensenyament virtual universitari i al de València de com vivíem el boom 2.0 al nostre Servei, aquesta vegada, dins la reflexió general del congrés sobre la qualitat, he tingut el plaer de poder conduir un taller sobre les competències del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics universitaris.

[907] Aprendre llengües: cinc anys de blog

El sis de juliol de 2008 engegava aquest blog, Aprendre llengües, amb una entrada dedicada al professor Juan Carlos Moreno Cabrera, que acabàvem de convidar a fer la conferència inaugural del curs 2008-2009 del Servei de Llengües (UAB). Ha plogut molt d'aleshores ençà. Aprendre llengües naixia com un espai per a la llibertat d'expressió, per la necessitat de trobar una professió independent, completament lliure de constrenyiments injustificables (en realitat, sempre he considerat escriure en aquest blog una veritable professió). Aprendre llengües naixia sota l'empenta del web 2.0 i de les possibilitats d'opinar que ens oferia, d'emetre, d'experimentar, de jugar, de ser-hi, de provar de construir la identitat digital. Naixia per la necessitat de creure que l'individu sol ja no anava enlloc i pensant que calia saltar a la palestra a trobar els interlocutors vàlids. Les persones que les estructures decimonòniques de les institucions no permetien aplegar en cap fòrum imaginable. Naixia per provar si era possible compartir amb companys, amb col·legues, amb desconeguts. Aprendre llengües apareixia aquell juliol de 2008 com un company essencial, no com un apèndix o un afegit a l'individu. Naixia amb voluntat de carpeta d'aprenentatge, d'entorn personal d'aprenentatge (de seguida hi vam començar a parlar amb fascinació dels PLE o els EPA), de diari personal, de recull d'algunes idees o reflexions abans o després de les classes. Cinc anys després, el diari és un recull d'interessos, de lectures, de recorreguts professionals, d'intervencions públiques, de converses i descobertes de persones que sempre m'han enriquit. El blog, amb els anys, ha esdevingut una mena de curs com el d'un riu, un curriculum, una tranche de vie. No tinc més que paraules d'agraïment per a les persones que l'han volgut visitar al llarg d'aquests cinc anys i que han ajudat a mantenir-lo actiu. Una cordial abraçada.

[906] Vídeos de la Jornada d'Intercomprensió

Incorporo avui al blog els vídeos de les diverses intervencions de la Jornada d'Intercomprensió Lingüística, que la setmana passada va tenir lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona (vegeu l'entrada sobre la Jornada), a fi que els que no hi vau poder assistir pugueu donar-hi un cop d'ull si us interessa. L'esdeveniment va ser organitzat pel Servei de Llengües i l'ICE de la UAB i l'enregistrament es deu a Agustí Camps. Deixo també, a continuació, la comunicació sobre l'aplicació "Falsos Amics" per a dispositius mòbils, que ajuda a entendre per quin motiu el Servei de Llengües ha llançat aquest producte. Espero que us descarregueu l'app i que us ajudi a moure-us encara amb més plaer per l'àmplia avinguda del que és per a molts de nosaltres el nostre patrimoni lingüístic, les llengües romàniques.

Presentació de l'app Falsos Amics

[905] Tendir cap a la intercomprensió

Avui ha tingut lloc a la UAB la Jornada d'Intercomprensió Lingüística organitzada pel Servei de Llengües i l'ICE de la nostra universitat. Escric aquestes línies amb la satisfacció d'haver vist que hi ha hagut una assistència diversa i significativa de persones a l'acte (més de cent inscrits, una concurrència d'unes vuitanta-cinc persones) i d'haver tingut la sensació que consolidàvem o establíem ponts de comunicació amb agents i amics interessats pel tema. Vull adreçar des d'aquí unes paraules d'agraïment, en particular, a Manuel Tost, que fa dècades que investiga, treballa i projecta en relació amb la intercomprensió lingüística i que és un punt de referència inexcusable en parlar de la qüestió, i a l'ICE, que des del primer moment i malgrat la situació de crisi que convida més aviat a replegar-se, va obrir les portes a la coorganització de l'acte que li vam plantejar des del Servei de Llengües un cop la direcció del centre va decidir impulsar la iniciativa. Un altre agraïment és avui, sens dubte, per al Departament de Filologia Francesa i Romànica de la UAB (Martine Le Besnerais, Sandrine Déprez, Julia Frigière i altres companys). I no vull oblidar, naturalment, fer esment d'Artur Noguerol, professor emèrit de la UAB que ha obert l'acte amb una orientadora conferència inaugural sobre el plurilingüisme. Vull fer una darrera referència, també, als companys dels serveis lingüístics universitaris (Virgínia Castillo del nostre Servei, Jaume Palau dels Serveis Lingüístics de la UB, Jordi Pujol del Servei de Llengües i Terminologia de la UPC) que han explicat com des de fa més de deu anys, globalment, la metodologia d'intercomprensió s'utilitza amb fórmules diverses especialment amb els estudiants nouvinguts que s'aproximen al català i des de l'angle del que podem anomenar la sensibilització lingüística. Moltes gràcies a tots i al suport de diversos altres professionals del Servei de Llengües de la UAB que han col·laborat en l'organització de l'acte i que creuen en el valor metodològic i social de la intercomprensió. A la Jornada s'han presentat marcs de referència, idees clau sobre el nou ensenyament-aprenentatge de llengües, projectes específics relacionats amb la intercomprensió, els resultats de molta experiència acumulada sobre el tema. L'Europa d'Umberto Eco (la dels poliglots passius que poden comprendre la llengua dels altres com a via per a la descentració) ha semblat, per un moment, més propera. L'Europa dels ciutadans oberts a les llengües, dels propietaris d'amplis repertoris conformadors de la competència plurilingüe ha semblat per un moment a l'abast. Tant és si falten deu anys (o vint, es corregia Artur Noguerol) per a l'assumpció de la nova relació amb les llengües que respongui als enfocaments plurals que avui s'han defensat, entre els quals destaca la metodologia intercomprensiva. Quan hi ha un punt d'arribada definit, només falta tendir-hi amb determinació.

[904] Intercanvi lingüístic amb el Quebec

Aquests dies visc de prop aquesta excel·lent iniciativa del Departament d'Ensenyament, l'intercanvi de nois i noies que han completat el tercer d'ESO i el grau equivalent quebequès i volen estudiar una part del quart d'ESO al Quebec o a Catalunya respectivament, en forma d'un intercanvi que preveu que els estudiants quebequesos estiguin en primer lloc amb la família d'acollida catalana i que després els estudiants catalans vagin al Quebec. Es tracta que tres mesos del curs es puguin fer en immersió lingüística en l'altre context i els estudiants han de participar plenament de la vida del centre educatiu de la societat d'acollida, amb alguna adaptació curricular. El programa engega aquest any, amb gairebé una trentena d'aparellaments (curiosament, o no tant, un 95 % dels casos són noies) i estic segur que serà un veritable èxit. L'aprenentatge de les noies catalanes, com es recordava fa un parell de dies en l'acte que donava el tret de sortida al programa serà integral: aprendran francès, lògicament, ràpid i bé (el francès quebequès: una experiència de lleugera diversitat respecte al model ensenyat i après aquí). Aprendran a comunicar-se més enllà del francès, activant tots els recursos de què disposin, aprendran competència intercultural, la gran assignatura pendent que la vida amb exposició a altres realitats contribueix a fer créixer. Aprendran el que l'escola tantes vegades, amb la millor de les intencions, només pot explicar. Enhorabona, doncs, al Departament, per la iniciativa. Insereixo les diapositives de la presentació que Neus Lorenzo (Departament d'Ensenyament) feia a les famílies sobre el programa:

Intercanvi Catalunya-Quebec (famílies catalanes) from Neus Lorenzo

[903] La vida en un tuit (3)

Continuem amb la classificació de piulades (vegeu els quatre primers tipus a l'apunt anterior). Vull parlar en aquest apunt de quatre tipus més de tuits: 5) la piulada informativa; 6) la piulada social; 7) la piulada espaterrant; 8) la piulada d'etiquetatge insòlit. És relativament freqüent a Twitter un tuit de caràcter sovint professional que ens informa d'algun fet relacionat amb una àrea de coneixement (l'aparició d'un llibre, l'eixida d'un número d'una revista digital, l'anunci d'un congrés o jornada professional). Es tracta de piulades que sempre van acompanyades d'un enllaç i que normalment no valoren, però que aporten molt de valor. Una de les piuladores que segueixo amb devoció dins aquesta línia és @NewsNeus. Vet aquí una mostra de tuit informatiu de Neus Lorenzo, piuladora empedreïda: 

III Congrés educació Avui pedagogia.fcep.urv.cat/congres2013/pr… 1-2 Juliol, Tarragona
— Neus Lorenzo (@NewsNeus) 9 de juny de 2013

Una altra mena de piulades són les piulades socials. Es veuen a venir de lluny, perquè l'autor inverteix el poc espai que té a escriure noms d'usuaris de Twitter per donar-los les gràcies o, per exemple, per fer-los saber alguna iniciativa. Iniciativa que sovint no es pot expressar als pocs caràcters que queden al missatge i que es prolonga en un enllaç. Un exemple de piulada social seria el següent:

Gràcies ‏@peremaciasiarau ‏@jprat‏@mussoltrek‏@joanguirado‏@jlosoriof @xaviedsquared ‏@josepsalvat ‏tinyurl.com/n3oovnx
— Xavier Rius (@xriusenoticies) 4 de juny de 2013

Un altre tipus de piulada és la piulada (o la repiulada) espaterrant. Si hi ha un mestre en el gènere en la nostra llengua és, sens dubte, Quim Monzó. Seguir la seva cronologia de tuits es trobar-se constantment retuits al·lucinants, pouats a les clavegueres del friquisme més ultrat. En deixo una mostra representativa:

HOLA SOY YO ESTOY LLEGANDOA CASAÓLE ESTOY CANSADO PERO MUY FELIZ GRACIA LA BUENA INFOMACION DE @carruseltaurino; Y @tpt_tvÓLE ÓLE ÓLE
— JESUS RINCON(@jesusrincon20) 11 de juny de 2013

Un dels tipus de piulades que sempre m'ha inquietat és el que constitueixen les que contenen un o diversos hashtags creatius, juganers, insòlits. De vegades cada paraula del text és un hashtag o altres vegades l'autor en proposa un que té tantes possibilitats d'agrupar algú amb un sentit de pertinença com una conjunció (exemple: #ellsmainohofariendaquestamaneratanbestial). Són piulades, les anomeno així, d'etiquetatge insòlit. Un exemple:

#millors #amigues #magrada #molt #aquesta #foto #i #magardaria #que fosim #jo y la marinatrivi instagr.am/p/UjsxDJGdJZ/
— Kidrauhl ✗ (@mrsyoung16_) 16 de gener de 2013

[902] La vida en un tuit (2)

La tipologia de piulades és àmplia. Vull comentar avui quatre tipus de piulades que trobem sovint a Twitter. Són: 1) la piulada intimista, 2) la piulada aguda, 3) la piulada tensa, 4) la que podríem anomenar piulada sintàctica. Cito alguns exemples reals de persones que no vol pas dir, és clar, que piulin sempre de la mateixa manera. M'interessa més la piulada, aquí, que el piulador (tot i que aprofito l'avinentesa per saludar en Jaume Aulet). La piulada intimista és aquella que ens comunica alguna cosa que passa a un subjecte i que, objectivament, no té gaire interès (sobretot si el subjecte no en té). És l'expressió d'un sentiment, de la realització d'una acció quotidiana, l'explicació d'un fet subjectiu. Normalment és una piulada estanca, sense enllaços, però també pot ser que sigui motivada per un element extern que el tuit incorpora (una imatge vista i fotografiada, per exemple). La piulada intimista s'agraeix de tant en tant en persones que quan piulen van per feina, perquè és humanitzadora, però pot ser molt carregosa si el piulador només fa tuits d'aquesta mena. Un exemple d'aquest segon tipus:

Ayer vaya noche pase muy divertida estubo guay y bien
— joseriera torres(@joserieratorres) 9 de juny de 2013

La piulada aguda, que moltes vegades és estanca però pot anar dedicada explícitament a uns lectors específics, és practicada pels amants del joc de paraules i de l'agudesa de l'enginy. Un cas clar és el del professor de literatura catalana de la UAB Jaume Aulet, que s'hi prodiga força i de vegades amb un ritme trepidant:

Felip: no és lícit demanar fidelitat a les regles quan tu jugues al joc perquè, precisament, un dia a la teva mare li va fallar, la regla.
— Jaume Aulet (@Jaumaulet) 4 de juny de 2013

La tercera mena de piulada de què voldria parlar avui és la piulada tensa. Aquesta mena de piulada és la d'aquelles persones que en un tuit volen fer massa coses: dir, valorar, agrair, socialitzar i, encara, a més, marcar amb hashtags alguns temes clau de la piulada. És sabut que alguns marcadors socials (Delicious, per exemple), poden xuclar, si els configurem, els enllaços dels nostres tuits, i que les etiquetes d'emmagatzematge al marcador (a més de l'etiqueta genèrica "from Twitter") són els hashtags que contenia el tuit. Si piulem pensant, doncs, en tantes coses, també en l'emmagatzematge etiquetat de l'enllaç del nostre tuit, el resultat és una prosa tensa. Valgui com a exemple:

Create Instant Interactive Text Based Activities bit.ly/RIiZXS#elearn #esl #efl #ELT #edtech #fecei
— NikPeachey (@NikPeachey) 24 de maig de 2013

Hi ha piuladors, d'altra banda, que es caracteritzen per respectar de manera exquisida la sintaxi, que són capaços d'integrar dins una frase amb subjecte, predicat i complements diversos les etiquetes del tuit i la referència a altres persones i l'enllaç que volen recomanar. Les anomeno les piulades sintàctiques i es caracteritzen per l'elegància. En deixo un exemple. Continuarem.

A @tribucatradio hem parlat de Salvador #Dali amb dos destacats especialistes: Sergi #Loughney i Montse #Aguer: ow.ly/lTclG
— CatalunyaRadio (@CatalunyaRadio) 10 de juny de 2013

[901] La vida en un tuit (1)

No fa gaires dies que escrivia un apunt sobre la fascinant comunicació a Twitter. La lectura diària de les piulades que la xarxa social ens té a punt revela una enorme quantitat de matisos en la comunicació que s'hi genera. Esbosso una classificació de les piulades, en què els diversos punts no s'exclouen. Una primera possibilitat: la piulada original davant la repiulada (pura o híbrida: amb anotació pròpia). L'alternança entre el rol d'emissors i el de reemissors és un tret molt rellevant a Twitter. La redifusió d'allò que considerem que té valor (hi ha molta implicació en una redifusió!), fet que va lligat al crèdit que donem al repiulador, té un valor innegable en època d'abundància informativa. Ara: em pregunto també fins a quin punt rere uns eixuts Interessant, No us ho perdeu, Article brutal de JS, no hi ha algunes vegades o en algunes persones un sacrifici massa gran d'autoria. Algunes piulades esdevenen una axiologia buida, per explicar. El possible desplegament d'arguments en una conversa, d'altra banda, sovint mostra un punt de forçat. Una segona classificació, des del meu punt de vista, la dóna el grau de sociabilitat que busca i comporta la piulada. Hi ha piulades que impliquen altres persones, que responen o enceten interaccions, que provoquen converses (deixo ara de banda els missatges directes), i hi ha piulades que difonen, redifonen, informen una audiència indeterminada que és genèricament la dels seguidors. Tot té el seu moment i cadascú té el seu estil de comunicació, que pot tendir més o menys a la sociabilitat, també a les xarxes. Una tercera classificació és la que separa les piulades estanques de les piulades que contenen la seva prolongació. Molt sovint la piulada dóna pas a un nou mitjà (un text, una imatge, un vídeo...) que n'és en realitat el pretext, el mòbil que ens ha decidit a saltar a l'àgora a comunicar, a compartir. També hi ha, però, les piulades que no es prolonguen en cap enllaç. Un munt de vegades són piulades que esmenten fets d'un context compartit i que no necessiten, doncs, cap continuïtat explicativa. Una quarta classificació: hi ha piulades amb voluntat de classificació temàtica del discurs produït (sigui perquè se segueix una jornada o un esdeveniment en directe, o perquè es té consciència de piular en la línia d'un grup d'interès real o no), fet que permet transcendir l'audiència limitada dels seguidors i eixamplar els receptors. La via és el hashtag al tuit (#bilingüisme, #intercomprensió...) que s'escriu pensant en el grup, la comunitat de pràctica, l'interès compartit. Una cinquena classificació: les piulades amb una funció referencial (informar) davant les piulades amb altres funcions dominants, entre les quals es pot destacar l'expressiva, la poètica i, relacionada amb les anteriors, la purament lúdica (Twitter dóna un joc enorme a la creativitat). Reconeixeu la vostra darrera piulada? Continuarem.

[900] Jornada d'Intercomprensió Lingüística

El dia 26 de juny al matí tindrà lloc a la UAB la Jornada d'Intercomprensió  Lingüística, que hem organitzat el Servei de Llengües i l'ICE de l'Autònoma. Al llarg d’aquests darrers anys la metodologia d’intercomprensió lingüística s’ha fet popular entre els ensenyants de llengua pel fet que es troba en plena sintonia amb els enfocaments més moderns d’ensenyament-aprenentatge de llengües i és una garantia per a la sostenibilitat lingüística. La Universitat Autònoma de Barcelona (departaments de llengües romàniques, Facultat de Ciències de l’Educació, Institut de Ciències de l’Educació, Servei de Llengües) contribueix des de fa ja algunes dècades a la recerca sobre intercomprensió, ha generat reflexió rellevant a l’entorn de la qüestió i diversos equips interdisciplinaris han produït materials didàctics de base tecnològica amb aquest enfocament que resulten útils als aprenents de llengües romàniques. La Jornada té per objectiu situar la intercomprensió (amb la conferència inaugural d'Artur Noguerol), explicar l’experiència amb aquesta línia de treball duta a terme als serveis lingüístics de les universitats catalanes (parlaran, a la taula rodona, representants de la UAB, la UB i la UPC) i presentar diverses iniciatives innovadores relacionades amb aquesta metodologia i la seva aplicació, de base tecnològica i metodològica. L'experiència formal del Servei de Llengües de la UAB en l'aplicació d'aquesta metodologia (al Servei s'hi ensenyen i s'hi aprenen llengües romàniques com el català, el castellà, el francès i l'italià i també el portuguès al seu centre de Barcelona) es remunta a l'any 2002, en què (encara en l'antic Gabinet de Llengua Catalana) es van concebre els primers cursos específics per a estudiants nouvinguts coneixedors d'una llengua romànica orientats únicament a enfortir les habilitats receptives (comprensió oral i comprensió escrita) dels aprenents, allò que el MECR havia anomenat feia ben poc les competències parcials receptives. Aquella línia de formació no s'ha perdut i actualment, deu anys després, els estudiants d'intercanvi nouvinguts reben al Servei de Llengües la formació incial agrupats segons el seu coneixement o no de llengües romàniques i d'acord amb l'aplicació de la metodologia intercomprensiva en el cas dels estudiants de procedència romànica. A la Jornada presentarem també l'app Falsos Amics, que vol reforçar la idea i la pràctica de la intercomprensió i treballa en sis llengües (català, castellà, italià, portuguès, francès i romanès).  La inscripció a la Jornada, que és gratuïta, ja s'ha obert. Us hi esperem. 

[899] Comunicar a Twitter

La comunicació a Twitter és un fenomen insòlit davant altres formes de conversar i comunicar-nos del passat. La qüestió de la brevetat, de la necessària capacitat de síntesi objectivada en els 140 caràcters per prendre-hi part, és un aspecte formal superficial. Una anècdota si prenem en consideració altres aspectes de l'acte comunicatiu. D'entrada, la comunicació a Twitter és una comunicació en definició. La pregunta inicial amb què va néixer l'eina, Què fas?, es va convertir ben aviat en Què passa? i, encara que hi ha usuaris disciplinats que responen la pregunta, el sentit de les piulades és lliure i l'eina dóna cabuda a tot: des de la nota personal anecdòtica de profunditat humana fins a la valoració més punyent; des de la recomanació més seriosa fins al joc, la literatura i l'expansió de la creativitat. Twitter és un espai de llibertat, una eina total. De vegades se'l compara amb un riu d'aigua, més ràpida com més converses seguim. El líquid fugisser es podria interpretar com un cabal valuós que minimitzés l'efecte del bany puntual, de la sucada de peus quasi atzarosa dels que s'hi acosten de tant en tant. Però els que hi són saben que Twitter és, en bona mesura, control, anàlisi, monitorització, gestió de converses, d'opinions, de recomanacions. Si bé Twitter ens dóna la possibilitat de sucar-hi, de veure què passa i posar-hi cullerada, Twitter és també (amb totes les eines de tercers que en conformen l'ecosistema) un distribuïdor, un generador de canals de reg: els moments del riu que no veiem, si volem, no passen en va. Les lleis de Twitter són noves: podem programar els comentaris o fer-los efímers, podem procrastinar el que ens arriba a la cronologia, podem cercar les converses públiques de qui vulguem, podem fer aparèixer les piulades que vulguem inserint un giny específic en espais allunyats, podem incorporar amics a mitja conversa, podem saber amb tota mena d'eines de mètrica si els enllaços o les imatges que hem recomanat han estat visitats o, en canvi, ignorats, si les nostres piulades han estat considerades interessants o no. Podem tenir amb tota mena de detalls i per vies radicalment noves (no hem de llegir la desaprovació a la cara de l'audiència, sinó en el seu comportament sovint silenciós, en la seva interacció cada vegada més fàcil de seguir i analitzar) les claus de la interpretació de l'efectivitat i de la persuasió. Més enllà del domini d'un grapat de codis i símbols anecdòtics (RT, DM, #FF...) i fins un pèl abstrusos i d'unes maneres de fer, d'una netiqueta, Twitter se'ns revela un espai de comunicació radicalment nou, sense límits, obert, un espai social de llaços que s'enforteixen i s'esmorteeixen sense traumes, de converses que es prenen i es reprenen sense permisos, un espai comunicatiu que, de tan lliure, sembla que se'ns escapi, però la força del qual rau, precisament, en la possibilitat d'aplicar-hi el nostre control.

[898] Comodins

Una vegada vaig conèixer una persona que solia repetir, sense trobar a faltar sentit al que deia: Si no d'això, no d'allò. L'ús dels mots comodí o de les paraules multiús és un dels indicadors clars de pobresa lèxica en un discurs elaborat. Ens referim a unitats de la llengua que tenen un significat ampli, que podríem dir que servirien en molts contextos, que són autèntics jòquers que no aporten especificitat. Pensem en paraules com aspecte, element, problemàtica, qüestió, tema, o, sobretot, cosa (entre els noms); o efectuar, realitzar i, especialment, fer o fotre (entre els verbs). Si diem el tema ens interessava molt, o fem moltes coses, o li van fotre un calbot, no afinem gaire en el sentit del que volem dir. Som als antípodes de la pesca de la truita de llac ens interessava molt o fem moltes activitats esportives sense pilota o li van clavar un calbot. Els comodins, amb tot (que sempre ens fa il·lusió tenir, per cert, quan juguem a cartes), no són pas negatius per se: de vegades ja hem precisat el sentit en un altre passatge del discurs proper, cap al qual el comodí apunta, o no podem o no volem precisar-lo, o fugim de la cerca de la perfecció i ens refugiem amb una certa indolència en la vaguetat de la llengua (li fa mal el d'això). L'ús de formes comodí, d'altra banda, és una pràctica excel·lent quan aprenem una llengua i no tenim la possibilitat de precisar, per desconeixement del vocabulari específic, per exemple. Tant en la producció escrita i oral com en la comprensió dels textos, l'ús o la imaginació d'un comodí ens pot permetre eludir un mal pas, cobrir ràpidament un espai semàntic problemàtic i tenir de seguida la necessària visió sencera de la frase, del període, del paràgraf o el discurs. No fa gaire temps, amb motiu de les darreres eleccions, el partit que governa l'Estat va preparar un vídeo forçat de declaració d'amor a Catalunya en què diversos polítics cantaven les excel·lències de la catalana terra. Un dels polítics era el president del govern espanyol, que va fer servir un comodí nefast, el cèlebre [los catalanes] hacen cosas, que suggeria pressa, desgana, desconeixement, mirada a l'engròs o una afecció més aviat vaga. Exactament el contrari, doncs, del que pretenia el vídeo. El deixo aquí, per si pot fer servei, talment un comodí, a algú més. 

[897] Geografia de la catalanofòbia

La catalanofòbia cada cop serà més fàcil de radiografiar si sabem llegir i escriure d'acord amb les noves competències digitals. No fa gaires dies podíem veure a la xarxa uns mapes que ens mostraven les zones més calentes pel que fa a determinats odis als EUA com el racisme o l'homofòbia a partir de la interpretació d'interaccions a les xarxes socials. Llegir i interpretar la llengua d'aquestes xarxes ens ajuda a tenir informació sobre tota mena de fenòmens, per si mai cal posar sobre la taula el que el discurs mistificador dels polítics sobre certes qüestions (la inexistent catalanofòbia, per exemple) amaga i tergiversa. Perquè el poble, quan piula, no necessita anar amb els embuts dels polítics que encenen els focs i després no saben res de cap piromania. Acabo d'introduir a l'aplicació Geomeme, en l'àmbit de la península ibèrica, una cerca de les aparicions a Twitter de dos termes denigrants habitualment aplicats als catalans, separatista i catalufo. L'eina aporta informació tan sols dels comptes de Twitter geolocalitzats (que són pocs, és cert) però tot i així apunta informació interessant: podem anar veient d'on vénen les piulades que contenen els termes seleccionats, fer-nos idea de l'agressivitat del llenguatge emprat i podem veure, també, quin dels dos termes triats (que podrien ser antagònics: amor / odi) pesa més. Al moment de tancar aquest apunt separatista passa davant de catalufo.

[896] XarxaMOOC

Aquests dies el projecte XarxaMOOC (Introducció al llenguatge d’especialitat en les universitats de llengua catalana. Eines digitals per als futurs estudiants de la Xarxa Vives d’Universitats) ha entrat decididament en la fase de difusió pública. És tracta d'un projecte que neix a la Universitat d'Alacant i es duu a terme en el marc de la Xarxa Vives d'Universitats i que constitueix una resposta a la nova modalitat formativa, els MOOC, i que respon, doncs, a una clara voluntat d'innovació i experimentació amb les noves tendències i les noves possibilitats tecnològiques. Enhorabona, doncs, al projecte i a l'empenta que tradicionalment defineix el País Valencià en la promoció i la defensa de la llengua. Des del Servei de Llengües de la UAB, com des de les altres universitats de la Xarxa, mirarem de col·laborar-hi en allò que calgui als companys d'Alacant. XarxaMOOC s'adreça als estudiants que accedeixen al sistema universitari de la Xarxa Vives, es tracti d'estudiants autòctons o no: també contribueix a afavorir l'entrada dels estudiants nouvinguts a la universitat. Es tracta d'una iniciativa que parteix de la base que els universitaris passen a integrar un espai nou, delimitat per una terminologia i unes pràctiques discursives també noves lligades a la llengua de les disciplines. No cal dir que considerem aquesta qüestió, de la qual hem parlat reiteradament a Aprendre llengües, completament clau per aconseguir uns universitaris i, encara més, uns futurs professionals, plenament competents. XarxaMOOC ens resulta interessant, també, des de l'àmbit de l'acollida lingüística i és ja al punt de mira dels nostres alumnes del màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, que valoren aquests dies amb una barreja d'entusiasme i escepticisme crític les oportunitats que ofereixen els MOOC en la formació i la recepció dels nouvinguts. Seguirem, doncs, XarxaMOOC (des del seu blog o a @xarxamooc). Insereixo el vídeo en què Robert Escolano, que coordina la iniciativa, ens situa sobre el projecte. 

[895] Prendre notes als MOOC

Ben aviat no quedarà res tal com ho coneixíem. Un altre dels actes comunicatius característics de la vida acadèmica, la presa d'apunts, el note taking, es veu també ara afectat per les noves formes que pren la docència. Davant les classes capgirades (les flipped classroom en expansió constant), que nodreixen els MOOC, prendre les notes d'algú que comunica oralment en vídeo es converteix en una activitat nova, amb unes noves regles. Perquè les nostres notes tenen sentit vinculades als vídeos que constitueixen una de les peces clau (no l'única) de la classe capgirada. Necessitem un editor de text, doncs, al costat del vídeo que mirem, a fi que els apunts quedin vinculats al moment concret del vídeo, de l'exposició. Em sembla fantàstica, en aquest sentit, una eina com VideoNot.es, la qual ja he pogut experimentar amb satisfacció. Les notes que prenem (inseparables ja del vídeo), es poden integrar, d'altra banda, a Google Drive, amb la qual cosa podem consultar-les en ubiqüitat i podem compartir-les amb altres persones. Els nostres gargots fruit del moment d'escoltar algú, doncs, de vegades il·legibles per la pressa, sovint incompartibles amb ningú més, passen a ser un producte nou revisable, que es pot elaborar a diverses mans, indissociable d'un acte comunicatiu que ha deixat ja de ser efímer. VideoNot.es ja es fa servir als cursos massius en línia de Coursera i altres grans plataformes MOOC. Comparteixo amb vosaltres aquest vídeo anotat, que veureu sense dificultat si teniu l'extensió VideoNot.es de Chrome instal·lada. El vídeo, de YouTube, correspon a una cançó de Benito Lertxundi, Udazken koloretan que no és, doncs, una lliçó gens convencional. Les notes que he pres, sincronitzades, són la lletra de la cançó.

 

[894] Etiquetar la xarxa

Les formes de comunicar-nos a la xarxa es van consolidant. Ens trobem duent a terme algunes activitats que ja han deixat de sorprendre'ns com a usuaris i que ja considerem comunes i practiquem contínuament. Una d'aquestes activitats quotidianes en els espais virtuals és la d'etiquetar. Etiquetem fotografies a les xarxes socials genèriques com Facebook, o a les xarxes socials específiques com Flickr o Pinterest. Etiquetem les obres que llegim en espais socials de lectura com Librarything, posem etiquetes als apunts dels nostres blogs i naveguem per les etiquetes dels altres, marquem amb etiquetes els recursos que desem als nostres marcadors socials, etc. Etiquetar, una activitat reservada tradicionalment sobretot a uns quants (els especialistes de la documentació) i que consistia sobretot a seleccionar dins els thesaurus o les taxonomies ha esdevingut una activitat imprescindible i a mans de tothom, perquè el volum d'informació és tan elevat que ja és inimaginable deixar l'etiquetatge de la xarxa a  mans especialitzades. L'operació d'etiquetatge requereix uns coneixements tècnics, de vegades relacionats amb l'espai en què etiquetem (les hem d'introduir separades per una coma o sense res, quan en tenim una llista?; què hem de fer quan la nostra etiqueta té més d'una paraula?; hi ha signes gràfics específics que hem de vincular a les etiquetes com els # en els hashtags de Twitter?) i hem de posar en joc, també, la competència lingüística i comunicativa (quina és la millor etiqueta en un cas concret? podem evitar confusionàries etiquetes sinònimes? quins criteris podem fer servir per trobar les etiquetes més adequades per a la recuperabilitat?, quines conseqüències té l'etiquetatge en diverses llengües?, com podem evitar el soroll a les xarxes relacionat amb l'etiquetatge?). El professorat de llengua ha d'ensenyar els seus alumnes a etiquetar, perquè etiquetar és una de les formes indiscutibles d'interactuar a la xarxa. Una forma aparentment innocent i senzilla però que demana, com comentava, un cert saber fer i que indica, ben sovint, una manera de ser a la xarxa. Aquests dies, llegint el llibre de divulgació Etiquetar en la web social, de Raquel Gómez-Díaz (Editorial UOC, 2012), m'ha interessat la referència a quatre tipus d'etiquetatge (establerts per Javier Cañada, 2006) que són l'egoista, l'amiguista, l'altruista i el populista. Perquè les etiquetes no són innòcues i poden tenir un benefici social més o menys gran. Les etiquetes egoistes només serveixen a qui les fa, les amiguistes a un grup reduït i les populistes cerquen captar l'atenció i tenir atractiu, però són també subjectives. Independentment de situacions concretes i del joc i la creativitat lingüística que podem projectar a la xarxa sempre que vulguem (la xarxa és un espai humà), cal saber aplicar un etiquetatge altruista, aquell que neix amb vocació de compartir i que té un benefici social, doncs, inequívoc. La tendència a l'etiquetatge altruista s'ha de considerar una bona pràctica a la xarxa. Una pràctica destinada a fer xarxa.

[893] Encara sobre els MOOC

Fa temps que parlem dels MOOC i observem què passa al seu voltant, amb una barreja d'entusiasme per conèixer tot el que es mou i alhora d'un cert escepticisme. Hi he dedicat algun escrit en aquest bloc. Em permetreu ser una mica crític: acaben els MOOC entre un 5 i un 10 % dels inscrits; un 55 % ni tan sols arriba a començar mai el seu MOOC. Els aprenents ja han donat, però, les seves dades al gran negoci que es basa a conèixer i gestionar els interessos de la gent: no tot és tan gratuït com sembla en els MOOC. La majoria de MOOC no es basen (encara) en el connectivisme sinó que són purament xMOOC, continguts oberts dictats a milers de persones, autèntics discursos amb un potencial enorme i perillós d'unificació del pensament. La majoria de MOOC no permeten, d'altra banda, una relació de qualitat entre profesorat i alumnat i, en canvi, permeten establir relacions valuoses entre aprenents, permeten crear xarxes molt més riques (que s'estableixen, de vegades, ràpidament fora del MOOC, que ha actuat només de meeting point) que una frustrada connexió amb un formador que no hi és de la manera que hi hauria de ser: no dictant, sinó generant coneixement de manera dialògica. Ja em perdonareu, però crec que els MOOC són també una reacció d'una universitat que vol continuar controlant un coneixement que ja no li pertany, i unes relacions entre persones generadores de coneixement que encara li pertanyen menys. De moment, l'element clau de tot plegat és que la universitat té encara en gran mesura a les seves mans la certificació. La universitat sembla haver admès que ja no pot controlar el coneixement, però s'erigeix encara en àrbitre de la certificació del que s'aprèn i el que no s'aprèn, i ho fa, paradoxalment, de manera cada vegada més massiva i poc subtil, com si es poguessin avaluar i certificar les disciplines a l'engròs. Arribarà el dia que el que sabem i som capaços de fer, la nostra competència, no dependrà d'una sanció certificativa d'unes organitzacions cada cop més orientades a certificar. Hi haurà un dia que les organitzacions certificatives perdran el monopoli de la sanció, com ja han perdut el monopoli del coneixement. Hi haurà un dia que la vàlua, els coneixements, la competència, dependrà dels avals de qui tindrà la reputació. Cada persona valdrà els avals que tingui (experts, persones, projectes duts a terme, competències demostrades) i no els títols universitaris que tingui. La universitat ha descobert que havia de reaccionar perquè el coneixement lliscava pertot arreu, perillosament enfora del seu clos. I els MOOC són, en bona mesura, una estratègia de gestió i de manteniment d'un mercat. Quan la certificació llisqui també pertot arreu, què inventarà la universitat per continuar-se considerant un centre que ja no ho és tant?

[892] Ridículament correcte

Llegeixo amb interès una obra que ataca frontalment la ideologia del políticament correcte, que tant condiciona la llengua i els seus usos i que ben sovint l'ha portat al límit de l'absurd. Es tracta de Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política, d'A. Browne (Barcelona: La Campana, 2010, amb pròleg de Salvador Cardús). Em sumo als dissidents de la imposició que representa la correcció política, un segrest en tota regla de la capacitat de pensar i un morrió a la llibertat d'expressió i a la possibilitat del debat. Em sumo a la reivindicació de la necessitat de trobar la correcció objectiva abans que refugiar-se en l'estereotipada i desgastada correcció política. Em sumo a l'exercici del discerniment constant, al rebuig dels tòpics establerts que queden bé i que es branden com axiomes però acaben sent tristos refugis de la incapacitat de pensar. El viatge cap a la realitat objectiva no és exempt de riscos, naturalment, però hi pot haver tanta o més virtut que en els clixés del políticament correcte. Diu Browne: "Els que fan aquest viatge de la correcció política a la veritat moltes vegades s'arrisquen a la desaprovació pública, però és remarcable que la majoria no deixen mai de ser tolerants i humans i que conserven els seus valors fonamentals" (p. 153). Cal atrevir-se, per sistema, a discrepar i a analitzar la realitat cas per cas. Ni són sempre els homes els maltractadors, ni els immigrants són sempre innocents de la delinqüència, ni podem acceptar a ulls clucs tots els bonismes que bloquen la nostra ment, ni hem de conviure amb muntanyes de pseudovíctimes potencials pel simple fet de pertànyer a un grup tipificat. Ens cal abandonar els motlles que encotillen el nostre pensament. Cal poder dir, per exemple, que la discrepància i la divergència són molt més generadores de resultats, de canvis i de progrés que l'estúpida aquiescència i la covarda convergència. Cal poder dir que guardar les formes (tan tristament epidèrmiques i insubstancials) és molt menys important que guardar els fons. Cal atrevir-se a dir que la intel·ligència col·lectiva no apareix sempre que hi ha un grup de persones treballant, sinó més aviat molt poques vegades. Cal rebutjar els estatus preconcebuts de víctimes i d'agressors que dicta la correcció política i afinar en l'observació per forjar el criteri propi. Cal atrevir-se a depurar la correcció política que portem a dintre: "Quan dius una cosa en públic, pensa si l'estàs dient perquè és políticament correcta o perquè et consta que és objectivament correcta. ¿Estàs triant la peresa intel·lectual en lloc de la incomoditat emocional?" (p. 167). Avui em proclamo trànsfuga de la correcció política a la correcció objectiva.

[891] Contra els tòpics

Mai la lectura d'un llibre no m'havia deixat un sabor tan agredolç com la de Tantos tontos tópicos, d'A. Arteta (Ariel, 2012). La idea de poder traspassar totes aquelles frases o punts de vista enquistats que bloquen tota possibilitat de raonament perquè són llocs comuns que fan de punt i final, m'atrau, com la idea de poder desmuntar les fal·làcies del nostre discurs quotidià, que consumim a diari, desmesuradament, i no sempre amb prou esperit crític. Arteta s'enfronta a un bon reguitzell de tòpics i prova de desmuntar-los. Tòpics com "Tot és relatiu", "No tinc fusta d'heroi", "Desaprovo el que dius, però defenso el teu dret de dir-ho", "A l'enemic, ni aigua", "Els sentiments polítics són intocables", "El problema és molt complex", "Totes les opinions són respectables", "És una persona molt normal", "No és res personal", "Tots som culpables", "No s'ha de jutjar a ningú", etc. Tòpics que solen justificar accions o encara més sovint inaccions, de manera molts cops ben poc acceptable. Els tòpics responen a la necessitat de no haver-ho de discutir tot constantment, són una zona de confort compartida en la qual l'avenç dialèctic no té sentit, a priori, perquè ja hi ha consens sobre la qüestió i la continuació ja és un camí fressat. Els tòpics, amb tot, esdevenen còmplices de la superficialitat del pensament, factors que eviten la cada cop més políticament incorrecta divergència entre persones (que és la base de l'avenç de les idees). Els tòpics són, segons com es miri, covards acords que impedeixen anar més enllà. I no sempre tenen, precisament, unes bases argumentatives sòlides. La temptativa d'anàlisi i de transcendència d'Arteta és, doncs, interessant. El punt agre del text, amb tot, és que considera tòpics perniciosos, per exemple, la defensa de la diversitat per la diversitat ("No es mejor ni peor, sino simplemente distinto") o el pressupòsit que cal que les llengües es recobrin ("Debemos recuperar nuestra lengua"). Els arguments de l'autor contra aquestes idees no em plauen ni em convencen gens, i els considero antològics. Em costaria trobar exposicions ben escrites tan radicalment contràries al que penso sobre aquestes dues qüestions. Sempre va bé tenir formulat explícitament l'argumentari d'aquells que se situen als antípodes del que pensem, els tòpics en què s'assenten les ideologies alienes. Alguns dels capítols del text poden ser perfectament matèria de debat a les aules de llengua. Posats a revisar els tòpics, revisem-los tots.