[725] Del festeig a l'speed dating

Fa un parell de dies en una llibreria vaig veure que coexistien relativament a prop dues obres que em van fer pensar de seguida en com han canviat les maneres de comunicar-nos en tan sols un segle. Una era les Cartes del festeig de Joan Maragall i Clara Noble, acabada d'editar (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011) i l'altra era un text que ensenyava a agradar en pocs minuts. Dues obres radicalment contraposades. Vaig comprar l'epistolari de Maragall i aquests dies l'he llegit. S'hi veu en acció un home enamorat, en una cinquantena de cartes gairebé totes de 1891 (per bé que l'enamorament amb la joveníssima Clara Noble ja havia començat temps abans). És divertit veure com es festejava fa un segle: els rodeigs, la fraseologia, la dilació verbal, la dependència del correu postal entre els amants (veritables addictes a l'arribada del carter), el fetitxisme amb els objectes enviats i rebuts. I és divertit contrastar-ho amb algunes pràctiques contemporànies de l'era de la immediatesa en què vivim, com la de l'speed dating, en què persones es troben amb persones 3, 5 o 7 minuts i es parlen, cremant de cop i per sempre tots els cartutxos, per determinar si s'agraden. En 3, 5 o 7 minuts, en aquestes trobades que gestionen determinades organitzacions, n'hi ha prou per descartar-se. O per escollir-se, si hi ha afinitat electiva, per a una cita posterior. Torno a Maragall, que per aproximar-se a Clara Noble li va escriure el desembre de 1890: “Si V. no tiene bastante confianza en mí para contestarme de un modo directo, yo pasaré mañana martes a las tres de la tarde por delante de su casa, y si en el balcón que da frente al paseo de Gracia veo, en la parte de afuera, flotar cualquier objeto de color blanco, creeré que V. consiente mi felicidad, si no... no volveré a importunarla.” La immediatesa, sens dubte, ha passat a primer pla en moltes de les nostres formes de viure. Una immediatesa que té molts inconvenients (la superficialitat, el prejudici, la liquidació de la cultura de l'esforç), però que té també virtuts i a moltes exigències de la qual ens hem de saber adaptar. Per viure aquesta immediatesa (la immediatesa que vulguem) hem de tenir competències noves que ens demanen comunicar-nos d'una altra manera. Un exemple: quan visitem espais a la xarxa no podem diferir gaire la generació en nosaltres d'una impressió fonamentada del que veiem, hem de saber ràpidament on mirar i què i com llegir per no perdre temps en un mar d'informació. Confio que la velocitat i la immediatesa no liquidin, amb tot, la insinuació, el joc amb la no explicitud, el misteri, la poesia, l'art generalment lent de la seducció.

[724] Obrir la ment a la metàfora

A Aprendre llengües hem parlat incidentalment de la metàfora, però no ens hi hem referit com a recurs a la disposició de l'aprenent de llengües. Que la metàfora no és un afer literari, sinó una realitat consubstancial a tota la llengua, quotidiana o no, no és cap secret. Que cada llengua va elaborant i fixant amb més o menys èxit unes metàfores privilegiades, tampoc. Pensem, per exemple, en les metàfores que han generat el català i l'anglès, i són a la completa disposició dels parlants, sobre la imatge de la llum. En català parlem de fer llum sobre un afer, per exemple, en el sentit d'aclarir-lo, i en anglès es pot parlar de shed (new) light on... quan s'aporten clarícies a alguna cosa, o d'una illuminating discussion, o del fet que un informe shines a light on alguna cosa. Les metàfores normalment positives, com les que es relacionen amb la llum, també poden acabar malament, amb tot (en català tenim formes com ser un il·luminat o estar com un llum). Molts altres terrenys són propicis a la metàfora. Observem com les imatges de la guerra i el conflicte apareixen constantment als nostres textos: guanyar la batalla a algú, he attacked his proposal, she maintains a united front on the question, ens va bombardejar amb tota mena d'informació... L'aprenent de llengües, des del meu punt de vista, no hauria de tenir cap por de la metàfora. A més de provar de conèixer, naturalment, les que ja s'han generat en la llengua i són habituals i reconegudes, li és una bona estratègia la tendència a buscar correlats objectius del que pensa i vol dir. La manca de recursos expressius en la llengua que s'aprèn duu les persones a agusar l'enginy al màxim. Els parlants d'una llengua nova es troben gesticulant per substituir el que no saben dir amb paraules, o potser es troben, per exemple, fent servir una paraula d'origen romànic en anglès que els salva la frase, per bé que no els estalvia una pàtina no desitjada de formalitat excessiva al discurs. L'excursió cap al territori de la metàfora és una altra forma d'evitar el silenci i d'aconseguir discórrer. Una forma que pot tenir, fins i tot, un poderós efecte retòric en un determinat moment, si es pot o se sap aprofitar bé. Si un aprenent de català no recorda o no sap com es diu abraçar i no pot articular, doncs, la frase la Maria abraçava fortament el Pep sense separar-se'n, qui sap si no se'n pot sortir dignament sabent anomenar i recrear senzillament la imatge d'un pop, d'un imant o d'un cargol arrapat a un mur (manllevo aquesta darrera imatge, ajustant-ne el sentit, del poema "Caragol", de Gabriel Ferrater). Córrer riscos forma part d'aprendre, com jugar amb la llengua. L'aprenent estratègic ha de ser capaç d'eludir el que no pot dir també per la via d'obrir la ment a tota mena d'imatges que continguin el lèxic de què sí que disposa.

[723] Continguts de llengua per nivells

Aquests dies he estat treballant amb el llibre Guía de contenidos lingüísticos por niveles del español. Según el Marco Común Europeo de Referencia para ELE, de L. Díaz, R. Martínez i J. A. Redó (Octaedro: maig de 2011). No hi he acudit per l'interès en l'espanyol, hi he anat a provar de resoldre dubtes per al català. Les persones vinculades amb l'ensenyament, l'aprenentatge i l'avaluació de les llengües tenim a la nostra disposició des del 2001 el Marc Europeu Comú de Referència del Consell d'Europa, un document ineludible. Aquest document, amb tot, és una base que s'ha de desplegar en forma de diverses concrecions pràctiques per a cada llengua i per a diversos col·lectius (professorat, alumnat, experts en avaluació, gestors de la formació). Sigui en forma de portfolios europeus de les llengües, de criteris o orientacions per a l'avaluació o de relacions més o menys àmplies dels continguts del MECR per nivells de llengua. En el cas de l'espanyol, aquest darrer aspecte va tenir un impuls molt gran el 2008 amb el flamant Plan curricular del Instituto Cervantes. Niveles de referencia para el español, en tres volums i més de dues mil pàgines. Aquesta obra s'ha convertit en un veritable referent en l'àmbit de l'espanyol llengua estrangera. I no tan sols en el cas de l'espanyol, perquè altres llengües que defineixen o revisen els seus nivells també s'hi abeuren. El valor del text que comento en aquestes ratlles és sens dubte que es tracta d'una obra àgil i pràctica. S'organitza en tres grans blocs (nivells A, B, C del Consell d'Europa) que es subdivideixen parcialment en dos blocs més cadascun (nivells A1 i A2, B1 i B2, C1 i C2) i cobreix en dues-centes pàgines els continguts bàsics de llengua per nivells amb indicacions sobre aspectes sociopragmàtics, de gramàtica discursiva, de tasques comunicatives i alhora la indicació dels continguts funcionals i gramaticals per nivells. Per posar un exemple ràpid d'aquestes darreres qüestions, el text ens indica que l'accentuació de diftongs i triftongs, la puntuació estilística i el domini de tota mena de sigles són tres dels continguts gramaticals del nivell C2 (dins l'àmbit de fonologia i aspectes gràfics). Trobo a faltar en l'obra una justificació d'algunes diferències estructurals del text en abordar els diversos blocs: només al nivell A1 i A2 hi ha una secció de resum específic per a cada nivell i unes especificacions breus de les competències gramaticals generals; les recomanacions lèxiques, anomenades diferentment, només apareixen als nivells B i C; al nivell C, d'altra banda, els continguts funcionals són generals per a C1 i C2. Ara: la Guía de contenidos lingüísticos por niveles del español és sens dubte un llibre de consulta ràpida ben útil, un dels necessaris desplegaments del MECR.

[722] Llengua i feixisme (i 2)

El text de Klemperer sobre la llengua del Tercer Reich (la LTI) analitza com s'expressava el feixisme alemany. Un dels seus objectius, com els de qualsevol règim dictatorial, era que el poble no pogués pensar, reflexionar, esdevenir crític. La LTI va menysprear la personalitat, va reprimir els homes i les dones lliures i el seu pensament autònom. És així que el feixisme alemany va fer servir fins a la sacietat un adverbi com cegament i que va utilitzar amb profusió paraules de l'àmbit tècnic, mecanitzants, al servei de la idea que els fidels eren com màquines. Paraules com sincronitzar, coordinar, uniformar, homogeneïtzar, formen part destacada de la llengua del Tercer Reich (Goebbels parlava sovint de treballar a plena càrrega). També tota una colla de mots relacionats amb una fe quasi religiosa (res a entendre, tot per creure) cap als comandaments polítics i militars. El discurs feixista s'embolcallava, sovint, d'una boira mística a l'entorn dels líders del Reich, percebuts com a divinitats i el mateix Reich com un estadi etern de civilització. Una paraula que s'estén molt entre 1933 i 1945, segons Klemperer, és cosmovisió (Weltanschauung), com una activitat oposada justament a l'activitat reflexiva i racional de la filosofia i lligada, en canvi, a la creença. El Tercer Reich, d'altra banda, va sentir atracció per certs estrangerismes per la seva capacitat d'impressionar i no afavorir la comprensió per part del poble. Una altra de les manifestacions del llenguatge feixista va consistir a simplificar els adversaris, a anomenar-los sota etiquetes àmplies on el mot jueu era sovint present (judeoanglès, judeocapitalista, judeobolxevic, judeomarxista... com feia el feixisme espanyol amb els rojoseparatistas). Altres formes del llenguatge feixista alemany van ser segons Klemperer l'exageració i el superlativisme al servei de la intoxicació i l'engany, amb tota mena de recursos verbals: des de l'ús i abús dels numerals fins a l'ús de termes com innombrable, inimaginable o total (una paraula sense escletxes ben cara al feixisme) o l'ús de la paraula històric referida als fets del feixisme, o també de paraules grandiloqüents creades amb Welt- o amb gross-. La LTI es va caracteritzar també per l'ús de les agressives cometes iròniques, per l'ús del llenguatge esportiu (de la boxa, especialment), per l'ús de paraules relacionades amb el moviment i l'acció (Sturm és un mot clau), com ara norditzar, desjudaïtzar, arianitzar. O per l'ús dels antropònims nòrdics i la depuració de topònims i noms de carrers que no fossin prou aris. El Tercer Reich va entronitzar, també, el mot fanàtic amb un sentit insòlitament positiu (equivalent a 'valent', 'entregat', 'constant'), en la més pura lògica de situar al punt màxim del demencial edifici feixista una mentalitat propera a la malaltia i al crim. No vull acabar sense parlar d'alguns eufemismes del feixisme que cita Klemperer: al règim un destinatari emigrat (d'una carta) era un jueu mort, algú que estava de viatge era un presoner, i presentar-se significava que calia acudir a la Gestapo. Els jueus, d'altra banda, privats de l'exercici lliure de les seves professions liberals eren anomenats cuidadors de malalts en lloc de metges i consultors jurídics en lloc d'advocats. Aquests són alguns exemples de la LTI. Un argument a favor de ser sensibles tothora al llenguatge i a la ideologia que sempre vehicula i per revoltar-nos davant la faramalla verbal que impedeix el pensament, la reflexió i la crítica.

[721] Llengua i feixisme (1)

Aquests dies he llegit un text que m'ha causat una impressió profunda. Es tracta de LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo, de Víctor Klemperer. És una obra extensa, publicada en alemany després de la Segona Guerra Mundial (1947) i editada fa uns anys en castellà per Ediciones Minúscula. Klemperer era un professor universitari jueu resident a la ciutat de Dresden que, tot i que va patir seriosament els efectes de la ferotge estratègia genocida nazi, va aconseguir salvar la vida i no ser deportat. L'autor va dedicar els seus esforços, en la clandestinitat, a analitzar la llengua del nazisme (discursos, publicacions, premsa, missatges radiofònics) entre els anys clau de 1933 i 1945, una llengua que anava arrelant en el poble. La seva reflexió sobre la LTI (la Lingua Tertii Imperii), que alterna a l'obra amb l'interessant relat de la lluita per la supervivència d'un jueu a l'Alemanya nazi, és realment colpidor. Una de les idees clau que es desprèn del text de Klemperer és que calia conèixer la llengua del feixisme per entendre bé el rerefons del moviment. I per poder-hi oposar qui sap si l'única resistència possible. Klemperer lluita per ser impermeable a la llengua i a la retòrica de l'opressor, per no fer-ne servir les formes més característiques, per no impregnar-se'n, per fer-hi objecció (Klemperer no volia utilitzar, per posar un exemple, el mot fanàtic, una de les paraules de moda en la LTI). La descripció que fa Klemperer de la llengua de l'època és interessant i alliçonadora. Dedicaré un apunt més lingüístic a comentar alguns dels trets que ell destaca de la llengua del feixisme alemany. S'hi reconeixen, per cert, alguns usos actuals. Crec que l'aventura filològica de Klemperer té molta raó de ser, també mig segle després que es publiqués. A l'entrada anterior d'Aprendre llengües parlàvem de la llengua de la crisi, de tot un llenguatge farcit d'ideologia que se'ns imposa com una llosa i davant el qual els individus hem de poder reaccionar. La llengua que ens explica la crisi, d'altra banda, ha esdevingut darrerament un argot inintel·ligible que necessita regularment la mitjanceria dels experts en economia. Quina gramàtica d'accions humanes s'amaga rere una llengua que costa tant d'entendre i d'explicar? Quina confiança ens han de merèixer els mèdiums que ens relaten fenòmens que la majoria no comprèn? L'alè de Klemperer, la seva observació sagaç de la llengua i dels seus usos per provar d'entendre una realitat hostil i amenaçant i, sobretot, per poder-se'n defensar, és ara mateix una lliçó i una necessitat.

[720] La llengua de la crisi

El discurs dels esforçats gestors de la crisi en què vivim ha fixat un vocabulari i unes expressions que s'han anat estenent socialment aquests darrers mesos i davant els quals cal continuar reaccionant. La llengua dels que se senten responsables de fer-nos sortir de la crisi ens indica contínuament, per exemple, que ja no hi ha retorn a l'etapa passada, que a partir d'ara tot serà ja diferent, que les coses aniran pitjor, si més no en els pròxims anys. Es tracta d'un discurs que parla de més productivitat, d'emprar més les capacitats que els recursos, d'actuar amb criteris d'austeritat, d'esforçar-se més, de tenir més responsabilitat en el que es fa, de ser més originals i creatius i de posar molta imaginació a la feina, de trobar noves maneres de fer les coses, de saber prioritzar, de buscar la sostenibilitat en totes les accions que s'emprenen, de saber automatitzar processos i estalviar temps i ser eficients. Es tracta d'un discurs que ens exigeix contínuament fer més amb menys. Hem de reaccionar davant l'extensió d'aquest discurs que aparentment entra bé, i davant el prejudici que porta implícit, i rebutjar-ne una assumpció acrítica. Fa dècades que hi ha persones i professionals de tots els àmbits de la vida social que fan molt amb no gens (amb una sabata i una espardenya, per dir-ho clar) i que són un dels motors de la nostra societat. Pensem en l'innombrable estol de voluntaris de tota mena que eduquen persones, recullen i reparteixen aliments, ajuden els qui ho necessiten, roben hores del seu temps més personal per cobrir els dèficits flagrants del sistema (educatiu o sanitari, per exemple) i repartir benestar, o deixen la pell a les seves rígides empreses amb la ingenuïtat de voler-ne millorar el funcionament. Quins d'aquests gestors de la crisi que no volen veure que la societat funciona gràcies a aquestes persones s'atrevirà a proclamar als quatre vents que hem de fer més amb menys? Quin responsable polític podrà exigir als avis i a les àvies que han assumit la tasca social de tenir cura dels néts mentre els seus pares fan horaris impossibles que facin més amb menys (amb menys pensió, és clar)? Quin dels responsables que s'hagi fet poc amb molt durant tants anys pot venir-nos ara amb la cantarella del més amb menys? Quin dels polítics que ha consentit i cultivat la ineficiència, la mediocritat i la improductivitat pot pujar a la tribuna a exigir res urbi et orbi? Qui que hagi barrat el pas a la creativitat, la innovació i les noves maneres es pot atrevir ara a demanar-les, com si s'acabessin d'inventar? Qui que no hagi vist, acomboiat, protegit i ajudat els que sempre han fet més amb menys, pot atrevir-se ara a demanar-los res? La llengua de la crisi s'estén. Les paraules que suggereixen l'avenç, la millora, la possibilitat de sortir-ne, són enganxoses com pega grega i generen adhesions fàcils. Però res no comença ara ex nihilo, com ens vol fer veure el discurs actual, que té aires de fundacional. Estic convençut que, si sobreviuen a tanta obscenitat, els que demà-passat faran més amb menys seran exactament els mateixos que abans-d'ahir ja ho feien tot amb no res.

[719] Llegir i escriure a la xarxa

Acabo de llegir En_línia. Llegir i escriure a la xarxa, de Daniel Cassany (Barcelona: Graó, octubre de 2011), una obra que recomano. Es tracta d'una recerca bàsica organitzada en dues grans parts (la xarxa i l'escriptura; aprendre a llegir i escriure a la xarxa) que té el mèrit indubtable d'heure-se-les amb un objecte d'estudi escàpol, llisquent, en mutació constant i de contorns notablement borrosos. L'agosarament intel·lectual és, per tant, el primer que cal destacar del text. En segon lloc, la prudència a transitar per unes arenes movedisses per les quals només es pot progressar amb modèstia, sentit de la provisionalitat i una actitud d'experimentació i d'obertura màxima i encuriosida cap a allò nou i canviant (qui sap quins seran, per exemple, els gèneres discursius el 2020, i quines característiques tindran les pràctiques lletrades aleshores?). En tercer lloc, vull destacar la mirada de Cassany cap al fenomen imparable que descriu i analitza sense menyspreu ni oblit per les altres pràctiques lletrades que conviuran molt de temps amb les que la digitalitat ens proporciona, en una relació de necessària associació. En quart lloc, la combinació entre la finalitat expositiva de la recerca i el to conseller, entre les explicacions més asèptiques i el discurs directe, clar i contundent, adreçat als usuaris amb l'objectiu d'ajudar-los a avançar ràpidament en el desplegament de la seva competència digital o de les seves pràctiques relacionades amb la lectura i l'escriptura a la xarxa (són molt recomanables, en relació amb aquesta darrera qüestió, els cinquanta quadres que alternen amb l'exposició de Cassany, que es poden llegir, si cal, independentment de la resta del text). En_línia toca d'una manera bàsica i aclaridora (el to és el divulgatiu) molts dels temes clau que es relacionen amb la literacitat digital: explica metàfores ja clàssiques sovint superades (nadius i immigrants digitals, per exemple, o residents i visitants), s'enfonsa a descriure les diferències entre les pràctiques lletrades fora i dins de la xarxa, parla del nou concepte d'autoria i de la pràctica de la remescla a la xarxa (seguint Knobel i Lankshear), s'endinsa amb cautela en el terreny dels gèneres digitals, explora tot allò que han de saber fer els nous ciutadans des del punt de vista de l'escriptura i la lectura (competències i ús de recursos de mena molt diversa: com cercar, com fer servir diccionaris, vocabularis, processadors, traductors, verificadors, eines relacionades amb les tecnologies de la llengua, eines del web 2.0), investiga les pràctiques lletrades privades, vernacles, que es duen a terme a la xarxa (la fanfic, per exemple, de què parlàvem mesos enrere a Aprendre llengües), ubicades en un espai alternatiu, no oficial, que és un veritable laboratori d'experiències. En_línia ens parla també de la literacitat digital crítica amb exemples i consells i ens descriu l'aprofitament en l'ensenyament de pràctiques amb fòrums, blocs, wikis, e-portafolis, xats o xarxes socials, espais que més que no gèneres, crec que hauríem de considerar zones difuses i polivalents concretables de molt diverses maneres (pensem, per exemple, amb quina finalitat va néixer Twitter i en què l'han volgut convertir els usuaris). És al darrer capítol que Cassany repassa breument alguns dels espais de la xarxa que serveixen per aprendre: de les plataformes LMS als entorns personals d'aprenentatge (EPA), que clouen el llibre. No cal dir que m'agrada llegir, a les darreres línies del text, que “Cada mestre haurà de construir el seu entorn personal d'aprenentatge, amb els autors, les revistes i els webs favorits; així podrem visitar els entorns dels nostres col·legues i aprendre'n, i a la inversa [...]”. M'agrada aquest final perquè estic convençut que els EPA són la clau de volta de tot plegat, la zona d'apoderament personal necessària des d'on llegir, escriure i aprendre a la xarxa serà com més va més fàcil i possible.

[718] Mirar bé la immigració

Demà al Màster d'Ensenyament del Català per a l'Acolliment Lingüístic parlarem de bones pràctiques d'acolliment lingüístic, en un sentit ampli, i en veurem una mostra representativa. M'arriba via Vilaweb la notícia d'una iniciativa que no coneixia i que considero realment una bona pràctica (respon a una necessitat, és innovadora, implica diversos col·lectius, és transferible a altres àmbits similars). L'Ajuntament de Barcelona, gràcies a la feina de la Xarxa Antirumors de Barcelona, constituïda el 2010 desplegant el Pla Barcelona Interculturalitat, té un equip nodrit de voluntaris, mig miler, que lluita contra els rumors, prejudicis o estereotips que envolten la immigració i afecten la convivència (se'ls ha fet una formació que ja ha permés que un bon nombre obtingués un certificat d'agent antirumors). És ben habitual que les brames populars amplificades pels mitjans associïn determinades nacionalitats immigrants amb determinats delictes, sense un veritable fonament, en forma de generalitzacions abusives, o que s'estenguin certs tòpics infonamentats sobre la immigració. Llegeixo que entitats diverses com associacions de veïns i comerciants i persones a títol individual s'han adherit a la Xarxa Antirumors de Barcelona i que altres ajuntaments de Catalunya s'han interessat per la iniciativa. Els voluntaris combaten els raonaments erronis sobre la immigració amb informació precisa, objectiva i amb dades contrastades. Recomano una visita al web de la Xarxa, on es destaquen els 12 rumors més freqüents sobre la immigració (“Ens estan envaint”, “Acaparen els ajuts socials”, “No paguen impostos”, “Reben ajuts per obrir comerços, no els inspeccionen”, “Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències”, “Estem perdent identitat”, “No coneixen les normes, són incívics”, “Viuen amuntegats i fan baixar el nivell dels pisos”, “Fan baixar el nivell de les escoles”, “Sobreocupen l'espai públic i en fan mal ús”, “No tenen formació i prenen treball d'altres persones”, “Són una càrrega i no es volen integrar”). Al web de la Xarxa es pot accedir a força documentació sobre la qüestió. Recomano, en particular, el Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural a Barcelona.

[717] El reialme dels formats

Una de les competències digitals en què no podem quedar enrere és, sens dubte, la que consisteix a conèixer els formats dels productes que es generen en la digitalitat. A l'epoca no tan reculada de les màquines d'escriure els formats de treball quotidià eren força senzills, ben sovint es reduïen al DIN-A4, el foli... i la llibreta. Amb la posterior variant esblaimada anomenada fotocòpia. Ara mateix la riquesa de formats que ens proporciona la xarxa, associat a eines poderoses que ajuden a crear productes amb un alt grau d'especificitat, és molt gran. Ens sentim en certa manera aprenents d'enòlegs que s'esgarrifen quan senten que algú demana, a la taula del costat, sense cap mena de matís: “més vi”. Ja no es pot considerar digitalment competent qui continua funcionant amb el senzill paquet constituït pel processador de textos, el programa de presentacions convencional i el de creació de fulls de càlcul. Una certa sofisticació és el senyal inequívoc d'alfabetització en la producció de textos o altres productes a la xarxa. Davant aquesta sofisticació digital en creixement permanent, els espais exteriors a la xarxa són ben sovint tan simples i explícits que fan somriure. Sembla que Bildu ha retirat el retrat del rei a l'Ajuntament de Villava, a Navarra, i que, per no desacatar la legalitat vigent, ha penjat una fotocòpia del monarca a la sala de plens. Una fotocòpia que, esclar, té la poesia de suggerir una monarquia vaporosa, que perd decididament identitat, presència, imperi. A la sala de plens virtual de l'Ajuntament de Villava, si existís, només tot un hacker hauria pogut fer possible una argúcia així, blocant l'aparició d'una sola de la infinitat d'imatges a l'abast del rei que hi ha en el món inexhaurible de la digitalitat, en formats gif, jpeg, png, bmp, tiff, pcx, tga, webp i tants altres.

[716] Concurs de creativitat lingüística

A totes les aules de llengua s'hauria de fomentar la creativitat lingüística. A més de generar plaer, la creativitat és un factor inherent a la llengua, al seu aprenentatge amb èxit i al seu exercici quotidià. Si cada dia tenim oportunitats de ser creatius amb la llengua, ara està a punt de començar un concurs que ens ho posa molt fàcil. Ja fa mesos que vam donar notícia de la celebració de l'Any de la Paraula Viva, promogut per l'Institut d'Estudis Catalans, projecte al qual Aprendre llengües es va adherir de seguida. Ara s'estén com la pólvora una proposta de la Direcció General de Política Lingüística per celebrar-lo. Es tracta del concurs “Sigues viu, tingues paraula”, que es durà a terme a les xarxes socials Facebook i Twitter al llarg d'un mes, entre el 2 de novembre i el 2 de desembre d'enguany. L'activitat té el suport del Consorci per a la Normalització Lingüística i del TERMCAT i vol visualitzar la creativitat lingüística del català. El concurs té quatre categories i l'únic requisit per participar-hi és ser seguidor de la pàgina següent de Facebook o del perfil següent de Twitter. Hi ha diverses categories: a la primera cal compartir fotografies de plaques de carrers amb noms curiosos; a la segona, inventar un embarbussament, enregistrar-lo en vídeo o àudio i compartir-lo; a la tercera, escriure un text breu en què tots els adjectius i noms siguin topònims o cognoms, i a la quarta, inventar una paraula original i divertida utilitzant els sistemes de derivació i composició propis del català. Els premis són prou interessants. No deixeu de compartir la iniciativa a Facebook i a Twitter. Si voleu més informació del concurs, aquí mateix podeu trobar-la.

[715] Aprenents estratègics

Tornem a parlar avui de les estratègies d'aprenentatge, un aspecte fonamental en l'aprenentatge lingüístic. Un dels qüestionaris generals utilitzats sovint per ajudar a reflexionar sobre les estratègies d'aprenentatge és el de Rebecca Oxford, l'anomenat Strategy Inventory for Language Learning (SILL). Oxford és un nom clau i ja clàssic en l'àmbit de les estratègies d'aprenentatge d'una L2, al costat d'altres autors com J. Rubin, J. M. O'Malley o A. U. Chamot. Les seves obres A New Taxonomy of Second Language Learning Strategies (1985) i Language Learning Strategies: What Every Teacher Should Know (1990), per bé que ja reculades en el temps, són un esglaó ineludible en aquest àmbit. La tipologia d'estratègies d'Oxford es caracteritza per una gran exhaustivitat (proposa seixanta-dues estratègies) i per un plantejament del tot pràctic i fet amb voluntat sensibilitzadora, més que no per ser una resposta coherent a una determinada teoria de l'aprenentatge. Oxford va dividir les estratègies d'aprenentatge d'una L2 en directes i indirectes, d'entrada, i les directes, al seu torn, en mnemòniques, cognitives i compensatòries. Va classificar les indirectes, d'altra banda, en metacognitives, afectives i socials. El qüestionari d'Oxford es divideix en sis seccions que s'ajusten a la seva classificació. El SILL conté cinquanta preguntes que, evidentment, es poden adaptar a estudiants concrets o a grups classe determinats. Com que la reflexió global sobre les estratègies se sol fer feixuga als aprenents, el qüestionari també es pot treballar per seccions. Val a dir que el SILL està pensat inicialment per a l'anglès i que se n'han fet adaptacions concretes, algunes per a altres llengües. Si voleu utilitzar-lo, podeu fer-ho des d'aquest enllaç. Les puntuacions per a cada pregunta van de l'1 al 5 (màxima) i han de correspondre a l'autopercepció actual de l'aprenent, no als seus desigs o als seus objectius futurs. Pel que fa a la lectura dels resultats la infomació d'aquest web ens ajuda a llegir-los. El SILL de rebecca Oxford és una eina més, que es pot complementar amb moltes altres, que aprenents i professorat tenen a la seva disposició en la tasca imprescindible d'ajudar a construir aprenents estratègics. [Aquest apunt també es publicarà a Ejercicio de inglés.]

[714] Des de l'agonia lingüística (i 2)

L'obra de Joan-Lluís Lluís A cremallengua ens fa viatjar per un munt de llengües ja extintes (el dàlmata, el còrnic), o en vies d'extinció (la llengua ainu del Japó, l'svanetià de Geòrgia, el ja evaporadíssim livonià de Letònia, el caraïta de Lituània, l'amhàric etíop, la singular llengua pirahã, aparentment tan allunyada de les altres i de la gramàtica universal, les llengües índies nord-americanes), i ens submergeix també en varietats curioses. És el cas del nushu o codi de comunicació clandestí originat al sud de la Xina, atribuït tradicionalment a les dones, o el cas de les varietats pidgin del basc en les seves relacions d'ultramar (el pidgin de basc i islandès i el pidgin de basc i llengües ameríndies). Lluís ens arrossega, també, cap a altres territoris lingüístics fràgils com el català dels gitanos, l'argot català, les llengües de signes, l'esperanto, en recessió comparat amb un segle enrere; la terra prohibida de la traducció dels textos sagrats (la Bíblia catalana del segle XV vetada per la Inquisició o les traduccions prohibides dels textos sagrats a diverses varietats del grec, al segle XX) o la zona fosca de les paraules fantasma en català: mots com sòmines o tocom, per exemple, o les paraules en recessió com vós i llur. En el viatge passem, també, per altres àrees lingüístiques fantasmals com la sorprenent llista d'un miler de paraules inventades per la monja Hildegarda al segle XII. Els espais d'optimisme a l'obra de Lluís, com el cas reeixit de la normalització de l'hebreu, són escadussers i presenten contrapartides (el turc va fer un canvi d'alfabet reeixit, ens diu l'autor, però hi continua havent llengües oprimides a Turquia). A cremallengua, doncs, sense ser una obra desesperançada (apunta nítidament cap a la sortida política de la sobirania plena en el cas del català), retrata sobretot espais lingüístics de dubtosa viabilitat des d'un sentiment agònic i amb un cert sentit kafkià d'estranyesa davant la realitat. No és en va que Lluís dedica un dels textos de l'obra a parlar d'una novel·la de l'autor hongarès F. Karinthy que narra la història d'un lingüista poliglot que aterra en una ciutat desconeguda on troba una llengua que definitivament, angoixat, no pot comprendre. Per acabar: les anècdotes lingüístiques fan la lectura del text de Lluís molt atractiva. Sabíeu que en certs països musulmans si el marit pronuncia la paraula divorci (talaaq) tres vegades, el divorci es considera consumat? Sabíeu que hi ha un restaurant a l'Índia que ofereix descomptes als clients que parlen la llengua marathi, una de les vint-i-tres llengües oificials del país? Sabíeu que la tradició diu que la Verge, quan es va aparèixer a Bernadeta Sobirós a Lorda, va parlar en occità (fet que no ha servit gaire per fer augmentar el prestigi d'aquesta llengua a França)? Sabíeu que la llengua ameríndia yana té un dialecte masculí i un de femení? Us desitjo una bona lectura de l'obra de Lluís si no l'heu llegit encara. El text ens ho posa fàcil.

[713] Des de l'agonia lingüística (1)

Acabo de llegir A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena Edicions, setembre de 2011), obra de l'escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís que aplega articles que ha anat publicant aquest darrers mesos al setmanari Presència, articles que ofereix al lector amb una ordenació que va des de temes remots (origen del llenguatge, inici de l'escriptura, mites, prejudicis o anècdotes reculats a l'entorn de les llengües) fins a temes relacionats amb la realitat més immediata. Es tracta d'uns articles indubtablement amens, en què la idea generadora de cada escrit es desenvolupa amb les dosis oportunes d'alguns ingredients d'èxit: el breu apunt erudit, l'anècdota curiosa, la nota d'humor, el retall autobiogràfic, i l'engrut que tot ho lliga: una prosa madura i suggestiva que no es priva del joc, quan cal, a la Queneau (llegiu “De l'Aleph a la A, però com si no hi fossin”, text sense la lletra a). El text de Lluís, que es presenta com un elogi de la diversitat lingüística, ens convida des del títol a no demorar les accions per preservar la diversitat, a intervenir-hi a corre-cuita, a cremadent, amb actituds personals ("Els immigrants heroics”, “Els taxistes de Barcelona”) i amb fermesa política. L'obra de Lluís és un clam fet des de l'agonia. El text d'algú que viu els darrers moments de la seva varietat lingüística, el català septentrional, que ha estat liquidat per la política lingüicida implacable de l'Estat francès (Lluís es posiciona reiteradament contra aquesta política al text: vegeu, per exemple “Vida i mort d'alguns dialectes”). A cremallengua és el text de qui no sent pas gens remotes les impressionants llistes de darrers parlants de llengües ja mortes del món, que l'autor ens ofereix en un dels textos (p. 130). L'escriptura des de la vivència de l'agonia lingüística aporta una càrrega enorme d'autenticitat a A cremallengua. No puc deixar de veure Lluís com l'Ovidi que ell mateix retrata en un dels escrits (“La infinita tristesa d'Ovidi”), enviat a un duríssim exili per August. Un exili en el qual allò més dur per a l'escriptor clàssic, segons va relatar ell mateix amb desesperació, era no poder parlar el llatí, la seva llengua, amb ningú. A cremallengua ens parla de llengües ignotes, de llengües i mots fantasma, de varietats i formes insòlites, de manifestacions lingüístiques de nul·la, molt dubtosa o excepcional viabilitat. Manifestacions a la corda fluixa que prenen tot el sentit des d'una viva consciència de l'extinció.

[712] Avaluar la llengua oral

Fa uns dies que s'ha publicat l'informe L'avaluació de les habilitats d'expressió oral en català: tendències i evolució (IEC, Xarxa CRUSCAT, 2011). Es tracta d'un estudi fet per diversos observadors (L. Comajoan, E. Gomáriz, N. Nogué, amb cloenda de N. Figueras i edició de F. X. Vila) sobre les proves de llengua oral de llengua catalana de diverses entitats de referència al llarg d'aquests darrers anys. Es tracta del SEDEC, del Servei d'Immersió i Ús de la Llengua (SIUL), del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu (CS), de la Generalitat de Catalunya i de les Escoles Oficials d'Idiomes. L'objecte d'anàlisi de l'informe és heterogeni i no comparable, ja que els públics a què s'adrecen aquestes proves són infants, adolescents o adults, segons els casos, i, a més, es tracta de proves de nivells diversos (en el cas de la Generalitat, per exemple, es pren com a objecte d'anàlisi el nivell de suficiència, en les versions de 1981 i de 2001). L'objectiu de l'informe és detectar canvis de tendència generals en el tractament de l'avaluació de la llengua oral, el parent pobre de les destreses lingüístiques. La possibilitat de detectar l'evolució i les noves tendències hi és, evidentment, perquè s'analitzen els canvis experimentats en l'avaluació de l'oral des dels anys vuitanta fins ara. L'estudi constata que globalment hi ha hagut millores notables en l'avaluació de l'oral en aquest temps, però insisteix també en la importància de continuar investigant i aplicant la recerca en l'àmbit de l'avaluació a fi d'aconseguir tenir eines vàlides (que respectin el constructe o allò que es vol avaluar) i fiables (precises i estables). Eines allunyades de la pura intuïció i en què es justifiquin i es documentin rigorosament totes les opcions preses; eines que es despleguin en totes les especificacions i protocols necessaris. Algunes de les conclusions de l'informe són: 1) l'avaluació de l'oral ha guanyat presència i pes en en els exàmens (hi ha més activitats de llengua oral i aquesta té un percentatge més alt); 2) l'avaluació de l'oral s'ha anat adaptant (encara ho fa) al MECR; 3) s'ha eixamplat el concepte de competència oral: s'ha anat deslligant progressivament dels aspectes més purament formals i s'ha aproximat més als més comunicatius; 3) les tasques de les proves han anat guanyant en contextualització; 4) el component interactiu entre iguals té ara més pes en les tasques d'avaluació oral, que han anat deixant de ser monologades o basades en diàlegs unidireccionals examinador-examinat; 6) s'ha anat tendint a avaluar en positiu el que l'examinand sap fer més que allò que no sap fer (amb els anacrònics descomptes de punts pel que ha fet malament); 7) s'ha guanyat en versemblança en les tasques. Sense cap dubte aquest informe obre la porta a altres, que han d'analitzar objectes més comparables i no tan sols pel que fa als instruments finals d'avaluació, allò més visible, sinó en tot allò que forma part del sistema global d'avaluació (criteris per a l'establiment del constructe, protocols per als avaluadors, especificacions de les proves, unificació de criteris dels correctors, etc.). No resta sinó esperar que les retallades no incideixin en la millora dels sistemes avaluatius. I que l'avaluació de la llengua oral en català continuï fent via amb criteris de qualitat.

[711] Emergència professional

L'Atlàntida ufanosa que hem petjat aquests darrers anys cada dia amb menys esperança s'ensorra als nostres peus. El sistema que coneixíem se'n va per portes. No pot resistir més temps ni la salvatge endogàmia; ni el blindatge tenaç de la incompetència; ni els abusos dels poders; ni la protecció a ultrança de qualsevol signe d'ineficiència com a garantia d'inalterabilitat de la imprescindible inèrcia; ni la persecució implacable del més petit embrió impertinent d'innovació; ni el consentiment de la indefinible barra d'aquells que mai no han aportat ni aportaran res a la millora contínua de res; ni el manteniment a tort i a dret dels status quo; ni tampoc els pirotècnics gestos 2.0 esdevinguts tristament acomodaticis. Tot un continent d'autoproclamada excel·lència s'ensorra visiblement als nostres peus. Només aquesta ensulsiada, una veritable hora zero, ens pot rescabalar de l'incalculable deute moral contret. La resposta professional a l'esfondrament, amb tot, fa molt de temps que s'articula, a redós, sobretot, de les eines del moment. Fa anys que emergeixen aquí i allà, tímidament però fermament, illots per a la regeneració en tots els àmbits de la vida social. És moment d'emergències i de formes noves i radicalment diferents de residència professional. Deixeu-me passar del general al concret i posar l'exemple d'un d'aquests illots, que correspon precisament a l'àmbit de reflexió d'aquest bloc: l'aprenentatge de llengües. Uns amics van decidir fa mesos obrir un espai a la xarxa per a l'aprenentatge de l'anglès (Ejercicio de inglés), amb ambició i un esforç tenaç, sense barreres mentals ni limitacions territorials, amb visió de mercat i capacitat de trobar el que tradicionalment s'anomena un nínxol. Aquests amics em van obrir les portes, aleshores, a publicar-hi, de tant en tant, un escrit de reflexió sobre l'aprenentatge de llengües. Hi he escrit fins ara una vintena de textos senzills (la majoria dels quals també han aparegut en català a Aprendre llengües) i he sentit que donava gust treballar en aquell indefinible espai contemporani. Aquest illot i mil altres a la xarxa (llocs, espais col·laboratius, persones a punt de donar un cop de mà, individus que creuen en la solidaritat, el sharisme i la millora radical del sistema) són ja els espais lliures des d'on s'exerceixen i s'exerciran les professions emergents. Les minúscules terres fermes des d'on es veurà nítidament com tot un continent s'enfonsa.

[710] Contra el professorat de llengua

No sé si sempre tenim prou present que el professorat de llengua avui dia té una enorme responsabilitat en l'ensenyament de llengües dels seus alumnes. Cal que sigui més que mai un veritable professor de llengües. No n'hi ha prou que ensenyi la llengua que volen o han d'aprendre els alumnes. Té algunes noves responsabilitats ja indefugibles. Una de les més importants, òbvies, és que ha de posar la seva activitat docent en relació amb les llengües del territori on ensenya. No és acceptable l'actitud d'un hipotètic professor de rus a Tarragona que a l'aula traduís sistemàticament a l'espanyol el lèxic difícil als seus alumnes, amb frases en rus o en espanyol com “Com ho diríeu això en espanyol?”, ignorant olímpicament que es troba en un territori amb una llengua històrica que tenen com a pròpia els seus estudiants. El professorat té la responsabilitat de contribuir a fer veure, a preservar i en certa manera a ensenyar la llengua del país mentre ensenya la llengua que ha d'ensenyar. El professorat de llengua estrangera pot ser un poderós agent difusor del respecte per les llengües del territori. O tot el contrari. No crec que sigui acceptable la seva ignorància en aquesta qüestió; crec, senzillament, que l'inhabilita com a ensenyant de llengua. El professorat de llengua, d'altra banda, té un paper a fer molt important en la promoció del multilingüisme. Mai no he entès que la primera activitat dels professors de llengua a totes les aules no consistís a conèixer amb detall quantes i quines llengües se saben al grup (la riquesa sol ser enorme). No tant com un exercici de coneixement dels membres de la classe, o orientat a satisfer la curiositat del professor, sinó com un exercici imprescindible per saber quin és l'espai on ha de fer arrelar el seu ensenyament de la llengua. No és igual sembrar llavors en una terra calcària que en una terra argilosa. No voler-ho saber és una irresponsabilitat flagrant. No entenc el professor de llengua que acaba el curs havent ensenyat llengua però sense haver après llengües de l'aula i sense haver-les tingut en compte activament en ensenyar. D'altra banda, el professor de llengua que ha esdevingut ja professor de llengües és aquell que és capaç de parlar dels fenòmens lingüístics amb una perspectiva àmplia, amb un coneixement dilatat i explícit de com es concreten aquests fenòmens a les diverses llengües humanes i amb capacitat de fer veure a l'alumnat, en la mesura justa, aquesta diversitat i el seu valor. El professor de llengua arriba a classe de llengua catalana i diu: “Avui parlarem del gènere en català. Hi ha paraules femenines i paraules masculines”. El professor de llengües arriba a la mateixa classe de llengua catalana i diu: “El català és una llengua que té gènere, fet que és menys comú del que sembla a les llengües del món, moltes de les quals no fan aquesta distinció gramatical (el turc, el finès, l'hongarès o l'anglès, per exemple). El català distingeix entre masculí i femení, mentre que altres llengües presenten un gènere neutre (el llatí, per exemple)." Necessitem, doncs, urgentment, més professors de llengües.

[709] Més sobre vocabulari

Hem parlat a diversos apunts d'Aprendre llengües de senzilles estratègies relacionades amb l'aprenentatge del vocabulari. Ens aturem avui breument en dos aspectes puntuals més. Parlem de com pot gestionar l'aprenent l'escassetat de vocabulari i del fet que li cal aprendre les paraules com a entitats no aïllades. En primer lloc, l'aprenent d'idiomes ha de saber que amb un nombre relativament reduït de paraules pot sobreviure en moltes situacions de comunicació quotidiana. El vocabulari que es repeteix més arreu, en tota mena de textos, és el que integren, entre altres, les paraules anomenades gramaticals (articles, preposicions, conjuncions, etc.), que constitueixen llistes tancades d'elements que, lògicament, ha de conèixer bé. D'altra banda, la tendència natural a l'estudi exhaustiu del lèxic pot comportar inconvenients a l'aprenent. Un bon objectiu és que es pregunti quin és el vocabulari que necessita realment per a un determinat propòsit de comunicació i que s'apropi a dominar-lo, sense excessos. Una estratègia fonamental relacionada amb la gestió de l'escassetat de recursos lèxics amb què ha de conviure qui aprèn llengües és dominar a la perfecció els recursos lingüístics relacionats amb l'acció de la paràfrasi, aquest gir verbal que ens ajuda a fer entendre a l'interlocutor la paraula o l'expressió que no sabem produir. La paràfrasi respon a unes fórmules i té un vocabulari bàsic associat que cal poder controlar a la perfecció si ens volem fer comprensibles des de l'escassetat de recursos lèxics: s'han de saber formular adequadament, per exemple, definicions en la lengua que aprenem, o s'ha de saber utilitzar un llenguatge aproximatiu per apropar-nos al màxim a explicar el que no podem anomenar directament. El segon aspecte que ens pot ajudar a optimitzar l'aprenentatge del vocabulari és saber veure les paraules que aprenem com unitats no individuals, no aïllades. Les paraules prenen el sentit en l'acció, en l'ús, i aprendre-les de memòria sense un context sol conduir, a la pràctica, a disfuncions verbals greus. És molt recomanable aprendre el vocabulari recordant petites seqüències de llengua, frases en què la paraula funciona realment en l'idioma. És també aconsellable identificar i recordar les col·locacions més freqüents de les paraules que aprenem, és a dir, aquelles paraules amb què la paraula que aprenem sol presentar-se solidàriament en l'ús. Internet ens ajuda molt en aquest aspecte: n'hi ha prou d'introduir en un cercador, entre cometes, la col·locació sobre la qual tenim dubtes. A partir dels resultats veurem si es tracta de formes que solen i poden funcionar juntes o no. [Aquest apunt també es publicarà a Ejercicio de inglés.]

[708] Gramàtica pràctica del català

Els autors de la Gramàtica pràctica del català han tingut la gentilesa d'acceptar la invitació de venir divendres a la UAB a presentar-nos la seva obra (Barcelona, Teide: 2011). Sense cap mena de dubte ens trobem davant una obra excepcional i destinada a l'èxit. Perquè el text de Llorenç Comajoan, Núria Bastons i Cristina Bernadó és ple de virtuts. En destaco algunes: 1) l'ajustament al ja inevitable Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa; 2) la limitació a uns determinats nivells del MECR, els inicials (A1-B2); 3) la concepció del text com una obra eminentment pràctica, propera a la cerca de solucions entenedores que desitgen els aprenents i amb l'exclusió deliberada de tot allò que correspon a l'estudi més aprofundit propi d'aprenents avançats o de lingüistes; 4) la voluntat pedagògica del text, la claredat del qual és molt remarcable (destaco les frases telegràfiques i despullades, essencials, de moltes explicacions: “Tots els noms tenen nombre. El nombre pot ser singular o plural. Les entrades del diccionari estan escrites en singular”, p. 21, o les excel·lents explicacions entre claudàtors per comentar el sentit dels exemples); 5) l'opció (sense excessos!) per presentar una llengua àmplia, real i viva, i de no escamotejar a l'aprenent la parla que troba al carrer, el llenguatge col·loquial; 6) la bona jerarquització de la informació (els “casos especials” són a lloc, a la distància adequada de les explicacions bàsiques); 7) el fet d'haver tingut en compte els autors referents de textos similars en altres llengües (hi veig les típiques grammar in use per nivells de l'anglès, per exemple); 8) el fet d'haver-se experimentat l'obra a centres com EOI o el CPNL; 9) el fet d'abandonar el text les explicacions tradicionals guiades per la voluntat de resoldre determinades dificultats d'aprenentatge pròpies de l'alumnat castellanoparlant. La Gramàtica pràctica del català organitza les vuitanta-set unitats de contingut i activitats de què consta a partir de les categories dels elements de la llengua (noms i adjectius, determinants, pronoms, verbs, adverbis, preposicions, conjuncions i connectors). Se m'acut que potser per a alguns aprenents poc tocats pel do de la llengua aquesta atomització del contingut gramatical hauria estat més comprensible sota una organització nocional més que no categorial (en lloc de “Conjuncions I, II, III”, es podria haver plantejat “Expressió de la causa I, II...”, “Expressió del temps I, II...”, etc.), barrejant completament els continguts relacionats amb cada categoria. Acabo: la virtut més definitiva de la Gramàtica pràctica del català és, des del meu punt de vista, que presenta una llengua desacomplexada, segura, que no es recrea a explicar els seus problemes ni les seves vacil·lacions irresoltes. Una llengua, per dir-ho en un mot, normal. Es pot demanar més?

[707] Paraules a la Galàxia Llibre

Aquest estiu vaig rebre via xarxes socials un missatge de la Mercè Masnou, conductora del programa Galàxia Llibre de Mataró Ràdio. Em comentava que seguia Aprendre llengües i em proposava una entrevista sobre com vivia jo la pertinença al mutant univers lletrat. Vaig dir-li que sí, naturalment. Pocs dies després enregistràvem la conversa, que es va emetre el dia 26 de setembre. Des d'aquí li agraeixo que pensés en mi i la felicito pel programa. Insereixo el podcast a Aprendre llengües per si a algun dels seguidors del bloc li plau escoltar-lo. Hi parlem d'aprenentatge de llengües, de la llengua dels universitaris, de serveis lingüístics, de la revolució 2.0... Aquí la deixo.

[706] Diversitat en crisi

La conjuntura de crisi que ens ha tocat viure ens està passant massa factures. N'hi ha que es veuen amb nitidesa i n'hi ha que no es veuen tant i que són absolutament nocives; sembren llavors d'un futur indesitjable. Parlem molt de les retallades en tots els àmbits. Ens aturem, naturalment, en alguns sectors crítics com la sanitat o l'educació i, en canvi, no sé si estem donant prou importància al creixement exponencial d'un pensament ja prou arrelat en general a l'Estat espanyol que consisteix a considerar natural retallar sistemàticament en diferències, diversitat, llengües. Les crítiques d'alguns sectors, aquests darrers dies, a l'acord entre el Departament de Cultura, Fedicine i el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya que ha de conduir a fer que es doblin vint-i-cinc pel·lícules de Hollywood al català al llarg de 2012 (superant l'exigu percentatge actual de cinema en català) ens fa adonar clarament d'aquesta qüestió. Diverses veus s'han pronunciat contra el fet que la Generalitat tingui la pensada d'aportar ara diners (1,4 milions d'euros) a distribuïdors per a doblatge i còpies. Imagineu-vos com augmentarà ara amb la crisi la ja minsa sensibilitat multilingüe a l'Estat, que s'omple tradicionalment la boca de la lengua común. Com augmentarà ara que no hi ha diners, diran alguns, per a floritures. Ni per a plurilinguos, com deia fa anys Gregorio Salvador al seu llibre-pamflet Lengua española y lenguas de España. Es brandarà la raó econòmica, implacable, per bandejar tot el que sigui considerat accessori, allunyat de l'indiscutible denominador comú. No ens cansarem de repetir-ho: la llengua comuna entre ciutadans no és mai purament una llengua. És més aviat un conjunt de destreses, de predisposicions, d'actituds cap a la llengua. Cap a les llengües i els seus parlants. Cap a la comprensió de l'altre, que és un fenomen lingüístic i molt més. Podem retallar els canapés d'una inauguració, sens dubte, però no podem permetre'ns retallar cap element del nostre paisatge divers. Altrament, la crisi ens passarà una factura que no podrem pagar en molts anys.

[705] Lingüística gràfica

Sempre m'han interessat els experiments que se situen als marges d'allò que és quotidià, que s'escapen del que un s'esperaria trobar. Hi ha un grapat de llibres convencionals de lingüística que n'expliquen la història o tracten els temes més destacats de la disciplina. No en coneixia cap, però, com Lingüística: una guía gráfica (2005 en anglès, 2006 en castellà, amb nova presentació de 2010 de Paidós, traducció de P. Hermida). Signen el text dos autors, el catedràtic de lingüística de la Universitat de Sussex R. L. Trask (especialista en lingüística històrica i en èuscar) i l'il·lustrador Bill Mayblin. L'obra és un passeig amb text i imatges pels temes, els episodis i els noms clau de la lingüística. Un producte que considero fenomenal perquè arribi a les aules (de llengua, de filosofia) on hi ha joves preuniversitaris. Amb senzillesa i solvència el text respon preguntes com què és el llenguatge, què són les llengües, què és la variació lingüística, quins són els orígens del llenguatge, quines són algunes actituds lingüístiques habituals, quines han estat les gramàtiques més destacades al llarg de la història, quins han estat i què han dit els lingüistes més rellevants de tots els temps, què és la planificació lingüística, què i quins són els trastorns lingüístics, entre altres. L'obra de Trask i Mayblin ofereix una bona visió panoràmica, d'una banda, i té la impagable virtut, d'altra banda, de desvetllar inquietuds intel·lectuals. És, sens dubte, una pista d'enlairament privilegiada per anar cap al coneixement aprofundit de qualsevol qüestió relacionada amb la matèria. La persuasió dels autors passa també per l'elecció d'exemples i anècdotes molt concrets que estimulen i satisfan la curiositat. Sabíeu que hi ha una classe de paraules en la llengua australiana djirbal que agrupa les que es relacionen amb el foc, el perill i les dones? Sabíeu que els antics grecs visualitzaven el futur al darrere i el passat al davant, a l'inrevés de nosaltres? Sabíeu que la llengua de signes de Nicaragua es va crear des de zero i es va estendre fa relativament poc temps? Sabíeu que si diem que alguna cosa és a l'esquena d'una altra en algunes llengües ens referim al darrere, mentre que en altres entenen al damunt, perquè operen sobre una metàfora diferent, basada en la imatge d'un animal quadrúpede? Recomano, sense dubtar-ho, aquesta obra situada en un marge incert i original on el plaer i la diversió no estan renyits amb el rigor i la qualitat.

[704] Llengües enemigues

Fa un mes i mig moria a Neuchâtel (Suïssa) l'escriptora hongaresa Agota Kristof, ben coneguda i traduïda a un gran nombre de llengües. Els amants de les biografies lingüístiques d'escriptors (les de Canetti, Manea i tants altres) tenim en la seva obra autobiogràfica un testimoni excel·lent del gènere, caracteritzat en aquesta ocasió per la cruesa típica de l'autora. Em refereixo a la colpidora novel·leta L'analfabeta, de 2004 (traduïda al català per Laertes el 2005, a cura de M. Solé). És fascinant el relat sense concessions de la duríssima lluita de l'autora amb un context hostil (pobresa, desplaçament, internament, exili) que inclou també, inevitablement, l'experiència amb les llengües. El seu idioma matern va ser l'hongarès (“Jo ni tan sols m'imaginava que pogués existir una altra llengua”) i ja de ben petita, al seu poble, Agota visualitzava la llengua dels gitanos que també hi vivien com una llengua que no podia ser res més que un invent (“jo pensava que no es tractava d'una llengua de debò i que no era sinó una llengua inventada que només parlaven entre ells”). El trasllat a viure a la zona fronterera d'Hongria amb Alemanya la va abocar, de petita, al contacte amb el que ella anomena una primera llengua enemiga, l'alemany, en la qual veia la traça de l'ocupació militar austríaca del seu país, la llengua de l'invasor. L'ocupació russa d'Hongria, al cap de molt poc, la va posar en contacte amb una altra llengua enemiga, el rus. Impressiona (i recorda contextos ben propers) la descripció que fa Kristof de la nova conjuntura del seu país: “el rus passà a ser llengua obligatòria a les escoles i les altres llengües estrangeres estaven prohibides”. La situació, segons l'autora, és la d'uns mestres obligats a aprendre rus que no en saben ni volen tampoc ensenyar-lo i la d'uns alumnes que ni saben rus ni volen aprendre'l. Un autèntic “sabotatge intel·lectual nacional”. L'any 1956 Kristof es va exiliar cap a Suïssa i va topar amb la llengua francesa, que desconeixia completament, amb la qual va lluitar acarnissadament i de la qual no dubta a afirmar a la novel·la que “és també una llengua enemiga”, pel combat que li va representar aprendre-la i perquè sent que “està eliminant la meva llengua materna”. És colpidora la incomunicació que l'autora viu a Suïssa, en una experiència d'exili que qualifica de desert, i el seu lent aprenentatge del francès: “Cinc anys després de l'arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em converteixo en una analfabeta. Jo que als quatre anys ja sabia llegir”. Els anys següents de la seva vida, fins a la mort, són els de l'aprenentatge i la no gens fàcil professionalització literària en francès. L'analfabeta és una història que cal llegir per entendre com es pot viure l'hostilitat lingüística. Ens agrada veure i viure l'aprenentatge de les llengües, sens dubte, com una suma d'experiència enriquidora cap al creixement progressiu de la nostra competència plurilingüe. Quan la vida és plena de signes d'estranyesa i d'agressió, amb tot, el signe lingüístic pot ser percebut com un nou motiu d'estranyesa i d'agressió. Aquesta és la biografia lingüística d'Agota Kristof, la vivència (fins i tot costa escriure-ho) d'una enemistat lingüística.

[703] Únics en el llenguatge

Llegeixo, com si fos una addicció, el darrer Tuson, Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (Badalona: Ara Llibres, setembre de 2011). L'obra és una mirada polièdrica i entusiasta cap al fenomen del llenguatge, allò que ens fa únics, singulars, humans (som sapiens perquè som loquens). El text de Tuson s'articula en quinze lliçons (en el bon sentit de la paraula segons l'autor, però indubtablement també en l'altre!) agrupades en tres parts. L'obra progressa per tota mena de consideracions sobre la naturalesa del llenguatge, la comunicació, el llenguatge i el coneixement, la relació entre humans i animals, l'origen del llenguatge, les unitats del llenguatge i la seva combinació... i té la punta en els darrers capítols, els que l'autor dedica a “llenguatge, cultura i societat”, que focalitzen en l'escriptura, la llengua i la literatura, els prejudicis lingüístics, la vida i la mort de les llengües i la responsabilitat lingüística. La perceptible mirada ètica de l'autor damunt el llenguatge i les llengües, latent al llarg de tota l'obra (en un passatge entre parèntesis que sembla sortir-li de l'ànima Tuson diu: “l'odi, mai”), acaba esclatant al magnífic darrer capítol sobre la responsabilitat lingüística. La responsabilitat lingüística exigeix, segons Tuson, el rebuig de les impostures lingüístiques, l'oposició frontal a la destrucció de les llengües i l'actitud de fer créixer les llengües en l'àmbit personal. Tot un pla d'acció per als humans, els dipositaris únics del llenguatge. Si el què de Tuson ens agrada, hem de considerar el seu com, el seu estil, un autèntic referent en el camp de la divulgació científica en català. Tuson sedueix amb les lentes aproximacions cap als seus focus d'interès, amb les delicioses fabulacions que conté la seva prosa (llegiu l'explicació que fa de la visió del món que tenen les formigues, p. 48), amb el fenomenal treball que fa amb la metàfora (no us perdeu la correlació brillant que es treu del magí, entre el collaret de petxines trobat a Sud-Àfrica fa 80.000 anys i l'enfilall constructiu que és la llengua, que ja devia/podia parlar qui duia o qui va fer aquell collaret). La prosa de Tuson desmitifica amb naturalitat i explica amb un llenguatge d'aparença deliberadament col·loquial els conceptes més difícils. I no perd mai un extraordinari sentit de l'humor molt i molt fi: els nostres òrgans de la parla són descrits com uns “òrgans pluriempleats”, p. 106; les estructures agramaticals com unes “malifetes verbals”, p. 132; l'evolució de l'escriptura és deguda a “uns escrivans ben espavilats, enderiats per trobar un sistema més senzill”, p.145. Recomano Quinze lliçons sobre el llenguatge, compendi dels temes més cars a Jesús Tuson revisitats ara, des de la seva jubilació universitària, en el context d'una reflexió àmplia sobre el llenguatge. Una reflexió que ens aporta coneixement i que ens fa, de manera punyent i indefugible, responsables únics del llenguatge.

[702] Aprendré els pronoms febles per tu

Aquests dies la cançó dels Catarres sobre la xoni de Castefa, que ha sonat tot l’estiu, s’ha popularitzat moltíssim. Els comentaris públics de Jordi Pujol sobre la qüestió, defensant una Catalunya no dividida, l’han fet conèixer als que encara no en tenien notícia. Ahir sentia una de les rèpliques del noi xoni (o quillo) que, ai las, s’enamora d’una Montserrat com una casa i està disposat a fer tota mena de sacrificis per ella, fins i tot aprendre els pronoms febles. No sé si el país s’esquerda o no, suposo que és ple de petites fissures que, per sort, no van a més. Ara que comença el curs escolar (i universitari), hi ha una fissura que tots plegats hauríem de provar de tapar. Xonis (i no tant) veuran entrar a les aules mestres i professors. Com a mínim uns de molt determinats, els de llengua catalana, tindran la feblesa cíclica i clítica d’ensenyar els pronoms febles. Xonis (i no tant), sispli i porfa, apreneu d'una vegada els pronoms febles. Feu-ho per ells.

[701] Paisatge posttecnològic

Dèiem que la revolució que empeny la tecnologia en l'àmbit de l'ensenyament-aprenentatge de llengües és absoluta. Que d'aquí a pocs anys ja no reconeixerem res del passat, ni ens hi identificarem. Deixo la visió en un microconte: “Al carrer 21 duien unes llarguíssimes penjarelles de corall vermell a les orelles que els dificultaven la marxa. Al 27 tots anaven amb una camisa aparentment encongida (es tallaven en sec damunt mateix dels mugrons). Va respirar tranquil quan va veure que al carrer 31 homes i dones portaven, com ell, el que haurien pogut ser uns pantalons de camals acampanats. De seguida es va adonar, però, que no s’hi hauria pogut confondre, perquè la roba d’ells tenia sempre una peculiar aparença granelluda de rèptil antediluvià. Al 33 els homes calçaven una mena de sabates de vidre (que li evocaven encara, com si es tractés d'un remot bàlsam, el record d'algun obscur conte infantil) i portaven una arengada de plàstic penjada a la parpella esquerra. Més enlla del 36 els referents minvaven vertiginosament. Al 39 tothom vestia una roba de color carn ajustada al cos estampada d'ulls que apareixien aquí i allà (es va haver de palpar la cara per tenir la certesa que els tenia a lloc). Va ser al 42 que tots duien unes estranyes casaques de cinc mànigues, totes plenes; al 43 que homes i dones exhibien una superfície ovalada de cera tova, una blanca taula rasa, com a únic rostre sense caràcter, i al 45 que ja no va saber veure res que li suggerís la vida tal com ell l’havia conegut.”

[700] Pragmatisme

Dansant sota la pluja

Com més va més decisius trobo els nous professionals pragmàtics. La revolució que empeny la tecnologia en l'àmbit de l'ensenyament-aprenentatge de llengües és absoluta, vertiginosa. D'aquí a pocs anys ja no reconeixerem res del passat, ni ens hi identificarem. Sentirem el mateix odi per les formes d'aprendre encara actuals que el que ara sentim per les formes ràncies de quaranta anys enrere. El nombre de recursos i eines que dia a dia van precipitant el canvi en l'aprenentatge és sensacional i les possibilitats dels docents de conèixer-les prou i aplicar-les amb èxit són, naturalment, limitades i estan condicionades per mil constrenyiments. El que ens cau al damunt és una mena de pluja torrencial que fa uns quants anys que dura i dura i ja no pararà. Una pluja torrencial que ha de transformar el nostre paisatge, que ha d'afaiçonar d'una manera completament nova el territori on hem tingut els peus clavats durant mil anys. Si les actituds d'obertura, receptivitat i observació permanent del que es mou al nostre voltant i alhora l'intercanvi constant de coneixement amb els col·legues (alumnes-mestres: persones) són absolutament clau, també ho és la decisió d'experimentar amb possibilitats d'èxit. No podem dur en massa els nostres aprenents a territoris ignots, a paisatges d'aprenentatge que són massa enllà encara de les seves expectatives d'aprenentatge, o per arribar als quals hi ha algunes escletxes reals que no podem passar per alt (econòmiques, per exemple: no podem pressuposar que tots els nostres alumnes tenen un iPad). Crec que el pragmatisme del docent és ara fonamental. Conèixer i fer conèixer (compartir coneixement) tot allò que apunta cap a la transformació és important. Però encara més sembrar a l'aula les llavors del canvi que tenim unes certes garanties que poden germinar. Aquest és el punt just per anar avançant gradualment, amb professionalitat, cap a un territori en què res ja no s'assemblarà a res.

[699] Provisionalitat

Avui comentàvem amb una companya vicissituds laborals del professorat de llengües. Més que mai, per la crisi, el col·lectiu es troba exposat al contracte temporal, a la incertesa professional, al canvi de feines. Em permeto deixar avui a Aprendre llengües una expansió literària, un microconte que vaig escriure fa temps sobre la provisionalitat. És aquest: "Algú s'hauria d’haver adonat que Hugo Stern, l’encarregat d’estampar el segell del Departament als documents oficials, necessitava una taula. Repenjar a peu dret els fulls a les parets, plenes de grumolls d’estuc, no podia ser una alternativa. Com no ho era fer servir un raconet de la taula dels companys i generar a cada cop de canell un molestós terratrèmol; ni fer l’acció damunt el camal dels pantalons, on els errors es pagaven amb una marca inesborrable a la zona de la cuixa (“Departament de Sanitat”). Un bon dia, Hugo Stern se’n va cansar i es va muntar una taula improvisada amb dues fustes i la post d’una porta inservible que jeia abandonada en un racó del soterrani. Tot i que el Gabinet d’Imatge Corporativa no va trigar a fer-li saber que el seu era un moble il·legal, Hugo Stern no en va fer cas i, amb el pas dels dies, s’hi va començar a acostumar. Hi escampava papers; hi posava els peus quan no hi havia administrats a les dependències; hi feia una becaina, plegat de braços, després de dinar; en treia la pols amb tota cura i, naturalment, hi descarregava el segell del Departament damunt muntanyes d’impresos. Quan, al cap d’uns mesos, ja se n’havia ensenyorit, uns homes uniformats se li van presentar amb l’ordre d’endur-se la taula. I Hugo Stern, que havia acabat oblidant que aquell era un moble provisional, plorava amargament i l’agafava ben fort perquè no se l’hi enduguessin. Igual que un home aferrant-se a una vida."

[698] Obertura intercultural

El Servei de Llengües de la UAB ha llançat una eina que pretén sensibilitzar de manera lúdica de la necessitat de tenir un bon nivell de competència intercultural. L’eina s’ha finançat amb el suport dels ajuts NORMA i hi ha treballat l’equip GREIP de la UAB (consulteu els crèdits del producte) amb la coordinació de la Unitat de Formació i Autoaprenentatge del Servei. Es tracta del Test d’Obertura Intercultural (TOI). L’eina es presenta sota la forma d’un qüestionari que situa l’usuari davant una colla de preguntes relacionades amb alguns dels temes clàssics de la competència intercultural. L’usuari s’ha d’anar posant en la pell de diverses persones (vet aquí un dels aspectes clau de la competència intercultural) i respondre sobre la seva actuació en diverses situacions i contextos diferents del de partida. El qüestionari no té unes respostes correctes davant altres que no ho són, sinó que presenta una gradació de possibilitats de valoració segons uns criteris d’adequació al que s’entén per competència intercultural. Al final del test (vint preguntes), el TOI situa la persona en un de tres nivells i dóna un retorn a l’usuari en forma d'un senzill consell que li permet avançar en el desenvolupament de la seva competència intercultural. L’eina és d’accés lliure a la xarxa i pot ser útil a tothom (qui no està a punt de desplaçar-se, físicament o virtualment?; qui no ha de canviar de context cultural o lingüístic a cada moment?), especialment a estudiants universitaris, autòctons o nouvinguts. El TOI és un recurs útil, igualment, a les classes de llengua. El producte es presenta en diverses llengües, entre les quals vull destacar el gallec, el basc i l’aranès. Quants catalans faran el test en aranès, per posar a prova la seva competència intercultural?

[697] Enciclopèdia de les llengües

Fa uns dies en una llibreria a Florència vaig ensopegar amb un volum extens que em va cridar l'atenció, Dizionario enciclopedico delle lingue dell'uomo (Milà: Mondadori, 2007). Es tracta d'una traducció a l'italià d'un text ja clàssic, Les langages de l'humanité, de Michel Malherbe (de 1995, amb una edició anterior, de 1983, que no contenia, encara, tota la segona part). La primera reacció avui dia davant una obra enciclopèdica és fer-se enrere, ara que ja no sabem què fer de les enciclopèdies en paper que encara emmagatzemem a casa. Molta informació sobre les llengües del món és a la xarxa i es pot consultar, per exemple, des de portals ben diversos com el de l'Ethnologue, que ens hi menen en un moment. Després de fullejar el volum, amb tot, i de rumiar les raons editorials per llançar en italià una obra d'aquestes característiques, em vaig decidir a comprar-la. Allò que justifica editar un text de mena enciclopèdica en paper no és tant que l'obra contingui informacions, que tingui un valor de revelació de dades, com que tingui una originalitat, una singularitat, que respongui a una manipulació específica i irrepetible d'unes dades. Michel Malherbe (1930) és un autor singular: enginyer i persona que ha exercit càrrecs de responsabilitat política a França, les seves ocupacions l'han dut a viatjar a més de 150 països i a descobrir la diversitat i el valor de les llengües, les cultures i les religions, a les quals ha dedicat diverses obres. La meitat del volum que comento és una curiosa selecció de vocabulari (entre 300 i 600 paraules bàsiques) de 171 llengües del món, amb una breu descripció de cadascuna de les llengües escollides. El considero un material interessant per als ensenyants que afronten amb tota mena d'eines, sovint poc globals, la gamma àmplia de procedències geogràfiques que hi ha a les seves aules diverses. Tota la primera part del text conté també materials interessants per a la consulta: una introducció amb dades generals de les llengües del món; una secció amb una presentació contrastiva d'aspectes fonètics, gramaticals, de vocabulari, d'escriptura, que poden ser molt útils als ensenyants de llengua actuals, que entren a classe de llengua amb una visió que transcendeix les llengües concretes que ensenyen (explicar el gènere o el nombre o la negació o l'ordre dels mots, per exemple, en català o en qualsevol altra llengua ja hauria de ser sempre un exercici de contrast, amb altres concrecions dels fenòmens indicats a la ment i a la vista). El text s'endinsa també en els grans grups de llengües, amb explicacions sintètiques de moltes, i aporta informacions curioses i personalíssimes, gairebé diríem atzaroses, relacionades amb l'etimologia (noms de monedes, dels pobles i les seves llengües, dels dies de la setmana en diverses llengües, de plantes i animals, sistemes de designació personal en diverses llengües, claus per entendre els noms de països del món...). S'endevina en aquesta part el viatger curiós que prova d'entendre i explicar les realitats que va coneixent. La part final del text, sobre llengua i societat, té també interès (catàleg de les llengües extingides i enigmes d'algunes llengües), però presenta alguns punts dubtosos com una “graduatoria in base alla difficoltà” de les llengües, que l'autor indica que és una “valutazione assolutamente personale”, on es descriuen els punts de dificultat de diverses llengües. O la darrera secció, “le lingue e il nostro futuro” no s'ha actualitzat i a estones parla més aviat del nostre passat immediat que del futur de les llengües.