[404] Percepcions del professorat sobre la tecnologia

Abans de l'estiu al servei lingüístic vam passar una enquesta al professorat sobre l'ús de la tecnologia en relació amb l'activitat docent i les percepcions dels formadors sobre l'ensenyament de llengües amb suport tecnològic. Els resultats són veritablement interessants. Una de les preguntes que els formulàvem ens ajuda a calibrar quines virtuts atribueix el professorat de llengües a aquest factor en l'exercici de la seva professió i en l'aprenentatge dels seus alumnes. La pregunta tenia la formulació genèrica següent: "Gràcies a l'ensenyament amb tecnologia...". I les respostes, tancades, eren sobre setze aspectes diferents. Quin és el resultat? El professorat considera que gràcies a l'ensenyament amb la tecnologia 1) ha guanyat eficiència (21 "d'acord" o "totalment d'acord" / 6 "en desacord" o "en total desacord"); 2) ha incorporat atractiu a la seva formació (22 / 5); 3) ha pogut respondre millor a les necessitats dels aprenents (22 / 5); 4) ha tingut més possibilitat de donar un feedback personalitzat a l'alumnat (19 / 8) i 5) ha pogut implementar nous principis didàctics (16 / 9). Altres aspectes, amb tot, no milloren amb la tecnologia a parer dels formadors: 6) la possibilitat de tenir més temps a l'aula per propiciar activitats comunicatives (12 "d'acord" o "totalment d'acord" / 15 "en desacord" o "en total desacord") o 7) la possibilitat de seguir amb més proximitat el progrés dels alumnes (12 / 13). Respecte a si 8) han esdevingut millors professors de llengua gràcies a la tecnologia, els formadors del centre responen majoritàriament que no (12 / 14). Pel que fa a la repercussió de l'ensenyament de base tecnològica en l'estudiant, sempre segons el professorat, les opinions recollides són les següents: 9) els estudiants han esdevingut més independents (21 / 5); 10) tenen més facilitats de treball al moment i al lloc que vulguin (23 / 2); 11) han pogut reforçar competències lingüístiques específiques (21 / 3); 12) han tingut una experiència més directa de la llengua i la cultura meta (22 / 4); 13) han pogut reflexionar sobre el que significa ser aprenents de llengües (14 / 10) i 14) rendibilitzen el temps de dedicació a les tasques d'aprenentatge (18 / 9). El professorat no percep, amb tot, que l'ensenyament amb tecnologia 15) sigui determinant en la millora del nivell dels seus estudiants (13 / 14), ni que contribueixi clarament a fer que treballin més en col·laboració (13 / 12). Caldrà seguir amb atenció aquestes opinions de la trentena de professors del centre que van respondre l'enquesta i veure si es matisen o es modifiquen. Tot i les reserves en algunes qüestions, la impressió global que es recull és que la tecnologia no és percebuda com una panacea, però que podem agrair-li uns quants avenços en l'àmbit de la formació de llengües.

[403] L'aposta plurilingüe

Una companya em fa arribar una entrevista a Anne-Claude Berthoud, coordinadora del projecte DYLAN, de la Unió Europea, sobre diversitat lingüística, projecte que prova d'identificar les condicions en les quals la diversitat lingüística europea pot ser un atot per al desenvolupament del coneixement i de l'economia. Es tracta d'una entrevista publicada fa pocs dies al diari suís Le Temps (12 de novembre) amb motiu del col·loqui "Les enjeux du plurilinguisme pour la construction des savoirs" de l'Acadèmia Suïssa de les Ciències Humanes i Socials (Berna, 12 i 13 de novembre), que recomano llegir a les persones que s'interessin per la difícil compaginació entre internacionalització i respecte per la diversitat a la universitat. Les idees de Berthoud a l'entrevista són clares: no n'hi ha prou amb l'anglès per fer ciència, les altres llengües han de participar en l'elaboració del saber, perquè les llengües no són tan sols eines de comunicació sinó que són decisives en la conformació mateixa del saber. La ciència expressada en una sola llengua seria, segons l'autora, indubtablement pobra i reduïda. El col·loqui, pel que veig, ha tingut personalitats acadèmiques de primera fila i ha degut ser molt interessant. Ens agradaria sentir les opinions dels nostres responsables acadèmics i polítics sobre algunes de les preguntes clau que han emmarcat l'esdeveniment (consulteu el programa). Les reprodueixo: "Si l’on admet aujourd’hui l’importance du plurilinguisme pour la culture, la société et l’économie, en quoi joue-t-il également un rôle pour la connaissance et pour la science?"; "Le plurilinguisme se justifie-t-il davantage dans les sciences humaines et sociales que dans les sciences de la nature et de l’ingénieur?"; "Comment le plurilinguisme intervient-il dans les processus de construction, de transmission et de mise en oeuvre des connaissances?"; "Quels sont les enjeux d’une «science polyglotte»?"; "Comment concilier profondeur conceptuelle et communication universelle?"; "Quelle place envisager pour les autres langues dans la construction et la transmission des savoirs de demain?"; "Comment les institutions de recherche peuvent-elles répondre au défi d’une «science polyglotte»?"; "Comment envisager une conception plurilingue des publications scientifiques?"; "Comment les universités et hautes écoles peuvent-elles répondre au défi d’une formation plurilingue? Et comment la valoriser?"; "Quelles devraient être des politiques linguistiques réalistes et respectueuses de la diversité linguistique?"; "Quel rôle spécifique peuvent jouer les académies dans le développement d’une «science polyglotte»?"; "Quelles sont les pratiques plurilingues observables dans les universités et hautes écoles, les laboratoires, les académies et les institutions, qui pourraient/devraient servir de modèles pour la communication plurilingue?". El debat, amics, està servit.

[402] Objectiu: l'Europa multilingüe

Avui els Minyons de Terrassa no han pogut carregar el 3 de 10, en una diada castellera més aviat decebedora. Deu joves de diversos països europeus (França, Portugal, Holanda, Noruega, Grècia, Suècia, Polònia, Alemanya, Txèquia, Itàlia), amb tot, sí que van aconseguir completar el projecte de fer una torre humana en unes condicions especials, fa uns dies: parlant cadascun d'ells exclusivament la seva llengua. La torre babèlica es va alçar sense problemes, perquè la comprensió és una exigència ètica que se situa més enllà del fet de compartir unes llengües concretes. L'experiència de què parlo correspon a un dels videoclips guardonats en el concurs “Languages through lenses” d'estudiants europeus sobre la diversitat lingüística, realitzat amb la cooperació de l'European League of Institutes of the Arts (consulteu la informació de l'activitat al web de la Comissió Europea). Un concurs de vídeos breus (1-3 minuts) amb l'objectiu de fer créixer la consciència entre els joves del continent dels beneficis de la diversitat lingüística i cultural europea (una bona idea, sens dubte, per aplicar al context universitari). El guanyador (des del punt de vista del jurat i del públic) va ser el vídeo No Fishing, de Richard Meitern (Estònia), la història d'un peix que mor perquè el pescador no entén la llegenda que hi ha al riu, i ell mateix, un peix prou garlaire, no es pot fer entendre... M'ha agradat més, com avançava, el vídeo The Babel Show (observeu-lo, si us ve de gust, al web), de la neerlandesa Stephane Kass, i la lliçó que duu implícita: no cal passar necessàriament pels grans vehicles de comunicació per fer grans coses. Toca entendre-ho: persones i institucions.

[401] Expressar la nostàlgia

Avui vull expressar la nostàlgia. I ho vull fer sense anar als diccionaris, sense buscar cap definició, sense escriure més de mitja línia sobre l'origen grec de la paraula, sense fer servir el llenguatge aproximatiu dels mots, sense explicar matisos d'emocions complexes que sempre es fan escàpoles. Com que els llenguatges s'ajuden provo de crear una imatge, un poema objecte, si es vol anomenar així, que faci entendre el sentiment de cop, sense una línia de temps. D'un cop de retina. Observo alguns objectes casolans del meu entorn, en trio dos i plantejo una proposta gràfica. Disposo els elements i en faig una fotografia. La nostàlgia implica un abans i un ara, dos moments, dos cossos germans. Amb el primer d'aquests moments, el passat, hi establim, no sabem pas com, un fil de comunicació dolça, enyoradissa i alhora torbadora, inquietant. Una màgica correspondència baudelairiana. El segon moment, el present, ens incomoda i ens aboca a trobar un refugi agredolç en algun topant d'allò que vam ser. Només les ombres, però, s'assemblen. He provat d'expressar la nostàlgia amb una imatge. Després de reposar-hi una estona cal tornar a la feina. Que no és altra que provar de ruixar amb un senzill pot d'insecticida tota una plaga bíblica.

[400] Contra la lectura ingènua

Aquests dies a classe treballem les vint-i-dues tècniques de D. Cassany que permeten afrontar qualsevol text amb l'objectiu de llegir-ne la ideologia subjacent. Reconec que és un tema que m'apassiona i que sempre m'ha sorprès molt que en la meva formació acadèmica o en la de tantes altres persones conegudes no hi hagi hagut mai ni un borrall d'aquesta qüestió. Crec que els alumnes s'adonen de la importància de saber aplicar aquestes tècniques, que es poden traslladar sense problemes d'un text a un altre. Hem vist que algunes d'aquestes tècniques es relacionen amb l'autor, altres amb el gènere discursiu i unes altres amb el receptor, amb la persona que completa la interpretació del text. Així, ens trobem, a classe, rastrejant traces de subjectivitat als textos, provant de trobar-ne el propòsit, identificant les veus que conté, observant tècnicament com es resol la integració de les veus, cercant els contrincants del text, situant l'autor, despullant les paraules disfressades, identificant les pressuposicions, provant de veure què s'emfasitza i què es dissimula al text, etc. Aquestes i altres activitats fruit d'una mirada analítica damunt el text no han d'estar renyides amb tot, amb una mirada global. El text que hem triat i damunt el qual aplicarem les tècniques de Cassany és un assaig de Miquel Porta Perales, Malalts de passat, text que destil·la un profund antinacionalisme català. Tot i que la ideologia hi és a flor de pell, la lectura atenta permet trobar també molts tresors amagats perduts rere les línies. En trobar-los, sentim que hem mort en nosaltres la ingenuïtat, que estem més preparats per encarar la comprensió dels textos del nostre temps. I d'això es tracta.

[399] Afinar els objectius d'aprenentatge

M'agrada una eina senzilla i útil per al professorat i l'alumnat (no tan sols de llengües) com és The differentiatior, que es basa en l'obra A Taxonomy of Learning, Teaching, and Assessing: A Revision of Bloom’s Taxonomy of Educational Objectives. L'objectiu d'aquest recurs és ajudar el formador a crear activitats d'aprenentatge amb plena consciència del que vol i d'acord amb un ampli ventall de necessitats. Allò que cal fer en primer lloc dins The differentiatior és escollir entre sis categories (les thinking skills): recordar, comprendre, aplicar, analitzar, avaluar o crear. En segon lloc, el que s'ha de fer és triar un contingut. Posteriorment, cal escollir el recurs que els estudiants han de fer servir (llibre de text, diari, revista, article, Viquipèdia...). El pròxim pas és determinar el producte que els estudiants han de crear (dins les categories visual, de construcció, oral, multimèdia, escrita). El darrer pas, finalment, consisteix a determinar en quina mena de grups s'ha de dur a terme la tasca d'aprenentatge. Deixeu-me posar un exemple, per acabar, que resulta de les diverses opcions que he anat prenent en emplenar The differentiatior: “Students will judge the multiple points of view of lying using wikipedias to create a web-page in groups of four”. Aquesta ha estat la meva elecció; ja podria començar a treballar amb els alumnes. L'eina té un vídeo a la secció “Need Help” que mostra clarament la manera d'utilitzar-la.

[398] Tecnologia i classes menys magistrals

La Universitat nord-americana de Purdue, que ja coneixem per l'excel·lència amb què tracta les qüestions de llengua i comunicació dels seus estudiants, ha desenvolupat una aplicació que recull el retorn dels alumnes a classe amb l'objectiu que pugui millorar el seu aprenentatge. Es tracta de Hotseat, que es defineix com “a software application that captures student comments about a class and allows everyone in the class to view those messages, including the professor and teaching assistants. Students can post messages to Hotseat using their Facebook, MySpace or Twitter accounts, or they can send text messages or simply log into the Hotseat Web site”. Som als antípodes, doncs, és clar, del coneixement tancat, escàs, del mestre que parla sol, de la classe magistral, del curs de les explicacions ja planificat pel mestre abans d'entrar a l'aula i poc o gens modificable. Hotseat representa obrir nous canals a la polifonia que hauria de definir qualsevol classe. Pel que llegim, aquesta experiència incipient sembla haver estat un èxit: les valoracions d'alumnat i professorat semblen bones. Els usos a classe de llengua són perfectament previsibles. Imaginem el professor a punt de parlar dels verbs de dicció o els verbs psicològics, per posar un exemple qualsevol, i rebent diversos exemples dels alumnes quasi simultàniament, que el situen de cop respecte al que saben els estudiants del tema i li estalvien de fer la llista a la pissarra, potser: la llista ja l'han fet els assistents a la classe? D'una forma ben natural (i ben activa i ben compromesa, per a l'estudiant) la distància entre allò que saben els alumnes i la percepció que té el professor sobre el que saben es redueix enormement. Les possibilitats de millorar la docència, doncs, de fer-la adequada i significativa, es multipliquen amb aplicacions com Hotseat.

[397] Voluntariat lingüístic universitari

Ara fa tretze anys que al servei lingüístic (l'aleshores Gabinet de Llengua Catalana) de la Universitat Autònoma de Barcelona es va inventar el voluntariat lingüístic. Un company de feina, en Jordi Pujol Nadal, es va treure del barret el nom del programa i el seu sentit primigeni. Al cap d'un temps la idea es va estendre a altres universitats, lentament i amb dinàmiques diferenciades, pròpies, i posteriorment va sorgir la iniciativa institucional Voluntaris per la llengua (Generalitat), que ha tingut un gran èxit a la societat catalana. La Universitat de València organitza del 27 al 29 de novembre la Trobada del Voluntariat Lingüístic Universitari, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, la Xarxa Vives d'Universitats i la Plataforma per la Llengua. La Trobada trindrà lloc a Cabrera de Mar. Veig (consulteu el programa) que hi intervindran el secretari de política lingüística, Bernat Joan, la incombustible companya Teresa Casals, i Ferran Suay, Dolors Gimeno, el company David Casals (UB), Marc Biosca i David Vila als tallers. El paper dels voluntaris lingüístics és clau, sens dubte, en un context com l'universitari, encara més en determinades zones del domini lingüístic on la presència social del català és baixa i es va reduint cada cop més. Necessitem, doncs, la seva intervenció. Una intervenció fent conèixer la llengua catalana i acollint els estudiants nouvinguts, sens dubte, però també fent emergir el caràcter profundament multilingüe dels campus universitaris (en parlàvem en un post recent), sepultat sota la llosa feixuga del trilingüisme oficial.

[396] Acollida lingüística: un recurs més

La Plataforma per la Llengua ha editat la guia De cara a la ciutadania, de cara al català, amb la col·laboració de la Fundació Lluís Carulla, una eina que s'adreça sobretot a totes les persones que treballen a les administracions públiques i a les que ho fan en entitats prestadores de serveis públics a Catalunya. Se n'han editat 4.000 exemplars en paper, que es distribuiran als ajuntaments, diputacions, consells comarcals i entitats de serveis públics. Es troba disponible, també, la versió en pdf. Es tracta d'un recurs útil, que vol mostrar que el català és una eina d'inclusió social, més enllà de l'origen de les persones, i que la societat d'acollida i, inexcusablement, les seves institucions, s'han d'adaptar a les característiques i els condicionants d'una societat com la catalana, diversa i complexa com mai, en la qual l'actuació irreflexiva en matèria lingüística no és cap bona recepta. La guia té per objectiu fomentar a les administracions pràctiques que permetin garantir els drets lingüístics dels ciutadans i, alhora, apropar la llengua catalana a tothom. Formalment s'estructura en blocs d'informació clara i contundent que permeten conèixer la realitat lingüística i sociolingüística i que donen criteris per actuar evitant prejudicis o seguint els tòpics habituals que solen conduir a la defecció lingüística. L'obra desplega un bon conjunt d'estratègies que poden aplicar les persones que treballen a les administracions en la comunicació oral i escrita, estratègies que haurien de permetre conjugar l'eficàcia comunicativa i l'objectiu integrador. De cara a la ciutadania, de cara al català dedica una part del seu discurs, igualment, a donar consells a les persones usuàries de l'administració i forneix, al final del text, un conjunt de recursos lingüístics i uns annexos sobre legislació lingüística. Celebrem aquesta nova iniciativa en el terreny de l'acollida lingüística, un dels àmbits on es juga el futur del català.

[395] Compartir els enllaços de llengua

Aquests darrers dies he recomanat diversos enllaços de llengua als alumnes i els he preguntat com emmagatzemaven els seus vincles preferits de la xarxa. Tot i que es tracta d'estudiants universitaris, la majoria en edat de ser nadius digitals, cap d'ells no sabia què era un marcador social. Alguns han respost que desaven els enllaços localment, als preferits del seu equip informàtic, en carpetes que se'ls feien de mal governar si n'hi tenien molts. Els he comentat que aquest sistema d'emmagatzematge havia passat a la història i que ara els marcadors es desen als núvols, lluny de l'ordinador personal, amb una idea d'ubiqüitat: els preferits es poden consultar des de qualsevol lloc. La nova forma de recollir els enllaços, d'altra banda, per mitjà d'un sistema d'etiquetatge, permet localitzar els vincles des de cerques diferents (sovint convé poder localitzar un web desat a partir de més d'una etiqueta: “comprensió oral”, sí, però potser també “intercomprensió” o “nivell elemental”, posem per cas). La nova manera de recollir els marcadors, d'altra banda, permet una activitat fonamental en la nova filosofia del web social: compartir els preferits amb altres persones. Els propis es posen a disposició d'altres internautes (si s'han desat com a públics) i es pot navegar pels amplis territoris de preferències d'altres persones, fet que ajuda molt a localitzar allò que realment pot interessar. Els serveis de marcadors socials són diversos: els més coneguts són Delicious, Mr. Wong i Diigo. La xarxa que obren per a la cerca, la localització i l'emmagatzematge dels recursos de llengua no es pot desaprofitar. L'ús dels marcadors socials és, indubtablement, un bon exemple de la pràctica de la intel·ligència col·lectiva. Deixo sota aquestes ratlles un vídeo que explica la lògica dels marcadors socials. Es refereix a Delicious, però es pot aplicar a qualsevol altre.

[394] La malaltia catalana

El nom de moltes malalties és un compost d'un substantiu i un complement. És curiós: català no sembla entrar en el joc. L'adjectiu català forma part de grups com burro català, obertura catalana (la famosa jugada d'escacs), raça catalana (animal), venjança catalana, etc., però no veig una afecció etiquetada com a catalana. No sé si caldria preocupar-se. El cas és que l'elenc de les malalties (i encara més la llista de les denominacions populars, més enllà dels noms científics convencionals) és ple de referències locals geogràfiques: tenim la febre de Malta, la síndrome d'Estocolm, el virus del Nil occidental i fins i tot una malaltia dels que van d'aquí cap allà, la síndrome de la classe turista. Si no ens movem del nostre veïnat, francesos i espanyols tenen l'adjectiu nacional, també, posat a alguna malaltia (no pas per ells mateixos!). La sífilis, arribada d'Amèrica, va ser coneguda com el mal francès des d'Itàlia, mentre que des de França es parlava... del mal napolità. Durant molt de temps a Catalunya se l'ha designat col·loquialment com a mal francès. I tenim també les grips, les fatídiques grips, que els darrers anys en les seves múltiples formes hem vist anomenades del pollastre o porcina (encolomant el mort als animals) i ara, amb una gran asèpsia, grip nova o, amb més rigor, grip A. No oblidem, però, que la cruel pandèmia de grip que els anys 1918 i 1919 va devastar Europa va ser anomenada des de França la grippe espagnole. Aquesta era la denominació habitual a l'època, la que trobem en llibres d'història, memòries o correspondències. Entre els milions de morts que va ocasionar la grippe espagnole (doneu un cop d'ull a les imatges de Google sobre la debacle) hi va haver personalitats cèlebres com el poeta cubista Guillaume Apollinaire o el dramaturg Edmond Rostand. Espanya no queda lliure, doncs, de donar nom a una malaltia... o més: també la sífilis, si tornem a l'exemple precedent, va ser coneguda com la enfermedad de la española... Catalunya, pel que sembla, no té malaltia, potser perquè des de fora ni se la veu ni se la considera. No té ni malaltia ni, sobretot, remei.

[393] Arronsar i estirar la llengua

Cada dia fem temptejos en l'escriptura a la xarxa, rastrejant-ne diversos límits. No tinc cap mena de dubte que l'exercici de reducció verbal que ens planteja una eina com Twitter (els 140 caràcters) és interessant perquè convida a l'essencialitat, fet important si pensem en el context d'infosaturació en què ens movem a diari. L'exercici és interessant, també, des de l'òptica de l'aprenentatge de llengües, sens dubte, perquè promou la capacitat de síntesi, competència fonamental a la universitat, altres nivells educatius i el món professional. No pas per atzar, quan els serveis lingüístics universitaris vam dissenyar les proves oficials de la Comissió de Formació en Llengua Catalana de les universitats del Principat vam voler que es valorés expressament la capacitat de síntesi dels candidats (a la primera àrea de les proves). La xarxa sembla esquinçar diversos dels criteris amb què se solien valorar els textos abans de la revolució tecnològica que vivim. L'hipertext liquida la coherència, d'una banda: passem d'un lloc web a un altre i no esperem ni el mateix tractament, ni un acord ideològic total amb el que llegíem al lloc originari, ni el mateix estil, ni tan sols el mateix codi lingüístic... solem trobar textos en altres llengües, experiència que acceptem com a normalíssima. Com a lectors, estem sempre a punt per integrar qualsevol element sorprenent als discursos (que construïm nosaltres, al capdavall). D'altra banda, l'escriptura a la xarxa, fluctuant, líquida, econòmica o de vegades rupturista fulmina la correcció lingüística tal com l'enteníem. Ningú no s'atreviria a corregir un text de la xarxa amb el mateix rigor que abans (un cop corregit, el text potser ja no hi seria o hauria mutat cap a un altre text). I el criteri de l'adequació, d'altra banda? Semblava que Twitter ens feia passar per l'adreçador dels 140 caràcters (escurçant fins i tot les adreces)... però no cal. L'eina TwitLonger ens permet estendre'ns més, si ho necessitem. Sense trauma, sense por de ser inadequats. Acabo de fer-ne una prova i he trobat ben útil l'aplicació. ¿Com valorarem la llengua, d'aquí a un temps, si a cada pas trobem maneres de fer-la servir noves i flexibles, escletxes d'ús impensables, que trenquen tots els motlles de l'avaluació del passat?

[392] Pluralink: hipertext amb estil

L'estil de l'escriptura dels textos per a web, a causa del fenomen de la hipertextualitat (hipermedialitat, per ser més exactes), experimenta una colla de vacil·lacions: quin nombre de vincles és imaginable en un text? A partir de quines paraules o expressions és raonable que es doni accés a altres webs o recursos (imatges, vídeos, podcast, etc.)? Quin grau de circularitat és sostenible en els textos? Quines giragonses estilístiques són acceptables des del punt de vista de la llegibilitat quan volem enllaçar diversos recursos externs des d'unes poques paraules? Tots hem volgut donar pas a tres o quatre webs des del nostre text i, en algun moment, hem hagut de fer servir fórmules com la següent: "...se'n pot trobar informació en aquest enllaç [link], en aquest altre [link] i en aquest altre [link]..." o similars. Des de l'òptica del lector de textos amb enllaços, eines com Snapshots (es fa servir en aquest bloc) ja estalvien haver de deixar el text originari, si no es vol abandonar, gràcies a la possibilitat de previsualitzar el punt d'arribada dels enllaços. Des del punt de vista del creador d'hipertext, vull parlar ara breument de l'aplicació Pluralink, de l'existència de la qual acabo de rebre notícia (no l'he experimentat encara). Es tracta d'un recurs que sembla que pot ajudar a mantenir d'una forma elegant l'estil dels hipertextos. Permet, com es pot veure a la imatge (part inferior dreta), plantejar l'accés a diversos enllaços des d'un text sense que se'n ressenti la prosa, ja que les opcions apareixen en forma d'un menú quan es passa el cursor damunt la paraula que hem determinat que sigui l'origen dels vincles. L'estil dels nous textos que creem a la xarxa dia a dia és ple de vacil·lacions, busca la seva naturalitat, espera eines i aplicacions que li permetin deixar de ser enrevessat i perifràstic i que l'aproximin decididament al lector.

[391] Saber llengües

El concepte saber llengües ha canviat radicalment. Abans, per dir-ho ràpidament, saber una llengua es relacionava estretament a tenir unes competències lingüístiques similars a les d'un parlant nadiu d'aquella llengua. Fa temps, però, que ja es dóna valor a totes les competències lingüístiques, per minses que siguin, que un individu posseeix en totes les llengües que formen part de la seva vida lingüística. Saber llengua pot ser també, doncs, tenir les habilitats receptives en una llengua determinada, o un domini funcional molt concret en una altra, o saber quatre expressions de contacte en una tercera. Tot compta. Ara bé: penso que encara no s'acaba de sumar netament a aquest saber llengües, com caldria, un altre bagatge molt important: tot allò que som capaços de fer per aconseguir els nostres objectius de llengua i comunciació en un medi tan poderós com la xarxa. M'explico: sovint considerem que una persona que fa servir un corrector ortogràfic que li millora els textos no en sap i en realitat fa trampa; sovint pensem que les consultes a obres lexicogràfiques o d'altra mena en línia tapen les vergonyes de la ignorància lèxica dels alumnes, que fan trampa; sovint menysvalorem les competències digitals que, davant la pantalla, ens ajuden a compondre els nostres textos: moltes reflexions acaben reduint la qüestió a la crítica del retalla i enganxa que practiquen els alumnes o a la inacceptabilitat del plagi. Ara: algú que sigui capaç, per exemple, d'escriure un text quotidià en una llengua que desconeix perquè ha localitzat a la xarxa un text preexistent molt similar... fa alguna cosa més que fer trampa. Sap llengua, en cert sentit: sap satisfer les seves necessitats lingüístiques. El seu plagi, en aquest cas, és una pràctica estratègica instrumental que no té res a veure amb l'honestedat. Faig una prova mentre escric aquestes línies: imaginem que no sé italià i vull escriure una carta de reclamació en aquesta llengua a una companyia aèria italiana perquè m'ha perdut les maletes. Cerco a Google pàgines que continguin alhora tres expressions en italià que he buscat primerament en un diccionari en línia: negligenza ('negligència'), mia lettera di reclamo ('la meva carta de reclamació'), bagagli (maletes). Vaig a parar a un web que em permet crear, picossant d'aquí i d'allà, una carta de reclamació en italià. No sé italià, però puc, en set minuts, escriure en italià un text molt semblant a altres que ja s'han escrit. Saber llengües també ha d'incorporar competències com aquesta, a l'abast de qualsevol persona. Vull acabar donant notícia d'una experiència en la línia del que explico: a Dinamarca (llegiu la informació a la BBC), catorze escoles fan ja exàmens en què els alumnes poden estar connectats a la xarxa i en què les competències digitals es consideren indissociables d'allò que s'avalua. És això.

[390] Multilingüisme latent

A les universitats hi ha un enorme capital lingüístic underground al qual la política lingüística basada en el trilingüisme (català, castellà, anglès) no sap fer res més que adreçar de tant en tant alguna paraula de consideració en algun discurs oficial o unes línies formulàries en algun solemne paper mullat. La ignorància sobre el multilingüisme latent en aquests espais d'intercanvi privilegiat, els campus universitaris, és espectacular. I allò que podria ser un segell distintiu de les universitats i un focus d'atracció d'estudiants d'arreu (és a dir: la possibilitat que tindrien d'experimentar la vivència unica de formar part d'un context multilingüe complex però alhora harmònic, sostenible), resta inexplorat. Una anècdota: al Servei de Llengües hi ha uns plafons on els alumnes que volen fer un intercanvi lingüístic, de manera totalment lliure, anoten les llengües que saben, les dades personals i les llengües que voldrien practicar amb alguna altra persona del campus. Avui he passat una estona al plafó i m'he entretingut a fer números. Els alumnes que s'interessen per un intercanvi lingüístic en aquest espai de comunicació quasi espontani (hi ha altres vies més formals a la UAB per formar part de parelles que intercanvien llengües) són més de 350. Les llengües que diuen conèixer aquests alumnes són gairebé 40: espanyol, català, anglès, portuguès, francès, macedoni, alemany, xinès, gallec, italià, danès, àrab, polonès, turc, èuscar, suec, finès, coreà, urdu, neerlandès, eslovè, rus, sard, búlgar, japonès, grec, ucraïnès, esperanto, txec, hebreu, estonià, romanès, burkinabé, laosià, farsi, zambià, als quals cal afegir les varietats siciliana i calabresa. I les llengües per les quals s'interessen aquests estudiants (de vegades més d'una llengua per persona) són 26: espanyol (156), anglès (140), català (112), francès (44), italià (35), alemany (27), japonès (15), portuguès (10) i també coreà (4), rus (3), turc (3), suec (2), txec (2), xinès (2), neerlandès (1), persa (1), ucraïnès (1), gal·lès (1), suahili (1), èuscar (1), eslovè (1), àrab (1), esperanto (1), danès (1), romanès (1) i llengua de signes (no s'indica quina de les llengües de signes) (1). Els coneixements i els interessos lingüístics dels estudiants de la UAB, doncs, a partir d'aquesta radiografia caçada al vol, són, amb molta probabilitat, molt diversos. Les preguntes que se'ns acuden, és clar, són moltes. Com lliga que l'acadèmia d'idiomes ensenyi 7 llengües i que els alumnes en coneguin una quarantena i s'interessin per aprendre'n 26? Qui sap quantes llengües es parlen al campus? A qui li interessa saber-ho? ¿Qui pot avaluar l'enriquiment lingüístic i cultural que la diversitat de llengües i cultures aporta als estudiants, en un context Bolonya que prioritza, precisament, la formació integral de les persones? ¿Qui està realment interessat a identificar aquest capital latent, a apuntalar-lo, a fer-lo créixer, a dissenyar una estratègia perquè pugui contribuir a forjar persones plurilingües, estudiants amb major consciència lingüística, ciutadans oberts decididament a les llengües? Qui està disposat a oposar-se, amb paraules i amb fets, al malbaratament de l'impressionant capital lingüístic latent que estatja la universitat?

[389] Formar els formadors en l'ús de la tecnologia

La formació dels formadors de llengües és un camp molt ampli, en el qual hi ha implicades moltes disciplines, àmbits o línies de treball: la pràctica reflexiva, el foment de l'autonomia, el tractament de la diversitat a l'aula, la gestió del multilingüisme, el treball col·laboratiu, el foment de la consciència lingüística, tota mena d'enfocaments pedagògics, la integració de continguts i llengua... La llista de les necessitats formatives que poden tenir els formadors és llarga. Els aspectes relacionats amb la tecnologia hi són, també, evidentment, i des de diversos punts de vista: des de l'ús d'aparells fins al coneixement de materials, recursos o programes a la xarxa, passant pel coneixement de la nova filosofia que hi ha rere el fenomen 2.0 o 3.0 i també de les noves formes de treballar, relacionar-se, ensenyar i aprendre que representen el web social i el web semàntic. Tot plegat sense oblidar, és clar, els aspectes didàctics, que són fonamentals en l'ús de la tecnologia amb finalitat educativa. És en aquest àmbit, el del coneixement i l'aplicació de la tecnologia (i fins i tot en el de la sensibilitat cap a aquesta qüestió), que als centres d'idiomes hi ha més diferències o desequilibris entre professionals, sense que aquesta constatació representi un problema: es tracta més aviat de la constatació d'una realitat que és ben lògica si tenim en compte el desenvolupament vertiginós d'aquest aspecte. M'agrada imaginar el desplegament de la tecnologia i les seves aplicacions com una escala que no para d'ascendir (tot i que amb una trajectòria tortuosa i que no és gens previsible, amb pujades, baixades, sotracs i modulacions). Com en cap altre àmbit de la formació dels formadors de llengua no trobem els professionals tan disseminats pels esglaons d'aquesta escala de progressió imparable. Cadascú es troba al seu esglaó i puja al ritme que pot, que vol o que li cal. La formació dels formadors en aquest terreny ha de prendre en consideració aquest esglaonament dels professionals i mirar de respondre-hi amb un discurs i uns productes formatius que s'ajustin al nivell de tothom, que responguin a les necessitats de cadascun dels formadors, que apuntin decididament cap endavant però sense descoratjar ningú. Al Servei de Llengües provem de treballar en aquesta línia. Us deixo aquest vídeo: hi veig el desplegament imparable de la tecnologia i les seves aplicacions.

[388] Gradació lingüística

Descobreixo TuBabel, un web a la xarxa que ja té dos anys i mig de vida i que va néixer amb l'objectiu de recollir les paraules de l'espanyol dels diversos punts de la geografia mundial on es parla aquesta llengua. Es tracta d'una iniciativa d'Alejandro Corpeño, d'Hondures, que ha anat creixent a la xarxa amb el temps, gràcies a les aportacions de la gent, en la més pura línia 2.0. Ara ja té més de 30.000 paraules. Els països que hi han aportat més termes són Colòmbia (6.499), Mèxic (6.340), Hondures (4.667), El Salvador (3.372), Venezuela (2.744), Espanya (2.691) i Xile (1976). Les diferències lèxiques a l'interior de l'espanyol no són, doncs, negligibles. Ho revelen els comentaris que van arribant a TuBabel aportant paraules o significacions noves i els diccionaris que genera la pàgina, amb totes les paraules de cada varietat geogràfica. Ara imagino un ciutadà argentí viatger que deixa el seu país i passa a Xile, on aprèn, posem per cas, que brocacochi vol dir 'nen' (pibe a l'Argentina). Imagino aquest mateix argentí que va cap al Perú, on descobreix que un cachimbo és un 'estudiant universitari del primer any'. I imagino el mateix individu que entra a Colòmbia i aprèn que apechichar vol dir 'acariciar'. I, encara, que, un cop a Hondures, aprèn que achumpipado vol dir 'deprimit' i, després, a Cuba, que camello (colectivo al seu Buenos Aires) vol dir 'autobús'. També veig l'argentí travessant el bassiot i saltant a les illes Canàries, on un canchanchan vol dir un 'lladre'. No em costa gens veure l'argentí inquiet, també, arribant a Tarragona, on mongeta vol dir 'judía'. Que l'últim salt de l'argentí sigui una mica més llarg que els anteriors no hauria de tenir cap mena d'importància. Caldria circular per la diversitat dins una família lingüística amb una total desimboltura. I entendre que les llengües, amb les seves gruixudes línies divisòries, no són sinó purs constructes culturals i polítics: arbitrarietats. La diversitat lingüística és, sens dubte, encara molt més apassionant que la diversitat de llengües.

[387] Dones i llengua: dues tasses

Després de rebre la informació de la iniciativa per mitjà del Twitter del Servei, avui he visitat la mostra lingüística efímera Sopa de llengües, al Museu Marítim de Barcelona. Ha estat un enfilall heterogeni de col·laboracions i presències, ben desiguals, exponents de la diversitat lingüística. Una suma de parts més que no un tot coherent. Hi he observat un desfasament gran, d'altra banda, entre l'excel·lent idea i la gran ambició de la proposta i l'execució final, precària pel que fa als mitjans. L'estona que he passat a Sopa de llengües he tingut temps d'assistir a la “Roda amb la llengua de signes catalana” (m'ha agradat), de passejar per les parades, molt senzilles, de les associacions pakistanesa i filipina, de sentir un conte en basc sobre la darrera dona d'aigua d'Euskadi (amb tres nens, només, d'oients i una dotzena d'adults), de veure escriure en cal·ligrafia xinesa (m'he endut quatre o cinc papers a casa amb signes xinesos bellament dibuixats) i he pogut apreciar també com les dones pakistaneses estampaven bonics dibuixos a les mans de qui ho desitgés. He pres uns fullets, precisament, de les associacions del Pakistan a Catalunya, que expressen el compromís d'aquesta comunitat (sobretot d'origen panjabi: ho són el 85 % dels pakistanesos que hi ha al nostre país) amb la llengua catalana i que comenten costums i expressions d'aquest col·lectiu. Un dels fullets que m'he endut, amb interès, de l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya (editat amb el suport de l'institut Català de les Dones), duu per títol: "Frases fetes sobre dones pakistaneses i índies". Hi llegeixo frases com "Mai t'enamoris d'una noia buscabregues, en sortiràs malparat"; "On hi ha quatre dones, es parla molt"; "Amb una dona bonica, el marit mai no pot estar tranquil"; "Si un home es discuteix amb un nen, ha de callar. Si un home es discuteix amb una dona, ha de callar. Perquè ni el nen ni la dona tenen coneixement"; "Si un home vol barallar-se amb la seva dona i no troba cap motiu per fer-ho, busca una excusa...". L'Índia i el Pakistan són societats masclistes i la llengua categoritza fidelment aquesta realitat. També en català coneixem frases fetes de tall similar, com ara: "Alzina i dona, de cent, una de bona"; "Dones i ases, perdició de cases"; "La dona és tan mudable com el vent; de ses paraules no faràs fonament", etc. Aquestes i altres frases han deixat de ser arguments d'autoritat a casa nostra i són tan sols romanalles de concepcions obsoletes d'una visió del món superada, interessants testimonis de la marginació multisecular de la dona a la nostra societat. Els catalans són lluny ja, majoritàriament, del sentit d'aquestes frases fetes. Seria interessant saber quin grau de certesa atorguen els homes i les dones panjabis a les frases fetes masclistes que conté la seva llengua. Fan servir, encara, aquestes frases com a arguments?

[386] Definir la música: els límits de la precisió

Cadascuna de les arts té el seu llenguatge: les seves unitats, la seva morfologia, la seva conjugació, la seva sintaxi. Parlar des del llenguatge humà d'altres llenguatges és una temptativa plena de dificultat i risc i un autèntic repte per a la nostra competència lingüística. Definir la música, per exemple, no és gens senzill. La complexitat de l'operació és tan gran que algú, un bon dia, va inventar-se una frase per expressar-la, una formulació desesperada que, paradoxalment, permet continuar tenint fe en el llenguatge i en la capacitat humana de definir: "parlar de música és com... dansar sobre arquitectura". Un llenguatge provant de parlar d'un altre llenguatge. Aprendre llengua passa per saber definir i guanyar dia a dia precisió lèxica. L'exercici de vegades és pueril, altres no tant (quan els referents ens són desconeguts o es troben confosos amb els sentiments, per exemple). Als professors o aprenents de llengua que es vulguin moure en el terreny relliscós de l'adjectivació o la definició de la música (un espai on la cerca de la precisió es confon amb el joc i l'aventura) els pot agradar, penso, Stereomood, la ràdio en línia que permet localitzar música (desar-la i compartir-la) a partir de seixanta termes definitoris associats a les peces musicals com ara dreamy, energetic, funny, optimistic, romantic, epic, groovy, sexy, untroubled, calm, etc. Recomano Stereomood, doncs, als amants d'explorar, de manera plaent, els límits de la precisió lèxica.

[385] Narrar somnis i formular desigs a la xarxa

L'aprenentatge i l'avaluació de llengües sovint focalitzen en la producció d'una mena de textos artificiosos i massa allunyats de les necessitats i les vivències reals dels aprenents. En els textos que són fàcils d'avaluar, per dir-ho sense embuts. Tothom ha fet un examen de llengua en què li ha tocat preparar una carta formal adreçada a un Ajuntament protestant pel soroll que fa un local nocturn instal·lat als baixos del seu immoble o ha participat, a classe, en una taula rodona fictícia defensant (li agradi o no) la idoneïtat de posseir mascotes a casa. L'explicació dels somnis no gaudeix, en general, de gaire fortuna a les classes de llengua: es tracta, segurament, d'una tipologia de textos que s'escapa dels paràmetres d'avaluació habituals, i, per tant, poc convenient (quina nota li posarem de coherència o d'adequació a qui narra un somni que no respecta pas, és clar, aquests aspectes?). L'onirisme ha estat i és, amb tot, font d'excel·lent literatura al llarg dels segles (des de Bernat Metge fins a les experiències dels simbolistes o a les pràctiques ultrades dels superrealistes europeus) i un terreny perfecte per a la creativitat, la llibertat expressiva, la creació lingüística o l'experimentació de les capacitats de narrar i d'interpretar (de la mà de Sigmund Freud). Per això m'ha agradat trobar l'aplicació Sawlogs que permet portar un diari dels somnis personals en línia i es pot convertir, doncs, en una eina lúdica per a l'aprenentatge de llengua. La utilització és senzilla: cal emplenar un quadre de text amb el relat d'un somni i posar-hi un títol i la data. Les funcions socials que presenta l'aplicació ens permeten descobrir qui té uns somnis semblants als nostres i compartir opinions amb les altres persones que també els han volgut explicar. Sawlogs presenta la interfície en anglès, i està pensat per a aquesta llengua, però no limita pas, a priori, la participació en altres llengües. Si el que voleu, d'altra banda, és facilitar als vostres alumnes la possibilitat de formular i compartir una altra mena de somnis, els desigs que els agradaria que es fessin realitat, l'eina que recomano és Trigwee.

[384] Portal lingüístic del Canadà

Vull donar notícia, avui, del Portail linguistique du Canada, una iniciativa que va néixer el 8 d'octubre, que es presenta (en anglès i en francès) com una “vitrine de l'expertise canadienne dans le domaine langagier” i que anuncia que “fait connaître à ses lecteurs les ressources élaborées au pays qui traitent de différents aspects de la langue”. El web desenvolupa l'estratègia del govern de promoure les llengües oficials del Canadà que figuren la Feuille de route pour la dualité linguistique canadienne. Els objectius d'aquest portal són fer difusió dels productes lingüístics elaborats al Canadà, fer valdre l'expertesa canadenca en matèria lingüística i contribuir a ajudar els canadencs a comunicar en les dues llengües oficials, l'anglès i el francès (el portal conté també àmplia informació sobre les llengües autòctones, com el cri, l'inuktikut o el lanskapi). El web permet accedir a programes de llengua, exercicis o consells per a la redacció (hi ha una secció sobre comunicació clara i efectiva i a enllaços de tota mena relacionats amb la llengua, les professions lingüístiques o la formació lingüística). Entre els recursos, destaca la secció de diccionaris i publicacions, que conté “hyperliens à des ressources et outils de qualité, tous produits au Canada. Ceux-ci comprennent des bases de données, des lexiques, vocabulaires et dictionnaires, des outils d'aide à la rédaction, à la traduction, des didacticiels et une bibliographie d'ouvrages non disponibles en ligne.” Un portal, doncs, que posa a les nostres mans una bona colla de recursos per aprendre les llengües canadenques i que permet tenir una noció de la producció lingüística del país El Canadà, on el francès lluita per sobreviure, no és pas una bassa d'oli pel que fa a la situació de les llengües (recordem la situació resistencial del Quebec o la de les llengües autòctones). Eines com el Portail ajuden, amb tot, a visualitzar un país divers i orgullós del seu patrimoni lingüístic.

[383] Entrevistes de feina amb webcam

Totes les qüestions relacionades amb les necessitats de llengua i comunicació que tenen els estudiants universitaris són un objectiu prioritari d'aquest bloc. Les necessitats relacionades amb l'èxit acadèmic són decisives, és clar, però també totes aquelles que han de permetre una oportuna inserció laboral dels estudiants. No pas per atzar vam dedicar dues unitats del programa interuniversitari virtual Argumenta, gestat a la UAB i produït amb el suport de vuit serveis lingüístics universitaris catalans i la Generalitat, al currículum i a l'entrevista de feina (navegueu-hi, si us ve de gust). Fa un temps, des d'Aprendre llengües, vaig dedicar també una entrada a una pràctica en expansió, la de l'elaboració del videocurrículum, la qual considero que hauria d'estar a l'agenda de nous serveis (una agenda inexhaurible: absolutament tot està canviant) que haurien d'implementar com més aviat millor els serveis lingüístics universitaris. Qui ajuda actualment un estudiant a fer un videocurrículum tenint cura de tots els elements implicats, de tots els llenguatges que hi entren en acció? Ningú, potser? Avui vull donar notícia, també, a partir d'una entrada d'Enrique Dans al seu bloc, "Entrevistas de trabajo a través de Skype", de les entrevistes de feina amb webcam, a propòsit d'un escrit a Time sobre la qüestió. Em sembla clar que aquest tipus de pràctiques s'estendran, pròximament, a les empreses, per motius de tota mena entre els quals els criteris de sostenibilitat i d'estalvi de temps i de desplaçaments són, segurament, els més destacats. Fa un temps parlàvem, a Argumenta, dels currículums escrits i les entrevistes en presència. La realització d'aquestes pràctiques comunicatives amb la incorporació de la imatge sense presència física demana, veritablement, tota una reflexió sobre la comunicació i un desplegament de competències noves o no dominades en els candidats. Fa dies parlàvem de la responsabilitat que els serveis lingüístics universitaris podien assumir en les noves alfabetitzacions. Ajudar a afrontar aquestes dues situacions comunicatives és una manera ben pràctica de començar a abordar aquest repte.

[382] Lectura ràpida

Sempre m'ha interessat la lectura ràpida (el Centro Virtual Cervantes la defineix com un conjunt de "técnicas que se emplean para conseguir un máximo grado de comprensión en el menor tiempo posible") i he considerat que era una necessitat en un àmbit com l'acadèmic. Quan els serveis lingüístics universitaris catalans vam elaborar el programa Argumenta, de comunicació universitària eficaç, ens va semblar oportú dedicar-hi una unitat. Ja ens hem referit, també, des d'Aprendre llengües, a algun recurs a la xarxa que permet incrementar la rapidesa de lectura dels aprenents de llengües. La velocitat lectora depèn, certament, de tota una colla de factors (habilitats personals, gènere i dificultat del text, objectiu de la lectura, etc.), però optimitzar-la sense sacrificar la comprensió és un assoliment interessant, especialment si s'han de llegir grans quantitats de text. Una senzilla aplicació que ens permet ser conscients de la nostra velocitat lectora i que ens pot ajudar a incrementar-la és Spreeder. D'una manera ben fàcil, sense ni tan sols el tràmit habitual del registre, es pot introduir el text que hem de llegir i determinar la velocitat amb què ens apareixeran les paraules (i tota una colla d'altres paràmetres que afecten la manera de mostrar-se el text), de manera que podem ser conscients de la velocitat a què llegim. Es tracta d'una pràctica que té les seves limitacions (les paraules apareixen una rere l'altra i no hi ha opció de llegir, doncs, a partir de la informació que percebem quan afrontem la lectura de les paraules en el text), però Spreeder és un recurs més a posar a la caixa d'eines, que l'aprenent o el formador poden voler utilitzar en en un moment determinat. Acabo amb un vincle a una explicació detallada de Spreeder.

[381] Comunitats a la xarxa per aprendre llengües

Aprendre llengües ha parlat ja de diversos espais a què les persones interessades a aprendre una llengua poden recórrer per trobar fàcilment un col·lega amb qui avançar en el procés, amb la metodologia tàndem o seguint fórmules més lliures. He ofert breus explicacions d’alguns d’aquests espais que la xarxa facilita, com ara Livemocha, MyHappyPlanet o Soziety. Faig referència, a continuació, a altres comunitats a la xarxa que permeten aprendre d'una manera fàcil i sense intermediaris, les quals hauríem de saber considerar, des dels serveis lingüístics formals, com veritables serveis de llengües abans que mirar cap a una altra banda i buscar-ne les limitacions (la manca de criteris professionals rere les pràctiques d'aprenentatge, sobretot) i defensar sense crítica els serveis més convencionals o, senzillament, els propis. Em refereixo per exemple a espais d'aprenentatge com Palabea, Italki, Babbel, Lingofriends, Mango, Mixxer, MyLanguageExchange, Shared Talk, talkConMigo, Verbaplanet, World Champ, Xlingo o Busuu. Encoratjo des d'aquí els lectors d'Aprendre llengües a opinar sobre aquestes comunitats a fi de poder determinar quina sembla més idònia o reuneix més condicions per a un aprenentatge efectiu basat en la relació social amb una altra o unes altres persones. Ens trobem en un moment, a les universitats, que l'ensenyament-aprenentatge de llengües focalitza cada vegada més en el factor autonomia. Sempre hi hem cregut, decididament, però l'EEES i els nous crèdits ECTS semblen haver fet adonar la comunitat universitària (que aposta perquè un 50 % de les matèries equivalgui a treball autònom) de la importància d'aquest factor. Necessitem poder recomanar als nostres alumnes, doncs, més que mai, que visitin espais d'autoaprenentatge i que s'introdueixin en comunitats on, amb una gran facilitat, trobaran persones d'altres punts del món amb les quals podran aprendre llengües pel seu compte. Qualsevol comentari sobre alguna de les setze comunitats citades en aquesta entrada i el seu funcionament, com deia, serà molt benvingut.

[380] Teories d'aprenentatge

Darrerament tinc la sensació que es focalitza massa en les qüestions relacionades amb l'ús de la tecnologia en el territori de la formació dels formadors de llengua. Sóc el primer entusiasta de les noves aplicacions de l'anomenat web 2.0, que sembla que permetran als aprenents fer-ho gairebé tot (i, no en tinc cap dubte, aprendre millor), però no s'ha de perdre de vista la necessària reflexió sobre l'aprenentatge. És amb la vista posada a les teories d'aprenentatge que avui vull recomanar un parell de webs. Un és un recull de vincles d'emTech anomenat Learning Theories, que aplega, seguint una classificació per temes i per autors, una àmplia gamma de qüestions. M'interessen, per exemple, ja a primer cop d'ull, totes les referències sobre aprenentatge col·laboratiu, estils d'aprenentatge, intel·ligències múltiples, aprenentatge organitzacional i comunitats de pràctica, etc. L'altre recurs és el web de Greg Kearsley Explorations in Learning & Instruction: The Theory Into Practice Database. Aquest web recull una cinquantena de teories rellevants per a l'aprenentatge i la instrucció, algunes de les quals es relacionen amb l'aprenentatge de llengua. Com assenyala l'autor, "Each description includes the following sections: overview, scope/application, example, principles, and references. Relationships between theories are identified by highlighted text within articles. These relationships can be connections between specific theories or to concepts that underlie a number of theories. The theories are also indexed according to content domain and type of learning." Dos recursos, doncs, per fer un pas enrere i trobar respostes, entre l'allau de noves aplicacions basades en l'ús de la tecnologia, a la pregunta bàsica de com aprenem.

[379] Gestionar les referències bibliogràfiques

Actualment la xarxa posa a la disposició d'estudiants, investigadors o professors eines que ajuden a gestionar adequadament la polifonia que presenten els textos de l'àmbit acadèmic i científic. Els discursos generats a la universitat solen construir-se amb el suport d'arguments d'autoritat o l'ús freqüent de mecanismes d'intertextualitat i es fa imprescindible, en un context com el de l'ensenyament superior, fer referència adequadament a les diverses veus que els textos integren. Dos dels gestors de referències bibliogràfiques en què penso en redactar aquestes ratlles són Refworks i Zotero. Refworks és ja una mena d'estàndard, estès a moltes universitats del món. Permet crear bases de dades amb referències, importar-ne i gestionar-les d'acord amb diversos estils o tradicions. I també crear bibliografies i incloure citacions bibliogràfiques en documents. La UAB potencia la utilització de Refworks, i les seves biblioteques programen, regularment, cursets de formació en aquesta eina. Pel que fa a Zotero, es tracta d'una aplicació de Firefox amb una finalitat semblant, el principal inconvenient de la qual és, ara com ara, que és local, que es vincula a un ordinador. L'existència i l'ús d'aquestes eines que automatitzen una qüestió molt feixuga en la producció de documents acadèmics i científics em fa adonar del desplaçament de terres que viu el nostre àmbit professional, el dels serveis de llengües: el terreny que tenim sota els peus es mou. Fa uns anys publicàvem Les referències i les citacions bibliogràfiques, les notes i els índexs (1994), a cura de Lluís Pérez-Carrasco, un text que encara avui es pot adquirir a les llibreries. Eren els serveis de llengües, aleshores, els qui vetllaven per la correcta redacció de les qüestions relacionades amb les referències i les citacions bibliogràfiques. Quinze anys després, els formadors que guien els alumnes en aquestes qüestions a la universitat, desacomplexadament, són... els bibliotecaris, mentre que alguns professionals de la llengua fan treballar el complex procés de construcció d'un text integrant lentament, en canvi, aquestes noves eines d'edificació dels textos ja imprescindibles. Cal reflexionar a fons sobre el terreny que s'esllavissa als nostres peus; cal que, cercant tota mena de sinergies amb altres agents i compartint experteses, els serveis de llengües observin i entenguin els canvis que els afecten i que no quedin desvinculats de res que es relacioni amb la generació dels discuros universitaris com a artefactes correctes, de qualitat i ajustats als estàndards científics.

[378] Adaptar l'ensenyament de llengües a l'EEES: primeres valoracions

Un grup de recerca de la Universitat de Jaen (UJA) ha dut a terme el primer estudi sobre l'adaptació de l'ensenyament de llengües a l'Espai Europeu d'Educació Superior. És el projecte ADELEEES, en el qual ha participat un elenc ampli d'investigadors de diverses universitats europees i americanes. Llegeixo, a la font des de la qual m'arriba la informació (Europa Press), que “en el estudio han participado cerca de 500 profesores y alumnos de universidades europeas que están pilotando el European Credit Transfer System (ECTS) en más de 15 titulaciones lingüísticas. Los resultados ofrecen un diagnóstico completo y pormenorizado del estado actual de la aplicación del sistema ECTS a la enseñanza de lenguas.” No cal dir com aquest estudi o qualsevol altra valoració similar té un interès màxim, en aquest moment, per als serveis lingüístics universitaris. L'esforç fet darrerament des de centres com el nostre, a la UAB, per adaptar la formació/aprenentatge en llengües als crèdits ECTS i a tot el que comporta aquesta adaptació que situa l'aprenent al centre del procés i el formador en una difícil perifèria (llegiu el post que ahir dedicàvem a aquesta qüestió) s'ha de posar en relació, com més aviat millor, amb les dades que puguin aportar estudis solvents. Aquesta investigació, doncs, ens serà fonamental per poder calibrar l'oportunitat de les nostres iniciatives d'adaptació recents, que es basen, en bona part, a dotar el professorat d'eines, informació i reflexió perquè pugui ocupar amb èxit el lloc que l'EEES li destina. Llegeixo, d'altra banda, que la professora que ha liderat aquest estudi, M. L. Pérez Cañado, acaba de publicar el primer llibre a Europa sobre l'adaptació de l'ensenyament de l'anglès a l'ECTS: English Language Teaching in the European Credit System: Facing the Challenge. Dilluns farem les gestions per aconseguir aquests textos. Totes les eines rigoroses que ajudin a afrontar adequadament el repte d'ensenyar i aprendre llengües en el context de l'EEES són, en aquest moment de canvi, de tempteigs i d'incertesa, aliment imprescindible.

[377] Centre i perifèria

El nou model d'aprenentatge que es va estenent imparablement a la universitat i arreu requereix dos desplaçaments traumàtics: un desplaçament de la perifèria al centre i un desplaçament del centre a la perifèria. L'aprenent (també el de llengües) es trobava instal·lat fins ara amb molta freqüència en una zona suburbial sense recursos propis, sense serveis, depauperada, improductiva, esperant almoina. La nova conjuntura li exigeix, ara, un desplaçament cap al centre de la ciutat. I el centre de la ciutat és ell mateix: una àrea plena de recursos, de botigues, de serveis, d'oportunitats. Anar de la perifèria al centre d'un mateix, descobrir-se com a autoaprenent, digerir l'opulència possible no és, però, un viatge fàcil: hi ha qui sempre preferirà continuar remenant els contenidors del suburbi. El nou aprenentatge exigeix també un altre moviment: un desplaçament del centre a la perifèria. Un desplaçament molt més difícil, perquè mentre que tots els camins porten al centre, la perifèria és un topant indefinit, perdedor, sense un punt d'arribada unívoc i sense cap atractiu conegut. Aquest és el trajecte que ha iniciat el formador (també el de llengües). Si abans podia vociferar magistralment instal·lat a la plaça més cèntrica de la ciutat, ara li toca abaixar la veu i batre's en retirada. ¿Quants formadors sabran trobar el seu lloc a la perifèria, un sentit a un nou paisatge humil? ¿Quants formadors sabran canviar el megàfon, la paraula altiva i segura, pel consell discret a cau d'orella en un ínfim corraló de l'extraradi? ¿Quants formadors sabran entendre que a les informes perifèries el gruix de la professió que els queda és conduir els passants fins a les portes de l'autobús que, amb sort, els pot fer arribar al centre de si mateixos?

[376] Ferrer i Guàrdia: l'afusellament d'una raó

Avui fa cent anys que el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va ser afusellat: li encolomaven la responsabilitat dels fets de la Setmana Tràgica esdevinguts poc abans, el juliol de 1909, i va ser condemnat sense cap prova, des de l'absoluta parcialitat. N'hem parlat, a classe de llengua, amb els estudiants d'Humanitats, per exemplificar la necessitat de tot estudiant universitari de ser crític, de saber analitzar les fonts que expliquen determinats fets històrics (sobretot si són controvertits com la figura i l'obra del mateix Ferrer) i les ideologies subjacents, de saber llegir entre línies, de saber analitzar els arguments dels textos i rebutjar-los quan no ens convencen. Les memòries del polític de la Lliga Regionalista Francesc Cambó, personals i egocèntriques com cap altre text, afirmen el següent de Ferrer i Guàrdia: “El 10 d’octubre de 1909 tingué lloc el judici militar contra Ferrer, en el qual es dictà pena de mort. L’opinió general era que Ferrer no seria executat com ho havien estat els altres infeliços compromesos en la revolta per ell preparada. La notícia del seu afusellament, que tingué lloc el dia 13 d’octubre, fou ben rebuda a Barcelona: no vaig sentir un sol diputat d’esquerra que en protestés, ni sorgiren les habituals peticions d’indult que es produeixen sempre en semblants ocasions. Sols setmanes després, quan l’horror contra els crims de la Setmana Tràgica s’havia ja atenuat, les esquerres socials i polítiques pogueren començar una campanya "contra els assassins de Ferrer", dirigida clarament contra el govern Maura. Llavors, en pocs dies, esclatà a tot Europa, magníficament orquestrada, una campanya de vindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia. I aquell home inculte, groller, els mèrits del qual consistien a haver-se apoderat de la fortuna d’una vella per consagrar-la a donar-se vida de platxèria i a obrir una escola anarquista, aparegué com el símbol de la virtut i de la cultura. L’Espanya que l’havia afusellat en nom de la Llei apareixia com l’Espanya de la Inquisició.” Si calgués definir un estudiant universitari en una línia diria que és algú que, davant aquestes ratlles del polític dretà Francesc Cambó sobre Ferrer, corre a buscar una altra versió dels fets; és algú que sap que el llenguatge emotiu (infeliços, assassins, orquestrada, inculte, groller, haver-se apoderat de la fortuna d’una vella per consagrar-la a donar-se vida de platxèria...) és una fal·làcia i se situa, per tant, fora de les regles del joc de l'argumentació formal. Un universitari és algú disposat a l'exercici permanent del contrast: algú que no sabria emetre un judici sense haver escoltat totes les parts.

[375] En sis paraules

La brevetat s'ha convertit darrerament en una de les característiques de molts dels textos que produïm i consumim o d'algunes de les litúrgies en què participem. Això passa en un moment que el discurs és més necessari que mai, però és un signe del temps, del qual es poden arreplegar aprenentatges. Els exemples són pertot: missatges sms dràsticament breus, eines de microblogging que no ens deixen passar dels 140 caràcters, escurçadors d'adreces web, presentacions de productes en el format Pecha Kucha (en parlàvem fa un temps en un post a Aprendre llengües), que estipula que en sis minuts i quaranta segons cal haver-se explicat davant una audiència professional. La brevetat també és consubstancial a les trobades per trobar parella o speed dating que duren exactament set minuts (sembla que és el temps suficient per saber si l'altra persona convé o no); o a píndoles de formació lingüística com les de Radio Lingua Network anomenades OneMinute Catalan, OneMinute French, OneMinute Japanese... (Radio Lingua Network té vint idiomes en estoc), que ofereixen el microaprenentatge lingüístic amb la frase ben significativa "Language-learning which fits your lifestyle". La brevetat també ha generat noves formes literàries com els contes ultracurts, per bé que el virtuosisme literari sempre ha sabut trobar recer en formes breus, epigramàtiques (la lírica japonesa n'és un exemple clar amb els haikus)... Acabo de veure que l'empresa de moda de Brooklyn Seasick Mama ha apostat també darrerament per jugar amb la brevetat lingüística: ha organitzat una exposició amb el títol "Don't Become The Things You Hate", en què es demanava als participants i futurs expositors un text de sis paraules. Seasick Mama explica així el sentit de la iniciativa: "In today’s contemporary recession, an industry that is struggling to survive is the print and magazine world. To reach out, Seasick Mama has asked almost a dozen magazines, bloggers, and other local favorites to express “how they survive” during this difficult time... but in only six words". Les proclames poètiques que han resultat de la iniciativa (entre desesperades, iròniques, divertides i absurdes: llegiu-les) acabaran estampades damunt una sèrie limitada de t-shirts. Portar la brevetat que demanen els nous temps a l'aula (sota la forma de l'art, els nous rituals comunicatius o les noves exigències basades en la tecnologia) em sembla bé... sense oblidar que cal ensenyar als alumnes tota la llengua que els cal per poder discórrer com mai.

[374] Guies d'estudi i estratègies

Vull donar notícia, avui, d'un web, Study Guides and Strategies, que manté Joe Landsberger i que, després de deu anys de vida, continua sent útil als aprenents. No s'orienta només a l'aprenentatge de llengües, sinó que té un enfocament més general, però entre les seves seccions n'hi ha diverses que es relacionen amb el llenguatge molt directament. Aquest web tracta, per exemple, de qüestions fonamentals per a les persones que estem interessades en l'autoaprenentatge com per exemple tot allò que es relaciona amb la gestió del temps o l'autoorganització de la feina, o amb l'aprendre a aprendre o els estils d'aprenentatge. També conté estratègies i consells per a una millor lectura i consells per a l'estudi, el pensament i la recerca. El web, que és com una mena de centre d'autoaprenentatge, incorpora igualment una àmplia secció de consells per a l'escriptura i una altra amb consells per a l'aprenentatge i la comunicació en línia. El recurs es planteja com un portal multilingüe des del qual es veuen ja a primer cop d'ull tots els aspectes de què tracta. Darrere el portal, hi ha una constel·lació de fitxes molt senzilles però molt efectives que donen cos al recurs. Pensant en l'aprenentatge de llengua dels nostres estudiants universitaris, si hagués de triar deu fitxes de Study Guides and Strategies seleccionaria les següents: Thinking critically, Nettiquete, Persuasive Essays, Public Speaking, Writing Lab Reports & Scientific Papers, Cross language ressources, Writing Position Papers, Reading difficult material, Elements of a Research Paper, Following The Scientific Method.