[801] Acolliment lingüístic i multialfabetismes

Demà assistiré a Girona a la jornada que té per nom L'acolliment lingüístic. Aprenentatge de la llengua i alfabetització?, un esdeveniment organitzat per la Direcció General de Política Lingüística i el Grup d'Immigració de la Comissió d'Organismes i Serveis per al Foment de la Llengua Catalana de Girona. La jornada d'acolliment lingüístic gironina arriba ja a la sisena edició. Hi parlaré sobre acolliment lingüístic i multialfabetismes. Hi vull plantejar, bàsicament, una pregunta i vull provar de donar-hi algunes respostes basades en experiències. La pregunta és senzilla: hem de promoure la multialfabetització als nostres cursos de llengua catalana adreçats a nouvinguts, en el context de l'acolliment lingüístic? És possible fer-ho? És viable? És imaginable? Equival a començar la casa per la teulada voler multialfabetitzar els aprenents quan a les aules dels cursos de nivell incial o bàsic sovint prou feina hi ha a proporcionar l'alfabetització bàsica, la de la lectoescriptura, a alguns dels assistents? Més preguntes: no té un potencial integrador molt notable per als nouvinguts el fet de participar de les alfabetitzacions audiovisual, informacional i digital? Les alfabetitzacions són bàsicament qüestió de llengua? O hem de considerar-les matèria formativa d'altres ensenyaments?  Després d'insistir en la importància de l'acció docent experta, informada, flexible i sensible, i en la importància, també, de poder disposar d'uns materials solvents que retratin la societat dels nous alfabetismes i la facin viure, donaré dues repostes concretes a la pregunta inicial: la primera proposa endur-se els aprenents, amb mesura, als espais on es viuen realment les noves alfabetitzacions. La segona passa per la comprensió de les característiques permanents dels nous alfabetismes i per la incorporació d'aquestes característiques a l'aula. Dues respostes pel sí, doncs. Un sí matisat, modulable, condicionat, però un sí al capdavall.

[800] Eina de presentacions que oralitza

Fa uns dies vaig descobrir una eina, Helloslide, que em va ser útil i que crec que pot ser-ho també als lectors d'Aprendre llengües. Molts ens hem trobat en la situació d'haver de fer una presentació en anglès (o en una altra llengua en què no ens expressem habitualment). Helloslide ens hi dóna un bon cop de mà, ens fa una bona part de la feina. Helloslide ens permet carregar un document pdf que és convertit en uns segons en una presentació en diapositives (estil powerpoint). Però això no és tot. Si escrivim text al peu de les diapositives, ens l'oralitza en la llengua seleccionada... poca broma. Amb una pronúncia imperfecta i una llengua un punt metàl·lica, però... ens llegeix el text a mesura que anem passant les diapositives. Vaig experimentar amb el programa aprofitant que teníem unes visitants poloneses al servei lingüístic. A més de les explicacions en directe que els vaig fer, es van poder endur l'enllaç amb la presentació en anglès que insereixo a continuació, que volia aproximar-los a la comprensió general del tipus de coses que fèiem al meu àmbit de treball (hi citava també alguns recursos interuniversitaris com la Guia de conversa català-polonès de la UB o diversos altres, amb la idea de fer veure la força del treball interuniversitari). No trobeu Helloslide una eina ràpida, útil i amb aquell punt de màgia que tenen algunes aplicacions de la xarxa?

[799] Aprenentatge invisible

Cadira invisible, Davide Conti

Demà dilluns tindrem el plaer d'escoltar Tíscar Lara a la UAB i debatre-hi sobre la "gestió de l'aula invisible". Tíscar Lara és directora de Comunicació de l'Escuela de Organización Industrial (EOI), de la qual ha estat vicedegana de Cultura Digital i on ha impulsat projectes d'aprenentatge mòbil i coneixement obert. De 2004 a 2009 va ser professora de periodisme a la Universidad Carlos III de Madrid i imparteix classes presencials i virtuals a programes de postgrau i centres oficials de formació del professorat. La gestió de l'aula invisible? Sí. Allarguem la vella metàfora de l'aula per referir-nos al lloc on aprenem (expandim les aules) i juguem amb la idea de la visibilitat i la invisibilitat en relació amb l'aprenentatge, que Cristóbal Cobo i John M. Moravec han difós aquests darrers temps i que han concretat en la seva obra El aprendizaje invisible: Hacia una nueva ecología de la educación (Barcelona: UB Barcelona, 2011). [Deixo el vincle a una TED Talk de Cristóbal Cobo sobre l'aprenentatge invisible]. No hi ha dubte que el concepte d'aprenentatge s'ha eixamplat aquests darrers anys i que hi juguen un paper decisiu totes les experiències vitals accidentals, informals i no formals. Comencem a reconèixer que el gruix del que aprenem ve i ha de venir d'experiències d'aprenentatge no regulades, atzaroses, incertes, de les quals podem ser, però, més conscients, i que podem aprendre a integrar de forma significativa en el nostre aprenentatge. Com gestionen docents i aprenents l'existència dels espais poc visibles on es produeix l'educació expandida? Què hi fan els uns i els altres? Quin profit en treuen? Quina entitat concedeixen professors i alumnes a aquests espais i temps invisibles devorats per la presència aclaparadora dels espais i temps de l'aprenentatge formal? Quina integració es produeix amb l'espai circumstancial i fugisser de l'aula de formació convencional? Pot ignorar el professorat els llocs on principalment aprèn el seu alumnat? Pot i sap intervenir en la gestió d'aquests espais invisibles? Quines especificitats té l'aprenentatge invisible actual de les llengües? En quines aules obertes de la xarxa aprenem llengües? Tenen futur les aplicacions per a dispositius mòbils com a espai per a l'aprenentatge (v. entrada a Aprendre llengües i vídeo sobre la qüestió)? Tenen sentit les flipped classroom en l'ensenyament i aprenentatge de les llengües? Esperem que la sessió formativa de demà amb Tíscar Lara sigui útil i il·luminadora al personal del servei lingüístic. Recomano el seu bloc, una aula invisible on fa temps que anem a aprendre mentre viatgem en tren, treballem a casa o esperem que ens toqui el torn mentre fem cua a la parada del peix.

[798] Màster d'ensenyament de català

Ahir es va tancar formalment la segona edició del Màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, amb diversos parlaments institucionals i la valuosa intervenció d'alguns alumnes de la primera edició i de l'actual. El balanç d'aquests dos anys de feina és indiscutiblement positiu: diversos alumnes han aconseguit trobar feina en moments difícils com els que vivim i tots ells, diria, se senten més capaços per continuar aprenent pel seu compte al llarg de la vida i alhora més preparats per afrontar els reptes professionals relacionats amb la seva opció. Ara que s'obre la inscripció per a la tercera edició, vull destacar que aquest any que ve aprofundirem en la possibilitat ja iniciada aquest curs que l'alumnat pugui fer les pràctiques a l'estranger (volem que quatre dels nostres alumnes, com a mínim, puguin gaudir-ne el 2012-2013). Ni el fre dels fluxos migratoris cap al nostre país arran de la crisi ni les dificultats actuals de trobar feina en l'àmbit de la formació ens han de fer perdre de vista que hi continua havent una forta necessitat de professionals experts en la formació i en la dinamització lingüístiques de les persones arribades fa poc a Catalunya, ni que la mobilitat de persones (estudiants, professors, treballadors de mena ben diversa) és una de les línies per les quals ha apostat la política europea amb l'objectiu de mantenir més unit el continent. Ens convenen, doncs, professionals amb criteris d'intervenció en un col·lectiu, el que experimenta la mobilitat cap a casa nostra, la integració del qual és clau per a la cohesió social del país. Si coneixeu interessats en aquesta formació, feu-los arribar el vincle. Hi ha previstes algunes beques a l'edició actual que permetran als estudiants fer els estudis en condicions econòmiques favorables.

[797] Capgirar l'educació

La idea de girar les classes (i hi podríem afegir les escoles, les acadèmies, les universitats, els professors i els alumnes) s’estén. Es parla molt, des de fa un temps, de la flipped classroom, de la classe invertida en la qual fora l’aula l’alumnat rebria les lliçons, les explicacions més dirigides del professorat, mentre que el temps de classe es convertiria en un espai per a la interacció, la proximitat, la consulta de dubtes (aquí en deixo una infografia de Knewton). Una estona amb molt més de valor per a l’aprenentatge. Una de les solucions per a la flipped classroom és, naturalment, l’ús del vídeo, que el professorat hauria de produir i deixar a l’abast dels seus estudiants per a un consum fora l’aula. Encara que el fonament de la idea no és pas nou, la pràctica tal com es planteja actualment, sí. Ja fa molt de temps que el professorat busca el seu lloc i el seu rol (sentim pertot des de fa dècades que ha de passar a ser un guia, un conseller, un assessor, un acompanyant...), però no li és gens senzill aconseguir-ho, perquè la percepció social que se’n té i les expectatives de l’alumnat i de les institucions no afavoreixen el canvi. El professorat pot trobar finalment el seu lloc i el seu rol amb les flipped classroom? La flipped classroom ens ajuda a veure i fer veure que l’educació no pot continuar igual, que el capgirament que produeix la tecnologia és i ha de ser total. Si el professorat (el de llengua, també) ha de deixar de fer de Viquipèdia a l’aula per passar a fer de Viquipèdia a la xarxa, però, el guany serà relatiu, perquè la xarxa s'ofegarà de tanta redundància. Ho hem de poder dir: informar, revelar la informació, ja no és cosa de mestres. Un professor (dins i fora l’aula, amb vídeo o com sigui) és una visió, un punt de vista, un mestratge. Esperem que la flipped classroom no representi tan sols relegar les classes magistrals a la xarxa... perquè ja fa vergonya fer-les a les aules. Esperem, al capdavall, que el vídeo d’un mestre a la xarxa no sigui mai automàticament substituïble pel d’un altre.

[796] Infografies (i 2)

Fa dies parlava de les infografies en una entrada a Aprendre llengües i prometia una nova entrada comentant algunes eines senzilles per crear-ne. Aquesta mena d'eines són pertot i són veritablement útils ara que ens toca provar d'entendre o d'expressar gavadals d'informació. Si no ho fem per mitjà de formes clarament comprensibles o sintètiques no podem percebre res en la hiperabundància o aportar valor als altres explicant-la. Recomano eines com Visual.ly entre moltes altres. Amb Visual.ly he generat sense esforç, automàticament, la infografia de la vida d'una etiqueta de Twitter (hashtag). He escollit #novullpagar i he obtingut una explicació gràfica amb un munt de dades quantitatives i cronològiques ben interessants sobre l'ús de l'etiqueta a la xarxa social. També sense esforç (només donant alguna dada física personal: color dels cabells i dels ulls i ben poca cosa més), he generat amb Visual.ly una divetida infografia de mi mateix com a piulador a Twitter, amb una opció ja destinada a aquest objectiu. L'eina et compara (i la comparació va canviant quan es va consultant reiteradament la infografia ja feta) amb personatges coneguts com el president Obama, Lady Gaga o altres figures mediàtiques. Observeu el resultat (qui us apareixerà a la banda dreta de la infografia?) i proveu vosaltres mateixos. D'altra banda, he treballat també amb Easel.ly i m'ha semblat igualment útil (descomptant el (mal)tractament que fa de les vocals accentuades). Acabo amb un enllaç a una infografia que m'agrada especialment, perquè tracta la qüestió de la competència informacional. És del HackCollege i s'ha fet ben popular: explica a un públic d'estudiants, fàcilment ampliable a tots els navegants de la xarxa, com afinar a l'hora de fer cerques a internet: Get more out of Google. Estic segur que si no la coneixeu us agradarà.

[795] Vint-i-dos mil mots per nivells

M'arriba notícia d'un recurs extraordinari per a l'anglès desenvolupat per Richard West per al British Council, el Word Family Framework. Ni més ni menys que un cercador de lèxic (conté 22.000 ítems) per famílies de paraules que atorga a cada unitat un lloc en l'escala dels sis nivells d'aprenentatge de llengües reconeguts pel MECR. El cercador és útil a gestors de la formació, professorat i alumnat que aprèn l'anglès. La classificació dels mots parteix de diversos treballs d'anàlisi previs i el British Council admet que el Word Family Framework pot no ajustar-se exactament a tots els aprenents o a totes les situacions d'aprenentatge, per la qual cosa estimula el debat i la possibilitat de personalitzar l'inventari. El cercador accepta consultes de paraules concretes, de les quals veiem el nivell (així com d'altres paraules de la mateixa família) o consultes més globals sobre totes les paraules d'un determinat nivell, i permet l'edició i la impressió dels resultats. Faig una prova. Cerco greed. Trobo que greed i greedy apareixen al nivell C2 (i que no hi ha evidències per atribuir greedily a un nivell segur, per la qual cosa queda en un espai al marge dret de l'eina). Tot i els serrells que una eina d'aquestes característiques per força ha de presentar, es tracta d'una iniciativa ambiciosa i molt interessant. Seria fenomenal tenir un recurs d'aquestes característiques per al català.

[794] Eines a la xarxa per al debat

Per diverses bandes m'ha arribat notícia d'algunes eines que poden resultar útils per debatre posicions, idees, punts de vista. La xarxa és lloc d'opinió i controvèrsia, evidentment, però no sempre estimula que els emissors aportin raons en defensa del que diuen. La tendència a la immediatesa, a la rapidesa, a la brevetat, a la visibilització fulgurant, a la participació ràpida, acaba generant de vegades presències que tenen la seva essència en la reemissió més que no en l'emissió raonada, presències que s'adhereixen a discursos però de les quals desconeixem (i el voldríem conèixer) el matís. Benvingudes, doncs, totes les eines per al debat a la xarxa, que són moltes. Deixo constància de Dwelo, d'OpDrop i de Meevsu. Es tracta d'espais que estimulen la generació d'arguments al voltant de temes i que ens permeten situar-nos a la banda dels pros o a la dels contres. M'agrada especialment Meevsu, amb interfície en anglès i en portuguès però utilitzable en qualsevol llengua, perquè planteja debats entre dues persones per mitjà de vídeos, i perquè ho fa amb un rigorós control del temps que té cada participant per a la seva intervenció i amb una votació social final a càrrec de les persones que visualitzin el debat (observeu aquest tutorial d'explicació). Els concursos d'argumentació o lligues de debat que tanta tradició tenen en el context anglosaxó i que des de fa uns anys ja comencem a veure també a les nostres universitats es poden organitzar amb eines com Meevsu. Si la proveu i voleu deixar algun comentari de retorn, serà molt benvingut.

[793] Pronunciar bé el nom dels futbolistes

Sempre m’ha agradat aprofitar la possibilitat d’aprendre llengües informalment, a partir de la vida diària, que en va plena, de llengua. Que el futbol és un espai social fenomenal per a l’aprenentatge lingüístic ho sabem: el català actual s’ha pogut construir, en una part, gràcies a les retransmissions esportives radiofòniques i després  televisives (recordo el primer partit de futbol en català per televisió, en una TV3 acabada de crear, i el fet que aquella llengua en construcció ens semblava estranyíssima després d’anys de veure el futbol  a TV1). El futbol és un espai social d’àmplia difusió del qual s’ha de treure partit des de l’aprenentatge de la llengua i també des del foment de la diversitat i la competència intercultural. Ja fa temps que  vaig parlar a Aprendre llengües de dos projectes (un joc, Soccerlingua, i un anunci televisiu de la UEFA) que treien partit d’aquest esport per fomentar el coneixement  i la reflexió lingüístics i la sensibilitat cap a la diversitat. Avui, a les portes de la celebració de l’Eurocopa 2012, m’he assabentat d’una iniciativa que posa a disposició de periodistes i de tothom qui vulgui la pronúncia correcta dels noms dels jugadors que hi prendran part i altres noms propis relacionats amb l’esdeveniment esportiu. No es tracta tan sols de sentir pronunciar bé el nom de Gerard Piqué o el de Xavi Hernández. Es tracta d’aprendre llengua de la llengua quotidiana, d’interessar-se per explorar els mots, de provar-los d’entendre i respectar-ne la forma. I que augmenti encara més la consciència lingüística d’aquests professionals de la paraula, els periodistes, que tanta influència tenen en la resta de la societat. El projecte, que considero una excel·lent idea (hi podeu accedir aquí mateix), ha estat desenvolupat per la Fundéu BBVA i Sepro Tec Multilingual Solutions. 

[792] Taifes d'autonomia

La situació de caos total en què vivim impressiona i esperona. Ara els nois i les noies es podran quedar a dinar als centres sense utilitzar el menjador. Portaran la carmanyola de casa. És la fi de l’antic règim, el final de la uniformització. Cada nen i cada nena haurà de ser conscient de les calories que ingereix, de la conveniència o no de menjar fruita i peix blau o carn vermella i pastissets de xocolata. A la ciutat de Terrassa una carmanyola s’anomena una taifa, des de sempre. El diccionari Alcover-Moll així ho recull i és probable que sigui un mot veritablement local, potser també d'algun altre punt del Vallès. Deixeu-me parlar, doncs, de les taifes. De les taifes que faran l’alumnat conscient i responsable, de les taifes que li retornaran el poder de decisió sobre si mateix, com si es tractés veritablement d’un aprenent (us ho imagineu?). També el desgovern en tots els àmbits de la vida social i política ha fet necessàries les taifes, les altres taifes, la proliferació de regnes de taifes. Les estructures s’han desfet com terrossos de sucre al cafè. Ja ningú no governa ni representa a ningú. Cadascú és l’unic responsable de si mateix. Si les taifes històriques, quan es va esfondrar el Califat de Còrdova, eren un senyal de caos, de desordre i de campi qui pugui, ara les taifes són ja l’única solució. Senyors de nosaltres mateixos, armats de les mil i una possibilitats tecnològiques, despleguem aquí i allà (el lloc ja no compta) les taifes de la nostra responsabilitat  i hi exercim les mil professions cap a les quals anem mutant dia rere dia. La terra que tenim al davant és una fenomenal terra de ningú i alhora de tothom, la xarxa. La confiança en l’ordre polític i social ha tocat fons. Ara és moment de taifes, de professionals i aprenents apoderats, d’individus crítics. De fer-s’ho, portar-s’ho i menjar-s’ho un mateix (do it yourself). Vet aquí el nou ordre. Un nou ordre que ens ha ensenyat, a més, a compartir. De taifa a taifa en una impressionant xarxa de regnes autònoms (“Algú vol tastar els meus macarrons”?).

[791] Formació d'emergència per a nouvinguts

A mesura que el finançament per a l'ensenyament de la llengua catalana als nouvinguts ha anat davallant dràsticament aquests darrers anys en l'àmbit de l'acollida lingüística universitària, es fa més necessària que mai la reflexió sobre les primeres hores d'aprenentatge lingüístic, sociocultural i intercultural dels nouvinguts, aquelles amb què s'ha d'atendre els acabats d'arribar si no es vol liquidar tota possibilitat d'acollida al país. Les primeres quinze hores són ara com ara fonamentals i no hi ha marge d'error. És per això que els serveis lingüístics ben aviat començarem a treballar en un disseny formatiu per a aquestes hores inicials. Caldrà tenir en compte, naturalment, les experiències que ja es duen a terme des de fa molts anys en formació lingüística per a nouvinguts als diversos centres de  l'àmbit universitari i els productes i metodologies existents i també experiències d'altres països o llengües. Un dels documents que tinc entre mans aquests dies és precisament el llibre Español como nueva lengua. Orientaciones del Instituto Cervantes para un curso de emergencia destinado a inmigrantes, de Fuenciscla Isabel Sanz (Madrid, Santillana: 2005) amb una programació que cobreix les primeres trenta hores d'un nouvingut alfabetitzat. El text situa l'aprenentatge en àmbits públics i professionals i respon a la necessitat dels estudiants d'aprendre amb urgència el castellà amb finalitats socials i laborals. Cadascun dels àmbits en què es vertebren les unitats del text (nou) es desglossa en funcions, gramàtica, lèxic, aspectes socioculturals, tipus de text i estratègies interculturals. El text conté també unes especificacions metodològiques, una reflexió sobre l'ensenyament de la llengua, sobre el paper del professorat i una explicació de les activitats proposades i dels procediments i les dinàmiques de treball i els criteris per a l'avaluació. Si la Direcció General de Política Lingüística ens ha lliurat darrerament un nou programa del nivell inicial (2011), és imprescindible també un cop d'ull a les propostes que ens vénen d'altres llengües que ho tenen tot regalat, perquè els recursos econòmics són en el cas del castellà d'una magnitud extraordinàriament superior a la del català.

[790] Retallada lingüística

Llegeixo amb astorament a europapress.es que la policia ha ordenat prescindir dels intèrprets que assisteixen els ciutadans estrangers a les comissaries, habitualment a posar denúncies. La traducció quedarà a mans dels recursos humans de què disposi cada plantilla, és a dir, a mans de l'atzar. Podem llegir a la circular de la policia que "debido a las actuales restricciones presupuestarias y con el fin de racionalizar el gasto, se participa a esas jefaturas Superior que hasta recibir nuevas instrucciones se abstengan de utilizar los servicios de intérpretes que habitualmente se utilizan para la asistencia a detenidos, en las Oficinas de Denunciar y Atención al Ciudadano". La mesura es produeix ara que un gran contingent de turistes arribarà a l'Estat. No és pas difícil imaginar que es puguin trobar en situació d'haver d'acudir a una comissaria víctimes, per exemple, d'un robatori. La notícia d'europapress.es recorda que en el cas de detencions les persones han de ser informades de manera comprensible de les imputacions i del motiu de la detenció, així com dels drets que les assisteixen. La supressió d'intèrprets en el cas citat més amunt és una retallada lingüística del tot inconvenient. Cap persona en una situació d'inferioritat (pobresa, malaltia, robatori o qualsevol altre handicap transitori o permanent) no es pot haver d'enfrontar a una inferioritat afegida (negació del suport sanitari, assistencial, de l'ordre públic). En aquest cas es tracta d'una inferioritat afegida d'ordre lingüístic produïda en la potencial situació d'incomprensió. Diguem no a aquesta retallada, doncs, també.

[789] Diccionari personal, encara

Aquestes darreres setmanes he deixat al diari Ara apunts de divagació lingüística a propòsit de fets o paraules actuals de diversos àmbits, sobretot de l'economia i la política. Avui, a propòsit de la falta de crèdit de què es queixen els empresaris, hi he deixat un apunt sobre el descrèdit en què vivim (Descrèdit). Crec que aquest és un terme que serveix per definir àmpliament la nostra societat actual més enllà de l'economia. També he escrit textos breus sobre el viatge a l'Àfrica del monarca (Artrosi), sobre les incoherències dels polítics que governen (Amnèsia) o els seus estirabots (Suspens), sobre la visió que el nacionalisme oficial espanyol té dels altres nacionalismes, els que anomena excloents (Excloent), sobre el corralito espanyol (Corralito), sobre la intervenció (Intervenir), ara que es parla d'intervenir les autonomies, sobre el dèficit fiscal (Fer la barba) o sobre el final del discurs polític del quidiapassanyempenyisme (Contemporitzar). Deixo constància d'aquests textos aquí, al meu espai personal d'aprenentatge.

[788] Escriptura acadèmica en anglès

Font

Fa uns dies vaig trobar al Bloc de de la Biblioteca de Lletres de la UB referència a un recurs interessant per a l'escriptura acadèmica en anglès. Es tracta del material de la Universitat de Manchester Academic Phrasebank, desenvolupat per John Morley. El material no és nou (2005), però el veig de tanta utilitat en el nostre context, l'universitari, que hi dedico aquestes ratlles per no perdre'l de vista. El plantejament del recurs és ben senzill: s'ofereix als estudiants la fraseologia més comuna i útil en escriure un text acadèmic. Les categories en què s'estructura el web inclouen introduccions, referències a altres textos o veus en el text, expressions relacionades amb el pensament crític i la seva formulació, aspectes relacionats amb la metodologia de la recerca, amb la presentació dels resultats, la discussió (pros i contres o implicacions dels resultats de la recerca), redacció de conclusions, definició de termes, exemples, explicació de causes i efectes, comparacions i contrastos, etc. El producte em sembla idoni per a les necessitats de molts aprenents i estudiants i fàcilment incorporable com un recurs més de foment de l'aprenentatge autònom a les aules d'anglès. Si algú especialitzat en aquest idioma vol valorar el recurs, pot fer-ho en forma d'un comentari.

[787] Què emmarca el Marc?

Fa temps que tenia ganes d'escriure unes ratlles sobre el text de Susana Llorián Entender y utilizar el Marco común europeo de referencia desde el punto de vista del profesor de lenguas (Madrid: Santillana, 2007). Tots els qui treballem en relació amb l'aprenentatge de llengües vam veure com la publicació del MECR (el 2001, el 2003 en la versió catalana), després de deu anys de gestació del document i dècades prèvies de pòsit fecund, canviava els paràmetres d'actuació d'institucions formatives, gestors de la formació lingüística o professorat de llengües. El MECR, un document de difícil digestió, era ja el lloc on molts professionals anaven a buscar respostes que no sempre hi havia o al qual acudien amb esquemes mentals que l'eina no sempre satisfeia. El MECR, dens i poc transparent, ha generat alhora en els professionals desconcert i una mena d'estranya admiració i reverència que l'ha fet veure en molts casos com una mena de bíblia de dictats indiscutibles. El text de Susana Llorián explica magníficament què emmarca el Marc i fa, doncs, una funció extraordinària: fa entendre amb un gran sentit didàctic la significació del MECR al professorat de llengües. L'obra és un veritable exercici de mediació tan insubstituïble, a parer meu, com algunes de les eines del Consell d'Europa que han ajudat a manejar i aplicar el MECR (penso per exemple en el manual per relacionar i ancorar proves de llengua amb el Marc). El text de Llorián s'organitza en vuit parts i té sempre una entrada amable, una explicació sòlida dels continguts que tracta cada capítol (cadascun presenta, a més, una bibliografia) i, meravellosament, unes aplicacions concretes del tema tractat d'una banda a la reflexió i la pràctica del professorat i, d'una altra banda, a la situació de l'aula. L'obra orienta sobre allò que és i no és el MECR (no és un document curricular; no inclou inventaris d'ítems de gramàtica, vocabulari, funcions comunicatives; no és una guia metodològica; no és un tractat teòric; no es pot aplicar de manera directa; no podem agafar-ne els descriptors i convertir-los en els objectius d'un curs, etc.) i en repassa els aspectes clau deixant sempre al professorat la possibilitat de decidir, convidant-lo constantment a fer-ho. El text dedica un capítol a la competència plurilingüe i pluricultural, un a la dimensió horitzontal del MECR (paràmetres i categories que permeten que els europeus concebin els processos d'aprenentatge i ús de les llengües en els mateixos termes), un a la dimensió vertical (els nivells i el que s'hi relaciona), un a les competències generals del MECR (com cal tractar-les?), un a les competències comunicatives, un a les activitats comunicatives de la llengua i les estratègies de comunicació, un darrer al disseny i l'execució de les tasques dins i fora l'aula. Entender y utilizar el Marco común europeo de referencia... és, des del meu punt de vista, un text essencial per als que tenen el Marc com un document essencial.

[786] Llenguatge a la mirada

Del web Gustavo Gili

Deixo unes notes del llibre d'Enric Jardí Pensar con imágenes (Barcelona: GG, 2012). No fa gaire parlàvem, en l'espai d'una aula formal universitària, dels multialfabetismes, necessaris per no quedar exclosos de la vida i la participació ciutadana al nostre segle. A l'alfabetització clàssica (la de la lectoescriptura en mitjans escrits o impresos) s'hi han afegit altres alfabetitzacions: l'audiovisual, que va entrar a les escoles, tímidament, ja fa mig segle, i les més recents: la digital i la informacional. Pensar con imágenes és un text de divulgació que ens ajuda a ser menys analfabets en el llenguatge visual. L'obra ens mostra una seixantena d'imatges del disseny gràfic i en fa el comentari d'anàlisi que ens guia en la interpretació i ens permet entendre els motius que van dur el creatiu a proposar la seva idea, a plantejar la seva solució. Els recursos que s'apliquen a les imatges creades són ben diversos: composicions, sumes, connotacions, textos, colors, signes, icones, indicis, símbols, codis, metàfores, ironies, metonímies, prosopopeies, sinècdoques, hipèrboles, redundàncies, anàfores, eufemismes, obvietats, estranyament i imprecisió, entre altres. El text de Jardí és una invitació constant a la imaginació (convida a formular la imatge que apareixerà a la pàgina següent ja des del text de la pseudocoberta del llibre) i un exercici lloable de didàctica dels conceptes bàsics que tracta. Com diu Jardí "Saber como miramos y pensamos, cómo pensamos con imágenes, no nos hará ni mejores creadores de imágenes ni mejores lectores. Pero es un conocimiento imprescindible que todo diseñador gráfico, artista visual, ilustrador, director de arte e incluso cualquier consumidor de imágenes tendría que tener. No es lo mismo escribir en prosa que saber que se está escribiendo en prosa". Recomano aquest text, doncs, que ens fa augmentar de manera plaent el coneixement i la consciència del llenguatge de les imatges.

[785] Llengües xiulades

Si els xiulets poden ser una forma d'expressar el rebuig cap a allò que no ens agrada, també constitueixen curioses formes de comunicació arreu del món. A tots els continents hi ha traces de llengües xiulades, llengües que es fan servir per comunicar-se a llarga distància, sovint en terrenys abruptes. N'hi ha a la Xina, el Nepal, Mèxic, Laos, el Vietnam, el Brasil o Papua Nova Guinea. Els llenguatges xiulats proven de reproduir els sons de la llengua parlada convertint els fonemes en xiulets amb tons, longituds i intensitats específiques. Tot i l'alt nivell d'ambigüitat que comporten, les llengües xiulades permeten la comunicació fent servir diversos recursos com la brevetat i la repetició. En el cas d'Europa, es coneixen tres llengües xiulades: una a Grècia, una a la vall d'Aas, a França, i la més popular, la llengua xiulada de l'illa de Gomera. El silbo gomero, molt investigat, és matèria d'estudi obligatori a les escoles de l'illa de Gomera i el 2010 el govern canari va aconseguir que fos inclòs per la UNESCO a la llista dels fenòmens que constitueixen el Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Les llengües xiulades del món, excepte el silbo, es troben avui dia en perill d'extinció. Des d'aquí la mostra més calorosa de suport a totes les manifestacions lliures dels llenguatges xiulats del món. 

[784] Apps per aprendre llengües: un vídeo

Publico avui al bloc un vídeo que hem elaborat amb la companya del Servei de Llengües de la UAB Silvia Solá sobre la utilitat de les aplicacions per a dispositius mòbils per aprendre llengües. Els professionals de les llengües, els aprenents i les organitzacions tenim les apps al davant i ens preguntem què fer-ne. S'hi poden aprendre llengües realment? Tenen valor? Cal desenvolupar-ne? El vídeo que presentem ens ha ajudat a pensar-hi i apunta algunes respostes, però planteja sobretot preguntes. Són les nostres preguntes, les dels qui veiem com la tecnologia ens va posant a les mans tota mena de ginys que ens prometen un nou aprenentatge i tenim preguntes per fer, ganes d'experimentar i voluntat de compartir les preguntes i l'experimentació. Gaudiu del vídeo i, si us agrada, difoneu-lo.

[783] Reciclar els textos

Els textos escrits se'ns han tornat des de ja fa molt de temps vàlids per a diversos usos. Són pocs els escrits que un professional redacta i acaben essent d'usar i llençar. Al contrari. El text que hem redactat inicialment com unes notes demà pot ser un senzill informe de feina, demà-passat pot ser la base d'una presentació oral i tres dies més tard el text per a la sol·licitud d'una subvenció. El text que un dia ens serveix per a una ponència, l'endemà pot constituir una part d'una classe que hem d'impartir o una conferència que hem de fer. Un text ens pot ser la plantilla per expressar-nos en una situació gairebé idèntica, mutatis mutandis. El tractament del bagatge de textos amb què convivim, doncs, necessita una reflexió i una cura especial a cada nova operació. Ja no es tracta només de saber escriure a cada moment, ajustant-nos a les circumstàncies i els mil factors que condicionen l'acte d'escriure. Es tracta d'aplicar les estratègies per poder reciclar adequadament les nostres produccions preexistents, fet que requereix una mirada diferent als documents. Allò decisiu d'un material reciclat és que sigui adequat. Un protocol de reciclatge de textos hauria impedit l'error que mostro en la imatge, que s'acaba de produir. El govern espanyol ha emès un comunicat de condol per la mort de Carlos Fuentes anomenant-lo per error el pare d'Artur Mas (el document s'ha redactat damunt el que fa uns dies devia servir per comunicar el condol per la mort del pare del polític català). Aquest error, que mai no s'hauria produït en un text creat de cap i de nou, és fruit de no saber gestionar el reciclatge dels textos. Una competència bàsica, indubtablement, en època de remescles.

[782] Congressos de llengua

Aquests són dies de congressos. En deixo unes notes. La setmana passada vaig ser al TRICLIL, els dies 9 i 10 de maig, on vaig presentar l'experiència d'educació plurilingüe en el marc de l'acollida lingüística de què ja he parlat en un apunt recent. Vaig seguir tot el que vaig poder del congrés i vull destacar-ne les ponències de N. Mercer i J. Cenoz amb què es va encetar cadascun dels dos dies i també la insistència en diverses de les aportacions de la necessitat de fomentar el plurilingüisme i la competència intercultural tot practicant les experiències CLIL. En el sentit negatiu, voldria dir que les terceres llengües altres que l'anglès van tenir una presència quasi nul·la al congrés, i que gairebé totes les experiències explicades es referien a la integració d'aquesta llengua amb els continguts disciplinaris. Avui i ahir, d'altra banda, ha tingut lloc a Barcelona el simposi EUNOM, xarxa europea per al multilingüisme de la qual la UAB és membre. Des del Servei de Llengües hi hem explicat la nostra experiència d'adaptació a les successives onades d'e-learning al llarg dels darrers quinze anys. Hem explicat que vam començar fent materials didàctics multimèdia (des del Divercat fins a l'Argumenta) amb estratègies de col·laboració interuniversitàries i d'acord amb el que es pot definir com la primera generació d'e-learning (la que s'enfocava a crear materials didàctics). Hi hem explicat també com l'organització ha viscut la segona generació d'e-learning, el treball des dels campus virtuals amb materials virtuals (des de plataformes pròpies del Servei com ara Linguassist, o de la nostra universitat com el seu campus virtual). I, després de l'experiència d'aquesta segona onada (la que té per metàfora l'aula virtual), hem explicat el trànsit cap a la tercera, la que ha obert organitzacions, gestors de la formació i professorat cap a les eines del web social (blocs, wikis, aplicacions web de tota mena), fase que es caracteritza per la flexibilitat, la col·laboració i el mashup. El servei ha tingut també una experiència àmplia en les arenes movedisses d'aquesta tercera generació d'e-learning. En acabar, la representant del Servei que ha intervingut ha fet referència a la reflexió actual sobre aprenentatge mòbil que duem a terme a la nostra organització. Finalment, aquesta setmana tinc el plaer de participar al congrés Digitalingua amb un vídeo que hem elaborat amb una companya del Servei titulat To App or No To App?, que posa damunt la taula la reflexió sobre l'ús en l'ensenyament i aprenentatge de llengües de les aplicacions per a dispositius mòbils. Crec que el missatge d'aquest vídeo resumeix l'actitud del Servei davant la tecnologia educativa aquests darrers quinze anys: 1) tendència a la innovació, 2) observació atenta del que es mou i activitat de filtratge, 3) foment de l'experimentació al centre, 4) acceptació del solapament de les diverses generacions d'e-learning, 5) actuació amb pragmatisme i 6) plantejament constant de dubtes i preguntes. Ben aviat inseriré el vídeo al bloc. La modalitat que hi predomina és, com ja podeu imaginar, la interrogativa.

[781] Per on van els trets

El veterà creador de mots encreuats veneçolà Neptalí Segovia ha estat acusat de donar un missatge terrorista en una de les seves creacions habituals per a la premsa. Diverses paraules d'una seva graella de lletres recent semblarien indicar ni més ni menys que estava donant la instrucció d'assassinar el germà d'Hugo Chávez ("Adán", "Ráfagas", "Asesinen"...). La qüestió ha semblat greu a alguns i ben ridícula a la majoria. S'hi ha trobat de seguida el referent de Charles de Gaulle a la Segona Guerra Mundial, que va fer servir un sistema semblant per enviar missatges xifrats al moviment de resistència antinazi des de Londres. Crec que els antioposició veneçolans aquest cop n'han fet un gra massa i que la situació és veritablement paranoica i digna de fer-se un panxó de riure. Però és ara que recordo que ahir vaig fer una partida de l'Emparaulats amb algú amb un nick molt estrany que va escriure seguides les paraules fil·loxera, demolir i lapislàtzuli, que ben segur que no poden voler dir res de bo i ja em comencen a preocupar. Em sembla que no jugaré més a l'Apalabrados.

[780] Docència en català i plurilingüisme

Després d'un mes de feina, obrim a tothom el treball de crowdsourcing que hem elaborat en el marc d'una assignatura del Màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic per mitjà d'un wiki i que he tingut el plaer de proposar a l'alumnat i de coordinar. El treball s'ha realitzat amb una metodologia col·laborativa i és una reflexió sobre les estratègies, les reflexions i els consells que poden resultar útils a un docent universitari per fer la seva classe en català com a llengua principal tot fomentant el plurilingüisme de l'aula. El producte, que s'ha tancat sota una llicència Creative Commons, resta obert a tothom qui hi vulgui participar (les aportacions es recullen a la pestanya del wiki que porta per nom "Contribucions"). El wiki té el format d'una guia en tres parts que planteja als docents vint-i-quatre reflexions orientades a fer compatibles l'opció per la llengua pròpia i l'opció per fomentar el plurilingüisme a l'aula. La primera secció es refereix a aspectes relacionats amb la planificació. La segons, a aspectes relacionats amb les actituds. La tercera, a les estratègies i les habilitats lingüístiques, discursives i de comunicació. El producte es presenta com una eina de reflexió i s'orienta a promoure l'educació plurilingüe i a facilitar una acollida lingüística adequada a l'alumnat universitari nouvingut. Tot l'equip que hem elaborat aquest recurs (consulteu els crèdits a la primera pàgina del wiki) us agrairíem que en difonguéssiu l'existència, si ho considereu oportú, i que hi deixéssiu el vostre feedback. Moltes gràcies.

[779] Si tens collons...

Avui els responsables de l’educació lingüística dels infants de l’Espanya profunda aniran a les aules amb input fresc i viu. Avui els mestres i les mestres explicaran que el català és una llengua propera al castellà. Diran que és una llàstima que el sistema educatiu espanyol no sigui com l’escandinau, en què les tres llengües altament emparentades (suec, danès i noruec) s’ensenyen a les escoles des de fa més d’un segle a fi de facilitar la intercomprensió entre els ciutadans dels diversos països. I aprofitaran l’input fresc que ens ha regalat el president de la comunitat autònoma extremenya, que ha parlat en català en una frase adreçada a l’alcalde de Barcelona ("Si tens collons...."). És igual que tot un president hagi parlat públicament com si es trobés en un carreró fosc entre macarres ("Si tens collons..."). És igual que la pronúncia no hagi estat bona ("Si teng cojong...", gairebé idèntica a "Si trenco jonc"). Les llengües no s’aprenen sense input i el català no té cap mena de presència pública a l’Estat. Els mestres i les mestres, sens dubte, sabran aprofitar les tres paraules (i els punts suspensius). Aquest input servirà avui a les aules ibèriques per explicar les estructures sintàctiques panromàniques; servirà per explicar que el verb tenir, que ens ve del llatí, és una de les paraules que constitueix el lèxic panromànic (castellà, tener; francès, tenir; italià, tenere; portuguès, ter; romanès, a tine). Servirà per explicar que les elles de moltes paraules catalanes solen correspondre a altres sons i grafies en les llengües romàniques, fruit d’evolucions particulars (collons, cojones, coglioni, colhões...). L’educació plurilingüe i la intercomprensió poden fer avui un salt de gegant. L’altra educació, però, la més bàsica, i l'altra comprensió, també la més bàsica, retornen a l'època de les cavernes.

[778] El pes de les llengües

Del web Portalingua

Un dels arguments amb què sovint es prejutgen les llengües i se'n considera absurd l'aprenentatge és el de la importància de la llengua en qüestió. La importància és relativa, naturalment. Habitualment es tenen en compte aspectes quantitatius com el nombre de parlants de la llengua per indicar que a certs idiomes val la pena dedicar-los les hores d'aprendre'ls i que a altres, no. Els rànquings sempre situen al capdamunt les mateixes llengües, les grans llengües de comunicació com ara l'anglès, l'espanyol o el xinès. M'ha agradat descobrir un baròmetre que incorpora diverses variables interessants i originals a l'hora de determinar el pes de les llengües. Es tracta del baròmetre Calvet, elaborat per Louis-Jean Calvet i Alain Calvet i a l'abast de tothom des del web Portalingua. El baròmetre es nodreix de fonts de dades fiables, té en compte 137 llengües, totes de més de cinc milions de parlants, i determina el pes de les llengües a partir de diversos criteris: el nombre de parlants, l'entropia (dispersió de la població), l'index de desenvolupament humà, l'índex de fecunditat, l'índex de penetració d'Internet, el nombre d'articles a Viquipèdia, els territoris on la llengua és oficial, l'obtenció d'algun premi Nobel de literatura i el nombre de traduccions (com a llengua meta i com a llengua font). Les variables són discutibles, és clar, però m'agrada trobar-hi el factor Internet de manera clara. Si fem un cop d'ull al baròmetre Calvet, podem continuar creient en les llengües romàniques, que constitueixen el nostre patrimoni lingüístic fonamental. Observo que el francès apareix en segon lloc del rànquing, darrere l'anglès, que l'espanyol és la tercera, que l'italià és la novena i el portuguès la setzena i que el català ocupa la posició número vint. El romanès apareix al número quaranta. La posició del català, que té més de 133.000 articles a la Viquipèdia, és encoratjadora. Confiem que aquest pes reflecteixi una realitat més o menys objectiva i que es tradueixi en més capacitat de seducció i, doncs, en més aprenents.

[777] Educació plurilingüe

Dijous participaré al congrés TRICLIL de la UAB amb una comunicació fruit d’un intens treball col·laboratiu amb una quinzena de persones sobre ús de la llengua catalana en la docència i foment del plurilingüisme. Tots els textos institucionals que ens parlen de llengües i universitats (des dels estatuts fins als plans de llengües) fan servir expressions contundents per referir-se a l’horitzó lingüístic desitjable a les universitats: el suport inequívoc a la llengua catalana, el foment del multilingüisme, la consolidació de l’anglès. Els grans discursos, amb tot, topen amb la realitat de les pràctiques diàries del professorat, pràctiques que no són senzilles de dur a terme i que requereixen una autèntica revolució en les maneres d’ensenyar i aprendre si és que es vol dur a les aules una veritable educació plurilingüe, que és l’única via que permet concretar de manera eficient tots els principis grandiloqüents que, altrament, poden acabar sent paper mullat. El nou docent universitari, doncs, que educa d’una manera integral, amb l’horitzó de fer competents els estudiants molt més enllà de la seva disciplina acadèmica, té alguna responsabilitat en l’educació plurilingüe dels seus alumnes. Com contribuir a aquesta formació? Explicarem, dijous, les estratègies que ens poden aproximar a fer-ho. En parlarem, naturalment, en aquest espai.  

[776] Apps per aprendre llengües

Aquests dies donem voltes sobre aquesta qüestió. Les apps són aquí ja fa temps amb força. Potser amb massa força i tot, perquè ja n'hi ha més d'un milió entre les d'Apple i les d'Android i l'espai per a aquests ginys comença a estar superpoblat. Les apps responen a l'increment exponencial dels dispositius mòbils intel·ligents entre la població i a la progressió imparable de la informàtica mòbil i, alhora, a la nova necessitat de lliurar continguts per als nous aparells portables. Les apps per aprendre llengües han emergit amb la mateixa força amb què ho van fer els productes i serveis per aprenentatge de llengües a la xarxa. Sovint són els mateixos serveis que cerquen nous mercats o noves formes d'arribar al client, després d'un procés imprescindible d'adaptació al nou mitjà. Les apps útils per aprendre llengües són moltes. Ho són perquè a aquelles concebudes específicament per aprendre (apps d'avaluació de llengua, apps de cursos, apps de recursos puntuals com vocabulari i fraseologia) cal afegir-hi apps de suport a l'aprenentatge (diccionaris, traductors, gramàtiques, conversors de text a veu i de veu a text) i apps que ens duen a altres territoris on l'aprenentatge és ben possible: les apps de jocs de llengua, per exemple, que s'acumulen als magatzems d'aplicacions i fan gaudir a tothom, també els que sempre havien odiat les llengües. A més, docents i aprenents també es poden beneficiar de tota una mena d'altres apps més allunyades de l'objectiu d'aprendre. Aplicacions que els exposen, en la fabulosa ubiqüitat dels dispositius mòbils, a gavadals d'input autèntic, sense el qual l'aprenentatge d'una llengua no té gaires garanties d'èxit. Aquests dies donem voltes sobre la possibilitat d'ensenyar i aprendre llengües amb apps. Miraré de portar el resultat de la reflexió i una selecció de recursos útils a Aprendre llengües.

[775] Delateu: cent anys

Fa cent anys, pocs dies després de la Setmana Tràgica, el 9 d'agost de 1909, un dels homes forts de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló, signava un article a La Veu de Catalunya (sota l'habitual pseudònim Pol) convidant els ciutadans a delatar les persones que havien pres part en els actes revolucionaris de juliol. Dies després era afusellat el pedagog Ferrer i Guàrdia. El polèmic escrit ha passat a la posteritat amb el títol (inexistent) "Delateu!". Cent anys després, en plena dinàmica de xarxes socials, d'un periodisme descentralitzat i a mans dels qui són a lloc al moment oportú i de trànsit veloç de les imatges, el Govern convida també a delatar els qui van prendre part en els aldarulls de la darrera vaga general en un web. Cent anys i una mateixa funció comunicativa: la invitació a la delació. Una mateixa finalitat, una sola ideologia i unes formes i uns mitjans que són testimoni, en canvi, del pas d'un segle. Copio, a continuació, per als amants de l'evolució de les formes de comunicació i de l'evolució dels gèneres de discurs, el controvertit text del membre de la Lliga. Aquí el teniu: “Encara totes les converses son sobre lo mateix. A Barcelona, a fora, a marina y a montanya, pels trens yper les tartanes, no’s parla mes que de la Setmana tràgica. Ara, com en plena successió dels fets, van formantse les mentides, rodant de boca a orella y d’orella a boca. Y ara les mentides son dobles: dels fets y de les conseqüencies. Com en plena incomunicació dels pobles y fins de les barriades tothom volia que la seva dita fos la certa, ara tothom vol que lo que ell sap respecte al cástich dels culpables sigui l’Evangeli. Y les exageracions y les mentides corren arreu a gust del temperament dels qui les fan córrer.

* * *

Per uns, a Montjuïch fusellen a dotzenes als culpables: procés sumaríssim y quatre bales al cap. Per altres, a mida que van agafant gent van deixantla anar, sense imposar cap cástich. Qui creu que tenen agafats a tots els inductors y autors dels fets terribles, y qui assegura qu’els veu passejar per la Rambla sense que ningú’ls molesti. L’afany de qu’els mereixedors sofreixin el cástich qu’els pertoca, porta a l’opinió a un aldarull d’exageracions de tal mena, que l’intranquilitat, companya de l’incertesa, no deixa lloch a la serenitat, que ja hauria d’imperar com a sobirana.

* * *

L’afany de veure castigats els delictes de la setmana trágica porta aquest estat de coses, y empeny a particulars y a Societats a demanar al Govern l’enteresa y energia que les circumstancies demanen. Y el Govern respon als impacients: Això es farà, peró ajudeume’ls qui no tingueu compromisos, ni simpaties pels incendiaris y lladres de la setmana trágica. ¿Cumpleixen tots els ciutadans ab el dever qu’els imposa la patria, l’humanitarisme, y la propia conservació? Jo’n dubto. Lo passat a Catalunya, per més que hi intervingueren politichs y va tenir un moment carácter polítich, no fou una bullanga ni una revolució: fou un saqueig, un esclat d’odi d’incendiaris y assessins. Qui’n conegui els culpables té’l dever d’ajudar l’acció de la justicia que’ls persegueix: no hi há excusa que hi valgui. Mes jo tinc por que la cobardia de molta gent, disfressada de bon cor y d’humanitarisme, deixará sola la justicia. En el procés de la psicologia del nostre temps, hi ha tres temes aclaparadors, de desolació immensa: Carrer Major de Madrid, Hostafrancs, Setmana Trágica... Si a l’ineptitut dels governants pera descobrir la preparació dels fets comesos, s’hi ajunta la cobardia de la gent pera denunciarlos; si a la desorganisació de la policia y a la mala organisació del poder judicial s’hi afegeix la falta de civisme dels ciutadans; si tot ho volen aquests, en determinats moments, de l’autoritat que en altres insulten y escarneixen, ¿podem creure en el remey pera’ls mals qu’ens aclaparen?”.

[774] Sofisticació lingüística

La Xarxa Vives ha tancat la seva Lliga de Debat Universitari d'enguany, la fase final de la qual ha tingut lloc a la Universitat de Vic. És agradable veure que dos estudiants de la UAB han arribat a la final i han quedat subcampions (enhorabona, davids!), darrere l'equip de la Universitat Pompeu Fabra. Més enllà de qui hagi pogur arribar fins al final, hem de constatar que el darrer debat és la punta d'un iceberg d'enorme magnitud. La Lliga fa anys que consciencia nois i noies, universitaris d'aquí i d'allà de l'àrea catalanoparlant, que les opinions no es poden reduir a ser opinions; que l'ús formal de la llengua no pot ser el resultat d'una improvisació; que les idees s'han de defensar amb la paraula i la intel·ligència (que no s'haurien de deslligar mai); que la paraula cortesa ofereix un territori amplíssim, generós, per provar de convèncer els altres de les nostres raons més profundes. Simpatitzo completament amb aquesta activitat de debat, que considero essencialment universitària (no pas per atzar té una llarga tradició en altres contextos universitaris d'arreu del món). Algú que sortís d'una primera experiència universitària (ara que ja no se'n surt mai, de la universitat, amb l'aprenentatge al llarg de la vida) hauria de saber de què parla i hauria de saber executar adequadament les tasques de la seva vida professional (en bona part basades en la comunicació). I hauria de saber fer-ho, a més, amb sofisticació. És a dir: amb complexitat, amb perfecció, amb consciència, amb estratègia comunicativa, amb capacitat de persuasió. "Els indignats són un corrent de pensament?" es debatia a la Lliga de Debat. Que ho puguin arribar a ser o no depèn d'ells, és clar, però sobretot de qui sigui capaç d'argumentar que ho són o que no ho són. De qui tingui la llengua, la tàctica oratòria, els recursos retòrics, la capacitat d'interacció i els recursos d'argumentació per demostrar l'una cosa o l'altra. Es pot convèncer algú a trets, a cops de puny o amb tota mena de coercions. El territori que reivindiquem per als humans, però, és el de la persuasió per la intel·ligència. Aspirem a continuar essent sofisticats. 

Watch live streaming video from universitatvic at livestream.com

[773] Voluntariat de conversa a distància

Avui en Sergi C. em comentava una iniciativa de l'Elisabet A. que m'ha interessat conèixer. Com a professora del Consorci per a la Normalització Lingüística ha engegat un espai per a la conversa virtual amb els seus alumnes estrangers i adults que aprenen català, adreçat a voluntaris i voluntàries que vulguin ajudar a capacitar els aprenents en l'expressió oral. L'eina utilitzada és una de les més populars a la xarxa, Skype. El projecte escalfa motors en aquest moment i començarà a funcionar a començament de maig. Encoratjo des d'aquí les persones autòctones o amb un bon nivell de llengua oral que vulguin participar-hi, a fer-ho. Tinc curiositat per veure l'acceptació de la iniciativa. Si l'Elisabet llegeix aquest apunt m'agradaria que ens expliqués en un comentari com ha concebut la idea, per quines vies ha difós l'existència del seu espai i també les mostres d'acollida que hagi pogut anar detectant. Tinc curiositat també per conèixer la procedència dels seus alumnes, la competència digital que tenen aquestes persones i l'acceptació dins els seus grups classe del projecte. Aquí deixo les preguntes!

[772] Gestació d'un recurs d'acollida

Aquests dies hem endegat una experiència apassionant en el context del màster d'ensenyament del català per a l'acolliment lingüístic. Es tracta d'una experiència de crowdsourcing que ens ha de permetre per mitjà d'un espai col·laboratiu del web social elaborar unes orientacions de suport al professorat d'una disciplina no lingüística que es troba amb nouvinguts a l'aula i determina fer servir de manera prioritària el català, però amb l'opció ferma de fomentar el plurilingüisme en la seva acció docent. El treball col·laboratiu va començar amb informació sobre algunes opcions de treball, amb la presentació del context d'aplicació del producte i amb l'establiment d'uns acords bàsics al grup, tres en concret. En primer lloc, calia determinar les regles del joc, unes bases mínimes per assegurar una col·laboració d'èxit. En segon lloc, calia decidir el format del producte final, un producte digital. I, en tercer lloc, calia decidir en quines condicions s'alliberaria el material a la xarxa, un cop produït, per a la seva posterior utilització en els paràmetres d'obertura d'Internet i d'acord amb la filosofia de la xarxa, que creu en la vertebració d'una autèntica cultura popular i compartida. Pel que fa a aquesta tercera decisió, vam optar per una llicència Creative Commons que 1) obligarà a reconèixer els autors (tot el grup); 2) no permetrà l'ús comercial del producte i 3) permetrà crear obres derivades de l'original, però perpetuant les decisions preses pels autors en la llicència originària. Aquesta ha estat la nostra opció de copyleft. Una altra de les opcions preses va ser no obrir l'espai col·laboratiu a tothom en aquest moment de treball, sinó restringir-lo al grup de creadors. Aprendre llengües es farà ressò del recurs, evidentment, quan estigui elaborat. Mirarem de deixar-hi una porta oberta, aleshores, que pugui recollir aportacions futures més enllà del grup creador. No cal dir que qualsevol comentari sobre la iniciativa o qualsevol recomanació (d'un recurs que calgui tenir en compte, per exemple) serà molt ben rebut en qualsevol moment. Esperem poder tenir formulades i a l'abast de tothom en pocs dies, doncs, unes orientacions al docent per fer servir la llengua pròpia i fomentar el plurilingüisme a l'aula.

[771] Emparaulats

Aquests dies és moda l'app per a iOS i Android anomenada Apalabrados (Angry words), sobre la qual acabo de llegir un escrit de Magí Camps a La Vanguardia. Aquí i allà se'n parla. Es tracta d'un fenomenal Scrabble llançat fa pocs mesos que ens permet jugar amb qualsevol persona d'arreu del món donada d'alta (podem escollir persona, també entre els amics de Facebook, o deixar que l'aplicació ens en proposi una aleatòriament) al ritme que vulguem. Si el col·lega se'ns endarrereix, sempre podem xatejar-hi per veure què ha passat. He baixat l'app a l'iPad i acabo de jugar-hi una partida amb un desconegut atzarós (que se m'ha cansat abans d'acabar... i el guanyava 212 a 177 punts). Em sembla una excel·lent notícia que aquesta aplicació contingui el català entre la desena de llengües de joc (hi trobem també el castellà, el portuguès, el portuguès brasiler, l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià, el neerlandès i el suec). L'aplicació, veritablement, enganxa, crea addicció, i són perfectament imaginables usos relacionats amb l'aprenentatge de llengües. Llàstima que, com és habitual en aquests jocs, hi hagi una estricta parcel·lació lingüística i que no siguin possibles formes d'ús més obertes i més riques, no centrades en l'ús d'una única llengua per part dels dos jugadors. És imprescindible, doncs, abandonar la competència plurilingüe en disposar-se a jugar, i centrar-se en una sola llengua. Canviant de tema, acabo de trobar sense esforç un web (que tot just començo a explorar) destinat expressament a ajudar a trobar la millor paraula per al joc (hi indiques les lletres que tens o les del tauler amb què vols comptar i et mostra una llista de possibilitats). Si algú vol proposar-me una partida, ei, sense trampes, sóc serracasals. Fins ara.

[770] La voluntat de comunicar

Aquests dies he llegit La voluntat de comunicar, objectiu de les aules de llengües, recull de textos editats per Isidor Marí i Miquel Strubell (UOC, desembre de 2011). El volum conté textos de diversos autors (P. MacIntyre, Z. Dörnyei, R. C. Gardner, R. Clement, K. A. Noels, S. Baker, S. Conrod, J. C. McCroskey, V. P,. Richmond, L. A. Donovan, M. Bernaus, A. M. Masgoret, E. Reyes, A. Huguet, J. Janés, R. Valls, S. M. Chireac). El concepte clau del recull és la voluntat de comunicar (en una L2). N'anoto quatre ratlles. Desbancant l'èmfasi que s'ha posat aquests darrers temps en la competència lingüística comunicativa, la voluntat de comunicar és presentada com l'objectiu principal i decisiu de qualsevol programa d'ensenyament-aprenentatge d'una L2. Aquest objectiu es podria concretar en l'assoliment de "la comunicació real entre persones de llengües i orígens culturals diferents". Allò que l'aprenentatge de llengües ha d'aconseguir, doncs, més enllà de la simple precondició que representa la competència lingüística comunicativa, és "engendrar en els estudiants de llengua la voluntat de buscar arreu les oportunitats de comunicació i la voluntat de comunicar-s'hi realment". Vull destacar el text inicial del volum, que planteja un model molt interessant sobre la VdC i exposa les variables, factors o antecedents que n'afavoreixen o en condicionen l'existència. Al llarg dels diversos articles del volum aquests factors són àmpliament desgranats, ampliats i matisats: autoconfiança, autoestima, introversió, aprensió, alienació, divergència cultural, aptitud en la L2, ansietat, competència percebuda... Un dels temes clau de l'obra, relacionat intrínsecament amb la VdC, és el factor motivació, un concepte complex barreja de trets cognitius, afectius i conatius que és decisiu en l'aprenentatge d'una L2. Vull destacar, en aquest sentit, tota la segona part del recull (tres dels textos són de Dörnyei), amb escrits sobre actituds, disposicions i motivacions en l'aprenentatge de segones llengües, motivació integrativa (o capacitat de l'aprenent d'obertura envers l'adopció de característiques d'un altre grup cultural i lingüístic per mitjà d'un procés d'identificació) o la definició de les condicions de l'aula motivadora. La tercera part del volum aporta experiències concretes sobre actituds lingüístiques, motivació i ansietat en estudiants d'orígens culturals diversos o escolars nouvinguts i exposa un treball orientat a professorat sobre prejudicis i actituds lingüístiques de l'alumnat.

[769] Jugar i jugar amb la llengua

Navegant trobo la pàgina de Lèxic Obert Flexionat de Català, que no coneixia, un recurs gratuït de l'Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) de la UPF. L'eina presenta una grapat de recursos interessants per a la consulta i la resolució de dubtes que assalten a tota hora els usuaris de la llengua catalana (topònims i gentilicis, deverbals, divisió sil·làbica). M'interessen ara mateix especialment les seccions dedicades al vessant lúdic de la llengua. Voleu trobar el suport imprescindible per resoldre els mots encreuats que mai no acabeu, o fins i tot inspiració per crear-ne? Us falta una paraula de deu lletres començada amb n i acabada amb s? Una eina d'ús elemental ens ajuda a trobar el mot que busquem. I encara més jocs: voleu jugar al clàssic mastermind, però amb paraules? Una altra de les aplicacions del web ens permet fer-ho, molt simplement, amb paraules de cinc lletres. Un altre dels recursos interessants del web, des del meu punt de vista, és el cercador de manlleus (anglès, francès, italià, alemany, castellà, rus, japonès, neerlandès, gallec, basc). El Lèxic Obert Flexionat del Català em sembla una eina útil, sens dubte, per bé que hi trobo a faltar les referències a les fonts en què s'abeuren els diversos diccionaris que ens presenta.

[768] Llengua i persuasió

Al llarg d'aquestes darreres dècades ens hem anat desprenent d'observar els textos dels nostres alumnes de llengua des de l'angle d'una estricta correcció normativa ("tens divuit faltes") i hem anat donant més importància a l'assoliment dels objectius perseguits en els actes de comunicació i també en la capacitat de sofisticació del text. És a dir: en la capacitat de l'autor de generar una textura complexa i matisada i, al capdavall, d'aconseguir el que vol. L'efectivitat i la persuasió, interconnectades, són dues de les característiques clau dels textos que volem que produeixin els nostres alumnes. El control dels aspectes normatius és un fet molt més superficial, si em permeteu dir-ho així (encara que una superfície poc cuidada pot impedir la seva penetració i pot abocar al fracàs més absolut). A tots els que d'una manera o una altra aprenem, ensenyem i avaluem llengües, ens és oportuna una reflexió sobre la persuasió, un fenomen decisiu, com deia, i d'una enorme complexitat. Recomano la lectura de Com m'han pogut convèncer? Les dimensions socials i culturals de la persuasió, de Kristine Muñoz (UOC, 2011). L'autora analitza els aspectes psicològics de la persuasió, per començar, i focalitza en les forces socials (les identitats, les relacions) i culturals que són determinants en les possibilitats de persuasió en les nostres accions, que es manifesten en la interacció humana. L'obra estableix les bases i les condicions dels diversos tipus de persuasió des de l'angle de qui persuadeix i de qui és persuadit i és plena d'exemples de situacions problemàtiques i, doncs, interessants. Els aspectes lingüístics (com es crea una explicació, una justificació, una excusa, un consell, quines formes de la llengua tenen un potencial persuasiu) s'hi barregen amb altres aspectes de fons que regulen els actes de persuasió. Donem prou importància als aspectes socials i culturals quan ensenyem a persuadir a classe de llengua? O vinculem massa les possibilitats de persuadir a les pròpies capacitats retòriques o de produir un text interessant i amb grapa? Donem als nostres examinands de llengua el context suficient perquè, si pertoca, puguin persuadir efectivament els seus interlocutors?

[767] Fracàs de la vaga: una fal·làcia

La vaga d'ahir es pot titllar d'èxit o de fracàs. Si no hi ha ni tan sols acord en les estimacions del nombre de persones mobilitzades, fet relativament computable i objectiu, el consens sobre l'èxit o el fracàs de la vaga no poden ser sinó partits presos. Vull aportar un exemple d'un argument fal·laç que ha desplegat un polític català (J. A. Duran i Lleida) en fer la seva valoració personal anticipada sobre la vaga. La seva tesi ha estat clara (escolteu l'àudio): la vaga ha estat un fracàs. L'argumentació que fa servir, amb tot, no és acceptable. Ens diu que l'objectiu de la vaga era canviar la reforma laboral, i que aquesta reforma no es modificarà com a conseqüència de la vaga, per la qual cosa, doncs, la vaga ha estat un fracàs. Duran i Lleida fa servir una fal·làcia clàssica, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a recórrer a les conseqüències (negatives en aquest cas: no s'aconseguirà l'objectiu a què apuntava la vaga), per desqualificar la tesi contrària a la pròpia, que diria que la vaga ha estat un èxit. La vaga pot haver estat un èxit o no, però la fal·làcia del polític no ens ajuda gaire a determinar-ho. Necessitem rescatar el pensament i alliberar-nos dels partits presos.

listen to ‘Josep Antoni Duran i Lleida qualifica la vaga general de fracàs. ’ on Audioboo

[766] Llengües i vaga

Aquest matí he recollit aquesta imatge al Vallès, en plena manifestació contra la reforma laboral. Les llengües de la mobilització eren el català, sobretot, als escrits sobre la vaga (fulls, pancartes). El català i el castellà s'alternaven, en canvi, a les consignes orals corejades pels manifestants: el castellà sorgeix, instintivament, de la gola de moltes persones catalanoparlants en les proclames orals; és allò del campeones campeones dels espectacles esportius, que només molt lentament ha anat deixant pas al campions campions. Com s'esdevé cada vegada més en aquesta mena de mobilitzacions, l'àrab també hi era. Altres llengües de la nova immigració no solen visibilitzar-se, excepte en el cas dels actes obertament orientats a exalçar la diversitat. La presència de l'anglès només s'observa quan hi ha la voluntat d'un reconeixement internacional de la causa objecte de la manifestació (a les ja clàssiques pancartes nacionalistes amb el "Freedom for Catalonia", per exemple). La política lingüística futura de Catalunya, sigui quina sigui la condició política del país, no hauria de passar només pel català, el castellà i l'omnipresent anglès. El català ha de ser el pal de paller del país i la llengua pròpia, oficial i comuna; el castellà, una llengua oficial molt rellevant, amb la qual s'identifica una part important de la comunitat catalana; l'anglès, una llengua de treball, a la universitat i a l'empresa. La política lingüística no hauria d'oblidar, però, les llengües de la nova immigració, l'àrab en particular. Ens agrada veure pancartes en àrab contra la reforma laboral i les retallades o altres causes que afecten la nostra ciutadania. Necessitem que a les escoles els nens i les nenes aprenguin com a mínim uns rudiments d'àrab. Perquè la comprensió és la base de la convivència.

[765] L'Espanya singular

El president del Senat espanyol, Pío García Escudero, feia fa tres dies unes declaracions en una entrevista a La Razón que perpetuen la impossibilitat com més va més palesa de l'existència del que un dia es va anomenar l'Espanya plural. El president del Senat planteja obertament la retirada del gallec, el basc i el català de la Cambra Alta, la Cambra que hauria de ser el fidel reflex dels territoris, perquè "los españoles quieren oírnos hablar en la lengua que todos conocen. No tiene sentido que un senador catalán debata con otro en gallego en el Pleno, y luego hablen en castellano mientras se toman un café". Es pot demanar més claredat? Es pot demanar menys pluralitat? Es pot demanar menys sensibilitat? La retirada anhelada s'hauria de fer per mitjà d'un canvi del Reglament del Senat, que haurien de promoure els grups parlamentaris. Com que aquesta via seria un xic llarga, Pío García en suggereix una altra: emparar-se en la crisi econòmica per ventilar la diversitat, sota la consideració d'insostenible. Com si la pluralitat pogués quedar suspesa un temps, mentre en vénen de millors. Les seves paraules són també clares: "También se podría ir por otra vía. Teniendo en cuenta la crisis económica y las políticas de austeridad, pues, probablemente, si hubiese un esfuerzo de buena voluntad de todos los grupos de decir: «hasta que pase la crisis vamos a dejar de hablar en nuestras lenguas, nos ahorramos el coste de traductores y, cuando pase la crisis económica, ya veremos». No hi ha res més a dir, els antiexemples sempre ajuden a traçar el camí: cal mirar endins i construir, amb l'esforç comú, una Catalunya que lluiti per ser, sí, i que vetlli per ser plural. [Imatge: Luc Legay. Flickr: Creative Commons]