[845] El web social a classe de llengua

Llegeixo amb satisfacció Le web 2.0 en classe de langue: Une réflexion théorique et des activités pratiques pour faire le point, de Christian Ollivier i Laurent Pruen (Paris, 2011). Fa uns quants anys moltes de les persones interessades en la tecnologia i l'aprenentatge de llengües ens vam enlluernar amb les noves eines o aplicacions de l'anomenat des de l'any 2004 web 2.0 (etiqueta que no ha acabat de desaparèixer malgrat la ràpida substitució de denominacions a la xarxa). Era un enlluernament lògic, perquè aquelles eines ens obrien la imaginació a tot un món de possibilitats dins l'aula de llengua, que sempre hem vist com un espai sense límits. L'atracció per les eines en si mateixes va anar acompayada, com no podia ser altrament, per la reflexió general sobre allò subjacent que canviava a la xarxa i que permetia l'aparició d'aquelles noves eines. I va anar acompanyada, també, d'una necessària reflexió sobre l'aplicació didàctica de les noves aplicacions, sense la qual eren poc més que pirotècnia llançada sense ordre ni concert. Le web 2.0 en classe de langue refà la reflexió sobre l'aprenentatge amb el web social que, poc o molt, hem hagut de fer aquests darrers anys, des dels blocs i a peu d'aula, sempre amb voluntat innovativa i l'objectiu final de trobar nous camins i facilitats a l'aprenentatge. L'obra ens ofereix un ventall d'eines interessants comentades (a la part final del text), ara que potser ja es comença a detectar un cert esgotament en l'aparició d'eines radicalment noves i sorprenents. Ens ofereix també una excel·lent anàlisi del fenomen del web 2.0 i de les seves potencialitats didàctiques. I, en tercer lloc, ens lliura un conjunt d'activitats pràctiques explicades i desenvolupades, de menes ben diverses, que ens permeten conduir l'alumnat amb garanties cap a espais del web social a aprendre llengües. Així doncs: eines, teoria, pràctiques amb sentit, els tres peus imprescindibles per actuar adequadament a l'aula de llengua integrant el web 2.0. Tot plegat, i aquest és un aspecte clau, dins una aposta metodològica per l'aproximació interaccional a l'aprenentatge de llengües. És a dir: entenent que hi ha un abisme entre les tasques pedagògiques i les tasques reals i que la xarxa és un lloc fenomenal no pas per simular situacions d'aprenentatge lingüístic, sinó per aprendre llengües en actes comunicatius de debò. 

[844] Llengües a la pissarra

Els lliuraments d’informació que fem als nostres estudiants s’han diversificat enormement. Cada vegada és més infreqüent, és clar, que els servim dossiers de paper, pràctica que resulta insostenible a les organitzacions i que és poc ecològica i comença a ser mal vista socialment. Com més va més habitual és que lliurem o disposem els nostres productes o materials docents en múltiples espais virtuals, dels quals hem parlat sovint a Aprendre llengües. Una de les formes de distribució de les explicacions per part del professor (amb col·laboració, si pot ser, de l'alumnat) és també la pissarra. Les pissarres digitals interactives han eixamplat notablement les possibilitats de mostrar en un plafó tot allò que volem ensenyar, amb un grau d’enriquiment elevadíssim (interactivitat, mitjans, connexió a la xarxa, etc.). Les PDI fan també que la informació deixi de vincular-se a un aquí i un ara (¿recordeu aquella terrible sensació de no arribar-hi quan el professor esborrava la pissarra i no ho havíeu copiat tot i la informació esdevenia irrecuperable?): els productes generats a la pissarra digital poden ser enviats perfectament a l’alumnat pel professorat un cop s’ha acabat la classe (o abans). Un fet cert, però, és que no a tots els centres hi ha les PDI, o que no tot el professorat té la formació per fer-les servir, i que a una bona part de les classes de llengua es continua utilitzant la pissarra tradicional. Ha canviat res en la pissarra tradicional? Aparentment no, però en realitat sí. S’estén com la pólvora la pràctica dels alumnes de fotografiar la pissarra plena d'explicacions amb els telèfons intel·ligents o les tauletes. L’efímer es va reduint, doncs, a l’aula de llengua. Crec que el professorat, lliuri com lliuri la informació, ha de fer un esforç per utilitzar bé des de l’angle comunicatiu els espais que fa servir. Si fa servir les pissarres, és bo que les seves notes siguin suficients i autoexplicatives, que no depenguin excessivament de la seva presència, que ocupin l'espai amb una lògica, un ordre, una coherència. Quan entrem en una aula la pissarra de la qual no ha estat esborrada entenem, de cop, un munt de coses essencials de la classe que ja s’ha esfumat.

[843] Trobada de francès llengua estrangera

He estat a la 7e Recontre de Français Langue Étrangère (FLE), organitzat per les Editions Maison des langues amb l'Institut Francès de Barcelona, que ha tingut lloc aquests darrers dies a la seu d'aquesta darrera entitat. Les comunitats d'ensenyants de llengües (professorat, institucions, món editorial) són espais amb unes dinàmiques pròpies, en les quals de tant en tant és interessant immergir-se, tot i no pertànyer al gremi concret, per conèixer línies de treball o de possible expansió de les llengües en qüestió i fins i tot per veure si algunes de les pràctiques arrelades en unes comunitats d'ensenyants poden ser exportables a altres llengües. He estat darrerament en alguna jornada de professorat d'espanyol, o d'anglès ja fa més temps, i crec que l'observació d'aquestes comunitats aporta experiència interessant als responsables de la formació en centres d'idiomes multilingües. La qualitat dels tallers a què he pogut assistir aquests dos dies ha estat elevada (reflexió sobre la pissarra interactiva, reflexió sobre l'autonomia i la interacció en l'àmbit de l'aprenentatge amb digitalitat: le numérique, en francès). Ha estat excel·lent, també, la conferència de Marion Tellier sobre el llenguatge no verbal, entès no pas en el sentit més tradicional amb què se sol tractar aquesta qüestió i que tants prestatges omple a les llibreries, sinó amb perspectives innovadores. M'ha semblat molt interessant la seva reflexió sobre els gestos coverbals (espontanis, inconscients), generats en coordinació i en bloc amb la paraula i el pensament. Per què produïm els gestos coverbals? Quina relació real (d'impacte, d'adaptació) tenen amb el nostre interlocutor? Tellier també ha parlat del gest a la classe de llengua des del punt de vista de l'ensenyant (quina és la gestualitat de l'ensenyant?) i de l'aprenent i ha fet referència, igualment, al tema més conegut de la gestualitat segons les cultures. La conferència de Tellier, fonamentada en una àmplia base de recerca i farcida d'exemples significatius presentats en vídeo (d'alumnes i fins d'algun personatge polític rellevant) ha estat veritablement apassionant. M'hauria agradat sentir-la a parlar, també, d'un aspecte que quedava fora del seu objectiu, l'avaluació del gest. Si bé és cert que la llengua oral des de fa uns anys ja s'ensenya, després de molt de temps de ser el parent pobre en l'ensenyament de la llengua, i que unànimement es reconeix que la gestualitat en forma part, no és gens evident que s'avaluï i, sobretot, que s'avaluï bé aquest aspecte crucial de tota producció oral.

[842] El silenci anacrònic

Avui vull escriure unes línies sobre la jornada de reflexió, que estableix la llei orgànica 5/1985. Veig aquesta imposició d'un determinat silenci un dia abans d'una contesa electoral com una romanalla del passat, com un ritual comunicatiu d'una altra època. Quan els emissors dels missatges  polítics eren pocs (els mitjans de comunicació tradicionals i els altaveus polítics), podia arribar a tenir algun sentit establir un període de vint-i-quatre hores de silenci respecte a algunes qüestions i deixar tranquils una estona els electors (la paternalista invitació a la reflexió, amb tot, ja era tremendament ofensiva i desafortunada). Ara que la comunicació no depèn d'un qui, un aquí i un ara tan restringits, tan escassos, una jornada d'un cert silenci és ridícula. És ridícula perquè els missatges electorats són a la xarxa, amb perennitat, en forma de tota mena de discursos i en tota mena de modalitats a l'abast de qui vulgui llegir-los, veure'ls o escoltar-los. És ridícula perquè els opinadors no són limitats (i, doncs, potencialment silenciables), sinó incomptables i descentralitzats, i les seves audiències són, a més, fetes de persones que opinen i volen fer-ho i de connexions que repliquen viralment les opinions d'una banda a l'altra sense cap voluntat restrictiva. Molts rituals comunicatius s'han de replantejar urgentment: no els podem perpetuar com si res no hagués canviat si no volem dissociar certes pràctiques socialment imparables d'unes lleis o disposicions que continuen ancorades en el passat.

[841] L'esborrany imperfecte

Un esborrany és un tempteig, una provatura, una aproximació, una sospita, una intuïció convertida en uns gargots, unes notes, potser uns paràgrafs incipients dins un text ple d'incertesa. Un esborrany és un text d'exploració, un diàleg amb un mateix que s'ha precipitat en un full, un enfilall de preguntes impertinents que encara cerquen resposta, pertinència. Un esborrany és literatura íntima, que no es pot posar a l'abast de cap mirada per poc que un preui la seva imatge. Un esborrany equival a estar en calçotets i a mig afaitar, és a dir, en pèssimes condicions de sortir al carrer a fer-se veure. L'esborrany suposadament escrit per la unitat central de delinqüència econòmica i fiscal del cos nacional de policia el contingut del qual ha esbombat fa pocs dies un diari nacionalista espanyol té la paradoxal característica de no haver-ho estat. El text que acusa de corrupció dos presidents de la Generalitat dies abans de les eleccions no s'ha captingut com una humil provatura, sinó com un text definitiu (d'aquesta arrogància se'n pot dir, si voleu, filtració). Perquè un text on tot ja ha estat reflexionat i pensat, un text on no queden vacil·lacions, on la imprecisió és tan precisa, un text amb una funció tan i tan concreta i calculada i un destinatari clar no pot ser ja un esborrany: és un text amb tots els ets i uts, un document que s'allunya radicalment de la categoria del tempteig. Li sobraria, amb tot, per ser-ho, la covardia de jugar a ser i no ser, de llançar la pedra i amagar la mà, de dir i no dir alhora. Li sobraria la desautorització inherent a allò que no té autor.

[840] Ludolingüística

La realitat quotidiana ens serveix avui sí demà també un cos de realitat que ve de gust repensar des de l'òptica de la llengua, des de la manera que tenim d'anomenar les coses, des d'una mirada lingüística lúdica i d'aprenentatge. Alguns dels fets que aquestes darreres setmanes ens colpeixen es relacionen amb la vida política a Catalunya. He dedicat alguns apunts breus del meu diccionari personal, en aquesta línia temàtica, a les paraules immund (fent referència a la immundícia periodística d'aquestes darreres hores), xantatge, allunyament, quimera (fent referència a les paraules reials de fa dies sobre el procés sobiranista), determinar, irresponsable, emancipació, espanyolitzar (a partir de les conegudes afirmacions del ministre d'educació espanyol sobre l'ensenyament dels nens i nenes catalans), victimisme, planeta (amb motiu de les paraules de l'empresari del sector editorial), il·lusió (fent referència al president de la Generalitat), auditar o sobirania. També he escrit les glosses sareb, conducta, escombraries i desnonar sobre diversos fets o pretextos relacionats amb la crisi. Espero que alguna entrada us interessi, us faci pensar, us faci caure en alguna curiositat lingüística o us provoqui un breu somriure.

[839] Falsificar-se a l'aula de llengua

Sempre m'han inquietat les converses i les pràctiques discursives dels qui aprenen llengües. D'una banda, la falsificació a què es veuen forçats els aprenents perquè, senzillament, no tenen una llengua prou matisada per dir la veritat, la seva veritat, el que voldrien dir sense haver-se de trair. En una conversa apurada dins l'aula, l'aprenent de llengües de nivells baixos que vol ser capaç de conversar amb una certa fluïdesa i no encallar-se és capaç de dir que té tres gossos a casa si no sap la paraula que designa la seva mascota (una tortuga, per exemple). I un cop l'aprenent ja ha dit que té tres gossos sense tenir-ne cap, el pendent cap a la realitat virtual és molt i molt pronunciat, l'entrada inconscient en la gramàtica de la fantasia, inevitable. Una altra font d'inquietud són els temes de conversa que es proposen a moltes aules, que reapareixen després a les tasques productives de molts exàmens encara amb més control. Solen ser temes que conviden a una certa polèmica, més encara en nivells més alts on la capacitat de defensar les idees i d'argumentar és objecte d'una valoració estricta. Són temes, però, dels quals l'aprenent que va escalant cursos ja està completament tip, perquè es repeteixen incessantment, any rere any, en progressar en l'aprenentatge. L'aprenent no pot debatre més d'una vegada a la vida sobre l'eutanàsia, la pena de mort, la mascota preferida, les energies renovables o l'addicció al treball, que acaben sent temes, a més, específics d'aquesta curiosa parcel·la de la vida, la classe de llengua. L'aprenent de llengües té un límit d'artificiositat, vol aprendre, sobretot, vivint. Es dóna la circumstància, a més, que els aprenents que a la pausa de les classes parlen de l'actualitat i debaten sobre temes candents (la situació política, les eleccions als EUA) amb implicació i alhora amb cortesia, vetllant per mantenir la cohesió de grup, quan retornen a l'aula es troben massa sovint que han de tornar a capbussar-se en polèmiques desubicades de manual (quina sorpesa els reserva la unitat 5 del llibre? Els accidents aeronàutics), en espais asèptics on de vegades el més important sembla evitar el conflicte, mantenir la bombolla artificial del grup inalterada. Si la formació és virtual, moltes de les converses de cotó fluix tenen lloc al grup de Facebook que ha engegat el formador, per exemple, mentre que els alumnes generen el seu grup de Facebook paral·lel per expressar-se. Hi ha molts professors i alumnes, naturalment, que assumeixen la realitat i el conflicte, que posen per davant la realitat i l'autenticitat a la generalitat, la repetició i l'asèpsia. Hi ha professors i alumnes que el dia que una onada de plats voladors extraterrestres envaeixi la terra amb finalitats perverses trobaran que no és pertinent engegar a l'aula un animadíssim debat sobre mascotes.

[838] El regne de la fal·làcia

La campanya a les eleccions catalanes torna a sembrar el discurs dels polítics de fal·làcies. A les fal·làcies, o arguments no vàlids, ens hi tenen ben acostumats els polítics que menteixen pel broc gros com si la gent fos idiota o menor (o menys que menor, perquè ara els nanos pugen molt espavilats). El discurs polític conté tota mena de fal·làcies aquests dies i m'agradaria aturar-me en un tipus freqüent. Davant el futur estat català, la fal·làcia més estesa és l'argumentum ad baculum (l'argument del bastó, l'argument de la força). L'amenaça, la coacció, no val, naturalment, per liquidar cap tesi; tampoc la tesi sobiranista que alguns partits polítics porten avui als programes. L'argumentum ad baculum és, en realitat, una concreció d'un altre tipus de fal·làcia, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a trobar en les conseqüències (impossibles de provar) la raó de pes per oposar-se a una tesi ("Catalunya no es pot independitzar perquè aquest fet comportaria una fractura en la convivència"). La tesi no queda pas afeblida per un argument basat en una conseqüència i inspirat barroerament pel bastó. Tocant-se i gairebé fonent-se amb aquests arguments del tot insatisfactoris hi ha també l'argumentum in terrorem, l'argument de la por ("Si Catalunya esdevé independent serà un estat tan pobre com Xipre", o mil altres variants). Ens trobem dins el grup d'arguments (fal·laços) que s'adrecen a les emocions, que proven de manipular els sentiments dels receptors més que no aportar raons vàlides. Aquests dies es parla també d'una altra fal·làcia, la que s'anomena de la cortina de fum o la fal·làcia de la distracció. Els partits no sobiranistes afirmen que la coalició nacionalista ha fet servir el sobiranisme com una cortina de fum perquè les seves retallades, amagades, no poguessin ser jutjades. Seria la mateixa tàctica que explica la pel·lícula Wag the Dog (La cortina de fum, 1997), de Barry Levinson, en què el president dels Estats Units d'Amèrica s'hauria inventat un conflicte poc abans de les eleccions per desviar l'atenció d'un escàndol que li hauria pogut fer perdre els comicis. El sobiranisme, però, no és avui cap fum distractor perquè té les arrels clavades profundament en una part important de la voluntat popular. Deixeu-me tornar, per acabar, a les conseqüències, el bastó i la por. Tanco l'apunt amb un vídeo recent de campanya del PP sobre allò que hauran de patir els que duguin un cognom castellà el dia després de la independència. No sé si riure o plorar.

  

[837] Escriure a internet

He aprofitat aquests darrers dies de calma per llegir una obra que intuïa fonamental i que ara ja puc afirmar que ho és. És el volum Escribir en internet: Guía para los nuevos medios y las redes sociales (Mario Tascón, dir., Fundación del Español Urgente; Galaxia Gutenberg SL, setembre de 2012). Es tracta d'un text extens, de cinc-centes pàgines, que ofereix per mitjà de la participació d'un elenc molt ampli d'especialistes, breus articles sobre tot allò que es relaciona amb l'ús de la llengua als nous mitjans i a les xarxes socials. El ventall de temes tractats és molt ampli i s'hi troba referència a tot allò que es pugui imaginar, sota una divisió general prou acceptable: ús quotidià i ús professional. Si voleu comentaris sobre gèneres, els trobareu (correu electrònic, missatgeria instantània, xarxes socials, Twitter, wikis, blocs); si busqueu reflexions generals sobre la comunicació a la xarxa, també (com hi escrivim, com hi llegim, quin estil hi és oportú, quin tipus de llenguatge hi escau i quin no). Si el que busqueu es relaciona amb l'arquitectura de la informació, la usabilitat, les metadades, la naturalesa de l'hipertext, els formats multimèdia, l'accessibilitat o els aspectes jurídics relacionats amb els textos a la xarxa, també. El que més m'ha impressionat del volum és que malgrat l'atomització del contingut (més de vuitanta textos signats per més de quaranta experts), el text avança amb una extraordinària cohesió i les previsibles reiteracions hi són mínimes. Tan sols alguns tòpics com la famosa lectura en F de Jakob Nielsen, autoritat mundial en l'àmbit de la usabilitat, o la brevetat dels textos, o la seva naturalesa hipertextual, són leitmotifs que van reapareixent aquí i allà de manera ben natural. Més enllà de la insòlita cohesió del text i de la seva excel·lent planificació, l'obra ens interpel·la a cada pas. Deixeu-me formular una qüestió fonamental que és a la base de l'obra: ¿per a qui escrivim, finalment, en els nous mitjans a la xarxa, per a persones (com abans) o per a les màquines (els cercadors, per exemple, que fan que el nostre text existeixi, o no)? Poden les exigències del mitjà condicionar tant i tant la nostra manera d'escriure? Hi perdem algun llençol en aquesta bugada frenètica que ens fa prendre unes opcions d'escriptura prioritzant, per exemple, la usabilitat, la recuperació de la informació, l'apunt telegràfic, unes determinades disposicions dels continguts que saben que el lector sempre està a punt de fugir del text? La reflexió està servida. Vull recordar que el text es refereix a la llengua espanyola i als nous mitjans i a les xarxes socials, però que les anàlisis són fàcilment extrapolables a la llengua catalana o altres llengües i també a altres àmbits i productes de la digitalitat. Un últim comentari abans de recomanar-vos que corregueu a comprar Escribir en internet si no el teniu encara: el text parla, evidentment, de diversos formats multimèdia, però posa l'escriptura al centre de l'activitat a la xarxa. Un fet que de vegades hem volgut considerar transitori però que no sembla pas que perdi terreny significativament.

[836] Connecta't per aprendre

Aquests dies he llegit el text de Jordi Jubany Connecta't per aprendre: Aprenentatge social i personalitzat (Associació de Mestres Rosa Sensat, 2012). Es tracta d'un text planer, divulgatiu, adreçat especialment a un professorat que no ha de perdre contacte per res del món amb les formes del temps frenètic que li ha tocat viure, al qual el text ofereix reflexió, anàlisi i recursos. M'agrada el plantejament de l'obra (i el títol, un gran encert) i el fet que desplegui en set capítols relativament breus i directes alguns dels temes clau de la nova conjuntura ja ineludible d'aprenentatge amb connexió (món digital, actitud cap al coneixement, entorns, identitat, aprenentatge social, competència lingüística i audiovisual, tractament de la informació i competència digital). M'agrada també la prestació que ofereix a l'usuari de presentar alguns paràgrafs clau al començament de cada capítol i d'incorporar al llarg de l'obra codis QR que ens faciliten l'accés des de dispositius mòbils a uns quants dels enllaços que mostra o recomana. Les àmplies seleccions de recursos que contenen alguns punts del llibre, d'altra banda, així com les recomanacions de lectures per ampliar informació el configuren com una eina altament útil. Tot llegint trobo en les explicacions de l'autor algun desequilibri (de vegades va de la reflexió general als exemples concretíssims o les citacions d'autors de màxima autoritat amb molt poc espai de transició, per exemple) o una certa tendència a l'escriptura per a la xarxa, per mitjà de chunks de text amb una idea clau que s'imposen al lector com blocs amb aparença de ser gairebé autònoms. Més enllà de les meves preferències d'estil, considero Connecta't per aprendre un text que l'encerta en l'enfocament i en els temes tractats, com deia, i que gosa fer una fotografia fixa (per bé que és consubstancial a l'obra la necessitat de tenir els ulls oberts al canvi i a l'adaptació) d'una realitat que és caracteritza, precisament, pel seu moviment constant. Una gosadia que els lectors, sens dubte, agraïm a Jordi Jubany.

[835] Apps per a estudiants de mobilitat

Trobem ja a l'Apple store i a Google play una versió de les guies de conversa català-anglès i anglès-català, català-francès i francès-català i català-castellà i castellà-català elaborades pels Serveis lingüístics de la UB amb el suport de la Generalitat de Catalunya. No hi ha encara ressenyes dels usuaris disponibles als dos magatzems d'apps però ja podem considerar aquesta iniciativa un encert. El projecte s'anuncia al portal Intercat, espai amb recursos electrònics per aprendre la llengua i la cultura catalanes especialment pensats per a estudiants universitaris de mobilitat. L'aplicació és gratuïta, fet que s'agraeix especialment quan justament aquesta setmana s'ha difós la notícia de l'encariment general de les aplicacions d'Apple. No hi ha dubte que la proliferació de dispositius mòbils intel·ligents fa pensar molt seriosament en noves formes de servir els continguts de sempre. Les guies de conversa dels Serveis lingüístics de la UB són un bon exemple de progressiva adaptació dels productes elaborats pels serveis lingüístics universitaris als sistemes de distribució més oportuns a cada moment: van sorgir en format de paper, les vam tenir a l'abast en format per a web i comencem a poder-hi operar també en forma d'aquesta app per a dispositius mòbils que inclou les tres guies indicades. Que s'ha d'incorporar la dinàmica de treball amb apps als serveis lingüístics em sembla molt clar: un servei sempre ha d'anar a trobar el seu usuari i els estudiants de mobilitat van cada vegada més equipats amb eines que els permeten l'm-learning i l'u-learning. Si voleu donar un cop d'ull a la reflexió que fèiem amb una companya a la UAB sobre l'oportunitat d'incorporar les apps a l'ensenyament aprenentatge en el context dels centres de llengües universitaris, podeu mirar el vídeo breu que vam produir fa uns mesos. Aprendre llengües ha donat i anirà donant notícia, d'altra banda, d'apps que poden ser útils en l'aprenentatge lingüístic dins o fora l'aula i, més en general, en l'acollida lingüística.

[834] III Jornades d'Aprenentatge de Llengües

Ahir al matí van tenir lloc a la UPF les JAL, les III Jornades d'Aprenentatge de Llengües: Entorns, Eines i Recursos Didàctics, organitzades per la Direcció General de Política Lingüística i, enguany, el Grup de Recerca i Aprenentatge sobre Ensenyament de Llengües (GR@EL). Després de tants anys de relació amb la DGPL, de conèixer la professionalitat i el saber fer dels seus membres (la UAB va tenir el plaer d'organitzar-hi conjuntament les II Jornades d'Aprenentatge de Llengües fa un any i mig), les JAL eren una cita obligada. I encara més per l'homenatge sentit a Montserrat Gimeno després de trenta anys fecunds de trajectòria professional empenyent, en uns anys de canvis profunds, l'ensenyament de la llengua catalana. La Jornada va ser també una ocasió de retrobament de molts professionals i amics i em va donar l'oportunitat de constatar que, malgrat el panorama negríssim en què tots plegats ens trobem immergits, la professionalitat de moltes persones té corda per anys. A les Jornades hi van intervenir Josep Maria Castellà i Olga Esteve amb dues conferències i Yvonne Griley, Montserrat Montagut i Alícia Arisa hi van presentar, al seu torn, l'Aula mestra. Vull destacar especialment la força comunicativa i el missatge de l'Olga Esteve. Dues de les reflexions que em venien al cap al llarg del matí eren les següents: en primer lloc, crec que hem d'abordar amb urgència, col·lectivament, un aspecte relliscós en el qual els dos conferenciants no van entrar centralment, un aspecte del qual es van quedar a la porta: l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua imbricat en l'ensenyament, l'aprenentatge i la pràctica de les competències digitals. Aquelles competències, per dir-ho clar, per a les quals el Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa no té solucions ni propostes, senzillament perquè s'han anat revelant decisives i s'han anat configurant al llarg d'aquests darrers deu anys, amb posterioritat a publicar-se el MECR. La segona reflexió que feia està lligada al projecte Aula mestra. La possibilitat de disposar d'un espai per a la flexibilització del Parla que obri, a més, la porta a la incorporació de materials nous a la plataforma és, indubtablement, positiva. Al moment que vivim, però, la creativitat dels ensenyants sorgeix arreu, es manifesta cada dia per mitjà d'eines i recursos nous i insòlits, i, amb molta freqüència, no es pot circumscriure a estructures donades, perquè desborda les estructures. És per això que penso que al costat dels esforços de canalització d'iniciatives hem d'obrir nous espais (presencials o virtuals) de reflexió, de diàleg, d'intercanvi de provatures i de realitats, d'experimentació, espais on els professionals puguin compartir, per exemple, el sentiment de desbordament, el neguit i la incertesa constants que representa ensenyar avui. Les jornades són, en aquest sentit, moments puntuals privilegiats, però potser ens cal encara obrir més xarxa.

[833] Rúbriques universitàries

Ja fa anys que la tendència de valorar les competències dels estudiants amb rúbriques s'ha anat estenent a les universitats i que es multipliquen les eines que faciliten al professorat i a l'alumnat generar-ne per als mil i un usos imaginables. Es tracta de matrius, més o menys configurables, que ajuden a avaluar per competències. Aquests recursos solen ser vàlids per a qualsevol disciplina acadèmica i, també, naturalment, per afavorir l'aprenentatge d'idiomes i de les competències comunicatives dels estudiants universitaris, competències que conformen el contingut acadèmic i que en són, en part, indestriables. Aquests dies m'ha arribat notícia d'una colla de recursos del Grupo de Investigación en Nuevas Tecnologías Aplicadas a la Educación (el Gtea, grup consolidat de la Junta de Andalucía), de la Universitat de Màlaga, entre els quals hi ha eRubric, una eina que es posa al servei de les universitats de l'Estat (també del CBUC o la Biblioteca de Catalunya). Al servei vull dir que a través de RedIRIS es permet a les persones que pertanyen a qualsevol de les universitats esmentades accedir a les rúbriques. He estat fent proves (després d'optar pel proveïdor d'identitat UAB, que m'ha proporcionat l'accés immediat) i valoro la senzillesa i la flexibilitat que dóna l'eina. L'única reserva és que entre les llengües d'interfície (l'èuscar, el castellà, el gallec, el portuguès, l'anglès, el francès i el suec) no hi hagi encara el català, una qüestió que imagino senzilla de resoldre. Un aspecte interessant d'eRubric és que el recurs permet veure les rúbriques públiques elaborades per altres persones (hi ha possibilitat, també, de fer-les privades), que dóna una llibertat total de determinació de competències i evidències, o que permet ponderar els percentatges atribuïts a cada aspecte. Hi ha, a més, la possibilitat que intervinguin diverses persones en la valoració i hi ha prevista, d'altra banda, una sortida de la rúbrica amb diversos formats d'exportació (excel, pdf, fitxer xml). Aquests dies experimentarem el recurs per veure quin partit real se'n pot treure en el cas de llengües i competències de comunicació.

[832] Escriure per aprendre llengua, avui

Aquests dies dono voltes a la manera com els aprenents de llengua resolen o resolem les activitats d'expressió escrita que els encarrega regularment el professorat, les clàssiques activitats de writing. Abans resolíem els exercicis d'expressió escrita amb una gramàtica a prop i, sobretot, un bon diccionari (o diccionaris) i un verificador. Escrivíem i comprovàvem si anàvem bé, corregíem i lliuràvem el text. Les possibilitats de plagi sense xarxa eren limitades i feixugues i no eren percebudes com una amenaça pel professorat. Ara compondre un writing és una activitat que no té res a veure amb aquella altra. Deixant de banda pel fet de ser no ètica qualsevol activitat de plagi significatiu, la xarxa ens dóna unes possibilitats extraordinàries de prendre i, doncs, d'aprendre. D'entrada, podem accedir molt fàcilment a textos sobre la temàtica que desenvolupem, amb la terminologia oportuna, o també que presentin una forma discursiva semblant a aquella a què hem de circumscriure el nostre text. Una excel·lent activitat de preparació del writing, doncs, és navegar per documents escrits en la llengua meta que ens situïn en el nostre territori d'escriptura: anotant alguna paraula, algun terme, alguna estructura, algun element que després puguem incorporar al nostre escrit. Més enllà de les activitats estratègiques de situació, l'aprenent d'ara duu a terme altres pràctiques que capgiren la manera com aprèn llengua per mitjà de la pràctica escrita. El diccionari deixa de ser, en primera instància, una peça imprescindible, perquè hi ha l'altre gran diccionari, el corpus immens que és la xarxa, l'espai on realment es fan les consultes bàsiques. Un cop l'aprenent ha fet el primer esborrany del seu text (que hauria de produir sense gaires bastides ni ajudes, posant-se a prova i fent possible, doncs, una autoavaluació clara del seu punt d'inici) ve el moment de prendre-aprendre de la xarxa, sense por, sense prejudicis, però críticament, és clar. És el moment de cercar a la xarxa si la nostra estructura existeix en la llengua apresa, si la col·locació de mots que hem escollit és productiva o no, de pouar dels suggeriments vius que contenen les frases que ens lliuren els cercadors (noves paraules, noves estructures, noves col·locacions), d'aprendre dels textos reals en la llengua apresa que presenten precisament les opcions lingüístiques per les quals ens hem decantat en l'escriptura d'aprenentatge. Ja hi haurà temps d'anar als diccionaris a polir un sentit concret o afinar en una estructura. Abans el més natural és que com a aprenents ens exposem a la llengua real, als discursos vius que tenim a tocar i en una quantitat ingent. Tot això pressuposa una competència informacional i digital elevada en qui aprèn. I en el professorat, és clar. Aquest darrer no es pot quedar ancorat, a més, en una actitud de condemna cega del cut-copy-paste. Quan aprenem llengües retallem, copiem, seleccionem, contrastem, rebutgem o enganxem (oralment i per escrit)... L'exposició a la llengua, un dels grans factors de l'aprenentatge, ha canviat radicalment. I també les maneres d'aprendre davant el luxe insòlit de tenir tota la llengua a l'abast, que són ja radicalment noves.

[831] Acordar

Els ensenyants de llengua tenen des d'ahir un document de primera magnitud per portar a les aules, en la versió anglesa, preferentment, o en les traduccions que en vulguin fer. Es tracta de l'acord signat per David Cameron i Alex Salmond a Edimburg que estableix la celebració d'un referèndum per la independència d'Escòcia l'any 2014. El text d'aquest acord és, des del punt de vista lingüístic, de màxim interès, i hauria d'arribar immediatament a totes les aules. Mentre aquí quedem atònits davant els missatges polítics que un dia abans de la manifestació de l'11 de setembre afirmen cínicament que no es tracta d'una manifestació independentista; mentre aquí ens hem d'empassar la clàssica fal·làcia del franctirador de qui diu que convocar un referèndum és un delicte perquè el codi penal ho acabarà establint (és a dir: primer es dispara i després es posa la diana al lloc on ha anat el tret; bonica trampa argumentativa); mentre aquí hem de viure bombardejats per la mentida, l'insult, l'amenaça, la insinuació bèl·lica (l'article 155), el dogma de la intangibilitat de segons quines lleis i la dialèctica de la confrontació... mentrestant, Cameron i Salmond arriben amb una encaixada de mans a un agreement, a un acord redactat en un estil clar, precís, concís, sense eufemismes, despulladíssim, que és un exemple fenomenal no tan sols de prosa acurada i democràtica sinó també de la capacitat dels polítics de negociar i arribar a punts de trobada sense abandonar pas, naturalment, els interessos o les estratègies particulars. L'acord de Cameron i Salmond ha d'arribar a les aules de llengua (encara que només sigui a les desespanyolitzades aules catalanes, mentre que en algunes de l'Estat els alumnes reciten de memòria la prosa sacrosanta de la Constitució) si no ho ha fet ja, perquè l'escola, a més d'ensenyar a escriure clar ha d'ensenyar exactament a fer servir la paraula per respectar-se, per negociar, per superar els conflictes sense arribar al cop de puny, a propiciar l'entesa. Aquesta escola que vol ensenyar que la vida no ha de ser per força un plató televisiu d'energúmens que s'escridassen i s'insulten durà sens dubte l'agreement de Salmond i Cameron a les aules. I aquell dia, al pati, hi haurà tres conflictes menys.

[830] El llenguatge de la victòria

Aquests darrers dies s'ha fet molt popular una il·lustració satírica de l'any 1937 que expressa el que està intentant sense dissimular-ho gens el govern de l'Estat (allò d'espanyolitzar els nens i les nenes catalans, l'educació catalana). Ha estat precisament veient aquesta vinyeta que me n'ha vingut a la memòria una altra de molt cèlebre que espero que no sigui tan premonitòria com la primera i que vull portar al bloc com a mostra d'un llenguatge avui més que mai necessari, el de la sàtira i l'humor (vegeu l'entrada precedent) en un moment d'una enorme gravetat política que necessita els balons d'oxigen de totes les formes d'expressió civilitzada. Em refereixo a l'acudit que va aparèixer el novembre de 1905 al setmanari satíric ¡Cu-cut! després que la Lliga Regionalista hagués obtingut un èxit important a les eleccions municipals, èxit que els catalanistes van celebrar al Frontón Condal en l'acte conegut com el banquet de la victòria. A l'acudit es feia burla de l'exèrcit espanyol, en la línia humorística del setmanari. Feia pocs anys que les colònies d'ultramar s'havien independitzat d'Espanya i el text suggeria que si s'havia produït una victòria per força n'havien de ser protagonistes els civils (seran paisanos), a causa de l'alta ineficàcia dels militars espanyols. El llenguatge esmolat del ¡Cu-cut!, un signe inequívoc de la llibertat d'expressió fonamental en tota societat democràtica, va tenir resposta en un altre llenguatge: el 25 de novembre de 1905 una guarnició de militars espanyols va assaltar i destrosssar la seu del setmanari i també la del diari regionalista que hi estava ideològicament vinculat, La Veu de Catalunya, l'òrgan de la Lliga. Els fets del ¡Cu-cut! van provocar l'alçament popular i polític que va rebre el nom de Solidaritat Catalana, el qual va agermanar sensibilitats de signe divers davant una política estatal netament anticatalana. Cent anys després assistim a l'espectacle d'uns llenguatges radicalment diferents que es temptegen. Esperem que el de la victòria pugui ser ja només el de la veu dels ciutadans.

[829] Piulades de paraula viva (#espanyolisado)

Impressiona veure tanta gent seguint l'etiqueta #espanyolisado a Twitter i emulant les males traduccions i confusions català-castellà de tota la vida, aquelles en què incorrien tots els monolingües catalans que van desaparèixer ja fa un segle i que la Trinca va immortalitzar en una cèlebre cançó fa unes dècades. Les piulades cauen de vint en vint: "bajando de la fuente del gato", "la luna, la ciruela, vestida de luto" o "estaba ploviendo, me he caigudo en un basalo y me he hecho malo en el genollo". O "me hago cruces que no sepáis de qué pie bragas". Aquesta és la nostra música: davant l'estupidesa intel·lectual la resposta irònica i juganera. La resposta plàcida i bonhomiosa, però aclaparadora i imparable alhora. Una resposta que ja no té aturador. Amb el somriure, la revolta.

[828] Apps de competència intercultural

Avui tinc ganes de parlar d'algunes apps que ens permeten reforçar la competència intercultural. Les trobo remenant a l'Apple Store i les anoto no pas per fer-ne una revisió crítica sinó més aviat per propiciar-ne la realització (agrairia que deixéssiu comentaris sobre aquestes apps, si les heu experimentat o les coneixeu). La competència intercultural no és precisament una qüestió fàcil d'abordar en un material didàctic o divulgatiu, o en un producte lúdic. Rere els consells perquè ens puguem adaptar a altres espais culturals pot haver-hi fàcilment simplificacions, prejudicis, aplicació d'estereotips, la traducció de les visions oficials més que de la realitat complexa. Tot plegat obliga a estar alerta. Les apps de què vull donar notícia són Compare Cultures, una app gratuïta per a iPhone de Kwintessential que mostra gràficament els buits entre cultures. Una altra és Cultural Connections, per a iPad i per a iPhone (2,99 $), que posa a prova la nostra cultura sobre altres països. Destaco Cultural Competence, per a iPad (5,99 $), que ens acara a la diferència cultural sense receptes establertes, més aviat amb reflexions que ens permeten arribar a una bona entesa i de la qual puc dir que trec una bona impressió general. Aquesta app incorpora exercicis sobre estereotips, diferències culturals nacionals, valors i comunicació. Una altra d'interessant és Dos and Don'ts  (Europe Assistance Holding) per a iPhone i iPad, que pretén convertir-nos en viatgers conscients, capaços d'adaptar-nos a contextos nous amb hàbits culturals insòlits i normes de comportament i rutines comunicatives o gestuals noves. Aquesta app presenta trenta-cinc vídeos sobre dos i don'ts a diversos països d'Europa i en la seva versió premium incorpora informacions de països asiàtics.

[827] Llatinitat

Catalunya fa molt de temps que mira cap al Quebec, un territori de característiques relativament similars (en el qual, per cert, ja s'han fet sense cap tragèdia dues consultes sobiranistes aquests darrers anys) on la llengua francesa lluita per sobreviure davant el puixant i omnipresent anglès americà. És des d'aquell país que l'Office québécquois de la langue française, juntament amb la xarxa Realiter, han elaborat el Vocabulari panllatí de la bicicleta, una obra multilingüe amb lèxic comú i en bona part també específic de la bicicleta que em sembla una autèntica delícia. L'obra presenta els termes en català (amb participació del TERMCAT), castellà, francès, italià, romanès, gallec, portuguès i també anglès. Cada iniciativa conjunta que té en compte les llengües neollatines és una aventura estimulant. Cada publicació, estudi, jornada o projecte que considera alhora aquestes llengües tan lligades al nostre origen ens obre enormement els horitzons i ens retorna al nostre àmbit lingüístic natural, a la nostra essència. Un àmbit que no té res de resclosit, precisament, perquè la família de les llengües romàniques ens obre la porta de la comunicació amb mig món. Tots els ciutadans de la Catalunya del futur han de sentir com a pròpies les llengües romàniques, si més no des del punt de vista receptiu. Catalunya no pot viure més temps en l'estèril dialèctica lingüística del català i el castellà, sota el foc incendiari de qui vol fer creure obsessivament que s'exclou el castellà del sistema educatiu. La hispanitat castissa de sempre ens sembla ja completament reduccionista i provinciana. És moment de trobar continents que ens acullin; la llatinitat és una pàtria que no exclou, sinó que eixampla.

[826] Sensibilitat lingüística

Aquest cap de setmana a Cerdanyola del Vallès ha tingut lloc el VIII Festival Internacional de Teatre Infantil i Juvenil organitzat per l'entitat Bambalina amb el suport de la Fundació Xarxa i l'Ajuntament de Cerdanyola. En aquesta ocasió el Festival ha estat un bon exemple de sensibilitat lingüística al qual vull dedicar aquest apunt. Diverses companyies de fora del país han traduït al català els textos de les obres que representaven i han fet un veritable esforç per aconseguir-ho, amb uns resultats d'una gran dignitat. Un cas és el de la companyia Bao, d'actors francesos, que en poc temps s'ha preparat per poder interpretar en català els espectacles la Blancaneu descongelada i El comte Pilou-Pilou. Un altre cas és el de la companyia de titelles andalusa Arena en los bolsillos, dirigida per R. Díaz, amb l'espectacle Fora és un lloc. Si avui feien l'espectacle en català, s'ha de dir que l'interpreten en èuscar quan actuen al País Basc. I encara un altre grup, el dels alemanys del Theatherhaus Ensemble han representat la seva obra de teatre musical Anziehsachen en una combinació de català i alemany. Acostumats a menyspreus externs cap a la llengua, impressionen actituds sensibles com les d'aquests grups. Enhorabona al FIT per aquesta lliçó.

[825] Tres apps lingüístiques de qualitat

Al món de les aplicacions per aprendre llengües per a dispositius mòbils hi ha de tot. Vull parlar avui de tres d'excel·lents que duen el segell del British Council. Una és la que porta per nom SoundsRight (per a iPad). Es tracta d'una senzillíssima però fantàstica taula amb els fonemes de l'anglès (phonemic chart). S'hi pot accedir a tots els sons i a la pronúncia de tres mots on apareix cadascun dels sons. La idea, sense oblidar l'objectiu promocional de la institució, és d'una senzillesa i una utilitat aclaparadores. Es tracta, d'altra banda, d'una app gratuïta. La segona app que vull comentar és la que porta el nom de LearnEnglish for Taxi Drivers (per a iPad i iPhone). Es tracta d'un fantàstic recurs que s'ajusta perfectament al que el Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa anomena les competències funcionals, la llengua que algú pot necessitar en un context determinat. L'app conté, en quatre unitats, un curs en el qual es presenta el vocabulari i les expressions que un taxista necessita per interactuar amb els seus clients. Cada unitat es divideix en capítols que presenten tres parts, una animació, una sèrie de vint preguntes pràctiques i una secció de pràctica oral on es pot treballar la pronúncia per mitjà de l'enregistrament i el contrast. Es pot tenir constància, igualment, dels progressos fets. Com passa sovint amb moltes apps, la primera unitat és gratuïta en aquest cas però les altres tres, no (es poden adquirir a 0,79 cadascuna). Vull destacar també el fet que es pot triar la llengua de traducció dels diàlegs, entre set idiomes. La darrera app de què vull donar notícia respon des del meu punt de vista a una idea genial. És el senzill Language Learning Aptitude Test (per a iPad i per a iPhone), que ens permet avaluar, en general, la nostra capacitat per aprendre llengües, per mitjà de cinc proves que determinen, entre altres aspectes, la nostra destresa a reconèixer i comprendre paraules dites, la nostra memòria, la nostra capacitat de reconèixer estructures, models i regles en les llengües. Més d'un usuari de l'app, gratuïta,  arribarà a una puntuació que li permetrà rebutjar el prejudici que potser li van encolomar a l'escola primària: "tu no vals per a les llengües". Tres apps senzilles i de qualitat, doncs, amb el segell del British Council.

[824] Llengües sexis

Em descarrego de l'Apple Store les aplicacions que porten per nom Sexy Spanish i Sexy English (veig també Sexy Portuguese i Sexy French) per una quantitat inferior a un euro. Plantegen dotze temes relacionats amb la situació de lligar que es desglossen en tota una colla de frases adients a cada situació (o de simple vocabulari, en alguns casos) i que són pensades per a aprenents de llengües molt especialitzats. Els temes són "Saying Hello", "Smalltalk", "Meeting Up", "Making Reservations", "Ordering a Drink", "Ordering Food", "Relationships", "Compliments", "In the Bedroom", "Body Parts", "Physical Descriptions" i "Clothes". A més d'un centenar de frases elementals, l'app conté també uns tests molt senzills per veure si es domina la fraseologia. Això és tot. Malgrat la simplicitat, la idea és bona i no costa imaginar el català a la col·lecció, ni que fos com a pura estratègia de dinamització lingüística. Encara que, en realitat, vist el panorama polític després del "Meeting Up" Mas-Rajoy no es pot descartar del tot que algú encara vulgui seduir ara els catalans (avui mateix Rubalcaba parlava de federalisme, de retocar la Constitució, de la singularitat catalana en el conjunt de les autonomies: "You are different from the other boys here") i que puguin arribar a ser útils tota mena de recursos i estratègies lingüístics. Parlar català en la intimitat, al capdavall, és fàcil. El que ja no ho és gens és, a aquestes alçades, continuar intimant.

[823] Avaluar les apps per a dispositius mòbils

És un fet incontrovertit l'expansió imparable de la informàtica mòbil i el creixement exponencial d'aplicacions per a dispositius mòbils, especialment per a iOs i per a Android. Les aplicacions s'imposen per a tots els usos i en totes les àrees de coneixement, també en l'àrea de llengua, naturalment. Comença a ser habitual, d'altra banda, que individus o, més sovint, organitzacions, es trobin en l'avinentesa de voler distribuir els seus materials formatius en forma d'apps i, encara més, que alumnat i professorat hagin de seleccionar aplicacions per aprendre llengües entre els milers que n'hi ha als magatzems, que creixen i creixen cada cop més. Certes apps ens apareixen sovint aparentment semblants i no és fàcil veure'n les diferències a un primer cop d'ull, ni sempre presenten, d'altra banda, uns mínims de qualitat estètica, tècnica i pedagògica. Tots ens hem trobat amb algun fracàs en comprar alguna app, de vegades fins i tot malgrat els comentaris positius dels usuaris, que generalment són força orientadors. La creació o la selecció d'apps per aprendre llengües ha de passar pel sedàs d'una anàlisi crítica. Entre les rúbriques que es poden tenir en compte davant una app, deixo anotades les següents: Mobile Application Selection Rubric (eSkills Learning.net); The Mobile App Review Checklist (Palm Beach County Schools i Edudemic); Educational App EvaluationChecklist (T. Vincent); Education App Evaluation Rubric (T. Vincent) o Critical Evaluation of an iPad/iPod App (Kathy Schrock). Es tracta d'eines d'avaluació vàlides per a productes educatius de mena diversa, però que poden ajudar a tenir més criteri davant les aplicacions de llengua. Al bloc de Tony Vincent (Learning in Hand), especialista en la qüestió, es parla de les rúbriques que indico i d'altres.

[822] Entendre el món digital

Fa uns dies parlava d'una publicació interessant de Tom Chatfield i anunciava que tenia ganes d'escriure una entrada breu sobre una altra obra del mateix autor que havia llegit i considerava clara i il·luminadora. Es tracta del llibre 50 cosas que hay que saber sobre mundo digital (Barcelona, Ariel, abril de 2012). Comprendre la nova comunicació vol dir entendre els fenòmens que defineixen la digitalitat. El text de Chatfield respon amb cinquanta capítols breus excel·lents a l'objectiu d'explicar-nos els trets essencials del món digital. És impossible no sentir-se atret per uns quants dels capítols de l'obra i és també impossible no pouar coneixement aquí i allà, entre coses sabudes, mig sabudes o que tan sols sonen, d'una realitat que costa de trobar explicada amb sistematicitat: què és la netiqueta?, què és la realitat augmentada?, què són els smartphones?, què vol dir la web semàntica?, que és el culture jamming?, què són els mashups?, què són els serveis basats en la geolocalització?, què és l'agregació?, què és el que anomenem la internet de les coses?, què són el malware, el hacking, el crowdsourcing?, què són els avatars?, i els markup languages?, i el microblogging i l'audioblogging? La nostra literacitat, allò que ens fa humans, queda afectada per tots i cadascun dels fenòmens que configuren aquesta nova dimensió, la digital, on ja residim una part important de les nostres vides. L'obra, que recomano, està escrita en un estil impecable i en un to netament divulgatiu, d'acord amb la línia editorial.

[821] Calidoscopi Calders

Dissabte, 22 de setembre, tindré el gust de llegir contes de Pere Calders als Amics de les Arts, a Terrassa, amb l'acompanyament d'un músic de primera línia, el saxofonista Albert Julià, amb el qual, novament, hem compartit entusiasme per un projecte literariomusical (fa un parell d'anys vam muntar un espectacle sobre els contes de l'autor polonès S. Mrozek). La lectura s'insereix en els actes Calidoscopi Calders, en què Teresa Llordés inaugurarà una exposició de collages sobre alguns contes de Calders (enguany és tant el centenari del naixement de Calders com el centenari del collage) i hi haurà també una conferència de Jaume Aulet sobre l'escriptor i una lectura dramatitzada a partir de la seva obra. El nostre repte, de l'amic Julià i meu, és que la paraula i el saxo dialoguin i expliquin Calders des dels seus llenguatges respectius per traspassar un sentit, el nostre, als qui ens escoltin. A Feblesa de caràcter necessitem una música que suggereixi la falta de personalitat, la insubstancialitat, la volubilitat d'ún ésser humà. A Un crim necessitem que les paraules insistents de la tieta que acaben desballestant el cervell del protagonista ens repiquin el cervell sense parar. A Raspall necessitem el saxo més tendre per suggerir la il·lusió de l'infant davant l'escepticisme dels adults. A O ell, o jo, haurem de menester un llenguatge insostenible de mirall, de rèplica entre el jo i l'inexplicable i amenaçador doble sorgit per sorpresa que, naturalment, ha de ser destruït. A Coses aparentment intranscendents necessitarem que la música passi, com al conte, de la fotesa a la grandesa en l'espai brevíssim de trenta segons. I a L'esperit guia, on l'aparició fantasmal que viu el protagonista no és més que un acte enutjós i fallit, pensem que la lectura i la música han d'accentuar la comicitat. Gaudirem, doncs, aquesta setmana, interpretant Calders des de diversos llenguatges: de l'atrevida visió dels collages de la Teresa Llordés a la nostra visió de la lectura musicada. Com més llenguatges sobre el llenguatge, sens dubte, més comprensió.

[820] Llengües a la Catalunya lliure

Aquests dies es tanca un cicle històric i se n'obre un altre de molt complex. La desafecció, el menysteniment, les falsedats proclamades amb altaveu i repetides incessantment per part de la classe política espanyola sobre Catalunya, la musiqueta malintencionada a la qual semblava que els catalans ja ens havíem acostumat (“en la universidad no se puede hablar en castellano, ni en las escuelas, están persiguiendo el castellano en todas partes”), han anat indignant una part important de la població fins al punt que el got s'ha omplert i el sentiment de rebuig, de dignitat i de desig de llibertat de molts ciutadans no té ja retorn. La fase de la pedagogia, d'ensenyar qui som, de mostrar la riquesa de la nostra diversitat i de posar una cara amable s'ha acabat. La situació actual, amb tot, és d'una enorme responsabilitat. Desfer-se de la rèmora de l'odi, de la intolerància, de la persecució aferrissada d'allò divers serà una feina àrdua i plena d'entrebancs, però no serà pas la més important. La feina més important és conduir la llibertat cap a una realitat que valgui la pena: els catalans no es poden acontentar amb un país que no sigui modèlic en molts aspectes, amb una societat que no aspiri a ser justa, sensible i democràtica. En la construcció d'aquest país, per exemple, haurem de poder donar exemple al món de com es gestiona el multilingüisme, perquè sabem el valor que té una llengua per a la comunitat que la parla. Si no ho aconseguim, el projecte haurà fracassat. El pensament més radical sempre s'ha caracteritzat per formulacions maximalistes, taxatives; anys enrere, des de Catalunya es defensava el monolingüisme, allò del català “única llengua” a Catalunya, allò de “poder viure exclusivament en català”. El país que volem tenir la llibertat de construir no és ja aquell. Ara el repte és defugir el simplisme i saber gestionar la complexitat. Volem un país que sàpiga, naturalment, quina és la seva llengua, la catalana, mil·lenària, i que la defensi i la promogui a ultrança com a patrimoni de la humanitat i, alhora, un país que situï en un lloc digne i just les grans llengües d'identificació dels catalans (el castellà, és clar, en primer lloc, i l'àrab, el xinès i altres llengües de la nova immigració). Un país que valori i ensenyi les llengües germanes, les romàniques, que sigui competent en anglès i que ensenyi a apreciar i a valorar totes les parles. Esperem amb candeletes el moment de dotar-nos d'un model de gestió de la diversitat de llengües i de sostenibilitat lingüística que sigui un exemple per a tot el món. És per això que volem la llibertat, per exercir-la.

[819] Ser-hi o no ser-hi

Quan aquests dies els polítics catalans han anat manifestant si pensaven anar o no a la manifestació sobiranista de dimarts, la Diada de Catalunya, he pensat en la trampa de la presencialitat, la trampa que fa que en l'ensenyament, per exemple, es continuï encara posant una ratlla absurdament gruixuda entre l'activitat presencial i la no presencial o virtual dels alumnes, la trampa que fa obligatori assistir a classe per poder ser avaluat. Més enllà de l'innegable valor simbòlic de certes presències en certs moments, la presència és un fenomen complex que s'ha de poder computar i capitalitzar clarament en totes les formes. La manifestació de dimarts té a hores d'ara múltiples espais de presència i de comunicació a les xarxes socials, ja calibrables, entre els quals hi ha la Diada virtual que ha organitzat Catalans pel món, que ja té gairebé set mil assistents arreu del planeta procedents dels cinc continents. Les xifres de la manifestació de 2012 no haurien de ser mesurades amb els mateixos instruments que es van fer servir l'any 1977, o que feia servir fa uns anys la inquieta organització Contrastant (que consistien, bàsicament, a calcular quantes persones cabien en un metre quadrat de passeig de Gràcia). Que alguns polítics hagin dit que no aniran a la manifestació però que s'alegren molt que hi vagi molta gent podria ser una afirmació radicalment moderna; podria ser el reconeixement que la presència s'ha tornat un fet complex, amb matisos, amb entorns complementaris, amb modulacions. Però no ho és, perquè genera dubtes sobre els polítics absentistes i som en temps de cerca de claredats. Vénen, certament, moments complicats, en els quals caldrà afinar a comptar totes les presències amb tot el desplegament d'eines analítiques que sapiguem aplicar. Vénen moments en què caldrà saber trobar formes noves de ser-hi (com sempre: operacions de llenguatge), en què caldrà trobar formes més subtils i més contínues de presència que les aparatoses i necessàriament puntuals manifestacions al carrer. Vénen temps en què el ser-hi i no ser-hi esmunyedís i ambigu serà poc menys que un delicte. 

[818] Diccionari personal, encara

Continuo recollint a Aprendre llengües els comentaris totalment personals que publico regularment al diari Ara a partir d'algunes de les expressions que aquests darrers temps han saltat a la palestra. He dedicat unes ratlles a la liquiditat, ara que vivim amb frenesí a la modernitat líquida; al sentit de la paraula col·lapse; al mot recepta, ara que s'han fet més populars que mai associades a l'euro per recepta; al concepte de moda reinventar-se, que gairebé tothom prova de conrear en temps de grans convulsions i canvis com els que vivim; a la paraula magnat, tot pensant en el rei d'Eurovegas; a l'expressió a mansalva, que descriu bé la situació d'impunitat d'alguns dels més poderosos; a la paraula interrupció, a propòsit d'alguns comentaris sobre la de l'embaràs; a les enutjoses burilles, arran de les que han causat alguns dels incendis d'aquest estiu. I també al mot aprimar-se, l'objectiu de tantes i tantes persones a l'estiu i la metàfora que governs i periodistes han aplicat a les àrdues operacions d'aquests dies de fer més lleugeres, més fines, les administracions (de treure'n treballadors, ras i curt). Deixo l'enllaç a aquests comentaris breus de tall lingüístic, purs jocs sense pretensions, per si els voleu vistitar.

[817] Per terres amazigues

Torno d'uns dies per terres amazigues al Marroc. Hem recorregut de cap a peus la vall del Draa, en una de les tres grans zones dialectals de l'amazic marroquí, varietat parlada per més de dos milions de persones. Ja fa temps que a Catalunya hi ha un interès fort per la comunitat amazigòfona i que s'han desenvolupat, per exemple, eines lingüístiques que permeten establir un pont entre les dues llengües, malgrat que l'amazic és, sobretot, una llengua oral (penso, entre altres, en la introducció comparativa al berber de Xavier Lamuela o en la guia de conversa dels Serveis lingüístics de la UB català-amazic, amb participació de Carles Castellanos, un dels experts a Catalunya sobre aquesta llengua). Fa anys, d'altra banda, que hi ha una forta correntia de relació amb aquesta comunitat i un interès per veure i atendre adequadament les necessitats dels nouvinguts a Catalunya amb aquesta procedència lingüística i cultural. Al llarg del recoregut pel Draa, guiats per l'Esam, d'origen berber, els habitants de la zona ens han manifestat la simpatia entre els pobles amazic i català ("amazics i catalans iguals", la "paraula amazic i la paraula catalana" són fermes un cop s'han donat) i, puntualment, ens han explicat que l'amazic ja té, des de no fa pas gaire, presència a l'escola, encara que no a totes les escoles de les zones amazigòfones i no pas una presència hegemònica. En el paisatge lingüístic del territori recorregut no hem vist pràcticament l'escriptura tifinag, una de les propostes escrites per al berber. No hem hem vist, tampoc, cap mena de rebuig a fer servir la denominació berber (tot i l'origen despectiu del mot, en la Roma imperial que descobria un poble i una llengua desconeguts, bàrbars). En algun punt alguns habitants de la zona ens han engaltat, entre el reguitzell de frases apreses per entrar en contacte amb la gent forastera: "som berbers, no bàrbars". El viatge no ens permet fer més que observar i preguntar, de tant en tant, al guia, curiositats esparses (azul, ens diu, és una forma de salutació berber; no és cert, ens diu, d'altra banda, que hi hagi un sol mot per al blau i el verd, com havíem llegit; una de les formes de fer el femení és la t- inicial: d'aquí que no sigui pas una vacil·lació atzarosa la dualitat amazic / tamazic). Mentre recorrem la vall del Draa (on no trobem pràcticament turistes), llegim inscripcions gegantines en àrab fetes amb pedra blanca a les muntanyes, visibles des de molt lluny, que ens recorden l'status quo ("Déu, pàtria, rei", "El Sàhara és marroquí"). A mesura que avancem, el paisatge geogràfic i l'humà se'ns mostren amb la mateixa duresa i reflectint la pertinaç recessió dels signes de vida: la terra és progressivament més àrida, vermella, el nucli de palmerar es va reduint i reduint a l'eix de la vall seca fins a desaparèixer. Com la vida fent-se impossible vall del Draa endins. Als passadissos inexpugnables de les casbes roges de fang, amb tot, s'hi aferra, fins que ja tot és desert, una forma de vida essencial, senzilla, rica, plena, que si poguéssim comprendre potser ja hauria desaparegut.

[816] Serveis lingüístics consorciats

La idea que certs serveis lingüístics universitaris es puguin oferir per mitjà de consorcis amb una òptima gestió dels recursos humans i, sobretot, amb una oferta àmplia de serveis als usuaris, és bàsica i no ha de representar cap esquinçament de vestidures. Deixo l'apunt d'un exemple australià il.lustratiu, després que a Aprendre llengües ja hàgim parlat en altres ocasions d'interessants recursos d'aquell continent compartits pels seus serveis lingüístics i oferts a la resta d'universitaris del món (eines antiplagi acadèmic, recursos d'escriptura a les disciplines, tutorials d'escriptura, etc.). El consorci de serveis de què vull parlar avui implica tres universitats de l'estat de Queensland, a l'est de l'illa, amb els campus a Brisbane. Es tracta de la Griffith University, la Queensland University of Technology i la University of Queensland, que han constituït la BULA (Brisbane Universities Languages Alliance) amb aquesta finalitat, amb els suports de les tres institucions i el govern. Amb independència del campus en què s'ensenyin presencialment les llengües (i sense menystenir la formació virtual per mitjà de Blackboard o amb recursos específics) els estudiants poden escolllir aprendre les llengües que la BULA ofereix, que tenen totes al seu abast, per l'aprenentatge de les quals poden tenir el reconeixement oportú a l'expedient acadèmic. Les llengües que ofereix la BULA són el xinès, el japonès, el coreà, l'indonesi, l'alemany, el francès, l'italià, el portuguès, el rus i l'espanyol, un elenc prou ampli en un país d'hàbits educatius profundaments monolingües en anglès. No costa d'imaginar que alguns d'aquests idiomes (pràcticament tots oferts en un ampli ventall de nivells) tindrien poques possibilitats de ser viables sense una estratègia de treball consorciat (quantes persones es deuen interesar per l'italià o el francès, per posar dos exemples, en un dels tres campus?). Des de la School of Languages & Comparative Cultural Studies de la University of Queensland, un potent centre d'idiomes, podeu accedir al consorci BULA.

[815] La universitat multilingüe (i 3)

M'agradaria insistir, en aquesta darrera entrada dedicada a La universidad multilingüe (vegeu 1 i 2), en dos aspectes que considero fonamentals per donar resposta al repte del multilingüisme. Tots dos s'oposen al tractament fàcil i cec de la qüestió, el gran enemic, l'opció de la tabula rasa. Crec que una part important de l'estratègia pel multilingüisme passa, clarament, en el nostre context, per treballar a partir de les semblances entre llengües emparentades com a element clau (només hi ha algunes referències esparses a aquesta qüestió al volum que comento), i també passa per valorar la competència plurilingüe dels estudiants, el que M. P. Safont anomena al seu article el bagatge cultural i lingüístic dels membres de la comunitat universitària, bagatges tan sovint ignorats o barroerament desatesos o menystinguts davant l'obcecació pel punt d'arribada (l'anglès). Aquests dos aspectes a parer meu són decisius en l'objectiu de poder tenir universitats multilingües i han de ser clau en tot model. Representen una contribució a la superació del prejudici. Per acabar: el gran repte que tenen les universitats, immergides com mai abans en les necessitats d'internacionalització, és el de l'educació multilingüe amb anglès abans que el de l'educació multilingüe en anglès. Aquesta segona fórmula, l'habitual i més senzilla, no és més que una manifestació de la miopia monolingüe (Phillipson 2010).

[814] La universitat multilingüe (2)

Torno sobre La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.) de què he parlat a l'entrada anterior. El recull de contribucions que conté la publicació considera gran part dels factors i els agents relacionats amb el multilingüisme a l'ensenyament superior, els comenta, en dóna exemples i els analitza, sense cap voluntat de trobar panacees. Esmenta l'àmbit de la gestió i atén el de l'alumnat, el del professorat universitari, el del professorat d'idiomes, i es planteja la complexitat de donar forma al repte de la universitat multilingüe. Pel que fa a l'àmbit dels estudiants i al seu necessari aprenentatge lingüístic, algun dels treballs insisteix en la importància de les noves oportunitats facilitades per la xarxa (el web social, per exemple) i dels nous espais per a la comunicació propiciats per internet (que generen creativitat, col·laboració i capacitat crítica en els estudiats). En el terreny de l'activitat del professorat universitari, s'insisteix que l'activitat i la comunicació de la ciència són espais que semblen decisivament guanyats per l'anglès, però alhora s'apunta al fet que més enllà dels articles o publicacions, on l'anglès és hegemònic, hi ha altres espais (la comunicació personal entre investigadors, tallers, reunions, congressos, espais mediats per la tecnologia) que poden donar joc al multilingüisme. [No em puc estar de criticar, en aquest punt, que les referències històriques que el volum fa del multilingüisme en l'expressió de la ciència al llarg dels segles, en forma cronològica, no continguin cap referència a Ramon Llull.] També l'acció del professorat d'idiomes és al punt de mira de molts dels articles: diverses experiències AICLE a la universitat són analitzades amb deteniment i són plantejades les grans qüestions que es relacionen amb aquest enfocament (nivell de llengua d'alumnat i del professorat, formació necessària per impartir experiències AICLE, necessitat de prestar atenció al coneixement adquirit pels alumnes a mes depretar-ne a l'aprenentatge lingüistic, prejudicis dels alumnes pel que fa al perfil del professorat (rebuig en alguns casos dels no nadius, que són la gran majoria), possibilitat real d'ampliar-se l'AICLE a altres llengües a més de l'anglès, etc.). Una de les clares conclusions implícites del volum és que no hi ha receptes vàlides per a tots els contextos, i que cada universitat genera el seu model de multilingüisme. Un dels plantejaments més interessants de l'obra  és, sens dubte, el model que exposa J. Cenoz (model Continua, de 2009) que permet posar en relació els diversos tipus universitaris de multilingüisme a partir de diversos indicadors com el context sociolingüístic, la distància entre llengües, el coneixement i ús de llengües, el paisatge lingüístic o la planificació lingüística. L'existència de constructes com l'indicat permet entendre i comparar models de diverses universitats, una via imprescindible per avançar en el multillingüisme a la universitat.

[813] La universitat multilingüe (1)

Acabo de llegir La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.), una publicació sens dubte imprescindible per a totes aquelles persones que tenen alguna responsabilitat en la fixació de les polítiques lingüístiques a les universitats o en la seva implementació. Es tracta d'una obra col·lectiva que aplega els escrits d'una quinzena d'especialistes de primer nivell sobre les qüestions abordades (D. Lasagabaster, J. Cenoz, M. P. Safont, E. Alcón, F. Esteve, C. Muñoz, C. Pérez, R. Gilabert, etc.) que tracta amb rigor, documentació i amb profusió d'exemples i de bones pràctiques una bona part dels temes clau relacionats amb la qüestió (AICLE a la universitat, estades lingüístiques, models de política lingüística, llengua i recerca, formació del professorat, etc.). Una de les virtuts del text és, sense cap mena de dubte, l'articulació excel·lent de les diverses aportacions expertes fins a integrar un volum rodó. L'obra parteix de la base que l'anglès és ja la lingua franca de la ciència i la comunicació científica però també assumeix que el multilingüisme és un bé desitjable a les universitats, el qual lluny de ser un obstacle, una nosa, s'ha d'entendre com un valor afegit que aporta capacitat de tolerància, riquesa cultural, obertura de ment, millora de les habilitats interpersonals o de la creativitat. L'obra assumeix també que la gestió i l'increment d'aquest valor afegit no són fàcils ni han de ser pas idèntics a les diverses institucions universitàries, que són reconegudes com un espai clau per al conreu del multilingüisme. Les universitats europees haurien de ser un lloc idoni per desenvolupar-lo. Alguns dels textos del llibre ens mostren, precisament, pràctiques europees amb una llarga tradició i que hem de considerar reeixides (casos per exemple d'Holanda i Suècia) i s'analitza, d'altra banda, amb detall, el panorama desolador de les universitats australianes i americanes, de les quals es pot afirmar que no són plurals pel que fa al tractament de les llengües (vuit de cada deu estudiants australians que ingressa a la universitat és monolingüe en anglès, i la universitat no redreça aquesta situació; cap dels webs de les universitats australianes incorpora informació en cap altra llengua que no sigui l'anglès, per bé que al país hi ha més de dues-centes llengües). Al continent europeu, en canvi, les possibilitats de tendir cap a una universitat multilingüe semblen més madures. Es tracta d'un objectiu complex, amb molts factors implicats, i que demana idees clares, estratègia i planificació. En continuaré parlant.

[812] Atiats a concloure

Aquests dies he llegit el llibre d'Imma Tubella i Jordi Alberich Comprender los media en la sociedad de la información (Barcelona, UOC, 2012), una interessant reflexió sobre els mitjans en la nova societat digital. El capitol central del text, després d'una aproximació a diverses teories complementàries per a l'anàlisi dels mitjans, tracta d'internet com a hipermèdia, com a veritable mitjà de mitjans, i és suggeridor. Una de les característiques clau de la xarxa és la fulminació de la linealitat. Hi escampem text (i altres mitjans) en lloc de recollir-lo (R. Barthes, 1970). Si l'hermenèutica ja havia insistit en el paper actiu, creador, del receptor, davant els productes mediàtics o culturals, ara la responsabilitat de qui interactua amb la xarxa es redobla. Cada experiència de navegació per una realitat com més va més fragmentària ens esperona a concloure, encara que no sigui immediatament, perquè tota idea avança per mitjà d'una síntesi ni que sigui elemental. Els constructors de discursos (textuals, audiovisuals) continuen tendint, naturalment, a una conclusió, sense la qual el discurs és un conjunt de filagarses sense teixir, desautoritzades, però alhora han de tenir la humilitat de saber que els receptors (més emissors que mai) formularan inexorablement les seves conclusions. L'obertura consubstancial a l'hipertext ens atorga una responsabilitat sense precedents davant el discurs: les conclusions alienes es minimitzen en la nostra experiència lectora, són tan sols un dels finals possibles d'un relat obert. Som, com mai, els responsables de concloure. Som ni més ni menys que conclusió.