[262] Llengua i maduresa organitzacional

L'observació analítica de la praxi lingüística i comunicativa és un dels baròmetres que ajuden a determinar amb més precisió la maduresa d'una organització. Correspondria al nivell més baix de maduresa la manca d'unificació de la terminologia bàsica per referir-se a realitats rellevants per a l'empresa: seria el cas d'una universitat, per exemple, que utilitzés indistintament etiquetes com formació bimodal o formació semipresencial per referir-se a realitats idèntiques; o una sola denominació (massa) rica en sentits com assessorament, per exemple, per referir-se a realitats diferents, que convindria poder anomenar també diferentment. Una organització que no és capaç d'anomenar de manera unívoca les realitats rellevants que manipula és més que probable que no pensi bé. És una organització baldera: res no s'hi ajusta. He observat que a les organitzacions balderes molts actes comunicatius són innecessaris i pura faramalla formal i ritual i que el 90 % del paper que hi circula és paper mullat. Hi ha empreses, en canvi, en què es consensua un llenguatge per referir-se a les realitats rellevants i properes. No hi ha dubte que aquest és un bon indici de maduresa. Ara: es pot compartir un llenguatge a molts nivells. I un altre símptoma d'adolescència institucional, precisament, és la posada en circulació d'un llenguatge compartit però buit, insubstancial, que no té ni un mil·límetre de gruix al dessota. En aquests casos l'empresa comença a dir i repetir paraules de moda, allò que sembla que sona bé. En aquest tipus d'organitzacions ara mateix tot és adjectivat de dospuntzero i aviat (temps al temps) s'hi començarà a aplicar, n'estic segur, l'adjectiu semàntic a tort i a dret quan es comenci a estendre imparablement el terme web semàntica (aleshores hi haurà, segur, administració semàntica, formació semàntica, certificació semàntica, coordinadors semàntics, blocs i wikis semàntics i fins i tot es veurà la necessitat de referir-se a una semàntica semàntica). Hi ha termes que sembla que tinguin tots els números per ser usats amb una buidor esfereïdora: a l'àmbit de les llengües a la universitat els comodins sense rerefons estel·lars són, sens dubte, gestió del multilingüisme i sostenibilitat lingüística. Sense encomanar-se a Linguamón ni a Albert Bastardas es poden arribar a construir impunement frases com “Hem de fer una política lingüística basada en una bona gestió del multilingüisme a fi de contribuir a la sostenibilitat lingüística”, que poden arrencar alguns aplaudiments. A l'empresa madura, en canvi, la llengua que utilitzen els seus professionals i dirigents se li ajusta al cos com un vestit a mida. Els actes de comunicació formal són els imprescindibles i vinculen sempre les persones a uns compromisos basats en la paraula; els textos escrits valen; parlar no és mai perdre el temps; hi ha un respecte reverencial per la paraula donada; tothom sap com anomenar allò que té al davant, o ho investiga. I la principal ocupació dels professionals no és altra que construir aferrissadament, dia rere dia, el gruix del que diuen.

[261] SoopBook: crear llibres col·laborativament

Sant Jordi és un moment excel·lent per motivar la lectura entre els alumnes de llengües, evidentment, i també per fer-los participar en activitats d'escriptura. No hi ha centre vinculat amb les llengües que no organitzi alguna mena de certamen literari al voltant d'aquesta diada. Les possibilitats que ens dóna la xarxa relacionades amb l'escriptura d'obra literària són extraordinàries i es poden convertir en un bon recurs a les aules d'idiomes. Vull presentar, avui, una eina relacionada amb la creació col·lectiva de llibres a la xarxa, SoopBook, un recurs fenomenal per a qualsevol professor, que es presenta de moment en català i en castellà. Una vegada més es tracta d'una eina a la xarxa basada en la col·laboració. Els usuaris, si així ho determina l'autor que engega l'obra, poden decidir cap on volen conduir els textos d'altres persones i escriure aquests camins, marcar els llibres creats com a favorits, introduir valoracions per capítols o globals. Les possibilitats que dóna SoopBoook són de crear llibres normals (cada capítol de 200 a 5.000 caràcters); llibres ràpids (cada capítol de 10 a 40 caràcters) i altra mena de llibres, amb total llibertat. No tenim cap dubte que l'entusiasme per l'aprenentatge d'una llengua es pot congriar a l'entorn d'aquestes eines. Una altra de destacada en aquesta línia és Protagonize. Bon dia de Sant Jordi, amics. I que el llegir no us faci perdre l'escriure.

[260] Sindicació de continguts

Les qüestions de comunicació interna a les empreses són alhora complexes i interessants. Una de les eines de què fa uns anys disposem, que ens permet superar l'estadi feixuc de la comunicació per correu electrònic, és la possibilitat de sindicació de continguts. La sindicació consisteix bàsicament a definir un espai personal al qual vagin a parar les informacions que regularment ens interessa seguir a la xarxa, sense necessitat d'haver-les d'anar a buscar expressament. Els interessos, doncs, vénen a nosaltres. Als centres d'idiomes pot ser idoni que el col·lectiu del professorat que ho desitgi pugui seguir per aquest mitjà els òrgans de comunicació interna o el moviment que es produeix en espais de creixement col·laboratiu, permanentment actualitzats per intel·ligència col·lectiva. La sindicació no és pas un fenomen nou, però l'ús no és massiu i natural entre els professionals de centres com el nostre. Hi dedico aquest post per si algú que no s'hi hagi introduït en vol valorar les virtuts. Recomano, d'altra banda, aquesta explicació de Genís Roca (que s'autodefineix com una "explicación para no iniciados") i el vídeo que incrusto a continuació, que explica de manera molt clara com i per qui motiu pot ser oportuna la sindicació.

[259] Llengües regionals i minoritàries: jornada a Bilbao

Dono breu notícia de la Jornada organitzada pel Consell d'Europa a Bilbao sobre la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries: realitzacions i reptes (20-21 d'abril, Museu Guggenheim). Consulteu-ne, si voleu, el programa. La Jornada, que s'obrirà demà, tindrà especialistes internacionals (europeus i de fora d'Europa) sobre la qüestió i es fa amb motiu del desè aniversari de la promulgació de la Carta (Aprendre llengües va dedicar un post a parlar d'aquest document, des del qual oferia un enllaç a la versió aranesa del text). Els temes debatuts, en ponències i taules rodones fan referència al background, els problemes, les perspectives, casos locals de promoció i protecció i dificultats jurídiques relacionades amb l'aplicació de la Carta, un instrument que han anat ratificant parcialment, d'acord amb les seves polítiques lingüístiques o l'absència de polítiques lingüístiques (la més perversa de les polítiques lingüístiques), els diversos estats europeus. No sabem si amb una punta d'ironia, el web del Consell d'Europa afirma, fent referència a l'Estat espanyol, que “Though governments bear the primary responsibility for preparing the ratification and application of the Charter, the Spanish example shows that regional and local authorities also play a very important role, as they are confronted on a daily basis with the use of minority languages”. Potser és significatiu que l'única llacuna en el programa, l'únic ponent que no ha estat confirmat (“to be confirmed”, llegim), sigui el representant del govern espanyol que ha de parlar ni més ni menys que de “The protection of regional minority languages in Spain: a valid experience for Europe”. Seguirem l'esdeveniment, per veure qui acaba parlant en nom del govern i quina és la lliço que l'Estat pot aportar a Europa en relació amb aquesta qüestió.

[258] Conviure amb la incertesa tecnològica

Ens ha tocat viure un temps veritablement excepcional. Parafrasejant Z. Bauman, hem passat molts anys tendint cap a les utopies, o llocs desitjables on tot havia de funcionar en perfecta harmonia, i si ja teníem la intuïció que les utopies sempre quedaven massa lluny, és ara, en el vertigen del temps actual, que la utopia es revela veritablement una terra de ningú, perquè no existeix, és més que mai un no-lloc. Nedem en la més absoluta incertesa, una incertesa amb la qual potser no hem après a conviure serenament: potser encara provem de localitzar el lloc cobdiciat, somiat, idíl·lic, que no existeix. Cal superar la paradoxa: viure serenament en la incertesa. Passo als topants professionals d'Aprendre llengües en què es mou sempre la reflexió d'aquest bloc: molts companys de feina que són formadors de pedra picada, excel·lents professionals, alguns dels quals tenen competències i curiositats (una competència clau!) digitals avançades se senten totalment desbordats per l'allau d'eines, d'aplicacions, de webs dos punt zero o tres punt zero... No saben què fer-ne ni què fer, saben que s'han d'obrir a la tecnologia; que hi han de mantenir un peu posat i si pot ser dos millor; saben que no poden ni volen perdre el tren si han de ser uns bons professionals; i saben també que qualsevol opció que prenguin requereix un gran esforç i té una data de caducitat... se senten nàufrags de la incertesa tecnològica. La incertesa és ja el medi on vivim i viurem. Un company de feina em comentava que amb tres o quatre cursets de formació tecnològica es posaria al dia. Posar-se al dia? Què vol dir posar-se al dia? Aquesta expressió ha perdut ja tot el sentit. No sé si hi ha baixes laborals per angoixa davant la incertesa tecnològica (podria ser) i no veig que les empreses ofereixin, tampoc, formació per gestionar la incertesa o saber-hi conviure. La incertesa dels professionals de la llengua pel que fa a la tecnologia només es pot resoldre si aquests professionals en tenen consciència, per començar; si s'accepta que la incertesa és una situació normal, en segon lloc; si es té una enorme obertura de mires, en tercer lloc, i una capacitat d'adaptació a flor de pell i de cervell... I, sobretot, si es té una actitud oberta a compartir (llegiu, si voleu, l'entrada que vam dedicar en aquest bloc a l'actitud de sharism). Només les empreses que sabran propiciar aquesta actitud i dotar-se dels canals per fer aflorar la intel·ligència col·lectiva dels seus professionals tindran l'antídot a l'angoixa que genera la incertesa. M'atreviria a dir que un equip de professionals veritablement implicats entre ells està en bones condicions de conviure amb i en aquest nou medi vital. El moment que ens ha tocat viure, deia en començar aquest post, és excepcional. És excepcional perquè retorna el valor a valors perduts: compartir experiència i coneixement ja no és una opció altruista, ja és una obligació de l'empresa que vol ser competitiva. Aquesta és l'excepcionalitat i la grandesa dels temps presents: de l'aparent confusió en sortirem més humans.

[257] Youtubetime: retallar un vídeo a YouTube

Els formadors de llengües es troben, molt sovint, que volen treballar amb vídeos a la xarxa, de YouTube per exemple, però que són vídeos extensos i no sempre interessants completament per als seus objectius. Amb freqüència l'interès d'un vídeo per al formador és per un passatge concret, per exemple. A la xarxa hi ha eines que permeten retallar els vídeos (com per exemple tubechop.com o www.splicd.com). Avui vull parlar breument, però, de youtubetime, eina d'utilització elemental que retalla els vídeos de YouTube. Faig la prova amb el vídeo sobre la creativitat, de Bruce Branit, que vaig incrustar a l'entrada [251] d'Aprendre llengües: 1) retallo l'adreça URL de YouTube on es troba ubicat; 2) la situo a la primera caixa de text de l'aplicació i 3) indico, a continuació, a l'espai oportú, que vull tenir el vídeo a partir del minut 7.00 (moment màgic de la mirada de desencís de la noia quan s'esvaeix el món de somni). Doncs això: l'aplicació genera aleshores una nova URL de YouTube on hi ha el vídeo retallat, que trobareu, en aquest cas, en aquest enllaç. Facilíssim i útil. Si voleu veure el vídeo de Branit sencer (el torno a recomanar, per la seva bellesa), continua essent al seu lloc. Bon cop de tisora, amics.

[256] Forvo: pronunciar-ho tot

Forvo és una guia de pronúncia que creix gràcies a les aportacions de la multitud que col·labora en el projecte i que no té equivalent en cap altre recurs que coneguem. Va ser llançada fa poc més d'un any i ara conté ja més de 200.000 paraules pronunciades en 213 idiomes. La participació amb enregistraments és senzillíssima; n'hi ha prou de tenir un micròfon connectat. Forvo té un sistema de qualitat amb col·laboració de més de 80 correctors nadius que de manera voluntària revisen els enregistraments enviats a l'aplicació per qualsevol persona. El ritme de creixement de la guia de pronúncia és actualment d'unes 600 paraules noves cada dia. Forvo conté mapes per ubicar les pronúncies i diverses possibilitats de web social com posar-se en contacte amb les altres persones que intervenen, votar les pronúncies, esmenar-les, demanar pronúncies a altres usuaris, etc. Es pot accedir a les paraules buscant-les directament o per mitjà d'una classificació en categories. Les aplicacions a l'ensenyament-aprenentatge de llengües són evidents: possibilitat de sentir les paraules d'una llengua, de comparar les pronúncies dialectals, de sentir, quan és possible, més d'un locutor pronunciant la mateixa paraula.... Els estudiants i formadors de correcció fonètica, d'altra banda (a la UAB en tenim una colla) poden trobar-hi (o aportar-hi) les paraules que els interessin per al seu procés d'ensenyament-aprenentatge. No és pas inimaginable, d'altra banda, que els parlants de certes variants diatòpiques poc divulgades o conegudes s'organitzin per deixar la seva empremta fonètica a la xarxa. O els parlants de llengües amb pocs parlants o situacions de minorització. El català és la setena llengua de les 213 indexades amb més paraules pronunciades (4.752 paraules). Té al davant l'anglès (36.029), l'alemany, l'espanyol (10.000: una sola persona n'hi ha enregistrat 500), el portuguès, l'àrab i el francès (que n'hi té poques més que el català: 4.986). L'occità, el gallec i el basc hi tenen unes 300 paraules cada llengua. Després de donar-m'hi d'alta hi envio un parell de mots en català: aprendre i llengües. Escolteu-los, si us ve de gust.

[255] Wordle: núvols de paraules

M'agrada Wordle, aquesta eina senzilla a la xarxa que ens genera en un moment un núvol de paraules a partir d'un text prèviament introduït al web de l'aplicació, dimensionades segons les seves aparicions. A banda el positiu efecte estètic del recurs (les opcions de personalització en aquesta línia són ben diverses i els resultats, notables), em sembla un instrument molt valuós a l'hora d'aproximar-se a conèixer les característiques lèxiques de textos propis i aliens. En el cas dels textos propis, el núvol de paraules pot ajudar-nos a millorar aspectes cohesius i de variació dels textos com ara el control dels elements amb una referència idèntica (l'abús de les paraules repetides, de vegades difícil de veure en textos extensos, és ràpidament perceptible). En el cas dels textos aliens, sotmetre els escrits (textos o URL) a Wordle pot ser d'ajut valuós, per exemple, per provar de llegir rere les línies, anant al fons del discurs i a les intencions o a la ideologia des del qual s'ha produït, que de vegades es pot veure enterbolida per sorolls de la forma. L'estudiant universitari necessita eines per detectar la ideologia subjacent als textos, per entendre'ls veritablement, per tenir, en definitiva, una bona literacitat crítica. Aquesta competència és clau en la capacitació per a la vida acadèmica i professional. Posaré a prova, a continuació, un text. Prenc el missatge de Nadal de Joan Carles I de desembre de 2008 i facilito un enllaç al núvol generat. Una senzilla visualització al permet veure, destacades, España, Constitución, terrorismo i confianza. I la crisis també s'hi veu de seguida, és clar, entre altres paraules. Si voleu veure el núvol de l'esborrany d'aquesta entrada d'Aprendre llengües, aquí el teniu.

[254] El futur de les llengües

Llegeixo El futuro de las lenguas: diversidad frente a uniformidad (2008), nova contribució d'UNESCO Etxea a favor de la diversitat lingüística al món. Es tracta d'un recull d'articles de diversos experts sobre la qüestió, que obre un escrit de Belén Uranga (grup Amarauna, d'UNESCO Etxea) i tanca un text de Mònica Sabata sobre la prestigiosa entitat Linguapax. Els textos recollits al volum no tenen rebuig. S'hi troben escrits amb valoracions de caràcter general al costat d'altres que fan referència a zones calentes del planeta pel que fa a la diversitat lingüística: Mèxic, Veneçuela, la Xina, l'Àfrica, la zona de Papua Nova Guinea. Algunes d'aquestes àrees estudiades són entre les més diverses del món: Àfrica és el continent amb més diversitat lingüística, a Papua Nova Guinea deu milions de persones parlen un miler de llengües; Mèxic és el quart país del món pel que fa a nombre de llengües parlades, unes tres-centes. Vull destacar, per començar, les aportacions al volum de dues figures de referència sobre el tema, Juan Carlos Moreno Cabrera i Carme Junyent. Moreno hi és contundent: la globalització capitalista avança de bracet amb unes coordenades culturals i lingüístiques per a l'homogeneïtzació, que passen per la imposició cultural anglosaxona de l'anglès. La globalització no és ni espontània, ni descentralitzadora (valorant, per exemple, diverses llengües), ni redueix les desigualtats: Moreno indica que el nou anglès après per molta gent al món genera precisament desigualtat i proletaritza les persones en la mesura que és un anglès sovint amb poc prestigi i que no és reconegut com a mitjà de promoció. L'autor és contundent també a rebutjar els vaticins de l'expansió imparable de l'anglès arreu (ho exemplifica, com li sentiem a fer mesos enrere a la UAB, en el cas de l'Índia). L'autor conclou considerant que si s'aproxima una mort massiva de llengües, aquest fet té una correlació indubtable amb l'expansió d'altres, amb la de l'anglès, sobretot. I que no es tracta tant de la mort de les llengues, com de la seva aniquilació. L'article de Carme Junyent és també il·luminador. Hi analitza el fenomen de la immigració no pas com una amenaça sinó com una oportunitat per a la preservació de la diversitat, una oportunitat que no es pot desaprofitar. Junyent creu que aquesta és, precisament, la clau per a la defensa de les llengües, atès el fet que la bunkerització lingüística s'ha revelat inútil i fa encara més vulnerables les llengües que es volen defensar: “la diversitat genera diversitat”, afirma l'autora amb claredat. Junyent és conscient, amb tot, que el camí és llarg i demana la implicació de persones i institucions: “¿estamos dispuestos a comprometernos con la preservación de la diversidad lingüística?”.

[253] Xarxa social Erasmusu

Qui no corre, vola. Ens arriba informació sobre la nova xarxa social Erasmusu, una iniciativa OpenTalent del BBVA promoguda pels joves emprenedors de Cokidoo, la qual vol oferir servei als estudiants d'intercanvi: els Erasmus, però també els de qualsevol altre programa de mobilitat. Aquesta xarxa es troba actualment en fase de proves i només s'hi pot accedir per mitjà d'invitació. Erasmusu té per objectiu donar informació als estudiants sobre qualsevol ciutat i universitat del món a partir de les experiències i opinions d'altres estudiants. La xarxa permetrà accedir a les xarxes de contactes de les persones que en formen part, compartir-hi i, per mitjà d'un sistema de votació, establir una valoració de les millors universitats i ciutats. Erasmusu recollirà també el perfil de l'estudiant, on es faran constar les seves mobilitats (passades, presents i futures) i facilitarà als estudiants la possibilitat de conèixer i relacionar-se amb altres estudiants d'altres ubicacions. No cal dir que ens agrada aquesta iniciativa (biografies lingüístiques en moviment, és clar): pensem que enfoca bé el target, que focalitza en un àmbit en expansió imparable, la mobilitat i que obre una possibilitat relacional a un col·lectiu que es reconeix com a tal i que està molt obert a compartir a la xarxa. Caldrà seguir aquest projecte per veure si es consolida i, sobretot, com s'hi enfoca la qüestió lingüística i intercultural: “Erasmusu ofrecerá servicios cada vez más competitivos, adaptados a las necesidades de los estudiantes en torno a la comunicación, el turismo, el aprendizaje de idiomas, el flujo de información, las relaciones de amistad, y en definitiva en todo lo enfocado a la experiencia del viajero libre y sin fronteras que queremos ofrecer a los estudiantes de todo el mundo. Erasmusu está centrada en la persona, integrada y orientada al estudiante viajero, en que todos puedan crear, consultar, utilizar y compartir la información y el conocimiento, para que las personas, las comunidades y las asociaciones de estudiantes puedan emplear plenamente sus posibilidades en la promoción de su desarrollo personal y cultural.” Si us voleu afegir al grup Erasmusu al Facebook, aquí ho teniu.

[252] Mind maps

Una de les aplicacions fascinants que ens ofereix la xarxa actualment són els mapes conceptuals. Al web en podem trobar un bon grapat (un dia hi dedicarem una entrada). Es tracta d'eines que, sens dubte, poden ser oportunes en l'aprenentatge de llengües en la mesura que col·laboren a desenvolupar les capacitats estratègiques dels aprenents o, per posar un parell d'exemples, es poden revelar molt útils en la planificació dels textos que es volen generar, o en l'agrupació lògica del lèxic de la llengua que s'aprèn. Són només dues possibles utilitzacions. Avui vull parlar de l'eina Text2MindMap, que no facilita la construcció dels mapes conceptuals clàssics en què tot parteix d'una bombolla central, sinó que es basa en una estructura jeràrquica que l'usuari prèviament construeix: l'aplicació genera de manera molt senzilla mapes conceptuals des de llistes de paraules prèviament establertes i categoritzades. El resultat és la traducció gràfica de la jerarquia en forma d'un mapa. Les possibilitats de personalització són diverses: podem modificar els colors, el tipus de lletra, el gruix de les ratlles de relació, moure els elements i, si ho desitgem, treballar a pantalla completa. Quan tinguem el mapa conceptual ben definit, podem convertir-lo en una imatge. Es tracta d'una aplicació gratuïta i d'ús immediat: en uns pocs segons es genera el primer mapa conceptual. Consulteu, si us sembla, el tutorial següent:

[251] La creativitat: la nova tecnologia

El professorat de llengües està inquiet. I aquesta és una notícia sensacional. Al meu context la impagable inquietud ha sorgit, com sol passar en molts processos similars, per una sobtada necessitat d'adaptació. La necessitat d'adaptació ha posat damunt la taula tota una colla de qüestions de pedagogia, de metodologia, de continguts, d'eines i recursos que pot fer servir el formador de llengües que es trobaven ensotalades en algun soterrani massa profund. L'adaptació, al Servei de Llengües de la UAB, és la de la nostra formació a la del context més immediat, l'universitari, sense el qual el Servei no té sentit. Es tracta de l'adaptació de la formació a la que preconitza l'Espai Europeu d'Educacio Superior, la que es basa en els crèdits ECTS, a fi de trobar-nos en sintonia amb la resta d'ensenyaments universitaris i poder formar part inequívocament del sistema. La inquietud docent té molts caires vius. Un de destacat és el tecnològic: el formador es pregunta què ha de saber; quines competències digitals ha de tenir; quines eines ha de fer servir; quins dels recursos que coneix o mig coneix o desconeix poden ser més útils a l'aula o fora l'aula; d'on traurà el temps per formar-se en tecnologia; com pot ensenyar amb una tecnologia que els seus alumnes viuen i ell només utilitza; quant de temps li representarà gestionar una aula totalment o parcialment basada en la tecnologia... El formador sent l'angoixa de l'evolució vertiginosa de les eines informàtiques o de la xarxa i se sent desconcertat, atordit, descol·locat, inquiet. De vegades fins i tot acaba pronunciant-se contra la tecnologia perquè no pot assimilar-la. Aquests dies llegia unes ratles suggestives de Rob Wall, "Creativity is the new technology" (amb un vídeo veritablement fascinant de Bruce Branit: si teniu uns minuts i voleu veure representada la força de la creativitat, no us el perdeu, l'incrusto al peu del text) que presento aquí com una senzilla resposta al neguit tecnològic. El text afirma que el segle XX ha estat el segle tecnològic per excel·lència i que el XXI serà el segle de la creativitat, una creativitat basada, és cert, en una tecnologia que permet fer-ho quasi tot. Tranquils, doncs, si aquesta és la tendència: la recerca que emprèn l'individu i el professional no s'ha de plantejar com un acarament a un oceà immens i mutant de recursos fora d'un mateix (la inassolible tecnologia), sinó essencialment com un acarament a un pou interior i subjectiu (la irrenunciable creativitat). El moviment no és de fora a dins, sinó de dins a fora: no es tracta de buidar el mar a cops de galleda, sinó de pouar l'aigua interior i abocar-la al mar.

[250] II Concurs d'Oratòria

Ahir va tenir lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona l'acte final del II Concurs d'Oratòria, emmarcat dins el XII Seminari sobre Dret i Llengua. L'acte va passar del tot desapercebut en una institució ja abocada a les vacances de Setmana Santa (queda algú?), però no vull deixar d'explicar ni que sigui molt breument aquesta experiència formativa que considero d'un gran interès en un moment com l'actual. Un moment actual en què sembla que la universitat s'hauria d'abocar a reforçar decididament les competències bàsiques dels seus alumnes, entre les quals la de comunicació, lògicament, és una de les fonamentals. El concurs d'oratòria del Servei de Llengües i la Facultat de Dret es planteja com un curs amb algunes de les unitats formatives del programa Argumenta (exposició oral, argumentació) que els alumnes inscrits han pogut seguir a distància, al llarg d'un mes, sota l'excel·lent supervisió d'un e-tutor. Al final del curs, i d'acord amb un supòsit de dret plantejat, els participants han hagut de defensar públicament una posició davant un jurat. I ho han hagut de fer, és clar, amb un discurs ben construït, solvent i persuasiu, i alhora amb una bona fonamentació jurídica. Això és tot. Però és molt. N'hi havia prou, ahir, de ser a l'acte, al qual vaig participar com a jurat, per adonar-se que la iniciativa és l'embrió d'una línia d'actuacions imprescindibles en l'àmbit universitari: una línia d'accions que ha d'ajudar el nostre alumnat a saber parlar en públic argumentadament i a defensar les seves idees: és a dir, que ha de capacitar l'alumnat per a la vida professional. I molt més: l'ha de situar en òptimes condicions per exercir una ciutadania participativa i responsable. A l'acte d'ahir vaig veure uns participants enormement motivats (hi ha una manera millor d'aprendre?); conscients de la importància del llenguatge en la vida acadèmica i professional; reflexius sobre les estratègies de retòrica i oratòria que feien servir; altament empàtics i receptius; desitjosos d'aprendre i millorar... I vaig veure en acció, també, persones que fonien en una sola activitat la llengua i els continguts, indestriablement, i que entenien a la perfecció que sense un bon domini de la llengua i la comunicació no hi ha, en realitat, contingut imaginable. El Concurs d'Oratòria ha estat, també, per segon any, una oportunitat magnífica de treball col·laboratiu entre professionals: les unitats del dinamització i de formació i autoaprenentatge del Servei de Llengües hem treballat, un cop més, conjuntament. Alguns membres del Servei de Llengües, d'altra banda, hem tingut la sort de tornar a col·laborar en plena sintonia amb els professors de la Facultat de Dret. Hem d'agrair, també, la sensibilitat i l'interès del degà de la Facultat, que va assistir a l'acte i va valorar les intervencions i l'organització, en unes emocionants paraules de cloenda.

[249] Xarxes socials: Ning

Ning (paraula xinesa que significa ‘pau’) és el nom d'una coneguda plataforma per crear xarxes socials a mida que va aparèixer l’any 2005 i que s’ha transformat molt darrerament de manera que qualsevol persona la pot utilitzar fàcilment, sense necessitat de coneixements tècnics avançats. Al Servei de Llengües de la UAB vam engegar una xarxa Ning fa uns mesos per treballar col·laborativament diverses persones en un projecte i algun formador s'ha llançat, darrerament, a experimentar-ne l'ús amb els seus alumnes. Sembla una eina interessant, molt personalitzable (el disseny i les funcionalitats són determinades pel creador de les xarxes) i amb múltiples opcions de gestió i de comunicació (inclou eines com fòrums o blocs, per exemple) que la fan un instrument útil per a l'educació. Els comptes estàndard de Ning ofereixen una quota de 10 GB d'emmagatzematge. Es tracta d'una eina en expansió (fa un any Ning tenia més de 200.000 xarxes socials i actualment el nombre s'ha incrementat notablement). Recomano molt les explicacions breus i clares sobre Ning que hi ha a 7 Things You Should Know About Ning (EDUCAUSE), d'on extrec la citació següent: "Ning provides an avenue for instructors to take advantage of social networks in a neutral setting, offering functionality and an experience that are familiar and comfortable to students. By creating social networks around academic topics, or even about specific projects for a course, an instructor can facilitate a strong sense of community among the students, encouraging personal interactions that can lead to the creation of new knowledge and collective intelligence." També resulten interessant, entre el mar d'informació d'internet, les explicacions de la Viquipèdia sobre aquesta plataforma. Ja només falta entrar a Ning i crear xarxa, experimentar de prop amb aquesta aplicació i veure'n els avantatges i inconvenients i comparar-la amb altres eines o conjunts d'eines similars. Explicarem, en aquest bloc, amb realisme, els resultats de l'aplicació de Ning a experiències formatives concretes d'ensenyament de llengües. Acabo: no us perdeu el vídeo següent, que explica ràpidament què és Ning:

[248] Conquerir els espais d'aprenentatge

No fa gaire parlàvem del Simposi d'Educación Expandida que ha tingut lloc aquest darrers dies a Sevilla, que partia de la premissa que l'educació (i la formació) es troba ja pertot arreu. Els serveis de llengües, comentàvem en un altre bloc, han de ser ubicus si volen respondre a les necessitats de formació ja del tot esparses del seu públic: un públic que és potencialment tothom i que és potencialment arreu. En aquest nou context, que es defineix en bona mesura per l'existència d'uns espais físics relacionats amb l'aprenentatge (en un campus universitari, per exemple) i també per l'expansió de la xarxa i les seves creixents possibilitats, qualsevol reflexió sobre els nous espais d'aprenentatge esdevé crucial. És per això que m'ha semblat interessant l'article aparegut al número 44 d'EDUCAUSE (març-abril de 2009), signat per Shirley Dugdale, “Space Strategies for the New Learning Landscape”. L'article se centra en l'àmbit universitari, parteix de la idea que l'aprenent és al centre del procés formatiu i visualitza de forma clara una dimensió tradicionalment desatesa i cada cop més central en l'aprenentatge, l'aprenentatge informal. El text tracta força dels espais físics, però també dels virtuals i de la connexió que tenen amb els físics (“Campuses need to plan not only with a broader perspective about the environment in which learners will be immersed but also to exploit more effectively the potential connections between physical and virtual spaces”). Dugdale comenta deu estratègies clau “to improving learning space and stimulating campus transformation”, que són les següents: “1) analyze the whole campus as learning space (amb espais poc especialitzats, basats en la interacció humana i en la combinació de treball formal i no formal); 2) develop insights from user engagement (a partir de la comprensió de l'ús real que es fa dels espais d'aprenentatge com a base per a l'activitat planificadora); 3) plan to support multiple types of learning (col·laboratiu, mixt, integrat, multidisciplinari, immersiu, híbrid...); 4) leverage space strategies to enable experimentation; 5) leverage growth in hybrid courses to gain improved space utilization; 6) seek strategic partnerships to develop informal learning space (els partners universitaris són múltiples: les biblioteques, per exemple: “As library space is shared with a variety of partners, the traditional distinctions between the library and other informal learning spaces are blurring”); 7) consider diffuse vs. centralized distribution of functions (on i com situar els espais d'aprenentatge?); 8) link space performance to learning assessment; 9) develop workplace settings that foster learning organizations (“providing more collaborative work settings and better shared spaces will enable colleges and universities to be more agile in response to change”); 10) recognize learning space beyond the campus (“the city is becoming the campus and the world is becoming the classroom”).” Els serveis lingüístics hem de repensar urgentment l'arquitectura dels nostres espais d'aprenentatge: tenim espais físics susceptibles de redefinició (els espais d'autoaprenentatge, per exemple); els nostres aprenents fan servir espais físics comunitaris per aprendre llengües que desconeixem i no podem, doncs, adequar convenientment; hem de projectar la construcció de nous espais propis que responguin a les noves necessitats dels aprenents; hem de saber on són, virtualment, els nostres aprenents o futurs aprenents: no on volem portar-los (aules virtuals, blocs docents, espais prefabricats per a l'aprenentatge), sinó en quins llocs de la xarxa ja són habitualment i cap a quins espais nous o aplicacions migraran... Fa temps vaig plantejar a l'àmbit laboral la possibilitat de tenir un estudiant de sociologia que pogués fer una investigació sobre les xarxes socials on es troben o per on es mouen els estudiants universitaris, els espais virtuals on es concreta la seva identitat digital. Continuo pensant, un any després, que és imprescindible tenir un mapa complet al màxim dels espais de trobada i d'aprenentatge dels estudiants, sense el qual és difícil afinar en la determinació dels serveis de llengües que se'ls han d'oferir i del lloc on s'han d'anar a oferir aquests serveis. Els usuaris de serveis lingüístics ja no aprenen fonamentalment a les classes, ni tampoc a les mimètiques aules dels campus virtuals. És imprescindible, doncs, en aquest moment, que les organitzacions relacionades amb l'ensenyament conquereixin els espais d'un aprenentatge cada cop més ubicu. Es tracta d'observació i de planificació.

[247] Continguts lliures a la xarxa

L'any 2001 va sorgir el concepte OpenCourseWare (OCW) a càrrec de l'Institut Tecnològic de Massachusets (el MIT) en col·laboració amb la Fundació William and Flora Hewlett i la Fundació Andrew W. Mellon. Es tractava d'alliberar a la xarxa els continguts de les matèries universitàries de centenars d'assignatures. El projecte no era una follia, com semblava, i s'ha anat estenent a diverses universitats nord-americanes i del món i implica actualment, també, diverses universitats del domini català entre les quals hi ha la UAB. Més de cent institucions d'educació superior de tot el món integren l'OpenCourseWare Consortium, organització que vol liderar “l'avenç de l'educació i de la millora dels pobles de l'entorn mundial a través del coneixement en xarxa”. Universia és l'entitat encarregada de coordinar la iniciativa d'OCW a l'Estat i a Iberoamèrica. A la UAB no hi ha, de moment, gaires assignatures que s'hagin alliberat a la xarxa per aquest procediment. El Servei de Llengües d'aquesta institució ha de poder-hi ser amb algun material (la formació amb Argumenta, per exemple, s'hi presta perfectament). No cal dir que la filosofia del sharism ens interessa profundament, que veiem interessant aquesta iniciativa i que estem a l'aguait per aprofitar-ne al màxim el potencial. Cal anar amb molt de compte, però, amb el model educatiu implícit que, segons com es miri, hi pot haver rere l'OCW. Perquè el coneixement que s'acumula s'ha cuinat a l'avançada, es dóna tancat i empaquetat a l'alumne o usuari (la universitat perd els límits) i no hi ha eines de comunicació previstes. És més, estan explícitament excloses del projecte (llegim al web d'OCW de la UAB: “no [es] disposarà de fòrums, correu o altres mitjans d'interacció entre el professor i l'alumne”). No hi ha, doncs, cap alternança de veus i de papers entre formadors i aprenents (ara que tothom aprèn i ensenya!) i tot és pura magistralitat. El coneixement no es pot concebre a priori, sense uns aprenents i un context. Si l'OCW es converteix en el dictat d'un formador que s'amaga i que no assumeix el rol nou que li pertoca, el de “facilitador”; si l'OCW no ajuda els aprenents a ser més autònoms; si l'OCW no es posa realment al servei d'una universitat participativa i crítica, no ens interessa. Les plataformes que faciliten l'OCW haurien de ser molt més que espais tecnològics amb una funció d'emmagatzematge. Hi trobo a faltar la filosofia i els principis pedagògics associats a un alliberament de contingut adequat, ric, autonomitzador, forjador d'esperits crítics. Perquè aquest alliberament no és bo per se, com es pressuposa. L'ensenyament no s'hauria de poder confondre en cap cas amb un dipòsit de lliçons enregistrades i estanques: una universitat no pot ser mai un repertori de dictats.

[246] Cap a la competència digital

Quines són les habilitats de competència digital que necessiten els nostres estudiants? Dono notícia, avui, del projecte New Media Literacies (NML), que explora com cal equipar els joves de les habilitats socials i les competències culturals perquè puguin esdevenir participants de ple dret en el paisatge dels nous mitjans emergents i com incrementar el coneixement públic sobre què significa tenir literacitat en un món globalment interconnectat i multicultural. El projecte estableix les habilitats de competència digital que indica Henry Jenkins a l'informe Confronting the Challenges of Participatory Culture: Media Education for the 21st Century. Aquestes habilitats apareixen perfectament sintetitzades en aquest colpidor document de resum. Són: 1) el joc; 2) la representació (adopció d'identitats alternatives); 3) la simulació; 4) l'apropiació (reinterpretar i remesclar els continguts dels mitjans); 5) l'habilitat multitasca; 6) el pensament distribuït; 7) la intel·ligència col·lectiva; 8) el judici (sobre la fiabilitat i credibilitat de les fonts); 9) la navegació per diversos mitjans; 10) el treball a la xarxa; 11) la negociació; 12) la visualització. Les preguntes per als qui gestionem la formació lingüística ragen a dolls: ensenyem les bases de llengua i comunicació per adoptar identitats alternatives?; ensenyem a interpretar els continguts dels nous mitjans?; donem eines per a la mescla de continguts?; ensenyem a detectar allò significatiu per afavorir el treball multitasca?; ensenyem les bases lingüístiques de la construcció de la intel·ligència col·lectiva?; ensenyem a tenir judici crític, a discernir entre allò fiable i allò que no ho és, a rastrejar les marques de llengua que indiquen que cap discurs no és neutre?; ensenyem a compondre la informació o el coneixement des de la fragmentació?; ensenyem a localitzar informació, a resumir-la, a distribuir-la, a reciclar-la?; ensenyem a saber estar a les diverses comunitats virtuals que visitem, en les quals vivim? I, davant el nou moment de canvi que viuen les universitats, se'ns planteja una pregunta crucial: qui fomentarà l'aprenentatge de totes aquestes competències entre els joves universitaris? No deixeu de veure el vídeo de New Media Litteracies que ofereix un tast visual d'aquestes competències:

[245] Tot està per fer

Em cau a les mans (digitalment) el programa del Simposi Educación Expandida (organitzat amb Zemos98, onzena edició), que té lloc aquests dies a Sevilla i en l'organització del qual trobo Juan Freire, una autèntica garantia de solvència. El Simposi té tres menes d'activitats, tallers, presentacions de projectes i conferències, i el bloc de l'esdeveniment permet seguir de prop el que s'hi fa: ara mateix és ja un espai de reflexió i anàlisi i un lloc idoni per compartir idees i conclusions. Recomano molt donar un cop d'ull al programa o al web de l'esdeveniment. En destaco algunes experiències que, per la informació que m'arriba, cauen dins els meus interessos: la conferència “Ciudad educativa: de una sociedad con sistema educativo a una sociedad del conocimiento y el aprendizaje”, de Jesús Martín-Barbero, per exemple. Al resum (llegiu-lo) trobem afirmacions de pes com les següents: de quina societat parlem? “Una sociedad en la que ni el espacio ni el tiempo de la educación son los que correspondieron al paradigma secuencial/lineal del arriba abajo y de izquierda a derecha, el paradigma del libro. Esa mutación se halla en nuevos modos de percepción y de lenguaje, en nuevas sensibilidades y escrituras que deslocalizan los saberes modificando tanto el estatuto cognitivo como institucional de las condiciones del saber, y emborronan las fronteras entre razón e imaginación, saber e información, naturaleza y artificio, arte y ciencia, saber experto y experiencia profana. La “inteligencia colectiva” de la que habla el dicho popular “todo lo que sabemos lo sabemos entre todos” tiene ahora la fuerza de una utopía.” Em semblen interessantíssimes, també, experiències anunciades com la que s'explicarà al taller Banco Común del Conocimiento, que “es una experiencia piloto sobre el intercambio de conocimientos, una iniciativa para el aprovechamiento y la indexación colectiva del conocimiento significativo, potenciado a raíz de la expansión de la nuevas tecnologías y las redes digitales. BCC es un campo de acción colectiva basado en la transferencia de conocimientos y la educación mutua. Un laboratorio donde experimentar con nuevas formas de producción, aprendizaje y participación ciudadana. En este espacio creativo de acción social se generan políticas de aprovechamiento, revalorización y reciclaje de los recursos que cada individuo posee.” I també m'agradaria sentir la presentació d'AMASTÉ, oficina d'idees especialitzada a articular processos i dispositius de mediació relacionals i participatius que “fomentan la imaginación, la reflexión activa y el espíritu crítico, en ámbitos como innovación social, juventud, cultura, emprendizaje...” Res de tot això, és clar, no pot ser aliè als gestors de la formació lingüística. Com no ho és la frase emblematica del Simposi: “el proceso de aprender puede ocurrir en cualquier momento y en cualquier lugar, estamos tratando de sugerir el cambio de perspectiva y la oportunidad que supone hablar de educación en este escenario de transformación tecnológica. Ahora más que nunca, todo está por hacer en nuestra sociedad”. Avui som, amics, a la Sevilla deslocalitzada del present vertiginós que ens toca viure. Sense seguir cap procediment administratiu, sense esperar cap autorització (l'autoritat és un mateix, és l'època dels autors), sense representar cap despesa insostenible a l'empresa. L'educació s'expandeix, es filtra pertot, llisca líquida a anys llum de les regles absurdes que encara regeixen (fins quan?) la vida arcaica i massissa de les nostres administracions, on tot està per fer.

[244] Llengües a l'Índia i a Europa

Darrerament sentim a parlar força de les llengües de l'Índia, un territori de mil cent milions d'habitants d'una extraordinària diversitat lingüística històrica. Quan Juan Carlos Moreno Cabrera va ser al Servei de Llengües de la UAB, fa uns mesos, s'hi va referir també amb detall a la seva conferència. Les llengües nacionals reconegudes per a un ús oficial són 22: assamès, bengalí, bodo, dogri, gujarati, hindi, karnataka, caixmiri, konkani, maithili, malaialam, manipuri, marathi, nepalès, oriya, panjabi, sànscrit, santali, sindhi, tàmil, telugu, urdú. L'anglès, a més, té la consideració de llengua oficial associada al país (va deixar d'existir com a llengua oficial en igualtat amb l'hindi el 1965), i l'hindi és la llengua d'ús del Govern central quan es comunica amb els països de l'Hindi Belt. Pel cens de l'any 2001, sabem que hi ha 29 llengües a l'Índia parlades per més d'un milió de parlants nadius, 122 amb deu mil parlants com a mínim i 234 utilitzades per un nombre menor de persones. La Constitució índia (1950, article 29) diu que “Tot grup de ciutadans que resideixin al territori de l'Índia que tinguin una llengua, una cultura o una escriptura diferents, tindran el dret de conservar-les.” Si darrerament s'ha parlat de les llengües de l'Índia, amb tot, és perquè la UE i l'Índia han signat fa pocs dies (6 de març) una declaració conjunta sobre multilingüisme: totes dues àrees tenen 23 llengües oficials i s'hi ha volgut veure una realitat similar. Leonard Orban, per la part europea, comissari de multilingüisme de la UE, ha estat l'artífex d'aquesta entesa que té per objectiu l'enriquiment mutu d'experiència en l'àmbit del multilingüisme (en la versió italiana de la declaració, que es pot consultar en les llengües oficials a Europa llegim: “Questa affinità del paesaggio linguistico con quello dell'Unione europea fa dell'India un interlocutore privilegiato dell'Europa nel campo del multilinguismo. Questa dichiarazione congiunta pone le basi per un dibattito regolare e scambi di buone pratiche.”). Tot això fa molt goig, però la llengua catalana no hi és, entre les oficials de la UE, malgrat el nombre elevat de parlants. Se m'acut ràpidament de cercar qui deuen ser els nostres germans d'angúnies a l'Índia: ja els tinc, els parlants de la llengua bhili/bhiladi (la més gran de les llengües no oficials i catorzena llengua a l'Índia, amb més parlants que algunes de les oficials: llegeixo a la Viquipèdia: "some languages with a large number of speakers still do not have this status, the largest of these being Bhili/Bhiladi with some 9.6 million native speakers..."). Es tracta d'una llengua indoeuropea que s'escriu en alfabet devanagari. Al mapa del fenomenal Atlas des langues du monde de Roland Breton (2003), que reprodueixo a la imatge, trobareu els bhili encerclats a la zona oest de l'Índia. Una abraçada, germans bhili, no oficials. I mentrestant, a palau, que no pari la festa de la diversitat dels que gaudeixen del privilegi de ser-hi!

[243] Ciutats Second Lyfe per aprendre idiomes

Fa un parell de dies fèiem una entrada sobre Second Lyfe. La Dankmute, una col·lega del Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona, escrivia una nota a peu d'entrada indicant-nos que li semblaven especialment interessants les ciutats Second Lyfe per a l'ensenyament de llengües, l'autoaprenentatge i l'aprenentatge al llarg de la vida. Ens deia que en aquestes ciutats s'hi podien trobar nadius amb qui parlar i que hi havia educadors que creaven webquests expresses per a aquests indrets. Ara ens envia les adreces d'algunes d'aquestes ciutats inquietants: Amsterdam, Barcelona de l'Oeste, Berlin City, Wonderful Denmark, Liverpool's Mathew Street, Morrocco, Second Sweden, Venice, Red Square, etc. Recordeu que cal tenir Second Lyfe instal·lat a l'ordinador per accedir a aquestes adreces. Aprofito aquesta col·laboració de la Dankmute per agrair als amics que seguiu el bloc les vostres aportacions, l'interès i l'encoratjament que em feu arribar de continuar amb aquesta empresa. Els amics habituals ja sabeu que la concepció d'Aprendre llengües és la d'un entorn d'aprenentatge personal al servei de la dinamització d'un context laboral concret que alhora vol establir ponts de comunicació amb tothom que pugui estar interessat en lles qüestions objecte de les entrades. Es tracta de combinar, doncs, allò local i allò global en un sol discurs. Els temes tractats, com sabeu, són diversos i sempre esperen (necessiten!) complecions, aprofundiments, comentaris que els facin anar més enllà de l'apunt sintètic inicial. No us estigueu, doncs, amics, d'intervenir a Aprendre llengües sempre que vulgueu. Habilito, d'altra banda, una secció per als amics del bloc, per si voleu ser-hi. Moltes gràcies.

[242] Polyglot Tour of Babel

Els intercanvis lingüístics entre persones són pertot. No hi ha universitat que no tingui organitzat un servei de parelles lingüístiques que aprenen l'un la llengua de l'altre. Un exemple d'intercanvis lingüístics d'aquestes característiques utilitzant la xarxa és el web Polyglot, una organització sense ànim de lucre que facilita la trobada i l'intercanvi entre persones que volen aprendre una altra llengua, organització que es dóna a conèixer com una comunitat d'intercanvi de llengües gratuïta. També són conegudes les experiències de locals que propicien la trobada de persones que volen aprendre altres llengües. El vídeo que recullo al peu d'aquestes línies correspon a un local parisenc, l'Snax Kfe, que tres dies per setmana és el punt de trobada informal de moltes persones que són conscients que les llengües s'aprenen fent-les servir. Aquesta experiència s'estén a moltes altres ciutats del món (a més de vint països). Animats per l'èxit d'aquestes iniciatives, els seus promotors preparen per al 24 de maig de 2009 un esdeveniment especial a París, sota la Torre Eiffel. L'organització espera aplegar 5.000 poliglots sota l'emblemàtic monument. L'acte s'ha batejat amb el nom de Polyglot Tour of Babel. Els dinamitzadors dels serveis lingüístics ja poden prendre nota de l'acte, de la seva litúrgia, dels seus detalls. De qualsevol topant pot sorgir una idea.

[241] Innovació a les aules: els clickers

A les acadèmies d'idiomes una eina com el clicker pot resultar útil per a diversos propòsits. Què és un clicker? Un clicker és un giny que duu la tecnologia a les aules, un petit dispositiu personal semblant a un comandament a distància que facilita la interacció entre l'alumnat i el professorat a classe. Un classroom response system que té l'objectiu d'ajudar a crear un entorn d'aprenentatge actiu. Per mitjà dels clickers es recullen les opinions o els posicionaments dels alumnes davant determinades qüestions que se'ls plantegen que poden ser decisives per a la dinàmica de la classe. Els resultats d'aquestes opinions o posicionaments es poden projectar immediatament en pantalla a fi de compartir-los amb tot el grup classe i prendre les decisions oportunes. Tots els sistemes per garantir la interacció entre els membres d'una classe i evitar la dinàmica teacher-fronted són molt benvinguts. És habitual que no tothom expressi la seva opinió a l'aula (per timidesa, per por d'equivocar-se, perquè algunes persones monopolitzen la interacció). El clicker és una eina al servei de poder recollir totes les opinions. El professorat, lògicament, pot beneficiar-se enormement de conèixer els punts de vista dels alumnes per mitjà dels clickers: pot ser que s'adoni, per exemple, que no s'ha entès la seva explicació i que cal tornar-la a repetir, o que la meitat dels seus alumnes no resolen bé una activitat. Aquests aparells, que sovint es venen amb els llibres de text, s'han estès a les aules d'algunes universitats americanes (llegiu, per exemple, l'experiència de la Universitat Wisconsin-Madison) i es revelen especialment útils en les aules integrades per un nombre elevat de persones. Les aplicacions i utilitats a l'acadèmia d'idiomes, però, són molt diverses. Un exemple: imagineu-vos que volem pilotar uns ítems per elaborar un examen i determinar-ne l'adequació a un determinat nivell. Feu tres grups d'una cinquantena de persones: un d'individus que ja tenen el nivell superat, un altre d'individus que es troben sota el nivell, i un altre de persones que tenen el nivell (acabat de superar, per exemple). Per grups, en sessió oberta de treball i gràcies als clickers, es poden anar veient al moment els encerts i errors dels individus de cada grup sense necessitat de cap processament posterior de dades. Som a prop, doncs, de tenir una impressió ràpida de la idoneïtat de l'ítem. El clicker, d'altra banda, ajuda a tenir una actitud atenta i participativa a classe. És una mena de recordatori (un testimoni) que no hi ha aprenentatge si hi ha passivitat. Si us interessa el tema de l'ensenyament amb sistemes de resposta per a la creació d'entorns d'aprenentatge actiu, tinc referència de l'obra de Derek Bruff que apareix a la imatge, que parla dels clickers.

[240] Second Life a l'educació superior?

Llegeixo dos articles recents de Denise Harrison a la revista Campus Technology (febrer i març de 2009), "Real-Life Teaching in a Virtual World" i "Second Life: Engaging Virtual Campuses". El tema m'interessa: ja fa temps que el fenomen Second Life va esclatar i hem quedat una mica descol·locats sobre la seva implantació o extensió real (La Vanguardia d'avui es debat entre el fracàs i el creixement del fenomen i indica que xarxes socials més senzilles li han fet la competència), sobre el seu potencial educatiu, sobre l'ús que en fan les universitats i sobre les possibilitats que té Second Life en l'ensenyament-aprenentatge d'idiomes (pel que fa aquest darrer aspecte sentíem a parlar no fa gaire en una conferència del potent ús educatiu que en fa el British Council). Doncs bé, Harrison planteja justament l'educació com un àmbit on Second Life s'ha implantat amb una certa força i indica que pertot hi ha docents implicats en la formació amb Second Life. Parla, per exemple, de la SLED Community, comunitat d'educadors amb Second Life, que té 5.000 usuaris compartint i col·laborant per mitjà d'una llista de correu. Harrison opina que la realitat virtual és adequada per a l'educació i indica que l'aprenentatge hi guanya en diversió, que hi ha una bona gamma d'eines de presentació multimèdia a Second Life i assenyala els avantatges de la gratuïtat (és cert que el "lloc" de trobada té un preu, però també que hi ha un tractament especial si l'ús és amb finalitats educatives). Al segon article, Denise Harrison parla dels usos de Second Life a diversos campus universitaris dels EUA (Montclair State University, Standford University, University of North Carolina, University of Delaware...) i en cita usos diversos, "construccions" de professors i alumnes, algunes de força complexes. No es refereix en concret a ensenyament de llengües. Provarem de trobar-ne algun cas reeixit en l'àmbit universitari en aquest sector.

[239] E-learning al lloc de treball

Dono notícia avui d'una eina per a l'anàlisi i contra la improvisació ara que els públics, els mètodes d'aprenentatge i l'ús de la tecnologia han deixat de ser més que mai realitats estables o duradores: Industry Integration of E-Learning: guidelines for supporting learners using e-learning in workplaces. Es tracta d'una publicació del govern d'Austràlia accessible a la xarxa (febrer de 2009), elaborada per Clint Smith “in association with the Industry Integration of E-learning business activity on behalf of the Australian Flexible Learning Framework”. La guia aporta criteris, a partir de les pràctiques de diverses empreses australianes, que ajuden a decantar-se per un model d'e-learning adequat. S'hi descriuen els tipus d'e-learning al lloc de treball; es prova de determinar quan l'e-learning ha de tenir instructor i grup d'aprenents (facilitated e-learning), i es debaten les maneres de recaptar els aprenents (“recruiting is a major challenge in implementing workplace e-learning”) o s'analitza la preparació dels aprenents tocant a diversos aspectes relacionats amb la formació d'e-learning (“checking learner readiness is a critical success factor in choosing the right e-learning delivery methods, designing e-learning materials and planning appropriate support during the learning”). La guia també analitza quina mena d'ajudes es fan servir per començar el procés d'aprenentatge en e-learning (“The importance of helping e-learners get a good start to their courses is clearly understood and reflected in the level of use of a range of strategies”) i també quin disseny dels cursos pot ajudar més a motivar els aprenents i quina mena de suport s'ofereix als workplace learners al llarg de la formació. També es passa revista a l'aplicació de l'aprenentatge assolit, un cop acabada la formació, a la feina de l'empleat, i a la mena d'eines que se solen fer servir en la formació (”Four in five of the organisations surveyed use an LMS for content (80% always or usually) and tracking (75%) supported by phone (75%) and email (75%). This can be regarded as the basic platform for workplace e-learning. However, almost half also use collaborative tools to provide communication and interaction, including LMS forums and chats (45%), webconferencing (45%) and phone conferencing (35%). Uptake is lower but still significant with the newer digital collaborative technologies such as wikis and blogs (26.3), audio tools (21.1), mobiles (21%) and SMS (15%). Podcasts have not yet made an impression.” Al final del document es mostren unes taules molt útils amb els resultats del projecte en forma d'eines per a la presa de decisions en relació amb l'e-learning més adequat per a cada circumstància empresarial.

[238] Videocorreu per a la formació lingüística

Fa dotze hores que un company innovador i proactiu del Servei m'ha reenviat un videocorreu (digueu-me antiquat, però no n'havia rebut mai cap) que feia unes poques hores li havia enviat, al seu torn, un altre company del centre alhora innovador i proactiu. Avui al matí he enviat cinc videocorreus i començo a pensar que potser a partir d'avui mateix escriuré menys mails (ja fa temps que ho fem, a l'empresa, amb eines de missatgeria simultània, per exemple) i enviaré més missatges amb imatge i so. El servei gratuït de videocorreu que aquests amics (que viuen a la banda bona de la fractura no ja digital sinó intel·lectual) em recomanen és el TokBox, que només demana tenir un navegador web que suporti flash (amb una mirada ràpida a la xarxa veig que n'hi ha alguns altres de similars com Azooca, gabmail, Mail emotion, Rec2Mail i Voxlite). L'eina permet, pel que he pogut veure, enregistrament i tramesa dels nostres missatges en vídeo, amb un màxim de temps prou generós de cinc minuts, i dóna la possibilitat de fer videoconferències o audiconferències en temps real, si hi ha un col·lectiu de persones disponibles. Es poden incrustar els vídeos generats, d'altra banda, al bloc o web personal, a partir del codi facilitat per l'aplicació. Començo, doncs, a provar aquesta eina i veig, també, que els meus contactes no cal que s'hi registrin obligatòriament. Una joia. He de dir que no m'interessa tant la tecnologia en si, amb tot, com les aplicacions pràctiques a l'ensenyament-aprenentatge de llengües. És evident que una eina com aquesta pot donar un rendiment de primer ordre a les classes de llengua: amb una absoluta senzillesa (aquesta és la veritable clau: tothom pot fer-ho servir sense barreres) s'humanitza enormement la relació entre formadors i aprenents que treballen a distància i s'obre de bat a bat un portal al treball de l'expressió oral. No és que no hi hagi altres eines que permetin treballar l'expressió oral a distància, és clar, però la simplicitat d'aquesta aplicació la converteix en un recurs sensacional. També al nivell de la relació entre formadors o entre els formadors i els responsables dels estudis de les institucions, per exemple, l'eina té un alt valor. Les implicacions de l'ús del videocorreu, amb tot, són moltes i les preguntes salten ací i allà. Quan és adequat fer servir el videocorreu? Quan hi ha un contingut altament vivencial a transmetre? Quan l'escriptura podria resultar ambigua? Quan el que hem d'explicar per escrit donaria un text extens i complex? Quan està justificat pels objectius pedagògics del que els formadors ensenyen? Les destreses de llengua i comunicació per fer servir el videocorreu sense perjudicar la nostra imatge (que pot resultar un pèl agressiva per la manca de costum) i amb la divisa d'aconseguir l'eficiència organitzacional o docent, d'altra banda, passen a primer pla. Com gestionem el videocorreu? Preparem un breu guió, en aquestes intervencions, si són extenses? Som prou conscients dels factors de comunicació no verbal implicats en aquestes pràctiques? Tot són preguntes. Des del punt de vista de la formació institucional, la maquinària imaginativa també es posa en funcionament: els cursos de redacció de correu electrònic per al personal de l'administració de la universitat que tradicionalment oferim des del nostre Servei ja no poden deixar de banda aquest vessant i s'han de transformar, doncs, notablement. Sabrà comprar-los, la institució, o la innovació se li farà una muntanya i preferirà viure ancorada en el passat? Nulla dies sine linea, deien els clàssics. Tokbox (i el que vingui) ens fa pensar que la producció i el consum diaris de les línies de coneixement i informació que a tota hora compartim es generaran cada cop menys en el suport escrit. Moltes gràcies, amics, per donar a conèixer el que pot fer avançar l'organització.

[237] Motivar els formadors de llengua

Fa uns dies parlàvem de les estratègies per a la motivació dels aprenents de llengües. Ho fèiem a partir de la traducció catalana promoguda per Isidor Marí del text fenomenal de Zoltán Dörnyei, Estratègies de motivació a l'aula de llengües (llegiu les entrades 217 i 218 d'Aprendre llengües). L'ensenyament-aprenentatge d'idiomes, amb tot, necessita que un altre dels seus agents clau, el formador, també tingui (i mantingui) un nivell de motivació alt. La comesa no és fàcil: la capacitat d'automotivar-se (Dörnyei s'hi refereix també parlant dels aprenents) o la resistència física i psicològica són fonamentals en una activitat de desgast com la docència. I, encara, si m'apureu, fins i tot la capacitat d'això que ara s'anomena resiliència pot arribar a ser decisiva en aquest col·lectiu. L'organització ha d'assumir, també, les seves responsabilitats en relació amb aquesta motivació. La motivació del formador s'incrementa si pot disposar d'unes bones condicions laborals i una bona infraestructura (els canons a les aules, per exemple, al nostre centre, han augmentat clarament la motivació d'alguns docents); si el centre té clarament establerts els seus procediments d'actuació i identificades les funcions de les persones i es respecten amb cura; si s'han establert una missió, una visió i uns objectius de futur clars i compartits; si les persones que dirigeixen (en el sentit més elemental de la paraula: les que, des de la seva responsabilitat, són capaces d'apuntar camins) estableixen criteris generals, gestionen amb compte i amb sensibilitat les excepcions, valoren les persones de què son responsables en allò que són i poden aportar (saber fer docent, capacitat d'innovació, visió de futur, etc.) a la institució... El servei lingüístic que sap motivar i té motivada la seva plantilla neda ja en un got mig ple: moltes problemàtiques tan enutjoses com accessòries del dia a dia professional s'esvaeixen de cop, perquè la realitat es mira des d'un filtre positiu. La motivació, però, s'ha de cultivar. Els responsables de l'entitat han de saber caçar les inquietuds del seu personal (fins i tot les que semblen desconnectades dels interessos aparents del centre i excèntriques; fins i tot, és clar, les que formen part de les identitats digitals dels treballadors), recollir-ne (anava a dir collir-ne) amb una cura extraordinària els projectes i idees i edificar-hi inevitablement una part del present i el futur del centre. Vet aquí el programa, doncs: caçar inquietuds; recollir i conduir les idees dels qui miren més enllà i saber no defraudar-les (tot un repte d'encaix dins els objectius de l'empresa). Sense motivació només hi ha estancament, continuisme, mirades cap enlloc. Sense motivació (ho diu la paraula) no hi ha moviment.

[236] Suport a la implantació del Portfolio

Llegim a la xarxa aquesta entrevista de 2008 a David Little (reconegut expert en l'aprenentatge autònom de llengües i l'ús de les noves tecnologies en aprenentatge de segones llengües) sobre el Portfolio europeu de les llengües. Com no podia ser d'altra manera, posa les coses a lloc: jerarquitza tres esgalons en el procés d'aprenentatge d'una llengua: aprendre (l'autèntic centre de tot), ensenyar i, en darrer terme, avaluar (“...you can’t actually teach another person a language; you’ve got to create the conditions and the framework within which people can learn a language. So learning is always bigger than anything teachers can do. And that is one of the reasons why it’s put before teaching and of course by putting teaching before assessment the title of the framework is implying that learning is something always bigger than anything teachers can do, and that assessment is something that follows learning and teaching...”). Em semblen interessants les seves constatacions sobre el repte que representa fer servir el PEL i les resistències amb què topa la implantació d'aquesta eina (que té, amb tot, bona acceptació en alguns contextos), la qual ha de fer encara molt de camí i necessita els currículums adequats on inserir-se. En ple debat, als centres d'idiomes universitaris, sobre l'autonomia de l'aprenent i el temps que demana al professorat de llengües gestionar l'autonomia de l'aprenentatge de l'estudiant, les paraules de Little ens ajuden a fer veure que el foment de l'autonomia, amb el PEL per exemple, no ha de passar necessàriament per un increment de feina del formador (que vulgui, per exemple, corregir tots els textos que genera l'aprenent). És imprescindible, per afavorir la utilització del PEL als centres d'idiomes, l'obra de Little, Perclová i altres autors Préparer les enseignants à l'utilisation du Portfolio européen des langues (arguments, matériels et ressources). En recomano la lectura, així com diversos punts de vista de Little sobre el PEL en aquest vídeo.