[965] Com escriure una ressenya

Avui vull parlar d’un llibre que acabo de publicar a Eumo Editorial: Com escriure bé una ressenya. Una de les activitats d’aprenentatge que els joves troben sovint en la seva vida acadèmica és el comentari escrit sobre una lectura relacionada amb alguna matèria del currículum. Es tracta d’una activitat típicament universitària, però és ben habitual també en els estudis previs a l’ensenyament superior. Com escriure bé una ressenya ensenya a produir aquest tipus de textos i pot ser útil a docents i estudiants i, més en general, a tothom que hagi de redactar o jutjar un escrit d’opinió sobre un producte cultural.Un dels factors que condiciona decisivament l’èxit o el fracàs d’un escrit és el grau de coneixement que té l’autor del tipus de text que produeix. Aquest llibre convida els lectors a reflexionar sobre la naturalesa de les ressenyes i constitueix un curs de redacció aplicat a l’elaboració d’aquest tipus d’escrit. S’hi expliquen les característiques de les ressenyes, les seves convencions i exigències formals i les operacions de sentit que hi són habituals, amb l’objectiu que l’autor pugui escriure un text que s’ajusti al gènere i que sigui eficaç. Amb aquesta finalitat, el llibre presenta seixanta consells d’expressió categoritzats de manera que puguin arribar fàcilment al lector i explicats de manera planera. Aquests consells s’organitzen en tres blocs que corresponen a tres aspectes bàsics en elaborar un text com la ressenya: a) la presència d’un autor, b) la proposta d’un sentit ic) la creació d’un artefacte eficaç. Els encerts o les deficiències relacionats amb aquests tres aspectes es tradueixen en encerts o deficiències d’expressió. Cada bloc és introduït amb una breu explicació i, a continuació, s’hi recull la veu d’alguns testimonis que manifesten dificultats d’expressió relacionades amb el contingut que s’hi presenta. Al final dels blocs s’ofereixen uns comentaris generals amb orientacions sobre l’avaluació dels aspectes explicats. Després dels seixanta consells, el lector pot trobar una taula que recull els ítems més destacats de què s’ha tractat al llarg del llibre. Aquesta taula aplega més de cent setanta aspectes que tot ressenyador pot tenir en compte en expressar-se i permet que els docents, en encarregar l’elaboració d’una ressenya als seus alumnes, puguin propiciar-hi el diàleg sobre les característiques que ha de tenir el text i afavorir, doncs, la transparència en l’avaluació. A la part final, el llibre presenta diverses ressenyes d’una mateixa obra que il·lustren els seixanta consells explicats. Cada ressenya va acompanyada d’un comentari sobre els encerts i els errors que els textos contenen. Una taula permet localitzar en quines ressenyes estan representades les qüestions relacionades amb els seixanta consells. Espero que el llibre trobi els seus lectors i, sobretot, que sigui útil i contribueixi a la millora de l’expressió escrita a la universitat.

[964] Test d'obertura lingüística

Test d'obertura lingüística

Deixo un enllaç a Aprendre llengües a un recurs lúdic que vaig preparar per al Projecte interuniversitari d'elaboració d'un curs virtual sobre interculturalitat i multilingüisme, coordinat pels serveis lingüístics de la URV i la UPC i amb participació d'altres serveis lingüístics universitaris i el finançament de la Secretaria d'Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya (Interlingua). El joc us permet respondre vint-i-cinc preguntes que us han de donar criteri per provar de determinar si sou o no una POL. Què és una POL? Una persona oberta a les llengües. Si voleu llegir-ne les característiques, haureu d'arribar fins al final. Bona navegació. 

[963] Parlar en públic, o l'art d'obrir l'aixeta

Deixo unes ratlles, a continuació, sobre Els secrets de parlar en públic (Vic: Eumo, febrer de 2016), de Mariona Casas, Josep Maria Castellà i Montserrat Vilà. He de dir, per començar, que l’obra té per a mi un interès màxim: m’ocupo d’una assignatura de llengua oral a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB per a la qual tot el que explica és rellevant i decisiu. El text és un tractat de gran utilitat per acompanyar el procés de consolidació de les habilitats de comunicació oral d’alumnes com ara els futurs mestres, persones que seran professionals de la paraula. Com indiquen els autors en el subtítol del text, l’obra es planteja precisament com una “guia pràctica per a professionals”. És així que els consells que hi donen als lectors són, al llarg de les tres primeres parts del text, recomanacions genèriques vàlides en la major part de situacions en què qualsevol persona, en la seva professió, ha de fer (o haurà de fer) ús públic de la paraula. En la quarta part de l’obra, els autors se centren en situacions comunicatives orals professionals concretes com la presentació d’informes, les situacions de debat i negociació, la conducció de reunions efectives, les entrevistes professionals, la intervenció per als mitjans de comunicació, o els discursos protocol·laris. Vull destacar l’interès d'aquests capítols dedicats a situacions comunicatives concretes i el bon teixit de l’obra, en aquesta part, respecte als capítols anteriors: els autors remeten des d’aquests capítols, quan cal i sense repeticions enutjoses, a aspectes generals que ja han tractat a les tres primeres parts de l’obra (aspectes, per exemple, com l’argumentació o la cortesia). Les primeres parts de l’obra, com deia més amunt, es refereixen a qüestions generals. Sense pretendre seguir fil per randa l’ordre en cinc parts dels tractats clàssics d’oratòria (l’ordre que comença amb 1) la inventio o cerca de les idees i evoluciona cap a 2) la dispositio o organització de les peces del discurs, 3) l’elocutio, 4) la memoria i 5) la pronunciatio o actio, l’hora de la veritat), els autors tracten totes aquestes parts significativament i no n’obliden cap detall important. Per la naturalesa de l’obra, Casas, Vilà i Castellà no poden referir-se a les qüestions exhaustivament, però sí apuntar-les significativament (quan parlen dels tipus d’arguments, per exemple, o de les fal·làcies, en donen una petita mostra que pot encuriosir el lector per cercar-ne més). Un dels aspectes més destacats de l’obra és, a parer meu, el to que hi adopten els autors. Els secrets de parlar en públic és una obra d’especialistes que s’expliquen amb passió indissimulada, amb vehemència i amb un grau de certesa elevat. Els consells imperatius omplen, certament, el text (els verbs en forma imperativa es compten a desenes en cada capítol), però les recomanacions no aclaparen el lector, sinó que se li imposen persuasivament i amb credibilitat. Els autors no limiten la llibertat de l’orador amb les seves receptes, sinó que conceben el discurs en públic com un esdeveniment flexible, que no es pot resoldre amb fórmules màgiques precuinades. Ensenyen que qui parla ha de prendre opcions estratègiques personals, que ha tenir en compte l’ethos, el pathos i el logos i que ha de ser fidel al seu estil comunicatiu. Castellà, Casas i Vilà se’ns adrecen ex abundantia cordis, amb la bóta ben plena, a punt de rebentar, d’acord amb la imatge de Carnegie que esdevé un motiu recurrent en el text. Tenir la bóta ben plena (els deures de la inventio fets, les idees clares) és, precisament, un dels punt de partida fonamentals per parlar en públic. Ho afirmava Cató: “Rem tene, verba sequentur” (‘domina la idea i les paraules fluiran’). Amb la bóta plena, doncs, cal aprendre l’art de saber obrir l’aixeta i deixar rajar convenientment el contingut. Sobre aquest art alliçona Els secrets de parlar en públic. A més del to de l’obra, vull destacar algunes decisions a parer meu encertades en la concepció i en la composició del text: el discurs és molt llegidor gràcies a recursos que interrompen regularment el fil de l’exposició, petites peces intercalades amb informació destacada. És remarcable, també, en l’estructura, la secció reflexiva (“Pensa-hi”) que apareix al final dels capítols, amb propostes que permeten aplicar a la realitat immediata dels lectors les qüestions exposades en les planes precedents. Es podria pensar que l'interessant recurs de l’anàlisi de textos d’una certa extensió, que es reserva a tres mostres de discursos protocol·laris, al darrer capítol de l'obra, es podria haver concretat al llarg del text amb altres exemples. L’anàlisi detallada de discursos hauria conduït l’obra, però, cap a un altre objectiu i un altre territori. Pensem que Els secrets de parlar en públic és una obra que flueix, que té l’essència en el consell ràpid i potent i a la qual no escaurien les marrades: quan els autors citen algunes autoritats, per exemple, no s’aturen a localitzar les citacions, ni hi ha una bibliografia final. Van a la idea i el ritme del text és en tot moment trepidant. Per acabar: ens trobem davant una obra imprescindible per parlar millor en el món professional, de la qual es pot treure un gran partit, sens dubte, a les aules de llengua universitàries. Un dels mèrits dels autors, que no es pot deixar de banda, és que han intervingut amb solvència en un àmbit saturat de publicacions. Unes publicacions que no sempre presenten la qualitat esperada i que acaben repetint sempre una mateixa sonsònia de consells elementals o, encara pitjor, que sovint prenen un insofrible aire d’autoajuda. Enhorabona, doncs, als autors, per haver trobat un nínxol d’originalitat i de valor en la seva obra.

[962] Itineraris de consciència intercultural

En el marc d'un projecte interuniversitari Interlingua de la Generalitat de Catalunya coordinat pels serveis lingüístics de la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Politècnica de Catalunya, vaig redactar els Itineraris de consciència intercultural. El projecte en què s'incardinen és el Curs d'autogestió de la interculturalitat i el multilingüisme per als estudiants de mobilitat sortint. Els Itineraris presenten deu casos d'experiències possibles viscudes per estudiants de mobilitat. Serveixen per a la lectura, l'anàlisi i el debat a l'aula. Els casos són seguits d'una reflexió que destaca alguns aspectes clau de la competència intercultural. Al final dels casos, d'altra banda, es formulen unes conclusions vàlides en qualsevol situació. Els experimentarem al Servei de Llengües de la UAB. Consulteu el material, si us ve de gust.

[961] IX Congrés ACLES, a León

Aquests darrers dies hem estat a León, al IX Congrés de la Asociación de Centros de Lenguas de la Enseñanza Superior (ACLES), organitzat pel Centro de Idiomas de la Universidad de León. Hi hem assistit diverses persones del Servei de Llengües de la UAB, dels àmbits de l'avaluació, la psicometria i l'ensenyament-aprenentatge de llengües. L'ocasió ha estat, com sempre, una oportunitat de saber què passa en altres centres de característiques similars als catalans (o als de la Xarxa Vives), amb els quals tenim una relació més estreta i regular. Com és lògic, en la seixantena de centres d'ACLES les problemàtiques o les qüestions d'interès són molt semblants i comunes: examinar i certificar d'acord amb uns estàndards de qualitat; ensenyar llengües amb tot el rigor metodològic possible; fer un ús motivat i adequat de les tecnologies a l'aula; innovar en l'ensenyament d'idiomes... El congrés s'ha desenvolupat entre el 25 i el 27 de juny. En vull destacar (a més de les intervencions dels companys de la UAB, la UdG, la UB), la ponència de la Universidad Autónoma de Madrid "Setting in Motion Provision for EMI at the Universitat Autonoma de Madrid: Getting Ready for doing", que ha incidit en el mateix àmbit del projecte que hem anat a presentar al congrés: el de la formació del professorat universitari per poder fer la seva docència en anglès. El Servei de Llengües de la UAB ha estat treballant aquests darrers dos anys en el MOOC  English for Teaching Purposes, com hem explicat en aquest blog, la primera edició del qual ha tingut lloc entre febrer i març d'aquest any 2015. Ja amb una mica de perspectiva, la nostra intervenció a León ha explicat el disseny formatiu del projecte, la producció del material i l'experiència d'impartició de la primera edició del curs, entre febrer i març de 2015. El material formatiu continua a la plataforma virtual a l'abast de qualsevol persona que hi vulgui aprendre en règim d'autonomia.

[960] L'esperança, encara

Aquests dies he tingut l'ocasió de conèixer de prop l'organització d'abast global i ja històrica AFS Intercultura, que promou els desplaçaments de joves a altres punts del globus per contribuir a generar persones obertes de ment, capaces d'adaptar-se a altres maneres de viure i d'entendre el món. Per contribuir a crear una entesa universal, en definitiva. L'organització no és ni una agència de viatges, ni tampoc una escola d'idiomes que promogui estades perquè els nois i les noies adolescents aprenguin llengües. L'objectiu és netament cultural: un noi o noia que es vol desplaçar per "conèixer" és acollit desinteressadament per una família d'un altre punt del món. La qüestió lingüística emergeix ràpidament, és clar, però amb tota la naturalitat: qui es desplaça no ho fa, d'entrada, per aprendre espanyol, anglès o xinès, sinó que té per objectiu integrar-se en un context nou, complex, i provar d'entendre'l. Un context on la gent són com serien sense ell. Aquests dies he pogut veure els casos de nois i noies (alemanys, danesos, japonesos...) que han estat acollits per famílies catalanes aquests darrers vuit mesos i que acabaran l'aventura pel setembre. He sentit com molts s'expressaven en un català molt bo (un B2 del MECR). Es tracta de joves que han vingut no pas a ser atesos en una llengua que necessitaven aprendre (com ara les llengües grans, les anomenades internacionals), no a alterar el context que visitaven, sinó a entendre les formes de viure, de ser, de parlar de la comunitat d'acollida. Fent servir la terminologia de l'expert en competència intercultural M. Byram, podríem dir que es tracta netament de viatgers i en cap cas de turistes. Alguns d'aquests joves no han pogut aprendre l'espanyol en aquesta ocasió, llengua de la qual han adquirit, però, unes nocions pel fet de ser llengua ambiental a bona part de Catalunya. La lliçó és clara: sense cap mena de prejudici, amb la ment oberta, en unes condicions de raonable immersió, el català és a l'abast de qualsevol persona d'una manera quasi natural, en una experiència plaent. Aquesta obertura és el camí. I una educació sobirana la garantia que puguem educar en aquests valors. 

[959] A punt de llançar el MOOC!

El dia 2 de febrer el Servei de Llengües de la UAB llançarà el seu MOOC English for Teaching Purposes a la plataforma de cursos MOOC Coursera. L'acceptació del curs ha estat bona: hi ha persones inscrites de 170 països (un 36 % són europeus) i ara mateix arriben en nombre a un total de 13.500. Les persones que han decidit pagar una quantitat per obtenir un certificat de Coursera que acredita que són veritablement ells els qui hauran fet el curs són ja més de seixanta; és l'opció que  Coursera anomena signature track, per a la qual és imprescindible l'ús d'una webcam i també el control remot del patró de tecleig personal (que diuen que és tan personal com una empremta digital). El MOOC ens ha xuclat molta dedicació aquests darrers mesos (elaboració del disseny formatiu, coordinació de l'equip, producció interdisciplinària del material...) i ha estat possible gràcies a un equip ampli de persones del Servei de Llengües, el suport en forma d'ajut de la Generalitat (14MOOC14, Interlingua) i el suport, també, de la nostra universitat, la UAB, que projecta internacionalment la seva marca rere totes les experiències MOOC de la institució. Ara arriba el moment de la veritat, el moment d'observar des d'una certa distància el formigueig imprevisible dels participants (quins vídeos miraran?, s'ajudaran entre ells?, quina mena de problemes tindran?, s'agruparan segons les disciplines acadèmiques?, s'enregistraran, com preveu la proposta que permet aconseguir un certificat "with distinction"?, quedaran satisfets després de l'experiència?, aportaran propostes per a la millora del material?). L'expectació és enorme: la publicació de les lectures ja està programada i dilluns veurem veritablement què passa. Seran quatre setmanes de màxim interès per a nosaltres. N'explicarem alguna cosa a Aprendre llengües. Insereixo el vídeo promocional del curs, per si us hi voleu inscriure encara.

  

[958] Universitat en valencià i en anglès

Dilluns vaig participar a la IV Jornada de Docència Universitària en Valencià i Anglès, a la Universitat d'Alacant, jornada pensada perquè els docents implicats en la impartició d'assignatures en aquestes dues llengües tinguin un fòrum de contacte i recursos per concretar els seus objectius. La IV Jornada s'inscriu en les accions de política lingüística de la Universitat d'Alacant per promoure la docència en valencià i en anglès. A la sessió vaig poder sentir una explicació de XarxaMOOC (projecte del qual ja hem anat parlant a Aprendre llengües, que té per objectiu capacitar en els llenguatges d'especialitat en l'àmbit universitari), a càrrec de Robert Escolano, que ha estat i és l'ànima del projecte. L'experiència de XarxaMOOC és rellevant perquè es tracta d'un MOOC que ja ha tingut un miler d'estudiants i, doncs, que ja ha passat l'experiència de la impartició. Va ser un plaer també sentir la intervenció de Vicent Soler, catedràtic d'Economia Aplicada i degà de la Facultat d'Economia de la Universitat de València. Hi va defensar la fenomenal oportunitat que té el País Valencià de reforçar la seva marca (aprofitant els senyals identitaris propis, començant per la llengua), en un moment que l'economia i la política hi perden molt amb la indiferenciació. Vaig tenir-hi la possibilitat, també, de parlar del projecte English forTeaching Purposes MOOC que estem creant al Servei de Llengües de la UAB. Vaig explicar que l'acabarem de fer aquest 2014, que ben aviat es començarà a anunciar a la plataforma Coursera i que a principi de 2015 i al llarg de quatre setmanes s'obrirà globalment. Serà un bon moment de recollir el retorn de persones d'arreu del món que, ben segur, experimenten les enormes diferències d'aplicació de la metodologia English-Medium Instruction. Vaig convidar, també, als companys de la Universitat d'Alacant, a aprofitar el nostre curs MOOC, gratuït, i a fer-nos arribar els comentaris que considerin oportuns. Aprofito per agrair a la UA, des d'aquí, la invitació a participar en la seva IV Jornada.

[957] Actes Congrés ACLES

Fa uns dies els companys del Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona ens van fer saber que ja havien sortit les actes del VIII Congrés d'ACLES, en format electrònic, congrés que va tenir lloc ara fa un any i que ells van coorganitzar. En vaig parlar a Aprendre Llengües. Em sembla interessant tenir a mà els arguments que s'hi van exposar. Diversos companys de la UAB hi van presentar comunicacions o aportacions rellevants. En un dels dos tallers programats vaig parlar-hi del marc competencial del professorat de llengües dels serveis lingüístics universitaris. Les actes contenen un resum de la intervenció. Aprofito l'avinentesa per desitjar bones vacances als seguidors del blog.

[956] Tribut a Jaume Cela

Jaume Cela s'ha jubilat. Fa un parell de dies l'Escola Bellaterra, en la qual ha treballat aquests darrers vint-i-tres anys com a mestre i director, li va dedicar una gran festa d'homenatge amb l'objectiu de desitjar-li una entrada plàcida en aquesta nova etapa vital. De Jaume Cela s'ha dit gairebé tot: pedagog, escriptor prolífic, mestre, mestre de mestres, cinèfil... És per això que en vull deixar un record personal, una impressió que m'ha deixat en aquests darrers vint anys que hi he coincidit regularment. Jaume Cela ha excel·lit, per a mi, en un art com més va més complicat: l'art de dir les coses amb claredat, sense donar voltes al que es vol dir per suavitzar-ho o estovar-ho. L'art, alhora, d'aconseguir el que es vol amb el que es diu. Dir les coses clares no és, en general, cap garantia d'aconseguir el que es pretén. Més aviat el contrari: els que diuen les veritats, perden les amistats, diu el refrany. No he vist mai Jaume Cela deixant de dir la seva veritat, amb una presència mínima inquietant d'elements edulcorants en el discurs. Vull deixar aquí el testimoni de les notes quotidianes per als pares que ha redactat com a director de l'Escola Bellaterra, dia rere dia, en aquests darrers vint anys llargs. Unes notes que a mi sempre m'han agradat per la claredat radical, per un estil de no estar per brocs i anar per feina. Les situacions més delicades, més incòmodes, més tenses, sempre s'han resolt en la ploma d'en Jaume amb tres o quatre línies (si no dos) d'un despullament total, que mai no ha estat mancat, però, d'humanitat. La mort d'una criatura del centre, el fred a les aules, la lluita per aconseguir un edifici nou... Tot ho ha resolt sempre en tres línies de català pla, de llengua democràtica que no amaga res en cap replec. Recordo especialment, ara, una nota de fa alguns anys sobre els polls a l'escola, que vaig desar molt de temps com a exemple d'una determinada manera d'escriure. Jaume Cela hi deia el que calia: a l'escola hi ha polls, els vostres fills en poden tenir, hem d'actuar tots alhora i ja podeu començar a fer-ho. Cap drama ni cap matís ni cap cortesia especial: una invitació a l'acció davant una realitat cíclica. Una nota eixuta, comprensible i eficaç. Aquesta és la meva peça per comprendre una mica millor en Jaume. Un element més per al calidoscopi.  

[955] Llegir etimologies

Avui inicio la lectura d'un text que m'atreu, el qual em va recomanar un lector del blog fa uns quants dies. Es tracta de Palabralogía, de Virgilio Ortega (Barcelona: Planeta, abril de 2014). A tots els que ens agrada l'etimologia, un llibre com aquest ens resulta apassionant. A mi m'interessa per les descobertes a què obre la porta, d'una banda, que tan sols fullejant-lo ja se'ns mostren. I m'interessa també per un altre motiu. L'aproximació a l'etimologia és, tradicionalment, una tasca fragmentària. Les etimologies se solen llegir unitat per unitat, d'acord amb la curiositat o algun objectiu concret de recerca, normalment en obres de consulta que les cataloguen. Aquesta mena d'obres (el Coromines al capdavant) presenten, d'altra banda, un teixit de referències internes que duu d'unes formes a altres que hi són relacionades, en una poderosa hipertextualitat avant la lettre que s'emporta l'aventura lectora més enllà. Trobo interessants les obres que superen aquest consum de l'etimologia i desborden els plantejaments de consulta etimològica puntual. Les obres que se les enginyen per fer-nos llegir etimologia d'altres maneres, que ens planifiquen una experiència lectora a l'entorn de l'etimologia. Fa uns mesos parlàvem, per exemple, de l'obra Etimologicón, que oferia etimologies per arrels, capítol per capítol, en una agrupació de mots inversemblant a partir d'un complex fil conductor. Palabralogía es planteja com un llibre d'etimologies que es pugui llegir, no tan sols que es pugui consultar. L'opció de Virgilio Ortega és ben interessant; agrupa les paraules per camps semàntics i, a més, per èpoques i països (l'Egipte dels faraons, la Grècia clàssica, la Roma imperial, l'època d'Isabel la Catòlica, l'Europa dels científics...). Els mots presentats s'il·luminen, doncs, a cada capítol, amb altres mots temàticament i cronològicament propers. La proposta em sembla molt temptadora. I encara més perquè l'opció de consulta sempre hi és, en part gràcies a l'índex de paraules que tanca el volum. Compartiré a Aprendre llengües algunes descobertes fetes a Palabralogía.

[954] Escriure a la universitat

Aquests dies en l'assignatura de llengua catalana d'Humanitats hem tractat la qüestió decisiva de la llengua a les disciplines, de la qual en aquest blog he parlat en diverses ocasions, perquè la considero crucial. La publicació recent d'una obra extraordinària com La escritura académica a través de las disciplinas, coordinada per Liliana Tolchinsky (Barcelona: Octaedro; ICE UB, desembre de 2013), ens ha servit per refermar-nos en la transcendència d'aquesta qüestió en la configuració de la competència lingüística dels estudiants universitaris. Un dels capítols de l'obra, d'altra banda, dedicat específicament a l'escriptura de l'antropologia social i cultural, és idoni per a l'alumnat d'antropologia de l'aula i no hem hagut de dependre tant, en aquest cas, dels materials generats en el context anglosaxó, on el corrent writing in the disciplines és, a diferència d'aquí, força estès en l'àmbit universitari. La publicació citada té la virtut de contenir uns capítols introductoris enormement clars i útils (sobre el fet d'escriure i publicar i sobre algunes de les característiques clau del procés d'escriptura i, també, de la naturalesa argumentativa dels textos acadèmics i científics) i va seguit per cinc capítols sobre la llengua de cinc disciplines universitàries concretes (dret, economia, ecologia, psicologia social i disciplines afins, a més de l'antropologia). Ens trobem davant una aportació rellevant, doncs, que alumnat i professorat d'aquestes àrees temàtiques, sens dubte, haurien de conèixer. La queixa reiterada dels nivells baixos de domini de la llengua dels alumnes universitaris, que gairebé sempre es fa eludint responsabilitats i mirant cap a altres nivells d'ensenyament (els neulers dels dèficits sempre se solen carregar als altres) s'hauria de corregir, en part, entenent que l'alumnat universitari participa en una nova alfabetització en ingressar a la universitat, l'alfabetització acadèmica pròpia dels estudis de nivell superior, en la qual hi ha molta llengua a aprendre (i a ensenyar, no ho oblidem): gèneres de discurs, terminologia, convencions de la matèria. Aquesta llengua és indestriable de les disciplines acadèmiques, perquè les conforma. D'aquí l'interès d'un text com La escritura académica a través de las disciplinas. Estic totalment d'acord amb les paraules i l'esperit d'un text imprescindible de Paula Carlino (2005. p. 22) del qual vam parlat en aquest blog temps enrere, quan afirma: "Esta idea de que leer y escribir son habilidades separadas e independientes del aprendizaje de cada disciplina es tan extendida como cuestionable. Numerosos investigadores constatan, por el contrario, que la lectura y escritura exigidas en el nivel superior se aprenden en ocasión de enfrentar las pràcticas de producción discursiva y consulta de textos propia de cada materia [...]." Filòlegs i experts en les matèries, en un imprescindible diàleg, hem de contribuir a estendre aquesta idea i a implantar-ne la pràctica.

[953] La provocació dels MOOC (i 2)

Reprenc un apunt de fa uns dies. La lectura de La expansión del conocimiento en abierto: los MOOC (Barcelona: Octaedro, 2013), una bona aproximació al fenomen, no em canvia la visió dels MOOC com a desafiament i qüestió més oberta que mai. No cal dir que em sembla sensacional ser-hi i experimentar amb aquesta nova modalitat formativa i aprofitar-ne la possibilitat disruptiva. Es tracta, però, d'una forma desconcertant: tothom en reconeix la provisionalitat i el fet que ha de millorar; ja costa trobar persones que no parlin dels MOOC sense destacar-ne els pros i els contres, lluny de les actituds bonistes de primera hora. Els MOOC ens desconcerten per molts motius. N'afegeixo més després de llegir el text citat: 1) l'aprenentatge ha de tendir a ser creació i no a la simple reproducció i a l'assaig-error: detesto les pseudoavaluacions en què pivota bona part de l'avaluació dels MOOC, la broma de mal gust del cert o fals, del sí/no, del qui l'encerta l'endevina (no fa gaires dies una alumna de filosofia d'una universitat catalana em deia que era examinada amb activitats de cert o fals: no pot ser, necessitem discurs!); 2) l'aprenentatge ha de tendir a ser col·laboració: rere les oportunitats d'aprenentatge que ofereixen els MOOC, en canvi, hi ha moltes vegades la necessitat dels autors de controlar estrictament les opcions col·laboratives (fòrums, avaluació entre iguals), perquè són molt complexes de gestionar (on anem, doncs?); 3) els paràmetres d'anàlisi del seguiment dels MOOC no poden ser els d'abans: parlar de l'abandonament als MOOC (el 85 o el 90 %), i sovint en clau de fracàs, és fora de lloc, és aplicar a una forma nova els esquemes d'una d'anterior; 4) em costa entendre que les institucions no tinguin claríssima la monetització dels MOOC: fer un MOOC és una tasca massa ingent per depende de subsidis i de l'entusiasme dels innovadors o els curiosos, sense haver calculat fil per randa els retorns (semblen vagues els comentaris que trobo en moltes universitats sobre el retorn en forma de la promoció d'algun màster de les organitzacions...); 5) els MOOC han de resistir el que s'ha anomenat la macdonaldització de l'educació: el model americà, quintaessenciat en el discurs de les eminències de les seves millors universitats, escampant-se pel món, en una nova forma de colonització: necessitem que els MOOC s'adaptin a llengües, cultures i necessitats culturals altres que les dominants (per això, també, cal ser-hi); 6) els MOOC no tenen gaire formador (diguem-ho així), fet que ha de fer replantejar el rol dels formadors que desenvolupen la seva activitat en contacte flagrant (es pot no estar-hi ja en contacte?) amb el coneixement en obert. Necessitem formadors mentalitzats per esdevenir content curators, agents de reducció de la dispersió, que és la circumstància que es viu amb més dificultat a la xarxa; 7) sembla que s'apunta que els MOOC tenen un bon nínxol en la focalització cap al desenvolupament de les competències professionals, en constant actualització. La situació, pel que fa a aquest punt, és també torbadora (no parlàvem d'una universitat posada al dia, que capacités per a la inserció i el desenvolupament professionals?). Mentre anem desenvolupant el nostre MOOC, sentim el desafiament d'una forma que és un senyal inequívoc de repte i de canvi.

[952] Presentem 100 llatinismes

Avui vull presentar el text que hem escrit i que acabem de publicar la Núria Gómez Llauger i jo mateix, 100 llatinismes més vius que mai (Cossetània: 2014). Espero que us animeu a llegir-lo, si us interessa el tema. El volum no pretén ser, mutatis mutandis, un catàleg de fòssils impregnat de nostàlgia. És cert que les formes comentades en el llibre pugen del passat, petrificades, i que ens criden l'atenció al bell mig dels textos actuals pel seu aparent anacronisme (contrasten, certament, amb la lluïssor de la nostra llengua d'avui). Ara: més enllà de reclamar-nos que els expliquem (aspectes etimològics, primeres documentacions, aspectes culturals associats a les expressions), aquests cossos estranys tenen també moltes coses a dir-nos si els escoltem bé, si els deixem dir. És així que els hem volgut treballar en la publicació. Hem optat per escoltar-los i per prendre'ls com a pretextos de reflexió i d'eixamplament de la competència plurilingüe dels lectors. Aquesta és la mirada: els llatinismes són motius per a unes divagacions filològiques que volem que facin créixer la consciència lingüística d'uns lectors que imaginem entre curiosos, juganers i enamoriscats de les paraules. I entesos com a motors per aprendre llengües, trobem els llatinismes sorprenentment a prop de nosaltres, del nostre ésser lingüístic en expansió constant.

[951] La provocació dels MOOC (1)

El dia abans de començar les vacances de Setmana Santa vaig assistir a la jornada Vull fer un MOOC: per on començo, organitzada per la Secretaria d'Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de la UPF, la URV i la UOC. La jornada tenia com a substrat immediat la iniciativa dels catorze projectes MOOC a què l'AGAUR ha donat suport en una convocatòria específica (entre els quals tenim la sort de trobar-nos amb un MOOC de llengua, com explicàvem en un altre apunt), al voltant del creixement dels quals es desenvoluparà el projecte de recerca 14MOOCs14. La jornada, que va tenir lloc a Barcelona (UPF), va servir per visibilitzar el compromís de la Generalitat amb el fenomen disruptiu dels MOOC i, alhora, el compromís de professorat de les universitats i organismes centrals o unitats tècniques que en formen part per engegar experiències MOOC. La conferència de Pedro Pernías, que alineava els MOOC amb l'emprenedoria, i el diàleg de Miquel Duran i Jaume Pujol, van respondre a les expectatives i a un sentiment d'eufòria continguda sobre els cursos massius oberts en línia. Els MOOC, nascuts el 2008, són arreu, són en expansió, representen una nova forma de distribució i generació del coneixement i és saludable que els professionals i les seves universitats vulguin ser-hi. Acabin sent el que acabin sent, els MOOC són un factor evident de dinamisme en l'educació superior. Un impressionant esperó per a la reflexió sobre els continguts, l'avaluació, la certificació, el rol del professorat, el rol de l'alumnat, les metodologies docents, l'ús de la tecnologia per aprendre. Els MOOC són una autèntica provocació de la qual cal participar, encara que només sigui per poder entendre més bé les formes que vindran més endavant (o les que ja han existit més enrere). Són una provocació perquè posen l'aprenentatge i els aprenents a lloc (al centre); són una provocació perquè ens recorden que fer servir tecnologia per ensenyar (vídeos, per exemple), és molt senzill; són una provocació perquè posen les classes (les massa sovint recòndites classes) a la vista de tothom; són una provocació perquè passen l'aprenentatge per davant l'avaluació i la certificació; són una provocació perquè, en les seves formes més simples i barroeres, liquiden principis pedagògics bàsics i ens retornen al temut conductisme, al discurs dirigit del docent, a la desatenció quasi total del mestre cap als alumnes; són una provocació perquè parlen d'autonomia de l'aprenent i d'avaluació entre iguals com si s'acabessin d'inventar, fent de la necessitat (qui pot atendre milers d'aprenents?), virtut: si no hi ha professor... més val que hi hagi autonomia i algun col·lega que es presti a avaluar-nos...; són una provocació perquè obren els aprenents a la necessitat de crear xarxes per aprendre; són una provocació perquè les universitats saben que cal ser-hi, però no han desenvolupat, encara, models sostenibles per desenvolupar i impartir MOOC... Tots aquests vessants provocatius fan que els MOOC siguin vistos com una realitat escàpola, en necessària evolució, que s'ha d'anar perfeccionant i ha d'anar encaixant en l'ecosistema que els ha fet néixer, la cultura digital. O qui sap si desencaixar-se'n. La jornada de la SUR va servir per compartir l'eufòria continguda davant un fenomen nou, farcit de pros i contres, fet que ningú no s'amagava de confessar. Un fenomen ple d'incerteses que, de moment, ja té a l'actiu estar canviant moltes coses.

[950] Relats de docents de català a l'estranger

Aquests dies he llegit la publicació que recull els relats premiats de diversos professors de català a l'estranger, resultat de la primera edició del premi "El català pel món" (Godall Formacions, 2013). Es tracta de sis textos breus sota el títol general "Tarongeta" vol dir taronja petita que combinen la ficció amb la realitat, l'humor, la ironia i l'esperit d'aventura amb la duresa de les experiències d'ensenyar català a fora (de Croàcia a Rússia, d'Hongria a Corea). El volum (i el premi) podria semblar senzillament una bona idea, un projecte de promoció de la presència quasi heroica del professorat de català a les universitats estrangeres, de la difícil projecció enfora d'una llengua sense el reconeixement i el suport que li caldrien. La iniciativa és molt més que això, però. Els textos són biografies lingüístiques, gènere del qual hem parlat amb fascinació aquests darrers anys a Aprendre llengües, unes biografies lingüístiques que incideixen en un punt clau, essencial, de la nostra relació amb les llengües. Perquè aquestes biografies mostren en acció, quintaessenciades, dues actituds humanes fonamentals que es retroalimenten: l'actitud d'aprenentatge lingüístic (els docents aprenen les llengües del lloc, en algun cas quasi des de zero i sense amagar-ne la dificultat) i l'actitud d'ensenyament lingüístic, lligat a la seva condició professional. Aquest doble moviment d'aprendre i ensenyar simultàniament em sembla un doble moviment essencial, una tensió decisiva. Els relats donen veu a professionals de les llengües, però la doble aventura és l'aventura quotidiana de qualsevol persona oberta a les llengües i, encara més, oberta a comprendre. Aquesta és la virtut, doncs, que vull destacar d'aquesta iniciativa: ens ensenya que l'estranger és aquí mateix, i ens recorda que som ensenyants i aprenents de llengües: que depèn de nosaltres que sapiguem veure els contrastos que ens han de permetre continuar sent cada dia diferents de com érem el dia abans.

[949] Insults imprescindibles

Aquests dies he llegit 100 insults imprescindibles, de Pau Vidal (Cossetània, 2014). Aprendre llengües ja ha dedicat algunes entrades a aquest terreny relliscós i divertit de la llengua que constitueixen els insults. L'inventari de Vidal va més enllà dels cent insults a què obliga l'estructura de la col·lecció; a cadascuna de les fitxes que constitueixen l'obra n'hi ha diversos i, alhora, hi ha una xarxa de relacions entre fitxes. Alguns exemples dels insults tractats són papanates, pixafreda, capsigrany, cagabandúrries, cretí, carallot, cabró, bordegàs, fill de puta o fantasma. L'encert de la publicació és, des del meu punt de vista, el to que hi adopta l'autor, que controla a la perfecció un registre informal aparent, elaboradíssim, impregnat d'humor i ironia ("insult aborigen per antonomàsia"; "el llepaculs llepa molt i el llepafils, poc"; "insult de baixa intensitat aparent"; "amb un bon malparit/malparida pots anar a tot arreu"; "incorrecció política en estat pur"...). Si el tema dels insults en la llengua ja fa esbossar un somriure, el tractament deseixit i irreverent ultrat de la qüestió, encara l'accentua. Aquest tractament, però, no fa perdre el rigor documental ni les explicacions (o hipòtesis) sobre l'origen dels insults, que aporten el gruix necessari de contingut més formal al text. També l'emprenyòmetre, conjunt de deu emoticones que expressen els graus d'intensitat de cada insult, són una bona troballa. Cada insult té, després de les explicacions, la indicació del seu nivell d'agressivitat. Així, malparit és grau nou i gamarús és, simplement, grau dos. Un text divertit, doncs, aquesta nova obra de Pau Vidal. Tinc alguna discrepància, amb tot, amb algunes observacions sobre l'ús o l'arrelament dels insults ("no queden gaires éssers vius capaços de fer anar tanoca amb desimboltura a la vida quotidiana", p. 174) i seria sens dubte interessant tenir dades (un treball amb recollida d'informació a la xarxa) dels sentits dels insults en aquells casos en què són diversos o fluctuants.

[948] La lliçó permanent de Moreno Cabrera

Aprendre llengües sent admiració pel discurs del catedràtic de lingüística general de la Universidad Autónoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera, del qual hem parlat en diverses ocasions (llegiu-ne les entrades al blog). Amb motiu de la recent publicació de Los dominios del español: guía del imperialismo lingüístico panhispánico, La 2 li va fer una entrevista (programa "Para todos la 2"), ara fa un mes, que no té rebuig. No té rebuig per les preguntes de la periodista i per les respostes de Moreno Cabrera. Les preguntes són l'essència del prejudici lingüístic i les respostes l'essència de l'educació plurilingüe que necessitem. És una autèntica llàstima que la veu de Moreno sigui una prèdica en el desert hispànic. La periodista parla de "la lengua que nos une" i de seguida fa servir la fal·làcia del nombre (el nombre de parlants d'espanyol la fa una llengua útil), a continuació planteja (sic) si un idioma que parla tanta gent (l'espanyol) és que és fàcil d'aprendre i, per tant, més útil. Més endavant, es pregunta si les bondats del multilingüisme es confirmen en el cas de persones que saben quítxua o guaraní i castellà... Encara més avall insinua que amb les llengües vernàcules o minoritàries és possible comunicar-se i, pensant-se que la pregunta és retòrica, demana a Moreno Cabrera si és més útil saber anglès o català. La mirada de Moreno, impressionant, és la seva habitual: les llengües (com l'espanyol) s'han expandit i són poderoses, sí, però a costa de l'arraconament i la marginació d'altres llengües (a la península i fora); sota l'homogeneïtat dels 400 milions ("l'espanyol") hi ha una enorme diversitat; tots els multilingüismes són interessants, totes les cultures i les llengües són riques (el guaraní, que tan exòtic sembla a la presentadora, té, a més, uns quants milions de parlants); totes les llengües són de comunicació. I, per reblar el clau, Moreno afirma sense vacil·lar que "es posible entendernos en toda España en catalán", i que "el catalán podría ser tan útil para comunicarse como el castellano en todos sitios", encara que no sigui així de facto. La mala educació lingüística és la responsable que a l'Estat hi hagi persones "sordes", incapaces d'atendre i entendre altres llengües com el català o el gallec. Moreno, que defensa el fet d'aprendre a entendre les llengües pròximes (amb la lògica de la intercomprensió) no té cap dubte a afirmar, davant la mirada i el cervell atònits de la presentadora, que en el reino de España "Hoy por hoy el catalán es más útil que el inglés para buscar trabajo". Un Moreno Cabrera un cop més, impressionant, exposant en deu minuts les bases de l'educació lingüística que volem. Mentrestant, sense ni tan sols poder-se arribar a plantejar si "boig" (de "Boig per tu") té relació amb "bojos" (de "boixos nois"), el sòrdid etnocentrisme estigmatitza la cantant Shakira, que ha gosat cantar una lletra en català.

[947] Simposi d'Ensenyament del Català (i II)

[Reprenc l'apunt anterior parlant del IV Simposi Internacional sobre l'Ensenyament del Català.] El tercer simposi (2002) es va vertebrar en cinc àrees (llengua, cultura i educació; coneixement i ús de la llengua; noves migracions; tecnologies de la informació i la comunicació, i currículums i metodologia) que ens permeten continuar perfilant les inquietuds dels darrers anys a l'entorn de l'ensenyament del català. Si les conseqüències de la primera immigració, l'espanyola, havien estat ben presents en les dues primeres edicions, el tercer simposi va fer front, en canvi, al fenomen de la nova immigració i a la seva repercussió en l'ensenyament de la llengua, en un moment de fort increment de la demanda de la formació inicial de llengua per a nouvinguts. Un altre dels temes destacats del tercer simposi va ser el de les noves tecnologies i la seva relació amb l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua. Si els simposis del 1981, el 1991 i el 2002 van tenir una acollida excel·lent (entre els set-cents i el miler de participants; un nombre elevat de comunicacions: entre una seixantena i més d'un centenar), a hores d'ara ja es pot afirmar que el IV Simposi Internacional sobre l'Ensenyament del Català ha tingut un gran èxit de convocatòria. Els quatre eixos temàtics en què s'encaixen les conferències, les ponències i les comunicacions previstes en aquesta edició són els següents: llengua, cultura, societat i polítiques educatives; didàctica de la llengua; adquisició i aprenentatge de llengües i formació del professorat. Des del tercer simposi, el 2002, ha plogut molt (el Marc europeu comú de referència per a les llengües en català es publicava el 2003; Facebook naixia el 2004; YouTube, el 2005; Twitter, el 2006; el Parla.Cat sorgia el 2008...) i hem vist néixer i créixer aquí i allà recursos i bones pràctiques (d'acolliment lingüístic, per exemple, o relacionades amb els enfocaments plurals en l'aprenentatge de les llengües i el foment del plurilingüisme): a peu d'aula, a la xarxa, o als despatxos des d'on es dissenyen les polítiques educatives. El IV Simposi recollirà, sens dubte, els fruits de l'activitat vertiginosa dels darrers anys i sabrà donar resposta al context i a les qüestions emergents i crítiques. La diferència essencial amb els anteriors simposis, des del meu punt de vista, serà la manera de participar-hi i de ser-hi dels professionals. Deu anys de web social (el web 2.0 naixia el 2004) han deixat en tots nosaltres el que m'atreviria a anomenar un "estat de simposi permanent". Amb la gimnàstica de més d'un decenni d'explicar-nos a les xarxes socials, de compartir i projectar amb altres col·legues, de generar espais de trobada formal o informal al ciberespai, el IV Simposi promet ser una experiència d'ancoratge estimulant i enriquidora.

[946] Simposi d'Ensenyament del Català (I)

Els dies 4 i 5 d'abril de 2014 tindrà lloc a la Universitat de Vic el IV Simposi Internacional sobre l'Ensenyament del Català. L'organitzen la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la Universitat de Vic, juntament amb altres institucions com el Departament d’Ensenyament, el Departament de Cultura, l’Ajuntament de Vic i el Consorci per a la Normalització Lingüística, entre altres. Es tracta d'un esdeveniment adreçat als professionals relacionats amb l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua catalana de tots els territoris on es parla i s'ensenya, i de tots els nivells educatius, així com als tècnics i responsables de les polítiques que incideixen en l'ensenyament de la llengua. El IV Simposi és un exemple de continuïtat en una voluntat professional de reflexió, en l'anàlisi de la realitat circumdant, en l'intercanvi d'experiències i de bones pràctiques, i en una capacitat de projecció i revisió d'objectius. Els tres simposis precedents, amb els quals l'actual s'alinea, es van realitzar els anys 1981, 1991 i 2002 i van ser promoguts també per la Universitat de Vic (o els centres que en constituïen l'embrió: l'Escola de Mestres d'Osona, els Estudis Universitaris de Vic). Tots quatre simposis reflecteixen, doncs, la perseverança exemplar de  més de quaranta anys d'interès dels experts per l'ensenyament del català. Un període que es troba emmarcat per dues transicions polítiques: la transició democràtica espanyola, rere la qual quedava una època nefasta per a l'idioma, i la transició nacional actual, plena d'incerteses. La trajectòria del simposi permet radiografiar, des de la distància, gairebé mig segle d'activitat en l'àmbit de l'ensenyament de la llengua. Les preocupacions del primer simposi van ser sobretot la catalanització de l'escola i la urgent capacitació dels seus ensenyants per assumir el repte amb una formació sòlida. Només tres anys abans, el 1978, s'havia establert l'obligatorietat del català al sistema educatiu (del parvulari a la formació professional i el COU) i es veia necessari que l'ensenyament arribés efectivament a més centres que no ho feia i que se superessin les tres hores de català a la setmana establertes per llei. Deu anys més tard, el segon simposi palesava la preocupació dels professionals pel fet que el coneixement de la llengua no era prou secundat per l'ús social que se'n feia. I revisava i debatia, d'altra banda, una inciativa d'èxit i de cohesió social, la immersió lingüística. Al simposi es reflexionava també, entre altres qüestions, sobre com havia de ser la formació dels futurs mestres del país. Continuarem. 

[945] Tot construint un MOOC de llengua

L'últim dia de l'any 2013 vam saber que el nostre projecte MOOC havia estat dels catorze seleccionats per l'AGAUR en la seva primera convocatòria relacionada amb cursos massius oberts en línia. Quan dic el nostre projecte MOOC em refereixo al que duem endavant al Servei de Llengües de la UAB per capacitar els docents universitaris d'onsevulga a fer les classes en anglès, si per decisió personal o per motius de política universitària o altres han d'afrontar aquest repte. Ja fa més de vuit anys que el Servei de Llengües va començar a treballar en aquesta línia, pensant en els docents del seu entorn immediat, la UAB. I ara ens resulta estimulant fer un salt endavant cap a la creació d'un MOOC, és a dir, d'un projecte per a una audiència il·limitada i global. Una aventura, certament, impagable. El projecte es farà realitat aquests pròxims mesos i es començarà a impartir la formació a la plataforma Coursera a començament de 2015 (la UAB va entrar a Coursera ara fa un any i ja hi té cinc cursos). L'aventura de crear aquest MOOC no es pot dur a terme sense el finançament a què feia referència, sense un model de gestió de projectes, sense un equip interdisciplinari (els projectes amb tecnologia, com afirmava T. Bates al seu text Cómo gestionar el cambio tecnológico, ja fa més de deu anys, han de ser necessàriament projectes fets des de molts angles, des de moltes mirades, des de moltes actuacions professionals simultànies). L'equip que hi treballa al Servei està integrat per una coordinació, per professionals de la docència en llengua anglesa, per un tècnic audiovisual (l'elaboració de vídeos és fonamental en el projecte), pels companys de l'assessorament lingüístic, per personal específic de suport al desenvolupament de MOOC... Hi ha una quinzena de persones implicades directament en el projecte. Esperem que el vaixell arribi a bon port: el calendari de treball és dens i complex. Estic convençut que, més enllà de crear un producte estem fent moltes coses més: estem participant globalment com a Servei de Llengües en un fenomen clau per entendre les noves maneres d'aprendre a la universitat, estem fent formació mentre projectem, estem treballant col·laborativament, som més capaços de comprendre i valorar el fenomen MOOC. Estem participant, al capadavall, d'una de les formes del nostre segle. I això és, certament, estimulant.   

[944] Productes digitals en català

La Generalitat de Catalunya ha llançat aquests darrers dies l'opuscle 10 raons perquè els productes digitals parlin català, que s'adreça a les empreses que treballen en l'àmbit digital i els ofereix deu arguments senzills i alhora contundents per fer-los veure que el català és una oportunitat de negoci. La publicació i la difusió de l'opuscle s'inscriuen en l'agenda digital de la Direcció General de Política Lingüística, que vol incidir en la competitivitat del català en entorns digitals. Les deu raons són ben sòlides: nombre de parlants, model d'introducció del català ja seguit per les grans marques digitals globals o els principals sistemes operatius, índex alt de penetració del català a la xarxa, elevat nombre de continguts en català a Internet (també els d'ensenyament i aprenentatge de llengües, és clar), presència de l'idioma als webs més visitats a Catalunya, posició destacadíssima de la llengua a la Viquipèdia, presència i ús de la llengua a les xarxes socials, llengua amb domini propi, llengua entre les primeres d'Europa en traducció automàtica. El futur de la llengua es juga en molts àmbits i en molts fronts (sense oblidar, lamentablement, el judicial), però la vitalitat en l'esfera digital és una garantia de vivor i de connexió amb la modernitat sens dubte ineludible per garantir l'avenir del català. L'aprenentatge de llengües, lògicament, també necessita un ampli desenvolupament de mitjans i de continguts digitals i una capacitat de reciclatge i reconversió de productes digitals que es van desfasant i de projecció de continguts digitals nous. Alguns dels índexs que aireja l'opuscle estimulen a continuar treballant: per exemple, la llengua catalana és la vuitena llengua més utilitzada en blogs i la dinovena més usada a Twitter. Doneu un cop d'ull a l'opuscle i difoneu-lo. Ara toca més que mai buscar raons.

[943] Avaluació del nivell superior

Aquests dies hem tancat la formació dels avaluadors i les avaluadores del nou examen de nivell superior de la Direcció General de Política Lingüística, després de setmanes de formació en diversos punts del territori (primer la part escrita i finalment la part oral). Les persones que hi han pres part poden ara completar les activitats que n'acreditaran la competència avaluadora. El projecte de renovació del nivell superior va començar ja fa anys i ha tingut les característiques típiques de les bones iniciatives: necessitat objectiva del projecte, idees inicials clares, excel·lent lideratge des de la DGPL, equip de treball constituït per persones de característiques diverses i complementàries, compromís incondicional de l'equip amb el projecte, bon joc d'empaties en el grup, capacitat general de diàleg i de tendir cap a la millora permanent. L'equip humà ha madurat al mateix temps que els instruments avaluatius que es gestaven (en aquest temps prolongat no tan sols han nascut unes proves, sinó també diverses criatures d'alguns companys membres de l'equip i fins i tot projectes de treball independents entre alguns de nosaltres!). Sabem que els bons projectes generen indefectiblement aprenentatges i que són, en gran mesura, la manera natural d'aprendre dels professionals d'avui dia.Vull destacar especialment, però, que en aquesta empresa la formació inicial de molts mesos de tots nosaltres va ser un element planificat, no gens informal, sòlid. I vist ara tot plegat des de la llarga distància, decisiu. Tenia ganes d'escriure aquestes línies dedicades a la cooperació, el treball en equip i l'aspiració col·lectiva a la feina ben feta. Un treball en què els participants de les darreres activitats de formació, aquests últims mesos, han pogut també deixar el granet de sorra amb comentaris qualificats per a la millora. Així dóna gust treballar.   

[942] La poesia que mata la prosa

Una companya em fa conèixer una notícia esgarrifosa. Un home en mata un altre a Rússia per discrepàncies de gèneres literaris. L'assassi preferia la poesia i l'assassinat la prosa, la qual considerava l'única forma de literatura veritable. La situació, al capdavall, té la seva lògica: el saber està massa compartimentat en espais estancs que ràpidament generen estructures que tenen a la porta, immediatament, acreditats guardians. ¿No trobeu que costa massa fer veure que una pregunta retòrica, una ironia, una metàfora (qualsevol element de l'anomenada funció poètica del llenguatge), no són popietats de cap taifa sectària, sinó que són eines dels mestres, dels periodistes, del filòlegs, dels gestors culturals, dels polítics i, al cap i a la fi, de tots els ciutadans amb una competència lingüística i retòrica mínima? No trobeu que costa massa obrir espais multidisciplinaris en una universitat encarcarada en què l'especialització acaba fent perdre tota possibilitat de perspectiva i de mirada àmplia, oberta, generosa i transgressora? La poesia ha mort la prosa. Un acte extraordinari o una realitat quotidiana i, doncs, completament prosaica?

[941] Llengua i humanitats

No fa gaires dies ha tingut lloc a l'IEC la presentació del manifest "Unes humanitats amb futur", en què un grup d'intel·lectuals de primera fila han reivindicat públicament la cultura humanística en un món governat pels dictats de l'economia, la tècnica deshumanitzada i un perniciós utilitarisme. Una cultura humanística capaç de tenir i mantenir un lloc en tots els àmbits d'un món canviant (la ciència, les noves tecnologies, els currículums, els mitjans de comunicació). La crisi de les humanitats representa un empobriment a tots nivells de l'individu i deixa la societat incapacitada per a la democràcia. És en aquest mateix sentit que escriu Martha C. Nussbaum les seves reflexions sobre la qüestió a Sense ànim de lucre: Per què la democràcia necessita les humanitats (Barcelona, Arcàdia, 2011), un text formidable que fa una defensa ultrada de les humanitats com a clau per a la construcció d'individus reflexius, analítics, respectuosos, tolerants, amb capacitat de judici crític, amb capacitat de comprendre la complexitat, amb sòlides inclinacions ètiques, amb capacitat de responsabilitat, d'empatia, de discrepància, d'autoanàlisi, de curiositat, de creació, d'originalitat, de comprensió de l'alteritat, de diàleg, de resistència a l'autoritat i a la pressió de l'entorn. Que la llengua (amb la literatura, la filosofia, la història, les arts) és un dels pilars de les humanitats és un fet ben palès. El manifest presentat proclama que "és imprescindible garantir que tothom sàpiga parlar, llegir i escriure correctament" i que "cal impulsar l'aprenentatge de les llengües modernes i de les llengües clàssiques (grec i llatí)". També Martha Nussbaum insisteix en la seva obra en la importància de la llengua i demana per a la ciutadania del món l'aprenentatge d'una llengua estrangera: "El fet de veure que un altre grup d'éssers humans intel·ligents ha enfocat el món d'una manera diferent, que tota traducció és una interpretació imperfecta, dóna a una persona jove una lliçó essencial d'humilitat cultural" i "[...] la consciència de la diferència que transmet una llengua estrangera és insubstituïble." (p. 127). I la llengua no és tan sols, evidentment, objecte d'interès o d'aprenentatge des de les humanitats, sinó una de les seves bases i de les seves condicions. La possibilitat del raonament, la crítica, la discrepància... què són sense el llenguatge? M'agrada llegir, també, en Nussbaum, la defensa de la necessitat que els alumnes (de tots els nivells) s'expressin bé, argumentin bé, tinguin les armes i la paciència per desmuntar els raonaments mal construïts. Em quedo amb una frase del seu text: "La capacitat de desmuntar fal·làcies és una de les coses que fan que la vida democràtica sigui decent."  (p. 107). Deixo a continuació un vídeo de The American Academy of Arts & Sciences (que un cop vaig veure citat per Laura Borràs) amb arguments per les humanitats. 

 

The Heart of the Matter from americanacad on Vimeo.

[940] Dites i refranys

Aquests dies he llegit el text de Víctor Pàmies (@vpamies) i Jordi Palou Els 100 refranys més populars (Valls: Cossetània, 2012, ja a la tercera edició, de 2013), un dels múltiples projectes de Víctor Pàmies relacionats amb la seva passió, la paremiologia. L'obra respon a un ús ben interessant de la tecnologia d'ús social per a l'obtenció i la gestió d'informació, que ha recollit de tota l'àrea catalanoparlant. El projecte, de 2010, es proposava establir el top ten dels refranys catalans a partir de les dades aportades pels informants gràcies a la xarxa. Uns informants que van ser uns mil dos-cents i que van permetre a Víctor Pàmies establir que, amb molta diferència, Qui no vulgui pols que no vagi a l'era era (amb totes les precaucions, naturalment) el refrany català més popular. El text de Pàmies presenta els cent refranys organitzats en cent fitxes que contenen una explicació de la parèmia (sentit, variants, origen, extensió territorial, equivalència en altres llengües), algun text que la conté i que permet veure el refrany en ús, una breu explicació etimològica i, també, el nombre de nominacions dels informants (més de quatre-centes en el cas del refrany guanyador). En segon i tercer lloc, respectivament, trobem Al maig, cada dia un raig i No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat. Deia més amunt que aquest és un dels projectes del seu autor (en podeu obtenir més informació en un dels blogs de Pàmies, Raons que rimen). Efectivament, perquè té altres iniciatives ja concloses, en curs o projectades, que són ben interessants i es troben sempre en sintonia amb les noves formes de treball i relació a les xarxes socials (micromecenatge inclòs) Un d'aquests projectes és el que va avançant des de fa dotze dies (i fins al 9 de novembre de 2014), 300 dites que faran història, que es proposa anar seguint el procés polític sobiranista català a través de les dites del refranyer català. Deixo al peu d'aquestes ratlles l'entrevista que li feia TV Sant Cugat fa un parell de setmanes en què parla de l'origen del llibre de refranys, del projecte 300 dites i de diverses altres iniciatives sobre el mateix tema. 

[939] Mostrar camins cap a la diversitat lingüística

Hi ha dues actituds davant la vida: una de còmoda i centrada que consisteix a mirar el que ens envolta sense comprendre, finalment, per què (caram) s'obsedeix a ser divers, si ja està bé tal com està, tal com ho coneixem. I una altra que consisteix a observar l'entorn, deixar-se sorprendre, deixar que ens interpel·li el que donem per segur i que ens modifiqui constantment els nostres esquemes, les nostres bases, les nostres certeses. L'atracció per la diversitat es pot satisfer coneixent les plantes, admirant les espècies animals, col·leccionant monedes d'arreu del món. Posats a gaudir de les diversitats, que ens esperen a cada cantonada, la diversitat lingüística és, sens dubte, la més profunda i essencial a l'ésser humà, l'homo loquens. El pragmatisme, la simplificació, la lògica de l'eficiència, han allunyat durant segles la diversitat lingüística del panorama del que cal aprendre a escola des de l'angle complet dels conceptes, dels procediments i de les actituds. Darrerament s'ha avançat en la qüestió de les actituds: ha crescut la sensibilització a l'entorn de la riquesa de la diversitat lingüística, encara que no és estrany trobar persones (i els seus representants polítics) ancorades en els prejudicis clàssics a l'entorn de la diversitat i de les llengües i el seu valor. El gran repte actual en aquest terreny és traspassar la fase de la sensibilització (molts ensenyants en participen i hi creuen fermament) i passar a conèixer més la diversitat i a tenir vies per veure-la, entendre-la, experimentar-la, practicar-la i fer-la practicar, gaudir-ne. L'objecte no té pas un abordatge fàcil, perquè penetrar allò que és divers i complex i sortir-ne capacitat per a l'acció no és gens senzill. Els textos que ajuden a fer el salt de les raons més o menys teòriques, conscienciadores, a la penetració de la diversitat i a l'obtenció de les claus per comprendre-la, i que obren portes a l'acció, posant al lloc just la inassolible exhaustivitat del que és divers, són avui dia joiells per continuar creient en la possibilitat d'una nova educació lingüística. Aquest és, a parer meu, el valor del llibre de Carme Junyent El rol de les llengües dels alumnes a l'escola (Barcelona, Horsori, 2012), que aquests dies he llegit. Sense estalviar-se (als primers capítols) les bases sobre algunes qüestions clau (què són les llengües, els prejudicis lingüístics, els vincles històrics de les llengües, els contactes de llengües, la categorització que fan les llengües de la realitat), el text ens obre els ulls a moltes qüestions interessants: al tractament de la llengua en matèries no lingüístiques, a la veritable literatura universal, o al coneixement d'intèrprets de música expressada en diverses llengües del món. El text conté, també, un petit diccionari de les llengües del món, elaborat no pas enciclopèdicament (com més dades, millor), sinó des d'una subjectivitat amb finalitat didàctica que instrueix i prepara per afrontar la diversitat. Els nou apèndixs que constitueixen la meitat del volum són, igualment, molt recomanables (llengües citades, classificació genètica de les llengües parlades a Catalunya, paraules de les llengües del món, topònims i etnònims, metallenguatge de l'obra, i, sobretot, les interessants activitats relacionades amb el contingut del text). El rol de les llengües dels alumnes a l'escola és, per concloure aquest apunt, un llibre molt interessant. Suggerir camins amb fonament, mostrar possibilitats davant un fenomen aclaparador i de gran abast com és la diversitat lingüística és, sens dubte, la qualitat essencial del text.

[938] El treball de recerca en l'àmbit del dret

Aquests darrers dies he llegit el llibre de Rafael Escudero Alday i José García Añón Cómo se hace un trabajo de investigación en Derecho (Madrid: Catarata, 2013), un text que puc aconsellar als estudiants de dret i no tan sols als d'aquesta disciplina, perquè una bona part de les explicacions del text són vàlides per a universitaris d'altres àmbits properes (ciències socials, ciències humanes), especialment ara que el treballs de recerca són una part important dels plans d'estudi a les universitats. La mateixa col·lecció, d'altra banda, té algun títol semblant en altres matèries (la sociologia i la ciència política, per exemple). El text destaca per la claredat expositiva. Enfoca el tema des del procés i des del producte i tracta equilibradament diverses qüestions clau com aspectes de redacció del text, aspectes de presentació formal del treball de recerca (com es fa la bibliografia, les notes a peu de pàgina, quins criteris han de seguir les citacions), aspectes d'estructuració del treball o altres que es relacionen amb la progressiva definició del text. Són interessants, en aquesta línia, les reflexions sobre elecció de tema, accés a fonts d'informació i emmagatzematge de dades recollides en la primera fase del treball, la formulació d'hipòtesis en l'àmbit jurídic i l'argumentació correcta. Especialment important és la part del text dedicada al debat teòric en què s'insereix la recerca projectada, la dogmàtica jurídica. Vull destacar també la claredat en la presentació d'exemples (de fitxes, esquemes, índexs, referències bibliogràfiques, citacions...) intercalats en el text. Aprofito aquest apunt per consignar també una lectura d'aquests darrers dies, igualment relacionada amb l'àmbit del dret. Es tracta del text de Santiago Segura Munguía Frases y expressiones latinas de uso actual (Bilbao: Deusto, 2006). M'interessen des de sempre els llatinismes, i també el decantament especial d'aquest text cap als jurídics i l'annex substancial del text sobre les institucions jurídiques romanes. Bona lectura.  

[937] Com escriuen els futurs mestres

No sé si mai heu viscut la sensació de posar els peus en una escola desconeguda i observar les pissarres encara no esborrades amb errors significatius de llengua produïts per un mestre o una mestra. És una d'aquelles situacions que fan tremolar. La responsabilitat dels mestres pel que fa a la qualitat de la llengua dels ciutadans de demà és extraordinària (i el seu esforç, indubtablement, també ho és majoritàriament). Per això és decisiva, també, l'educació lingüística que reben mentre fan la seva formació bàsica per esdevenir mestres. Totes les mesures que es puguin emprendre des de les facultats d'educació són poques en aquest sentit: la feina que s'hi ha de fer (ho dic per experiència) és molta. Tots els instruments que ajudin a formular el diagnòstic del nivell de llengua dels futurs mestres és benvingut. Em sembla interessant, en aquest sentit, la recerca de José Luis Gallego Ortega, Antonio García Guzmán i Antonio Rodríguez Fuentes duta a terme a la Universitat de Granada i que fa poc ha vist la llum en el llibre Cómo escriben los futuros docentes (Málaga, Aljibe, 2013). La investigació que, amb tota mena de detalls, ens presenten aquests investigadors, parteix d'un estudi qualitatiu, de cas (no automàticament generalitzable, per tant) elaborat a partir de les entrevistes, respostes i execucions de textos d'una vintena d'alumnes de magisteri de la Universitat de Granada. La metodologia seguida per aquests autors parteix del model de composició escrita establert per Flower i Hayes i reelaborat per aquest darrer. Els objectius dels investigadors eren determinar les habilitats dels estudiants universitaris per escriure un text expositiu-explicatiu i revelar els processos metacognitius i cognitius implicats en la producció de textos i, alhora, identificar disfuncions i proposar possibles solucions (la darrera part del llibre ofereix idees pràctiques per a la millora). Per bé que alguns dels resultats obtinguts em semblen condicionats per la naturalesa de les preguntes, la investigació aporta dades rellevants (en alguns casos més en els comentaris individuals dels alumnes que en els percentatges). Pel que fa a la planificació del text, es conclou que l'aspecte de l'organització de les idees és dels més deficitaris; pel que fa a la textualització, és l'aspecte de l'ordenació sintàctica aquell en què s'observen més dificultats en els alumnes. D'altra banda, quant als processos metacognitius, els alumnes estudiats expressen que no atorguen una importància conscient a la tipologia de textos. A partir de les anàlisis dels textos produïts, els autors de la recerca afirmen també el següent: que els alumnes no tenen prou en compte els destinataris, que no saben manejar els marcadors discursius, que no saben donar als textos la progressió temàtica adequada, que els manca claredat, rigor i ordre.

[936] Lectures recomanades

Deixo un apunt que recopila els llibres que m'han interessat aquest darrer any dels quals he deixat algunes notes a Aprendre llengües. De temàtica relacionada amb la tecnologia i l'ensenyament-aprenentatge: La comunicació en els espais virtuals. Enfocaments i experiències de formació en línia (2012), coordinat per Begoña Gros i Xavier Mas; Información en el móvil (2011), de Natalia Arroyo (2011); La gestión de la tecnología en la educación superior (2012), d'A. W. Bates i Albert Sangrà; Etiquetar en la web social (2012),de Raquel Gómez-Díaz. De temàtica relacionada amb la comunicació oral i escrita (general o especialitzada, característiques i aspectes diversos): Cómo decirlo. Entrevistas eficaces en el ámbito educativo (2010), de Marta Albaladejo; ¿Me hablas a mí? La retórica de Aristóteles a Obama (2012), de Sam Leith; Narrativas transmedia: Cuando todos los medios cuentan (2013), de Carlos Alberto Scolari; Presentaciones inteligentes, de Susan M. Weinschenk (2012); Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política, d'A. Browne (2010); Tantos tontos tópicos, d'A. Arteta (2012); Decàleg d'escriptura (2011), de Mauro Cavaller (text) i Julia Pelletier (il·lustracions); Storytelling: La màquina de fabricar historias y formatear las mentes (2008), de Christian Salmon; Writing Science in Plain English (2013), d'Anne E. Greene; Método TED para hablar en público (2013), de Jeremey Donovan; El llibre dels embarbussaments (2012), d'Ignasi Clarà. De temàtica relacionada amb l'etimologia o el lèxic: Etimologicón: El sorprendente origen de nuestras palabras y sus extrañas conexiones (2013), de Javier del Hoyo; Diccionario etimológico indoeuropeo de la lengua española, d'Edward A. Roberts i Bárbara Pastor; Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí (2013), de Toni Batllori, Pere Led i Josep Manuel Udina. A buen entendedor... Dichos, frases y expresiones: su significado y origen (2013), de José Luis García Remiro; Vocabulari del pagès, de Miquel Pont; No es lo mismo ostentoso que ostentóreo: La azarosa vida de las palabras (2013), d'Antonio Pascual. De temàtica relacionada amb grups socials: El atlas de las minorías (2012); El extranjero: Sociología del extraño (2012),de diversos autors. Si n'hagués de recomanar tres, els de Scolari, Leith i Greene.

[935] El govern dels mems

Surto de la lectura de Memecracia. Los virales que nos gobiernan, de Delia Rodríguez (Barcelona: Planeta, 2013). La xarxa i la seva dinàmica d'expansió viral de determinats missatges d'èxit ha permès repescar i redimensionar la noció de mem. El mot mem va ser inventat pel zoòleg Richard Dawkins (1976, El gen egoista) per referir-se al que l'autor anomenava unitats de transmissió cultural: la seva essència és replicar-se, expandir-se per contagi. A la xarxa, aquestes unitats capturen allò més preuat i disputat per tothom, la nostra atenció; ens xuclen l'interès, ni que sigui momentàniament, i s'expandeixen per contaminació evolucionant moltes vegades mentre s'escampen. Avui dia és important situar-se davant els mems: fugir del seu govern, quan vulguem i puguem, i crear-ne i provar de conduir-los, si ens cal. Vet aquí, doncs, una nova activitat lingüística i comunicativa i unes noves competències. El primer que ens cal fer, naturalment, és comprendre la naturalesa dels mems. Els mems es poden concretar en diversos formats (so, text, imatge, vídeo, imatges animades...) i es caracteritzen per ser enganxosos, tocar l'emotivitat, sovint contenir una història (vegeu els apunts que dedicàvem a l'storytelling: 1 i 2). El mem que acaba triomfant sol contenir una sorpresa, uns personatges i unes situacions arquetípics, sol implicar diversos sentits en la recepció, sol ser atractiu, sol fer pensar en alguna mena d'aplicació útil del missatge difós, sol convidar a compartir-lo (conté una consigna més aviat positiva que negativa). Els mems poden ser creats, construïts, premeditats, o, en canvi, ser productes atzarosos. Un altre dels elements que els defineixen és que la seva expansió i la seva evolució no són previsibles al cent per cent: els mems amaguen un factor misteriós, incontrolable. Si som creadors de mems, o sembradors de mems, hem de tenir en compte totes aquestes qüestions. I si som consumidors de mems (tots en consumim ben sovint) hem de mirar de no ser-ne víctimes i de saber-hi ser immunes. Hem d'evitar que ens dirigeixin (són en tots els àmbits: la política, l'empresa, la publicitat, la moda...) i hi hem de sobreposar en nostre raonament crític. Cal que puguem determinar si els estenem, si prolonguem el contagi, o si els fem boicot (modificant-los el sentit, per exemple, fent-los memjacking). La literacitat crítica té avui, amb l'expansió dels mems a la xarxa, un nou terreny d'aplicació. Pel que fa a la seva recepció, cal projectar-hi l'hàbit de la sospita i fugir, si ho creiem oportú, del seu govern. Es tracta de negar-los l'atenció i la possibilitat de rèplica. Es tracta de ser-ne, si volem, independents. [Deixo a continuació un vídeo d'Enric Jardí explicant els mems, des de la seva dimensió imatgística, sobretot.]